Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona
Els desequilibris del sector exterior haurien d’estar més presents en
els debats de política econòmica. Els de la balança per compte corrent,
d’una banda, i els del deute extern dels països, de l’altra. Uns
desequilibris que, evidentment, estan relacionats. La balança per compte
corrent és el saldo dels intercanvis de bens i serveis (les
exportacions menys les importacions) més (o menys) el saldo de les
rendes i les transferències entre el país i la resta del món. Les
variacions en el saldo de la balança per compte corrent faran augmentar o
disminuir el deute dels països amb l’exterior, és a dir el patrimoni o
l’endeutament net del país en relació a la resta del món. Pel que fa a
la balança per compte corrent, a Europa hi ha països que tenen un
superàvit molt important. Alemanya –el país més significatiu per la seva
importància quantitativa– tenia el 2017 un superàvit del 8,1% del PIB
(i ha estat per sobre del 4% des de 2004). En una situació semblant es
troben Holanda, Suïssa, diversos països nòrdics (Dinamarca, Suècia,
Noruega) i, en menor mesura, Àustria. Per contra, entre els països amb
més o menys dèficit s’hi troben el Regne Unit, França, Bèlgica i
Finlàndia. Hi ha, d’altra banda, els casos de Grècia, Espanya, Itàlia i
Portugal que van arribar a tenir uns dèficits rècord a la segona meitat
dels anys 2000; ara han arribat a l’equilibri o a un petit superàvit, a
partir de l’aplicació d’unes polítiques molt dures d’austeritat i de
reformes laborals i de disminució dels salaris (el que s’ha anomenat
desinflació competitiva)
–ja que l’existència de l’euro impedia la devaluació de la moneda– amb
un estancament o disminució de la demanda interna i el conseqüent dèbil
creixement o disminució del PIB.
Com a conseqüència de l’evolució
de la balança per compte corrent, hi ha alguns països que han anat
acumulant un important endeutament amb l’exterior (per exemple el 2016,
Grècia el 138% del PIB, Espanya el 84%, França el 16%, Itàlia el 10%).
Per contra, altres països s’han convertit en creditors nets importants
(com Holanda amb el 69% del PIB o Alemanya, el 54%).
Com ja van
assenyalar Keynes i els seus deixebles postkeynesians (Meade i altres), o
com es preveu teòricament als Tractats de la UE, aconseguir minimitzar
aquests desequilibris és important per a un bon funcionament de
l’economia mundial. Tanmateix, en el capitalisme (també en l’estadi
neoliberal) sempre es dona una contradicció entre els interessos dels
capitalistes individuals, que volen maximitzar els beneficis (i, per
tant, reduir els salaris dels seus treballadors), i els interessos dels
capitalistes com a classe social, que necessiten vendre el que
produeixen i, per tant, que la renda per comprar-los (bàsicament els
salaris) sigui prou elevada. Si no, han de buscar mercats exteriors. En
aquest cas i de la mateixa manera, es produeixen també uns desequilibris
en que els països més competitius no volen renunciar al seu estatus de
superàvit exterior i de creditors, cosa que provoca que altres països
hagin de tenir dèficits exteriors o/i, en el llarg termini, s’hagin
d’endeutar amb l’exterior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada