dimarts, 27 de febrer de 2018

Democràcia en crisi


Dissabte passat El PuntAvui em publicava aquest article.

Tribuna

Democràcia en crisi

Tal com ha assenyalat Michael Roberts, el capitalisme ha d’afrontar avui algunes contradiccions que el posen en qüestió: el creixement de les desigualtats de la renda i la riquesa; la disminució de l’augment de la productivitat i del creixement econòmic; la productivitat descendent i la deflació que semblen anunciar una depressió continuada, que alguns han anomenat “estancament secular”; el canvi climàtic i la crisi ecològica; les fluctuacions de la taxa de benefici del capital en funció de l’evolució de la tecnologia, de l’exèrcit industrial de reserva i de les asimetries entre els països capitalistes avançats/madurs i les economies emergents.

En aquest context, l’economista d’origen turc Dani Rodrik, professor a Harvard, ja fa un temps que parla de la crisi de la democràcia liberal. Pensa que una democràcia liberal ha de complir dos requisits: primer, que hi hagi restriccions en l’exercici del poder polític, per evitar que les majories i/o els que tenen el poder trepitgin els drets de les minories i/o dels que no tenen el poder; segon, que les polítiques públiques implementades responguin a les preferències dels electors (de la majoria de la població, és a dir, les classes populars i mitjanes). Ara bé, les elits que tenen realment el poder no sembla que tinguin massa interès que es compleixin aquestes condicions.

Rodrik assenyala dos grans perills per a la democràcia liberal. Primer, el que en diu la “democràcia il·liberal”, és a dir una forma de política autoritària en la qual hi ha eleccions populars però que no té respecte real per l’imperi de la llei i pels drets de les minories. Turquia i l’Espanya que no vol ni parlar de les demandes de Catalunya són exemples, entre d’altres, d’aquesta situació. Segon, el “liberalisme indemocràtic” (segons Mounk), en el qual els governants estan aïllats de la seva responsabilitat democràtica per un gran nombre de restriccions externes que limiten les polítiques que poden implementar. Aquestes restriccions són establertes per organismes burocràtics, reguladors autònoms i tribunals independents, o són imposades externament per les regles de l’economia global. Es posa l’accent en el liberalisme en detriment de la democràcia. Això va molt bé a les elits nacionals que tenen l’excusa de les restriccions externes per justificar les seves polítiques antipopulars.

Molt probablement, la Unió Europea i la Unió Econòmica i Monetària són la màxima expressió d’aquesta tendència. Els avenços en el mercat comú i en la unificació monetària sense que hi hagués una unió política han obligat a delegar la formulació i la implementació de les polítiques a una sèrie d’organismes tecnocràtics (Comissió Europea, Banc Central Europeu, Tribunal Europeu de Justícia). I això fa que la presa de decisions estigui cada cop més allunyada de la gent. Només cal recordar, entre d’altres, la destrucció de l’economia grega, o el rescat del sistema financer espanyol, o les “reformes” dràstiques del mercat de treball, a diferents països europeus, en contra dels interessos de les classes treballadores.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada