L'enigma Wagenknecht

He traduït aquest article, que em sembla molt interessant, en el que l'autor aprofita el cas de Sarah Wagenknecht i el seu nou partit per a reflexionar a fons sobre la situació de l'esquerra alternativa i sobre els temes que no s'atraveix a afrontar i que l'hi impedeixen avançar.

L'enigma Wagenknecht

per Giovanni Iozzoli

21 d'octubre de 2024

 

Després de les eleccions regionals de Brandenburg, el partit de Sahra Wagenknecht (BSW) va confirmar que és una presència consolidada en el panorama polític alemany. El propi perfil d'aquesta agrupació no autoritza a situar-la en el terreny de les actuacions electorals efímeres o ocasionals: les seves arrels socials són sòlides i se situen en un tros de la història de l'esquerra alemanya, amb llaços sindicals i territorials arrelats en el temps. No és una força d'opinió ni, se suposa, un meteor.

Per a l'esquerra «alternativa» europea, l'impetuós desenvolupament d'aquesta hipòtesi política, en el cor geogràfic i econòmic del continent, planteja mil interrogants. No és casualitat que coincideixi amb el sobtat buidatge de Die Linke i el (sacrosant i merescut) eclipsi dels Verds. El que queda del SPD ha de llegir-se probablement dins de la dimensió residual dels poders administratius i governamentals; res socialment viu i destinat a créixer.

A més, totes aquestes esquerres liberals (els esdeveniments de la guerra d'Ucraïna han acostat desgraciadament també a Die Linke a aquest costat nefast), semblen destinades d'alguna manera a convertir-se en un element marginal o almenys minoritari en les societats europees: un lloc d'aterratge natural per a les classes urbanes protegides, les elits acomodades o cultes que prenen les decisions electorals «al seu cap».

Perdre el contacte amb les classes treballadores, amb les perifèries, amb el sofriment social, orienta ineluctablement cap al «centre» fins i tot les millors intencions polítiques. Com classificar llavors al partit de Sahra Wagenknecht, competidor de l'esquerra «oficial» però també terraplè objectiu de l'extensió de la AFD? El rumor està arruïnant els somnis de molts progressistes perplexos.

L'aventura del BSW té alguns trets en comú amb La France Insoumise: totes dues formacions van néixer de la crisi dels partits d'esquerra tradicionals; ambdues reuneixen suports en les perifèries territorials i socials; ambdues tenen un fort perfil de lideratge. Ambdues no semblen témer l'acusació de «populisme» i creuen de bon grat el camp temàtic que correspon a aquest respectable estigma. Estan dividits en la qüestió de la guerra (la postura anti-OTAN de BSW és intransigent, mentre que Melenchon va haver de cedir molt en aquest terreny en construir el seu programa electoral), així com en l'espinosa qüestió de la migració.

Entrar aquí en una discussió sobre aquesta última qüestió seria una tasca impossible. L'obra de construcció del debat dins de l'esquerra social i de classe italiana sobre aquestes qüestions ni tan sols s'ha establert encara. Ningú té el valor de ficar el nas, el cap i el cor... Ningú sembla haver elaborat una visió de conjunt, ni tenir la voluntat de fer-ho. Generalment ens limitem a repetir jaculatòries cristianes sobre el deure d'acollir (sacrosant) mentre que la dimensió política pertorbadora de la qüestió migratòria -segurament la qüestió del segle, que està afectant l'equilibri polític del nord global més que cap altra- roman literalment fora de la nostra capacitat d'atenció. Ens sentim incòmodes amb les qüestions que marquen una època, manquem de les eines d'anàlisis i fins i tot de la valentia per a pronunciar-nos.

El resultat és que qualsevol cretí de dretes -fins i tot el botiguer del costat- és capaç de fer el seu propi discurs sobre la immigració (conservador, maligne o paranoic segons les fonts de la seva formació d'opinió) mentre que en l'esquerra ens limitem a balbotejar arguments inconnexos, sempre a la defensiva, donant la idea d'intel·ligències de curt abast que no tenen ni idea de com enfrontar-se a la complexitat i la crisi de les societats tardo-liberals.

No obstant això, des del fons de la seva inanitat política i social, l'esquerra italiana està sempre disposada a escopir a tot el que es mou: el rossobrunisme s'ha convertit ja en una categoria de l'ànima. Un "red-brain" és qualsevol que qüestioni temes «sensibles» o controvertits; qualsevol que no s'alineï amb el «washingtonianamente correcte» de l'agenda global; qualsevol que no es proposi la tasca d'educar als pobles del món en els lluents valors de la modernitat liberal. Qualsevol que encara tingui la capacitat de parlar amb els proletaris: això significa escoltar, comunicar i organitzar a trossos confusos i hostils de la societat, ara refractaris al raonament col·lectiu, hauria de ser titllat de roig. L'«esquerra» europea sembla acontentar-se amb ocupar racons tranquil·litzadors i menysprear qualsevol contacte no sols amb el botiguer xenòfob, sinó també amb el treballador preocupat pel preu al qual ha de vendre la seva força de treball, dins del nou i salvatge mercat laboral global... Però tornem a les eleccions alemanyes.

Al no viure a Alemanya, la majoria de nosaltres només podem informar-nos a través del testimoniatge directe d'observadors italians i de materials traduïts i publicats. I això és el que intentem fer en aquestes setmanes: adquirir punts de vista i reelaborar-los. Al cap i a la fi, cal tenir en compte moltes variacions, començant per les especificitats regionals del vot alemany. Però, què es pot extreure d'una lectura general dels elements coneguts?

1) BSW demostra la capacitat objectiva d'obrir canals de diàleg en una societat molt atomitzada. No és una força autoreferencial. No es parla a si mateixa. Ha aconseguit conectar amb trossos de societat i de territori que se senten privats de representació política.

2) El seu públic objectiu són les vastes capes socials dels perdedors de la modernitat, cosa que no significa els «pobres», sinó àmplies masses treballadores, a cavall entre la classe obrera i la classe mitjana, que se senten víctimes d'un retrocés substancial i irreversible de la seva condició, herència desgastada dels «gloriosos anys trenta». La crisi d'aquestes classes és una crisi del pacte social fordista i de l'imperialisme unipolar anglosaxó.

3) Dins del concepte de «perdedor» cal entendre la desorientació d'una societat que no pot gestionar els fluxos globals d'homes i capitals pels quals està investida (d'aquí ve que la immigració sigui vista com un perill) i que tem estar en primera línia en la guerra contra Rússia. Des d'aquest punt de vista, és un públic que clama per protecció social en tots els sentits: des de la inseguretat quotidiana fins al terror de trobar-se en el malson de la guerra. No podem dividir les ansietats de la gent en sanes i malsanes: la por és només por; les pors «percebudes» són un invent de psicòlegs i estadístics. Parlem de persones que miren les tecnologies amb desconfiança, que se senten enganyades, desorientades, desequilibrades, preses de les agendes de centres de comandament remots i invisibles (i no els falta raó: en essència, aquesta és la seva vida)

4) Llavors no parlem dels «últims», sinó de les classes productives, trossos de la classe obrera activa o desvinculada, segments ancians o joves amb baixa escolaritat, marginats per escassa qualificació professional o per una pertinença territorial que penalitza, però no obstant això dins del dispositiu de producció social. Es tracta de grans masses -que tendeixen a ser majoritàries- en caiguda lliure, culturalment parlant. És com si Alemanya revisqués un nou any zero: despertar ja no entre els enderrocs de la postguerra, sinó entre les esquerdes del model alemany i la seva suposada invencibilitat. Recessió, tancaments de fàbriques, contracció contínua dels salaris reals: i la sensació d'estar representats per una classe política que ja no compleix els requisits de protecció de l'interès nacional.

