Aquest fenomen de El Niño és un avenç de l'«apartheid climàtic».

Es preveu que morin 450 000 persones en els pròxims mesos —la majoria al Sud global—; a més, com la guerra de l'Iran està agreujant la crisi de la capacitat de compra; i com l'esquerra alemanya pot vèncer a l'extrema dreta.

Grace Blakeley

23 de setembre de 2026

M’ha horroritzat veure aquest titular aquest matí. Un nou estudi ha revelat que es preveu que el «super El Niño» d'enguany provoqui 450 000 morts addicionals entre juny de 2026 i febrer de 2027. Aquestes morts es concentraran al Sud global, entre persones que no poden permetre's protegir-se de la calor —precisament aquelles que menys han contribuït al col·lapse climàtic—.

Investigadors del Climate Impact Lab han analitzat les morts addicionals que probablement causarà enguany la crisi climàtica, els efectes de la qual es veuran agreujats pel fenomen extrem de El Niño que experimentarem en els pròxims mesos. Dilluns es van registrar les temperatures més altes mai registrades en l'oceà Pacífic durant un episodi de El Niño, mesos abans que el fenomen aconsegueixi suposadament el seu punt àlgid.

Les morts previstes seran causades per la calor extrema. D'una banda, la calor pot agreujar malalties subjacents, provocant la mort prematura dels qui pateixen malalties. Però també cal tenir en compte que la calor extrema pot matar per si sola. A partir d'unes certes temperatures i nivells d'humitat, el cos ja no és capaç de refrigerar-se i els sistemes vitals comencen a fallar.

Dona un cop d'ull al gràfic que mostra els països en els quals es concentren les morts. Més de 30 000 morts a Nigèria, gairebé 20 000 a Indonèsia, 17 000 al Sudan: tots els països d'aquesta llista es troben al Sud global. Molts, com el Sudan i la República Democràtica del Congo, s'enfronten a crisis humanitàries provocades per conflictes, agreujades per les accions dels països occidentals i els seus aliats.

Font: https://www.theguardian.com/environment/2026/sep/23/el-nino-450000-extra-deaths-six-months

Un altre factor a tenir en compte és la seguretat alimentària. Aquest tipus de temperatures, combinades amb els fenòmens meteorològics extrems que probablement provocaran, reduiran significativament els rendiments i dificultaran als agricultors la collita i el transport dels cultius que puguin produir. El Programa Mundial d'Aliments ja ha advertit que la combinació de El Niño i la crisi climàtica empenyerà a 50 milions de persones a una situació de fam aguda per a finals de 2027, a més de provocar un augment dels preus dels aliments a tot el món.

Aquestes morts són, per descomptat, evitables. Però evitar-les requereix voluntat política i diners. Els pitjors efectes de la crisi climàtica comencen a manifestar-se just quan Occident ha decidit retallar l'ajuda als països pobres. Com va escriure Anthea Lawson en un article per al meu Substack fa uns mesos, el sistema d'ajuda ja era disfuncional fins i tot quan comptava amb un bon finançament, però la retirada sobtada d'ingents quantitats de fons ha provocat morts evitables a tot el món. La idea que els governs occidentals, els principals responsables d'aquesta crisi, finançaran les mesures necessàries per a protegir els ciutadans del Sud global és ridícula.

Tampoc els governs del Sud global podran fer gran cosa. Molts Estats pobres ja s'enfronten a una crisi de deute a conseqüència de l'augment dels tipus d'interès i la pujada dels preus. Pocs podran convèncer els creditors que els prestin diners per a protegir els ciutadans pobres de la calor. És probable que es posin en marxa algunes mesures d'emergència, però les persones amb més risc de morir a causa de la calor extrema són aquelles que, fins i tot en les millors circumstàncies, tenen dificultats per a accedir a les ajudes del Govern. Moltes d'elles s'enfrontaran a la disjuntiva de sortir a treballar sota una calor extrema que podria matar-les o passar fam.

Una estadística impactant de l'article de The Guardian sobre la recerca va ser que el fenomen extrem de El Niño de finals de la dècada de 1870 va matar a més de 50 milions de persones a conseqüència de la sequera i la fam, principalment a l'Índia i la Xina. Aquestes morts no van poder atribuir-se a causes «naturals», ja que el sofriment es va veure agreujat pel colonialisme britànic.

Les morts relacionades amb la calor que estem presenciant al Sud Global són causades per l'imperialisme. En primer lloc, l'imperialisme climàtic que obliga els països pobres a suportar la càrrega de la calor extrema provocada per la cobdícia dels capitalistes del món ric. En segon lloc, l'imperialisme capitalista a l'ús que esgota els recursos del Sud Global, afeblint als governs i obligant-los a donar prioritat al pagament del deute enfront dels serveis bàsics per a la seva població.

Aquest tipus d'injustícia és intolerable, i més encara quan els nostres governs es neguen a prendre mesures per a reduir les emissions. Si Andy Burnham decideix aprovar més perforacions en la Mar del Nord, les emissions addicionals que generi aquesta exploració mataran a persones —encara que no siguin persones que li importin a la nostra classe política—.

******

El Sud global ha suportat els pitjors efectes de la crisi inflacionària provocada per la guerra de l'Iran, però les llars del Nord global també es veuen afectades, la qual cosa té importants implicacions polítiques. Al Regne Unit, els titulars d'hipoteques estan pagant una mitjana de 840 lliures més a l'any per les seves hipoteques a conseqüència de l'augment dels tipus d'interès. Les entitats creditícies estan responent a la incertesa provocada per la guerra de l'Iran pujant els tipus d'interès de les hipoteques, i s'espera que el Banc d'Anglaterra segueixi els seus passos amb una altra pujada de tipus.

La pressió no s'està sentint de manera uniforme. Els qui tenen préstecs més elevats s'enfronten a pujades molt majors. Algú que refinanci una hipoteca de 500 000 lliures, per exemple, pagarà 250 lliures més al mes, la qual cosa suposa més de 6 000 lliures en interessos addicionals al llarg de dos anys. Tots aquests diners està sortint de les butxaques de la gent corrent i passarà directament a les arques dels grans bancs. I l'augment dels tipus d'interès no sols afecta els titulars d'hipoteques, sinó que també es repercuteix en els inquilins.

Els tipus d'interès no eren tan baixos ni tan sols abans que esclatés la guerra de l'Iran. El desastrós pressupost de Liz Truss va disparar els tipus hipotecaris. Després, la crisi del cost de la vida va fer que es mantinguessin més alts durant molt més temps del que ningú esperava. Ara, amb els tipus pujant una vegada més, els joves que intenten accedir a l'habitatge propi tindran dificultats per a aconseguir una hipoteca, la qual cosa els mantindrà atrapats en el grotescament car sector del lloguer privat.

Fins i tot aquells que aconsegueixin una hipoteca pagaran cada mes centenars de lliures en interessos als grans bancs. El FT cita un estudi segons el qual els compradors de primer habitatge destinen, de mitjana, el 33% del seu salari net al pagament de la hipoteca. Un terç dels adults del Regne Unit afirma que té dificultats per a fer front al lloguer o la hipoteca. Els salaris simplement no segueixen el ritme de l'augment dels preus i, com a conseqüència, la renda disponible es veu reduïda.

Burnham té molt poc a dir sobre la crisi del cost de la vida, però si no anuncia mesures significatives per a abordar-la, això alimentarà l'auge de Reform. Com vaig escriure en aquest article dilluns:

«El vincle entre l'escassetat, la por i la intolerància és el que explica per què els moviments feixistes solen ser capaços d'obtenir un suport massiu en condicions de declivi econòmic. El declivi, no la pobresa absoluta, és l'indicador clau. És la por a la pèrdua —no l'experiència de la mateixa— el que activa el reflex autoritari».

Si els polítics no són capaços d'elaborar un programa polític coherent per a fer front a la crisi del cost de la vida, seran escombrats pels partits d'extrema dreta que animen a la gent a culpar als migrants de la caiguda del nivell de vida. Això és, per descomptat, absurd. Aquesta crisi ha estat provocada per capitalistes cobejosos i polítics corruptes. Només l'esquerra està disposada i és capaç de plantar cara als interessos creats que extreuen riquesa de la classe treballadora; si l'esquerra és capaç d'articular un programa centrat en l'assequibilitat, pot guanyar.

******

Die Linke ho va demostrar molt clarament a Berlín aquesta setmana, quan Elif Eralp va sacsejar a l'establishment polític en relegar als conservadors al segon lloc. Eralp sembla ara destinada a liderar, per primera vegada, una coalició de govern d'esquerres a Berlín. A què es deu l'èxit de Die Linke a Berlín, mentre que en la resta del país és l'extrema dreta la que més s'està beneficiant del declivi econòmic?

Eralp es va identificar conscientment amb el socialista novaiorquès més conegut i estimat del món, Zohran Mamdani. Tota la seva plataforma es va basar a promoure l'assequibilitat i abordar els problemes quotidians als quals s'enfronten els berlinesos del carrer en una època de pujada de preus i estancament dels ingressos.

Una de les seves mesures més radicals serà expropiar més de 200 000 habitatges als propietaris corporatius i garantir que es posin a disposició a lloguers assequibles. Aquesta mesura arriba després d'una campanya de diversos anys entre l'esquerra per a expropiar als propietaris corporatius, que va ser aprovada en un referèndum en 2021 i que Die Linke pretén dur a terme. L'esquerra també ha estat pressionant a favor dels controls de lloguer, però aquests s'han vist frustrats repetidament per la classe política dominant.

El canceller conservador Friedrich Merz ja ha anunciat que bloquejarà els plans, al·legant l'impacte que aquesta política podria tenir en la inversió estrangera. Però, per què es necessita la inversió estrangera per a la construcció de nous habitatges o per a la gestió de les ja existents? Els governs fa més d'un segle que construeixen habitatges socials barats, recuperant la seva inversió inicial a través de la venda o el lloguer. El capital extractiu simplement no és necessari quan els governs fan un pas al davant i realment fan el seu treball.

Mamdani ho ha demostrat molt clarament a Nova York. Aquesta mateixa setmana, ha obligat l'empresa DoorDash a pagar 115 milions de dòlars en concepte d'indemnització als treballadors als quals pagava de menys. Es tracta de l'acció més gran de compliment de la legislació laboral mai duta a terme a la ciutat, i Mamdani ho ha aconseguit al mateix temps que ha aconseguit més de 1.000 milions de dòlars en inversió per a la cura infantil gratuïta, ha aconseguit una congelació dels lloguers i ha reparat més de 100.000 sots.

L'extrema dreta no té cap possibilitat enfront d'aquesta mena de programa ambiciós. Emmascaren la seva política amb el llenguatge del poder de la classe treballadora, però la gran majoria d'aquests partits estan en mans del capital. I els acabalats patrocinadors de partits com Reform i l'AfD no tolerarien mesures com la congelació dels lloguers. L'extrema dreta pot inundar les nostres ones amb ximpleries reaccionàries, però només l'esquerra pot actuar de veritat per a fer front a les crisis a les quals s'enfronta la gent.

 

Grace Blakeley és redactora de la revista Tribune Magazine i autora de diversos llibres, entre ells «Vulture Capitalism: Corporate Crimes, Backdoor Bailouts and the Death of Freedom», «The Corona Crash: How the pandemic will change capitalism» i «Stolen: How to save the world from financialisation. Pots trobar el seu treball en Substack en graceblakeley.substack.com. Apareix amb freqüència en mitjans de comunicació britànics i internacionals, com a BBC Question Time, Good Morning Britain d'ITV, Piers Morgan Uncensored de Talk TV i MTV News.

Traduït del Substack de l’autora: https://graceblakeley.substack.com/p/this-el-nino-is-a-preview-of-climate?