Una magnífica explicació de la primera part del llibre de Sarah Wagenknecht.
«Contra l'esquerra liberal» de Sahra Wagenknecht. Quines lliçons per a l'esquerra?
per Domenico Moro
2 de gener de 2025
«Contra l'esquerra liberal», de Sahra Wagenknecht, és sens dubte un dels llibres més importants de crítica de les societats del capitalisme que s'anomena avançat, especialment les d'Europa occidental, que han aparegut en els últims anys. No és casualitat que a Alemanya el llibre, el títol original del qual és Die Selbstgerechten, és a dir, Els presumptuosos, hagi encapçalat les llistes de vendes durant molt de temps.
De fet, el text està escrit de forma molt senzilla, capaç de ser comprès per un ampli públic encara que els temes tractats siguin complexos. El principal interès del llibre resideix en el fet què l'autora realitza una crítica de l'esquerra dominant en l'actualitat, desenvolupant una anàlisi de les societats capitalistes avançades, de la ideologia d'esquerres i, sobretot, de la composició social de les classes socials resultant dels canvis deguts a la modernització capitalista de les últimes dècades.
No obstant això, el que fa interessant la lectura d'aquest llibre és també el fet que l'autora no és només una intel·lectual, sinó una política molt coneguda a Alemanya, que ha collit resultats positius amb la seva força política de recent creació. BSW (Bündnis Sahra Wagenknecht - Vernunft und Gerechtigkeit, en català Aliança Sahra Wagenknecht - Raó i Justícia) és una escissió del partit Die Linke i es va fundar el 26 de setembre de 2023 com a associació i el 8 de gener de 2024 com a partit. En només sis mesos, BSW ha demostrat inesperadament ser un partit capaç d'obtenir resultats falaguers. En les eleccions europees de juny de 2024, es va convertir en el cinquè partit més votat amb el 6,2% dels vots, mentre que Die Linke va descendir al 2,7%. Els bastions de BSW es troben en l'antiga Alemanya de l'Est, la part més pobra del país, on va ser el tercer partit en les eleccions europees amb un 13,8%. El resultat positiu en l'antiga Alemanya de l'Est es va repetir en les eleccions regionals celebrades al setembre a Turíngia (15,8%) i Saxònia (11,8%), on BSW es va confirmar com a tercera força política.
Aquests resultats, molt diferents dels obtinguts per l'esquerra radical italiana (o catalana), desperten almenys curiositat pel plantejament i el programa que van permetre a BSW aconseguir-los. Per descomptat, Itàlia (o Catalunya) no és Alemanya i existeixen diferències significatives entre tots els països, però, com veurem, també hi ha similituds notables i el que va escriure Wagenknecht mereix atenció.
L'autora parteix de la consolidació de l'extrema dreta Afd, confirmada en les recents eleccions europees, en les quals va ser el segon partit més votat amb el 15,3% dels sufragis, superant als partits de l'esquerra governant, en particular als socialdemòcrates de l'Spd (13,9%) i als Verds (11,9%). Independentment de si Afd és un partit neonazi, com alguns denuncien, o un «simple» partit d'extrema dreta, es tracta d'un resultat preocupant i significatiu del terratrèmol polític que té lloc a Alemanya.
Mentre que la majoria dels observadors i comentaristes dels mitjans de comunicació atribueixen els resultats electorals de Afd al gir de l'electorat cap a la dreta, Wagenknecht dona una explicació contracultural: el terreny per a l'ascens de la dreta el van preparar els partits d'esquerres tant econòmica com políticament i culturalment.
L'esquerra de moda
Això va succeir perquè l'esquerra ha sofert una transformació genètica en les últimes dècades. En un temps, l'esquerra es caracteritzava per la defensa de les classes subalternes. Avui, Wagenknecht defineix a l'esquerra amb el terme esquerra de moda, en l'original alemany Lifestyle-Linke, literalment «esquerra de l'estil de vida», perquè ja no se centra en qüestions socials i politicoeconòmiques, sinó en l'estil de vida, els hàbits de consum i els judicis morals sobre el comportament. El camí cap a una societat més justa ja no passa per les lluites socials, sinó principalment pels símbols i el llenguatge, com evitar el masculí per a indicar el plural dels noms substituint-lo per asteriscs.
Entre 1990 i 2020, els treballadors industrials i els funcionaris del carrer van deixar de votar als partits d'esquerra tradicionals, dels quals ja no se sentien defensats en l'àmbit socioeconòmic ni representats a escala cultural. Avui, la majoria dels que voten a l'esquerra són persones que viuen en grans ciutats, tenen una bona cultura i millors salaris.
Entre els anys 50 i 70, l'organització dels treballadors, basada en l'orientació comunitària, la solidaritat i la responsabilitat mútua, va millorar gradualment la situació econòmica de les classes subalternes. La situació va començar a empitjorar a partir de 1975, amb una acceleració en els anys noranta, la qual cosa va portar a la transició d'una societat industrial a una terciària. Hi ha tres factors principals en aquesta transició: l'automatització, l'externalització i, sobretot, la globalització, que ha portat a la deslocalització de gran part de la producció industrial a l'estranger. La responsabilitat de la globalització recau en la política, que ha renunciat a controlar el capital. La gran perdedora de la globalització ha estat la classe treballadora del món occidental, mentre que ha propiciat l'enorme creixement de la riquesa de les classes altes.
La nova classe mitjana de titulats universitaris i la seva ideologia
En aquest punt, Wagenknecht introdueix un concepte original que representa un dels aspectes sociològicament més interessants de la seva anàlisi: l'aparició de la nova classe mitjana de titulats universitaris. De fet, la globalització i la societat de serveis també produeixen noves professions ben remunerades per als llicenciats en banca d'inversió, serveis digitals, màrqueting, publicitat, consultoria i treball jurídic. Aquesta nova classe mitjana difereix tant de la petita burgesia com de la classe treballadora no sols en educació, perfil d'activitat i lloc de residència, sinó també en actitud, valors i estil de vida, basat en la compra de productes que transmeten una identitat moral exclusiva. El sentiment que transmet el món laboral d'aquesta nova classe és el de ser lliure, sense lligams i ciutadà del món, és a dir, el cosmopolitisme.
No obstant això, no tots els que tenen un títol universitari formen part d'aquesta nova classe mitjana, ja que també existeix una nova classe baixa de titulats universitaris que, juntament amb la classe mitjana clàssica, no es pot incloure entre els guanyadors de la globalització. La nova classe mitjana de titulats universitaris és el producte del retorn del privilegi educatiu. De fet, les ocupacions millor pagades no s'aconsegueixen amb les aptituds que es poden obtenir amb una educació pública normal, sinó disposant d'una important economia familiar que permeti l'assistència a les millors escoles, repetits viatges de formació lingüística a l'estranger i períodes d'aprenentatge gratuït en les grans empreses. La nova classe mitjana de titulats universitaris constitueix un entorn exclusiu, en el qual és impossible entrar des de posicions més desfavorides i té influència en les opinions de la gent, ocupant llocs clau en els mitjans de comunicació i la política.
La ideologia d'aquesta nova classe és el liberalisme d'esquerres, que deriva del neoliberalisme i està lligat als seus valors i sentiments. El liberalisme d'esquerres s'ha convertit en la narrativa dominant. Amb l'entrada dels exponents d'aquest pensament, que s'identifiquen amb la generació del 68, la socialdemocràcia del SPD s'ha allunyat de la classe obrera i s'ha convertit en el partit dels funcionaris, els professors i els treballadors socials. Però els partits d'esquerra, en particular els Verds, en tots els països europeus són els partits de l'entorn urbà dels llicenciats universitaris.
El liberalisme d'esquerres es basa en una política basada en la identitat que dirigeix la seva atenció cap a minories cada vegada més petites i extravagants, amb l'objectiu de santificar la desigualtat. El que se soscava és el tradicional valor esquerrà de la igualtat, que se substitueix per la diferenciació entre individus, donant lloc a la política de quotes. La política d'identitat desvia l'atenció de les relacions de propietat i les estructures socials cap a especificitats individuals com l'ètnia, el color de la pell i l'orientació sexual. Fins i tot Blackstone, una de les majors empreses financeres del món, ha adoptat la política de quotes, declarant que vol assegurar-se que almenys un terç del seu consell d'administració deixi d'estar representat per homes blancs i heterosexuals. Per als pobres i els veritablement desfavorits, les quotes i la diversitat no canvien gens ni mica la seva situació. La política basada en la identitat crea fissures precisament allí on es necessita la solidaritat i la ira dels qui han tingut totes les de perdre amb els canvis socials de la globalització i veuen com persones privilegiades i d'alts ingressos interpreten públicament el paper de víctimes discriminades.
Aquesta política també ha produït desastres entre els immigrants. Els liberals d'esquerra, en lloc d'ajudar els immigrants a integrar-se, han finançat organitzacions, com les extremistes islàmiques, que estableixen com a prioritat la consolidació de la identitat de grup com una cosa distinta de la majoria i d'altres grups ètnics. El multiculturalisme és, en realitat, el fracàs de la integració i la destrucció del sentit de comunitat, el requisit més important per a la solidaritat i la justícia social. Segons la ideologia del liberalisme d'esquerres, el sentit de pertinença i comunitat dins d'un país apareix com una cosa dretana i reaccionària. A més, el liberalisme d'esquerres introdueix una altra minoria que cal protegir: la dels pobres i marginats. D'aquesta manera, es produeix l'anul·lació de l'Estat del benestar en favor de l'assistència humanitària als pobres, que difícilment resultaria útil per a les classes mitjanes i mitjanes baixes.
Un aspecte important del liberalisme d'esquerres és l'afirmació d'una societat oberta que, en poder estendre's més enllà de les fronteres nacionals, va acompanyada de la reivindicació d'una ciutadania global o almenys europea (cosmopolitisme). L'eslògan de l'obertura al món i el fet de fer-se passar per cosmopolites són una justificació de les transformacions liberals dels últims anys i de la falta de voluntat de responsabilitzar-se de la població autòctona a la qual s'ha privat no sols d'ocupacions sinó també de garanties socials.
En realitat, si bé la societat oberta condueix a la permeabilitat de les fronteres per als qui no pertanyen a un determinat Estat, també aixeca murs entre classes socials cada vegada més difícils de superar. Fins i tot la tan aclamada emancipació de la dona ha estat en realitat l'emancipació de la dona llicenciada de classe alta o mitjana-alta.
El neoliberalisme d'esquerres contribueix a una política útil sobretot per als rics, aconseguint dividir política i culturalment a la classe mitjana i impedint l'emergència de majories polítiques que mirin cap a un projecte de futur diferent.
Immigració
La immigració és un tema delicat que agita l'extrema dreta en tots els països europeus. Sobretot a Alemanya, que ha acollit a una quantitat considerable d'immigrants, especialment des de l'esclat de la guerra a Síria, i que ha vist créixer a la Afd per aquesta mateixa qüestió. BSW ha adoptat una posició diferent de la dels liberals d'esquerra en aquest tema, la qual cosa li ha costat diverses acusacions de racisme. Per aquesta raó, és important veure quina és la posició real de Wagenknecht.
En primer lloc, el liberalisme d'esquerres està a favor de l'acceptació de tots els immigrants, ja que considera que qualsevol postura diferent contravindria els manaments morals més bàsics, com la voluntat d'ajudar al proïsme i la solidaritat. D'altra banda, segons Wagenknecht, els països rics exerceixen plenament el neocolonialisme atraient a treballadors qualificats de països molt pobres que han gastat molts diners a formar a aquests professionals per a després privar-se de la seva contribució a la societat d'aquests països. Per exemple, l'escassetat de metges i infermeres va provocar el tancament de molts hospitals a Bulgària i Romania, l'efecte dels quals es va deixar sentir durant la Covid. A més, segons el Fons Monetari Internacional, en absència d'emigració, entre 1995 i 2012, els països d'Europa de l'Est haurien tingut un 7% més de creixement.
També cal distingir entre immigrants, per raons econòmiques, i refugiats, que es veuen obligats a abandonar les seves terres per la guerra per a refugiar-se en països veïns i igualment pobres. Europa no pot acollir a 60 milions de refugiats, però podria proporcionar els recursos necessaris a les associacions que s'ocupen d'aquestes persones. En canvi, assenyala Wagenknecht, els fons europeus són escassos i molts països europeus han deduït els costos d'integració dels immigrants de l'ajuda als països en desenvolupament.
Els que es beneficien de la immigració són els empresaris, als qui els interessen dues coses: tenir mà d'obra barata i crear divisions entre els empleats. Per això l'esquerra ha lluitat en el passat per la reducció de la immigració. Així va ocórrer durant la República de Weimar i en el 73, quan el canceller socialdemòcrata Willy Brandt va frenar la contractació de treballadors de l'estranger." El Spd d'avui", assenyala Wagenknecht, "ho hauria qualificat de pròxim a Afd".
Avui dia, la prevalença de la narrativa liberal d'esquerres ha fet que els sindicats ja no s'atreveixin a fer un problema de l'ús de mà d'obra immigrant: fins i tot parlar de la relació entre immigració i dúmping salarial es considera una blasfèmia. No obstant això, la caiguda del 20% dels salaris en molts sectors a Alemanya, a més de les reformes del mercat laboral del govern de Schröder, pot atribuir-se a l'elevada taxa d'immigració. L'entrada d'immigrants també provoca l'augment dels lloguers allí on viu la població nativa menys acomodada.
Qui realment vulgui promoure el desenvolupament dels països pobres, conclou Wagenknecht, hauria de posar fi a les guerres intervencionistes occidentals i al suport a les guerres civils i introduir una política comercial diferent, evitant, per exemple, la fuga de cervells dels països pobres.
Vivim realment en l'era dels dretans?
Quines són les raons de l'auge dels partits de dretes a Alemanya i la resta d'Europa? Segons alguns, els que voten a la dreta representen la cinquena part de la població que està en contra de la societat liberal. Tanmateix, això no explica per què només ara els electors voten en massa a Afd, quan abans hi havia partits de dretes. La veritat és que els electors no voten a la dreta per convicció, sinó per protesta. La part de la comunitat que s'ha vist perjudicada per la política dels últims anys ha deixat de votar a polítics que ignoren els seus interessos i menyspreen les seves concepcions de la vida social i el mode de vida, qualificats de retrògrads i provincians. Els votants de dretes viuen en el camp i en petits centres industrials, on la desocupació és alta, les infraestructures deficients i la immigració elevada, mentre que a la ciutat viuen en zones de privació social. Aquests sectors es van refugiar primer en l'abstencionisme i més tard van donar curs a la seva frustració i ràbia votant a la dreta.
Hem explicat per què l'esquerra de moda no aconsegueix arribar a aquests votants, però per què ho aconsegueix la dreta? La primera raó és la crítica a la immigració, que està en el centre del programa de tots els dretans, ja que la majoria dels europeus creu que hi ha massa immigrants. Sens dubte hi ha raons culturals darrere de l'hostilitat d'uns certs sectors socials cap a la immigració incontrolada, però sobretot hi ha un problema concret: la competència per l'ocupació, l'habitatge i les prestacions socials. "Negar aquests problemes", argumenta Wagenknecht, "i interpretar el debat sobre la immigració com un problema d'actitud moral fa que sigui impossible votar a l'esquerra de moda". A més, si només la dreta pren nota dels problemes de la immigració i l'esquerra critica moralment als pobres «enfadats», el tenor i el to del debat seran decidits per la dreta, que presentarà als immigrants com a mers intrusos malintencionats.
Una altra raó de l'èxit de la dreta és la seva oposició al liberalisme d'esquerres, que manifesta la màxima adhesió al neoliberalisme, al desmantellament de l'Estat del benestar i a la globalització. Per això, la dreta parla als desfavorits no sols en el pla cultural, sinó també en el dels interessos materials. Trump, per exemple, ha fet de la delma d'ocupacions per la globalització el centre dels seus discursos imposant aranzels a les importacions, mesures que molts dels seus partidaris han aplaudit. Un altre exemple és PiP, el partit d'extrema dreta polonès, que, després de la seva victòria en 2015, va formular el major programa social de la història de Polònia, concedint una gran suma de diners com a subsidi social, reduint així la pobresa en un 40%. A més, PiP va introduir el salari mínim per sobre del que exigien els sindicats, va reduir l'edat de jubilació per a homes i dones i va promulgar altres mesures que són expressió d'una política que esperaríem -assenyala Wagenknecht- dels partits socialdemòcrates i progressistes.
Però no és només Polònia, a França l'Agrupació Nacional de Marine Le Pen reclama reduir les retallades de la despesa social, la reintroducció de l'impost sobre el patrimoni, l'augment de la inversió estatal i de les prestacions socials, a Holanda el PVV lluita contra la relaxació de la protecció contra l'acomiadament, contra l'augment de l'edat de jubilació i contra la reducció del salari mínim. Finalment, a Hongria, l'injuriat Fidesz de Orban ha contrarestat el liberalisme econòmic i el control de l'economia hongaresa per part d'inversors estrangers amb la sobirania i l'intervencionisme estatals. Les mesures adoptades pel Fidesz, com la renacionalització d'empreses energètiques estratègiques i la introducció d'impostos especials per a les multinacionals i les transaccions financeres, són mesures que -assenyala Wagenknecht- no dubtaríem a qualificar d'esquerranes.
Finalment, hi ha una tercera raó de l'èxit de la dreta: la crítica a la Unió Europea i als buròcrates que seuen a Brussel·les. En el centre dels programes de tots els dretans de la UE està la defensa de la sobirania nacional i l'oposició a la centralització del poder per part dels comissaris de Brussel·les, figures en les quals el poble no confia. Per exemple, la Comissió Europea ha demanat seixanta-tres vegades als països europeus que retallin la sanitat i accelerin la privatització d'hospitals, cinquanta vegades que introdueixin mesures per a frenar el creixement salarial i trenta-vuit vegades mesurades per a facilitar els acomiadaments. El Tribunal Europeu de Justícia afavoreix a les grans multinacionals i empitjora les condicions dels treballadors i la classe mitjana. S'ha acusat repetidament Wagenknecht de ser sobiranista i, per tant, de dretes. En realitat, el seu soberanisme no és nacionalisme, sinó l'exigència de situar el poder de decisió on és més possible decidir democràticament, és a dir, en l'àmbit nacional. La conseqüència seria la reestructuració de la UE en una confederació de democràcies sobiranes. D'aquesta manera, només s'aplicaria en cada país el que decidissin els respectius parlaments nacionals.
Mentre que el rebuig popular a l'orientació proeuropea va ser immediatament aprofitat i explotat electoralment per la dreta, els liberals d'esquerra titllen d'antieuropeu i nacionalista a qualsevol que critiqui a la UE, la qual cosa els allunya cada vegada més de les classes baixes. La presentació dels dretans com a defensors del poble enfront de l'elit corrupta és un component invariable de la dreta, que resulta creïble perquè conté un nucli de veritat: les democràcies occidentals ja no funcionen, perquè els poderosos grups de pressió exerceixen molta més influència en la política que els ciutadans del carrer. Per això, la narrativa liberal d'esquerres que tots els demòcrates han d'unir-se contra els enemics dretans de la democràcia sona hipòcrita i fora de to per als qui han estat perjudicats per la política liberal d'esquerres. Al contrari, ser odiats per l'establishment i per tots els altres partits enforteix als partits d'extrema dreta.
No obstant això, la majoria dels ciutadans, malgrat rebutjar les idees dels liberals d'esquerra, es posicionen socioeconòmicament a l'esquerra. Per exemple, el 73% dels enquestats en un sondeig de Der Spiegel creu que cal apujar els impostos a les rendes altes i baixar-los a les baixes, i el 60% demana la introducció d'un impost sobre el patrimoni. No es pot parlar, per tant, d'una era de dretes. La majoria no és de dretes, sinó terriblement insegura i decebuda pels liberals d'esquerres, que no han sabut parlar a aquesta majoria innegablement d'esquerres des del punt de vista socioeconòmic. La idea que actituds antiliberals poden portar aquesta gent a votar a la dreta tampoc té fonament: a Alemanya, el 95% dels ciutadans pensa que una llei que protegeix els homosexuals és correcta.
La immensa majoria de la població no és retrògrada ni racista, però li irrita que el centre de l'atenció pública siguin sempre i únicament els projectes de vida de minories i a vegades minories minúscules. La majoria ni tan sols és nacionalista, però pensa que només l'Estat nacional pot garantir la supervivència de l'Estat del benestar.
L'era de les dretes és un gegantesc garbull en la mesura en què mesura l'ésser de dretes en funció del rebuig de la ideologia liberal d'esquerres i no en funció dels trets que tradicionalment l'han caracteritzat, titllant així de dretes posicions compartides per amplis sectors de la població. La batalla cultural dels liberals d'esquerra contra la dreta es presta a això. Com més insultant sigui el to i més es qualifiquin de dretes determinades posicions, més simpatia es mostrarà pels qui no insultin o menyspreïn èticament al seu interlocutor.
Dos temes en particular han tingut aquest efecte bumerang: la política d'immigració i el canvi climàtic. Quant a la immigració, molts han experimentat en carn pròpia les conseqüències de fluxos migratoris molt grans. Quant al canvi climàtic, Divendres pel futur i els liberals d'esquerra han convertit el debat sobre el clima en un debat sobre l'estil de vida i han posat la proposta d'un impost sobre el CO₂ en el centre de tot. Com a resultat, el paquet climàtic del govern alemany ha afectat de manera desproporcionada a la classe mitjana baixa i als pobres en augmentar el preu del gasoil, l'electricitat i la gasolina. El mateix va ocórrer a França, on les mateixes mesures van ser la metxa que va encendre les protestes de les «armilles grogues».
La por al demà s'estén a amplis sectors de la població. Els liberals d'esquerra contribueixen a la propagació d'aquesta por amb les seves batalles culturals que divideixen a una majoria que, socioeconòmicament parlant, és d'esquerres, aixecant murs d'hostilitat entre els que tenen un títol i els que no. L'objectiu és impedir que les majories antiliberals es converteixin en majories polítiques.
No hi ha una època de dretes ni de derives socials de dretes. Hi ha partits de dretes que estan guanyant força i influència a causa del comportament dels liberals d'esquerres. Wagenknecht conclou la primera part del seu llibre amb les següents paraules: "Però mentre l'esquerra no ofereixi una narrativa progressista creïble i un programa convincent que atregui no sols al creixent nombre de llicenciats universitaris amb menys recursos, sinó també als interessos i valors socials dels obrers, els treballadors del sector serveis i la classe mitjana tradicional, cada vegada més votants d'aquests últims cercles buscaran una llar en el costat oposat de l'espectre polític. En algun moment, doncs, una part d'aquests votants també començarà a parlar i pensar com la gent d'aquests costats"[i].
Conclusions
Itàlia, França i altres països europeus mostren les característiques que Sahra Wagenknecht descriu sobre Alemanya. En tota Europa, l'esquerra s'ha vist molt afeblida electoralment per ser la principal o una de les principals forces polítiques que han afavorit els canvis socials que han donat lloc al desmantellament de l'Estat del benestar, la precarietat, l'externalització i, sobretot, la globalització que ha reduït greument els salaris. Com a conseqüència, els votants, inclosos molts d'esquerra, s'han refugiat en l'abstencionisme, que a Itàlia en les últimes eleccions de 2022 va ser del 36% nou punts més que en 2018, o en el vot a l'extrema dreta.
Segons Sahra Wagenknecht, els partits d'extrema dreta s'han convertit en els nous partits dels treballadors, si no per als afiliats, sí per als votants. Confirmant les paraules de Wagenknecht està l'afirmació de Fratelli d'Itàlia a Itàlia, que, com a únic partit que no va fer costat al govern de Draghi, ha sabut capitalitzar el descontentament i l'empipament d'una part important de l'electorat. El PD, com els altres partits socialdemòcrates europeus, ha representat durant anys l'expressió d'aquest liberalisme d'esquerres denunciat en el llibre de Wagenknecht. Mentre que el Moviment Cinc Estrelles ha representat durant algun temps la resposta a la insatisfacció i l'empipament de l'electorat. No obstant això, la falta d'un programa definit i de personal polític adequat del Moviment, i sobretot la seva participació en el Govern de Draghi, ha minat la seva credibilitat, que pot veure's encara més reduïda per l'abraçada de Schlein al Pd i la reconstrucció d'un centreesquerra, dominat pel Pd, que repetiria les desgraciades opcions del passat de Prodi. A més, en diversos temes Schlein i Meloni no estan tan allunyats, començant per la guerra. Totes dues estan perfectament alineades amb l'OTAN i el suport a Ucraïna, així com a favor de l'enviament d'armes. Encara que la nova classe urbana de llicenciats universitaris està probablement menys estesa a Itàlia que a Alemanya, continua sent també la base social i política de l'esquerra italiana, des del PD fins als Verds. De la mateixa manera, el liberalisme d'esquerres continua sent la ideologia dominant en el PD, malgrat el maquillatge que Schlein ha imposat al partit.
Per aquestes raons, el llibre de Wagenknecht és una eina útil per a orientar-se en una fase confusa en la qual la categoria d'esquerra, completament trastocada respecte als seus orígens, ha de redefinir-se radicalment.
Notes
[i] Sahra Wagenknecht, Contro la sinistra liberale, Fazi editore, Roma 2022, p.263.
Hi ha edició en espanyol: https://www.lolabooks.eu/products/los-engreidos-sahra-wagenknecht
Domenico Moro, nascut a Roma en 1964, és investigador del ISTAT, on treballa en enquestes econòmiques estructurals sobre empreses. Ha treballat en el sector comercial d'un dels majors grups multinacionals del món i ha estat assessor de la Comissió de Defensa de la Cambra de Diputats. Ha escrit diversos llibres sobre política i economia, traduïts i publicats a l'estranger, i col·labora amb periòdics i revistes italians i europeus. Imprimatur ha publicat Il gruppo Bilderberg (2014), Globalizzazione e decadenza industriale (2015), La terza guerra mondiale i il fondamentalismo islamico (2016), La gabbia dell'euro (2018) (Aquest darrer ha estat traduït a l'espanyol). Militant de l'esquerra italiana, concretament ha estat membre de Rifondazione Comunista.