5) Aquest humus de masses no evoca el dramàtic temperament de Weimar -no s'albira un corporativisme austro-alemany en l'horitzó de la història-, però obre escenaris imprevisibles. Els vells partits no se sostenen, ja no guien a la majoria de la societat, no representen aquestes noves ansietats de les masses. Fins i tot l'evocació antifeixista ja no funciona: els que voten a la AFD no conreen el revengisme, simplement volen expressar de la forma més clara possible el seu distanciament de la classe política «europeista» i de totes les seves opcions històriques. Cada vegada més ciutadans europeus -especialment la classe treballadora- voten ara a forces identificades com a «antisistèmiques» -amb totes les faules que tal atribució comporta-. Es tracta d'illes socials de ressentiment massiu i temors en part reals i en part alimentats artificialment. En aquesta dinàmica també es poden rastrejar els signes de moltes ruptures serioses que van madurar durant la temporada de tancaments, que havien romàs sota el radar i estaven esperant una bona oportunitat per a saltar. Un vot de protesta, un vot de còlera, un vot de cansament, un vot de desconfiança: tot barrejat en un calder àcid en el qual, no obstant això, és imprescindible ficar les mans. Els que vulguin mantenir-les netes i asèptiques quedaran fora de joc.

6) Al cap i a la fi, els cercles de l'esquerra «alternativa» estan plens de gent de bona voluntat que ja ha renunciat a parlar fins i tot amb els seus veïns o companys de treball. Militants que exhibeixen una trista ortodòxia, diuen feixista a tothom i no gaudeixen de la confiança ni tan sols dels familiars més pròxims. És d'aquests sectors d'on procedeixen les pitjors acusacions llançades contra Sarah Wagenknecht: xenofòbia, nacionalisme i reapropiació de «banalitats keynesianes»... Algú va arribar a escriure que ja no s'esmenta el socialisme en els programes de BSW: seria interessant veure quina força política de l'esquerra europea (per sobre del 2,5%) esmenta el socialisme en els seus programes electorals. Quant a la xenofòbia, és curiós que l'acusació provingui de partits predominantment «blancs i nadius», mentre que el grup dirigent de BSW està compost en gran part per cognoms no alemanys. El que en si no garanteix ortodòxia i puresa, però almenys fa incongruent l'acusació de «odi als estrangers».

7) BSW s'està posicionant com l'única alternativa viable a Alemanya, en aquesta etapa històrica, entre el món d'Úrsula i l'extrema dreta liberal. Criticar-ho sobre la base del rancor ideològic no sols és ridícul, sinó també contraproduent. Significa precisament empènyer cap a la dreta un calador de vots i projectes que no neixen en aquest llit ni semblen voler acabar en ell. El model del BSW és en el qual s'articularà l'esquerra europea en els pròxims anys, ens agradi o no. Les coses no surten com imaginem en les nostres inofensives fantasies idealistes d'iconografia tranquil·litzadora i punys tancats. Cal comptar amb aquest tros de realitat: hic et nunc. Aquest populisme d'esquerres -del qual alguns segments del Moviment 5 Estrelles van ser precursors en el laboratori italià- és capaç de parlar a la gent senzilla, als explotats, als socialment febles. És una capacitat de diàleg que l'esquerra-esquerra ja no posseeix, a causa de la seva insipidesa, a la seva mandra i al fet que es refugia en causes ultraminoritaries, abandonant els vincles de masses i les cultures populars. A Alemanya -i allí on es creuen les condicions- cal dialogar amb aquestes experiències i evitar que siguin absorbides per un «frontisme» de l'antifeixisme respectable i institucional; o que derivin cap a la dreta, deriva que desgraciadament sempre és possible.

 

Giovanni Iozzoli viu a Mòdena, és escriptor i delegat sindical metal·lúrgic. Va participar activament en les lluites per l'habitatge i el treball a Nàpols entre els anys vuitanta i noranta. Ha publicat novel·les, participat en volums col·lectius i escrit col·laboracions per a diverses revistes.

 

Traduït de Sinistrainrete: https://www.sinistrainrete.info/articoli-brevi/29076-giovanni-iozzoli-l-enigma-wagenknecht.html