dilluns, 16 d’abril de 2018

Cicles, crisis, recessions


Fa pocs dies La Directa em va publicar aquest article:


Cicles, crisis, recessions



13/04/2018
Aquest és un tema controvertit en l'àmbit econòmic (també en la terminologia), però que ha guanyat importància des de la crisi de 2008 (veure Carchedi i Roberts entre d'altres). En el paradigma econòmic dominant, l'economia neoclàssica, pensen, seguint la llei de Say ("tota oferta crea la seva pròpia demanda"), que els cicles econòmics estarien determinats exògenament per xocs aleatoris de caràcter indefinit, però en el marc d'un capitalisme intrínsecament estable. Les fluctuacions econòmiques, encara que siguin importants, són manifestacions del capitalisme per equilibrar-se a si mateix davant de xocs externs. És la visió de les teories econòmiques basades en el monetarisme, l'escola austríaca, les expectatives racionals, les imperfeccions del mercat (una part del neokeynesianisme) o l'escola del "cicle real de negocis" que al·ludeix, entre d'altres, a les innovacions o xocs tecnològics.

En aquest context, davant de la crisi de 2008, s'ha parlat de l'"austeritat expansiva" com la forma de sortir-ne: la reducció dels salaris i la pèrdua de força de treballadors i sindicats permetria una recuperació dels beneficis/taxa de beneficis i, en conseqüència, més inversió, més activitat econòmica i més ocupació. Però les dades empíriques no acompanyen la teoria de que els cicles són una conseqüència de canvis en els salaris (que són molt estables) que produirien una disminució de la rendibilitat (que és molt volàtil).

En canvi, Keynes, Kalecki i l'escola keynesiana (i una gran part de la postkeynesiana) considera que la inversió és la variable clau que explica la dinàmica macroeconòmica i que determinaria els canvis en els beneficis/rendibilitat i, per tant, els cicles econòmics. Una inversió que dependria de factors psicològics, com els "animal spirits" o les expectatives empresarials i, per tant, de fet també exògens. Mantenen que amb unes polítiques fiscals i monetàries expansives adequades es pot aconseguir la plena ocupació i la taxa d'inversió que es desitgi: és a dir, el cicle econòmic es pot controlar.

Però les dades empíriques no semblen tampoc sustentar aquesta teoria. De fet, hi ha una relació de causalitat negativa entre la inversió passada i els beneficis presents: l'augment de la inversió tendeix a anar seguit d'una caiguda de la rendibilitat, i la disminució de la inversió d'un augment de la rendibilitat. Per tant, la inversió no és la variable clau ja que depèn de la rendibilitat; i, a més, la inversió té un efecte causal invers (negatiu) sobre la rendibilitat.

Marx comparteix amb l'escola keynesiana que la inversió (l'acumulació de capital en termes marxistes) és una variable fonamental de la dinàmica econòmica. Però, igual que Wesley Mitchell a la primera meitat del segle XX (veure Tapia), i a diferència dels keynesians, considera que el determinant principal del cicle econòmic és la rendibilitat (els beneficis/taxa de beneficis) que és la que determina la inversió. Una rendibilitat creixent farà augmentar la inversió en la fase de prosperitat del cicle econòmic, mentre que la rendibilitat decreixent, que provoca una disminució de la inversió, és el que determina la depressió.

Les dades empíriques (veure, com anteriorment, el magnífic treball de Tapia, Rentabilidad, inversión y crisis) donen suport a l'existència d'una relació de causalitat directa entre els beneficis passats i la inversió present (o entre els beneficis actuals i la inversió futura). Per tant, l'augment de la rendibilitat estimula la inversió mentre que la disminució de la rendibilitat inhibeix la inversió. D'altra banda, les dades ens donen una relació de causalitat negativa entre la inversió passada i els beneficis presents, és a dir els augments de la inversió tendeixen a anar seguits d'una caiguda de la rendibilitat, i una reducció de la inversió d'un augment de la rendibilitat.

Marx va rebutjar la llei de Say. Pensava que l'excés de producció (sobreproducció) generalitzat, que afecta tots els àmbits de la producció, és típica dels períodes de crisis. Quan es produeix la crisi, la plusvàlua (i per tant els beneficis) és insuficient per donar més valor al capital ja que arriba un punt en que el capital incrementat produeix la mateixa plusvàlua (o fins i tot menys) que abans d'aquest increment i, per tant, una disminució de la taxa de beneficis i una interrupció de l'acumulació de capital.

Les crisis són esdeveniments temporals que restauren per un temps les condicions normals de l'acumulació de capital, les quals després d'un període de funcionament portaran de nou a una altra crisi. I així successivament. Les crisis (els cicles econòmics) són recurrents. En el període de crisi augmentarà l'atur, es reduirà la massa salarial i el nivell de salaris i empitjoraran les condicions de treball. Tot plegat crea les condicions per un augment de la taxa d'explotació i un increment de la rendibilitat. Simultàniament, poden entrar en crisis petites i mitjanes empreses i es poden destruir els estalvis per fallides bancàries, el que fa augmentar la pobresa i el malestar social.

La rendibilitat és la variable endògena clau en el cicle econòmic (el motor de l'economia) ja que és el factor determinant de la inversió. Unes conclusions a les que ja van arribar fa molt temps Marx primer i Mitchell desprès, i que ja va demostrar empíricament Tinbergen el 1939.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada