El xoc Trump: un moment Lehman's

Com han de reaccionar els governs?

Ann Pettifor

6 d'Abril de 2025

 

Amb reconeixement i agraïment a la Fundació Hinrich

 

No subestimi la gravetat del xoc Trump del 2 d'abril de 2025. Sobretot, no subestimi l'embat que tindrà en la seva pensió, les seves inversions, possiblement el seu treball i la seva economia, sigui on sigui.

El President dels Estats Units ha encès una metxa sota el sistema de comerç mundial i està assegut, suposadament relaxat pels focs artificials econòmics internacionals que ha fet esclatar. No ha comprès com és de perillós el seu intent d'alterar l'ordre mundial. Com va dir Maquiavel:

"No hi ha res més difícil de dur a terme, ni més dubtós d'èxit, ni més perillós de fer servir que iniciar un nou ordre de coses".

Trump creu que tot el que fa falta és la basta metodologia i els càlculs d'una taula sobre aranzels globals «recíprocs» imposada per la seva administració.

Com han de reaccionar els governs davant la irresponsabilitat de l'administració Trump?

El primer requisit és el realisme. Sobretot, la suspensió del dogma generalitzat que els governs han de retirar-se i permetre que els mercats privats estabilitzin les economies.

Per raons en gran manera ideològiques, els governs han delegat el seu poder sobre l'economia nacional i internacional a les «mans invisibles» dels mercats privats de capitals, divises i comerç. En un anunci bast i mal pensat, Trump ha fet esclatar aquest mite. El Gran Govern -en la forma de l'administració dels EUA- pot fer esclatar, i la setmana passada ho va fer, els mercats de béns i serveis, i probablement farà esclatar demà els mercats de divises, renda variable i deute.

Per a respondre a aquesta calamitat, els governs han de, en primer lloc, comprendre la gravetat de la situació. No és clar que tots ho facin. El Govern britànic espera un «acord» amb els negociadors de Trump. Això implica un grau d'ingenuïtat sobre a) els motius de l'administració Trump i b) la possibilitat d'una solució bilateral a aquesta crisi.

Això és delirant. L'administració Trump no negociarà de bona fe. Està massa unida a la ideologia d'«Amèrica primer». Ha convertit deliberadament als seus aliats en enemics. És aïllacionista i no contempla una solució internacional a la crisi dels desequilibris comercials mundials.

Pitjor encara, l'administració Trump és un govern nacionalista, protofeixista, i no entén que aquesta crisi no pot resoldre's mitjançant una sèrie d'acords bilaterals amb socis comercials. Per què? Perquè aquesta crisi és una crisi inter-nacional que ha esclatat entre tots els països que participen en el sistema de comerç mundial. No és una crisi individual entre els Estats Units i, per exemple, Mèxic o la Xina. És molt major que això, perquè els Estats Units és una economia totalment oberta, que comercia globalment amb un ampli ventall de països, i és deficitària amb la majoria.

 

Globalització i comerç

Gràcies a la ideologia de la «globalització», el comerç mundial està totalment integrat, per la seva concepció. Això és el que han aconseguit els «mercats lliures» en el comerç durant els últims trenta o quaranta anys. Si es deixa anar un fil -el fil que inclou un país amb el major dèficit i a un altre amb el superàvit més gran-, el sistema de comerç internacional i multilateral pot desfer-se.

Donald Trump creu que pot desfer els fils individuals en una sèrie d'acords bilaterals i restablir així l'equilibri del comerç dels EUA.

S'equivoca. Per a entendre per què, heus aquí una altra analogia: pensi en el comerç mundial com un globus gegant en el qual l'aire està compost per països amb superàvit i dèficit. Si s'estreny un dèficit en una part del «globus», aquest s'expandeix pertot arreu. Si s'estreny un superàvit xinès en una part del sistema -Estats Units-, el globus esclata quan el superàvit xinès es bolca, per exemple, a la Unió Europea.

Si s'estrenyen massa tant els dèficits com els superàvits, el globus es punxarà i es descontrolarà.

 

Què es pot fer?

Hi ha dos camins cap a l'estabilitat mundial. La primera és una via internacionalista; la segona és una via interna.

La resposta internacionalista a aquesta crisi requerirà cooperació i coordinació entre tots els Estats per a estabilitzar les seves relacions comercials i financeres. Sobretot, requerirà cooperació per a gestionar els fluxos de capital entre països.

Les solucions bilaterals no arreglaran el sistema. Les solucions bilaterals no reduiran els superàvits ni corregiran els dèficits. Per contra, la tasca de retallar tant els superàvits com els dèficits requereix un enfocament diferent: un que se centri en les economies nacionals dels països amb superàvit i dèficit i permeti introduir canvis en elles.

Els Estats Units, sota el seu règim actual, no pot liderar aquesta resposta internacionalista. I conjuminar esforços a escala internacional és difícil per a la resta dels líders mundials, compromesos com estan amb un sistema econòmic mundial dissenyat per a resistir-se a la coordinació internacional dels Estats. Un sistema que prefereix que els governs es mantinguin al marge de les forces del mercat. Sobretot una economia global que ha concedit el poder suprem al capital per a moure's a través de les fronteres sense friccions.

Cal omplir aquest buit polític i de lideratge.

 

La via interna

Perquè un govern prengui la via interna, és necessari comprendre com hem arribat fins aquí.

Els desequilibris comercials són conseqüència de la desigualtat en l'economia nacional. Les guerres comercials, com van argumentar Klein i Pettis, són guerres de classes.

Una guerra comercial és un conflicte dins d'un país, transposat, erròniament, com un conflicte entre països.

Amb l'auge de la ideologia de la «globalització», es va animar als països a orientar les seves economies cap a l'exportació. Es va convèncer als països pobres que només podrien «créixer» secundant i subvencionant al sector exportador. Els països que es van bolcar en l'exportació de matèries primeres es van trobar competint amb altres països pobres que exportaven matèries primeres similars... ja que els preus van baixar i les seves monedes van caure en relació amb les dels països de l'OCDE, en particular el sempre fort dòlar dels EUA. Com se'ls negava el dret a comprar energia o productes farmacèutics en una altra moneda que no fos el dòlar dels EUA, un dòlar fort causava constantment un veritable dolor i fracàs econòmic als països de renda baixa.

Als països angloamericans, les subvencions públiques als exportadors (pensem en el Banc EXIM i en el Departament de Garantia de Crèdits a l'Exportació del Regne Unit), juntament amb crèdits barats i exempcions fiscals, van afavorir a les empreses actives en el sector de l'exportació. Això incloïa a les institucions financeres que gestionaven el finançament del comerç -Wall St. i la City de Londres- i, per descomptat, als molt rics.

El suport financer i els recursos públics van generar un excedent d'estalvi i «excés de consum» per a aquests sectors, i per als rics - que en paraules de l'economista J. A. Hobson, estaven com a resultat, en possessió d'ingressos i riquesa molt per sobre de «les demandes de qualsevol caprici conegut per ells».

Per contra, els treballadors d'aquests països rebien una escassa part del que produïen, la qual cosa reduïa la seva capacitat de consumir i importar el produït pel sistema de comerç mundial. A alguns treballadors se'ls van reprimir deliberadament els seus ingressos.

Això va conduir al subconsum de tots els béns i serveis produïts per l'economia global, i als excedents, que van empitjorar els desequilibris ecològics.

El problema és que els rics no gasten ni poden gastar -consumir- tot el que guanyen. En canvi, el 99% gasta tot el que guanya en menjar, lloguer, sanitat i educació. La caiguda dels seus ingressos reals significa que fins i tot aquestes despeses s'estan tornant inassequibles.

En qualsevol cas, el 99% no podia, com a resultat de la caiguda dels ingressos reals, consumir tot el que es produïa...

Així que, lluny que el poder adquisitiu de la societat perseguís molt pocs béns i serveis, com argumentaven molts economistes del corrent dominant, massa béns i serveis perseguien un poder adquisitiu cada vegada menor.

Aquests desequilibris interns van provocar un augment de les tensions entorn de la desigualtat... I en aquest moment, els partits populistes, com el de Trump, van desviar l'atenció del sistema cada vegada més globalitzat i de la injustícia de la desigualtat interna cap als estrangers, els immigrants, els xinesos, els mexicans, etc.

Mentrestant, des de la dècada de 1970 i principis de 1980, els Estats Units i països com la Gran Bretanya havien optat per raons geopolítiques i ideològiques per eliminar la majoria de les restriccions als seus comptes de capital, deixant que els inversors estrangers tinguessin accés sense restriccions als mercats financers oberts.

Els països amb superàvit no gastaven els diners obtinguts de les exportacions a comprar productes dels EUA, per exemple. En el seu lloc, van utilitzar el seu capital per a comprar actius financers dels EUA: lletres del Tresor (bons), accions, derivats, fons d'inversió, etc. Wall Street i la City londinenca van obeir.

(Els bancs centrals del món no tenien elecció: el dòlar dels EUA és la moneda de reserva mundial i estan obligats a mantenir-ne reserves).

 

El poderós dòlar

Als Estats Units, aquesta afluència de diners als mercats financers va provocar l'enfortiment del dòlar... el que, si bé va augmentar el valor dels actius financers i va fer més rics als rics, va provocar que els productes manufacturats en el país deixessin de ser competitius. Això va provocar el tancament de fàbriques i la pèrdua de llocs de treball, i va reduir la participació del treball en l'economia dels EUA.

Per a restablir l'equilibri del sistema comercial i financer internacional és necessari, en primer lloc, millorar la gestió dels fluxos comercials i de capital. Sobretot, requereix la reorientació de les economies fora del sistema global i cap a l'augment dels ingressos del 99% en l'economia nacional.

A la Gran Bretanya i a Europa, això exigeix abandonar l'austeritat i les cada vegada més ridícules «regles fiscals». L'Estat ha d'actuar per a augmentar els ingressos en termes reals de la majoria.

En segon lloc, requereix allunyar-se de les monedes de reserva hegemòniques. Com he argumentat en entrades anteriors, això podria començar amb l'establiment d'unions regionals de compensació ... aquí - i aquí. En última instància, el món s'ha d'unir per a coordinar-se i cooperar entorn d'una unió internacional de compensació ...

En altres paraules, la crisi mundial actual requereix el lideratge i la visió d'un John Maynard Keynes.

Economistes d'aquest calibre, i polítics prou savis per a seguir els seus consells, escassegen aquests dies.

Així que aguantin. Ens esperen temps turbulents.

 

 

Ann Pettifor Economista política. Escriu sobre el sistema financer internacional i el seu impacte en la societat, l'economia i l'ecosistema. Directora de PRIME Economics.

 

Traduït del Substack de l'autora: https://annpettifor.substack.com/p/the-trump-shock-a-lehmans-moment?r=hm0ra&utm_medium=ios&triedredirect=true

 

 

Israel no és una democràcia

A més d'11 milions de persones se'ls nega el dret a votar pel govern que controla el seu territori.

Jason Hickel

2 d'abril de 2025

 

Als polítics nord-americans els agrada dir que Israel és “l'única democràcia a l'Orient Mitjà”. Però Israel no és una democràcia. Gens ni mica. De fet, funciona com un dels països més antidemocràtics del món.

Israel exerceix un control total sobre Cisjordània i Gaza. Aquests territoris no tenen sobirania real. Cisjordània (amb 3 milions de persones) està sotmesa a una ocupació militar, que és il·legal segons el dret internacional. Quant a Gaza (2,1 milions de persones), també està sota ocupació militar, d'acord amb el dret internacional, ja que Israel manté el control directe sobre el seu espai aeri, la seva costa i les seves fronteres terrestres, controlant tot el que entra i surt.

Els 5,1 milions de persones que viuen en aquests territoris no tenen dret a votar sobre el govern que ho determina pràcticament tot sobre les seves vides. I els seus drets humans bàsics en virtut del dret internacional no es fan complir i es violen regularment amb impunitat.

A més d'això, hi ha altres 6 milions de palestins que han estat expulsats per la força de Palestina i que existeixen com a refugiats apàtrides sense cap dret dins de la seva pàtria.

Què està passant realment? Doncs, apartheid.

Molta gent dubta amb l'analogia de l'apartheid perquè quan pensen en l'apartheid a Sud-àfrica, pensen en la segregació i els drets desiguals entre els ciutadans, i diuen que aquest tipus de coses no passen a Israel (si que passen). Però això es coneix com a “petty apartheid”, i va ser només una part menor del sistema d'apartheid a Sud-àfrica. L'acció real —“grand apartheid”— tenia dissenys molt més grans, i aquí és on l'analogia és més forta.

El gran apartheid va ser el procés de remodelació de les fronteres territorials i la ciutadania. La idea era eliminar per la força a la població africana de la majoria del territori del país - literalment intimidant les seves cases i carregant-les en camions - i llançar-les a trossos petits i fragmentats de terra anomenats bantustans. Després poses una frontera al voltant de cada Bantustan, li dones a la gent “ciutadania”, li dones una bandera i un escut d'armes i li muntes un “parlament”.

Prenent aquest enfocament —neteja ètnica—, el règim de l'apartheid va arrasar la majoria de la població africana en enclavaments que comprenien només el 13% de la terra i els va negar qualsevol dret de ciutadania dins del territori “blanc”. Els blancs ho van justificar dient que els africans tenien drets en els seus propis “països”, els bantustans. Però, per descomptat, els bantustans eren falsos. No tenien poder real, ni sobirania econòmica, ni exèrcits independents, etc. El règim de l'apartheid controlava les seves fronteres i el comerç.

Israel va ser fundat el 1948, el mateix any que es va establir el règim d'apartheid a Sud-àfrica, i ha seguit el gran llibre de jocs, capítol i versicle.

La Nakba va començar el procés d'expulsar els palestins de les seves terres, de les seves llars, i el que calgui:

(a) en els enclavaments que avui formen Gaza i Cisjordània, on 5,1 milions de persones viuen dins de les fronteres que controla Israel, o

b) als països veïns, on 6 milions de palestins viuen com a refugiats apàtrides. El procés de neteja ètnica continua avui dia.

El resultat?

Més d'11 milions de persones són arrabassades de l'àmbit dels drets dins del seu propi territori i se'ls nega el dret a votar pel govern que el controla.

El domini minoritari dels sionistes només es declara “democràtic, ja que exclou la majoria de la població. Dir a això democràcia és una farsa extraordinària. No hi ha democràcia dins de l'apartheid. Cal eliminar l'apartheid. Els 11 milions han de ser lliures per a tornar a les seves terres i llars i han de gaudir de tots els drets de ciutadania dins d'una política plenament democràtica, inclòs el dret de vot per a les persones que els governen.

També cal assenyalar que, si bé el discurs liberal dels Estats Units implica que volen veure la democràcia a l'Orient Mitjà, res més lluny de la veritat. Durant els últims 60 anys, els Estats Units han recolzat règims autoritaris a la regió per tal de mantenir els seus interessos i han intentat aixafar els moviments d'alliberament que lluiten per la democràcia. Com ha assenyalat Samir Amin, els Estats Units i Israel rebutgen activament les democràcies genuïnes de la regió perquè els països àrabs democràtics inclinarien ràpidament l'equilibri de poder a favor de la causa palestina.

L'afirmació que Israel és un estat d'apartheid no és una opinió marginal. Totes les grans organitzacions de drets humans han adoptat aquesta posició, des d'Amnistia Internacional fins a Human Rights Watch. I el 2024, el Tribunal Internacional de Justícia va emetre un dictamen afirmant que Israel viola l'article 3 del CERD (Comitè per a l'Eliminació de la Discriminació Racial) que condemna i prohibeix la “segregació racial i l'apartheid”.

Israel és un règim d'apartheid. L'apartheid està reconegut com un crim contra la humanitat en l'Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional, i ha de ser abolit.

 

Jason Hickel Professor al ICTA-UAB and Visiting Senior Fellow a la LSE • Autor de THE DIVIDE i LESS IS MORE • Desigualtats globals, economia política i economia ecològica

 

Traduït del Substack de l'autor: https://jasonhickel.substack.com/p/no-israel-is-not-a-democracy?utm_source=post-email-title&publication_id=4050608&post_id=159732960&utm_campaign=email-post-title&isFreemail=true&r=hm0ra&triedRedirect=true&utm_medium=email

He traduït aquest article dels dos copresidents actual de Die Linke, després del gran resultat obtingut en les darreres eleccions federals alemanyes.

Crec que podria, i hauria de, ser de gran utilitat per tots els anticapitalistes i, particularment, pels que estan organitzats en partits, moviments socials, o altres organitzacions anticapitalistes.

 

Com Die Linke va canviar la tendència

Ines Schwerdtner i Jan van Aken, copresidents de Die Linke

25/02/2025

 

Quan anunciem la nostra candidatura a la presidència de Die Linke l'estiu passat, la situació semblava desesperada: l'Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) s'havia escindit del partit i arribàvem coixejant a les eleccions estatals en l'est d'Alemanya. El diumenge passat, només sis mesos després, vam guanyar una mica menys del 8,8% en les eleccions federals. No va ser casualitat.

El congrés del partit en Halle ja va assenyalar el començament d'una transformació. L'ambient era estupend i s'albirava un nou començament, si bé encara tímid i inicialment a escala local. Amb la finalitat del govern de coalició i l'anunci d'eleccions anticipades, ens trobem de sobte en plena campanya electoral. Ens trobem amb un partit més unit i disciplinat del que havia estat en molt de temps. Es va estendre l'«amistat revolucionària», acompanyada de bon humor i molta energia.

No hi ha dubte que les circumstàncies afortunades van exercir un paper en la remuntada de Die Linke, però sobretot va ser el resultat d'un procés estratègic ben pensat dins del partit, un procés que va començar molt abans de la nostra etapa com a presidents del partit, i que ens va donar la capacitat de respondre amb flexibilitat a la situació social en constant canvi. Ens agradaria destacar el que creiem que va ser decisiu en aquest sentit.

A l'octubre vam ser triats líders de Die Linke. En aquell moment, el nostre partit a penes aconseguia el 3% en les enquestes. Dues setmanes i mitja més tard, la coalició del semàfor es va ensorrar, i les eleccions generals que s'havien de celebrar en poc menys d'un any es van celebrar de sobte en només quatre mesos.

Al principi, el canvi semblava impossible. Però mentre els mitjans de comunicació ens donaven per morts, en les nostres converses amb les seccions locals de tota Alemanya ens vam adonar que el nostre partit havia cobrat nova vida. Al principi, gairebé ningú ens creia quan dèiem que Die Linke estava viu. Però s'havien fet alguns ajustos crucials i s'havien establert les bases per a un nou començament.

El rerefons social d'aquesta campanya electoral va exercir naturalment un paper: molta gent, sobretot joves, estaven frustrats i resignats després de tres anys de govern de coalició. El pacte de Friedrich Merz amb la Alternative für Deutschland (AfD) va revitalitzar el moviment contra la dreta, i Die Linke va ser l'única força que es va mantenir ferma. Com a resultat, arribem a representar l'esperança d'una alternativa solidària per a molts. Tanmateix, això només va ser possible perquè, com a partit en conjunt, havíem fet algunes coses bé en els mesos anteriors.

 

La recepta de la revitalització

La recepta per al reeixit ressorgiment de Die Linke en els últims mesos pot resumir-se així: Com a partit, aconseguim acordar un pla estratègic comú i fer passos importants en la construcció del partit i en el treball d'organització en un curt període de temps. Amb un projecte conjunt (la campanya preelectoral), d'una banda, vam establir estructures eficaces per a maximitzar la nostra activitat en els pocs mesos disponibles. Per un altre, entrem realment en contacte amb els nostres votants (potencials). En centrar-nos en reivindicacions molt concretes i realistes, com la limitació dels lloguers, la supressió de l'impost sobre les vendes d'aliments bàsics i un impost sobre el patrimoni, aconseguim reconstruir el nostre perfil com a oposició social. A través d'una estratègia de comunicació amb missatges clars de «nosaltres contra ells», hem posat en primer pla les coses que la classe té en comú i hem deixat clar què defensem i per a qui són les nostres polítiques com Die Linke. A més, vam demostrar que no sols parlem, sinó que actuem, amb eines concretes com la calculadora de lloguers desorbitats o la nostra comprovació del cost de la calefacció. I finalment, però no per això menys important, per primera vegada en anys, vam tornar a presentar un front unit al públic... i ho passem bé!

 

Deu ingredients per a l'èxit

La força del nostre partit són els nostres afiliats. No obstant això, el nostre partit s'havia reduït a conseqüència d'anys de lluites internes, i moltes de les nostres seccions locals estaven afeblides i, en alguns casos, a penes actives. Per això, durant l'últim any i mig, ens hem centrat a reclutar nous membres i reconstruir el partit. Els deu ingredients següents eren importants per a aquesta empresa. Era crucial que tots aquests ingredients harmonitzessin entre si i, en conjunt, creessin una imatge comuna i coherent.

1.         Reclutament de nous activistes i enfortiment de les seccions locals. Després d'anys de lluites entre faccions, les nostres estructures estaven aprimades i sobrecarregades. Una campanya a la tardor de 2023 va aconseguir reclutar a milers de nous membres. Molts d'ells van reorganitzar les seves seccions i es van convertir en activistes de base. El factor decisiu va ser que persones amb experiència van treballar juntament amb nous membres. Això ens fa tenir encara més esperances en els molts nous camarades que s'han unit a nosaltres en les últimes setmanes. A l'estiu i tardor de 2024, vam recórrer unes 100 seccions de tot el país, impartim formació exhaustiva sobre mètodes d'organització i continuem prestant un suport pròxim. Això ens va permetre crear una nova capacitat d'acció per a implantar sistemàticament la política d'esquerres sobre el terreny.

2.         La campanya més gran d'organització de la història del partit. Des de la primavera de 2024, s'ha celebrat un debat a tots els nivells dins del partit sobre el nostre camí cap a les eleccions federals, l'anomenada «Full de ruta 25». La peça central va ser la gran enquesta porta a porta, la nostra «campanya preelectoral». L'objectiu era telefonar a 100.000 portes abans de finals de febrer i implicar les persones que ens importen. La campanya preelectoral es va basar en una anàlisi sistemàtica de dades, que ens va permetre anar a les zones on viuen les persones amb pocs diners i els no votants. Aquestes eren precisament les persones a les quals volíem arribar de nou. Com a partit, derivem les prioritats de la nostra campanya electoral de les converses, de manera que cada conversa i cada contribució dels activistes va ser decisiva per al nou perfil de Die Linke. L'èxit de l'Equip Nam Duy també va deixar clar el potencial que podem alliberar si abordem les converses a domicili i el desenvolupament dels nostres barris a gran escala. En les eleccions federals ampliem encara més aquesta iniciativa i aconseguim mandats directes per a Die Linke amb campanyes d'organització a gran escala en Lichtenberg, Treptow-Köpenick, Neukölln, Leipzig II i Erfurt-Weimar. Al final, cridem a més de 638 123 portes el dia de les eleccions: la campanya més grossa d'organització de Die Linke fins a la data.

3.         Marcant la diferència en termes concrets. Una força d'esquerres sempre és forta quan marca la diferència en la vida de la gent. Som conscients que això no s'aconsegueix de la nit al dia. Tanmateix, Die Linke ha estat capaç de complir aquesta pretensió amb una sèrie de campanyes, demostrant en la pràctica el que defensem. Sigui la calculadora de lloguers desorbitats sigui la nostra comprovació del cost de la calefacció: les campanyes van tenir un benefici tangible per a la gent. Vam poder arribar a moltes persones amb les quals, d'una altra manera, mai hauríem mantingut una conversa. Die Linke ha fet més pels inquilins en tres mesos que el Govern de coalició en tres anys. També vam poder adquirir experiència de primera mà sobre com això es tradueix en una lluita conjunta per les millores organitzant reunions d'inquilins.

4.         Prioritzar els temes. Ens centrem en unes poques reivindicacions i qüestions fonamentals en les quals insistim constantment, igual que vam fer quan es va fundar Die Linke. Això no significa que deixéssim d'adoptar postures sobre un gran nombre de qüestions, però en centrar-nos en el topall de lloguers, els preus elevats i l'impost sobre el patrimoni, aconseguim desenvolupar un perfil recognoscible i, una vegada més, trencar l'estatisme amb les nostres reivindicacions. Al cap de poc temps, la gent tornava a saber el que representàvem.

5.         Nosaltres aquí sota contra ells allà a dalt. Die Linke va situar el conflicte de classes en el centre de la campanya i va deixar així clar quins conflictes socials són importants per a nosaltres, per qui lluitem i qui són els nostres adversaris comuns. A més, vam demostrar com podem canviar la societat: unint forces i defensant junts els nostres interessos.

6.         Parlem de manera comprensible, comuniquem de tal manera que som escoltats per molts. Realineem la comunicació de Die Linke desenvolupant una narrativa comuna, així com un llenguatge directe i mobilitzador, i difonent-lo per tot el partit. Es basa en els valors compartits de les persones a les quals volem arribar. Com a resultat, la gent va començar a entendre de nou el que defensem com Die Linke i va començar a identificar-se amb nosaltres. Es van acabar les explicacions complicades i els missatges sermonejadors. Des de les seccions locals fins al nivell nacional, utilitzem la mateixa narrativa, pronunciem les mateixes frases i ens comuniquem de manera senzilla i comprensible.

7.         Fort treball en els mitjans socials. El nostre treball en les xarxes socials s'ha professionalitzat en tots els nivells del partit. Hem començat a comunicar-nos de manera específica per a cada grup destinatari i de manera actualitzada. Això ens ha permès arribar molt més eficaçment als joves en particular. Aquest va ser un factor important perquè Die Linke tornés a ser visible.

8.         Avançar mantenint la ment oberta. La situació política continua sent dinàmica i confusa. Hem de desenvolupar objectius i un pla i mesurar-nos amb ells. Ho vam fer durant la campanya electoral, però sense dissenyar-ho tot sobre la taula. Provem coses i continuem amb el que funcionava. Com a resultat, la nostra campanya va desenvolupar una forta dinàmica i vam poder respondre a les oportunitats polítiques amb èxit.

9.         Una postura clara. Hem demostrat que mantenim la nostra postura fins i tot quan tots els altres es mouen més a la dreta. Això ens ha permès convertir-nos en un lloc d'esperança per a tots aquells que estan espantats pel gir a la dreta i que donen suport a una política de solidaritat.

10.       Nova cohesió. Per primera vegada en anys, com a partit vam tornar a semblar un equip. Durant molt de temps, no va ser fàcil ser d'esquerres. No tot és estratègia: sense l'ambient adequat, tot és res. Sabem que en el nostre partit continuem lluitant per qüestions importants, anant fins al fons, amb totes les nostres forces i tot el nostre cor. Però en els últims mesos ha sorgit una nova cultura d'unió. La frustració i les disputes van ser substituïdes per l'esperit d'equip, el gaudi del treball polític i l'organització conjunta. Tots hem sentit la força que això deslliga en les últimes setmanes. Que el principi de l'amistat revolucionària continuï sent el nostre principi rector.

 

Seguir pel camí triat

Per descomptat, el partit encara necessita molta feina. Per descomptat, també hem comès errors, i per descomptat, ens queden grans tasques al davant. Però com a partit hem aconseguit molt en els últims mesos, i estem increïblement orgullosos d'això. Estem orgullosos dels passos que hem donat junts i de cadascun dels camarades -i dels quals podrien arribar a ser-ho- que han contribuït. Això no és més que el principi.

Die Linke no es va presentar a les eleccions federals simplement per a obtenir un bon resultat: volem canviar aquesta societat. Moltes persones han tornat a dipositar les seves esperances en nosaltres en les últimes setmanes i han donat a Die Linke una segona oportunitat. Estem decidits a no defraudar-los. Això significa continuar pel camí emprès, reconstruir Die Linke i convertir-ho en una força capaç de canviar les coses a millor. Considerem que aquesta és la nostra missió, i no la canviaríem per res.

 

 

Ines Schwerdtner i Jan van Aken són copresidents de Die Linke des d'octubre de 2024 i tots dos van ser elegits diputats en les eleccions federals de 2025.

 

Traduït de Rosa Luxemburg Stiftung: https://www.rosalux.de/en/news/id/53139/how-die-linke-turned-the-tide