Per què necessitem impostos sobre el patrimoni

La riquesa extrema soscava la igualtat, la justícia i la democràcia.

Grace Blakeley

24 de setembre de 2025

 

El següent és el text del meu discurs en un esdeveniment organitzat ahir al vespre per Richard Burgon.

Vivim una segona Edat Daurada. Les persones més riques del planeta han acumulat fortunes tan grans que són quasi impossibles de comprendre. Un grapat de multimilionaris posseeix ara més riquesa que la meitat més pobra de la humanitat. Al Regne Unit, només 50 famílies tenen més riquesa que la meitat més pobra de la població. Contrasta això amb el fet que un rècord del 26% de les persones diu que «lluita per sobreviure» amb els seus ingressos actuals, la qual cosa suposa un augment de 10 punts percentuals des d'abans de la pandèmia.

 

L'economia falsejada

Aquesta impressionant desigualtat no és casual. Durant els últims quaranta anys, governs de totes les tendències polítiques han reescrit deliberadament les regles de l'economia per a afavorir la riquesa enfront del treball. Han reduït els impostos als rics, han creat llacunes jurídiques que poden explotar els assessors fiscals més ben pagats i han fet els ulls grossos davant els paradisos fiscals. Han privatitzat els actius públics i desregulat les finances, creant les condicions perfectes perquè els superrics treguin cada vegada més beneficis de la resta de la gent.

El resultat és un sistema en el qual es grava el treball, però no la riquesa. Si ets infermer o constructor, els teus ingressos estan subjectes a l'impost sobre la renda i a la seguretat social. Però si ets multimilionari i tens una cartera de propietats i accions, pots relaxar-te mentre els teus actius creixen silenciosament, sense que la hisenda del país amb prou feines els toqui, any rere any. Això no és un mercat lliure, sinó un mercat falsejat.

L'impost sobre el patrimoni pretén corregir aquesta situació. Com s'ha explicat, un modest impost anual sobre els més rics permetria recaptar fons per a reconstruir les nostres escoles i hospitals en ruïnes, finançar un Nou Pacte Verd per a fer front a la crisi climàtica i revertir les retallades que han deixat a les nostres comunitats en una situació difícil.

 

De la democràcia a l'oligarquia

Però un impost sobre el patrimoni no sols té a veure amb els ingressos. Té a veure amb la democràcia. La riquesa extrema no és només un problema econòmic, és un problema polític. Els multimilionaris utilitzen el seu poder per a influir en les polítiques, comprar influència en els mitjans de comunicació i inclinar la democràcia a favor seu. N'hi ha prou amb fixar-se en el nostre ex primer ministre David Cameron i el seu amic Lex Greensill.

Com va quedar clar quan va fer fallida, Greensill Capital era una institució financera disfressada d'empresa ordinària. Lex Greensill va contractar a Cameron per a assegurar-se que la seva empresa no estigués regulada com una institució financera, la qual cosa li permetia assumir molts més riscos dels que calia. Com era d'esperar, aquell castell de cartes es va esfondrar durant la pandèmia, quan molts dels clients de l'empresa no van poder fer front a les seves obligacions. Era el moment de Cameron per a brillar. Va enviar missatges de text a alts càrrecs del Tresor i del Banc d'Anglaterra demanant un préstec per a Greensill. Finalment, en va aconseguir un del British Business Bank. Poc després, Greensill va fer fallida.

Aquesta història ens ensenya com les persones amb una riquesa extrema tenen una relació fonamentalment diferent amb l'Estat britànic que aquelles que no la tenen. Si ets Lex Greensill i la teva empresa es fica en problemes, envies al teu mercenari —l'ex primer ministre— per a aconseguir un préstec barat del Govern. Però si ets un metge o una infermera que lluita per arribar a fi de mes, hauràs de fer vaga durant mesos i mesos només perquè el Govern acabi ignorant per complet el teu sofriment. L'Estat britànic és molt poderós quan es tracta d'ajudar a multimilionaris o d'esclafar protestes, i molt feble quan es tracta d'ajudar a la gent corrent.

Mentre existeixin multimilionaris, continuaran tractant als nostres governs com a guardioles. Des de pressionar contra l'acció climàtica, fins a canalitzar diners cap a poderosos think tanks, passant per finançar directament als partits polítics, les seves fortunes els donen dret de veto sobre el futur. Si ens importa l'autogovern democràtic, no podem permetre que aquest poder continuï sense control.

 

Propaganda multimilionària

Com era d'esperar, els superrics i els seus defensors ens diran que això és impossible. Amenaçaran de fugir del país. Advertiran sobre la fuga de capitals i el caos econòmic. Però aquests arguments són tan antics com el mateix capitalisme. Alguns multimilionaris se n'aniran, però no podran emportar-se tota la seva riquesa amb ells, perquè la seva riquesa prové de nosaltres. La veritat és que els multimilionaris depenen de les societats en les quals viuen: de la terra, de les infraestructures públiques, dels treballadors qualificats, de l'estat de dret. No poden simplement separar la seva riquesa de les societats que la sustenten.

Els multimilionaris depenen de les societats en les quals viuen per a sostenir les seves fortunes, però són completament al·lèrgics a la rendició de comptes. Estan encantats de donar diners a causes filantròpiques, rebent tots els elogis que això comporta, però es resisteixen feroçment a qualsevol intent de crear estructures institucionals que els obliguin a rendir comptes, igual que es resisteixen feroçment a pagar impostos. Perquè el que li importa a la classe multimilionària no és només la riquesa, sinó el poder. Volen que tothom sàpiga, inclosos els nostres polítics, que ells són els que manen. I els nostres polítics són massa febles per a defensar-se, després d'haver passat dècades esclafant els moviments populars que podrien recolzar-los en una lluita contra la classe multimilionària.

L'impost sobre el patrimoni és, en última instància, una qüestió de justícia. La riquesa a l'escala que veiem avui dia no és producte del geni individual. Es basa en el treball dels treballadors, l'extracció de recursos naturals i generacions d'inversió pública. Ningú es converteix en multimilionari per si sol. I ningú té dret a acumular riquesa mentre els nens passen fam i els serveis públics es col·lapsen.

Un impost sobre la riquesa no és radical. El que és radical és permetre que una petita elit acumuli fortunes inimaginables mentre la majoria es veu obligada a acceptar cada vegada menys. El que és radical és un sistema fiscal que castiga el treball i recompensa l'especulació. El que és radical és la idea que la democràcia ha de donar pas a l'oligarquia.

Podem optar per construir un tipus de societat diferent, en la qual els desitjos del 99% prevalguin sobre els de l'1%. Un impost sobre el patrimoni és un pas crucial cap a aquest futur: cap a un futur en el qual es comparteixi la riquesa, es respecti la democràcia i tots, no sols els més rics, puguin viure amb dignitat i seguretat.

 

Grace Blakeley escriu sobre el capitalisme, sobre els sistemes econòmics i polítics que dominen les nostres vides, i sobre com ho hem de fer per resistir-nos-hi.

 

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/why-we-need-wealth-taxes?