Constitució i tractats europeus

El dissabte 26 d'octubre de 2015 ha sortit a El Punt Avui un article amb aquest títol, que és una versió reduïda d'aquest post.

Aquest post deu molt a la lectura del darrer llibre de Vladimiro Giacché "Costituzione italiana contro trattati europei".

Probablement, la Constitució italiana és una de les més progressistes que existeixen, almenys a l'Europa continental. Això s'explica perquè es va fer just desprès d'una victòria militar sobre el feixisme i amb el consens de les tres ideologies predominants en el moment, la demòcrata cristiana, la socialista i la comunista, que tenen molt poc a veure amb els seus hereus actuals, tant a Itàlia com a la resta d'Europa.

Es basa en un model de capitalisme regulat a partir de la intervenció de l'estat juntament amb el concepte de "democràcia progressiva" que pretén promoure l' igualtat i la llibertat dels ciutadans i ciutadanes de forma simultània i indissoluble, i amb la mateixa importància. Per això l'article 1 comença dient: "Itàlia és una república democràtica basada en el treball. La sobirania pertany al poble...". I ja a l'article 3 ens diu que "és una tasca de la República remoure els obstacles d'ordre econòmic i social que, limitant de fet la llibertat i la igualtat dels ciutadans, impedeixen el desenvolupament ple de la persona humana i la participació efectiva de tots els treballadors en l'organització política, econòmica i social del país". I encara a l'article 4 "la República reconeix a tots els ciutadans el dret al treball i promou les condicions que facin efectiu aquest dret. Cada ciutadà té el deure de desenvolupar ... una activitat o una funció que contribueixi al progrés material o espiritual de la societat". Els instruments per fer reals i concrets aquests principis (les "relacions econòmiques") estan en els articles 35 a 47 de la constitució italiana. Tal com diu Vladimiro Giacché, la centralitat del dret al treball i del dret a una remuneració adequada està en el fet que només gràcies a la traducció a la pràctica d'aquests drets és possible remoure els obstacles econòmics i socials que limiten la llibertat i la igualtat dels ciutadans, i impedeixen a molts la participació efectiva a la vida democràtica. La qual, a la constitució italiana, no és només el simple dret de participar a les eleccions, sinó el dret molt més profund de participar en l'organització política, econòmica i social del país.

És alliçonador comparar-la amb la Constitució espanyola que sorgeix d'un pacte entre els hereus de la dictadura franquista i els partits democràtics que comencen a poder veure la llum a mitjans dels anys setanta del segle passat i que, tot i que hereus de les mateixes tradicions, eren ja -tant a España com a Europa- molt diferents dels que varen consensuar la Constitució italiana un quart de segle abans. Així, la Constitució espanyola neix en un moment en que comença a estar en crisi el model de capitalisme regulat a partir de la intervenció de l'estat i es basa en un model menys intervencionista i molt més liberal. Al mateix temps, és dona molta importància a una democràcia formal basada en la llibertat i en el dret a participar a les eleccions, i molta menys a una democràcia que permeti una participació real dels ciutadans i ciutadanes en la organització política, econòmica i social per tal d'aconseguir una progressiva igualtat entre ells.

Així, l'article 1 ja és molt més formal que en el cas italià: "España es constitueix en un Estat social i democràtic de dret, que propugna ... la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. La sobirania nacional resideix (no "pertany" com en el cas italià) en el poble espanyol, del que emanen els poders de l'Estat". I ja fins a l'article 9.2, amb un formalisme semblant, no ens diu que "correspon als poders públics promoure les condicions perquè la llibertat i l' igualtat de l'individu i dels grups en els que s'integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social" (hi ha matisos que semblen formals però que són importants respecte als articles 3 i 4 de la Constitució italiana). No es parla del treball entre els drets fonamentals dels ciutadans i ciutadanes, i no s'esmenta fins a l'article 35 (significativament després d'haver parlat del dret a la propietat a l'article 33) quan se'n parla primer com un deure i desprès com un dret: "tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per a satisfer les seves necessitats i les de la seva família". Quan parla del "principis rectors de la política social i econòmica" (articles 39 a 52) només fa un cert esment al treball a l'article 40: "els poders públics promouran les condicions favorables pel progrés social i econòmic ... en el marc d'una política d'estabilitat econòmica. De manera especial, realitzaran una política orientada a la plena ocupació" i després parla del foment a la formació professional y d'unes condicions de treball adequades. Que lluny es troba la Constitució espanyola de la centralitat del dret al treball i del dret a una remuneració adequada y de la traducció a la pràctica d'aquests drets, tot removent els obstacles econòmics i socials que limiten la llibertat i la igualtat dels ciutadans, i impedeixen la participació efectiva a la vida democràtica i la participació real en l'organització política, econòmica i social del país, que es poden trobar a la Constitució italiana.

L'Estatut d'Autonomia de Catalunya vigent queda també molt lluny de la Constitució italiana pel que fa al tractament del dret al treball i de la traducció a la pràctica d'aquest dret. Així, a l'article 4 es parla de que els poders públics han de "promoure les condicions perquè la llibertat dels individus i dels grups siguin reals i efectives, han de facilitar la participació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social". Posteriorment, i d'una forma molt genèrica i poc concreta, es parla dels "drets en l'àmbit laboral" a l'article 25 (formació professional, reinserció, condicions de treball,...) i més tard es concreten força més els "principis rectors en l'àmbit socioeconòmic" a l'article 45.

El capitalisme que es dissenya en els tractats europeus, almenys des del Tractat de Maastricht, és molt liberal. Els principis més importants, que estan clarament per sobre dels altres són: la lliure competència en els mercats, una intervenció mínima de l'estat només per fer front a les possibles mancances del mercat, l'estabilitat de preus i la lluita contra la inflació, la independència del Banc Central Europeu respecte dels estats i la desnacionalització de la moneda (l'euro) que només depèn del BCE. Així, a l'article 3.3 dels tractats es diu que "la Unió instaura un mercat intern. Aquest s'ha de fer servir per aconseguir el desenvolupament sostenible d'Europa, basat en un creixement econòmic equilibrat i en l'estabilitat dels preus, en una economia de mercat fortament competitiva, que busca la plena ocupació i el progrés social, i un nivell elevat de tutela i millora de la qualitat ambiental. Ha de promoure també el progrés científic i tecnològic". L' insistència en una "economia de mercat fortament competitiva" vol dir la desregulació de l'activitat econòmica i la disminució de la protecció social. És més, fixem-nos, d'altra banda, en l'ordre dels objectius: l'estabilitat de preus precedeix (no segueix) la plena ocupació i el progrés social, cosa que evidentment no és casual, tal com ens enuncien explícitament els articles 119 i 127 del Tractat sobre el funcionament de la Unió europea on queda molt clar que l'objectiu de l'estabilitat de preus és el principal, al que s'han de subordinar fins i tot els principis d'una economia de mercat oberta i en lliure competència. La lluita contra l'atur passa a ser, evidentment, secundària, així com les polítiques actives en el mercat de treball i en general les polítiques d'estímul de l'economia, les quals venen a ser considerades potencialment inflacionistes.

En el seu moment l'adhesió de països com Itàlia o España a l'euro es va considerar més una necessitat que no pas una oportunitat: es perdia sobirania monetària i canviària -ja no hi havia política monetària pròpia i ja no es podia devaluar la moneda- però a canvi s'aconseguien uns tipus d'interès més baixos als quals pagar el deute públic dels països, es a dir es tenia una certa protecció en front dels mercats financers internacionals. I això va semblar funcionar fins que arriba la gran crisi financera i econòmica. Però, a partir de 2008, amb l'arribada de la crisi, aquest equilibri es trenca: l'euro ja no pot funcionar com a assegurança davant dels mercats financers i, a més, s'obliga als països perifèrics de la euro zona a dur a terme polítiques d'austeritat i a un enduriment de les condicions a complir pel que fa als límits màxims del dèficit públic i el deute públic a partir del que s'ha anomenat "Fiscal Compact".

A més s'obliga als països a fer un canvi en la seves constitucions (l'article 81 a Itàlia, l'article 135 a España) per tal d'introduir la regla de l'estabilitat pressupostària: pressupost equilibrat i límits al dèficit públic i al deute públic. Aquesta regla afecta, i molt, al treball -als salaris i a l'ocupació- fent créixer l'atur estructural, fent impracticables les polítiques industrials que suposin inversions públiques i, més en general, dificultant la intervenció pública a l'economia. Amb aquestes reformes es nega la necessitat i l'efectivitat econòmica del dèficit públic (inversions públiques) per fer front als efectes dels cicles econòmics recessius. I això ha quedat molt clar aquests últims anys a tots els països perifèrics de la euro zona. D'altra banda, des del punt de vista de les constitucions, el compliment d'aquests articles faria impossible, especialment en el cas italià, la realització dels principis i dels objectius que estan previstos en un grapat d'articles importants de les respectives constitucions. La qüestió de fons és la subordinació de l'objectiu de reduir la desocupació (i de realitzar la intervenció pública necessària per aconseguir-ho) a l'objectiu de l'estabilitat de preus (de contenir la inflació), cosa que és totalment coherent amb la jerarquia de valors establerta pels tractats europeus. El resultat concret d'aquesta política ha estat la imposició de l'austeritat, de les polítiques pressupostàries restrictives, que són pro cícliques i incompatibles amb polítiques anticícliques eficaces i que han provocat, als països perifèrics, la creació d'un equilibri de subocupació i la destrucció de capacitat productiva, tot fent més greu la situació de crisi.

Les restriccions externes ("és Europa qui ens ho demana") a partir de les quals s'ha decidit que els països perifèrics han de governar-se s'ha convertit en una espècie de "pilot automàtic" que vol seguir dogmes econòmics que els fets reals estan desmentint, tot seguint procediments fora del control de les decisions democràtiques i del debat públic, i sense voler reconèixer el fracàs estratègic de la unió monetària i de l'euro, els quals han fet créixer -en lloc de disminuir- les divergències de les economies reals dels països de la euro zona.