En @gabriel_zucman ha reaccionat molt ràpidament per explicar-nos la raó principal de la intervenció dels Estats Units a Veneçuela: QUI ES FARÀ SEUS ELS GUANYS DEL PETROLI.

 

Entendre la intervenció dels Estats Units a Veneçuela

No es pot entendre el segrest de Nicolás Maduro si s'ignoren les colossals sumes de diners associades a un canvi de règim a Caracas.

Gabriel Zucman

4 de gener de 2026

 

No es tracta de minimitzar els aspectes ideològics o geopolítics de la intervenció dels Estats Units: reafirmar la doctrina Monroe, establir esferes d'influència imperial.

Però és el petroli el que constitueix el motiu essencial d'aquest colp de força: l'acaparament i l'extracció de les reserves d'or negre més importants del món, explotades durant molt de temps amb una rendibilitat sense precedents per les multinacionals dels Estats Units i els seus accionistes.

Maduro era un dictador brutal i corrupte [això és el que diu l'opinió "mainstream" mundial, però crec que Zucman hauria de ser més curós en explicar en que es basa per afirmar-ho (nota del traductor)], però Trump té bones relacions amb molts dictadors brutals i corruptes, la qual cosa no li genera cap hostilitat.

L'objectiu principal de l'expedició trumpista és un altre: reprendre l'explotació del mannà petrolier veneçolà en benefici de les grans fortunes dels Estats Units, explotació que va aconseguir el seu primer apogeu en la dècada de 1950, durant aquella «edat d'or» mitificada pel moviment MAGA.

Si volem comprendre l'ambició de la Casa Blanca, hem de tornar a aquesta història poc coneguda: la d'un extractivisme internacional portat a l'extrem, del qual Trump busca escriure avui un nou capítol que, si l'aconsegueix, podria resultar encara més extrem.

***

La producció petroliera veneçolana comença en la dècada de 1910 amb un vici fundacional: el petroli s'entrega, per dir-ho així, a les grans empreses estrangeres.

El dictador Juan Vicente Gómez va concedir concessions extraordinàriament generoses a les multinacionals dels Estats Units i britàniques, que ràpidament van desenvolupar la producció.

En 1929, Caracas ja representava més del 10% de la producció mundial d'or negre i era el primer exportador mundial.

Inicialment, britànics i estatunidencs es repartien el pastís. Al final de la Segona Guerra Mundial, aquests últims van acabar quedant-se amb tot. Veneçuela es va convertir en el principal receptor d'inversions internacionals dels Estats Units i en la seva principal font de beneficis estrangers.

Cal tindre en compte la magnitud de les riqueses extretes de Veneçuela pels Estats Units a mitjan segle XX.

En 1957, en l'apogeu d'aquest extractivisme transfronterer, els beneficis registrats per les grans empreses dels Estats Units a Veneçuela eren del mateix ordre de magnitud que el conjunt dels beneficis obtinguts per totes les multinacionals estatunidenques —de tots els sectors— en tots els altres països d'Amèrica Llatina i tots els països d'Europa continental junts!

L'equivalent al 12% del producte interior net veneçolà —és a dir, el valor de tots els béns i serveis produïts cada any al país— anava als accionistes estatunidencs. És a dir, aproximadament el mateix que rep la classe popular de Veneçuela, el 50% més pobre del país.

 

Lectura i fonts: aquest gràfic mostra l'evolució de la relació entre els beneficis nets abans d'impostos obtinguts per les filials de les multinacionals estatunidenques a Veneçuela i el producte interior net de Veneçuela. Font: càlculs de l'autor a partir de les enquestes pluriennals de l'Oficina d'Anàlisi Econòmica sobre les activitats de les multinacionals estatunidenques; vegeu Wright i Zucman (2018) per a una presentació d'aquestes dades.

El PIB de Veneçuela augmenta, però en benefici de les grans fortunes dels Estats Units que cobren els dividends i dels empleats ben remunerats de les empreses d'aquestes grans fortunes..

A principis de la dècada de 1960, Veneçuela albergava la comunitat més gran d'expatriats dels Estats Units. Aquests vivien en enclavaments reservats per a ells, dotats d'hospitals flamants i luxosos camps de beisbol.

És l'«edat d'or» a la qual el poder trumpista desitja tornar. Un repartiment dels ingressos petroliers que difícilment podria ser més injust i desigual.

***

També és un model de desenvolupament profundament inestable, que només pot provocar reaccions violentes.

Com acceptar que els ingressos pagats als accionistes estrangers siguin del mateix ordre de magnitud que els que percep la meitat de la població local?

Fins a la dècada de 1950, seguint els passos de Gómez, els diferents règims que es van succeir en el poder a Caracas van preferir acaronar al capital internacional, mantenint una fiscalitat lleugera, cedint als desitjos de les grans empreses i, sovint, enriquint-se en el procés.

A partir de la dècada de 1960, igual que en la resta d'Amèrica Llatina, els successius governs van intentar negociar condicions financeres més equilibrades.

Veneçuela es va posar al capdavant d'aquest moviment. Va ser un polític veneçolà, Juan Pablo Pérez Alfonzo, qui va impulsar la creació de l'OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli) en 1960. El país va prendre les regnes del moviment per a instaurar un «nou ordre econòmic internacional» i exigir una revisió de les normes del comerç mundial.

Aquest procés va culminar en 1976 amb la nacionalització dels actius d'ExxonMobil, Shell i Chevron a Veneçuela.

Donald Trump tenia 30 anys. Avui dia no deixa de denunciar aquest «robatori». I no oculta el seu principal objectiu: tornar a les condicions lleonines del període 1920-1960.

***

Si ho aconsegueix, es pot preveure una duplicació o fins i tot una triplicació dels beneficis de la indústria petroliera dels Estats Units, un dels majors finançadors de Trump i del Partit Republicà.

Les reserves d'or negre de Veneçuela són, en efecte, considerables: les més importants del món. I estan pràcticament sense explotar, ja que la producció s'ha desplomat a causa de la mala gestió del règim chavista {de nou, crec que aquesta és la versió oficial dels antichavistes; una afirmació tan contundent requeriria,crec, una explicació o demostració mínima per part de Zucman (Nota del traductor)] i a l'enduriment de les sancions dels Estats Units en 2017.

 

Els reptes financers són encara més importants, perquè els preus del petroli són més alts que en la dècada de 1950. Si Trump aconseguís restablir les condicions financeres que prevalien a mitjan segle XX, els beneficis obtinguts per les grans empreses dels Estats Units i els seus propietaris augmentarien en la mateixa proporció.

Quan Trump diu que vol «governar» Veneçuela, aquest és el seu projecte.

Per a donar una idea de la magnitud, els beneficis d'Aramco, el principal productor de petroli de l'Aràbia Saudita, país que alberga les segones majors reserves d'or negre, han ascendit en els últims anys a entre 100 000 i 150 000 milions de dòlars a l'any.

Entre 100 000 i 150 000 milions de dòlars a l'any: aquesta és la suma que està en joc avui dia després del segrest de Maduro.

 

Gabriel Zucman és Professor d'Economia en la l’Ecole Normale Supérieure i en la Universitat de Berkeley, director de l'Observatori Europeu de Fiscalitat de l'Escola d'Economia de París. A la recerca de la riquesa i els ingressos, presents i passats, onshore i offshore.

Traduït del bloc de l'autor. La Richesse cachée des Nations: https://gabrielzucman.substack.com/p/comprendre-lintervention-americaine?

 

 

 

 

Per l'any 2026, la pregunta és, segons @graceblakeley, quines crisis sorgiran, qui les acabarà pagant, i com podem enfrontar-nos-hi per trobar solucions per a la majoria de la gent.

 

Tendències a tenir en compte l'any 2026

L'agreujament de velles contradiccions i l'enfortiment de noves resistències.

Grace Blakeley

29 de desembre de 2025

Vivim un moment de profunda crisi tant per al liberalisme com per al capitalisme. L'augment de la desigualtat, l'estancament de la productivitat i el col·lapse climàtic, per nomenar només alguns, estan erosionant tant la legitimitat com els fonaments productius del nostre sistema social actual. En 2026, aquestes crisis seran més difícils d'ignorar.

És poc probable que la notícia principal sigui una sola crisi. En canvi, veurem el continu enfonsament d'un sistema social sostingut pel deute, la negació i, cada vegada més, la força bruta. La pregunta per a 2026 no és si alguna cosa es trencarà, sinó que es trencarà i qui es veurà obligat a pagar quan això passi.

1. Els límits dels alts tipus d'interès

Els bancs centrals continuaran insistint que el seu treball està quasi acabat. Ens diran que la inflació està sota control, mentre mantenen els tipus d'interès més alts del que ningú hauria esperat en la dècada de 2010. Però en 2026, serà impossible ignorar el mal causat per la contínua política monetària restrictiva. Fora dels sectors impulsats per la bombolla de la intel·ligència artificial, és probable que la inversió empresarial continuï sent feble, la productivitat continuï estancada i els balanços de les llars es tornin cada vegada més fràgils.

Els bancs centrals caminaran per la corda fluixa entre mantenir els tipus prou alts per a contenir la inflació i mantenir-los prou baixos per a evitar una recessió. Però aquest equilibri serà molt més difícil de mantenir a mesura que la bombolla de la IA es continuï unflant. Els baixos costos de finançament animaran als grans actors a demanar més préstecs per a construir centres de dades, i com més deute s'acumuli durant l'auge d'aquesta bombolla, més dolorós serà el seu esclat.

Mentrestant, les causes subjacents de la inflació —la crisi climàtica, el poder monopolístic i les guerres comercials— no desapareixeran. El col·lapse climàtic continuarà fent que la producció d'aliments sigui més arriscada i cara, la qual cosa provocarà un augment dels preus per als consumidors. Les grans empreses continuaran utilitzant el seu poder de mercat per a estafar als consumidors. I la gran batalla entre els Estats Units i la Xina continuarà generant friccions en el comerç mundial. Cap d'aquests problemes pot resoldre's amb tipus d'interès més alts, però això no significa que els bancs centrals no continuen intentant-ho, infligint dolor als treballadors en el procés.

2. Austeritat 2.0

Amb les eleccions ja celebrades en diverses economies importants, els tipus d'interès relativament alts i el creixement feble, és probable que assistim a un retorn a la política d'austeritat. Els polítics ens diran que no queda diners i que han de controlar la despesa pública en nom de l'estabilitat i la disciplina.

Per descomptat, l'austeritat no té res a veure amb la reducció del dèficit públic. N'hi ha prou amb preguntar-li a Trump, el Departament d'Eficiència Governamental del qual  només va aconseguir crear titulars, mentre que la despesa pública va continuar augmentant. Com vam veure després de la crisi financera, l'austeritat significa retallades en les partides de la despesa pública que beneficien als treballadors, juntament amb un augment de les ajudes als rics i poderosos. En altres paraules, és una altra arma en la guerra de classes que lliuren els que estan en el cim.

Cal esperar una erosió contínua dels serveis públics, retallades en la seguretat social i una deterioració constant de les infraestructures públiques, juntament amb ajudes als fabricants d'armes i a les empreses de combustibles fòssils, retallades fiscals per als rics i subvencions per als poderosos monopolis. Les peticions d'impostos sobre el patrimoni seguiran sense ser ateses, fins i tot quan els treballadors es vegin obligats a suportar una major part de la càrrega fiscal. La combinació d'una fiscalitat més gran i una menor despesa pública portarà a moltes llars al límit.

3. Distraccions de la guerra cultural

A mesura que el nivell de vida s'estanca i els serveis públics es deterioren, els polítics al servei dels interessos creats continuaran buscant maneres de desviar la culpa. Com vaig escriure en la meva columna de la setmana passada, mentre la dreta aconsegueixi que la gent se centri en les qüestions de la guerra cultural en lloc d'en la crisi del cost de la vida, continuarà guanyant les eleccions. Cal esperar més escaramusses de la guerra cultural, més culpabilització dels immigrants i més moralisme sobre el comportament individual.

La tòxica combinació de la política individualista i l'estancament econòmic garanteix l'atractiu continu de la política de la guerra cultural. La idea és que la gent es continuï culpant mútuament —i a si mateixa— pels fracassos d'un sistema econòmic dissenyat per a beneficiar als rics. Vaig explicar aquestes dinàmiques en aquest article publicat al setembre:

No és només que la nostra economia s'hagi estancat, és que aquest estancament s'ha produït arran d'un projecte polític increïblement exitós per a convèncer-nos que estem sols, que hem de competir per a sobreviure i que ningú ens ajudarà si fracassem...

Si avancem ràpidament fins avui, ens trobem amb una societat cada vegada més pobra que ha après a creure que els pobres són perdedors que simplement no s'han esforçat prou. Ens culpem a nosaltres mateixos per les fallades estructurals d'una economia construïda per a fer costat als rics. I sense moviments poderosos que representen al poble, el llegat del neoliberalisme, aquesta autoculpabilitat es converteix en una profunda sensació d'impotència.

