Tot just ahir a El Punt Avui em publicaven aquest article:
Tribuna
Política industrial
Amb l’anunci de la marxa de Nissan i les seves
importants repercussions sobre els treballadors (uns 25.000 amb
les empreses que en depenen), sobre les empreses subcontractades
o/i proveïdores, sobre la indústria, la producció, les inversions,
les rendes i l’economia catalana en el seu conjunt, ha tornat a
primer pla la necessitat que el país tingui una política industrial
estratègica i activa (cosa que, malauradament, només passa quan
s’està davant d’una crisi com aquesta).
De fet, des de l’economia predominant, especialment a partir dels inicis del neoliberalisme als anys 1980, i preconitzada i imposada per la Unió Europea (UE), s’ha proposat una política industrial passiva i incondicionada, anomenada horitzontal, creient que el mercat anirà solucionant tots els problemes que vagin apareixent i que l’única cosa que cal fer és establir un marc competitiu (passivament) per a les empreses. Aquesta és la línia de política industrial, amb alguna excepció temporal que ha tingut moltes dificultats, que s’ha seguit a Espanya, i també a Catalunya. “La millor política industrial és la que no existeix”, va dir el Sr. Solchaga (ministre d’Indústria “socialista”) a principis dels 1980, i des d’aleshores tant la dreta com la “suposada” esquerra s’han dedicat a privatitzar les principals empreses industrials que haurien pogut jugar el paper de motors del sector. Al mateix temps, el sistema financer va abandonar la indústria per a dedicar-se als negocis especulatius en els mercats financers i els sectors turístic i immobiliari.
Hi
ha, però, una altra política industrial possible: estratègica,
activa, amb plans d’inversió i de participacions en el capital
selectius i condicionats (anomenada vertical) que, com han
demostrat diferents autors, ha de ser necessàriament
intervencionista i planificada. I així va ser (i és) al Regne
Unit (i a quasi tots els altres països europeus), als EUA i a la
majoria de països asiàtics que s’han desenvolupat més recentment.
Això implica la possibilitat d’ajuts d’estat, utilització
selectiva de les compres públiques, recerca i innovació públiques o
nacionalitzacions totals/parcials en aquelles
empreses/sectors que es consideren de caràcter estratègic o
fonamental per al país, per tal de mantenir les inversions, els
llocs de treball i la viabilitat de les empreses. Evidentment, és
important establir les maneres, més democràtiques i compartides,
de participació en l’organització i gestió d’aquestes
actuacions.
Aquest tipus de política industrial està prohibida, o molt limitada, per la normativa de la UE, encara que alguns països del Nord, especialment Alemanya i els seus lands (i algunes regions en altres països), no hagin deixat de practicar-la. I actualment, amb la crisi de la Covid, les normes sembla que s’han relaxat, com es pot veure amb les ajudes d’estat que es permeten a algunes empreses aèries (Lufthansa, Alitalia), o del sector sanitari o l’aprovació d’un fons alemany de 500 bilions d’euros (la meitat del PIB espanyol) amb aquesta finalitat. Fins a quin punt es permetrà fer això a Espanya o Catalunya tenint en compte el paper geopolític que sembla que tenim assignat com a receptors de turistes i jubilats dels països del Nord d’Europa?
De fet, des de l’economia predominant, especialment a partir dels inicis del neoliberalisme als anys 1980, i preconitzada i imposada per la Unió Europea (UE), s’ha proposat una política industrial passiva i incondicionada, anomenada horitzontal, creient que el mercat anirà solucionant tots els problemes que vagin apareixent i que l’única cosa que cal fer és establir un marc competitiu (passivament) per a les empreses. Aquesta és la línia de política industrial, amb alguna excepció temporal que ha tingut moltes dificultats, que s’ha seguit a Espanya, i també a Catalunya. “La millor política industrial és la que no existeix”, va dir el Sr. Solchaga (ministre d’Indústria “socialista”) a principis dels 1980, i des d’aleshores tant la dreta com la “suposada” esquerra s’han dedicat a privatitzar les principals empreses industrials que haurien pogut jugar el paper de motors del sector. Al mateix temps, el sistema financer va abandonar la indústria per a dedicar-se als negocis especulatius en els mercats financers i els sectors turístic i immobiliari.
Aquest tipus de política industrial està prohibida, o molt limitada, per la normativa de la UE, encara que alguns països del Nord, especialment Alemanya i els seus lands (i algunes regions en altres països), no hagin deixat de practicar-la. I actualment, amb la crisi de la Covid, les normes sembla que s’han relaxat, com es pot veure amb les ajudes d’estat que es permeten a algunes empreses aèries (Lufthansa, Alitalia), o del sector sanitari o l’aprovació d’un fons alemany de 500 bilions d’euros (la meitat del PIB espanyol) amb aquesta finalitat. Fins a quin punt es permetrà fer això a Espanya o Catalunya tenint en compte el paper geopolític que sembla que tenim assignat com a receptors de turistes i jubilats dels països del Nord d’Europa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada