Rellegint Romeva

Aquests dies he rellegit el darrer llibre de Raül Romeva "Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d'Europa". Crec que és significatiu de l'anormalitat que viu el nostre país que ens digui que el 4% de les iniciatives que ha tirat endavant en deu anys com a diputat europeu, que feien referència a Catalunya i al procés que hi vivim, han tingut molta més repercussió mediàtica i a les xarxes socials que l'altre 96% que tractaven, en molts casos, qüestions d'una gran importància econòmica, social o ecològica. Modestament, ja que la influència social no és comparable a la seva, a molts ens passa una cosa semblant: quan es parla del procés a Catalunya, la repercussió és molt, però molt, més elevada que quan es parla d'altres coses.

Coincideixo en què el principal problema, el què està en qüestió a Europa avui és la democràcia. O com diu Romeva "el dèficit democràtic i l'excés d'intergovernamentalisme". La democràcia té unes regles del joc que es basen en un equilibri entre els tres poders que la constitueixen: legislatiu, executiu i judicial. A la Unió Europea es dóna un clar desequilibri amb una preponderància del poder executiu (Consell de la Unió Europea, Consell Europeu i Comissió Europea) per sobre del poder legislatiu (un Parlament Europeu democràticament limitat) i judicial (Tribunal de Justícia de la UE). De fet, el Consell de la UE (Consell de Ministres dels estats) continua essent el principal òrgan legislatiu i de presa de decisions, el que és una gran tergiversació dels principis de la democràcia.

Però, a més la UE s'ha dotat d'un quart poder, el poder econòmic representat pel Banc Central Europeu. Un ens que no està subjecte a cap control democràtic i que no ha de retre comptes a ningú (només informa als altres organismes comunitaris). Un BCE que és l'únic que pot emetre euros, que controla la política monetària i el tipus de canvi de la moneda i que s'ha convertit en el poder decisiu de la zona euro per sobre dels altres poders esmentats (Romeva recorda les cartes enviades pel president del BCE als presidents espanyol i italià). Els estats que formen part de la zona euro només són usuaris de la moneda, han perdut qualsevol control de la política monetària i de la política del tipus de canvi, han vist molt limitada la política fiscal, es troben a les mans dels mercats financers internacionals i del BCE quan necessiten finançament i, per tant, tenen el perill de fer fallida, una cosa que no els hi passaria si mantinguessin la seva sobirania monetària (i política), com és el cas dels USA, Japó, UK o Suècia entre d'altres.

L'euro (i la Unió Econòmica i Monetària) implica necessàriament austeritat i menys democràcia, com he anat explicant des de fa temps i com ens insisteixen els blocs i els llibres del francès Jacques Sapir i de l'italià Alberto Bagnai ("Il tramonto dell'euro"), els llibres i articles del grec Costas Lapavitsas ("Against the Troika: Crisis and Austerity in the Eurozone"), la revista americana Jacobin o el bloc de l'australià Bill Mitchell, quin darrer llibre ("Eurozone Dystopia. Groupthink and Denial on a Grand Scale") és una petita meravella. Ja que, si es vol una política progressista i contra l'austeritat (és a dir d'esquerres), "un altre euro" no és possible. L'euro no és possible. En aquest sentit, reconec que m'ha sorprès molt que al parlar de l'euro i del BCE, una persona seriosa i compromesa de l'esquerra com Romeva, tingui com a màxims referents persones (De Grauwe, Wyplosz o Varoufakis-Holland-Galbraith) o "think-tanks" (Bruegel, CEPS) que s'han caracteritzat (a vegades amb un cert to crític) per ser ideòlegs econòmics de la unió monetària (i l'euro), es a dir, de l'aplicació dels principis del neoliberalisme a Europa, que ens acaben de demostrar el seu fracàs més absolut a Grècia.

Aquest article es pot llegir a ElPuntAvui d'avui.

El valor de la moneda xinesa

Primer de tot cal dir que si bé la moneda xinesa s'ha devaluat aquests darrers dos dies, si es mira amb una mica més de perspectiva l'evolució del tipus de canvi del iuan és una mica més complexa tal com ha assenyalat en el seu bloc el professor Alberto Bagnai que, de fet, m'ha donat la idea d'aquest post. Com també m'ha donat la referència per a la base de dades a utilitzar per conèixer l'evolució del tipus de canvi de les monedes: el Pacific Exchange Rate System.

Així doncs, és evident la devaluació d'aquests dies del iuan respecte al dòlar, com es pot veure en el gràfic següent del tipus de canvi en els darrers 28 dies:

 

Com es pot veure a continuació, l'evolució del tipus de canvi del iuan respecte a l'euro en el període recent és més variable, com correspon a les variacions del tipus de canvi entre el dòlar i l'euro:

 

Tanmateix, si s'agafa una mica més de perspectiva temporal, l'evolució diària des de principis del 2012, les coses comencen a veure's duna manera una mica diferent:

 

Efectivament, la moneda xina es va revaluar de manera important respecte al dòlar, amb oscil·lacions, des de juliol de 2012 fins al gener de 2014. Des d'aleshores fins a mitjans de 2014 es deprecia, per a continuació tornar-se a apreciar fins a finals de 2014, tornar-se a depreciar fins a principis de 2015 i el març d'aquest any s'aprecia de forma important i el seu valor és manté fins a la devaluació actual. Si es mira el conjunt del període, la moneda xina tenia un valor inferior respecte al dòlar el juliol de 2012 que ara després de la devaluació. Dit d'una altra manera, en el conjunt del període des de 2012 la moneda xinesa s'ha apreciat de forma considerable respecte al dòlar sobretot fins abans de la devaluació que s'ha produït ara.

I que ha passat respecte a l'euro?

 

Després d'un llarg període de fluctuacions en un sentit i l'altre, es produeix (amb oscil·lacions) una forta apreciació del iuan respecte a l'euro des de maig de 2014 fins a març de 2015, per després tendir a perdre valor lleugerament fins i tot amb la devaluació actual. Si es considera el conjunt del període, la moneda xinesa ha tingut una important apreciació respecte a l'euro des de 2012 i encara més des de 2014.

Si ens allunyem una mica més en el temps i es consideren els valors mensuals del tipus de canvi des de 1995 fins ara, les coses es poden veure encara amb una mica més de perspectiva.

 

Les tendències del valor de la moneda xinesa respecte al dòlar són bastant clares: es manté més o menys constant fins el maig de 2005 i després comença una apreciació fins a principis de 2014 -amb un període d'estabilitat al arribar la gran crisis des de mitjans de 2008 a mitjans de 2010. Des de principis de 2014 ha tingut una lleugera tendència a la depreciació però el seu valor actual és clarament superior al que tenia el 1995: s'ha apreciat de forma considerable.

Respecte a l'euro l'evolució és més complexa però amb una tendència similar pel conjunt del període. La moneda xinesa tendeix a tenir un valor superior des de principis de 1995 a mitjans de 2001, després perd valor fins a finals de 2004, es torna a apreciar fins a finals de 2005 i de nou a depreciar fins a principis de 2008. Des d'aleshores, i amb moltes i importants oscil·lacions, la tendència ha estat la de una apreciació del iuan respecte a l'euro. Avui el valor de la moneda xinesa respecte a l'euro és semblant a la que tenia el juny de 2001 però molt superior que la que tenia a principis de 1995, a finals de 2004 o a principis de 2008. La tendència per a tot el període ha sigut d'una apreciació de la moneda xinesa respecte a l'euro.

Això pel que fa a l'evolució dels tipus de canvi nominals, a preus corrents. Però que passa amb els tipus de canvi reals, a preus constants, és a dir desprès d'ajustar els tipus de canvi nominals de les monedes amb les taxes d'inflació relatives? Això, que mesura la competitivitat relativa de les economies, està calculat des de 1964 pel Bank of International Settlements (BIS) mitjançant els índexs del "Real Effective Exchange Rate- REER". Quan el REER creix el país considerat és menys competitiu internacionalment i al contrari. Veiem quina ha estat la seva evolució.

 

 

Com es pot comprovar el REER de la Xina augmenta en els tres períodes considerats i, per tant, perd competitivitat internacional relativa. En el període 1995-98 en perd més que el EUA mentre que Alemanya i l'àrea euro guanyaven competitivitat relativa. En el període 1999-2007, just després de la implementació de l'euro, els EUA guanyen competitivitat relativa, mentre que tant la Xina com Alemanya però sobretot la zona euro en perden. A partir del començament de la crisi tant els EUA com encara més la Xina perden molta competitivitat internacional relativa i, en canvi, tant Alemanya com la zona euro en guanyen a partir de les polítiques de devaluació interna, bàsicament salarial, i de les polítiques d'austeritat que han implementat.

Per tant, tenint en compte que, en una perspectiva llarga, els tipus de canvi nominals de la Xina han tendit a apreciar la seva moneda i que, en termes reals, l'economia xinesa ha tendit a perdre competitivitat internacional, no crec que es pugui dir seriosament que amb la seva devaluació la Xina està començant una "guerra de monedes" com alguns han apuntat. Al contrari, més aviat la Xina reacciona per fer front a l'apreciació nominal de la seva moneda en els darrers vint anys i a la pèrdua de competitivitat internacional que ha patit en termes reals, especialment en relació a la zona euro degut a les polítiques mercantilistes, de devaluació interna i d'austeritat que han seguit aquests països.