dissabte, 15 d’agost de 2015

Rellegint Romeva




Aquests dies he rellegit el darrer llibre de Raül Romeva "Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d'Europa". Crec que és significatiu de l'anormalitat que viu el nostre país que ens digui que el 4% de les iniciatives que ha tirat endavant en deu anys com a diputat europeu, que feien referència a Catalunya i al procés que hi vivim, han tingut molta més repercussió mediàtica i a les xarxes socials que l'altre 96% que tractaven, en molts casos, qüestions d'una gran importància econòmica, social o ecològica. Modestament, ja que la influència social no és comparable a la seva, a molts ens passa una cosa semblant: quan es parla del procés a Catalunya, la repercussió és molt, però molt, més elevada que quan es parla d'altres coses.

Coincideixo en què el principal problema, el què està en qüestió a Europa avui és la democràcia. O com diu Romeva "el dèficit democràtic i l'excés d'intergovernamentalisme". La democràcia té unes regles del joc que es basen en un equilibri entre els tres poders que la constitueixen: legislatiu, executiu i judicial. A la Unió Europea es dóna un clar desequilibri amb una preponderància del poder executiu (Consell de la Unió Europea, Consell Europeu i Comissió Europea) per sobre del poder legislatiu (un Parlament Europeu democràticament limitat) i judicial (Tribunal de Justícia de la UE). De fet, el Consell de la UE (Consell de Ministres dels estats) continua essent el principal òrgan legislatiu i de presa de decisions, el que és una gran tergiversació dels principis de la democràcia.

Però, a més la UE s'ha dotat d'un quart poder, el poder econòmic representat pel Banc Central Europeu. Un ens que no està subjecte a cap control democràtic i que no ha de retre comptes a ningú (només informa als altres organismes comunitaris). Un BCE que és l'únic que pot emetre euros, que controla la política monetària i el tipus de canvi de la moneda i que s'ha convertit en el poder decisiu de la zona euro per sobre dels altres poders esmentats (Romeva recorda les cartes enviades pel president del BCE als presidents espanyol i italià). Els estats que formen part de la zona euro només són usuaris de la moneda, han perdut qualsevol control de la política monetària i de la política del tipus de canvi, han vist molt limitada la política fiscal, es troben a les mans dels mercats financers internacionals i del BCE quan necessiten finançament i, per tant, tenen el perill de fer fallida, una cosa que no els hi passaria si mantinguessin la seva sobirania monetària (i política), com és el cas dels USA, Japó, UK o Suècia entre d'altres.

L'euro (i la Unió Econòmica i Monetària) implica necessàriament austeritat i menys democràcia, com he anat explicant des de fa temps i com ens insisteixen els blocs i els llibres del francès Jacques Sapir i de l'italià Alberto Bagnai ("Il tramonto dell'euro"), els llibres i articles del grec Costas Lapavitsas ("Against the Troika: Crisis and Austerity in the Eurozone"), la revista americana Jacobin o el bloc de l'australià Bill Mitchell, quin darrer llibre ("Eurozone Dystopia. Groupthink and Denial on a Grand Scale") és una petita meravella. Ja que, si es vol una política progressista i contra l'austeritat (és a dir d'esquerres), "un altre euro" no és possible. L'euro no és possible. En aquest sentit, reconec que m'ha sorprès molt que al parlar de l'euro i del BCE, una persona seriosa i compromesa de l'esquerra com Romeva, tingui com a màxims referents persones (De Grauwe, Wyplosz o Varoufakis-Holland-Galbraith) o "think-tanks" (Bruegel, CEPS) que s'han caracteritzat (a vegades amb un cert to crític) per ser ideòlegs econòmics de la unió monetària (i l'euro), es a dir, de l'aplicació dels principis del neoliberalisme a Europa, que ens acaben de demostrar el seu fracàs més absolut a Grècia.

Aquest article es pot llegir a ElPuntAvui d'avui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada