dijous, 26 de juliol de 2018

Capitalisme i autoritarisme


A mitjans de juliol, el PuntAvui em va publicar aquest article:

Tribuna

Capitalisme i autoritarisme

De la Primera a la Segona Guerra Mundial es varen viure més de trenta anys de depressió econòmica, guerres, feixismes, la consolidació de la Unió Soviètica (i després els seus satèl·lits). I tot això va desembocar, tant a Europa com als EUA, en un consens entre les classes capitalistes que el manteniment de l’estabilitat i la consolidació del capitalisme requerien mecanismes de control per evitar els excessos d’un sistema econòmic basat en la competència com a característica endògena del capital.

A partir de la dècada del 1970, la competència capitalista que acompanya el neoliberalisme i el desenvolupament del capital oligopolista i financer fa florir de nou les tendències autoritàries del mode de producció capitalista. S’implementen polítiques actives per facilitar el poder col·lectiu del capital i limitar el poder col·lectiu del treball. Es limiten les possibilitats d’actuació i intervenció dels governs a les esferes econòmica, social i política. En l’actualitat és difícil trobar un país avançat en què les institucions democràtiques no estiguin sota pressió i en molts casos sota un atac agressiu.

A l’època del New Deal als EUA i de la socialdemocràcia a Europa els governs regulaven el capital, tot incloent-hi els drets sindicals a limitar la competència en el mercat de treball, lleis antimonopoli i altres restriccions per impedir la concentració del poder empresarial, restriccions estrictes als moviments del capital financer. Ara, en l’era neoliberal, el capital regula els governs amb un objectiu primordial: impedir que les polítiques econòmiques estiguin sota el control democràtic i que es puguin desviar dels principis de l’economia marginalista/neoclàssica. La ideologia de l’ordoliberalisme alemany, clarament hegemònica avui a Europa, n’és un bon exemple.

Estem davant d’un sistema de governança explícitament antidemocràtic, autoritari, que pretén afeblir els sindicats i altres organitzacions i moviments populars, consolidar el control dels mitjans de comunicació i dels aparells ideològics de l’estat, enfortir la llibertat individual i dels mercats. Però, bàsicament, el neoliberalisme vol establir restriccions al que poden fer els governs nacionals, i més concretament vol evitar que hi hagi qualsevol limitació als moviments internacionals de béns, serveis, persones i, molt principalment, de capitals. Per tant, es tracta d’impedir que els estats nacionals puguin dur a terme qualsevol mena de política econòmica sobirana, i molt específicament les polítiques fiscal, monetària i de gestió del tipus de canvi de la moneda.

La democràcia no és possible si es deixa créixer el poder del capital privat fins a un punt en què es fa més fort que el mateix estat democràtic. La lluita per la democràcia avui és la lluita contra la liberalització del capital que ha d’estar regulat i supervisat. I implica actuacions que avui semblen quasi revolucionàries: la possibilitat que els estats nacionals duguin a terme polítiques econòmiques i socials sobiranes; el control i la propietat pública de les empreses més importants dels sectors estratègics pel país; la recuperació dels salaris i els drets laborals i sindicals que han estat aixafats per les reformes laborals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada