Socialisme climàtic

Jason Hickel

15 de juny de 2025

 

Estic escrivint aquest missatge als milions de persones que han participat en el moviment climàtic en els últims anys. Aquest moviment ha estat una força increïble, gràcies al teu coratge, passió i compromís. Ha creat una nova consciència pública i un poderós sentit de voluntat popular. Aquests són grans assoliments. I, no obstant això, és evident que ara hem arribat a un punt mort i que és necessari un nou camí.

La veritat és que la crisi climàtica no es pot abordar dins del capitalisme. Això pot ser difícil per a alguns d'acceptar, però és vital que entenem aquest fet i desenvolupem les nostres estratègies en conseqüència, en cas contrari ens dirigim a un cert fracàs. I en aquesta qüestió, el fracàs no és una opció.

En primer lloc, què vull dir amb capitalisme? La gent sovint assumeix que el capitalisme està definit per les empreses, els mercats i el comerç. Però aquestes coses van existir durant milers d'anys abans del capitalisme i han adoptat moltes formes diferents. En realitat, el principal que distingeix el capitalisme és que és fonamentalment antidemocràtic.

Això pot semblar estrany perquè, òbviament, molts de nosaltres vivim en sistemes polítics democràtics, en els quals podem triar de tant en tant a líders governamentals, fins i tot si reconeixem que aquests sistemes són corruptes i inadequats. Però quan es tracta de l'economia, del sistema de producció, ni tan sols es permet l'entrada d'una pretensió de democràcia. Sota el capitalisme, la producció és controlada aclaparadorament pel capital: els grans bancs, les grans corporacions, i l'1% que posseeix la majoria d'actius invertibles. Determinen què produir, com utilitzar el nostre treball i els recursos del nostre planeta, i qui hauria de beneficiar-se.

I per al capital, el propòsit de la producció no és satisfer les necessitats humanes ni millorar la societat, molt menys per assolir qualsevol objectiu ecològic. El propòsit és maximitzar i acumular beneficis. Aquest és l'objectiu primordial. Això es coneix com la “llei capitalista del valor”: el capital només inverteix a produir allò que és rendible per al capital.

Això planteja problemes molt greus per a la transició energètica. Sabem que hem de reduir els combustibles fòssils i augmentar l'energia renovable. Durant anys, els economistes ens van dir que una vegada que les energies renovables es tornessin més barates que els combustibles fòssils, la transició es produiria automàticament. Però no està passant. Per què? Perquè mentre que les energies renovables són més barates que els combustibles fòssils, els combustibles fòssils són al voltant de 3 vegades més rendibles. Això passa perquè les energies renovables tenen una barrera d'entrada baixa i són altament competitives (que és gran per als preus baixos!), mentre que els combustibles fòssils són més propicis per al control del mercat i els preus de monopoli.

Així que el capital continua produint combustibles fòssils i inverteix molt poc en renovables, fins i tot mentre el món crema al nostre voltant. Som ostatges d'aquesta lògica mortal. I no és només l'energia on sorgeix aquest problema. També necessitem construir trànsit públic, aïllar edificis, innovar tecnologies verdes, regenerar ecosistemes i desenvolupar l'agroecologia. Aquestes coses són senzilles de fer, però el capital no inverteix en aquestes activitats perquè no són prou rendibles. Sota el capitalisme, patim una escassetat crítica de coses existencialment necessàries que d'altra manera es podrien lliurar fàcilment.

Ja hi ha moltes evidències. Durant els últims dos anys, diverses empreses d'inversió importants han abandonat les seves promeses climàtiques, admetent obertament que la transició verda no és prou rendible per a ells. Aquest hauria de ser un moment clar per a tots nosaltres: no es pot confiar en el capital per a resoldre la crisi climàtica. Estem mirant el fracàs a la cara i anant ràpidament cap a un futur molt ombrívol.

Empitjora. Sabem que, per a complir els objectius de l'Acord de París, els països d'ingressos alts han de reduir el consum total d'energia. Algunes d'aquestes millores es poden aconseguir mitjançant millores d'eficiència, sí. Però també requereix reduir les formes de producció nocives i innecessàries, no sols els combustibles fòssils, sinó també coses com els vehicles lleugers, els avions privats, les mansions, la moda ràpida, la carn de boví industrial, la publicitat i la pràctica de l'obsolescència planificada. Els científics han deixat clar que si volem aconseguir una descarbonització prou ràpida, això ha d'estar sobre la taula.

