Aquests dies que estava repassant articles sobre la Unió Europea, em va tornar a sortir aquest escrit crític deliciós de Wynne Godley, un dels grans economistes heterodoxos sorgits de Cambridge (England) que quan va haver de marxar del Regne Unit per les retallades de Thatcher i companya va trobar aixopluc al The Levy Economics Institute of Bard College als EUA on va continuar treballant intensament i productivament fins a la seva mort. És un dels més grans macroeconomistes postkeynesians que han existit, tot portant, amb altres, la macroeconomia postkeynesiana molt més enllà de Keynes.

Teniu una bona introducció a qui era i que va significar Wynne Godley aquí.

L'article, de 1992, crític amb la Unió Europea, i en concret amb el Tractat de Maastricht i l'Euro, és una absoluta meravella, molt difícil de superar. Vaig pensar que seria bo traduir-lo al català.

Com deia el mestre Johan Cruyff, llegiu-l'ho i disfruteu-l'ho.

 

Maastricht i tot això

Wynne Godley

London Review of Books, Vol. 14 No. 19 - 8 d'octubre de 1992

 

Molta gent en tota Europa s'ha adonat de sobte que a penes sap res sobre el Tractat de Maastricht, encara que intueix, amb raó, que podria suposar una enorme diferència en les seves vides. La seva legítima ansietat ha portat Jacques Delors a fer una declaració en la qual afirma que, en el futur, les opinions dels ciutadans del carrer haurien de ser consultades amb major sensibilitat. Podria haver-ho pensat abans.

Encara que dono suport a l'avanç cap a la integració política a Europa, crec que les propostes de Maastricht, tal com estan, són greument defectuoses, i també que el debat públic sobre elles s'ha vist curiosament empobrit. Amb el rebuig danès, el gairebé fracàs francès i la mateixa existència de l'ERM en dubte després de la depredació dels mercats de divises, és un bon moment per a fer balanç.

La idea central del Tractat de Maastricht és que els països de la CE avancin cap a una unió econòmica i monetària, amb una moneda única gestionada per un banc central independent. Però, com gestionar la resta de la política econòmica? Com el Tractat no proposa més institucions que un banc europeu, els seus promotors han de suposar que no fa falta res més. Però això només podria ser correcte si les economies modernes fossin sistemes autoajustables que no necessitessin cap mena de gestió.

Arribo a la conclusió que aquest punt de vista -que les economies són organismes que s'autoajusten i que mai, sota cap circumstància, necessiten cap gestió- va determinar en efecte la forma en què es va redactar el Tractat de Maastricht. Es tracta d'una versió crua i extrema de l'opinió que des de fa algun temps ha constituït la saviesa convencional europea (encara que no la dels EUA o el Japó) que els governs són incapaços, i per tant no han d'intentar-ho, d'aconseguir cap dels objectius tradicionals de la política econòmica, com el creixement i la plena ocupació. Tot el que pot fer-se legítimament, segons aquesta opinió, és controlar l'oferta monetària i equilibrar el pressupost. Va ser necessari un grup compost en gran part per banquers (el Comitè Delors) per a arribar a la conclusió que un banc central independent era l'única institució supranacional necessària per a dirigir una Europa integrada i supranacional.

Però hi ha molt més. Cal subratllar des del principi que l'establiment d'una moneda única en la CE posaria fi a la sobirania de les nacions que la componen i a la seva capacitat d'actuar de manera independent en assumptes importants. Com ha argumentat Tim Congdon de forma molt convincent, el poder d'emetre els seus propis diners, de fer girs sobre el seu propi banc central, és la qüestió principal que defineix la independència nacional. Si un país renuncia a aquest poder o el perd, adquireix l'estatus d'autoritat local o colònia. Òbviament, les autoritats locals i les regions no poden devaluar. Però també perden el poder de finançar dèficits mitjançant la creació de diners, mentre que altres mètodes d'obtenció de finançament estan subjectes a la regulació central. Tampoc poden modificar els tipus d'interès. Com les autoritats locals no posseeixen cap dels instruments de la política macroeconòmica, la seva elecció política es limita a qüestions relativament menors: una mica més d'educació aquí, una mica menys d'infraestructures allà. Crec que quan Jacques Delors torna a insistir en el principi de "subsidiarietat", en realitat només ens està dient que se'ns permetrà prendre decisions sobre un major nombre d'assumptes relativament poc importants del que podríem haver suposat anteriorment. Tal vegada, després de tot, ens permet menjar cogombres arrissats. N'hi ha per això i per molt més.

Permetin-me expressar una opinió diferent. Crec que el govern central de qualsevol Estat sobirà ha d'esforçar-se tot el temps per determinar el nivell global òptim de provisió pública, la càrrega impositiva global correcta, l'assignació correcta de les despeses totals entre necessitats contraposades i la distribució justa de la càrrega impositiva. També ha de determinar fins a quin punt qualsevol diferència entre despeses i impostos es finança recorrent al banc central i en quina mesura es finança mitjançant emprèstits i en quines condicions. La forma en què els governs decideixin totes aquestes qüestions (i algunes altres), i la qualitat del lideratge que puguin desplegar, determinarà, en interacció amb les decisions de particulars, empreses i estrangers, aspectes com els tipus d'interès, el tipus de canvi, la taxa d'inflació, la taxa de creixement i la taxa de desocupació. També influirà profundament en la distribució de la renda i la riquesa, no sols entre els individus, sinó entre regions senceres, ajudant, cal esperar, a les afectades negativament pel canvi estructural.

No es pot dir gairebé res senzill sobre l'ús d'aquests instruments, amb totes les seves interdependències, per a promoure el benestar d'una nació i protegir-la tan bé com sigui possible dels xocs de diversa índole als quals inevitablement es veurà sotmesa. Només té un significat limitat, per exemple, dir que els pressupostos han d'estar sempre equilibrats quan un pressupost equilibrat amb despeses i impostos al 40% del PIB tindria un impacte totalment diferent (i molt més expansiu) que un pressupost equilibrat al 10%. Per a imaginar la complexitat i la importància de les decisions macroeconòmiques d'un govern, n'hi ha prou amb preguntar-se quina seria la resposta adequada, en termes de política fiscal, monetària i canviària, per a un país a punt de produir grans quantitats de petroli, d'una quadruplicació del preu del petroli. Hauria estat correcte no fer res? I cal no oblidar mai que, en períodes de crisis molt greus, pot ser fins i tot convenient que un govern central pequi contra l'Esperit Sant de tots els bancs centrals i invoqui l'"impost inflacionista", és a dir, que s'apropiï deliberadament de recursos reduint, mitjançant la inflació, el valor real de la riquesa en paper d'una nació. Després de tot, va ser mitjançant l'impost inflacionista com Keynes va proposar que paguéssim la guerra.

Recito tot això per a suggerir, no que no s'hagi de renunciar a la sobirania en la noble causa de la integració europea, sinó que si els governs individuals renuncien a totes aquestes funcions, senzillament han de ser assumides per alguna altra autoritat. La increïble llacuna del programa de Maastricht és que, si bé conté un projecte per a l'establiment i el modus operandi d'un banc central independent, no hi ha cap projecte de l'anàleg, en termes comunitaris, d'un govern central. No obstant això, hauria d'haver-hi un sistema d'institucions que complís totes les funcions en l'àmbit comunitari que actualment exerceixen els governs centrals dels diferents països membres.

La contrapartida de la renúncia a la sobirania hauria de ser que les nacions components es constituïssin en una federació a la qual es confiés la seva sobirania. I el sistema federal, o govern, com seria millor anomenar-lo, hauria d'exercir totes aquestes funcions en relació amb els seus membres i amb el món exterior que he esbossat breument més amunt.

Considerem dos exemples importants del que hauria de fer un govern federal, a càrrec d'un pressupost federal.

Els països europeus es troben actualment immersos en una greu recessió. Tal com estan les coses, sobretot tenint en compte que les economies dels Estats Units i el Japó també trontollen, no és gens clar quan es produirà una recuperació significativa. Les implicacions polítiques d'aquesta situació comencen a ser aterridores. No obstant això, la interdependència de les economies europees és ja tan gran que cap país individual, amb l'excepció teòrica d'Alemanya, se sent capaç d'aplicar polítiques expansives pel seu compte, perquè qualsevol país que intentés expandir-se pel seu compte aviat es trobaria amb una restricció de la balança de pagaments. La situació actual demana a crits una expansió coordinada, però no existeixen ni les institucions ni un marc de pensament consensuat que permetin aconseguir aquest resultat òbviament desitjable. Cal reconèixer francament que si la depressió s'agreugés de veritat - per exemple, si la taxa de desocupació tornés permanentment al 20%-25% característic dels anys trenta - els diferents països exercirien tard o d'hora el seu dret sobirà a declarar que tot el moviment cap a la integració és un desastre i recorrerien al control de canvis i a la protecció - una economia de setge, si es vol. Això equivaldria a una reedició del període d'entreguerres.

Si existís una unió econòmica i monetària (UEM), en la qual s'hagués abolit realment el poder d'actuar de manera independent, la expansió "coordinada" del tipus que tan urgentment es necessita ara només podria ser duta a terme per un govern federal europeu. Sense una institució d'aquest tipus, la UEM impediria l'actuació eficaç dels diferents països i no posaria res en el seu lloc.

Un altre paper important que ha d'exercir qualsevol govern central és el de posar una xarxa de seguretat sota els mitjans de subsistència de les regions components que es troben en dificultats per raons estructurals - pel declivi d'alguna indústria, per exemple, o per algun canvi demogràfic econòmicament advers. En l'actualitat, això succeeix en el curs natural dels esdeveniments, sense que ningú se'n doni realment compta, perquè les normes comunes de prestació pública (per exemple, la salut, l'educació, les pensions i les taxes de subsidi de desocupació) i una càrrega comuna (és d'esperar, progressiva) dels impostos s'institueixen generalment en tots els països individuals. Com a conseqüència, si una regió sofreix un grau inusual de declivi estructural, el sistema fiscal genera automàticament transferències netes a favor seu. In extremis, una regió que no pogués produir res no passaria fam perquè rebria pensions, subsidis de desocupació i els ingressos dels funcionaris.

Què ocorre si un país sencer - una "regió" potencial en una comunitat plenament integrada - sofreix un revés estructural? Mentre sigui un Estat sobirà, pot devaluar la seva moneda. Llavors pot comerciar amb èxit amb plena ocupació sempre que la seva població accepti la retallada necessària dels seus ingressos reals. Amb una unió econòmica i monetària, aquest recurs està òbviament vetat, i la seva perspectiva és realment greu tret que s'adoptin disposicions pressupostàries federals que compleixin una funció redistributiva. Com es reconeixia clarament en l'Informe MacDougall publicat en 1977, ha d'haver-hi una contrapartida per a renunciar a l'opció de la devaluació en forma de redistribució fiscal. Alguns escriptors (com Samuel Brittan i Sir Douglas Hague) han suggerit seriosament que la UEM, en abolir el problema de la balança de pagaments en la seva forma actual, aboliria de fet el problema, quan existeix, de la incapacitat persistent per a competir amb èxit en els mercats mundials. Però, com assenyalava el professor Martin Feldstein en un important article publicat en The Economist (13 de juny), aquest argument és molt perillosament erroni. Si un país o una regió no té poder per a devaluar, i si no és beneficiari d'un sistema d'igualació fiscal, res impedeix que sofreixi un procés de declivi acumulatiu i terminal que condueixi, al final, a l'emigració com a única alternativa a la pobresa o la inanició. Simpatitzo amb la posició d'aquells (com Margaret Thatcher) que, davant la pèrdua de sobirania, desitgen baixar del tren de la UEM per complet. També simpatitzo amb aquells que busquen la integració sota la jurisdicció d'alguna mena de constitució federal amb un pressupost federal molt major que el del pressupost comunitari. El que em sembla totalment desconcertant és la postura dels qui pretenen una unió econòmica i monetària sense la creació de noves institucions polítiques (a part d'un nou banc central), i que aixequen les mans, espantats davant les paraules "federal" o "federalisme". Aquesta és la postura adoptada actualment pel Govern i per la majoria dels que participen en el debat públic.