Hi ha dues formes en què les persones responen a aquesta sensació d'impotència, i aquestes dues respostes estan relacionades amb el gènere. La primera és la desesperació, que és més probable que es vegi entre les dones que diuen «la política no és per a mi». La segona és la ràbia, que és més probable que es vegi entre els homes, especialment en l'extrema dreta. Històricament, aquests joves enfadats, econòmicament desfavorits i políticament marginats, han constituït la base del feixisme.

4. Trencaments en l'acord laboral

Un dels esdeveniments més importants —i menys discutits— dels últims anys ha sigut la repolitització del treball. Durant la pandèmia i la crisi del cost de la vida, els treballadors de molts sectors van recuperar un cert poder de negociació en endurir-se els mercats laborals i empitjorar-se les disputes salarials. Però en els últims anys s'ha produït un brusc canvi de tendència. Els alts tipus d'interès, combinats amb l'impacte de la IA, han afeblit el poder dels treballadors enfront del capital. I els responsables polítics, preocupats per la desocupació provocada per la IA, han tractat d'afeblir encara més els drets dels treballadors per a promoure la «flexibilitat» del mercat laboral. En 2026, els límits d'aquesta estratègia quedaran patents.

Els salaris reals continuen estant per sota dels seus màxims previs a la inflació en molts països, el treball s'ha tornat cada vegada més insegur, així com més intens i més controlat. Els empresaris estan invertint molt no sols en IA, sinó també en tecnologies de vigilància dissenyades per a extraure més treball de menys treballadors. Prometen augments de la productivitat com a resultat, però la productivitat segueix estancada. En canvi, aquests canvis estan provocant esgotament i precarietat entre els treballadors, al mateix temps que fan més visible el conflicte entre treballadors i empresaris.

Ja estem veient el resultat: una política laboral més obertament conflictiva. Les vagues han tornat a sectors que abans es consideraven immunes, des de la logística fins a l'hostaleria i l'assistència, mentre que l'afiliació sindical ha augmentat entre els treballadors joves i precaris de sectors difícils d'organitzar. En entrar en 2026, el creixement continuarà sent feble i els empresaris pressionaran més per a defensar els seus marges, la qual cosa intensificarà aquests conflictes.

5. Enfortiment de la resistència

Si ajuntem totes aquestes tendències, ens trobem davant un any d'intensificació del conflicte de classes. Però això també significa que la resta de nosaltres haurem d'idear noves maneres de lluitar. A mesura que es fa més difícil fer front a un sistema econòmic caracteritzat per la caiguda dels ingressos, la precarietat laboral i l'augment del deute, s'animarà a la gent a culpar-se a si mateixa per la caiguda del nivell de vida. Però, fins i tot en societats altament individualistes, aquesta estratègia té un límit.

Si veus que tots en el teu lloc de treball, la teva família i la teva comunitat lluiten per tirar avant, en algun moment t'adonaràs que és el sistema el que no funciona, no tu. En aquest context, veurem com les persones s'uneixen per a desenvolupar solucions col·lectives als reptes comuns. Veurem el ressorgiment de les xarxes d'ajuda mútua, l'organització d'inquilins i les campanyes comunitàries, així com l'enfortiment continu del moviment sindical i els moviments polítics d'esquerra que desafien la concentració de riquesa i poder dels quals estan en el cim.

Aquests moviments i campanyes continuaran sent fràgils i desiguals, i tots s'enfrontaran a la feroç resistència de l'extrema dreta, que s'està enfortint gràcies al suport de poderosos interessos creats. Però a mesura que creixin, més persones començaran a qüestionar el model econòmic hiperindividualista que ens ha mantingut competint entre nosaltres durant tant de temps i, en el seu lloc, trobaran noves maneres de treballar junts.

*****

 A mesura que s'agreugen les crisis del sistema actual, creixerà la força dels moviments que poden oferir una alternativa. No hi haurà un punt d'inflexió brusc en el qual el vell s'enfonsa i el nou ocupa el seu lloc. Però la bretxa entre el que se'ns diu —que el sistema és estable i que tot tornarà aviat a la normalitat— i la realitat de l'estancament i la precarietat es continuarà ampliant. En aquest espai intermedi, hi poden fer arrels tota mena de possibilitats.

 

Grace Blakeley escriu sobre el capitalisme, sobre els sistemes polítics i econòmics que dominen les nostres vides i sobre com podem resistir-nos-hi.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/trends-to-watch-out-for-in-2026?