La falsa elecció que està destruint els Estats Units: democràcia simbòlica o govern autoritari

Cap dels dos partits ofereix un futur. És hora de recuperar el poder, no sols el procés.

Evelyn Quartz

15 de juliol de 2025

 

Se'ns diu que creguem en la democràcia com a alguns se'ls ensenya a creure en poders superiors: amb confiança, reverència i sense fer preguntes, fins i tot quan el món continua enfonsant-se. No importa si el seu lloguer està pujant, si l'escola dels seus fills no té fons suficients o si el seu vot li sembla insignificant. El que importa és que mantingui la fe. Els rituals han de continuar.

En aquest marc, la democràcia es converteix en una espècie de religió cívica. Hi ha textos sagrats com la Constitució, ritus sagrats com el vot i els panells bipartidistes, i una classe sacerdotal formada per experts, tecnòcrates, donants, antics membres de think tanks i secretaris de premsa convertits en experts. No s'espera que els ciutadans comprenguin com funciona el sistema. S'espera que creguin en la seva legitimitat. I si no ho fan, se'ls tracta com si fossin el problema.

En això s'ha convertit el moviment liberal prodemocràtic: no en una defensa de l'agència política, sinó en una defensa de la legitimitat institucional. Els seus líders demanen al públic que dipositi la seva confiança en un sistema que ja no els serveix. Promouen la reverència en lloc de la reforma, instant la gent a preservar el que queda de l'antic ordre en lloc d'imaginar-ne un de nou una mica millor. El sistema pot haver fallat a milions de persones, però la veritable transgressió, als seus ulls, és atrevir-se a dir-ho.

Durant dècades, als estatunidencs se'ls va dir que la democràcia prometia justícia, llibertat i oportunitats. Però el que realment mantenia unit el sistema no era la mitologia. Era la sensació que la gent tenia un cert control sobre les seves vides. Un treball podia mantenir a una família. Era possible tindre una casa, muntar un negoci i construir un futur. Hi havia una connexió entre el treball dur, la participació democràtica i una vida millor.

Aquesta connexió s'ha trencat. I sense ella, els rituals se senten cada vegada més buits.

La veritat és que la democràcia econòmica —la capacitat de configurar les condicions de la vida quotidiana— ha sigut sistemàticament desmantellada. La gent ha perdut el poder sobre el seu temps, el seu treball i les seves comunitats. Les decisions sobre l'habitatge, la sanitat, l'educació i les infraestructures es prenen lluny de l'opinió pública, sovint per executius d'empreses o consultors que no rendeixen comptes a les persones afectades per les seves decisions. No es tracta només d'una crisi de desigualtat. És una crisi de pertinença i control.

En lloc d'afrontar aquesta realitat, el moviment prodemocràtic insta la gent a defensar les institucions que els han fallat. Els diu als votants que participen en un sistema que tracta les seves vides com a marginals. El missatge subjacent és que confiïn en el procés i creguin en els experts, sense qüestionar qui es beneficia de la pèrdua de poder del públic.

Però els estatunidencs no estan confosos. Saben que la democràcia se suposa que significa més que això.

 

Una falsa dicotomia: tecnocràcia enfront d'autoritarisme

Se'ns diu constantment que només hi ha dues opcions: el col·lapse autoritari o el control tecnocràtic. D'una banda, està Trump, amb el seu menyspreu per les normes i les institucions democràtiques. Per un altre, l'establishment demòcrata, que promet calma, experiència i continuïtat.

Aquest plantejament és molt útil. Sota totes dues visions, els fonaments econòmics de la vida als Estats Units s'han deteriorat. Les comunitats de classe treballadora han quedat devastades. S'han privatitzat els béns públics. La desigualtat s'ha aguditzat. S'ha ampliat la vigilància. La consolidació empresarial continua sense control. Aquests resultats no són accidentals. Són el resultat de decisions bipartidistes.

El que sembla ser un conflicte polític feroç sovint no és més que una posada en escena. Tots dos bàndols discuteixen sobre el llenguatge, la imatge i els símbols, mentre que en gran manera estan d'acord en l'estructura subjacent de la governança. La vulgaritat de Trump permet al liberalisme adoptar una postura moral. El seu caos permet a la tecnocràcia presentar-se com l'ordre. Però les condicions materials no canvien. I la gent ho sap, encara que no tingui paraules per a expressar-ho.

La veritable crisi no és només el col·lapse de les normes democràtiques. És l'absència de poder democràtic i la complicitat de tots dos partits per a enganyar el públic fent-li creure que això és per al que serveix la política.

Per a avançar, hem de rebutjar la idea que les nostres úniques opcions són l'autoritarisme o el declivi controlat. Necessitem una tercera opció, una que restauri el control real sobre la vida de les persones i recuperi la democràcia com un procés viu i participatiu.

Si el problema és la impotència, la solució no pot ser la deferència cap a les elits. Ha de basar-se en la redistribució del poder.

 

Recuperar la democràcia com a agència, no com a espectacle

La democràcia no pot reduir-se a l'acte de votar. Requereix apropiació, participació i temps. Es pregunta si les persones tenen veu i vot sobre els seus treballs, els seus habitatges i les seves economies locals, o si simplement s'espera que acceptin els resultats dictats per uns altres.

L'agència no és una idea abstracta. És una cosa material i específic. Es manifesta en els drets sindicals, en unes institucions públiques fortes, en la protecció dels inquilins i en unes infraestructures dissenyades per a la cura i no per al benefici. Significa que les comunitats tinguin veu en els pressupostos i la planificació. Significa tractar al públic no com un problema que cal gestionar, sinó com a coautors de la vida política.

No és una exigència utòpica. És una eixida necessària del sistema actual, que demana a la gent que dipositi la seva fe en unes institucions que fa temps que van deixar de servir-los.

La lluita que ens espera no és només contra Trump. És contra el lent col·lapse d'un ordre polític que aparenta legitimitat mentre evita qualsevol redistribució significativa del poder.

No necessitem més rituals. Necessitem control material sobre les nostres vides.

La democràcia no és una cosa que es veneri. És una cosa que cal refer, mitjançant l'acció col·lectiva, la propietat pública i una cultura política que valori a les persones com a participants, no com a problemes que cal gestionar.

Això no vindrà de consultors ni del pròxim candidat triat a dit. Vindrà de persones que han deixat de confondre l'actuació amb el poder.

El vell ordre s'està enfonsant. El sistema trencat està lluny de l'ordre natural que se'ns ha implorat que acceptem. El que vingui després depèn de per a què —i per a qui— decidim construir.

 

 

Evelyn Quartz és extreballadora del Capitoli. Escriu sobre el col·lapse de la política liberal, els límits de la protesta simbòlica i les preguntes més profundes que ens han ensenyat a no fer. Assajos sobre el poder, la legitimitat i el que es necessitaria per a construir una cosa real.

 

Traduït del Substack de l'autora, Talking About Democracy: https://quartzevelyn.substack.com/p/the-false-choice-thats-breaking-america?utm_source=post-email-title&publication_id=718435&post_id=168394592&utm_campaign=email-post-title&isfreemail=true&r=hm0ra&triedredirect=true&utm_medium=email

 

 

Com l'intercanvi desigual configura el nostre món

Jason Hickel

1 de juliol de 2025

 

Jason Hickel sobre les persistents desigualtats de l'ordre postcolonial

 

Vivim en una economia mundial capitalista en la qual la producció està controlada de manera aclaparadora pel capital (les grans empreses financeres, les grans corporacions i l'1% que posseeix la majoria dels actius invertibles). Per al capital, el propòsit de la producció no és, explícitament, satisfer les necessitats humanes ni aconseguir el progrés social. El seu principal objectiu és maximitzar i acumular beneficis: aquest és el seu objectiu primordial.

Per a mantenir un procés d'acumulació perpètua, el capital ha d'obtenir una quantitat cada vegada major d'inputs al preu més baix possible, cosa que significa mà d'obra barata i naturalesa barata. No obstant això, el problema per al capital és que obtenir aquests inputs tard o d'hora comporta contradiccions molt greus. Durant l'auge del capitalisme a Occident, els capitalistes van descobrir que si intensificaven massa l'explotació de les seves classes treballadores nacionals, acabarien enfrontant-se a una revolució. Per la mateixa raó, en intensificar l'explotació dels recursos naturals nacionals, van soscavar successivament la base ecològica de la mateixa producció. Per tant, el capital necessitava algun tipus d'«exterior», una frontera externa on pugués explotar la mà d'obra i la naturalesa amb impunitat, i on pugués externalitzar els costos socials i ecològics.

En altres paraules, el capitalisme necessita un acord imperial per a estabilitzar l'acumulació. L'imperialisme és, per tant, una característica estructuralment necessària del capitalisme. Fins i tot avui, uns seixanta anys després de la fi formal del colonialisme, el nostre sistema mundial continua estant estructurat per un desequilibri fonamental entre el Nord i el Sud i el domini econòmic d'aquest últim per part del primer. Transformar aquest acord és el principal repte polític del nostre temps.

 

Dominació colonial i neocolonial

La naturalesa desigual del sistema mundial era evident durant el període colonial. La industrialització d'Occident es va basar en gran manera en l'apropiació massiva de recursos de les colònies, així com en l'ús de mà d'obra esclava i contractada. Per a aconseguir-ho, els colonitzadors van destruir sistemàticament les indústries indígenes i van reorganitzar la producció del Sud Global, allunyant-la de la satisfacció de les necessitats humanes i el desenvolupament local per a orientar-la cap al consum i l'acumulació en el nucli. De fet, això constituïa l'objectiu central del projecte colonial. Hi ha innombrables exemples d'aquest procés. En el sud d'Àfrica, es van destruir les economies de subsistència, de manera que la població es va veure obligada a treballar en les mines i plantacions colonials a canvi d'un salari. A l'Índia, els britànics van destruir físicament la indústria tèxtil del país per a fer-lo dependent de les importacions de productes britànics.

La dominació colonial va ser desafiada amb força durant el segle XX. Els moviments anticolonialistes radicals d'Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina van enderrocar als seus colonitzadors i es van posar immediatament a treballar en estratègies de sobirania econòmica. La majoria d'aquests moviments es van inspirar d'alguna manera en les idees socialistes i comunistes, que van proporcionar un model per a recuperar el control intern de la producció i organitzar-la entorn de les necessitats i el desenvolupament humans. Van utilitzar la reforma agrària per a recuperar el territori de les empreses estrangeres, van nacionalitzar recursos clau com el petroli i els minerals, van fer servir subvencions i aranzels protectors per a desenvolupar les seves indústries nacionals i van recórrer a la planificació per a crear serveis públics i desenvolupar la capacitat industrial.

Per cada unitat de treball incorporada en els béns comercialitzats que el Sud importa del Nord, el Sud ha d'exportar almenys deu vegades més per a pagar-ho.

Tot això va suposar una amenaça extraordinària per als Estats del nucli capitalista, ja que posava en perill el seu accés a mà d'obra i recursos barats. El desenvolupament sobirà al Sud significava que els països del Sud produïen i consumien més per a si mateixos, la qual cosa al seu torn significava que aquests recursos ja no estaven disponibles a baix preu per al nucli. Això es va manifestar en l'augment dels preus dels inputs, la qual cosa va desestabilitzar l'ordre imperial i va fer cada vegada més difícil mantenir l'acumulació de capital en el nucli.

Els governs del nucli es van enfrontar a una cruïlla: o acceptaven la sobirania econòmica del Sud, abandonaven l'acumulació de capital i passaven a una economia post capitalista, o intentaven mantenir l'acumulació de capital restaurant d'alguna manera l'ordre imperial. Van optar decididament pel segon, intervenint militarment per a destruir els governs radicals del Sud, però també utilitzant l'FMI i el Banc Mundial per a imposar programes d'ajust estructural que van obligar els governs a privatitzar les indústries públiques i retallar els serveis públics, els aranzels, les subvencions i les proteccions laborals i mediambientals, revertint així les polítiques de l'era anticolonial.

L'ajust estructural va restablir l'ordre imperial, reafirmant al Sud com a proveïdor de matèries primeres barates, però aquesta vegada també com a fabricant de productes industrials lleugers en posicions subordinades dins de les cadenes de subministrament mundials dominades per les empreses del Nord. L'ajust estructural també va provocar una caiguda dels salaris i els preus al Sud global, entre altres coses mitjançant la devaluació de les monedes. Mentrestant, el Nord va monopolitzar la tecnologia i els béns de capital i va fixar preus elevats.

 

Entrades i eixides

Els resultats de l'ajust estructural van tindre conseqüències molt greus per al comerç internacional, ja que totes les importacions han de pagar-se amb exportacions. Les desigualtats sistemàtiques de preus signifiquen que, per cada unitat de mà d'obra i recursos que el Sud importa del Nord, ha d'exportar moltes més unitats per a pagar-la. Això condueix al que l'economista egipci Samir Amin va denominar una «transferència oculta de valor» del Sud al Nord, «oculta» perquè existeix un equilibri monetari en la balança comercial, però en realitat el Sud està enviant una transferència neta de valor real al Nord. Això enriqueix al nucli, però drena de la perifèria els recursos necessaris per al desenvolupament. Economistes del Sud global com Amin i altres van descriure això com a «intercanvi desigual», argumentant que permetia la continuació de l'apropiació imperialista de la perifèria fins i tot en absència d'un domini colonial formal.

Avui dia, podem observar aquest intercanvi desigual en dades empíriques, utilitzant models d'input-producte multiregionals. Per cada unitat de treball incorporada en els béns comercialitzats que el Sud importa del Nord, per exemple, el Sud ha d'exportar almenys deu vegades més per a pagar-ho. Tanmateix, això no es deu principalment al fet que la mà d'obra del Sud sigui menys productiva. Per contra, la mà d'obra del Sud en les indústries exportadores tendeix a ser molt productiva. Es deu més aviat al fet que els salaris del Sud són més baixos que els del Nord. Els treballadors del Sud guanyen al voltant d'un 90% menys que els del Nord per un treball del mateix nivell de qualificació en el mateix sector. De fet, les desigualtats són tan extremes que els treballadors altament qualificats del Sud, com els enginyers i els científics, cobren un 68% menys que els treballadors poc qualificats del Nord. També observem desequilibris comercials sistemàtics similars pel que fa als materials, la terra i l'energia incorporats en els béns comercialitzats.

Aquest intercanvi desigual dona lloc a transferències netes realment massives del Sud al Nord. En l'últim any de dades, observem el següent:

 

•                    Un flux net Sud-Nord de 12 000 milions de tones de materials incorporats i 21 exajoules d'energia incorporada. Segons investigacions recents, aquesta quantitat de materials i energia seria suficient per a proporcionar infraestructura i subministraments per a garantir un nivell de vida digne —atenció sanitària universal, educació, habitatges moderns, sanejament, electricitat, calefacció i refrigeració, cuines d'inducció, frigorífics, congeladors, llavadores, transport públic, ordinadors i telèfons mòbils— a tota la població del Sud Global, però en lloc d'això es desvia per a l'acumulació i el consum en el nucli.

•                    Un flux net de 820 milions d'hectàrees de terra incorporada, el doble de la grandària de l'Índia. Aquesta terra es podria fer servir per a proporcionar aliments nutritius a fins a 6000 milions de persones, però, en canvi, s'usa per a produir bens que es consumeixen al Nord, com a sucre per a Coca-Cola i carn de boví per a McDonald's.

•                    Un flux net de 826 000 milions d'hores de treball incorporat, més que el treball total fet anualment per tota la població activa dels Estats Units i la Unió Europea juntes. Aquest treball es podria fer servir per a dotar de personal a hospitals i escoles del Sud Global o per a produir aliments i béns per a les necessitats locals, però en el seu lloc es fa servir per a fabricar aparells tecnològics i moda ràpida per a les empreses del Nord.

Aquestes xifres suggereixen que els alts nivells de consum i creixement en el nucli depenen en gran manera de l'apropiació neta del Sud, avui dia tant com durant l'era colonial. En el cas dels materials i la mà d'obra, al voltant de la meitat del consum total en el nucli s'apropia netament del Sud. A més, mentre que el Nord es beneficia del consum addicional, els costos socials i ecològics s'externalitzen efectivament al Sud Global. Ací és on es produeix el mal, no principalment a Anglaterra o Finlàndia, sinó al Congo, Indonèsia o el Brasil.

A més, les dades sobre l'intercanvi desigual ens ajuden a comprendre la persistència de la desigualtat entre el centre i la perifèria en l'economia mundial. La narrativa dominant sobre el desenvolupament sosté que, si té temps suficient, el Sud «aconseguirà atrapar» gradualment al Nord Global. Tanmateix, això no està succeint. De fet, la bretxa d'ingressos s'amplia cada any. La raó és evident: perquè la recuperació del desenvolupament no pot tindre lloc dins d'un sistema basat en l'apropiació imperialista i els fluxos nets Sud-Nord.

Finalment, aquestes dades ens ajuden a comprendre la persistència de la pobresa massiva i el subdesenvolupament al Sud Global. El Sud està empobrit no perquè sigui d'alguna manera «naturalment pobre», sinó perquè els seus ingressos estan comprimits i les seves capacitats productives esgotades per a sostenir el desenvolupament del centre.

 

El model xinès i la segona etapa de la descolonització

 

L'intercanvi desigual també afecta la Xina, malgrat ser l'economia més dinàmica i de més ràpid creixement del Sud Global, si no del món. La Xina ha patit històricament una important fugida neta de materials, energia i mà d'obra cap al centre, encara que recentment s'ha convertit en importadora neta de terres. Fins i tot avui dia, la fugida de la Xina representa al voltant del 20% de l'apropiació neta total que el Nord fa del Sud Global.

No obstant això, la relació d'intercanvi de la Xina amb el nucli ha millorat amb el temps. Durant la dècada de 1990, la relació d'intercanvi era de 34 a 1. En altres paraules, per cada unitat de mà d'obra, materials, terra o energia que la Xina importava del nucli, havia d'exportar 34 unitats per a pagar-la. En 2015, eixa relació s'havia reduït a 4 a 1.

Aquesta millora es va produir principalment perquè la Xina va experimentar un augment dels salaris i els preus. Aquests canvis són positius per a la Xina, i en particular per als treballadors xinesos, però plantegen un problema molt greu per al capital occidental, ja que els preus més alts a la Xina redueixen la capacitat del nucli per a apropiar-se del valor i, per tant, limiten els beneficis del Nord. Aquesta és una de les raons per les quals els Estats del nucli estan ara tractant amb tant d'afany de fer baixar els salaris xinesos i recuperar l'accés a mà d'obra barata. Això és també el que Trump està tractant de fer amb els seus aranzels: vol obligar els països a cedir reduint els preus d'exportació.

L'acord actual no funciona per a la gran majoria de la humanitat. L'economia capitalista mundial no pot oferir un desenvolupament significatiu en la perifèria. Aquest sistema pot i ha de ser superat.

Llavors, què cal fer? El fonamental és que els governs del Sud trobin maneres d'escapar de l'acord imperial. Han d'aconseguir la segona etapa de la descolonització: recuperar el control sobre les seves capacitats productives nacionals i reorganitzar-les entorn de la satisfacció de les necessitats humanes i el desenvolupament nacional.

Recorden, el Sud no és pobre, és ric. Està dotat de vastes extensions de terra fèrtil, mà d'obra abundant, recursos extraordinaris i poder productiu. El problema és que les nacions del Sud global no tenen control sobirà sobre les seves capacitats. Com es pot aconseguir aquest control? Fent tot el possible per a reduir la dependència de les importacions del nucli amb la finalitat de reduir l'exposició al drenatge a través de l'intercanvi desigual. A més, aplicar una política industrial per a desenvolupar la capacitat industrial sobirana i desplegar la política de finances públiques i de crèdit per a mobilitzar la mà d'obra i la producció en favor del desenvolupament nacional, en lloc d'en favor del capital estranger.

La Xina mostra com es pot fer, però encara pot millorar la seva posició. Actualment, la Xina pateix una fugida neta cap al nucli de 100 000 milions d'hores de treball a l'any. Això es pot resoldre reduint les importacions innecessàries del nucli, com els articles de luxe i els béns que es poden substituir per la producció nacional, la qual cosa reduiria la pressió de les exportacions i permetria conservar milers de milions d'hores de mà d'obra que es podrien redirigir cap a coses com la reproducció social, la regeneració ecològica i el desenvolupament humà. La Xina també pot exercir un paper important ajudant a la resta del Sud Global proporcionant una font alternativa de finançament, tecnologies i béns de capital, la qual cosa permetria a les nacions del Sud reduir la seva dependència de les importacions del nucli i desenvolupar la seva pròpia base industrial.

Ens trobem en una cruïlla històrica. L'ordre actual no funciona per a la gran majoria de la humanitat. L'economia capitalista mundial no pot proporcionar un desenvolupament significatiu en la perifèria. Aquest sistema pot i ha de ser superat. En aquest sentit, la lluita del Sud per l'alliberament és el veritable agent de la transformació històrica mundial actual.

 

Aquest article es basa en una presentació realitzada en el simposi «Perspectives socialistes sobre la governança global en un món multipolar», organitzat per l'Escola de Marxisme de la Universitat de Fudan i l'Oficina de Pequín de la Fundació Rosa Luxemburg l'abril de 2025.

 

Jason Hickel és professor de l'Institut de Ciències Ambientals i Tecnologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de diversos llibres, entre ells The Divide: A Brief Guide to Global Inequality and its Solutions i Less Is More: How Degrowth Will Save the World.

 

Traduït de Rosa Luxemburg Stiftung: https://www.rosalux.de/en/news/id/53538/how-unequal-exchange-shapes-our-world

 

Adulació a Israel: el Govern laborista britànic ha abraçat el genocidi

Per què la secretària de Cultura, Lisa Nandy, va rebre a l'ambaixadora israeliana d'extrema dreta i va dir que entenia les «greus preocupacions» d'Israel sobre la BBC, Glastonbury i Gaza?

Grace Blakeley

  Captura de pantalla vía @TzipiHotovely

 La setmana passada, la secretària de Cultura del Regne Unit, Lisa Nandy, es va reunir amb l'ambaixadora israeliana Tzipi Hotovely, una alta representant d'un Govern acusat per experts de l'ONU de cometre genocidi a Gaza. Increïblement, la reunió no va versar sobre la condemna de la matança massiva de civils, la inanició de xiquets o la destrucció selectiva d'escoles i hospitals. Es va tractar de Glastonbury.

