diumenge, 4 de març de 2018

Mirant endavant sense oblidar el passat




He llegit, amb atenció i interès, el darrer post d'Eduard López ( @elopezdomenech ) al seu bloc, el mateix dia que sortien, casualment (i no és ironia), quatre articles de reconeguts creadors d'opinió (Ferran Casas, David Miró, Jordi Muñoz, Toni Soler), que sembla que donarien la raó, amb més o menys intensitat, a l'actuació de ERC des del 21D (francament no m'atreveixo a qualificar-ho d'estratègia que, en tot cas, seria molt secreta).

Pel que fa al contingut del post, trobo encantador, fins i tot tendre, que es parli de "sinuositats de la negociació" per no parlar directament del que està essent: un espectacle lamentable per part de TOTS els que hi participen. Celebro, molt sincerament, que es parli positivament d'una persona que, en paraules de l'Eduard, "s’ha caracteritzat sempre per defugir les falses certeses, malfiar del sectarisme i qüestionar els límits de qualsevol ortodòxia establerta, començant per la del seu mateix espai polític de procedència. La seva ha estat una veu crítica, singular, que s’ha mirat la vida des de l’experiència militant però sense renunciar mai a preservar la seva individualitat a través del conreu d’una vocació lliurepensadora molt personal". Celebro que ara a ERC es conreï aquest tarannà, molt diferent del que imperava fa uns anys quan els (poquets) que dirigien amb mà de ferro l'aparell del partit no eren gens amants de les heterodòxies, les veus crítiques o les individualitats lliurepensadores. Però be, això passa (o passava) als millors partits, com a les millors famílies. I si en això s'ha millorat doncs oli en un llum. Tampoc acabo d'entendre del tot (o potser si, i potser massa) que vol dir quan ens parla de "l'esquerra no dogmàtica", però d'això en parlarem una mica més endavant.

Molt modestament, ja vaig dir que en pensava del passat recent i de la situació actual en un article de fa unes setmanes. I continuo pensant bastant el mateix. Allà hi deia: "Crec que ara cal ser eminentment pràctics, i el més important és ampliar la majoria republicana. Això vol dir, d'una banda, enfortir el discurs nacional enfront del discurs nacionalista essencialista -una cosa que fa anys que repeteix Josep-Lluís Carod-Rovira -i hi ha tornat a insistir fa poc en alguns articles molt interessants- i, d'altra banda, governar, i governar be (cosa que difícilment es pot fer a distància) amb unes polítiques econòmiques i socials i de regeneració democràtica dirigides a la majoria de la població, i especialment a les classes més desafavorides. Un govern que, evidentment, també hauria de fomentar la mobilització pels presos i contra la repressió, per la recuperació de les institucions i per agafar forces per fer realitat els ideals de la república. Coses potser no massa èpiques i que no tindran resultats immediats, però no veig, ara com ara, cap altra alternativa. Es tracta també de recuperar les institucions catalanes (Parlament i Govern) per part dels que han guanyat les eleccions: els republicans/independentistes....els republicans haurien de ser pràctics, ser conscients que ara és més important el què (recuperar les institucions de Catalunya i donar-los un contingut social i de regeneració democràtica) que no el qui (oblidem-nos de noms propis si us plau), amb un com que està clar: aplicant els resultats de les eleccions".

Però també recordava el que deia Joan Tardà en una entrevista el desembre de 2016: "Mai en la història contemporània de Catalunya no havíem tingut les eines que tenim per a proclamar la República: majoria al parlament i govern independentista. Una part important del poble ha posat en mans dels dirigents polítics la possibilitat de fer-ho. Si no ho féssim no valdrien excuses de mal pagador i dir que la culpa és d’Espanya... Ara tot depèn només de nosaltres. Només podem perdre si no tenim coratge o si no sabem fer-ho". I també, "Per això dic que si el nostre govern no compleix se n’haurà d’anar cap a casa... El poble no perdonaria". Amb altres paraules, deia jo, "aquí ningú és imprescindible, encara que tothom sigui necessari, i menys si no s'ha acabat de saber-ho fer o ens hem arronsat, almenys una mica, no proclamant i defensant la república i acceptant el 155. Per això si algú se'n ha d'anar a casa no és cap drama, hi ha altra gent que pot ocupar el seu lloc. I potser fins i tot seria positiu que arribés sang nova, idees fresques, etc.". Crec que seria molt higiènic que TOTS els que no varen fer el que calia (hi hi havia més d'una opció com apuntava a l'article) desprès del 1O/3O fessin un pas al costat i deixessin pas a gent nova, amb noves forces i idees. Però de moment, ningú ha fet cas a Joan Tardà i només Puigdemont a fet un pas al costat, provisional però. Els entenem i estem al seu costat des del punt de vista humà, del tot, però no des del punt de vista polític: tenen una responsabilitat pel que no varen saber (o ser capaços de) fer, i ho han d'assumir.

Però mirant endavant i seguint el fil del que deia en aquell article, crec que ara és l'hora de fer treball de formiga, poc agraït, per avançar en l'ampliació d'un bloc social nacional-popular-democràtic (recordem a Gramsci), amb la màxima participació possible de les classes populars i mitjanes, que tingui com a objectius la lluita antirepresiva a curt termini, i la república sobirana i democràtica a mig termini. I crec que, en aquest sentit, estaríem força d'acord amb l'Eduard. O potser no!

Tanmateix, això ha d'anar acompanyat del bon govern, de les polítiques concretes, econòmiques i socials i de regeneració i desenvolupament democràtic. No crec que ens costés posar-nos d'acord, amb l'Eduard, pel que fa a les polítiques de regeneració i desenvolupament democràtic. Crec, en canvi, que ens costaria molt més posar-nos d'acord pel que fa a les polítiques econòmiques i socials. Pel que diu i pel que ha fet ERC en aquests àmbits en aquests darrers anys, intueixo que estan pensant en unes polítiques de caire socialdemòcrata, tot i que hi ha gent (em sembla) que també se sentirien còmodes amb polítiques de caire liberal. Des del meu punt de vista és un error. La socialdemocràcia tradicional europea (alemanya, francesa, italiana, espanyola, etc.) ha entrat en una crisi evident, bàsicament perquè s'ha dedicat a aplicar les receptes neoliberals pròpies de la dreta: reducció salarial, disminució dels drets dels treballadors, més i més treball precari, reducció i privatització dels serveis socials, etc. I tampoc és que se'n surtin gaire millor els partits de la "nova política" (la socialdemocràcia d'"esquerres"), tant quan estan en el govern (Syriza) com quan estan a l'oposició (Podemos, France Insoumise, Die Linke, Corbyn). I tots ells s'han posat en mans d'Europa i de l'euro, tot pensant que amb això seran capaços d'articular una política adequada. Però no és així i també s'ha demostrat almenys des de la crisi. Si a la gent no se li diu la veritat, perquè s'ha de mantenir la "centralitat" i/o perquè hem de ser una "esquerra no dogmàtica només destinada a governar", i/o perquè "hem de tenir més Europa", es produeix un gran augment de l'abstenció i/o la gent es dedica a votar a partits de dreta que els hi ofereixen falses solucions, però aparentment fàcils, que sovint van acompanyades de plantejaments xenòfobs, racistes, etc. I així s'ha vist a la majoria de països europeus o als EUA de Trump.

Si l'objectiu és crear un bloc social nacional/popular que defensi els interessos de la majoria de la població (de les classes populars i mitjanes). Si el neoliberalisme i la socialdemocràcia ja han demostrat abastament el seu fracàs. Si "la veritat és revolucionària" com deia Gramsci, diguem-li a la gent la veritat, que la única alternativa real per a crear el bloc social esmentat és la de dur a terme una política radicalment anticapitalista basada en la recuperació de la sobirania (sobiranies) nacional-popular en la política en general, i en les polítiques econòmiques i socials en particular, i assumim les conseqüències que això té en relació a Europa. Potser, si se'ls hi presenta una alternativa real a la situació actual, deixaran d'abstenir-se o de votar a partits de dreta quan arribin les eleccions. Evidentment, per fer-ho cal tenir clar el què i estar disposat a aplicar-ho enfrontant-se a poders fàctics nacionals i internacionals molt importants.

I hi ha experiències anteriors de les que aprendre, com les d'esquerra laborista a mitjans dels 1970s a qui la direcció de l'ala dreta del partit, que després va ser derrotada contundentment per Thatcher, no els hi va deixar dur a terme. O la del Programme Commun francès de principis dels 1980s, fins que l'ala esquerra del partit va sortir derrotada pel duet Delors-Rocard que van imposar les polítiques neoliberals. D'aquell moment, són dues cites de Mitterrand (que no es caracteritzava precisament per tenir uns principis molt ferms) crec que molt significatives. En una deia que a l'hora de fer política econòmica "o ets un leninista, o no pots fer res". En l'altra, que ell havia arribat un moment en que havia de fer una elecció molt difícil "entre Europa o la justícia social" que, se'n donava compte que s'havien convertit en incompatibles. Com es conegut, ell va triar "no fer res" i "Europa". I així els hi ha anat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada