Com va advertir Thomas Wolfe en un altre context, podria ser que no hi hagi marxa enrere, i el malson de Trump continuï.

Quan acabarà el malson de Trump? S'han traspassat ja massa límits?

Daniel Warner

10 d'abril de 2026

Donald Trump continua soscavant la Constitució dels Estats Units, rebutjant la cultura democràtica, violant el dret internacional, tibant les relacions amb els aliats i amenaçant als adversaris amb bombardejar-los fins a retornar-los a l'Edat de Pedra. La pregunta òbvia és: quan acabarà això? Tot i que es plantegen qüestions immediates sobre les raons que estan al darrere de la guerra dels Estats Units i Israel contra l'Iran i la naturalesa exacta de l'alto el foc, hauríem de continuar preguntant-nos: quan cessarà la influència de malson de Trump?

Però potser la verdadera pregunta no és quan acabarà. Potser és si els Estats Units podrà tornar alguna vegada al que era abans de Trump. S'han traspassat ja massa límits per a tornar a l'era anterior a Trump? S'han danyat massa estructures i relacions per a imaginar la vida tal com era abans de gener de 2025?

Parafrasejant a Thomas Wolfe: No pots tornar [a casa] a l'era anterior a Trump.

Considerem un exemple: el New York Times va anunciar recentment que augmentarà la seva cobertura del Tribunal Suprem i del sistema judicial estatunidenc en general. El «periòdic de referència» va dir que «assignaria un equip de quatre periodistes per a cobrir el Tribunal», ampliant el model anterior d'un únic reporter.

No obstant això, mentre que el Times veu als periodistes i als tribunals com a guardians de la democràcia, les ambicions de Trump plantegen dubtes sobre si els periodistes i les institucions poden salvaguardar l'Estat de dret. Al mateix temps que el Times ampliava la seva cobertura jurídica, es van estendre els rumors que Trump està mirant maneres d'alterar les eleccions de mitjan mandat de 2026 i està «pensant» en un eventual tercer mandat o fins i tot a no abandonar mai el Despatx Oval. Què faran els corresponsals del Times i els tribunals si Trump ignora els precedents legals i històrics?

Tant el mal simbòlic com l'estructural importen a curt i llarg termini. Si la influència de Trump s'esvaeix, es revertiran finalment els noms de l'era Trump? Tornarà l'Institut de la Pau dels Estats Units Donald J. Trump a ser simplement l'Institut de la Pau dels Estats Units? Tornarà l'Aeroport Internacional President Donald J. Trump de West Palm Beach a ser l'Aeroport Internacional de Palm Beach?

Hi ha precedents històrics. Les institucions que en el seu moment van rebre el nom d'Andrew Jackson, el setè president, han sigut canviades de nom, reflectint els canvis d'actitud cap al seu llegat de la  "Trial of Tears". La prestigiosa Escola Woodrow Wilson d'Assumptes Públics i Internacionals de la Universitat de Princeton va passar a dir-se en 2020 Escola d'Assumptes Públics i Internacionals de Princeton, eliminant el nom de l'antic rector d'aquesta universitat, així com de l'antic president dels Estats Units, a causa de les preocupacions sobre les seves opinions i polítiques racistes.

I què hi ha dels canvis físics? Alguns canvis físics són reversibles. Restaurarà un futur president l'Ala Est i eliminarà el saló de ball daurat de Trump? Eliminarà algun futur líder els elements daurats que ha col·locat per tota la Casa Blanca? Recordem com la primera dama Jacqueline Kennedy va redecorar amb elegància la Casa Blanca.

Però quan la cultura democràtica que sustenta la democràcia s'erosiona, aquest mal pot ser irreversible a llarg termini. En algun moment, es travessa un llindar, i per molt que es canviïn els noms o es redecori, no es podrà restaurar l'estat de les coses anterior a Trump.

El terme «ratcheting up» resulta útil ací. Un trinquet (una roda dentada) permet el moviment en una direcció mentre impedeix el moviment cap enrere. Cada clic fa avançar el mecanisme, creant una nova posició que no pot tornar fàcilment a l'anterior. En política, la metàfora descriu canvis que s'acumulen gradualment, però que es tornen estructuralment difícils de desfer.

Durant l'última dècada, la vida política estatunidenca ha anat adquirint cada vegada més aquesta qualitat de trinquet. Normes que abans es donaven per estables —el respecte als resultats electorals, els límits a l'autoritat executiva, la independència dels tribunals, el comportament presidencial— s'han anat desplaçant cap endavant, pas a pas. Cada pas pot semblar reversible en teoria, però en la pràctica el sistema rares vegades torna on estava abans.

Aquesta expansió parteix de la base que els tribunals, com a institucions poderoses, poden frenar els excessos de l'executiu i preservar l'Estat de dret. L'ampliació de la cobertura del Tribunal Suprem per part del Times és un exemple d'aquest pensament liberal. Però la metàfora del trinquet ens adverteix que, encara que els periodistes analitzen minuciosament cada decisió, les normes que s'han erosionat —una vegada traspassades— poden no tornar al seu lloc. Cada pas endavant en la deterioració institucional estableix una nova línia de base, la qual cosa fa que el retorn a les normes anteriors a Trump sigui cada vegada més difícil.

Els Estats Units ha reconstruït institucions abans. Fins i tot sentències catastròfiques com la decisió Dred Scott de 1857 —que negava la ciutadania als afroamericans i anul·lava els límits del Congrés a l'esclavitud— van ser finalment revocades per la Catorzena Esmena.

Però reconstruir la cultura democràtica és molt més difícil que reparar les estructures legals. Una vegada que els actors polítics aprenen que les normes poden trencar-se sense conseqüències, l'incentiu per a respectar-les s'afebleix de manera permanent. Aquest és el significat més profund d'un trinquet polític. El sistema avança cap a una nova línia de base de comportament. El llindar, una vegada creuat, passa a formar part de les normes acceptades.

De quina altra forma entendre l'indult del president Trump als invasors del Capitoli del 6 de gener que van intentar interrompre un procés constitucional?

La pregunta, llavors, no és sols quan acabarà cronològicament l'actual tempesta política, sinó si el trinquet tornarà a fer clic —i quina forma adoptarà la següent osca. Cada canvi remodela les expectatives, modifica el que es considera possible i posa a prova la resiliència de les institucions i les activitats cíviques que mantenen unida a la democràcia.

Quan les normes democràtiques s'ignoren massa, pot ser que no hi hagi marxa enrere. En algun moment, es travessa un llindar, i cap canvi de nom o de decoració pot restaurar la situació anterior a Trump. I la mateixa pregunta plana ara sobre les institucions internacionals. Podran els aliats de l'OTAN confiar alguna vegada que els Estats Units respecti l'article 5 després que Trump titllés a l'aliança de «tigre de paper»? Diversos organismes multilaterals, incloses les Nacions Unides, s'enfronten a la mateixa incertesa.

l final, la supervivència d'una verdadera democràcia depèn menys de les lleis que de les accions dels ciutadans que viuen en ella. Totes les societats civils han d'optar per defensar les normes, fer complir els límits i exigir la rendició de comptes. Si aquesta vigilància s'esvaeix, el trinquet avançarà, osca a osca, fins que els fonaments de la governança democràtica s'afebleixin irremeiablement. Com va advertir Thomas Wolfe en un altre context, pot ser que no hi hagi marxa enrere, i el malson de Trump continuï.

 

Daniel Warner que viu a Ginebra, te la nacionalitat estatunidenca i suïssa. Es va llicenciar en Filosofia i Religió pel Amherst College (els EUA) i es va doctorar en Ciències Polítiques per l'Institut Universitari d'Alts Estudis Internacionals de Ginebra (Suïssa). La seva tesi, posteriorment publicada com a llibre, es titulava "An Ethic of Responsibility in International Relations". Autor, editor o coeditor d'onze llibres i nombrosos articles en revistes especialitzades, la seva obra ha sigut traduïda a diverses llengües. Col·labora habitualment com a comentarista en cadenes de televisió i ràdio de tot el món, i els seus articles d'opinió han aparegut en el International Herald Tribune i el Financial Times. Actualment, escriu dos blogs, un sobre política general per al Tribune de Genève i un altre sobre l'antiga Unió Soviètica per a nashagazeta.ch. Va fundar el Programa d'Estudis sobre Organitzacions Internacionals (PSIO) en 1994 en l'Institut Universitari. Des de la seva jubilació en 2010, ha sigut subdirector d'Assumptes Internacionals en el Centre de Ginebra per al Control Democràtic de les Forces Armades (DCAF), una fundació internacional creada en 2000 per iniciativa de la Confederació Suïssa que contribueix a millorar la governança i la reforma del sector de la seguretat a tot el món.

Traduït de Counterpunch: https://www.counterpunch.org/2026/04/10/when-will-the-trump-nightmare-end-have-too-many-thresholds-already-been-crossed/