La osadía de Wagenknecht

Michelangelo Severgnini* entrevista a Ramon Schack

3 de noviembre de 2024

 

«El BSW, gracias a su fenomenal ascenso en muy poco tiempo, ha revitalizado el debate y remodelado el panorama político de Alemania.

Desde el día de su fundación (8 de enero de 2024), el partido Bündnis Sahra Wagenknecht (BSW) ha empezado a cambiar lentamente la partida dentro del tablero político alemán.

Nacido como una rama de Die Linke, el histórico partido de izquierdas, ya ha más que triplicado, en menos de un año, los porcentajes que este último partido reunía en Alemania.

Como todos los partidos europeos que proponen una agenda alternativa a las directrices más o menos oficiales de Bruselas, el BSW ha sido acusado en los últimos meses de racismo, populismo y todo el corolario que lo acompaña.

Aparentemente, sin embargo, sus votantes no piensan lo mismo, y mientras Europa se hace a la idea de los motivos del BSW, los votantes alemanes parecen ir dando poco a poco su preferencia a esta nueva formación.

Por mucho que se trate de una alianza nacida en torno a la figura de Sahra Wagenknecht, este nuevo proyecto político es quizá la única propuesta electoral en estos momentos en Alemania capaz de recoger las necesidades de los sectores populares de la población, pero también de dar respuesta a los temores de una izquierda que sale hecha jirones de la temporada del falso moralismo conformado por ONGs que son siervas de la mentira y del apoyo militar a Ucrania. Falso moralismo del que tanto Die Linke como el partido de Los Verdes han dado amplia muestra en estos tres últimos años de gobierno de Scholtz.

Mientras por un lado los muchos aspirantes a brujos en Europa intentan así lanzar a ciegas adjetivos y definiciones, ¿quién mejor para ayudarnos a definir hoy el BSW que un periodista y escritor reflexivo como Ramon Schack?

Presente al lado del partido de hecho, desde sus inicios, ahora está a punto de publicar un nuevo libro muy esperado en Alemania, titulado «Wagenknechts Wagnis» (La osadía de Wagenknecht).

De esto y mucho más nos habla en esta entrevista.

* * * *

En 2016 publicó usted un libro titulado 'La era de la decadencia'. Es curioso porque precisamente en esos años estuve viviendo en Berlín y este libro no podría resumirlo mejor. Aquella experiencia, que duró sólo dos años, me dejó una sensación de fuerte pesimismo. Me parecía que Berlín había caído en un agujero negro oscurantista, donde había mucha información pero poco debate, donde el consenso se construía con estrategias militares, como ocurrió entonces con la crisis siria. A partir de Covid, pero sobre todo con el inicio de la guerra en Ucrania, hemos vivido esta militarización del debate también aquí, en el sur de Europa. ¿Cómo interpreta esta fase histórica?

Bueno, sólo las generaciones posteriores podrán interpretar históricamente la fase histórica que vivimos, pero lo cierto es que el «fin de la historia», como fantaseaba el politólogo estadounidense Fukuyama a principios de los años noventa, nunca se ha producido. La Historia nunca termina. Mucho más importante para nosotros en Occidente es preguntarnos si ya hemos alcanzado las horribles visiones que George Orwell describió en «1984», o si estamos viviendo en el «Brave New World» que Aldous Huxley creyó prever. Como escribió el académico de la comunicación Nial Postmann en su libro «Amusing Ourselves to Death: Public Discourse in the Age of Show Business» (1985): «Las profecías de Orwell tienen poca relevancia para América, pero las de Huxley están a punto de hacerse realidad. George Orwell temía al Estado, que quema libros como Gran Hermano y suprime la verdad con el Ministerio de la Verdad. Aldous Huxley, por su parte, describió el «Nuevo Mundo», en el que la gente mata el tiempo con «películas sentimentales» y «zumbidos centrífugos», «una sociedad a la que no es necesario prohibir que lea libros porque ya no lee libros». Y prosigue: «Por tanto, deberíamos seguir a Huxley y no a Orwell si queremos entender cómo la televisión y otras formas de imagen amenazan la base de la democracia liberal, a saber, la libertad de información». Y se pregunta: «¿Quién está dispuesto a rebelarse contra la avalancha de distracciones? ¿A quién nos quejamos y cuándo? ¿Y en qué tono de voz, cuando un discurso serio se disuelve en una risita? ¿Qué antídoto debemos recetar a una cultura consumida por la risa?». Esta pregunta aún no tiene respuesta.

 

En los últimos años, he seguido con especial interés la trayectoria de Sahra Wagnenknecht, que desde el principio pareció inmune a los errores de la izquierda europea de los últimos años. Recibí la noticia de su separación de Die Linke con alegría e incluso alivio. Sin embargo, si preguntas hoy a cualquier persona de la izquierda italiana, aparte de los lectores de L'AntiDiplomatico, qué representa el partido BSW, la mayoría responderá apresuradamente: «Son racistas». Una acusación que también repite la izquierda alemana. ¿Por qué la izquierda actual no está dispuesta a afrontar las consecuencias del multiculturalismo?

A este respecto, habría que preguntarse en primer lugar si la izquierda sigue existiendo. Hace diez años, el historiador italiano Domenico Losurdo exploró esta cuestión en su libro «La sinistra assente. Crisi, società dello spettacolo, guerra' (Roma, Carocci, 2014). Losurdo describía Occidente como una sociedad del espectáculo, de la crisis y de la guerra, una sociedad que ha pasado de la democracia a la plutocracia. En este contexto, explicó Losurdo, los conceptos (izquierda/derecha/democracia, fascismo, antifascismo, etc.) también se han perdido. Entonces, ¿cómo puede una izquierda que ya no es izquierda cuestionar conceptos como «multiculturalismo»? Estas herramientas se han perdido para este movimiento político. La izquierda en Occidente se ha convertido en un establishment de yugo, conforme con el mercado y leal al gobierno, flanqueado por un moralismo que es un posible sustituto de la religión y la ideología y que es cualquier cosa menos progresista.

Hablemos de populismo. En Italia, hace una década, se llamó al Movimiento 5 Estrellas 'populista', como un partido que sobre el papel cuestionaba la UE, aunque acabó adaptándose al sistema. ¿A qué cree que se refiere la prensa europea cuando habla de «populismo»?

Bueno, la prensa en Occidente -puedo juzgarlo mejor en Alemania- utiliza ciertos términos de forma inflada hasta que ya nadie sabe exactamente lo que significan: «polemismo»/«populismo». Si se considera a los medios de comunicación como un factor de poder político por derecho propio, lo que sin duda es, entonces la acusación de populismo se traduce mejor como «crítica al gobierno». Los partidos, movimientos, medios de comunicación e individuos que critican al gobierno, especialmente si se trata de un gobierno transatlántico, son vilipendiados por los medios de comunicación transatlánticos. Sin embargo, esto ya no funciona tan bien como antes, puesto que la «hegemonía cultural», por citar a Antonio Gramsci, sigue existiendo, pero está difuminada.

A primera vista, podría pensarse que las posiciones de BSW se caracterizan por la nostalgia histórica, es decir, por un cierto idealismo. Sin embargo, hasta donde yo sé, los temas principales de BSW son más bien la economía, la justicia social y las relaciones internacionales. ¿A qué experiencias del pasado alemán o mundial se refiere este enfoque? ¿En qué punto se encuentra el debate sobre la UE y la OTAN?

Personalmente, tras haber observado de cerca al partido desde su fundación, e incluso antes, considero que el BSW es un partido de «realismo alemán» en cuanto a su programa, al menos en cuanto a su intento de tener en cuenta las realidades en los ámbitos de la economía, la cultura, la educación y, sobre todo, la política exterior. El BSW, gracias a su fenomenal ascenso en muy poco tiempo, ha revitalizado el debate y reconfigurado el panorama político en Alemania, o está en vías de hacerlo, como demuestran de manera impresionante las negociaciones de coalición en los Estados federados de Alemania Oriental.

Sin embargo, la pertenencia a la UE o a la OTAN no puede cuestionarse seriamente. Pero cabe esperar que las críticas a la línea de política exterior de Berlín, que no es propia sino que sigue las directrices de Washington, vuelvan a discutirse ahora también a nivel parlamentario, después de que la izquierda, pero sobre todo los Verdes, hayan fracasado por completo en esta cuestión.

En uno de sus artículos vi un gráfico de la Hans-Böckler-Stiftung, en el que se ilustra el flujo de votos que se ha desplazado a favor del BSW desde las elecciones estatales de hace un año. Me fijé en algunos porcentajes. El 21% procedía de la AfD y solo el 3% de los Verdes. ¿Cómo se explica esta discrepancia? ¿Dónde están los puntos de contacto entre el discurso de la AfD y el del BSW?

Los puntos de contacto parecen estar en las cuestiones de política exterior, la cuestión de la paz en Ucrania y la crítica al apoyo a Kiev, que parece casi incondicional. Sin embargo, el ala transatlántica de la AfD es considerable, aunque de momento no sea visible, ya que los éxitos electorales se están produciendo en el Este, donde esta corriente es mucho más débil. Por lo demás, apenas reconozco puntos de contacto entre ambos partidos.

Su nuevo libro sobre los orígenes del BSW se publicará a principios de 2025. ¿Puede decirnos qué le impulsó a escribirlo? ¿Qué importancia tiene la aportación política y cultural de la experiencia de la RDA en el proyecto de BSW? Y por supuesto: ¿qué espera para el futuro de este partido?

Mi nuevo libro «la osadía de Wagenknecht» es más bien una instantánea de esta nueva fuerza política, aunque, por supuesto, los orígenes de este movimiento político aún muy joven también desempeñan un papel importante. Me fascinó especialmente la dinámica de este proceso, el debate político que desencadenó, pero también la popularidad y la afluencia de votantes. La recepción mediática en los medios alemanes fue crítica de forma negativa desde el principio, por las razones antes mencionadas, lo que también influyó cuando empecé a trabajar en este libro. En cuanto al futuro, existe el riesgo en forma de fracaso de un proyecto político, no tanto por la competencia política, sino por los propios errores, basados en decisiones personales equivocadas. Pero por el momento parece más probable que el BSW se establezca como una fuerza política duradera, portadora del legado tanto de la política de izquierdas del Este como del SPD en el Oeste, como representante de los intereses de una parte considerable de la población, con una retórica y un programa socialdemócratas clásicos de los que no hay mucho en el SPD actual, de hecho, no hay mucho en absoluto, al menos a nivel federal.

Otro de sus libros se titula «La era de la idiotez: cómo Europa se juega su futuro». Llegados a este punto, me gustaría hacerle una pregunta. Ahora existen todas las pruebas y admisiones que demuestran que el gasoducto Nord Stream fue volado en una operación conjunta de Polonia y Ucrania. Esto significa que no sólo el motivo, sino también la naturaleza del juego sucio de los partidarios europeos de la guerra, parece estar claro para todo el mundo. ¿Cómo reacciona la sociedad alemana ante estas revelaciones?

La sociedad alemana ha reaccionado con sorprendente calma, o más bien no ha reaccionado en absoluto, teniendo en cuenta la magnitud de este indignante incidente y de su autor, lo que también puede deberse al hecho de que los debates sociales se centran en trivialidades, en el espectáculo que Losurdo deploraba. Por supuesto, los grandes medios de comunicación siguen teniendo suficiente influencia como para no hablar de ciertos temas en absoluto, o sólo superficialmente, mientras que otros siguen siendo objeto de publicidad. "Las dictaduras del futuro serán muy diferentes de las que hemos visto en el pasado. [...] Gobernarán obteniendo el consentimiento de las personas que las gobiernan, pasando por alto el lado racional de la gente y apelando a su subconsciente, a sus emociones más profundas, para que la gente ame su esclavitud», escribió Aldous Huxley ya en 1959.

El 3 de octubre tuvo lugar en Berlín una gran manifestación por la paz. En Italia, no se puede decir que hayan faltado manifestaciones por la paz en los dos últimos años, a pesar de las prohibiciones. Sin embargo, estas manifestaciones en Italia suelen estar promovidas por círculos de izquierda que ven a Putin como un dictador y apoyan la resistencia ucraniana a la agresión. ¿Cómo ve el futuro de estas manifestaciones y, más en general, el futuro del pacifismo en Europa?

Uno de los organizadores en Berlín habló de una «revitalización» del movimiento pacifista y era evidente que muchos jóvenes de todas las clases sociales volvían a estar presentes. En «¿Por qué la guerra?», el libro con la famosa correspondencia entre Albert Einstein y Sigmund Freud de 1933, leemos: «Todo lo que promueve el desarrollo cultural también actúa contra la guerra». Con estas palabras concluye Freud su breve correspondencia con Einstein en 1933, publicada por la Sociedad de Naciones ese mismo año bajo el título. El patriotismo ya no es útil ni siquiera en tiempos de paz. Los problemas de nuestro mundo son planetarios. El pacifismo y el movimiento pacifista no son siempre la misma cosa, pero son actitudes políticas básicas que parecen dignas de apoyo en una época de belicismo podrido, como el que representan ahora incluso los círculos liberales de izquierda. El movimiento pacifista existirá mientras haya belicistas, cabe esperar, porque es de una actualidad abrumadora que los europeos evitemos las directrices de Washington y formulemos nuestros propios planteamientos geopolíticos.

 

* Cineasta independiente, experto en Oriente Próximo y el Norte de África, músico. Vivió una década en Estambul. Su película «El grito» fue objeto de una censura sin precedentes en Italia.

L'enigma Wagenknecht

He traduït aquest article, que em sembla molt interessant, en el que l'autor aprofita el cas de Sarah Wagenknecht i el seu nou partit per a reflexionar a fons sobre la situació de l'esquerra alternativa i sobre els temes que no s'atraveix a afrontar i que l'hi impedeixen avançar.

L'enigma Wagenknecht

per Giovanni Iozzoli

21 d'octubre de 2024

 

Després de les eleccions regionals de Brandenburg, el partit de Sahra Wagenknecht (BSW) va confirmar que és una presència consolidada en el panorama polític alemany. El propi perfil d'aquesta agrupació no autoritza a situar-la en el terreny de les actuacions electorals efímeres o ocasionals: les seves arrels socials són sòlides i se situen en un tros de la història de l'esquerra alemanya, amb llaços sindicals i territorials arrelats en el temps. No és una força d'opinió ni, se suposa, un meteor.

Per a l'esquerra «alternativa» europea, l'impetuós desenvolupament d'aquesta hipòtesi política, en el cor geogràfic i econòmic del continent, planteja mil interrogants. No és casualitat que coincideixi amb el sobtat buidatge de Die Linke i el (sacrosant i merescut) eclipsi dels Verds. El que queda del SPD ha de llegir-se probablement dins de la dimensió residual dels poders administratius i governamentals; res socialment viu i destinat a créixer.

A més, totes aquestes esquerres liberals (els esdeveniments de la guerra d'Ucraïna han acostat desgraciadament també a Die Linke a aquest costat nefast), semblen destinades d'alguna manera a convertir-se en un element marginal o almenys minoritari en les societats europees: un lloc d'aterratge natural per a les classes urbanes protegides, les elits acomodades o cultes que prenen les decisions electorals «al seu cap».

Perdre el contacte amb les classes treballadores, amb les perifèries, amb el sofriment social, orienta ineluctablement cap al «centre» fins i tot les millors intencions polítiques. Com classificar llavors al partit de Sahra Wagenknecht, competidor de l'esquerra «oficial» però també terraplè objectiu de l'extensió de la AFD? El rumor està arruïnant els somnis de molts progressistes perplexos.

L'aventura del BSW té alguns trets en comú amb La France Insoumise: totes dues formacions van néixer de la crisi dels partits d'esquerra tradicionals; ambdues reuneixen suports en les perifèries territorials i socials; ambdues tenen un fort perfil de lideratge. Ambdues no semblen témer l'acusació de «populisme» i creuen de bon grat el camp temàtic que correspon a aquest respectable estigma. Estan dividits en la qüestió de la guerra (la postura anti-OTAN de BSW és intransigent, mentre que Melenchon va haver de cedir molt en aquest terreny en construir el seu programa electoral), així com en l'espinosa qüestió de la migració.

Entrar aquí en una discussió sobre aquesta última qüestió seria una tasca impossible. L'obra de construcció del debat dins de l'esquerra social i de classe italiana sobre aquestes qüestions ni tan sols s'ha establert encara. Ningú té el valor de ficar el nas, el cap i el cor... Ningú sembla haver elaborat una visió de conjunt, ni tenir la voluntat de fer-ho. Generalment ens limitem a repetir jaculatòries cristianes sobre el deure d'acollir (sacrosant) mentre que la dimensió política pertorbadora de la qüestió migratòria -segurament la qüestió del segle, que està afectant l'equilibri polític del nord global més que cap altra- roman literalment fora de la nostra capacitat d'atenció. Ens sentim incòmodes amb les qüestions que marquen una època, manquem de les eines d'anàlisis i fins i tot de la valentia per a pronunciar-nos.

El resultat és que qualsevol cretí de dretes -fins i tot el botiguer del costat- és capaç de fer el seu propi discurs sobre la immigració (conservador, maligne o paranoic segons les fonts de la seva formació d'opinió) mentre que en l'esquerra ens limitem a balbotejar arguments inconnexos, sempre a la defensiva, donant la idea d'intel·ligències de curt abast que no tenen ni idea de com enfrontar-se a la complexitat i la crisi de les societats tardo-liberals.

No obstant això, des del fons de la seva inanitat política i social, l'esquerra italiana està sempre disposada a escopir a tot el que es mou: el rossobrunisme s'ha convertit ja en una categoria de l'ànima. Un "red-brain" és qualsevol que qüestioni temes «sensibles» o controvertits; qualsevol que no s'alineï amb el «washingtonianamente correcte» de l'agenda global; qualsevol que no es proposi la tasca d'educar als pobles del món en els lluents valors de la modernitat liberal. Qualsevol que encara tingui la capacitat de parlar amb els proletaris: això significa escoltar, comunicar i organitzar a trossos confusos i hostils de la societat, ara refractaris al raonament col·lectiu, hauria de ser titllat de roig. L'«esquerra» europea sembla acontentar-se amb ocupar racons tranquil·litzadors i menysprear qualsevol contacte no sols amb el botiguer xenòfob, sinó també amb el treballador preocupat pel preu al qual ha de vendre la seva força de treball, dins del nou i salvatge mercat laboral global... Però tornem a les eleccions alemanyes.

Al no viure a Alemanya, la majoria de nosaltres només podem informar-nos a través del testimoniatge directe d'observadors italians i de materials traduïts i publicats. I això és el que intentem fer en aquestes setmanes: adquirir punts de vista i reelaborar-los. Al cap i a la fi, cal tenir en compte moltes variacions, començant per les especificitats regionals del vot alemany. Però, què es pot extreure d'una lectura general dels elements coneguts?

1) BSW demostra la capacitat objectiva d'obrir canals de diàleg en una societat molt atomitzada. No és una força autoreferencial. No es parla a si mateixa. Ha aconseguit conectar amb trossos de societat i de territori que se senten privats de representació política.

2) El seu públic objectiu són les vastes capes socials dels perdedors de la modernitat, cosa que no significa els «pobres», sinó àmplies masses treballadores, a cavall entre la classe obrera i la classe mitjana, que se senten víctimes d'un retrocés substancial i irreversible de la seva condició, herència desgastada dels «gloriosos anys trenta». La crisi d'aquestes classes és una crisi del pacte social fordista i de l'imperialisme unipolar anglosaxó.

3) Dins del concepte de «perdedor» cal entendre la desorientació d'una societat que no pot gestionar els fluxos globals d'homes i capitals pels quals està investida (d'aquí ve que la immigració sigui vista com un perill) i que tem estar en primera línia en la guerra contra Rússia. Des d'aquest punt de vista, és un públic que clama per protecció social en tots els sentits: des de la inseguretat quotidiana fins al terror de trobar-se en el malson de la guerra. No podem dividir les ansietats de la gent en sanes i malsanes: la por és només por; les pors «percebudes» són un invent de psicòlegs i estadístics. Parlem de persones que miren les tecnologies amb desconfiança, que se senten enganyades, desorientades, desequilibrades, preses de les agendes de centres de comandament remots i invisibles (i no els falta raó: en essència, aquesta és la seva vida)

4) Llavors no parlem dels «últims», sinó de les classes productives, trossos de la classe obrera activa o desvinculada, segments ancians o joves amb baixa escolaritat, marginats per escassa qualificació professional o per una pertinença territorial que penalitza, però no obstant això dins del dispositiu de producció social. Es tracta de grans masses -que tendeixen a ser majoritàries- en caiguda lliure, culturalment parlant. És com si Alemanya revisqués un nou any zero: despertar ja no entre els enderrocs de la postguerra, sinó entre les esquerdes del model alemany i la seva suposada invencibilitat. Recessió, tancaments de fàbriques, contracció contínua dels salaris reals: i la sensació d'estar representats per una classe política que ja no compleix els requisits de protecció de l'interès nacional.

5) Aquest humus de masses no evoca el dramàtic temperament de Weimar -no s'albira un corporativisme austro-alemany en l'horitzó de la història-, però obre escenaris imprevisibles. Els vells partits no se sostenen, ja no guien a la majoria de la societat, no representen aquestes noves ansietats de les masses. Fins i tot l'evocació antifeixista ja no funciona: els que voten a la AFD no conreen el revengisme, simplement volen expressar de la forma més clara possible el seu distanciament de la classe política «europeista» i de totes les seves opcions històriques. Cada vegada més ciutadans europeus -especialment la classe treballadora- voten ara a forces identificades com a «antisistèmiques» -amb totes les faules que tal atribució comporta-. Es tracta d'illes socials de ressentiment massiu i temors en part reals i en part alimentats artificialment. En aquesta dinàmica també es poden rastrejar els signes de moltes ruptures serioses que van madurar durant la temporada de tancaments, que havien romàs sota el radar i estaven esperant una bona oportunitat per a saltar. Un vot de protesta, un vot de còlera, un vot de cansament, un vot de desconfiança: tot barrejat en un calder àcid en el qual, no obstant això, és imprescindible ficar les mans. Els que vulguin mantenir-les netes i asèptiques quedaran fora de joc.

6) Al cap i a la fi, els cercles de l'esquerra «alternativa» estan plens de gent de bona voluntat que ja ha renunciat a parlar fins i tot amb els seus veïns o companys de treball. Militants que exhibeixen una trista ortodòxia, diuen feixista a tothom i no gaudeixen de la confiança ni tan sols dels familiars més pròxims. És d'aquests sectors d'on procedeixen les pitjors acusacions llançades contra Sarah Wagenknecht: xenofòbia, nacionalisme i reapropiació de «banalitats keynesianes»... Algú va arribar a escriure que ja no s'esmenta el socialisme en els programes de BSW: seria interessant veure quina força política de l'esquerra europea (per sobre del 2,5%) esmenta el socialisme en els seus programes electorals. Quant a la xenofòbia, és curiós que l'acusació provingui de partits predominantment «blancs i nadius», mentre que el grup dirigent de BSW està compost en gran part per cognoms no alemanys. El que en si no garanteix ortodòxia i puresa, però almenys fa incongruent l'acusació de «odi als estrangers».

7) BSW s'està posicionant com l'única alternativa viable a Alemanya, en aquesta etapa històrica, entre el món d'Úrsula i l'extrema dreta liberal. Criticar-ho sobre la base del rancor ideològic no sols és ridícul, sinó també contraproduent. Significa precisament empènyer cap a la dreta un calador de vots i projectes que no neixen en aquest llit ni semblen voler acabar en ell. El model del BSW és en el qual s'articularà l'esquerra europea en els pròxims anys, ens agradi o no. Les coses no surten com imaginem en les nostres inofensives fantasies idealistes d'iconografia tranquil·litzadora i punys tancats. Cal comptar amb aquest tros de realitat: hic et nunc. Aquest populisme d'esquerres -del qual alguns segments del Moviment 5 Estrelles van ser precursors en el laboratori italià- és capaç de parlar a la gent senzilla, als explotats, als socialment febles. És una capacitat de diàleg que l'esquerra-esquerra ja no posseeix, a causa de la seva insipidesa, a la seva mandra i al fet que es refugia en causes ultraminoritaries, abandonant els vincles de masses i les cultures populars. A Alemanya -i allí on es creuen les condicions- cal dialogar amb aquestes experiències i evitar que siguin absorbides per un «frontisme» de l'antifeixisme respectable i institucional; o que derivin cap a la dreta, deriva que desgraciadament sempre és possible.

 

Giovanni Iozzoli viu a Mòdena, és escriptor i delegat sindical metal·lúrgic. Va participar activament en les lluites per l'habitatge i el treball a Nàpols entre els anys vuitanta i noranta. Ha publicat novel·les, participat en volums col·lectius i escrit col·laboracions per a diverses revistes.

 

Traduït de Sinistrainrete: https://www.sinistrainrete.info/articoli-brevi/29076-giovanni-iozzoli-l-enigma-wagenknecht.html

He traduït al català aquesta extraordinària conferència que va fer James K. Galbraith en honor de Luigi Pasinetti, recentment desaparegut, i que recentment va ser publicada per Post-Neoliberalism. PATHWAYS FOR TRANSFORMATIVE ECONOMICS AND POLITICS: https://www.postneoliberalism.org/articles/evolution-and-revolution-in-the-field-of-economics/

Evolució i revolució en el camp de l'economia

per James K. Galbraith
05 JUNY 2024

En la seva ponència de maig de 2024 en una conferència internacional en memòria de Luigi Pasinetti celebrada en la Accademia Nazionale dei Lincei de Roma, el professor James Galbraith considera la revolucionària obra de Luigi Pasinetti i el lluny que ha encara d'arribar el camp de l'economia. En relacionar l'obra de Pasinetti amb la dels seus predecessors (Keynes, Commons, Veblen i Robinson, per exemple), Galbraith subratlla per què la teoria dominant encara no es basa en indagacions o principis científics. Insisteix que, lluny de posar pegats els defectes de l'economia neoclàssica, és hora de completar la revolució keynesiana desenvolupant un marc analític biofísic que incorpori les aportacions de Pasinetti a la nostra comprensió del temps, els diners i la distribució.

Mentre escoltava el professor Roselli, el meu primer instint va ser que potser era necessari començar disculpant-me per la meva nacionalitat. Però llavors se'm va ocórrer recordar-li que cap dels creadors de l'economia neoclàssica era estatunidenca: ni Walras, ni Menger, ni Jevons, ni Marshall, ni molt menys Frank Hahn. Els estatunidencs només van arribar en una segona i derivada generació després que les nostres institucions fossin superades, i hi havia, en una tradició estatunidenca preexistent, una economia que es remunta a Thorstein Veblen, John R. Commons i un cert emigrant del Canadà, el nom del qual la modèstia familiar m'impedeix esmentar aquí. Al meu entendre, això estava molt d'acord amb les idees de Keynes i Luigi Pasinetti.

Keynes i l'economia revolucionària
En les pàgines finals de Keynes i els keynesians de Cambridge, Pasinetti resumeix la seva visió de la dinàmica estructural d'una economia de producció monetària, un esforç de tota una vida per a fer avançar una revolució que no es va aconseguir plenament i que, de fet, es va veure aclaparada en vida per una salvatge contrarevolució (detallada meticulosament, en el que a Cambridge es refereix, en un treball recent de Ashwani Saith) i soscavada, com reconeix Pasinetti, per lluites intestines i fallades de visió estratègica i tàctica entre els mateixos revolucionaris. Però mirant cap enrere, es pot argumentar que les condicions revolucionàries dels anys trenta havien desaparegut en els anys 50 i 60, buidant el camí a l'autocomplaença i al dogma neoclàssic, simplificador i obscurantista: competència perfecta, rendiments constants, equilibri general, productivitat marginal, neutralitat monetària, expectatives racionals, per no esmentar la teoria del creixement de Solow i la negativa a reconèixer la crítica del capital - i en l'àmbit polític, el Consens de Washington, pressupostos equilibrats, diners ajustats, privatització, desregulació, lliure comerç, mercats de capitals oberts. Per raons òbvies, el fracàs d'aquesta estranya confecció és ara evident, el paradigma està deshilachado; està fragmentat, com ja s'ha observat, en economia experimental i del comportament (però també, sobretot, en el que jo descriuria com a econometria empírica de petit calibre, anàlisi estadística).
Aquí és on entra l'economia o el que fan els economistes. I estem de nou en un escenari proto-revolucionari. Per tant, la revolució potser pot reprendre's ara i el nostre projecte aquí, insisteixo, no és merament arqueològic. La qüestió que se'ns planteja és quina direcció ha de prendre. Pasinetti descriu el ethos de Cambridge com alguna cosa que ha operat a dos nivells. Un d'ells és purament teòric. Està representat, sobretot, per Sraffa i l'altre és institucional - representat, sobretot diria jo, per Nicky Kaldor - Economia Pura i Economia Política, si es vol, amb Keynes (gairebé sol o certament en una posició preeminent) operant igualment en tots dos nivells. Però Pasinetti també cita a Schumpeter en reclamar una visió unificadora: alguna cosa que pugui donar sentit a tot el panorama i transmetre'l pràcticament d'un cop d'ull als no iniciats. Per a Schumpeter, com per a Veblen, es tractava de l'evolució: La selecció natural de Darwin, l'economia com a procés i no com a resultat, el materialisme per sobre de la teleologia, el pas de l'economia de la immobilitat del segle XVIII al canvi i l'agitació de la ciència del segle XIX. En el segle XX, es va tornar a una espècie d'immobilisme controlat, almenys durant un temps: la teoria del creixement, de nou, la síntesi neoclàssica.
I així, ja que aquesta immobilització ha començat ara -de fet es troba en un avançat estat de dissolució-, és un bon punt de partida fins i tot per a nosaltres. Però fins i tot dins de les directrius marcades per Pasinetti, ja s'han articulat nou punts, podem anar més enllà. I vull citar només unes línies de Keynes i dels keynesians de Cambridge. Escriu: "és precisament aquí on s'arriba al punt crucial. Quin altre marc de referència podem buscar? La teoria tradicional no en proporciona un altre. Ens deixa en el desert, completament perduts. Per a resoldre l'enigma cal deixar realment de posar pegats, cal tornar de veritat a l'exhortació inicial de Keynes a un canvi realment radical, a una autèntica ruptura amb les limitacions reduccionistes de l'economia neoclàssica. Ha arribat el moment de navegar àmpliament i lliurement més enllà". Però, cap a on?

Economia, temps i espai
Fa temps, a suggeriment de Robert Skidelsky, vaig sostenir que la Teoria General de Keynes es va elaborar en analogia explícita amb Einstein: producció monetària, espaitemps. La demanda efectiva és relativa a la curvatura de l'espai en presència d'objectes massius. La integració de la macro i la micro és similar al dictamen de John Archibald Wheeler que la matèria li diu a l'espai com corbar-se i l'espai li diu a la matèria on anar. Continuo pensant que és una forma relativament fàcil i eficaç de presentar la teoria general als estudiants universitaris als quals els cursos d'economia neoclàssica no els han llevat el sentit comú ni la visió del món. Però queda per unificar els nivells teòric i institucional. I per a això, permetin-me suggerir que els principis biofísics regits per lleis termodinàmiques són l'eina adequada, entre altres coses perquè unifiquen immediatament l'economia i les ciències socials en general amb la física i la biologia, fent que el conjunt sigui comprensible en termes comuns i exposant les il·lusions precientífiques de l'edifici neoclàssic.
Quan vaig conèixer a Joan Robinson -estava en els meus primers dies com a estudiant de postgrau l'únic any que vaig passar a Cambridge- em va portar a menjar a la mantegueria de la Biblioteca de la Universitat i em va explicar, i record que ho va dir explícitament: "No es pot posar temps en un diagrama IS-LM". En aquell moment no tenia ni idea del que estava dient, però ara el reformularia com "l'economia està subjecta a l'entropia tant com qualsevol altra cosa".
En poques paraules biofísiques, tota activitat requereix recursos, que han de produir un excedent, un rendiment major del qual costa extreure'ls. Aquesta idea no és nova en la Accademia Nazionale dei Lincei. Alberto Quadrio Curzio, si fos aquí, agrairia, confio, que l'exposés en primer lloc. En segon lloc, tota extracció requereix una inversió fixa prèvia -tant si parlem de fotosíntesi com de fissió nuclear- que es realitza únicament amb l'expectativa d'obtenir beneficis en condicions d'incertesa, en les quals influeixen els tipus de descompte i el cost del capital. Els diners crediticis -i aquí estem parlant de producció monetària, així que hem d'introduir això- és un dispositiu per a concentrar el capital en mans capaces d'utilitzar-lo en un substitut més o menys civilitzat de la pirateria i el pillatge (les anteriors formes comunes d'aconseguir-ho). Totes les inversions tenen un termini limitat. Res és per sempre. No hi ha equilibri. Res és permanent. No hi ha fi de la història. Fins on puc dir, tots els elements de la visió de Keynes, Kaldor, Sraffa, Pasinetti són compatibles amb aquesta. En particular, com instava Pasinetti, situa la producció i la decisió de produir en el centre de l'anàlisi, i no l'intercanvi d'algun mode misteriós de béns prèviament produïts (com en l'esquema de Walras, Marshall, Arrow, Debreu).

Teories del valor
Pasinetti sempre va estar molt preocupat, fins al final de la seva vida com acabem de sentir, per la teoria del valor. Doncs bé, la producció tracta de la realització del valor econòmic. I jo argumentaria, i estic argumentant amb el coautor Jing Chen en documents i un llibre de pròxima aparició, que el valor depèn de dues consideracions: l'escassetat (la formulació preferida de Walras) en relació amb la grandària del mercat, i el poder de mercat (o el grau de competència), que, òbviament, ja es reconeix en el treball de Joan Robinson sobre la competència imperfecta. Tots dos poden captar-se mitjançant una simple funció logarítmica, en la qual l'escassetat és l'argument expressat com a probabilitat i el nombre de proveïdors o el grau de monopolis no és més que la base del logaritme. En aquest esquema tan simple, a mesura que augmenta la penetració en el mercat o el nombre de proveïdors, el valor disminueix. Si es pren la mitjana d'una sèrie de productes o processos, l'expressió matemàtica és idèntica a l'entropia o a la informació de les teories de Shannon, resultats bastant coherents en tota una sèrie de camps. L'expressió i el seu concepte subjacent són intrínsecament dinàmics i posen en relleu la cerca de valor en la novetat, en l'exclusivitat, en l'expansió i el control del mercat. La decisió de produir també pot captar-se mitjançant una equació diferencial una mica menys simple que té en compte els costos fixos i variables, la durada del projecte, el tipus de descompte i la incertesa.
La intuïció és familiar per a qualsevol empresa en el sentit que les eficiències i comoditats de la vida moderna van ser possibles gràcies a grans inversions fixes en un clima de baixa incertesa i recursos barats fàcilment disponibles, la qual cosa va facilitar una ràpida millora tècnica. Es tracta de l'extraordinària confluència de la macrogestió keynesiana i l'era del petroli, que va començar en els anys vint, però va arrelar realment en els trenta: en un món (a partir dels anys quaranta) que durant molt de temps va estar estabilitzat per un marc global gestionat pels Estats Units, a través d'unes certes institucions, entre elles les Nacions Unides.
Una vegada més, no hi ha immobilitat ni equilibri. Les condicions favorables poden veure's alterades pel canvi de les condicions físiques, l'esgotament dels recursos, o pel desplaçament del control sobre els recursos, o per una mala gestió (deixar ociosos els recursos disponibles), o per un desplaçament de la gestió de tot el sistema d'un concepte d'administració (és a dir, el foment del desenvolupament econòmic sobre una base àmplia) a un altre de depredació (és a dir, l'afany per acaparar els recursos i fer-los escassos per a una gran part de la població mundial). Aquestes coses s'han tornat característiques des de la dècada de 1970, especialment des de la dècada de 1980, i encara més especialment des de principis de la dècada de 2000, amb la consegüent disminució de la taxa de rendiment biològic (és a dir, la taxa de reproducció de l'espècie humana) i els possibles descensos de la població són ara la conseqüència evident del que és una decisió econòmica molt senzilla per part de milions de llars.

Diners, plans i distribució
La producció monetària pressuposa diners. I des d'una perspectiva pedagògica i política, haig de parlar aquí en nom d'alguns col·legues meus estatunidencs, defensant de nou les poques gràcies salvadores del panorama nacional en aquest moment. Però els majors progressos recents cap a la realització de la revolució de Pasinetti en aquest àmbit s'han basat en Keynes, en particular en el Tractat sobre els diners, en Hyman Minsky i en els seus arguments sobre la inestabilitat financera. I aquest és l'àmbit d'un grup d'acadèmics que han encunyat l'expressió Teoria Monetària Moderna (TMM), l'amenaça de la qual per al corrent principal neoclàssic és extremadament evident pel menyspreu que aboquen sobre ells acadèmics en llocs destacats.
Però el fet és que el seu treball ajuda a aclarir que els diners el creen els governs i els bancs per a fer coses, per a crear demanda efectiva específica i agregada. Referent a això, és fonamental distingir entre diners sobirans i no tan sobirà en la jerarquia de les finances mundials. Per als primers, l'aproximació a la plena ocupació només està limitada per les restriccions reals de recursos. Com sostenia Keynes, tot el que es pot fer es pot permetre. L'única limitació és el que realment no pots fer. Per als quals no estan en una posició tan afavorida, l'accés als recursos reals està racionat per l'accés al finançament extern. D'aquesta manera, en l'era postcolonial es va perpetuar un sistema colonial, per dir-ho així, per la porta de darrere.
El marc biofísic pressuposa plans. És a dir, flama la nostra atenció sobre el fet que un sistema de qualsevol mena té diferents parts per a diferents funcions, que generalment treballen juntes, però que a vegades es trenquen. Això és com qualsevol ésser viu o qualsevol màquina. No es tracta de la interacció de partícules, ni estables ni complexes ni caòtiques, com en els models basats en agents, sinó diferenciades i integrades. I aquí reafirmem el punt: com tot sistema biològic o mecànic, les societats humanes i les seves economies funcionen segons plans. En els éssers vius, aquests plans estan codificats en els gens; en les màquines i els edificis, en els plans; i en les societats i les economies, en els hàbits, les normes i les lleis. Aquests evolucionen de diferents maneres en diferents llocs, raó per la qual no existeix una millor fórmula universal per a la política econòmica i per la qual tots els intents d'imposar una - tornar al Consens de Washington - estan condemnats al fracàs. Per no parlar de la vana esperança que els mercats (a vegades i d'alguna manera deixats en pau) s'autoregulin o s'autoorganitzin. No es poden assimilar aquests conceptes a una perspectiva biofísica coherent amb la biologia, la mecànica o l'economia en la línia de Keynes i Pasinetti.
Finalment, un marc biofísic integra la producció monetària en l'estudi de la distribució -no sols de la distribució funcional, sinó també de la distribució dels salaris o dels ingressos familiars-, de manera que l'evolució de les desigualtats a escala mundial (recollida en els conjunts de dades nacionals i regionals) es converteix en un artefacte dels resultats macroeconòmics. Així és com la macroeconomia controla els resultats microeconòmics i l'exercici del poder econòmic. He construït aquest argument particular al llarg dels anys des de la base, començant amb l'aplicació de les mesures de desigualtat basades en l'entropia de Henri Theil a conjunts de dades administratives i industrials, la qual cosa ha portat, en última instància, a mostrar com la innovació impulsa la desigualtat als països avançats, mentre que les accions del règim monetari i financer mundial, que canvia amb el temps, dominen el moviment de les desigualtats dins dels països en la major part del globus, la major part del temps. Aquest treball estableix que l'estabilització o reducció de les desigualtats és una funció reguladora, sense la qual les societats tendeixen a tornar-se bastant inestables. És tan necessària com el control de la demanda agregada efectiva. Però només s'aconsegueix en Estats relativament forts, amb institucions sòlides. I a escala de governança mundial, es tracta d'una revolució que encara està lluny d'aconseguir-se.
Així que m'agradaria reconèixer que va ser la curiositat de Luigi Pasinetti per aquest treball -la seva comprensió immediata, crec, del bé que encaixava en el seu esquema més ampli de les coses- el que li va portar a suggerir el meu nom per a l'elecció a aquest òrgan i, per tant, al privilegi que sento en poder parlar-los avui des d'aquesta tribuna. És senzillament un gran honor poder retre homenatge a aquest gran home, de parlar suau i modest: un model realment meravellós per a qualsevol que vulgui prendre's de debò el negoci de pensar, especialment en economia. I és un plaer estar al costat de companys revolucionaris mentre avancem, espero, per a completar el projecte del qual ell parlava.

Aquests dies que estava repassant articles sobre la Unió Europea, em va tornar a sortir aquest escrit crític deliciós de Wynne Godley, un dels grans economistes heterodoxos sorgits de Cambridge (England) que quan va haver de marxar del Regne Unit per les retallades de Thatcher i companya va trobar aixopluc al The Levy Economics Institute of Bard College als EUA on va continuar treballant intensament i productivament fins a la seva mort. És un dels més grans macroeconomistes postkeynesians que han existit, tot portant, amb altres, la macroeconomia postkeynesiana molt més enllà de Keynes.

Teniu una bona introducció a qui era i que va significar Wynne Godley aquí.

L'article, de 1992, crític amb la Unió Europea, i en concret amb el Tractat de Maastricht i l'Euro, és una absoluta meravella, molt difícil de superar. Vaig pensar que seria bo traduir-lo al català.

Com deia el mestre Johan Cruyff, llegiu-l'ho i disfruteu-l'ho.

 

Maastricht i tot això

Wynne Godley

London Review of Books, Vol. 14 No. 19 - 8 d'octubre de 1992

 

Molta gent en tota Europa s'ha adonat de sobte que a penes sap res sobre el Tractat de Maastricht, encara que intueix, amb raó, que podria suposar una enorme diferència en les seves vides. La seva legítima ansietat ha portat Jacques Delors a fer una declaració en la qual afirma que, en el futur, les opinions dels ciutadans del carrer haurien de ser consultades amb major sensibilitat. Podria haver-ho pensat abans.

Encara que dono suport a l'avanç cap a la integració política a Europa, crec que les propostes de Maastricht, tal com estan, són greument defectuoses, i també que el debat públic sobre elles s'ha vist curiosament empobrit. Amb el rebuig danès, el gairebé fracàs francès i la mateixa existència de l'ERM en dubte després de la depredació dels mercats de divises, és un bon moment per a fer balanç.

La idea central del Tractat de Maastricht és que els països de la CE avancin cap a una unió econòmica i monetària, amb una moneda única gestionada per un banc central independent. Però, com gestionar la resta de la política econòmica? Com el Tractat no proposa més institucions que un banc europeu, els seus promotors han de suposar que no fa falta res més. Però això només podria ser correcte si les economies modernes fossin sistemes autoajustables que no necessitessin cap mena de gestió.

Arribo a la conclusió que aquest punt de vista -que les economies són organismes que s'autoajusten i que mai, sota cap circumstància, necessiten cap gestió- va determinar en efecte la forma en què es va redactar el Tractat de Maastricht. Es tracta d'una versió crua i extrema de l'opinió que des de fa algun temps ha constituït la saviesa convencional europea (encara que no la dels EUA o el Japó) que els governs són incapaços, i per tant no han d'intentar-ho, d'aconseguir cap dels objectius tradicionals de la política econòmica, com el creixement i la plena ocupació. Tot el que pot fer-se legítimament, segons aquesta opinió, és controlar l'oferta monetària i equilibrar el pressupost. Va ser necessari un grup compost en gran part per banquers (el Comitè Delors) per a arribar a la conclusió que un banc central independent era l'única institució supranacional necessària per a dirigir una Europa integrada i supranacional.

Però hi ha molt més. Cal subratllar des del principi que l'establiment d'una moneda única en la CE posaria fi a la sobirania de les nacions que la componen i a la seva capacitat d'actuar de manera independent en assumptes importants. Com ha argumentat Tim Congdon de forma molt convincent, el poder d'emetre els seus propis diners, de fer girs sobre el seu propi banc central, és la qüestió principal que defineix la independència nacional. Si un país renuncia a aquest poder o el perd, adquireix l'estatus d'autoritat local o colònia. Òbviament, les autoritats locals i les regions no poden devaluar. Però també perden el poder de finançar dèficits mitjançant la creació de diners, mentre que altres mètodes d'obtenció de finançament estan subjectes a la regulació central. Tampoc poden modificar els tipus d'interès. Com les autoritats locals no posseeixen cap dels instruments de la política macroeconòmica, la seva elecció política es limita a qüestions relativament menors: una mica més d'educació aquí, una mica menys d'infraestructures allà. Crec que quan Jacques Delors torna a insistir en el principi de "subsidiarietat", en realitat només ens està dient que se'ns permetrà prendre decisions sobre un major nombre d'assumptes relativament poc importants del que podríem haver suposat anteriorment. Tal vegada, després de tot, ens permet menjar cogombres arrissats. N'hi ha per això i per molt més.

Permetin-me expressar una opinió diferent. Crec que el govern central de qualsevol Estat sobirà ha d'esforçar-se tot el temps per determinar el nivell global òptim de provisió pública, la càrrega impositiva global correcta, l'assignació correcta de les despeses totals entre necessitats contraposades i la distribució justa de la càrrega impositiva. També ha de determinar fins a quin punt qualsevol diferència entre despeses i impostos es finança recorrent al banc central i en quina mesura es finança mitjançant emprèstits i en quines condicions. La forma en què els governs decideixin totes aquestes qüestions (i algunes altres), i la qualitat del lideratge que puguin desplegar, determinarà, en interacció amb les decisions de particulars, empreses i estrangers, aspectes com els tipus d'interès, el tipus de canvi, la taxa d'inflació, la taxa de creixement i la taxa de desocupació. També influirà profundament en la distribució de la renda i la riquesa, no sols entre els individus, sinó entre regions senceres, ajudant, cal esperar, a les afectades negativament pel canvi estructural.

No es pot dir gairebé res senzill sobre l'ús d'aquests instruments, amb totes les seves interdependències, per a promoure el benestar d'una nació i protegir-la tan bé com sigui possible dels xocs de diversa índole als quals inevitablement es veurà sotmesa. Només té un significat limitat, per exemple, dir que els pressupostos han d'estar sempre equilibrats quan un pressupost equilibrat amb despeses i impostos al 40% del PIB tindria un impacte totalment diferent (i molt més expansiu) que un pressupost equilibrat al 10%. Per a imaginar la complexitat i la importància de les decisions macroeconòmiques d'un govern, n'hi ha prou amb preguntar-se quina seria la resposta adequada, en termes de política fiscal, monetària i canviària, per a un país a punt de produir grans quantitats de petroli, d'una quadruplicació del preu del petroli. Hauria estat correcte no fer res? I cal no oblidar mai que, en períodes de crisis molt greus, pot ser fins i tot convenient que un govern central pequi contra l'Esperit Sant de tots els bancs centrals i invoqui l'"impost inflacionista", és a dir, que s'apropiï deliberadament de recursos reduint, mitjançant la inflació, el valor real de la riquesa en paper d'una nació. Després de tot, va ser mitjançant l'impost inflacionista com Keynes va proposar que paguéssim la guerra.

Recito tot això per a suggerir, no que no s'hagi de renunciar a la sobirania en la noble causa de la integració europea, sinó que si els governs individuals renuncien a totes aquestes funcions, senzillament han de ser assumides per alguna altra autoritat. La increïble llacuna del programa de Maastricht és que, si bé conté un projecte per a l'establiment i el modus operandi d'un banc central independent, no hi ha cap projecte de l'anàleg, en termes comunitaris, d'un govern central. No obstant això, hauria d'haver-hi un sistema d'institucions que complís totes les funcions en l'àmbit comunitari que actualment exerceixen els governs centrals dels diferents països membres.

La contrapartida de la renúncia a la sobirania hauria de ser que les nacions components es constituïssin en una federació a la qual es confiés la seva sobirania. I el sistema federal, o govern, com seria millor anomenar-lo, hauria d'exercir totes aquestes funcions en relació amb els seus membres i amb el món exterior que he esbossat breument més amunt.

Considerem dos exemples importants del que hauria de fer un govern federal, a càrrec d'un pressupost federal.

Els països europeus es troben actualment immersos en una greu recessió. Tal com estan les coses, sobretot tenint en compte que les economies dels Estats Units i el Japó també trontollen, no és gens clar quan es produirà una recuperació significativa. Les implicacions polítiques d'aquesta situació comencen a ser aterridores. No obstant això, la interdependència de les economies europees és ja tan gran que cap país individual, amb l'excepció teòrica d'Alemanya, se sent capaç d'aplicar polítiques expansives pel seu compte, perquè qualsevol país que intentés expandir-se pel seu compte aviat es trobaria amb una restricció de la balança de pagaments. La situació actual demana a crits una expansió coordinada, però no existeixen ni les institucions ni un marc de pensament consensuat que permetin aconseguir aquest resultat òbviament desitjable. Cal reconèixer francament que si la depressió s'agreugés de veritat - per exemple, si la taxa de desocupació tornés permanentment al 20%-25% característic dels anys trenta - els diferents països exercirien tard o d'hora el seu dret sobirà a declarar que tot el moviment cap a la integració és un desastre i recorrerien al control de canvis i a la protecció - una economia de setge, si es vol. Això equivaldria a una reedició del període d'entreguerres.

Si existís una unió econòmica i monetària (UEM), en la qual s'hagués abolit realment el poder d'actuar de manera independent, la expansió "coordinada" del tipus que tan urgentment es necessita ara només podria ser duta a terme per un govern federal europeu. Sense una institució d'aquest tipus, la UEM impediria l'actuació eficaç dels diferents països i no posaria res en el seu lloc.

Un altre paper important que ha d'exercir qualsevol govern central és el de posar una xarxa de seguretat sota els mitjans de subsistència de les regions components que es troben en dificultats per raons estructurals - pel declivi d'alguna indústria, per exemple, o per algun canvi demogràfic econòmicament advers. En l'actualitat, això succeeix en el curs natural dels esdeveniments, sense que ningú se'n doni realment compta, perquè les normes comunes de prestació pública (per exemple, la salut, l'educació, les pensions i les taxes de subsidi de desocupació) i una càrrega comuna (és d'esperar, progressiva) dels impostos s'institueixen generalment en tots els països individuals. Com a conseqüència, si una regió sofreix un grau inusual de declivi estructural, el sistema fiscal genera automàticament transferències netes a favor seu. In extremis, una regió que no pogués produir res no passaria fam perquè rebria pensions, subsidis de desocupació i els ingressos dels funcionaris.

Què ocorre si un país sencer - una "regió" potencial en una comunitat plenament integrada - sofreix un revés estructural? Mentre sigui un Estat sobirà, pot devaluar la seva moneda. Llavors pot comerciar amb èxit amb plena ocupació sempre que la seva població accepti la retallada necessària dels seus ingressos reals. Amb una unió econòmica i monetària, aquest recurs està òbviament vetat, i la seva perspectiva és realment greu tret que s'adoptin disposicions pressupostàries federals que compleixin una funció redistributiva. Com es reconeixia clarament en l'Informe MacDougall publicat en 1977, ha d'haver-hi una contrapartida per a renunciar a l'opció de la devaluació en forma de redistribució fiscal. Alguns escriptors (com Samuel Brittan i Sir Douglas Hague) han suggerit seriosament que la UEM, en abolir el problema de la balança de pagaments en la seva forma actual, aboliria de fet el problema, quan existeix, de la incapacitat persistent per a competir amb èxit en els mercats mundials. Però, com assenyalava el professor Martin Feldstein en un important article publicat en The Economist (13 de juny), aquest argument és molt perillosament erroni. Si un país o una regió no té poder per a devaluar, i si no és beneficiari d'un sistema d'igualació fiscal, res impedeix que sofreixi un procés de declivi acumulatiu i terminal que condueixi, al final, a l'emigració com a única alternativa a la pobresa o la inanició. Simpatitzo amb la posició d'aquells (com Margaret Thatcher) que, davant la pèrdua de sobirania, desitgen baixar del tren de la UEM per complet. També simpatitzo amb aquells que busquen la integració sota la jurisdicció d'alguna mena de constitució federal amb un pressupost federal molt major que el del pressupost comunitari. El que em sembla totalment desconcertant és la postura dels qui pretenen una unió econòmica i monetària sense la creació de noves institucions polítiques (a part d'un nou banc central), i que aixequen les mans, espantats davant les paraules "federal" o "federalisme". Aquesta és la postura adoptada actualment pel Govern i per la majoria dels que participen en el debat públic.