Els combustibles fòssils no sols escalfen el planeta, sinó que soscaven la democràcia
La descarbonització no consisteix només a lluitar contra la crisi climàtica, sinó a redistribuir el poder.
Grace Blakeley
23 de març de 2026
Els combustibles fòssils són perillosos, no sols perquè estan provocant la crisi climàtica, sinó perquè concentren el poder, afermen l'autoritarisme i alimenten els conflictes geopolítics.
La guerra sense sentit de Trump i Netanyahu contra l'Iran hauria d'ensenyar-nos d'una vegada per sempre que construir un sistema energètic entorn dels combustibles fòssils mai va ser només una imprudència mediambiental; va ser un desastre polític.
La maledicció dels recursos
Hi ha un patró ben establert en economia política conegut com la «maledicció dels recursos»: els països rics en recursos tendeixen a ser menys democràtics, més corruptes i més propensos als conflictes. Com qualsevol observació en economia política internacional, no es tracta d'una llei indestructible, sinó d'una tendència general. I està impulsada per moltes variables diferents.
1. Colonialisme i neocolonialisme
Molts països rics en recursos van ser colonitzats precisament perquè els països rics buscaven explotar la seva riquesa natural. Les nacions industrialitzades van passar dècades extraient riquesa del Sud global, deixant a moltes nacions recentment independitzades amb sistemes econòmics i polítics molt desequilibrats.
Els colonitzadors també van intentar cedir el poder a elits polítiques compradores que depenien de les rendes dels recursos per a garantir que les seves multinacionals continuessin podent explotar els recursos del país. Com a part del sistema de la Françafrique, es deia que Jacques Foccart guardava cartes prefirmades de presidents africans en les quals sol·licitaven la intervenció francesa per a protegir-se de qualsevol amenaça a la influència de França —o a la influència de les seves empreses petrolieres—.
Aquest «neocolonialisme», com va denominar el líder independentista ghanès Kwame Nkrumah a la influència occidental en els assumptes del Sud global, ha empobrit a moltes nacions del Sud global riques en recursos, les ha fetes menys estables políticament i més propenses a la violència. El neocolonialisme també serveix per a soscavar la democràcia en els Estats rics, ja que les poderoses empreses de combustibles fòssils impulsen guerres impopulars per a protegir el seu accés als recursos naturals.
2. Fiscalitat i representació
La dependència de la riquesa dels recursos soscava el vincle entre la fiscalitat i la representació, que ha sigut fonamental per a la democratització en molts països. La majoria dels governs depenen dels impostos dels ciutadans per a sufragar la despesa corrent. Aquesta necessitat de recaptar impostos reforça la rendició de comptes de les elits davant els ciutadans: si la gent paga, espera alguna cosa a canvi. El vell lema «no hi ha tributació sense representació» capta bé aquesta idea. Però la riquesa dels combustibles fòssils trenca aquesta relació.
Si un govern es pot finançar a través dels ingressos del petroli i el gas, no necessita dependre dels seus ciutadans de la mateixa manera. En lloc de gravar a la població, ven recursos naturals en els mercats mundials. En alguns Estats rics en petroli, els hidrocarburs representen la gran majoria dels ingressos del govern. Això atorga a les elits governants una enorme autonomia financera i les allibera de la pressió democràtica.
3. Beneficis del petroli, grups de pressió i democràcia
L'extracció de combustibles fòssils ha generat històricament enormes rendes i beneficis extraordinaris per a un petit nombre de poderoses empreses, especialment durant els períodes de preus elevats.
L'extracció amb èxit de combustibles fòssils requereix molta inversió i estretes relacions amb els governs, per la qual cosa les grans empreses tendeixen a dominar el sector. Sense molta competència, un petit nombre de corporacions extremadament poderoses és capaç d'obtenir superbeneficis de l'extracció de combustibles fòssils.
Els gegants dels combustibles fòssils canalitzen llavors els seus superbeneficis cap a la intriga dels governs democràtics per a accedir a més oportunitats d'extracció.
La maledicció dels recursos a Orient Mitjà
Molts països rics en recursos mai van ser colonitzats formalment, però el seu desenvolupament es va veure marcat pel neocolonialisme. El sistema polític de l'Iran, per exemple, va estar fortament influenciat per la dominació estrangera —el cas més famós és el colp d'estat de 1953, amb el suport dels EUA i el Regne Unit, que va enderrocar a Mohammad Mossadegh després que aquest nacionalitzés la indústria petroliera.
El procés de formació dels Estats a Orient Mitjà es va veure profundament marcat per l' estira-i-arronsa entre els Estats i les multinacionals estrangeres per les reserves de petroli. Les elits argumentaven que es necessitaven Estats forts i ben fortificats per a protegir-se del neocolonialisme occidental. Fins i tot avui dia, el règim iranià sosté que es necessita un Estat central fort i autoritari per a protegir-se de l'imperialisme estatunidenc —i l'imperialisme estatunidenc en curs continua reforçant aquest argument—.
La dependència dels ingressos procedents dels combustibles fòssils també va aïllar a aquestes nacions de la necessitat de recaptar molts impostos sobre la renda, la qual cosa sovint va acompanyat de demandes de representació democràtica. Països com l'Aràbia Saudita, la Unió dels Emirats Àrabs i Catar recapten pocs o cap impost sobre la renda de les persones físiques. A l'Aràbia Saudita, els ingressos petroliers han constituït històricament al voltant del 60-70% dels ingressos de l'Estat. Aquests Estats són capaços de mantenir sistemes polítics amb una participació democràtica mínima, al mateix temps que mantenen alts nivells de despesa pública.
Al mateix temps, depenen de vastos sistemes de mà d'obra migrant hiperexplotada. A la Unió dels Emirats Àrabs i Catar, els treballadors immigrants constitueixen una part significativa de la població. Aquests treballadors tenen pocs drets i cap veu política. L'absència d'impostos no és un signe de llibertat: reflecteix un model econòmic en el qual els governs estan aïllats de la pressió popular i la mà d'obra es manté deliberadament en condicions precàries.
La maledicció dels recursos a Europa i els EUA
Hi ha algunes excepcions a l'argument de la «maledicció dels recursos». Noruega, per exemple, va descobrir reserves de petroli després que les institucions democràtiques estiguessin ja ben establertes. Això va facilitar canalitzar la riquesa dels recursos a través d'estructures estatals relativament responsables.
Però en altres països rics i democràtics, el descobriment de reserves de petroli sí que va servir per a soscavar la rendició de comptes democràtica. Al Regne Unit, per exemple, els ingressos del petroli de la Mar del Nord van ajudar a sostenir el govern de Thatcher durant el seu enfrontament amb els miners del carbó, recolzant el seu impuls cap a la desindustrialització i el desmantellament de l'Estat socialdemòcrata.
Avui dia, la influència antidemocràtica del sector dels combustibles fòssils és evident en les enormes sumes que la indústria gasta a pressionar al Govern britànic i en les enormes subvencions que rep a canvi. Investigacions recents han demostrat que, des de 2015, el sector dels combustibles fòssils ha rebut 20 000 milions de lliures més en ajudes governamentals que les energies renovables.
A Rússia, el petroli i el gas representen aproximadament entre el 30% i el 40% dels ingressos de l'Estat i una part significativa dels seus ingressos per exportacions. El règim autocràtic de Putin es va establir, i es manté, mitjançant la distribució dels ingressos dels combustibles fòssils entre una oligarquia estrictament controlada.
Aquesta riquesa de recursos també ha permès la invasió d'Ucraïna malgrat les àmplies sancions internacionals. Fins i tot després de 2022, les exportacions de combustibles fòssils van continuar generant centenars de milers de milions de dòlars, esmorteint el colp econòmic i finançant l'esforç bèl·lic.
Els Estats Units s'ha convertit en el productor mundial més gran de petroli i gas, en gran part a causa de l'auge del fracking. En 2023, els EUA va produir més de 13 milions de barrils de petroli al dia, un màxim històric. Aquest augment ha generat enormes beneficis per a les empreses de combustibles fòssils, part dels quals es destinen al lobbisme.
La indústria dels combustibles fòssils gasta milions cada any en activitats de pressió a Washington: un informe de OpenSecrets va revelar que els interessos del petroli i el gas estatunidencs van gastar al voltant de 72 milions de dòlars sols en el primer semestre de 2024. El sector té profunds vincles amb els responsables polítics i exerceix un paper central en la configuració de la política exterior dels EUA. Els períodes de tensió geopolítica que fan pujar els preus del petroli no són simplement crisis que cal gestionar, sinó també oportunitats de lucre.
Descarbonització i democràcia
Tot això apunta a una veritat més profunda: els combustibles fòssils no són només un problema mediambiental. Són un problema polític.
La nostra dependència dels combustibles fòssils concentra la riquesa en mans dels Estats i les empreses que controlen l'extracció. També afebleix la rendició de comptes entre els ciutadans i l'Estat i propícia l'autoritarisme i la repressió. Al mateix temps, els conflictes pels combustibles fòssils solen crear incentius per a guerres violentes lliurades per Estats que busquen assegurar el control sobre els recursos naturals a l'estranger.
En aquest context, la descarbonització no es limita a reduir les emissions. Es tracta de transformar l'estructura de poder subjacent en els sistemes energètics globals.
L'energia solar, l'eòlica i l'emmagatzematge en bateries estan, per naturalesa, més distribuïts que els combustibles fòssils. Poden desplegar-se en territoris sencers en lloc de concentrar-se en unes poques conques de petroli i gas.
Un sistema energètic distribuït dificulta que un sol actor —ja sigui un Estat o una empresa— monopolitzi la riquesa energètica. Crea oportunitats per a la propietat pública, l'energia comunitària i el control democràtic de les infraestructures. També redueix la importància estratègica de les reserves de combustibles fòssils, afeblint un dels principals motors dels conflictes internacionals.
Una economia capitalista impulsada per energies netes continuaria sent violenta, desigual i insostenible. Però el canvi a les energies renovables eliminaria una de les forces més corrosives del sistema actual: una font d'energia que concentra la riquesa, aferma l'autoritarisme i alimenta la guerra.
Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.
Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/fossil-fuels-dont-just-heat-the-planet?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada