Lliçons italianes

El cap de setmana passat el diari Jornada em va publicar aquest article sobre la situació italiana des d'una perspectiva de l'esquerra anticapitalista.

Lliçons italianes

• ANTONI SOY (Economista)
• | 09 de juny, 2018

Més enllà dels estereotips i els clixés, des d’un punt de vista de l’esquerra anticapitalista, el nou govern italià és l’expressió d’una coalició (bloc) social que va de les petites i mitjanes empreses als professionals, i d’una part de la classe obrera als aturats i als que tenen una feina precària. L’hegemonia d’aquesta coalició social està en mans de les classes de l’estrat superior (els més afavorits per la proposta de la flat tax), que tanmateix han de buscar el suport dels estrats inferiors per tal d’intentar recuperar el que han perdut en el procés de globalització.

El programa del govern és una barreja de retallades en els impostos i de política expansiva que, tot i que difícilment es pot dir que sigui ni tan sols keynesiana, ràpidament ha fet encendre les alarmes de la Unió Europea (UE), fidel representant dels interessos del gran capital, tant italià com transnacional. Com més gran sigui la redistribució a favor de les classes mitjanes i populars, més gran serà el xoc amb la UE. I al contrari, com més s’acomodi el govern al que vol la UE més entrarà en conflicte amb els seus electors. Tot plegat pot fer que el nou govern sigui molt inestable, però també podria donar lloc que s’hagués de plantejar obertament els problemes reals del país.

El que ha passat aquests darrers dies a Itàlia és molt significatiu i important. Fa temps que uns quants economistes i polítics italians, sobretot d’esquerres, diuen que l’euro és incompatible amb la democràcia i amb la justícia social. Però és que ara ho han dit, d’una banda, el president de la República (Mattarella) i, de l’altra, el comissari de la UE Günther Oettinger. Ambdós han insistit en la primacia dels mercats com a factor condicionant i ineludible de les polítiques dels estats europeus i han amenaçat, més o menys explícitament, que caldrà ensenyar als italians a votar adequadament.

Per primera vegada, una explícita demanda popular per canviar la tendència (una altra cosa és si els partits que han escollit per fer-ho seran capaços de dur-ho a terme o no), feta de la manera més solemne possible mitjançant els resultats d’unes eleccions, s’ha trobat amb l’oposició explícita de «les lleis indiscutibles» de la UE, l’euro i els mercats financers. Per tant, queda clar que els que ara no donin suport a la ruptura amb la UE i l’euro estan a la banda de Mattarella, Oettinger i el gran capital italià i transnacional. Ara és l’hora, des de la perspectiva de l’esquerra anticapitalista, de l’interès i de la sobirania nacional i popular. A Itàlia ja ha passat el temps dels Tsipras o els Varufakis.

Per tant, com diuen els anticapitalistes italians (almenys una part), ara cal donar un suport crític a la coalició (bloc) social de la mitjana i petita burgesia nacional amb àmplies capes de les classes populars que parteixen de la defensa de la sobirania nacional i popular. Això no vol dir donar carta blanca al govern M5E/Lliga (gialloverde, com en diuen els italians), sinó modular l’actitud davant de les seves actuacions: criticar-lo quan faci coses inacceptables, pressionar-lo per millorar la redistribució de la renda i la riquesa, donar-li suport davant dels atacs de la UE i dels seus aliats italians i contribuir a trobar les millors fórmules per fer front als conflictes amb la UE (i el gran capital italià i transnacional).

D’altra banda, i això és el més important, l’esquerra anticapitalista ha de ser més radical del que ho serà el govern, i ha d’assumir directament i sense dubtes la qüestió de la sortida de l’euro i de la UE com a prioritària. I, al mateix temps, elaborar un programa tendencialment socialista, que no es pot basar només en una política fiscal expansiva, sinó també en l’existència d’un sector industrial i bancari públic, sota control cívic, i perseguir directament la plena ocupació i la modernització tecnològica (per disminuir la dependència del país). I molt probablement exigirà mesures dures i complexes, que requeriran del suport popular, com la devaluació de la moneda nacional, els controls de capitals, la substitució i el control d’importacions i la renegociació del deute, entre d’altres.

El programa, en definitiva, ha de ser capaç de fer front, de la millor manera possible, a les inevitables i dures reaccions polítiques i financeres que hi hauran davant d’una sortida de l’euro i de la UE. Amb capacitat de direcció i d’influència política, el programa ha de poder respondre realment als interessos de la coalició social que ha guanyat les eleccions i, més particularment, als de les classes populars de la coalició esmentada.

Aquesta setmana La Directa m'ha publicat un article sobre aquest tema.

Robots i capitalisme

Antoni Soy | @antonisoy

Alguns han defensat que els robots (amb la intel·ligència artificial -IA-, Internet, l’automatització) estan donant lloc a un nou tipus d’economia en la qual tendirà a desaparèixer la lluita de classes entre el capital i el treball assalariat. La tecnologia i les xarxes ens portarien irremediablement cap a una societat post capitalista (del llibre de Paul Mason, Postcapitalism). Tanmateix, crec que aquesta visió és molt discutible.

No hi ha dubte que la nova tecnologia dels robots i la IA ha arribat amb molta força. I, com qualsevol tecnologia, en el capitalisme dóna lloc a una substitució de la força de treball per capital, a un augment de la composició orgànica del capital. I en l’economia capitalista, aquesta tecnologia es vol utilitzar sobretot per a reduir els costos i per a fer créixer la rendibilitat del capital, i no per a satisfer les necessitats de la gent.

Quins poden ser els efectes d’aquestes noves tecnologies sobre el nombre de persones ocupades i sobre el nombre d’hores treballades? Els estudis empírics existents ens diuen que els robots industrials no tenen cap efecte significatiu sobre el nombre d’hores treballades per la força de treball. En canvi, sí que produeixen una reducció de l’ocupació en els treballadors amb menor formació, i fins i tot en els que tenen una formació mitjana, amb el consegüent augment de l’atur en aquestes capes.

La tecnologia dels robots i de la IA reduirà els llocs de treball actualment existents però també en crearà de nous. Però un nou món controlat pels robots encara queda lluny. El capital dirigeix aquestes noves tecnologies cap als sectors més rendibles i no pas sempre cap als sectors més productius. I els costos per a controlar els robots i la IA s’aniran incrementant.

Es pot dir, d’altra banda, que el món dels robots donarà lloc a un món de superabundància i prosperitat? L’essència de l’acumulació capitalista és l’augment dels beneficis i l’acumulació de més capital. Els capitalistes introdueixen màquines que augmentin la productivitat per ocupat i que redueixin els costos en comparació amb els competidors. I això dóna lloc a una contradicció: en intentar augmentar la productivitat del treball amb la introducció de tecnologia (que pot augmentar la producció i crear alguns llocs de treball en nous sectors), es produeix un procés de substitució general de la força de treball pel capital. Aquesta disminució de la força de treball respecte al capital (augment de la composició orgànica del capital) significa que es crearà menys valor nou (i menys plusvàlua) respecte al cost del capital invertit.

Dit amb altres paraules, a mesura que la productivitat augmenta es dóna una tendència a la disminució de la rendibilitat del capital. I com que aquesta és la que condiciona la inversió i la producció, això porta finalment a una crisi de la producció que contrarestarà els guanys en la producció provinents de les noves tecnologies. Sens dubte, els robots i la IA signifiquen un salt en la mecanització i l’automatització, però no poden contrarestar la contradicció principal del mode de producció capitalista: la tendència a la caiguda de la rendibilitat (i amb això de la inversió i la producció) a mesura que la productivitat del treball creix, el que provoca una crisi en la generació de productes que compensa els guanys que hagi pogut produir la nova tecnologia. En definitiva, estem parlant d’una de les contradiccions clau del capitalisme, entre el desenvolupament dels mitjans de producció (que porten a un augment de la producció de valors d’ús, de riquesa material) i la seva forma social capitalista, que està basada en l’explotació de la força de treball, l’única que crea nou valor i, per tant, plusvàlua.

Així doncs, els robots i la IA intensifiquen la contradicció capitalista entre l’augment de la productivitat del treball mitjançant la mecanització i la tendència a disminuir la rendibilitat de la inversió que fan els propietaris del capital. Molt abans que es doni una situació (suposant que alguna vegada es pugui donar) en la que la força de treball sigui reemplaçada totalment pels robots (la tecnologia), el capitalisme patiria un nombre important de crisis econòmiques profundes. De fet, l’obstacle més gran a un món de superabundància és el mateix capital.

Suposem per un moment una economia totalment robotitzada: robots que fan robots que fan robots, i així successivament. Ja no seria una economia capitalista, més aviat s’assemblaria a una economia esclavista. Els propietaris dels mitjans de producció (robots) tindrien una superabundància de béns i serveis (coses amb un valor d’ús) a cost zero i es podrien dedicar a consumir-les. No hi hauria necessitat de produir per a fer un benefici, com en una economia esclavista i al contrari d’una economia capitalista. No hi podrien haver, doncs, ni crisis de sobreproducció ni de subconsum.
Ara bé, en aquesta economia robotitzada es produirien una gran quantitat de productes de consum (amb valor d’ús) i intentaria reproduir-se només amb els robots i sense la intervenció de la força de treball (treball viu). Per tant, no hi hauria creació de valor ni plusvàlua/benefici i conseqüentment l’acumulació en el marc del capitalisme deixaria de produir-se abans que els robots haguessin pogut fer funcionar ells sols tota l’economia, ja que la substitució de la força de treball pel capital (augment de la composició orgànica del capital) faria disminuir la rendibilitat del capital. En una economia capitalista totalment robotitzada, la productivitat (de valors d’ús/riquesa) tendiria a l’infinit però la rendibilitat (plusvàlua respecte al valor del capital invertit) tendiria a zero.

Així doncs, en el marc del capitalisme no és possible arribar a una economia totalment robotitzada, a una societat en la qual no sigui necessari treballar, ja que molt abans es produiran crisis econòmiques a causa de la disminució de la rendibilitat del capital i a la consegüent disminució de la inversió i la producció. Una societat de la superabundància, en la que el treball humà es redueixi al mínim i la pobresa sigui eliminada, no és fàcil que es produeixi, a no ser que la propietat dels mitjans de producció passin del control privat per part de l’oligarquia capitalista a una propietat comunal/col·lectiva que només es podria donar amb el socialisme democràtic.

Aquest cap de setmana el PuntAvui m'ha publicat aquest article:

Malson angoixant

Antoni Soy - Professor Universitat Barcelona

 

Estem vivint, en l’àmbit mundial, almenys des dels anys vuitanta del segle passat, una acceleració dels processos econòmics i autoritaris que estan transformant a fons les nostres societats i les relacions polítiques entre governants i governats. D’una banda, hi ha la creixent ofensiva de les elits oligàrquiques en contra dels drets econòmics i socials de les persones com a ciutadanes. De l’altra, la multiplicació dels dispositius autoritaris/antidemocràtics que van en contra dels drets civils i polítics d’aquesta mateixa ciutadania.

El neoliberalisme (econòmic i social) i l’autoritarisme estatal s’alien per anar conjuntament contra la democràcia. De fet, és la suposada “llibertat” d’una competència descarnada i desfermada entre els actors econòmics i socials la que justifica (la que produeix) el reforçament de l’autoritarisme antidemocràtic, depenent dels estats, com a condició indispensable del desplegament de l’anomenada “llibertat” a competir. Aquest és el paradigma dominant, cada cop més, en l’àmbit mundial.

La política neoliberal es caracteritza perquè estén i imposa la lògica capitalista –relació d’explotació del capital sobre el treball assalariat per tal d’obtenir una plusvàlua/benefici– a totes les relacions socials entre els humans, fins a fer-ne la forma de les nostres vides. Es tracta, ni més ni menys, de subordinar els drets de les persones als anomenats “drets de les empreses/del capital” i, en conseqüència, de disciplinar la vida de les persones en funció d’aquestes “necessitats”. Aquesta política provoca incertesa i inseguretat en la població, la fa més dòcil i submisa, desactiva la democràcia i fragmenta la societat.

En tenim un exemple en les successives reformes en contra dels drets del treball i els treballadors, que han provocat: aturs elevats i creixement de l’exèrcit industrial de reserva, baixada dels salaris, precarietat, contractes escombraria, subocupació, restriccions dels drets dels treballadors, etcètera. Un altre exemple són les retallades en els serveis bàsics que afecten la majoria de la població i que han donat lloc a: l’augment de la pobresa i l’exclusió social, uns lloguers cada cop més cars i prohibitius, l’explosió dels desnonaments, etcètera.

Alguns diuen que l’aparició de Trump i el neoproteccionisme i populisme de dretes americà, i d’algunes rèpliques a diferents països europeus, i també de la resta del món, farà canviar l’anàlisi que hem fet anteriorment. Contràriament, ens hauríem de preguntar per què apareixen aquests fenòmens (econòmics, polítics i socials) que ens demostren que una part, força important, de la classe obrera i les classes populars s’enlluernen amb propostes que no posen realment en qüestió el sistema/mode de producció (capitalista) que provoca el seu malestar i els seus problemes, i que a vegades arriben a ser racistes, xenòfobes i amb pinzellades feixistes. I la resposta és, crec, que l’esquerra tradicional socialdemòcrata ha abraçat clarament el paradigma (econòmic, social i polític) dominant; i, al mateix temps, que l’anomenada esquerra alternativa és incapaç d’oferir una estratègia creïble per a la classe obrera i les classes populars.

Fa pocs dies La Directa em va publicar aquest article:

Cicles, crisis, recessions

Antoni Soy

13/04/2018

Aquest és un tema controvertit en l'àmbit econòmic (també en la terminologia), però que ha guanyat importància des de la crisi de 2008 (veure Carchedi i Roberts entre d'altres). En el paradigma econòmic dominant, l'economia neoclàssica, pensen, seguint la llei de Say ("tota oferta crea la seva pròpia demanda"), que els cicles econòmics estarien determinats exògenament per xocs aleatoris de caràcter indefinit, però en el marc d'un capitalisme intrínsecament estable. Les fluctuacions econòmiques, encara que siguin importants, són manifestacions del capitalisme per equilibrar-se a si mateix davant de xocs externs. És la visió de les teories econòmiques basades en el monetarisme, l'escola austríaca, les expectatives racionals, les imperfeccions del mercat (una part del neokeynesianisme) o l'escola del "cicle real de negocis" que al·ludeix, entre d'altres, a les innovacions o xocs tecnològics.

En aquest context, davant de la crisi de 2008, s'ha parlat de l'"austeritat expansiva" com la forma de sortir-ne: la reducció dels salaris i la pèrdua de força de treballadors i sindicats permetria una recuperació dels beneficis/taxa de beneficis i, en conseqüència, més inversió, més activitat econòmica i més ocupació. Però les dades empíriques no acompanyen la teoria de que els cicles són una conseqüència de canvis en els salaris (que són molt estables) que produirien una disminució de la rendibilitat (que és molt volàtil).

En canvi, Keynes, Kalecki i l'escola keynesiana (i una gran part de la postkeynesiana) considera que la inversió és la variable clau que explica la dinàmica macroeconòmica i que determinaria els canvis en els beneficis/rendibilitat i, per tant, els cicles econòmics. Una inversió que dependria de factors psicològics, com els "animal spirits" o les expectatives empresarials i, per tant, de fet també exògens. Mantenen que amb unes polítiques fiscals i monetàries expansives adequades es pot aconseguir la plena ocupació i la taxa d'inversió que es desitgi: és a dir, el cicle econòmic es pot controlar.

Però les dades empíriques no semblen tampoc sustentar aquesta teoria. De fet, hi ha una relació de causalitat negativa entre la inversió passada i els beneficis presents: l'augment de la inversió tendeix a anar seguit d'una caiguda de la rendibilitat, i la disminució de la inversió d'un augment de la rendibilitat. Per tant, la inversió no és la variable clau ja que depèn de la rendibilitat; i, a més, la inversió té un efecte causal invers (negatiu) sobre la rendibilitat.

Marx comparteix amb l'escola keynesiana que la inversió (l'acumulació de capital en termes marxistes) és una variable fonamental de la dinàmica econòmica. Però, igual que Wesley Mitchell a la primera meitat del segle XX (veure Tapia), i a diferència dels keynesians, considera que el determinant principal del cicle econòmic és la rendibilitat (els beneficis/taxa de beneficis) que és la que determina la inversió. Una rendibilitat creixent farà augmentar la inversió en la fase de prosperitat del cicle econòmic, mentre que la rendibilitat decreixent, que provoca una disminució de la inversió, és el que determina la depressió.

Les dades empíriques (veure, com anteriorment, el magnífic treball de Tapia, Rentabilidad, inversión y crisis) donen suport a l'existència d'una relació de causalitat directa entre els beneficis passats i la inversió present (o entre els beneficis actuals i la inversió futura). Per tant, l'augment de la rendibilitat estimula la inversió mentre que la disminució de la rendibilitat inhibeix la inversió. D'altra banda, les dades ens donen una relació de causalitat negativa entre la inversió passada i els beneficis presents, és a dir els augments de la inversió tendeixen a anar seguits d'una caiguda de la rendibilitat, i una reducció de la inversió d'un augment de la rendibilitat.

Marx va rebutjar la llei de Say. Pensava que l'excés de producció (sobreproducció) generalitzat, que afecta tots els àmbits de la producció, és típica dels períodes de crisis. Quan es produeix la crisi, la plusvàlua (i per tant els beneficis) és insuficient per donar més valor al capital ja que arriba un punt en que el capital incrementat produeix la mateixa plusvàlua (o fins i tot menys) que abans d'aquest increment i, per tant, una disminució de la taxa de beneficis i una interrupció de l'acumulació de capital.

