L'enigma Wagenknecht

He traduït aquest article, que em sembla molt interessant, en el que l'autor aprofita el cas de Sarah Wagenknecht i el seu nou partit per a reflexionar a fons sobre la situació de l'esquerra alternativa i sobre els temes que no s'atraveix a afrontar i que l'hi impedeixen avançar.

L'enigma Wagenknecht

per Giovanni Iozzoli

21 d'octubre de 2024

 

Després de les eleccions regionals de Brandenburg, el partit de Sahra Wagenknecht (BSW) va confirmar que és una presència consolidada en el panorama polític alemany. El propi perfil d'aquesta agrupació no autoritza a situar-la en el terreny de les actuacions electorals efímeres o ocasionals: les seves arrels socials són sòlides i se situen en un tros de la història de l'esquerra alemanya, amb llaços sindicals i territorials arrelats en el temps. No és una força d'opinió ni, se suposa, un meteor.

Per a l'esquerra «alternativa» europea, l'impetuós desenvolupament d'aquesta hipòtesi política, en el cor geogràfic i econòmic del continent, planteja mil interrogants. No és casualitat que coincideixi amb el sobtat buidatge de Die Linke i el (sacrosant i merescut) eclipsi dels Verds. El que queda del SPD ha de llegir-se probablement dins de la dimensió residual dels poders administratius i governamentals; res socialment viu i destinat a créixer.

A més, totes aquestes esquerres liberals (els esdeveniments de la guerra d'Ucraïna han acostat desgraciadament també a Die Linke a aquest costat nefast), semblen destinades d'alguna manera a convertir-se en un element marginal o almenys minoritari en les societats europees: un lloc d'aterratge natural per a les classes urbanes protegides, les elits acomodades o cultes que prenen les decisions electorals «al seu cap».

Perdre el contacte amb les classes treballadores, amb les perifèries, amb el sofriment social, orienta ineluctablement cap al «centre» fins i tot les millors intencions polítiques. Com classificar llavors al partit de Sahra Wagenknecht, competidor de l'esquerra «oficial» però també terraplè objectiu de l'extensió de la AFD? El rumor està arruïnant els somnis de molts progressistes perplexos.

L'aventura del BSW té alguns trets en comú amb La France Insoumise: totes dues formacions van néixer de la crisi dels partits d'esquerra tradicionals; ambdues reuneixen suports en les perifèries territorials i socials; ambdues tenen un fort perfil de lideratge. Ambdues no semblen témer l'acusació de «populisme» i creuen de bon grat el camp temàtic que correspon a aquest respectable estigma. Estan dividits en la qüestió de la guerra (la postura anti-OTAN de BSW és intransigent, mentre que Melenchon va haver de cedir molt en aquest terreny en construir el seu programa electoral), així com en l'espinosa qüestió de la migració.

Entrar aquí en una discussió sobre aquesta última qüestió seria una tasca impossible. L'obra de construcció del debat dins de l'esquerra social i de classe italiana sobre aquestes qüestions ni tan sols s'ha establert encara. Ningú té el valor de ficar el nas, el cap i el cor... Ningú sembla haver elaborat una visió de conjunt, ni tenir la voluntat de fer-ho. Generalment ens limitem a repetir jaculatòries cristianes sobre el deure d'acollir (sacrosant) mentre que la dimensió política pertorbadora de la qüestió migratòria -segurament la qüestió del segle, que està afectant l'equilibri polític del nord global més que cap altra- roman literalment fora de la nostra capacitat d'atenció. Ens sentim incòmodes amb les qüestions que marquen una època, manquem de les eines d'anàlisis i fins i tot de la valentia per a pronunciar-nos.

El resultat és que qualsevol cretí de dretes -fins i tot el botiguer del costat- és capaç de fer el seu propi discurs sobre la immigració (conservador, maligne o paranoic segons les fonts de la seva formació d'opinió) mentre que en l'esquerra ens limitem a balbotejar arguments inconnexos, sempre a la defensiva, donant la idea d'intel·ligències de curt abast que no tenen ni idea de com enfrontar-se a la complexitat i la crisi de les societats tardo-liberals.

No obstant això, des del fons de la seva inanitat política i social, l'esquerra italiana està sempre disposada a escopir a tot el que es mou: el rossobrunisme s'ha convertit ja en una categoria de l'ànima. Un "red-brain" és qualsevol que qüestioni temes «sensibles» o controvertits; qualsevol que no s'alineï amb el «washingtonianamente correcte» de l'agenda global; qualsevol que no es proposi la tasca d'educar als pobles del món en els lluents valors de la modernitat liberal. Qualsevol que encara tingui la capacitat de parlar amb els proletaris: això significa escoltar, comunicar i organitzar a trossos confusos i hostils de la societat, ara refractaris al raonament col·lectiu, hauria de ser titllat de roig. L'«esquerra» europea sembla acontentar-se amb ocupar racons tranquil·litzadors i menysprear qualsevol contacte no sols amb el botiguer xenòfob, sinó també amb el treballador preocupat pel preu al qual ha de vendre la seva força de treball, dins del nou i salvatge mercat laboral global... Però tornem a les eleccions alemanyes.

Al no viure a Alemanya, la majoria de nosaltres només podem informar-nos a través del testimoniatge directe d'observadors italians i de materials traduïts i publicats. I això és el que intentem fer en aquestes setmanes: adquirir punts de vista i reelaborar-los. Al cap i a la fi, cal tenir en compte moltes variacions, començant per les especificitats regionals del vot alemany. Però, què es pot extreure d'una lectura general dels elements coneguts?

1) BSW demostra la capacitat objectiva d'obrir canals de diàleg en una societat molt atomitzada. No és una força autoreferencial. No es parla a si mateixa. Ha aconseguit conectar amb trossos de societat i de territori que se senten privats de representació política.

2) El seu públic objectiu són les vastes capes socials dels perdedors de la modernitat, cosa que no significa els «pobres», sinó àmplies masses treballadores, a cavall entre la classe obrera i la classe mitjana, que se senten víctimes d'un retrocés substancial i irreversible de la seva condició, herència desgastada dels «gloriosos anys trenta». La crisi d'aquestes classes és una crisi del pacte social fordista i de l'imperialisme unipolar anglosaxó.

3) Dins del concepte de «perdedor» cal entendre la desorientació d'una societat que no pot gestionar els fluxos globals d'homes i capitals pels quals està investida (d'aquí ve que la immigració sigui vista com un perill) i que tem estar en primera línia en la guerra contra Rússia. Des d'aquest punt de vista, és un públic que clama per protecció social en tots els sentits: des de la inseguretat quotidiana fins al terror de trobar-se en el malson de la guerra. No podem dividir les ansietats de la gent en sanes i malsanes: la por és només por; les pors «percebudes» són un invent de psicòlegs i estadístics. Parlem de persones que miren les tecnologies amb desconfiança, que se senten enganyades, desorientades, desequilibrades, preses de les agendes de centres de comandament remots i invisibles (i no els falta raó: en essència, aquesta és la seva vida)

4) Llavors no parlem dels «últims», sinó de les classes productives, trossos de la classe obrera activa o desvinculada, segments ancians o joves amb baixa escolaritat, marginats per escassa qualificació professional o per una pertinença territorial que penalitza, però no obstant això dins del dispositiu de producció social. Es tracta de grans masses -que tendeixen a ser majoritàries- en caiguda lliure, culturalment parlant. És com si Alemanya revisqués un nou any zero: despertar ja no entre els enderrocs de la postguerra, sinó entre les esquerdes del model alemany i la seva suposada invencibilitat. Recessió, tancaments de fàbriques, contracció contínua dels salaris reals: i la sensació d'estar representats per una classe política que ja no compleix els requisits de protecció de l'interès nacional.

5) Aquest humus de masses no evoca el dramàtic temperament de Weimar -no s'albira un corporativisme austro-alemany en l'horitzó de la història-, però obre escenaris imprevisibles. Els vells partits no se sostenen, ja no guien a la majoria de la societat, no representen aquestes noves ansietats de les masses. Fins i tot l'evocació antifeixista ja no funciona: els que voten a la AFD no conreen el revengisme, simplement volen expressar de la forma més clara possible el seu distanciament de la classe política «europeista» i de totes les seves opcions històriques. Cada vegada més ciutadans europeus -especialment la classe treballadora- voten ara a forces identificades com a «antisistèmiques» -amb totes les faules que tal atribució comporta-. Es tracta d'illes socials de ressentiment massiu i temors en part reals i en part alimentats artificialment. En aquesta dinàmica també es poden rastrejar els signes de moltes ruptures serioses que van madurar durant la temporada de tancaments, que havien romàs sota el radar i estaven esperant una bona oportunitat per a saltar. Un vot de protesta, un vot de còlera, un vot de cansament, un vot de desconfiança: tot barrejat en un calder àcid en el qual, no obstant això, és imprescindible ficar les mans. Els que vulguin mantenir-les netes i asèptiques quedaran fora de joc.

6) Al cap i a la fi, els cercles de l'esquerra «alternativa» estan plens de gent de bona voluntat que ja ha renunciat a parlar fins i tot amb els seus veïns o companys de treball. Militants que exhibeixen una trista ortodòxia, diuen feixista a tothom i no gaudeixen de la confiança ni tan sols dels familiars més pròxims. És d'aquests sectors d'on procedeixen les pitjors acusacions llançades contra Sarah Wagenknecht: xenofòbia, nacionalisme i reapropiació de «banalitats keynesianes»... Algú va arribar a escriure que ja no s'esmenta el socialisme en els programes de BSW: seria interessant veure quina força política de l'esquerra europea (per sobre del 2,5%) esmenta el socialisme en els seus programes electorals. Quant a la xenofòbia, és curiós que l'acusació provingui de partits predominantment «blancs i nadius», mentre que el grup dirigent de BSW està compost en gran part per cognoms no alemanys. El que en si no garanteix ortodòxia i puresa, però almenys fa incongruent l'acusació de «odi als estrangers».

7) BSW s'està posicionant com l'única alternativa viable a Alemanya, en aquesta etapa històrica, entre el món d'Úrsula i l'extrema dreta liberal. Criticar-ho sobre la base del rancor ideològic no sols és ridícul, sinó també contraproduent. Significa precisament empènyer cap a la dreta un calador de vots i projectes que no neixen en aquest llit ni semblen voler acabar en ell. El model del BSW és en el qual s'articularà l'esquerra europea en els pròxims anys, ens agradi o no. Les coses no surten com imaginem en les nostres inofensives fantasies idealistes d'iconografia tranquil·litzadora i punys tancats. Cal comptar amb aquest tros de realitat: hic et nunc. Aquest populisme d'esquerres -del qual alguns segments del Moviment 5 Estrelles van ser precursors en el laboratori italià- és capaç de parlar a la gent senzilla, als explotats, als socialment febles. És una capacitat de diàleg que l'esquerra-esquerra ja no posseeix, a causa de la seva insipidesa, a la seva mandra i al fet que es refugia en causes ultraminoritaries, abandonant els vincles de masses i les cultures populars. A Alemanya -i allí on es creuen les condicions- cal dialogar amb aquestes experiències i evitar que siguin absorbides per un «frontisme» de l'antifeixisme respectable i institucional; o que derivin cap a la dreta, deriva que desgraciadament sempre és possible.

 

Giovanni Iozzoli viu a Mòdena, és escriptor i delegat sindical metal·lúrgic. Va participar activament en les lluites per l'habitatge i el treball a Nàpols entre els anys vuitanta i noranta. Ha publicat novel·les, participat en volums col·lectius i escrit col·laboracions per a diverses revistes.

