Estem eufòrics per la notícia de l'alto el foc a Gaza. Ara, el món ha de demanar comptes a Israel per dos anys de genocidi.

En un emotiu assaig, l'exnegociadora palestina Diana Buttu reacciona a l'anunci de l'alto el foc, que significa per als palestins i el que encara la preocupa.

Diana Buttu

9 d'octubre de 2025

 

Ningú està més feliç que els palestins que les bombes d'Israel s'acabin. Ningú. Per fi podrem començar a localitzar i enterrar als nostres morts, a arreplegar als nostres éssers estimats entre els enderrocs i a comprendre, col·lectivament, el que hem viscut durant els últims dos anys. Cada dia, durant dos anys, ens hem abraçat, físicament i verbalment, protegint-nos els uns als altres de l'interminable "llum de gas" i la deshumanització. Hem vist com la tecnologia més sofisticada es transformava en les màquines de matar més despietades, destrossant els cossos dels nens i nenes amb una crueltat que mai vaig imaginar que veuria. Hem tornat a veure el que els va succeir als nostres pares i avis en el segle passat, amb aquesta destrucció despietada de les restes de Palestina a les mans de persones a les quals mai els ha importat. Estic eufòrica i alleujada perquè pot ser que s'hagi acabat. Tots ho estem. Puc respirar. Podem respirar.

No obstant això, estic preocupada.

Durant quasi dues setmanes, des que el president Donald Trump va anunciar el seu pla de 20 punts, he estat explicant, una vegada i una altra, el repulsiu que és que s'hagi exigit als palestins negociar la fi del seu propi genocidi. Siguem clars: en primer lloc, mai s'hauria d'haver exigit cap «acord» ni negociació. De debò? Els palestins han de negociar la fi de la seva fam amb el mateix país que els està matant de fam deliberadament, bombardejant-los a ells i a les seves llars fins a reduir-los a enderrocs com a peixos en un barril, i defensant la nostra neteja ètnica? Amb el país que ha bloquejat almenys 50 vaixells que transportaven ajuda humanitària i ha segrestat a centenars de persones en aigües internacionals, tot això per a impedir que donessin llet als bebès de Gaza? De debò? El genocidi obliga a tots els països del món a intervenir per a detenir a Israel, no a les víctimes a «negociar» amb Israel perquè els hi perdoni la vida.

I ací estem. L'últim acord exigeix que Israel es retiri d'algunes parts, però no de tota, Gaza, i que els presoners israelians siguin entregats a canvi de palestins. L'ajuda «inundarà» Gaza. Sona inquietantment familiar, veritat? Efectivament, ho és. Es tracta, en essència, del mateix acord que es va signar el gener de 2025 i que Israel va decidir trencar el març de 2025.

Però entrem en els detalls. Per què es continua permetent a Israel decidir quanta ajuda arriba a Gaza? Impedirà Israel, com ha fet abans, que entri a Gaza una llarga llista d'articles arbitraris, o determinarà la grandària de la càrrega, inclosa l'altura dels grànuls d'ajuda? Imposarà retards interminables i farà tot el que pugui per a interferir en el lliurament d'una ajuda encara més necessària? Per descomptat que sí. I qui s'oposarà a això? Trump, possiblement amb un flamant Premi Nobel, obtingut només després d'haver ajudat, incitat i finançat el genocidi d'Israel (i bombardejat Iran), per a després detenir el genocidi en l'últim moment i ser considerat per al premi? Amb el Premi Nobel de la Pau o sense, és molt dubtós que faci alguna cosa per a pressionar a Israel: el seu historial parla per si sol. Què passarà quan Israel es negui a retirar-se per complet de Gaza? Qui exigirà a Israel que ho faci? I què passarà quan Israel continuï llançant drons, bombes i altres armes letals sobre Gaza? Qui impedirà que Israel ho faci? La resposta és ningú. Perquè si la comunitat internacional en conjunt no va impedir que Israel cometés genocidi, sembla segur que no ho detindrà quan continuï perpetrant actes diaris de violència extrema contra els palestins. Ara s'espera que ho suportem; en això s'ha convertit en la nova normalitat.

Durant dos anys, hem sentit parlar dels ostatges israelians i hem vist la ira que Israel va desfermar amb l'objectiu declarat de recuperar a aquests ostatges. Més d'11 000 palestins, en la seva gran majoria ostatges (i sí, són ostatges perquè molts no han sigut acusats de cap delicte i es troben incomunicats), estan avui dia retinguts per Israel. Entre ells es troben metges com el Dr. Hussam Abu Safiya, director de l'hospital Kamal Adwan, periodistes, entre ells Ali Samoudi, que estava amb Shireen Abu Akleh quan va ser assassinada per un franctirador israelià en 2022, almenys 400 nens i nenes i molts més. Com tornaran a casa els nostres ostatges? Què passa amb els cadàvers de més de 720 palestins, la majoria retinguts des de molt abans d'octubre de 2023, que Israel continua mantenint com a ostatges? Quan ens retornaran aquests cadàvers perquè puguin rebre un enterrament digne?

Aplicant la lògica d'Israel (no la meva), si és permissible executar o ferir al voltant del 20% de la població de Gaza, arrasar deliberadament la ciutat palestina més gran, destruir el 90% dels habitatges palestins, atacar tots els hospitals i escoles per 248 ostatges israelians, quina acció és permissible per a garantir l'alliberament d'11 000 ostatges palestins? I ací radica el problema: si el món aparta la mirada de Palestina, com em sembla que succeirà ara que hi ha un «acord» i les parts estan «negociant», llavors la indignació pública mundial i l'impuls que exigeix que Israel rendeixi comptes es dissiparan. En permetre-se-li negociar el que mai hauria de ser objecte de negociació, Israel literalment se sortirà amb la seva amb el genocidi.

Diana Buttu és advocada i analista amb seu a Haifa. Va ser assessora jurídica de l'equip negociador palestí a principis de la dècada de 2000. És una comentarista i escriptora habitual sobre temes palestins i israelians, i és l'autora de Zeteo's Diary From a Palestinian in Israel.

 

Traduït del Substack de Zeteo: https://zeteo.com/p/gaza-ceasefire-hold-israel-accountable-genocide?