Les crisis són esdeveniments temporals que restauren per un temps les condicions normals de l'acumulació de capital, les quals després d'un període de funcionament portaran de nou a una altra crisi. I així successivament. Les crisis (els cicles econòmics) són recurrents. En el període de crisi augmentarà l'atur, es reduirà la massa salarial i el nivell de salaris i empitjoraran les condicions de treball. Tot plegat crea les condicions per un augment de la taxa d'explotació i un increment de la rendibilitat. Simultàniament, poden entrar en crisis petites i mitjanes empreses i es poden destruir els estalvis per fallides bancàries, el que fa augmentar la pobresa i el malestar social.

La rendibilitat és la variable endògena clau en el cicle econòmic (el motor de l'economia) ja que és el factor determinant de la inversió. Unes conclusions a les que ja van arribar fa molt temps Marx primer i Mitchell desprès, i que ja va demostrar empíricament Tinbergen el 1939.

Fa uns dies el PuntAvui em va publicar aquest article:

Tribuna

1968

Antoni Soy - Professor Universitat Barcelona

 

Arriba el cinquantenari del Maig de 1968. És un moment associat, sobretot mediàticament, als enfrontaments entre els estudiants de París i la policia al Barri Llatí de la capital francesa. Però el Seixanta-vuit és molt més que això. És un moviment que va afectar molts altres països. Una gran part dels països europeus, i molt especialment Itàlia i Alemanya. I de manera significativa els EUA. Però és també el moment de la Primavera de Praga que va donar lloc a la invasió del país per les tropes soviètiques. O del moviment estudiantil mexicà que va provocar la intervenció de l’exèrcit i una veritable massacre.

D’altra banda, a cada país va tenir unes característiques molt específiques, amb diferents elements que varen actuar com a detonants. En alguns casos els moviments contestataris havien començat abans del seixanta-vuit i segons els països varen acabar molt ràpidament o, al contrari, es varen allargassar durant anys. A Itàlia, per exemple, el seixanta-vuit estudiantil va continuar amb el seixanta-nou obrer i l’aparició de noves formes de lluita i organització obreres. I alguns pensen que va durar fins a la segona part dels anys setanta. Com s’ha dit, en aquest procés alguns “vàrem deixar de ser francesos per convertir-nos en italians”.

A Catalunya (i a l’Estat espanyol) el Seixanta-vuit va tenir la seva repercussió però en un context de dictadura franquista, que tot just el 1964 havia celebrat els “25 años de paz”. Feia poc que havien nascut les Comissions Obreres i les comissions de barri, que s’havia creat el Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB) i s’havia fet la Caputxinada (1966). Sens dubte, però, va significar un xoc cultural, social i polític, bàsicament en el món estudiantil i intel·lectual i, en menor mesura, en els àmbits obrer i popular. I això es va manifestar en moltes coses: la profusió de moviments i grupuscles polítics; l’interès per totes les novetats polítiques i culturals que venien d’altres països, i molt particularment de França i Itàlia; la necessitat de llegir obres polítiques o relacionades amb les ciències socials, essencialment d’autors considerats progressistes o revolucionaris; o de veure cinema i teatre i llegir novel·la del que es considerava avantguarda; etc.

Els moviments socials de finals dels seixanta es produeixen en el moment en què, en els països desenvolupats, comença a entrar en crisi el que s’ha anomenat l’“edat d’or” del capitalisme que va començar després de la II Guerra Mundial. Els problemes creixents del sistema monetari internacional basat en el dòlar (Bretton Woods) en són, probablement, una de les mostres més evidents. Tanmateix, la causa de fons de la crisi (que acabarà desencadenant-se del tot a partir de 1973) és la disminució progressiva de la taxa de beneficis del capital (la seva pèrdua progressiva de rendibilitat), i consegüentment les dificultats per continuar l’acumulació de capital per part dels capitalistes. Això va ser degut a la creixent força dels treballadors i els seus sindicats a l’hora d’aconseguir majors salaris i millors condicions i relacions de treball, i per tant una menor explotació del treball assalariat, en el període anomenat del “pacte social” o “compromís socialdemòcrata”.

Ahir La Directa em publicava un article que us reprodueixo a continuació.

L'explotació del treball

Antoni Soy

13/03/2018

El capitalisme es basa en l'explotació del treball assalariat. Des dels seus inicis fins ara. És la seva essència. Com va explicar magistralment Marx, el capital compra la força de treball del treballador pel seu valor (de canvi), que és igual a la quantitat de mercaderies que el treballador necessita pel seu manteniment i reproducció en un moment determinat (ho anomenà el capital variable). El capitalista utilitza aquesta força de treball (la capacitat de treball del treballador) per fer funcionar el seu capital constant (edificis, màquines, matèries primeres, etc.) i obtenir un producte/mercaderia final que té un valor (de canvi) superior a la inversió que ha fet en capital constant i variable.

El capitalista pot utilitzar la força de treball per un període de temps superior al seu valor, i això li permet obtenir una plusvàlua de la qual s'apropia. La qual cosa li fa acumular més capital. El valor de la plusvàlua dependrà del grau d'explotació de la força de treball, és a dir de la duració de la jornada de treball, de la intensitat d'utilització de la força de treball, i de la millora de la seva capacitat productiva (la productivitat del treball). Marx explica detalladament, i amb cruesa, a El Capital, els nivells i les formes d'explotació de la força de treball en els orígens del capitalisme.

El capitalista pot utilitzar la força de treball per un període de temps superior al seu valor, i això li permet obtenir una plusvàlua de la qual s'apropia. La qual cosa li fa acumular més capital

 

La presa de consciència de la seva situació i l'organització dels treballadors van anar propiciant, tot i que d'una forma no lineal, una millora de les seves condicions de treball. Després de la gran crisi dels anys 30 del segle XX (que als EUA va propiciar les polítiques del New Deal), de l'aplicació de les polítiques keynesianes (particularment després de la II Guerra Mundial), i de l'existència d'un model alternatiu a l'URSS i als països de l'est d'Europa, als països capitalistes més desenvolupats es va entrar en un període d'un important creixement econòmic (la Golden Age del capitalisme), en un context de millora de les condicions salarials i de les relacions laborals dels treballadors (s'ha parlat de l'època del pacte social o compromís socialdemòcrata).

Com és lògic, això va acabar afectant negativament a la taxa de beneficis dels capitalistes i va propiciar el començament de les crisis als anys 60 i 70 del segle XX, segons els països, que després es varen veure agreujades pel gran augment de preus del petroli. I va propiciar la reacció de les elits capitalistes per tal de recuperar les taxes de benefici i el control de la situació. Comença l'època del neoliberalisme, quins exponents inicials més visibles són Thatcher al Regne Unit i Reagan als EUA. Com ha assenyalat Owen Jones: "L'objectiu era el d'anul·lar a la classe obrera com a força política i econòmica de la societat, tot substituint-la per una col·lecció d'individus, o emprenedors, que competissin entre ells pels seus propis interessos...(que) havien d'aspirar a pujar en l'escala social i ...(si no) ho aconseguien, serien els únics responsables del seu fracàs".

Una de les claus essencials ha estat la reforma del mercat de treball en els darrers decennis. En el sentit de què hi hagi la màxima flexibilitat: per contractar, per acomiadar, per utilitzar i explotar força de treball gratuïta o a un cost molt baix, per empitjorar els contractes dels treballadors. En definitiva, es tracta de disminuir els salaris i tots els costos relacionats amb el treball; de dotar a les empreses d'uns poders cada cop més grans sobre les forces productives i sobre les eleccions i les decisions empresarials.

Fer un mercat de treball més flexible ha estat un objectiu explícit de política econòmica dels estats per tal de reforçar el capital i la seva autoritat sobre el treball i els treballadors

 

En aquest sentit (vegeu pel cas italià el llibre de Marta Fana), d'una banda les empreses varen començar l'externalització de certes fases productives, de l'altra, varen introduir nous mètodes productius que tendien a abaixar els temps de producció. Finalment, varen anar creixent els contractes a temps determinat, intermitents, segons el que s'ha produït, a temps parcial; els treballadors ocasionals, els treballadors interins, els treballadors autònoms (i els emprenedors); la remodelació dels horaris de treball; l'auto anomenada economia col·laborativa, etc. Som a l'època del treball precari, del treball pobre. I tot plegat ha acabat afectant també al sector públic, especialment a través de les privatitzacions, de l'externalització de la gestió dels serveis públics i de la compra d'empreses públiques (i privades), a vegades estratègiques, per part del capital estranger.

Tot això malgrat que diversos estudis empírics hagin demostrat que: la reducció dels drets dels treballadors no suposa cap millora de l'ocupació; la flexibilitat és negativa per a la productivitat i la innovació; l'austeritat imposada als treballadors no produeix cap benefici al conjunt de l'economia; la disminució de la part de la renda absorbida pels salaris és una de les causes principals de les creixents desigualtats als països capitalistes avançats.

Fer un mercat de treball més flexible ha estat un objectiu explícit de política econòmica dels estats (que a vegades ho justifiquen amb l'excusa que "els hi demana Europa") per tal de reforçar el capital i la seva autoritat sobre el treball i els treballadors. Els seus instruments han estat l'augment de la flexibilitat i la precarietat del mercat de treball, tant en termes contractuals com salarials, organitzatius o formatius. Amb això s'ha aconseguit que el capital augmenti l'extracció de plusvàlua, tot incrementant, de nou, l'explotació dels treballadors.

Mirant endavant sense oblidar el passat

He llegit, amb atenció i interès, el darrer post d'Eduard López ( @elopezdomenech ) al seu bloc, el mateix dia que sortien, casualment (i no és ironia), quatre articles de reconeguts creadors d'opinió (Ferran Casas, David Miró, Jordi Muñoz, Toni Soler), que sembla que donarien la raó, amb més o menys intensitat, a l'actuació de ERC des del 21D (francament no m'atreveixo a qualificar-ho d'estratègia que, en tot cas, seria molt secreta).

Pel que fa al contingut del post, trobo encantador, fins i tot tendre, que es parli de "sinuositats de la negociació" per no parlar directament del que està essent: un espectacle lamentable per part de TOTS els que hi participen. Celebro, molt sincerament, que es parli positivament d'una persona que, en paraules de l'Eduard, "s’ha caracteritzat sempre per defugir les falses certeses, malfiar del sectarisme i qüestionar els límits de qualsevol ortodòxia establerta, començant per la del seu mateix espai polític de procedència. La seva ha estat una veu crítica, singular, que s’ha mirat la vida des de l’experiència militant però sense renunciar mai a preservar la seva individualitat a través del conreu d’una vocació lliurepensadora molt personal". Celebro que ara a ERC es conreï aquest tarannà, molt diferent del que imperava fa uns anys quan els (poquets) que dirigien amb mà de ferro l'aparell del partit no eren gens amants de les heterodòxies, les veus crítiques o les individualitats lliurepensadores. Però be, això passa (o passava) als millors partits, com a les millors famílies. I si en això s'ha millorat doncs oli en un llum. Tampoc acabo d'entendre del tot (o potser si, i potser massa) que vol dir quan ens parla de "l'esquerra no dogmàtica", però d'això en parlarem una mica més endavant.

Molt modestament, ja vaig dir que en pensava del passat recent i de la situació actual en un article de fa unes setmanes. I continuo pensant bastant el mateix. Allà hi deia: "Crec que ara cal ser eminentment pràctics, i el més important és ampliar la majoria republicana. Això vol dir, d'una banda, enfortir el discurs nacional enfront del discurs nacionalista essencialista -una cosa que fa anys que repeteix Josep-Lluís Carod-Rovira -i hi ha tornat a insistir fa poc en alguns articles molt interessants- i, d'altra banda, governar, i governar be (cosa que difícilment es pot fer a distància) amb unes polítiques econòmiques i socials i de regeneració democràtica dirigides a la majoria de la població, i especialment a les classes més desafavorides. Un govern que, evidentment, també hauria de fomentar la mobilització pels presos i contra la repressió, per la recuperació de les institucions i per agafar forces per fer realitat els ideals de la república. Coses potser no massa èpiques i que no tindran resultats immediats, però no veig, ara com ara, cap altra alternativa. Es tracta també de recuperar les institucions catalanes (Parlament i Govern) per part dels que han guanyat les eleccions: els republicans/independentistes....els republicans haurien de ser pràctics, ser conscients que ara és més important el què (recuperar les institucions de Catalunya i donar-los un contingut social i de regeneració democràtica) que no el qui (oblidem-nos de noms propis si us plau), amb un com que està clar: aplicant els resultats de les eleccions".

Però també recordava el que deia Joan Tardà en una entrevista el desembre de 2016: "Mai en la història contemporània de Catalunya no havíem tingut les eines que tenim per a proclamar la República: majoria al parlament i govern independentista. Una part important del poble ha posat en mans dels dirigents polítics la possibilitat de fer-ho. Si no ho féssim no valdrien excuses de mal pagador i dir que la culpa és d’Espanya... Ara tot depèn només de nosaltres. Només podem perdre si no tenim coratge o si no sabem fer-ho". I també, "Per això dic que si el nostre govern no compleix se n’haurà d’anar cap a casa... El poble no perdonaria". Amb altres paraules, deia jo, "aquí ningú és imprescindible, encara que tothom sigui necessari, i menys si no s'ha acabat de saber-ho fer o ens hem arronsat, almenys una mica, no proclamant i defensant la república i acceptant el 155. Per això si algú se'n ha d'anar a casa no és cap drama, hi ha altra gent que pot ocupar el seu lloc. I potser fins i tot seria positiu que arribés sang nova, idees fresques, etc.". Crec que seria molt higiènic que TOTS els que no varen fer el que calia (hi hi havia més d'una opció com apuntava a l'article) desprès del 1O/3O fessin un pas al costat i deixessin pas a gent nova, amb noves forces i idees. Però de moment, ningú ha fet cas a Joan Tardà i només Puigdemont a fet un pas al costat, provisional però. Els entenem i estem al seu costat des del punt de vista humà, del tot, però no des del punt de vista polític: tenen una responsabilitat pel que no varen saber (o ser capaços de) fer, i ho han d'assumir.

Però mirant endavant i seguint el fil del que deia en aquell article, crec que ara és l'hora de fer treball de formiga, poc agraït, per avançar en l'ampliació d'un bloc social nacional-popular-democràtic (recordem a Gramsci), amb la màxima participació possible de les classes populars i mitjanes, que tingui com a objectius la lluita antirepresiva a curt termini, i la república sobirana i democràtica a mig termini. I crec que, en aquest sentit, estaríem força d'acord amb l'Eduard. O potser no!

Tanmateix, això ha d'anar acompanyat del bon govern, de les polítiques concretes, econòmiques i socials i de regeneració i desenvolupament democràtic. No crec que ens costés posar-nos d'acord, amb l'Eduard, pel que fa a les polítiques de regeneració i desenvolupament democràtic. Crec, en canvi, que ens costaria molt més posar-nos d'acord pel que fa a les polítiques econòmiques i socials. Pel que diu i pel que ha fet ERC en aquests àmbits en aquests darrers anys, intueixo que estan pensant en unes polítiques de caire socialdemòcrata, tot i que hi ha gent (em sembla) que també se sentirien còmodes amb polítiques de caire liberal. Des del meu punt de vista és un error. La socialdemocràcia tradicional europea (alemanya, francesa, italiana, espanyola, etc.) ha entrat en una crisi evident, bàsicament perquè s'ha dedicat a aplicar les receptes neoliberals pròpies de la dreta: reducció salarial, disminució dels drets dels treballadors, més i més treball precari, reducció i privatització dels serveis socials, etc. I tampoc és que se'n surtin gaire millor els partits de la "nova política" (la socialdemocràcia d'"esquerres"), tant quan estan en el govern (Syriza) com quan estan a l'oposició (Podemos, France Insoumise, Die Linke, Corbyn). I tots ells s'han posat en mans d'Europa i de l'euro, tot pensant que amb això seran capaços d'articular una política adequada. Però no és així i també s'ha demostrat almenys des de la crisi. Si a la gent no se li diu la veritat, perquè s'ha de mantenir la "centralitat" i/o perquè hem de ser una "esquerra no dogmàtica només destinada a governar", i/o perquè "hem de tenir més Europa", es produeix un gran augment de l'abstenció i/o la gent es dedica a votar a partits de dreta que els hi ofereixen falses solucions, però aparentment fàcils, que sovint van acompanyades de plantejaments xenòfobs, racistes, etc. I així s'ha vist a la majoria de països europeus o als EUA de Trump.

Si l'objectiu és crear un bloc social nacional/popular que defensi els interessos de la majoria de la població (de les classes populars i mitjanes). Si el neoliberalisme i la socialdemocràcia ja han demostrat abastament el seu fracàs. Si "la veritat és revolucionària" com deia Gramsci, diguem-li a la gent la veritat, que la única alternativa real per a crear el bloc social esmentat és la de dur a terme una política radicalment anticapitalista basada en la recuperació de la sobirania (sobiranies) nacional-popular en la política en general, i en les polítiques econòmiques i socials en particular, i assumim les conseqüències que això té en relació a Europa. Potser, si se'ls hi presenta una alternativa real a la situació actual, deixaran d'abstenir-se o de votar a partits de dreta quan arribin les eleccions. Evidentment, per fer-ho cal tenir clar el què i estar disposat a aplicar-ho enfrontant-se a poders fàctics nacionals i internacionals molt importants.

I hi ha experiències anteriors de les que aprendre, com les d'esquerra laborista a mitjans dels 1970s a qui la direcció de l'ala dreta del partit, que després va ser derrotada contundentment per Thatcher, no els hi va deixar dur a terme. O la del Programme Commun francès de principis dels 1980s, fins que l'ala esquerra del partit va sortir derrotada pel duet Delors-Rocard que van imposar les polítiques neoliberals. D'aquell moment, són dues cites de Mitterrand (que no es caracteritzava precisament per tenir uns principis molt ferms) crec que molt significatives. En una deia que a l'hora de fer política econòmica "o ets un leninista, o no pots fer res". En l'altra, que ell havia arribat un moment en que havia de fer una elecció molt difícil "entre Europa o la justícia social" que, se'n donava compte que s'havien convertit en incompatibles. Com es conegut, ell va triar "no fer res" i "Europa". I així els hi ha anat.