dimarts, 12 de juny de 2018

Lliçons italianes


El cap de setmana passat el diari Jornada em va publicar aquest article sobre la situació italiana des d'una perspectiva de l'esquerra anticapitalista.

Lliçons italianes

  • ANTONI SOY (Economista)
  • | 09 de juny, 2018
Més enllà dels estereotips i els clixés, des d’un punt de vista de l’esquerra anticapitalista, el nou govern italià és l’expressió d’una coalició (bloc) social que va de les petites i mitjanes empreses als professionals, i d’una part de la classe obrera als aturats i als que tenen una feina precària. L’hegemonia d’aquesta coalició social està en mans de les classes de l’estrat superior (els més afavorits per la proposta de la flat tax), que tanmateix han de buscar el suport dels estrats inferiors per tal d’intentar recuperar el que han perdut en el procés de globalització.

El programa del govern és una barreja de retallades en els impostos i de política expansiva que, tot i que difícilment es pot dir que sigui ni tan sols keynesiana, ràpidament ha fet encendre les alarmes de la Unió Europea (UE), fidel representant dels interessos del gran capital, tant italià com transnacional. Com més gran sigui la redistribució a favor de les classes mitjanes i populars, més gran serà el xoc amb la UE. I al contrari, com més s’acomodi el govern al que vol la UE més entrarà en conflicte amb els seus electors. Tot plegat pot fer que el nou govern sigui molt inestable, però també podria donar lloc que s’hagués de plantejar obertament els problemes reals del país.

El que ha passat aquests darrers dies a Itàlia és molt significatiu i important. Fa temps que uns quants economistes i polítics italians, sobretot d’esquerres, diuen que l’euro és incompatible amb la democràcia i amb la justícia social. Però és que ara ho han dit, d’una banda, el president de la República (Mattarella) i, de l’altra, el comissari de la UE Günther Oettinger. Ambdós han insistit en la primacia dels mercats com a factor condicionant i ineludible de les polítiques dels estats europeus i han amenaçat, més o menys explícitament, que caldrà ensenyar als italians a votar adequadament.

Per primera vegada, una explícita demanda popular per canviar la tendència (una altra cosa és si els partits que han escollit per fer-ho seran capaços de dur-ho a terme o no), feta de la manera més solemne possible mitjançant els resultats d’unes eleccions, s’ha trobat amb l’oposició explícita de «les lleis indiscutibles» de la UE, l’euro i els mercats financers. Per tant, queda clar que els que ara no donin suport a la ruptura amb la UE i l’euro estan a la banda de Mattarella, Oettinger i el gran capital italià i transnacional. Ara és l’hora, des de la perspectiva de l’esquerra anticapitalista, de l’interès i de la sobirania nacional i popular. A Itàlia ja ha passat el temps dels Tsipras o els Varufakis.

Per tant, com diuen els anticapitalistes italians (almenys una part), ara cal donar un suport crític a la coalició (bloc) social de la mitjana i petita burgesia nacional amb àmplies capes de les classes populars que parteixen de la defensa de la sobirania nacional i popular. Això no vol dir donar carta blanca al govern M5E/Lliga (gialloverde, com en diuen els italians), sinó modular l’actitud davant de les seves actuacions: criticar-lo quan faci coses inacceptables, pressionar-lo per millorar la redistribució de la renda i la riquesa, donar-li suport davant dels atacs de la UE i dels seus aliats italians i contribuir a trobar les millors fórmules per fer front als conflictes amb la UE (i el gran capital italià i transnacional).

D’altra banda, i això és el més important, l’esquerra anticapitalista ha de ser més radical del que ho serà el govern, i ha d’assumir directament i sense dubtes la qüestió de la sortida de l’euro i de la UE com a prioritària. I, al mateix temps, elaborar un programa tendencialment socialista, que no es pot basar només en una política fiscal expansiva, sinó també en l’existència d’un sector industrial i bancari públic, sota control cívic, i perseguir directament la plena ocupació i la modernització tecnològica (per disminuir la dependència del país). I molt probablement exigirà mesures dures i complexes, que requeriran del suport popular, com la devaluació de la moneda nacional, els controls de capitals, la substitució i el control d’importacions i la renegociació del deute, entre d’altres.

El programa, en definitiva, ha de ser capaç de fer front, de la millor manera possible, a les inevitables i dures reaccions polítiques i financeres que hi hauran davant d’una sortida de l’euro i de la UE. Amb capacitat de direcció i d’influència política, el programa ha de poder respondre realment als interessos de la coalició social que ha guanyat les eleccions i, més particularment, als de les classes populars de la coalició esmentada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada