Aquest és l'article publicat a la Directa sobre la biografia/les memòries d'August Gil Matamala.

Dignitat, confiança i coratge

Antoni Soy

05/12/2017

He devorat la magnífica biografia d'August Gil Matamala (AGM), que es llegeix d'una tacada, sense poder-la deixar. Principalment, en el meu cas, perquè una part de la seva història política és també, parcialment només, la nostra/meva història. Tot i que, sens cap mena de dubte, ell l'ha viscuda amb més intensitat, coherència i continuïtat. I amb molta més diversitat com a polític, advocat laboralista, defensor dels drets humans i defensor dels presos polítics independentistes. M'ha fet rememorar, doncs, moltes coses i molts episodis de la meva pròpia vida. Hi ha contribuït també que és un llibre que, tot i que fet a sis mans (David Fernández i Anna Gabriel amb l'ajut de Julià de Jòdar) o a deu mans (si comptem la seva parella, Maribel, i el mateix AGM), està molt ben escrit, acompanyat d'uns poemes i d'unes cites molt ben triats, així com d'una successió dels fets més importants ocorreguts durant la seva vida fins ara.

Jo era més jove i, per tant, ell ja portava a les espatlles una lluita política molt important, quan va començar a despertar-se la meva consciència política i social en arribar a la universitat a finals de 1967. En aquells temps, la universitat bullia políticament, i si formaves part de la minoria més preocupada pels temes socials i polítics, de lluita contra la dictadura bàsicament, entraves en contacte amb molt grups polítics i, sens dubte, amb el que, en aquell moment era el més important en la lluita antifranquista, el PSUC. Com molt bé explica el llibre, els debats sobre la ideologia i sobre l'estratègia i la tàctica del que aleshores era el partit majoritari de l'oposició a la dictadura franquista van ser molt intensos i varen provocar l'aparició de diferents grups polítics que veien les coses de manera diferent (veure capítols 6 i 7 del llibre). Personalment, em vaig trobar participant en un d'aquests grups universitaris (del que es parla a la pàgina 238 del llibre) just abans d'anar-me'n a fer el servei militar (normal) l'any 1972. De fet, la mort de Carrero Blanco em va agafar a pocs dies d'acabar el servei militar a Saragossa.

I va ser aleshores, l'any 1974, quan vaig conèixer personalment August Gil Matamala, quan l'amic Joan Oliver em va convidar a les reunions que, un reduït grup de persones, fèiem a casa del propi August, d'en Joan o d'algun altre, tal com s'explica en el llibre (bàsicament al capítol 8). Tot i que, per diverses circumstàncies, la meva participació va ser més discontinua que la dels que lideraven el grup, entre ells sens dubte l'August, em va permetre un gran aprenentatge teòric i polític (jo era dels més joves), així com la participació en l'elaboració d'alguns escrits que van sortir del grup i en algunes lluites polítiques importants del moment. Que jo recordi ara, contra les condemnes de Puig Antich i Txiki i companyia, contra la reforma del franquisme i la restauració borbònica, i conseqüentment, contra la Constitució de 1978 i l'estatut d'autonomia de 1979.

A partir d'aleshores, i durant pràcticament vint anys, jo em vaig dedicar bàsicament a la vida professional, com a professor d'universitat i com a assessor per a diverses administracions públiques (locals, autonòmiques, estatals i europees), sobretot en temes de desenvolupament local i regional, com a articulista en alguns diaris i fins i tot com a tertulià televisiu als Matins de TV3, bàsicament en temes econòmics. Això no vol dir que m'hagués desinteressat per la política sinó que, durant un temps, em vaig mantenir distanciat de la política activa, més enllà de la col·laboració, en temes econòmics, amb algun grup parlamentari aleshores a l'oposició. Sempre però, en aquell temps i fins ara, vaig seguir (i he seguit) el que feia AGM -que m'havia impressionat molt, i molt positivament, tant des del punt de vista polític com personal, quan el vaig conèixer- a través de la premsa o de les notícies que m'arribaven d'amics i coneguts comuns.

Hi ha molts adjectius o substantius que poden definir l'August Gil Matamala que jo vaig conèixer, i que després he seguit més o menys de lluny, i que els autors de la biografia -o aquells als que demanen la seva opinió- fan servir. A mi, però, em satisfà molt la cita que els autors fan de Hannah Arendt: "Dignitat i confiança i cert coratge. Tot el que constitueix la grandesa de la humanitat continua sent essencialment el mateix a través de tots els segles". O també la que utilitzen de Rosa Luxemburg: "Allò important en la vida és no perdre mai perspectiva, veure-ho tot com un tot, mantenir la calma i no deixar mai d'esbossar un tímid somriure". Humanitat, harmonia, discreció, rigor, ètica, elegància, coherència, integritat són, entre moltes altres, paraules que surten al llibre per caracteritzar la persona, el polític, l'advocat, el defensor dels drets humans, tota la seva personalitat multidimensional. Com diu Julià de Jòdar en el pròleg, la vida d'AGM, com la història del país, ha estat marcada per dos fets fonamentals en la lluita política de l'esquerra radical: "contra l'explotació a través de la defensa dels treballadors i contra l'opressió a través del compromís amb l'alliberament dels Països Catalans", en un moment en què, com diu ell mateix, es necessitava, entre altres coses (voluntat, anàlisi, ideologia, estratègia), "l'endurança de la solitud".

Aquest llibre explica la història d'una persona -un lluitador infatigable i insubornable-, però també una part de la història del nostre país, particularment dels que normalment en són menys protagonistes, les classes populars. És un llibre que als que ja tenim una certa edat ens recorda moltes coses del nostre passat, però que pot ser també un estímul de coneixement i un revulsiu polític per a la gent jove d'avui.