El complex militar-fòssil

Un sistema mundial basat en la guerra permanent i la crisi ecològica permanent.

Grace Blakeley

23 de juny de 2025

 

La idea del «complex militar-industrial», encunyada per Eisenhower en el seu discurs de comiat de 1961, pretenia ser un advertiment sobre el poder sense control dels fabricants d'armes i la seva influència en la política exterior. Avui dia, aquest complex ha canviat. Ja no descriu només la còmoda relació entre els fabricants d'armes i els polítics. Ara inclou una altra indústria poderosa i destructora del planeta: els combustibles fòssils.

El complex militar-fòssil és l'aliança profana entre algunes de les organitzacions més intensives en carboni del món —les seves forces armades— i les empreses més responsables de l'escalfament del planeta. Aquests dos sectors no sols estan vagament alineats, sinó que es reforcen mútuament. Si volem entendre per què el món està atrapat en un cicle de guerres interminables i col·lapse climàtic accelerat, hem de comprendre com la guerra i el petroli s'han entrellaçat tan estretament.

 

La guerra és un negoci intensiu en carboni

Comencem per l'obvi: la guerra és dolenta per al planeta. L'exèrcit estatunidenc és, amb diferència, la major força militar del món. També és el major consumidor institucional de petroli del món, segons el projecte Costs of War de la Universitat de Brown. Si l'exèrcit estatunidenc fos un país, seria el 46è major emissor de gasos d'efecte d'hivernacle de la Terra. Els tancs, avions, portaavions i operacions logístiques necessaris per a mantenir una xarxa global de més de 800 bases militars funcionen amb combustibles fòssils.

Les emissions militars s'exclouen deliberadament de molts acords climàtics nacionals i internacionals. El Protocol de Kyoto, per exemple, va eximir a les emissions militars dels seus objectius, gràcies en part a la pressió dels Estats Units. Aquesta llacuna jurídica continua vigent en gran manera avui dia. Permet que la maquinària bèl·lica continuï emetent carboni sense control, mentre els polítics es lamenten dels hàbits de reciclatge de les llars.

Però l'exèrcit no sols consumeix combustibles fòssils, sinó que també els protegeix.

 

Malgrat les interminables trivialitats sobre la transició a l'energia verda, el petroli continua sent un dels recursos més importants des del punt de vista estratègic del planeta. I on hi ha petroli, hi ha conflicte. La invasió de l'Iraq en 2003 va ser una lliçó magistral sobre com es desplega el poder militar per a assegurar els recursos energètics sota el pretext de la democràcia i la lluita contra el terrorisme. L'ocupació va deixar un Estat destrossat, un quart de milió de morts i una indústria petroliera privatitzada i desregulada que va permetre als gegants energètics occidentals abalançar-se i obtenir enormes beneficis.

 

Els petrodòlars i els mercaders de la mort

Hi ha un altre vincle entre els combustibles fòssils i la violència: els ingressos que generen aïllen als governs dels seus propis pobles, la qual cosa dona poder a alguns dels règims més violents i repressius del món. Els autòcrates de l'Aràbia Saudita, Rússia o la Unió dels Emirats Àrabs depenen de les exportacions de petroli i gas per a mantenir el seu control del poder. Aquests ingressos redueixen la necessitat de recaptar impostos, la qual cosa afebleix el contracte social i elimina qualsevol incentiu per a democratitzar-se. En lloc del consentiment, aquests règims governen mitjançant la repressió, la vigilància i, quan és necessari, la força bruta.

En molts casos, Occident està més que disposat a fer els ulls grossos. Governs com el de l'Aràbia Saudita poden ser autoritaris, però són els nostres autoritaris: socis estratègics que mantenen el flux de petroli i a ratlla a l'enemic. La seva seguretat està garantida pels acords armamentístics i les aliances militars occidentals. La seva repressió es legitima amb el discurs de l'«estabilitat». La seva riquesa es recicla en els centres financers de Londres i Nova York.

Els ingressos del petroli no sols financen la repressió al país, sinó que també financen un comerç mundial d'armes dominat per empreses estatunidenques i europees. En 2023, l'Aràbia Saudita va ser el cinquè major comprador d'armes del món, la majoria d'elles fabricades per empreses estatunidenques com Lockheed Martin, Raytheon i Boeing. Aquestes compres es financen amb els milers de milions que el regne guanya amb la venda de petroli.

De fet, una gran part de la raó per la qual les vendes de petroli es denominen en dòlars —els anomenats «petrodòlars»— és perquè aquests fons puguin reciclar-se en la compra d'armes. Aquest acord beneficia als Estats Units i l'Aràbia Saudita, per no parlar d'actors secundaris com el Regne Unit, seu del gegant fabricador d'armes BAE Systems. Aquestes relacions solen estar embolicades en la corrupció. En la dècada de 1990, BAE va ser sorpresa in fraganti subornant a la família reial saudita com a part de l'infame acord armamentístic Al-Yamamah.

Aquest cicle —petroli per dòlars, dòlars per armes, armes per control— vincula a la indústria dels combustibles fòssils i a la indústria armamentística en una ombrívola dependència mútua. Les mateixes empreses que escalfen el planeta també es beneficien de la seva inestabilitat. Els mateixos governs que demanen pau i descarbonització estan armant a dèspotes i perforant a la recerca de més petroli.

 

Un sistema de guerra permanent i extracció permanent

El complex militar-fòssil no és un error, sinó una característica del capitalisme global. Aquest nexe produeix guerres per a assegurar els combustibles fòssils. Crema combustibles fòssils per a lliurar guerres. Fa costat a règims autoritaris per a mantenir l'accés al petroli. I arma a aquests règims amb armes comprades amb els beneficis de la venda de petroli.

El resultat és un ordre mundial construït sobre la guerra permanent i l'extracció permanent: un sistema en el qual la destrucció de vides i la destrucció del planeta no són danys col·laterals, sinó part del model de negoci.

Fins que no trenquem aquesta aliança entre el poder militar i el capital fòssil, no hi haurà pau ni justícia climàtica. La lluita per la justícia climàtica és també una lluita contra l'imperi, contra el militarisme i contra l'oligarquia global del petroli i les armes. En essència, és una lluita per la democràcia.

 

Grace Blakeley escriu sobre el capitalisme, sobre els sistemes econòmics i polítics que dominen les nostres vides, i sobre com podem resistir-nos.

Traduït del *Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-military-fossil-fuel-complex?utm_source=post-email-title&publication_id=3166126&post_id=166583010&utm_campaign=email-post-title&isfreemail=false&r=hm0ra&triedredirect=true&utm_medium=email