Aquest enfocament pot tenir beneficis potents. No només redueix l'ús d'energia i facilita la descarbonització, sinó que també allibera les capacitats productives –treball i fàbriques– que es poden tornar a mobilitzar per accelerar la producció social i ecològicament necessària. Però també aquí ens enfrontem a un mur: el capital no decreixerà voluntàriament les formes de producció rendibles. I totes aquestes coses –els SUV, la carn de boví industrial, etc.– són molt rendibles, per la qual cosa ens veiem obligats a continuar produint-les.

Penseu-hi d'aquesta manera. La crisi climàtica està impulsada al 100% pel sistema de producció. Es tracta de qui controla la producció i què produeixen. La gent diu que el clima és un problema complex i difícil de resoldre, però això és fals. De fet, és extremadament fàcil. Tenim una capacitat productiva més que suficient; podem fer pràcticament tot el que puguem imaginar. El problema és que estem subjectes a la llei capitalista del valor, i així ens impedeixen fer el que sabem que cal fer.

Llavors, quin és l'antídot per al capitalisme? Democràcia econòmica. Amb el control democràtic de les nostres capacitats productives podem aturar el col·lapse climàtic en un termini curt. Podem superar la llei capitalista del valor, i organitzar la producció al voltant d'objectius socials i ecològics.

No és ciència espacial. I això es pot aconseguir amb polítiques senzilles. Necessitem una orientació creditícia per a reduir la inversió en indústries nocives. Es necessiten finances públiques i política industrial per a fer la producció necessària independentment dels beneficis. Necessitem una garantia pública d'ocupació i obres públiques per a tornar a mobilitzar les nostres capacitats al voltant d'objectius urgents. Es necessiten serveis universals per a garantir que tothom tingui accés als recursos necessaris per a una bona vida. I hem de democratitzar les empreses privades: la democràcia laboral! — perquè les empreses es puguin centrar a satisfer les necessitats socials i ecològiques en lloc de maximitzar els beneficis.

La bona notícia és que aquestes polítiques són molt populars, i poden constituir la base d'una plataforma política guanyadora. El socialisme democràtic, on estenem el principi de la democràcia al terreny de la producció, és un camí viable —de fet, l'únic camí— cap a un futur segur i just.

Aquesta és la realitat. El moviment climàtic s'ha centrat fins ara en la creació de consciència i en intentar empènyer els polítics a prendre mesures. Però la falta de consciència ja no és el problema. I els nostres polítics es neguen a actuar perquè estan alineats amb la classe capitalista i, en última instància, compromesos amb el capitalisme. Necessitem una nova manera d'avançar: construir nous partits polítics de masses que puguin unir treballadors i ecologistes en un projecte compartit de transformació, guanyar eleccions, prendre el poder i complir els objectius que tothom vol aconseguir.

 

Jason Hickel és Professor de l'ICTA-UAB i professor visitant sènior a la London School of Economics. Autor de THE DIVIDE i LESS IS MORE, ambdós traduïts a l'espanyol. Especialista en desigualtat global, economia política i economia ecològica

 

Traduït del Substack de l'autor: https://jasonhickel.substack.com/p/climate-socialism?utm_source=post-email-title&publication_id=4050608&post_id=165939029&utm_campaign=email-post-title&isFreemail=true&r=hm0ra&triedRedirect=true&utm_medium=email

 

 

Les prioritats al revés del pressupost de la Cambra de Representants

Augmentar significativament el deute mentre es redueixen els ingressos del 40% més pobra

Carta oberta de sis economistes guardonats amb el Nobel

2 de juny de 2025

 

Com a economistes que hem dedicat les nostres carreres a investigar com poden créixer les economies i com els beneficis d'aquest creixement poden traduir-se en prosperitat i seguretat àmpliament compartides, ens preocupa seriosament el projecte de llei de reconciliació pressupostària aprovat per la Cambra de Representants dels Estats Units el 22 de maig de 2025.

El mal més agut i immediat derivat d'aquest projecte de llei el sofririen els milions de famílies estatunidenques que perdrien proteccions clau de la xarxa de seguretat com Medicaid i les prestacions del Programa d'Assistència Nutricional Suplementària (SNAP). Les retallades de Medicaid constitueixen un trist pas enrere en el compromís de la nació de proporcionar accés a l'atenció sanitària per a tots. Els defensors del projecte de llei de la Cambra sovint afirmen que aquestes retallades de Medicaid es poden aconseguir simplement imposant requisits de declaració de treball als adults sans en edat de treballar. Però els adults sans en edat de treballar no són, per definició, grans consumidors de despesa sanitària, per la qual cosa aconseguir les retallades pressupostades de Medicaid òbviament perjudicarà també uns altres.

Medicaid proporciona cobertura sanitària als estatunidencs amb rendes baixes, però això inclou el pagament de les despeses sanitàries de butxaca dels beneficiaris de Medicare jubilats amb rendes baixes i la prestació de serveis d'atenció domiciliària i en residències als estatunidencs d'edat avançada. Medicaid també cobreix el 41% de tots els naixements als Estats Units, inclòs més del 50% de tots els naixements a Louisiana, Mississipi, Nou Mèxic i Oklahoma. Òbviament, els requisits d'informació sobre el treball no suposaran cap estalvi en aquestes funcions de Medicaid.

A més de proporcionar assistència sanitària assequible a les famílies, Medicaid també és crucial per als pressupostos estatals i els sistemes hospitalaris de tot el país, especialment en les zones rurals. En 2023, el govern federal va enviar 615.000 milions de dòlars als governs estatals per a cobrir la despesa de Medicaid; aquesta contribució federal va representar més del 75% de la despesa total estatal de Medicaid en més de 19 estats. Els hospitals rurals dels estats que van acceptar l'expansió de Medicaid que formava part de la Llei d'Assistència Assequible tenien un 62% menys de probabilitats de tancar que els hospitals rurals dels estats sense expansió.

A més de Medicaid, el projecte de llei de la Cambra també retalla significativament el SNAP. Aquestes fortes retallades a la xarxa de seguretat social s'estan duent a terme per a sufragar el sorprenent cost de les retallades fiscals incloses en el projecte de llei de la Cambra, inclòs el cost ocult de preservar la gran retallada de l'impost de societats aprovat en la llei tributària de 2017. Però fins i tot aquestes fortes retallades de la despesa pagaran molt menys de la meitat de les retallades fiscals (sense incloure si més no el cost de mantenir les retallades de l'impost de societats de la llei de 2017).

Els dèficits estructurals dels Estats Units ja són massa elevats, i els pagaments reals del servei del deute s'han acostat als seus màxims històrics en l'últim any. El projecte de llei de la Cambra preveu $ 3,8 bilions en retallades fiscals addicionals ($ 5,3 bilions si totes les disposicions es fan permanents) en la part superior d'aquestes bretxes fiscals existents-i aquestes retallades d'impostos s'inclinen aclaparantment cap a les llars de majors ingressos. Fins i tot amb les retallades de la xarxa de seguretat, el projecte de llei de la Cambra de Representants fa que el deute públic augmenti en més de 3 bilions de dòlars en els pròxims anys (i més de 5 bilions en la dècada vinent si les disposicions es fan permanents en lloc d'eliminar-se gradualment). L'augment del deute i del dèficit exercirà una notable pressió a l'alça sobre la inflació i els tipus d'interès en els pròxims anys.

La combinació de retallades en programes clau de la xarxa de seguretat, com Medicaid i SNAP, i retallades fiscals que beneficien desproporcionadament a les llars amb majors ingressos significa que el pressupost de la Cambra constitueix una redistribució a l'alça de la renda extremadament gran. Tenint en compte el molt que aquest projecte de llei afegeix al deute dels Estats Units, resulta xocant que continuï imposant pèrdues absolutes al 40% de les llars estatunidenques amb menys ingressos (si part del cost fiscal s'absorbeix en futurs projectes de llei amb aranzels extremadament alts i amplis, la proporció de llars que sofreixin pèrdues absolutes augmentarà ràpidament).

Els Estats Units ha de fer front a una sèrie de reptes econòmics apressants, molts dels quals requereixen un major nivell de capacitat estatal per a navegar, capacitat que es veurà minvada per les grans retallades fiscals. El projecte de llei de la Cambra de Representants no aborda de manera útil cap dels reptes econòmics clau de la nació i agreuja molts d'ells. El Senat hauria de negar-se a aprovar aquest projecte de llei i començar de zero amb el pressupost.

 

Daron Acemoglu MIT Economics

Peter Diamond MIT Economics

Oliver Hart Harvard University

Simon Johnson MIT Sloon School of <management

Paul Krugman Graduate Center, City University of Nova York

Joseph Stiglitz Columbia University

 

 

Per què el Regne Unit és tan improductiu?

És una crisi de reproducció social...

Grace Blakeley

2 de juny de 2025

 

 

L'altre dia vaig llegir un article a The FT sobre com la productivitat del Regne Unit ha disminuït per sota dels nivells pre-COVID. Les coses no estan bé. La productivitat se situa ara un 0,7% per sota del seu nivell el 2019.

Per què importa això? La productivitat és bàsicament el que genera creixement a llarg termini. És una mesura de la quantitat de producció produïda per hora treballada. Més economies productives poden produir més amb menys, de manera que si la seva població no està creixent, llavors l'única cosa que augmentarà el PIB és augmentar la productivitat.

Se suposa que el capitalisme genera creixement de la productivitat en el temps a través de la innovació. Aquest és l'argument del progrés capitalista que fins i tot Marx acceptà. Però per raons que els economistes no semblen explicar, aquest creixement s'ha estancat en els últims anys. I és un tema que es remunta molt abans de la pandèmia.

Aquells de vostès que han estat seguint el «puzle de productivitat» durant un temps sabran que la podridura va començar immediatament després de la crisi financera de 2008. Les dades mostren que no hi ha hagut cap millora en la productivitat del Regne Unit en més de quinze anys. La productivitat és en realitat un 1,2% inferior a la que era en 2007.

L'OBR (Office for Budget Responsability) espera que la productivitat comenci a augmentar màgicament un 1% a l'any entre 2025 i 2029. Aquest article del FT adverteix que és probable que rebaixin aquesta xifra al 0,8%, cosa que podria reduir la quantitat de diners en efectiu amb què el govern ha de jugar significativament.

Però si seguies el fiasco de les prediccions de productivitat abans de la COVID, no et fiaràs massa del valor segons les estimacions de l'OBR. Com es mostra en el gràfic següent de l'Institut d'Estudis Fiscals (IFS), l'OBR va seguir predient que la productivitat es recuperaria, i va mantenir les seves previsions.

 Font: https://ifs.org.uk/data-items/obr-successive-forecasts-productivity-growth-and-out-turn-index-2008-100

 

És molt poc probable que la productivitat augmenti d'acord amb les expectatives de l'OBR. De fet, és probable que continuï estancant-se, si no caient. Per què?

 

El ‘puzle' de la productivitat

Els economistes han estat debatent les causes d'una productivitat més lenta en el món ric des de la crisi financera. Alguns argumenten que hi ha hagut una desacceleració en la taxa de canvi tecnològic, mentre que altres afirmen que els beneficis del canvi tecnològic s'han tornat més difícils de mesurar. La situació és pitjor al Regne Unit que en altres economies avançades, cosa que significa que és probable que també estiguin en joc altres factors. Els economistes ho han reduït a factors com el Brexit, els baixos nivells d'inversió pública i privada, i fins i tot els estils de gestió pobres.

Cadascun d'aquests factors probablement juga algun paper en la crisi de productivitat del Regne Unit. Però jo diria que la causa principal és molt més simple. En el seu llibre Smart Machines and Service Work, Jason Smith proporciona una anàlisi marxista del problema de la productivitat. Observa que les economies riques modernes estan dominades per llocs de treball del sector serveis, en els quals el creixement de la productivitat és més lent que en la fabricació perquè els llocs de treball de servei són més difícils d'automatitzar.

Els llocs de treball en el sector dels serveis de baixos salaris són especialment resistents a l'automatització perquè la mà d'obra és tan barata que les empreses no tenen incentius per invertir en noves tecnologies. I l'ocupació del sector serveis al Regne Unit es concentra en indústries de salaris baixos, com el comerç detallista i l'hoteleria. A més, els salaris del sector públic es van limitar durant anys.

Aquesta explicació també indica per què el problema és molt pitjor al Regne Unit que altres economies. L'economia del Regne Unit està dominada pels serveis. Al voltant del 80% del nostre PIB prové del sector serveis, i la gran majoria de llocs de treball es troben en serveis, des de les finances i les assegurances fins a l'educació, la salut i l'atenció social. La fabricació, que abans era la columna vertebral del capitalisme britànic, ara representa menys del 10% de la producció, i fins i tot menys llocs de treball.

La diferència entre les taxes de productivitat abans i després de la crisi també és més pronunciada al Regne Unit a causa del sorprenent creixement del sector financer en el període previ a 2008. Abans de la crisi financera, el baix creixement de la productivitat es dissimulava per una bombolla en els serveis financers que feia que la producció semblés més alta del que realment era. Els sectors de finances, assegurances i immobiliaris (FIRE) van succionar talent i inversió a Londres, impedint que altres sectors i llocs competissin. Quan la bombolla es va ensorrar, aquests desequilibris es van fer molt més evidents.

 

Una crisi dels serveis públics bàsics

El fet que la nostra economia estigui tan dominada per l'ocupació en el sector serveis, sens dubte, fa que l'augment de la productivitat sigui més difícil. Però els governs successius han empitjorat el problema.

L'austeritat s'ha traduït en retallades als serveis essencials que donen suport a la “reproducció social del treball”. Almenys des de la Segona Guerra Mundial, el govern ha assumit la responsabilitat de la formació i la cura dels treballadors explotats per les empreses capitalistes. Quan la gent s'ha desgastat per un treball intens, han pogut confiar en els serveis públics per tornar-los a posar junts.

Però els governs successius han imposat fortes retallades a aquests serveis essencials. Els efectes d'aquestes retallades s'han posat de manifest en la crisi del NHS, els nostres serveis socials i el govern local. Les nostres institucions educatives estan tan esteses que els resultats s'han vist compromesos, la universitat és cara i les retallades en l'educació superior han fet més difícil l'accés a la formació pràctica després de l'escola.

La productivitat no sorgeix del no-res. Depèn de la força, la salut i l'educació de la mà d'obra: les persones que realment produeixen valor en l'economia. Quan fas retallades en les escoles que els eduquen, els hospitals que els tracten, i els sistemes de transport que els permeten treballar, estàs soscavant les mateixes condicions que permeten que l'economia creixi.

L'exemple més clar és la infrainversió crònica del Regne Unit en la cura dels nens. L'assistència infantil assequible i d'alta qualitat és essencial perquè els pares –especialment les dones– puguin participar plenament en el mercat laboral. Però al Regne Unit, la cura dels nens és extorsionada, infrafinançada i cada vegada més inaccessible.

El mateix succeeix en l'assistència sanitària. L'esperança de vida s'ha estancat i fins i tot ha disminuït per a alguns grups. La inactivitat econòmica a causa de malalties de llarga durada es troba en màxims històrics. Milions estan fora de la força de treball perquè estan massa malalts per treballar. I el NHS, que encara es troba afectat per anys d'infrafinançament i privatització, no pot fer-hi front.

La crisi de productivitat no és una anomalia econòmica abstracta. És el resultat de dècades d'opcions polítiques: eleccions per prioritzar la inflació d'actius sobre els salaris, els beneficis empresarials sobre la inversió social i la riquesa privada sobre el benestar públic.

No podem esperar arreglar el malestar econòmic de la Gran Bretanya sense tenir més cura de les persones que fan funcionar l'economia. El que necessitem és un programa radical d'inversió en la infraestructura social que sustenta la productivitat: atenció infantil universal, sanitat i atenció social, habitatge, educació i formació, i transport públic d'alta qualitat. Significa tractar als serveis públics com a motors de prosperitat a llarg termini.

La veritable riquesa d'una nació és el seu poble, i ara mateix, Gran Bretanya els està fallant. Fins que no construïm una economia que funcioni per a ells, no resoldrem la crisi de productivitat. Perquè el trencaclosques real no és perquè el creixement és tan lent. És per això que algú encara espera que s'acceleri quan ens neguem a invertir en les persones que ho fan possible.

 

 

Grace Blakeley comentarista inglesa de economía y política, columnista, periodista y escritora. Es redactora de Tribune y mantiene un Substack propio. Su último libro es Vulture Capitalism.

 

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/why-is-the-uk-so-unproductive?utm_source=post-email-title&publication_id=3166126&post_id=164994103&utm_campaign=email-post-title&isFreemail=false&r=hm0ra&triedRedirect=true&utm_medium=email