En publicar una foto amb Nandy en Twitter, Hotovely li va agrair el seu «reconeixement i comprensió de les nostres serioses preocupacions» per la plataforma que la BBC i Glastonbury han donat als artistes Bob Vylan i Kneecap. A canvi, Nandy li va donar una victòria política a una figura d'alt rang d'un govern responsable d'una violència indescriptible, en denunciar tant a la BBC com al festival de música més gran del Regne Unit per permetre que aquests artistes actuaren. La reunió també es va produir després que la BBC es negués vergonyosament a emetre un documental que havia encarregat sobre els atacs sistemàtics al sistema sanitari de Gaza, una pel·lícula que Zeteo ha adquirit i publicat a escala mundial.

És realment sorprenent que aquest Govern laborista estigui més preocupat per doblegar-se davant un règim genocida que per defensar el dret internacional, per no parlar de la llibertat d'expressió. Però també és totalment coherent amb la trajectòria del Partit Laborista sota el lideratge de Keir Starmer.

El suport de Nandy a Hotovely es produeix després de la decisió de proscriure a Palestine Action com a organització terrorista. El projecte de llei en qüestió designava a Palestine Action com a grup terrorista juntament amb Maniacs Murder Cult, una organització neonazi, i el Moviment Imperial Rus, un grup supremacista blanc. Es tractava d'una mesura cínica destinada a impedir que ningú es pronunciés contra aquest flagrant abús del poder estatal.

Els atemptats terroristes són reals i horribles, però el «terrorisme» com a concepte és notòriament nebulós, sense una definició clarament acordada. Els governs autoritaris solen aprofitar aquesta falta de claredat per a prohibir grups que amenacen la seva autoritat en virtut de les lleis antiterroristes, i això és exactament el que ha fet aquest Govern laborista. Juntament amb el seu projecte de llei sobre delinqüència i policia, que dificultaria encara més l'organització de protestes pacífiques, el Partit Laborista està demostrant ser una amenaça creïble per a la democràcia liberal.

 

El Partit Laborista oblida el moviment obrer

Al mateix temps que el Partit Laborista cedeix dòcilment a la pressió d'un règim genocida, fa servir tota la força que li queda per a enfrontar-se al moviment que va fundar el partit: els sindicats.

Keir Starmer ha fracassat estrepitosament en el seu suport al moviment obrer des que va arribar al poder, diluint les mesures proposades per a reforçar la legislació laboral i pronunciant-se amb freqüència en contra dels treballadors en vaga. El sindicat de forners ja ha trencat els seus vincles amb el partit per la seva falta de suport als treballadors. Ara, el Partit Laborista s'enfronta a la pèrdua del seu major suport financer, el sindicat més gran del Regne Unit, Unite.

En la seva conferència de Brighton de l'11 de juliol, Unite va aprovar una moció per a suspendre l'afiliació d'Angela Rayner, viceprimera ministra del Regne Unit, i reexaminar la seva afiliació al Partit Laborista, la qual cosa planteja seriosos dubtes sobre el compromís del partit amb la seva base obrera.

El punt àlgid és la vaga d'escombriaires de Birmingham, que es prolonga des de març, en la qual els treballadors van iniciar una acció industrial per les retallades salarials proposades i un pla d'«acomiadament i recontractació» que afebliria els drets dels treballadors. Unite acusa a Rayner de posar-se del costat d'un consell laborista acuradament seleccionat i dels comissionats del Govern, en lloc de fer costat als treballadors en vaga.

El fet que el Partit Laborista estigui disposat a enfrontar-se al seu major patrocinador financer en lloc de fer costat als treballadors demostra clarament que aquest govern no defugirà la lluita. Starmer i el seu equip continuen fent costat a Israel no perquè hagin de fer-ho, sinó perquè volen.

 

No és només un fracàs moral

El Partit Laborista es va formar a través d'una aliança entre liberals progressistes i el moviment obrer. En cedir a la pressió d'un règim genocida, està abandonant la seva herència liberal. En separar-se del moviment obrer, està abandonant la seva herència laboral. En el seu lloc, el partit està buscant vincles molt més estrets amb les grans empreses i les finances.

Mentre rebutja als treballadors, el Partit Laborista s'ha posicionat amb orgull com un partit «proempresarial», s'ha negat a recolzar als treballadors en vaga i ha sancionat als diputats pels seus discursos en les protestes. Aquest és un partit que ha fet marxa enrere en la seva promesa de gravar als ultrarics no domiciliats (non domiciles) i ha diluït una proposta per a gravar als executius de capital privat, al mateix temps que ha proposat retallades massives en la seguretat social per als malalts i discapacitats.

Aquest és un Partit Laborista que ara se sent més còmode tractant-se amb persones d'alt patrimoni net i funcionaris estrangers acusats de crims de guerra que fent costat al moviment obrer que el va construir. En el moment en què els treballadors de tota Gran Bretanya exigeixen un canvi real, la direcció laborista treballa hores extres per a defensar l'statu quo.

La decisió de Nandy de posar-se del costat de Hotovely, qui en el passat va semblar insinuar que «totes les escoles» de Gaza són objectius legítims, no és només un fracàs moral, sinó un altre senyal més del molt que el Partit Laborista s'ha allunyat de les seves arrels. El Partit Laborista va ser fundat per Keir Hardie, un sindicalista pacifista i antiimperialista. Ara està liderat per un Keir que es nega a condemnar el genocidi, es tracta amb règims neocolonials, rebutja al moviment obrer i titlla de terroristes als qui s'atreveixen a desafiar-ho.

Afortunadament, el moviment obrer s'està despertant. Els sindicats ja estan començant a distanciar-se d'un partit que ja no defensa als treballadors, la justícia ni la pau. Perquè quan els règims genocides, els donants multimilionaris i els executius de fons de cobertura reben un tracte millor que les persones que netegen els nostres hospitals, ensenyen als nostres fills i condueixen els nostres autobusos, queda molt clar que al Regne Unit ens governa un govern laborista solo de nom.

 

Les opinions expressades en aquest article són les de l'autora i no reflecteixen necessàriament les de Zeteo.

 

Grace Blakeley és l'autora de la columna «Billions» de Zeteo. És comentarista econòmica britànica i autora del llibre Vulture Capitalism.

 

Traduït del Substack de Zeteo: https://zeteo.com/p/uk-governments-support-for-israeli?r=hm0ra&utm_medium=ios&triedredirect=true

 

 

L'informe “Economia del genocidi”: un recompte més enllà de la retòrica

Ramzy Baroud

14 de juliol de 2025

 

Francesca Albanese, relatora especial de les Nacions Unides sobre la situació dels drets humans a la Palestina ocupada, és un testimoniatge de la noció de dir la veritat al poder. Aquesta “potència” no està encarnada únicament per Israel o fins i tot els Estats Units, sinó per una comunitat internacional la rellevància col·lectiva de la qual ha fracassat tràgicament a l'hora de detenir el genocidi en curs a Gaza.

 

El seu últim informe, “De l'economia de l'ocupació a l'economia del genocidi”, presentat al Consell de Drets Humans de l'ONU el 3 de juliol, és una intervenció sísmica. Anomena i implica de manera inflexible a empreses que no sols han permès a Israel sostenir la seva guerra i genocidi contra els palestins, sinó que també s'enfronta a aquells que s'han quedat en silenci davant aquest horror que s'està desenvolupant.

L'“economia del genocidi” d'Albanese és molt més que un exercici acadèmic o una simple declaració moral en un món la consciència col·lectiva del qual és brutalment provada a Gaza. L'informe és significatiu per múltiples raons entrellaçades. Crucialment, ofereix vies pràctiques de rendició de comptes que transcendeixen la mera retòrica diplomàtica i legal. També presenta un nou enfocament del dret internacional, posicionant-lo no com un delicat acte d'equilibri polític, sinó com una potent eina per fer front a la complicitat en els crims de guerra i exposar els profunds fracassos dels mecanismes internacionals existents a Gaza.

Dos contextos vitals són importants per entendre la importància d'aquest informe, considerat una acusació contundent de participació directa de les empreses, no només en el genocidi israelià en curs a Gaza, sinó en el projecte global colonitzador-colonial d'Israel.

En primer lloc, el febrer de 2020, després d'anys de retard, el Consell de Drets Humans de l'ONU (CDHNU) va publicar una base de dades que enumerava 112 empreses involucrades en activitats empresarials dins d'assentaments israelians il·legals a la Palestina ocupada. La base de dades exposa a diversos gegants corporatius –entre ells Airbnb, Booking.com, Motorola Solutions, JCB i Expedia– per ajudar Israel a mantenir la seva ocupació militar i l'apartheid.

Aquest esdeveniment va ser particularment devastador, tenint en compte el fracàs constant de les Nacions Unides a l'hora d'arrencar a Israel, o fent responsables als qui sostenen els seus crims de guerra a Palestina. La base de dades va ser un pas important que va permetre a les societats civils mobilitzar-se al voltant d'un conjunt específic de prioritats, pressionant així les corporacions i els governs individuals a prendre posicions guiades moralment. L'eficàcia d'aquesta estratègia es va detectar clarament a través de les reaccions exagerades i enfadades dels Estats Units i Israel. Els Estats Units van dir que era un intent del “desacreditat” Consell “d'alimentar les represàlies econòmiques”, mentre que Israel ho va qualificar d'una “capitulació vergonyosa” a la pressió.

El genocidi israelià a Gaza, que va començar el 7 d'octubre de 2023, va servir com a recordatori del fracàs total de tots els mecanismes existents de l'ONU per aconseguir fins i tot les expectatives més modestes d'alimentar una població famolenca durant un temps de genocidi. Curiosament, aquesta va ser la mateixa conclusió que va oferir el secretari general de l'ONU, António Guterres, qui, el setembre de 2024, va declarar que el món havia “fallat a la gent de Gaza.”

Aquest fracàs va continuar durant molts mesos més i es va posar de manifest en la incapacitat de l'ONU per gestionar fins i tot la distribució d'ajuda a la Franja, confiant el treball a l'anomenada Gaza Humanitarian Foundation, un aparell violent dirigit per mercenaris que ha matat i ferit a milers de palestins. La mateixa Albanese, per descomptat, ja havia arribat a una conclusió similar quan, el novembre de 2023, es va enfrontar a la comunitat internacional per “fallar èpicament” per aturar la guerra i posar fi a la “matança sense sentit de civils innocents.”

El nou informe d'Albanese va un pas més enllà, aquesta vegada apel·lant a tota la humanitat perquè adopti una postura moral i s'enfronti a aquells que van fer (i fan) possible el genocidi. "Les activitats comercials que permeten i es beneficien de la destrucció de vides innocents han de cessar", declara l'informe, exigint que "les entitats corporatives han de negar-se a ser còmplices de les violacions dels drets humans i dels crims internacionals o, en cas contrari, hauran de rendir comptes."

Segons l'informe, les categories de complicitat en el genocidi es divideixen en fabricants d'armes, empreses tecnològiques, empreses d'edificació i construcció, indústries extractives i de serveis, bancs, fons de pensions, asseguradores, universitats i organitzacions benèfiques.

Aquests inclouen Lockheed Martin, Microsoft, Amazon, Palantir, IBM, i fins i tot el gegant del transport marítim danès Maersk, entre gairebé 1.000 altres empreses. Va ser el seu saber fer tecnològic col·lectiu, maquinària i recollida de dades, el que va permetre a Israel matar, fins a la data, més de 57.000 persones i ferir més de 134.000 a Gaza, per no parlar del manteniment del règim d'apartheid a Cisjordània.

El que l'informe d'Albanese intenta fer no és simplement nomenar i avergonyir als col·laboradors del genocidi d'Israel, sinó dir-nos, com a societat civil, que ara tenim un marc de referència complet que ens permetria prendre decisions responsables, pressionar i exigir responsabilitats a aquests gegants corporatius.

“El genocidi en curs ha estat una empresa rendible”, escriu Albanese, citant l'augment massiu de la despesa militar d'Israel, estimat en un 65% des de 2023 fins a 2024, arribant als 46.500 milions de dòlars.

El pressupost militar aparentment infinit d'Israel és un estrany cicle de diners, originalment proporcionat pel govern dels Estats Units, i després reciclat a través de les corporacions estatunidenques, cosa que permet estendre la riquesa entre governs, polítics, corporacions i nombrosos contractistes. A mesura que els comptes bancaris s'inflen, més cossos palestins s'acumulen en depòsits de cadàvers, fosses comunes o es dispersen pels carrers de Jabaliya i Jan Yunis.

Aquesta bogeria ha de cessar i, com que les Nacions Unides són incapaces d'impedir-ho, els governs individuals, les organitzacions de la societat civil i la gent normal han de fer la feina, perquè les vides dels palestins haurien de tenir un valor molt major que els beneficis empresarials i la cobdícia.

 

 

Ramzy Baroud és periodista i editor de The Palestine Chronicle. És autor de cinc llibres. El seu últim treball és “These Chains Will Be Broken: Palestinian Stories of Struggle and Defiance in Israeli Prisons” (Clarity Press, Atlanta). El Dr. Baroud és investigador sènior no resident al Center for Islam and Global Affairs (CIGA), Istanbul Zaim University (IZU). La seva pàgina web és www.ramzybaroud.net.

 

Traduït de Counterpunch: https://www.counterpunch.org/2025/07/14/the-economy-of-genocide-report-a-reckoning-beyond-rhetoric/