És l'economia una ciència?

Aquesta ha estat una pregunta recurrent en la història de l'economia i del pensament econòmic. Si es parteix de que la ciència significa l'aplicació de la raó a la recerca del saber, i que es tracta de conèixer com es desenvolupa, amb quins entrebancs es troba, quina diferència hi ha entre coneixement científic i altres coneixements, fins a quin punt són comparables les ciències dures -física, química- amb altres disciplines que, de forma potser abusiva, també s'han anomenat ciències: les humanístiques i les socials.

Aquest és un tema que sempre ens ha preocupat: fins a quin punt l'economia és una ciència i, especialment, comparable a les ciències que s'han anomenat dures? John K. Galbraith ho va respondre contundentment el 1977: "l'economia no és una ciència exacta". En el segle XIX, davant del pessimisme de Malthus, Carlyle va parlar de l'economia com la ciència trista, una expressió que després ha estat utilitzada sovint. Dels economistes clàssics, Marx va concloure que qualsevol teoria econòmica o social estava influïda per la ideologia i els valors de qui la proposava. Més tard, Weber va insistir en que si els que estudiaven l'economia o la societat volien ser científics havien de deixar de banda els judicis de valor i la ideologia.

Keynes en una carta a Harrod (1938) li deia que "l'economia és essencialment una ciència moral i no una ciència natural. És a dir, fa servir la introspecció i els judicis de valor". I encara més, "l'economia és una ciència que pensa en termes de models i, al mateix temps és el art de triar els models que són rellevants en el mon contemporani. Està obligada a ser així perquè, a diferència de les ciències naturals típiques, els temes als que s'aplica no són, en molts aspectes, homogenis al llarg del temps". També Schumpeter el 1948 titulava "Ciència i ideologia" el seu discurs a la reunió anual de l'Associació econòmica americana on, tot i mostrar el seu optimisme relatiu sobre la capacitat dels economistes d'utilitzar els avenços científics per anar deixant de banda els biaixos ideològics, cloïa que tot plegat "encara ens aboca a la conclusió que alguna ideologia sempre estarà amb nosaltres".

Per a Joan Robinson que ens ha deixat tot un llibre -"Economic Philosophy" (1962)- sobre el tema, "l'economia ... ha estat sempre, en part, un instrument de la ideologia dominant així com, en part, un mètode d'investigació científica". Apunta que, encara que potser sigui diferent en el que en diu les "ciències respectables", en les investigacions dels problemes psicològics i socials, la metafísica hi juga un paper important. Tanmateix, per a Robinson, tant si pot ser o no eliminada del coneixement en les ciències socials, la ideologia és indispensable en l'acció en la vida social. Qualsevol sistema econòmic requereix un conjunt de regles, una ideologia que les justifiqui, i una consciencia i esforç dels individus per complir-les i realitzar-les. Però "la gran dificultat de les ciències socials (si és que se les pot anomenar així) per aplicar un mètode científic és que no s'ha establert encara una norma acordada per a la refutació d'una hipòtesis. Sense la possibilitat de fer experiments controlats, hem de confiar en la interpretació de l'evidència, la qual implica un judici; no podem tenir mai una resposta irrefutable. I com que el subjecte està necessàriament amarat de sentiments morals, el judici va acompanyat de prejudicis".

Les variables econòmiques són diferents de les de les "ciències dures" per diverses raons: un número molt elevat de variables fa complexa la seva anàlisi; és difícil identificar, aïllar i mesurar moltes d'aquestes variables, sovint interrelacionades de forma complicada; la dimensió històrica de les variables fa que els fets estudiats no siguin permanents o repetibles com a les ciències naturals, dificulta la verificació de les teories i fa que certs processos siguin acumulatius; la component humana de les variables pot portar a eleccions incoherents o imprevisibles; les dificultats de fer prediccions raonablement acurades i exactes ha fet dir que "la única funció de la predicció econòmica és la de fer que l'astrologia sembli respectable", que s'atribueix a Galbraith però sembla que abans ja va utilitzar Ezra Salomon.