diumenge, 12 de juliol del 2020

Política industrial


Tot just ahir a El Punt Avui em publicaven aquest article:

Tribuna

Política industrial

Amb l’anunci de la marxa de Nis­san i les seves impor­tants reper­cus­si­ons sobre els tre­ba­lla­dors (uns 25.000 amb les empre­ses que en depe­nen), sobre les empre­ses sub­con­trac­ta­des o/i proveïdores, sobre la indústria, la pro­ducció, les inver­si­ons, les ren­des i l’eco­no­mia cata­lana en el seu con­junt, ha tor­nat a pri­mer pla la neces­si­tat que el país tin­gui una política indus­trial estratègica i activa (cosa que, malau­ra­da­ment, només passa quan s’està davant d’una crisi com aquesta).

De fet, des de l’eco­no­mia pre­do­mi­nant, espe­ci­al­ment a par­tir dels ini­cis del neo­li­be­ra­lisme als anys 1980, i pre­co­nit­zada i impo­sada per la Unió Euro­pea (UE), s’ha pro­po­sat una política indus­trial pas­siva i incon­di­ci­o­nada, ano­me­nada horit­zon­tal, cre­ient que el mer­cat anirà solu­ci­o­nant tots els pro­ble­mes que vagin apa­rei­xent i que l’única cosa que cal fer és esta­blir un marc com­pe­ti­tiu (pas­si­va­ment) per a les empre­ses. Aquesta és la línia de política indus­trial, amb alguna excepció tem­po­ral que ha tin­gut mol­tes difi­cul­tats, que s’ha seguit a Espa­nya, i també a Cata­lu­nya. “La millor política indus­trial és la que no exis­teix”, va dir el Sr. Solc­haga (minis­tre d’Indústria “soci­a­lista”) a prin­ci­pis dels 1980, i des d’ales­ho­res tant la dreta com la “supo­sada” esquerra s’han dedi­cat a pri­va­tit­zar les prin­ci­pals empre­ses indus­tri­als que hau­rien pogut jugar el paper de motors del sec­tor. Al mateix temps, el sis­tema finan­cer va aban­do­nar la indústria per a dedi­car-se als nego­cis espe­cu­la­tius en els mer­cats finan­cers i els sec­tors turístic i immo­bi­li­ari.

Hi ha, però, una altra política indus­trial pos­si­ble: estratègica, activa, amb plans d’inversió i de par­ti­ci­pa­ci­ons en el capi­tal selec­tius i con­di­ci­o­nats (ano­me­nada ver­ti­cal) que, com han demos­trat dife­rents autors, ha de ser necessària­ment inter­ven­ci­o­nista i pla­ni­fi­cada. I així va ser (i és) al Regne Unit (i a quasi tots els altres països euro­peus), als EUA i a la majo­ria de països asiàtics que s’han desen­vo­lu­pat més recent­ment. Això implica la pos­si­bi­li­tat d’ajuts d’estat, uti­lit­zació selec­tiva de les com­pres públi­ques, recerca i inno­vació públi­ques o naci­o­na­lit­za­ci­ons totals/par­ci­als en aque­lles empre­ses/sec­tors que es con­si­de­ren de caràcter estratègic o fona­men­tal per al país, per tal de man­te­nir les inver­si­ons, els llocs de tre­ball i la via­bi­li­tat de les empre­ses. Evi­dent­ment, és impor­tant esta­blir les mane­res, més democràtiques i com­par­ti­des, de par­ti­ci­pació en l’orga­nit­zació i gestió d’aques­tes actu­a­ci­ons.

Aquest tipus de política indus­trial està pro­hi­bida, o molt limi­tada, per la nor­ma­tiva de la UE, encara que alguns països del Nord, espe­ci­al­ment Ale­ma­nya i els seus lands (i algu­nes regi­ons en altres països), no hagin dei­xat de prac­ti­car-la. I actu­al­ment, amb la crisi de la Covid, les nor­mes sem­bla que s’han rela­xat, com es pot veure amb les aju­des d’estat que es per­me­ten a algu­nes empre­ses aèries (Luft­hansa, Ali­ta­lia), o del sec­tor sani­tari o l’apro­vació d’un fons ale­many de 500 bili­ons d’euros (la mei­tat del PIB espa­nyol) amb aquesta fina­li­tat. Fins a quin punt es per­metrà fer això a Espa­nya o Cata­lu­nya tenint en compte el paper geo­polític que sem­bla que tenim assig­nat com a recep­tors de turis­tes i jubi­lats dels països del Nord d’Europa?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada