La crisi de la euro zona

Aquesta és una versió ampliada de l'article d'avui a El Punt.

Alguna cosa es mou en el mon dels economistes del que s'ha anomenat la ortodòxia.

El setembre de 2015 Richard Baldwin i Francesco Giavazzi editen el llibre "The Eurozone Crisis: A Consensus View of the Causes and a Few Possible Solutions", amb la colaboració d'uns altres 18 economistes. Seguidament, el novembre del mateix any es publica un "Policy Insight" del CEPR, "Rebooting the Eurozone: Step 1 – agreeing a crisis narrative", per part de 16 economistes (molts dels quals els mateixos que havien participat en l'anterior llibre i entre els que cal destacar, a més dels dos anteriors, a Olivier Blanchard i Paul DeGrauwe), i al qual posteriorment s'adhereixen una vuitantena d'economistes.

Per resumir-ho molt, tot just ara aquests economistes arriben a la conclusió que la crisi de la zona euro no ha estat produïda per l'endeutament públic sinó que ha estat causada per l'excessiu endeutament privat i més concretament la raó de la crisi ha estat una clàssica "aturada sobtada" del finançament exterior al sector privat, que havia arribat a un endeutament excessiu (i a uns grans dèficits de la balança per compte corrent) en alguns països. Amb això es passa del boom (financer, immobiliari) a la recessió i, com a conseqüència, els governs veuen disminuir els seus ingressos públics al mateix temps que han de donar suport a l'endeutament privat (per a salvar els bancs) i conseqüentment veuen augmentar els seus dèficits públics i el seu deute públic. És a dir, una inicial crisis de l'endeutament privat i de la balança de pagaments acaba convertint-se en una crisi del deute públic. Per tant, si la crisi no ha estat provocada per l'endeutament del sector públic, la seva solució no podia venir a partir de les polítiques d'austeritat, les quals fins i tot han pogut ser contraproduents, tot provocant un cicle d'austeritat en el que les retallades han alimentat la recessió, la qual ha provocat la dificultat de reduir el dèficit públic i un augment en el deute públic.

Aquests economistes, doncs, descobreixen la "sopa d'all" una mica tard. Efectivament, la possibilitat i, fins i tot, la inexorabilitat d'una crisi del capitalisme per la inestabilitat de les finances privades ja va ser avançada per Minsky als anys 70s i 80s del segle passat. Què les crisis d'una unió monetària naixien en les finances privades ja ho van demostrar Frenkel i Rapetti al CJE el 2009. Pel que fa a la crisi de la zona euro, Bagnai hi va insistir des d'Itàlia amb "Il tramonto dell'euro" (2012), Sapir. Murer i Durand amb "Les scenarii de dissolution de l'euro" (2013) o Jens Nordvig amb "The Fall of the Euro: Reinventing the Eurozone and the Future of Global Investing" (2013), Lapavitsas i Flassbeck amb "Against the Troika. Crisis and Austerity in the Eurozone" (2015). I modestament, en aquesta mateixa tradició i perspectiva, hi vaig fer una aportació en el meu llibre "Sortir de l'euro per sortir de la crisi?"(2013) i en alguns articles. D'altra banda, que el problema no eren les finances públiques ja ho va dir el vicepresident del BCE (Constancio) el 2013, però és que el mateix BCE havia dit ja el 2011, en el seu Butlletí Mensual de l'octubre, que "la crisi financera ha estat precedida per desequilibris financers entre els sectors privats d'alguns països de l'euro zona, creant una dicotomia entre els països que estaven generant excedents i els països que estaven generant dèficits en els seus sectors privats".

No deixa de ser sorprenent que això ho diguin uns economistes (almenys uns quants de significatius) que fins fa quatre dies (com a mínim fins el 2013) defensaven tot just el contrari a partir de la hipòtesi de la "contracció fiscal expansiva" o de l'"austeritat expansiva". És a dir, una disminució important de les despeses del govern que canviï les expectatives futures sobre la pressió fiscal i les despeses públiques farien créixer el consum privat i la inversió i acabarien donant lloc a una expansió i a un creixement de l'economia. Segons aquesta teoria, que Alesina i Giavazzi, per exemple, encara defensaven el 2013, l'austeritat (o el rigor en els comptes públics) no tindrien res a veure amb la prolongació de la recessió o amb el fet que l'atur no disminueixi. Una teoria, la de l'"austeritat expansiva", que algun document del mateix FMI ja posava en qüestió el 2011 i de forma molt més contundent el 2013.

I no deixa de ser sorprenent, o potser no?, que aquest canvi de posició d'aquests economistes, almenys d'alguns d'ells, es faci, des d'un autisme totalment injustificat i sense cap reconeixement de que abans s'havien equivocat, ni sense cap referència als economistes que ja en el segle passat havien predit com anirien realment les coses. I el que és encara, crec, molt pitjor, sense cap referència a les víctimes de les polítiques d'austeritat que ells havien preconitzat.