 

Traduït de Sinistrainrete: https://www.sinistrainrete.info/articoli-brevi/29076-giovanni-iozzoli-l-enigma-wagenknecht.html

He traduït al català aquesta extraordinària conferència que va fer James K. Galbraith en honor de Luigi Pasinetti, recentment desaparegut, i que recentment va ser publicada per Post-Neoliberalism. PATHWAYS FOR TRANSFORMATIVE ECONOMICS AND POLITICS: https://www.postneoliberalism.org/articles/evolution-and-revolution-in-the-field-of-economics/

Evolució i revolució en el camp de l'economia

per James K. Galbraith
05 JUNY 2024

En la seva ponència de maig de 2024 en una conferència internacional en memòria de Luigi Pasinetti celebrada en la Accademia Nazionale dei Lincei de Roma, el professor James Galbraith considera la revolucionària obra de Luigi Pasinetti i el lluny que ha encara d'arribar el camp de l'economia. En relacionar l'obra de Pasinetti amb la dels seus predecessors (Keynes, Commons, Veblen i Robinson, per exemple), Galbraith subratlla per què la teoria dominant encara no es basa en indagacions o principis científics. Insisteix que, lluny de posar pegats els defectes de l'economia neoclàssica, és hora de completar la revolució keynesiana desenvolupant un marc analític biofísic que incorpori les aportacions de Pasinetti a la nostra comprensió del temps, els diners i la distribució.

Mentre escoltava el professor Roselli, el meu primer instint va ser que potser era necessari començar disculpant-me per la meva nacionalitat. Però llavors se'm va ocórrer recordar-li que cap dels creadors de l'economia neoclàssica era estatunidenca: ni Walras, ni Menger, ni Jevons, ni Marshall, ni molt menys Frank Hahn. Els estatunidencs només van arribar en una segona i derivada generació després que les nostres institucions fossin superades, i hi havia, en una tradició estatunidenca preexistent, una economia que es remunta a Thorstein Veblen, John R. Commons i un cert emigrant del Canadà, el nom del qual la modèstia familiar m'impedeix esmentar aquí. Al meu entendre, això estava molt d'acord amb les idees de Keynes i Luigi Pasinetti.

Keynes i l'economia revolucionària
En les pàgines finals de Keynes i els keynesians de Cambridge, Pasinetti resumeix la seva visió de la dinàmica estructural d'una economia de producció monetària, un esforç de tota una vida per a fer avançar una revolució que no es va aconseguir plenament i que, de fet, es va veure aclaparada en vida per una salvatge contrarevolució (detallada meticulosament, en el que a Cambridge es refereix, en un treball recent de Ashwani Saith) i soscavada, com reconeix Pasinetti, per lluites intestines i fallades de visió estratègica i tàctica entre els mateixos revolucionaris. Però mirant cap enrere, es pot argumentar que les condicions revolucionàries dels anys trenta havien desaparegut en els anys 50 i 60, buidant el camí a l'autocomplaença i al dogma neoclàssic, simplificador i obscurantista: competència perfecta, rendiments constants, equilibri general, productivitat marginal, neutralitat monetària, expectatives racionals, per no esmentar la teoria del creixement de Solow i la negativa a reconèixer la crítica del capital - i en l'àmbit polític, el Consens de Washington, pressupostos equilibrats, diners ajustats, privatització, desregulació, lliure comerç, mercats de capitals oberts. Per raons òbvies, el fracàs d'aquesta estranya confecció és ara evident, el paradigma està deshilachado; està fragmentat, com ja s'ha observat, en economia experimental i del comportament (però també, sobretot, en el que jo descriuria com a econometria empírica de petit calibre, anàlisi estadística).
Aquí és on entra l'economia o el que fan els economistes. I estem de nou en un escenari proto-revolucionari. Per tant, la revolució potser pot reprendre's ara i el nostre projecte aquí, insisteixo, no és merament arqueològic. La qüestió que se'ns planteja és quina direcció ha de prendre. Pasinetti descriu el ethos de Cambridge com alguna cosa que ha operat a dos nivells. Un d'ells és purament teòric. Està representat, sobretot, per Sraffa i l'altre és institucional - representat, sobretot diria jo, per Nicky Kaldor - Economia Pura i Economia Política, si es vol, amb Keynes (gairebé sol o certament en una posició preeminent) operant igualment en tots dos nivells. Però Pasinetti també cita a Schumpeter en reclamar una visió unificadora: alguna cosa que pugui donar sentit a tot el panorama i transmetre'l pràcticament d'un cop d'ull als no iniciats. Per a Schumpeter, com per a Veblen, es tractava de l'evolució: La selecció natural de Darwin, l'economia com a procés i no com a resultat, el materialisme per sobre de la teleologia, el pas de l'economia de la immobilitat del segle XVIII al canvi i l'agitació de la ciència del segle XIX. En el segle XX, es va tornar a una espècie d'immobilisme controlat, almenys durant un temps: la teoria del creixement, de nou, la síntesi neoclàssica.
I així, ja que aquesta immobilització ha començat ara -de fet es troba en un avançat estat de dissolució-, és un bon punt de partida fins i tot per a nosaltres. Però fins i tot dins de les directrius marcades per Pasinetti, ja s'han articulat nou punts, podem anar més enllà. I vull citar només unes línies de Keynes i dels keynesians de Cambridge. Escriu: "és precisament aquí on s'arriba al punt crucial. Quin altre marc de referència podem buscar? La teoria tradicional no en proporciona un altre. Ens deixa en el desert, completament perduts. Per a resoldre l'enigma cal deixar realment de posar pegats, cal tornar de veritat a l'exhortació inicial de Keynes a un canvi realment radical, a una autèntica ruptura amb les limitacions reduccionistes de l'economia neoclàssica. Ha arribat el moment de navegar àmpliament i lliurement més enllà". Però, cap a on?

Economia, temps i espai
Fa temps, a suggeriment de Robert Skidelsky, vaig sostenir que la Teoria General de Keynes es va elaborar en analogia explícita amb Einstein: producció monetària, espaitemps. La demanda efectiva és relativa a la curvatura de l'espai en presència d'objectes massius. La integració de la macro i la micro és similar al dictamen de John Archibald Wheeler que la matèria li diu a l'espai com corbar-se i l'espai li diu a la matèria on anar. Continuo pensant que és una forma relativament fàcil i eficaç de presentar la teoria general als estudiants universitaris als quals els cursos d'economia neoclàssica no els han llevat el sentit comú ni la visió del món. Però queda per unificar els nivells teòric i institucional. I per a això, permetin-me suggerir que els principis biofísics regits per lleis termodinàmiques són l'eina adequada, entre altres coses perquè unifiquen immediatament l'economia i les ciències socials en general amb la física i la biologia, fent que el conjunt sigui comprensible en termes comuns i exposant les il·lusions precientífiques de l'edifici neoclàssic.
Quan vaig conèixer a Joan Robinson -estava en els meus primers dies com a estudiant de postgrau l'únic any que vaig passar a Cambridge- em va portar a menjar a la mantegueria de la Biblioteca de la Universitat i em va explicar, i record que ho va dir explícitament: "No es pot posar temps en un diagrama IS-LM". En aquell moment no tenia ni idea del que estava dient, però ara el reformularia com "l'economia està subjecta a l'entropia tant com qualsevol altra cosa".
En poques paraules biofísiques, tota activitat requereix recursos, que han de produir un excedent, un rendiment major del qual costa extreure'ls. Aquesta idea no és nova en la Accademia Nazionale dei Lincei. Alberto Quadrio Curzio, si fos aquí, agrairia, confio, que l'exposés en primer lloc. En segon lloc, tota extracció requereix una inversió fixa prèvia -tant si parlem de fotosíntesi com de fissió nuclear- que es realitza únicament amb l'expectativa d'obtenir beneficis en condicions d'incertesa, en les quals influeixen els tipus de descompte i el cost del capital. Els diners crediticis -i aquí estem parlant de producció monetària, així que hem d'introduir això- és un dispositiu per a concentrar el capital en mans capaces d'utilitzar-lo en un substitut més o menys civilitzat de la pirateria i el pillatge (les anteriors formes comunes d'aconseguir-ho). Totes les inversions tenen un termini limitat. Res és per sempre. No hi ha equilibri. Res és permanent. No hi ha fi de la història. Fins on puc dir, tots els elements de la visió de Keynes, Kaldor, Sraffa, Pasinetti són compatibles amb aquesta. En particular, com instava Pasinetti, situa la producció i la decisió de produir en el centre de l'anàlisi, i no l'intercanvi d'algun mode misteriós de béns prèviament produïts (com en l'esquema de Walras, Marshall, Arrow, Debreu).

Teories del valor
Pasinetti sempre va estar molt preocupat, fins al final de la seva vida com acabem de sentir, per la teoria del valor. Doncs bé, la producció tracta de la realització del valor econòmic. I jo argumentaria, i estic argumentant amb el coautor Jing Chen en documents i un llibre de pròxima aparició, que el valor depèn de dues consideracions: l'escassetat (la formulació preferida de Walras) en relació amb la grandària del mercat, i el poder de mercat (o el grau de competència), que, òbviament, ja es reconeix en el treball de Joan Robinson sobre la competència imperfecta. Tots dos poden captar-se mitjançant una simple funció logarítmica, en la qual l'escassetat és l'argument expressat com a probabilitat i el nombre de proveïdors o el grau de monopolis no és més que la base del logaritme. En aquest esquema tan simple, a mesura que augmenta la penetració en el mercat o el nombre de proveïdors, el valor disminueix. Si es pren la mitjana d'una sèrie de productes o processos, l'expressió matemàtica és idèntica a l'entropia o a la informació de les teories de Shannon, resultats bastant coherents en tota una sèrie de camps. L'expressió i el seu concepte subjacent són intrínsecament dinàmics i posen en relleu la cerca de valor en la novetat, en l'exclusivitat, en l'expansió i el control del mercat. La decisió de produir també pot captar-se mitjançant una equació diferencial una mica menys simple que té en compte els costos fixos i variables, la durada del projecte, el tipus de descompte i la incertesa.
La intuïció és familiar per a qualsevol empresa en el sentit que les eficiències i comoditats de la vida moderna van ser possibles gràcies a grans inversions fixes en un clima de baixa incertesa i recursos barats fàcilment disponibles, la qual cosa va facilitar una ràpida millora tècnica. Es tracta de l'extraordinària confluència de la macrogestió keynesiana i l'era del petroli, que va començar en els anys vint, però va arrelar realment en els trenta: en un món (a partir dels anys quaranta) que durant molt de temps va estar estabilitzat per un marc global gestionat pels Estats Units, a través d'unes certes institucions, entre elles les Nacions Unides.
Una vegada més, no hi ha immobilitat ni equilibri. Les condicions favorables poden veure's alterades pel canvi de les condicions físiques, l'esgotament dels recursos, o pel desplaçament del control sobre els recursos, o per una mala gestió (deixar ociosos els recursos disponibles), o per un desplaçament de la gestió de tot el sistema d'un concepte d'administració (és a dir, el foment del desenvolupament econòmic sobre una base àmplia) a un altre de depredació (és a dir, l'afany per acaparar els recursos i fer-los escassos per a una gran part de la població mundial). Aquestes coses s'han tornat característiques des de la dècada de 1970, especialment des de la dècada de 1980, i encara més especialment des de principis de la dècada de 2000, amb la consegüent disminució de la taxa de rendiment biològic (és a dir, la taxa de reproducció de l'espècie humana) i els possibles descensos de la població són ara la conseqüència evident del que és una decisió econòmica molt senzilla per part de milions de llars.

Diners, plans i distribució
La producció monetària pressuposa diners. I des d'una perspectiva pedagògica i política, haig de parlar aquí en nom d'alguns col·legues meus estatunidencs, defensant de nou les poques gràcies salvadores del panorama nacional en aquest moment. Però els majors progressos recents cap a la realització de la revolució de Pasinetti en aquest àmbit s'han basat en Keynes, en particular en el Tractat sobre els diners, en Hyman Minsky i en els seus arguments sobre la inestabilitat financera. I aquest és l'àmbit d'un grup d'acadèmics que han encunyat l'expressió Teoria Monetària Moderna (TMM), l'amenaça de la qual per al corrent principal neoclàssic és extremadament evident pel menyspreu que aboquen sobre ells acadèmics en llocs destacats.
Però el fet és que el seu treball ajuda a aclarir que els diners el creen els governs i els bancs per a fer coses, per a crear demanda efectiva específica i agregada. Referent a això, és fonamental distingir entre diners sobirans i no tan sobirà en la jerarquia de les finances mundials. Per als primers, l'aproximació a la plena ocupació només està limitada per les restriccions reals de recursos. Com sostenia Keynes, tot el que es pot fer es pot permetre. L'única limitació és el que realment no pots fer. Per als quals no estan en una posició tan afavorida, l'accés als recursos reals està racionat per l'accés al finançament extern. D'aquesta manera, en l'era postcolonial es va perpetuar un sistema colonial, per dir-ho així, per la porta de darrere.
El marc biofísic pressuposa plans. És a dir, flama la nostra atenció sobre el fet que un sistema de qualsevol mena té diferents parts per a diferents funcions, que generalment treballen juntes, però que a vegades es trenquen. Això és com qualsevol ésser viu o qualsevol màquina. No es tracta de la interacció de partícules, ni estables ni complexes ni caòtiques, com en els models basats en agents, sinó diferenciades i integrades. I aquí reafirmem el punt: com tot sistema biològic o mecànic, les societats humanes i les seves economies funcionen segons plans. En els éssers vius, aquests plans estan codificats en els gens; en les màquines i els edificis, en els plans; i en les societats i les economies, en els hàbits, les normes i les lleis. Aquests evolucionen de diferents maneres en diferents llocs, raó per la qual no existeix una millor fórmula universal per a la política econòmica i per la qual tots els intents d'imposar una - tornar al Consens de Washington - estan condemnats al fracàs. Per no parlar de la vana esperança que els mercats (a vegades i d'alguna manera deixats en pau) s'autoregulin o s'autoorganitzin. No es poden assimilar aquests conceptes a una perspectiva biofísica coherent amb la biologia, la mecànica o l'economia en la línia de Keynes i Pasinetti.
Finalment, un marc biofísic integra la producció monetària en l'estudi de la distribució -no sols de la distribució funcional, sinó també de la distribució dels salaris o dels ingressos familiars-, de manera que l'evolució de les desigualtats a escala mundial (recollida en els conjunts de dades nacionals i regionals) es converteix en un artefacte dels resultats macroeconòmics. Així és com la macroeconomia controla els resultats microeconòmics i l'exercici del poder econòmic. He construït aquest argument particular al llarg dels anys des de la base, començant amb l'aplicació de les mesures de desigualtat basades en l'entropia de Henri Theil a conjunts de dades administratives i industrials, la qual cosa ha portat, en última instància, a mostrar com la innovació impulsa la desigualtat als països avançats, mentre que les accions del règim monetari i financer mundial, que canvia amb el temps, dominen el moviment de les desigualtats dins dels països en la major part del globus, la major part del temps. Aquest treball estableix que l'estabilització o reducció de les desigualtats és una funció reguladora, sense la qual les societats tendeixen a tornar-se bastant inestables. És tan necessària com el control de la demanda agregada efectiva. Però només s'aconsegueix en Estats relativament forts, amb institucions sòlides. I a escala de governança mundial, es tracta d'una revolució que encara està lluny d'aconseguir-se.
Així que m'agradaria reconèixer que va ser la curiositat de Luigi Pasinetti per aquest treball -la seva comprensió immediata, crec, del bé que encaixava en el seu esquema més ampli de les coses- el que li va portar a suggerir el meu nom per a l'elecció a aquest òrgan i, per tant, al privilegi que sento en poder parlar-los avui des d'aquesta tribuna. És senzillament un gran honor poder retre homenatge a aquest gran home, de parlar suau i modest: un model realment meravellós per a qualsevol que vulgui prendre's de debò el negoci de pensar, especialment en economia. I és un plaer estar al costat de companys revolucionaris mentre avancem, espero, per a completar el projecte del qual ell parlava.

Aquests dies que estava repassant articles sobre la Unió Europea, em va tornar a sortir aquest escrit crític deliciós de Wynne Godley, un dels grans economistes heterodoxos sorgits de Cambridge (England) que quan va haver de marxar del Regne Unit per les retallades de Thatcher i companya va trobar aixopluc al The Levy Economics Institute of Bard College als EUA on va continuar treballant intensament i productivament fins a la seva mort. És un dels més grans macroeconomistes postkeynesians que han existit, tot portant, amb altres, la macroeconomia postkeynesiana molt més enllà de Keynes.

Teniu una bona introducció a qui era i que va significar Wynne Godley aquí.

L'article, de 1992, crític amb la Unió Europea, i en concret amb el Tractat de Maastricht i l'Euro, és una absoluta meravella, molt difícil de superar. Vaig pensar que seria bo traduir-lo al català.

Com deia el mestre Johan Cruyff, llegiu-l'ho i disfruteu-l'ho.

 

Maastricht i tot això

Wynne Godley

London Review of Books, Vol. 14 No. 19 - 8 d'octubre de 1992

 

Molta gent en tota Europa s'ha adonat de sobte que a penes sap res sobre el Tractat de Maastricht, encara que intueix, amb raó, que podria suposar una enorme diferència en les seves vides. La seva legítima ansietat ha portat Jacques Delors a fer una declaració en la qual afirma que, en el futur, les opinions dels ciutadans del carrer haurien de ser consultades amb major sensibilitat. Podria haver-ho pensat abans.

Encara que dono suport a l'avanç cap a la integració política a Europa, crec que les propostes de Maastricht, tal com estan, són greument defectuoses, i també que el debat públic sobre elles s'ha vist curiosament empobrit. Amb el rebuig danès, el gairebé fracàs francès i la mateixa existència de l'ERM en dubte després de la depredació dels mercats de divises, és un bon moment per a fer balanç.

La idea central del Tractat de Maastricht és que els països de la CE avancin cap a una unió econòmica i monetària, amb una moneda única gestionada per un banc central independent. Però, com gestionar la resta de la política econòmica? Com el Tractat no proposa més institucions que un banc europeu, els seus promotors han de suposar que no fa falta res més. Però això només podria ser correcte si les economies modernes fossin sistemes autoajustables que no necessitessin cap mena de gestió.

Arribo a la conclusió que aquest punt de vista -que les economies són organismes que s'autoajusten i que mai, sota cap circumstància, necessiten cap gestió- va determinar en efecte la forma en què es va redactar el Tractat de Maastricht. Es tracta d'una versió crua i extrema de l'opinió que des de fa algun temps ha constituït la saviesa convencional europea (encara que no la dels EUA o el Japó) que els governs són incapaços, i per tant no han d'intentar-ho, d'aconseguir cap dels objectius tradicionals de la política econòmica, com el creixement i la plena ocupació. Tot el que pot fer-se legítimament, segons aquesta opinió, és controlar l'oferta monetària i equilibrar el pressupost. Va ser necessari un grup compost en gran part per banquers (el Comitè Delors) per a arribar a la conclusió que un banc central independent era l'única institució supranacional necessària per a dirigir una Europa integrada i supranacional.

Però hi ha molt més. Cal subratllar des del principi que l'establiment d'una moneda única en la CE posaria fi a la sobirania de les nacions que la componen i a la seva capacitat d'actuar de manera independent en assumptes importants. Com ha argumentat Tim Congdon de forma molt convincent, el poder d'emetre els seus propis diners, de fer girs sobre el seu propi banc central, és la qüestió principal que defineix la independència nacional. Si un país renuncia a aquest poder o el perd, adquireix l'estatus d'autoritat local o colònia. Òbviament, les autoritats locals i les regions no poden devaluar. Però també perden el poder de finançar dèficits mitjançant la creació de diners, mentre que altres mètodes d'obtenció de finançament estan subjectes a la regulació central. Tampoc poden modificar els tipus d'interès. Com les autoritats locals no posseeixen cap dels instruments de la política macroeconòmica, la seva elecció política es limita a qüestions relativament menors: una mica més d'educació aquí, una mica menys d'infraestructures allà. Crec que quan Jacques Delors torna a insistir en el principi de "subsidiarietat", en realitat només ens està dient que se'ns permetrà prendre decisions sobre un major nombre d'assumptes relativament poc importants del que podríem haver suposat anteriorment. Tal vegada, després de tot, ens permet menjar cogombres arrissats. N'hi ha per això i per molt més.

Permetin-me expressar una opinió diferent. Crec que el govern central de qualsevol Estat sobirà ha d'esforçar-se tot el temps per determinar el nivell global òptim de provisió pública, la càrrega impositiva global correcta, l'assignació correcta de les despeses totals entre necessitats contraposades i la distribució justa de la càrrega impositiva. També ha de determinar fins a quin punt qualsevol diferència entre despeses i impostos es finança recorrent al banc central i en quina mesura es finança mitjançant emprèstits i en quines condicions. La forma en què els governs decideixin totes aquestes qüestions (i algunes altres), i la qualitat del lideratge que puguin desplegar, determinarà, en interacció amb les decisions de particulars, empreses i estrangers, aspectes com els tipus d'interès, el tipus de canvi, la taxa d'inflació, la taxa de creixement i la taxa de desocupació. També influirà profundament en la distribució de la renda i la riquesa, no sols entre els individus, sinó entre regions senceres, ajudant, cal esperar, a les afectades negativament pel canvi estructural.

No es pot dir gairebé res senzill sobre l'ús d'aquests instruments, amb totes les seves interdependències, per a promoure el benestar d'una nació i protegir-la tan bé com sigui possible dels xocs de diversa índole als quals inevitablement es veurà sotmesa. Només té un significat limitat, per exemple, dir que els pressupostos han d'estar sempre equilibrats quan un pressupost equilibrat amb despeses i impostos al 40% del PIB tindria un impacte totalment diferent (i molt més expansiu) que un pressupost equilibrat al 10%. Per a imaginar la complexitat i la importància de les decisions macroeconòmiques d'un govern, n'hi ha prou amb preguntar-se quina seria la resposta adequada, en termes de política fiscal, monetària i canviària, per a un país a punt de produir grans quantitats de petroli, d'una quadruplicació del preu del petroli. Hauria estat correcte no fer res? I cal no oblidar mai que, en períodes de crisis molt greus, pot ser fins i tot convenient que un govern central pequi contra l'Esperit Sant de tots els bancs centrals i invoqui l'"impost inflacionista", és a dir, que s'apropiï deliberadament de recursos reduint, mitjançant la inflació, el valor real de la riquesa en paper d'una nació. Després de tot, va ser mitjançant l'impost inflacionista com Keynes va proposar que paguéssim la guerra.

Recito tot això per a suggerir, no que no s'hagi de renunciar a la sobirania en la noble causa de la integració europea, sinó que si els governs individuals renuncien a totes aquestes funcions, senzillament han de ser assumides per alguna altra autoritat. La increïble llacuna del programa de Maastricht és que, si bé conté un projecte per a l'establiment i el modus operandi d'un banc central independent, no hi ha cap projecte de l'anàleg, en termes comunitaris, d'un govern central. No obstant això, hauria d'haver-hi un sistema d'institucions que complís totes les funcions en l'àmbit comunitari que actualment exerceixen els governs centrals dels diferents països membres.

La contrapartida de la renúncia a la sobirania hauria de ser que les nacions components es constituïssin en una federació a la qual es confiés la seva sobirania. I el sistema federal, o govern, com seria millor anomenar-lo, hauria d'exercir totes aquestes funcions en relació amb els seus membres i amb el món exterior que he esbossat breument més amunt.

Considerem dos exemples importants del que hauria de fer un govern federal, a càrrec d'un pressupost federal.

Els països europeus es troben actualment immersos en una greu recessió. Tal com estan les coses, sobretot tenint en compte que les economies dels Estats Units i el Japó també trontollen, no és gens clar quan es produirà una recuperació significativa. Les implicacions polítiques d'aquesta situació comencen a ser aterridores. No obstant això, la interdependència de les economies europees és ja tan gran que cap país individual, amb l'excepció teòrica d'Alemanya, se sent capaç d'aplicar polítiques expansives pel seu compte, perquè qualsevol país que intentés expandir-se pel seu compte aviat es trobaria amb una restricció de la balança de pagaments. La situació actual demana a crits una expansió coordinada, però no existeixen ni les institucions ni un marc de pensament consensuat que permetin aconseguir aquest resultat òbviament desitjable. Cal reconèixer francament que si la depressió s'agreugés de veritat - per exemple, si la taxa de desocupació tornés permanentment al 20%-25% característic dels anys trenta - els diferents països exercirien tard o d'hora el seu dret sobirà a declarar que tot el moviment cap a la integració és un desastre i recorrerien al control de canvis i a la protecció - una economia de setge, si es vol. Això equivaldria a una reedició del període d'entreguerres.

Si existís una unió econòmica i monetària (UEM), en la qual s'hagués abolit realment el poder d'actuar de manera independent, la expansió "coordinada" del tipus que tan urgentment es necessita ara només podria ser duta a terme per un govern federal europeu. Sense una institució d'aquest tipus, la UEM impediria l'actuació eficaç dels diferents països i no posaria res en el seu lloc.

Un altre paper important que ha d'exercir qualsevol govern central és el de posar una xarxa de seguretat sota els mitjans de subsistència de les regions components que es troben en dificultats per raons estructurals - pel declivi d'alguna indústria, per exemple, o per algun canvi demogràfic econòmicament advers. En l'actualitat, això succeeix en el curs natural dels esdeveniments, sense que ningú se'n doni realment compta, perquè les normes comunes de prestació pública (per exemple, la salut, l'educació, les pensions i les taxes de subsidi de desocupació) i una càrrega comuna (és d'esperar, progressiva) dels impostos s'institueixen generalment en tots els països individuals. Com a conseqüència, si una regió sofreix un grau inusual de declivi estructural, el sistema fiscal genera automàticament transferències netes a favor seu. In extremis, una regió que no pogués produir res no passaria fam perquè rebria pensions, subsidis de desocupació i els ingressos dels funcionaris.

Què ocorre si un país sencer - una "regió" potencial en una comunitat plenament integrada - sofreix un revés estructural? Mentre sigui un Estat sobirà, pot devaluar la seva moneda. Llavors pot comerciar amb èxit amb plena ocupació sempre que la seva població accepti la retallada necessària dels seus ingressos reals. Amb una unió econòmica i monetària, aquest recurs està òbviament vetat, i la seva perspectiva és realment greu tret que s'adoptin disposicions pressupostàries federals que compleixin una funció redistributiva. Com es reconeixia clarament en l'Informe MacDougall publicat en 1977, ha d'haver-hi una contrapartida per a renunciar a l'opció de la devaluació en forma de redistribució fiscal. Alguns escriptors (com Samuel Brittan i Sir Douglas Hague) han suggerit seriosament que la UEM, en abolir el problema de la balança de pagaments en la seva forma actual, aboliria de fet el problema, quan existeix, de la incapacitat persistent per a competir amb èxit en els mercats mundials. Però, com assenyalava el professor Martin Feldstein en un important article publicat en The Economist (13 de juny), aquest argument és molt perillosament erroni. Si un país o una regió no té poder per a devaluar, i si no és beneficiari d'un sistema d'igualació fiscal, res impedeix que sofreixi un procés de declivi acumulatiu i terminal que condueixi, al final, a l'emigració com a única alternativa a la pobresa o la inanició. Simpatitzo amb la posició d'aquells (com Margaret Thatcher) que, davant la pèrdua de sobirania, desitgen baixar del tren de la UEM per complet. També simpatitzo amb aquells que busquen la integració sota la jurisdicció d'alguna mena de constitució federal amb un pressupost federal molt major que el del pressupost comunitari. El que em sembla totalment desconcertant és la postura dels qui pretenen una unió econòmica i monetària sense la creació de noves institucions polítiques (a part d'un nou banc central), i que aixequen les mans, espantats davant les paraules "federal" o "federalisme". Aquesta és la postura adoptada actualment pel Govern i per la majoria dels que participen en el debat públic.

 

 

La destrucció de Palestina és la destrucció de la Terra

Els darrers sis mesos de genocidi a Gaza han marcat el començament d'una nova fase en una llarga història de colonització i extracció que es remunta al segle XIX. Per comprendre realment la crisi actual, sosté Andreas Malm, cal una anàlisi de "longue durée" de la subjugació de Palestina a l'imperi fòssil.

 

Andreas Malm

8 d'abril del 2024

Pintura de Rafat Assad, Fòsfor blanc # 2, 2009, Acrílic sobre llenç

 

Aquest assaig és una versió lleugerament editada d´una conferència pronunciada a la Universitat Americana de Beirut, el Centre d´Arts i Humanitats i Humanitats Crítiques per a les Arts Liberals el 4 d´abril. Utilitzem la imatge de dalt, White Phosphorous #2, amb permís de l'artista, Rafat Assad. Rafat és un artista palestí establert a Ramal·la.

Aquest assaig-conferència ha estat traduït del blog de Verso.

Ja fa mig any d'aquest genocidi. Ha passat mig any des que la resistència va llançar Toufan al-Aqsa i l'ocupació va respondre declarant i executant un genocidi. Ha estat mig any, sis mesos, 184 dies de bombes destruint una família darrere l'altra, un gratacel darrere l'altre, un barri residencial darrere l'altre, implacable i metòdicament: mig any d'ossos grisos de nens sortint sota la runa, de fileres de petites bosses blanques de cadàvers alineades a terra, d'una nena mutilada penjant d'una finestra com d'un ganxo de carn; mig any de pares acomiadant-se dels seus fills amb una compostura esgarrifosa, com si els seus esperits els haguessin deixat buits i en blanc, o amb espasmes incontrolables de dolor, com si no sabessin com tornar a posar un peu davant de l'altre i fer un pas en aquesta Terra; mig any d'una dotzena de massacres al dia, execucions sumàries, franctiradors, passant per sobre dels cadàvers amb excavadores i tota la resta i simplement no s'atura, segueix i segueix i no s'atura i després continua i avança a bon ritme i no arriba al final i simplement no s'atura. Un es pot tornar boig de desesperació veient això des de la distància. Si hom se sent així, hauria d'intentar imaginar com se senten les persones que segueixen vives a Gaza.

L'Estat d'Israel està cometent ara el pitjor crim conegut per la humanitat, i aquest genocidi en particular té algunes característiques úniques que el distingeixen d'altres a l'historia recent. En primer lloc: des del començament, aquest genocidi ha estat "unesforç transnacional", coordinat i organitzat pels països capitalistes avançats d'Occident juntament amb l'Estat d'Israel. Estats Units, el Regne Unit, Alemanya, França i la majoria dels altres membres de la UE es van afanyar immediatament a participar en el vessament de sang, enviant armes a l'ocupació com tants plats a un banquet, sobrevolant Gaza per compartir informació d'intel·ligència amb les casernes generals i els pilots, desplegant les defenses diplomàtiques al voltant d'aquest Estat i, per si no n'hi hagués prou, arrabassant les últimes engrunes de suport de les mans dels palestins. Ara que es moren de gana i només compten amb l'ajuda més mínima de la UNRWA per mantenir-se amb vida, els Estats Units i el Regne Unit estan tallant també aquest últim salvavides. Un podria ser perdonat per pensar que volen que els palestins morin.

Aquest ha estat el panorama durant el primer mig any d'aquest genocidi. Fins ara ha estat una escena monocroma de cooperació. Cap altre genocidi de la llista des de l'Holocaust ha presentat una imatge semblant. De Bangla Desh a Guatemala, del Sudan a Myanmar, els genocidis poden haver estat perpetrats amb diversos graus de complicitat del nucli capitalista: però aquí estem davant d'una cosa qualitativament diferent. Una comparació útil seria amb el genocidi contra els musulmans bosnians, un esdeveniment que va marcar la meva pròpia joventut política. Amb un embargament d'armes, Occident va negar a aquest poble el dret de defensar-se; amb la seva retirada de Srebrenica, les forces holandeses van lliurar, sabent-ho, aquesta ciutat a Ratko Mladić; en els quatre anys que va durar la guerra, l'anomenada comunitat internacional es va mantenir al marge mentre els musulmans bosnians eren delmats. Però aquests van ser principalment actes d'omissió. Occident no va armar la República Srpska amb les millors bombes dels seus arsenals. Bill Clinton no va volar per abraçar Slobodan Milošević. La matança no va anar acompanyada de la tornada constant "els nacionalistes serbis tenen dret a defensar-se". El que veiem ara podria ser el primer genocidi capitalista tardà avançat.

He de confessar certa ingenuïtat: No esperava una gana tan voraç per la sang palestina. Per suposat, no m'ha sorprès el comportament de l'ocupació. La segona cosa que ens vam dir el matí del 7 d'octubre va ser: destruiran Gaza. Mataran tothom. El primer que ens vam dir en aquestes primeres hores no va consistir tant en paraules com en crits de goig. Els que hem viscut les nostres vides amb i a través de la qüestió de Palestina no podíem reaccionar altrament davant les escenes de la resistència assaltant el lloc de control d'Erez: aquest laberint de torres de formigó i corrals i sistemes de vigilància, aquesta instal·lació consumada d'armes i escàners i càmeres -sens dubte el monument més monstruós a la dominació d'un altre poble on he estat mai-, de sobte en mans de combatents palestins que havien dominat els soldats d'ocupació i arrencat la bandera. Com no cridar de sorpresa i alegria? El mateix amb les escenes de palestins trencant la tanca i el mur i irrompent a les terres de les quals havien estat expulsats; el mateix amb els informes de la resistència apoderant-se de la comissaria de Sderot, la colònia ètnicament neta que van construir sobre el poble de Najd, ocupat des del 1948.

Aquestes van ser les primeres reaccions que vaig compartir amb els meus amics. Però la segona: una immensa inquietud. Tots sabíem com es comporta l'Estat d'Israel i què n'esperava. Amb allò que jo, personalment, no comptava del tot era fins a quin punt Occident es bolcaria en els assassinats massius. Evidentment, ho hauria d'haver sabut. Però sigui quina sigui la ingenuïtat, els esdeveniments de l'últim mig any han tornat a plantejar la qüestió de la naturalesa d'aquesta aliança. Què és exactament el que uneix tan estretament l'Estat d'Israel i la resta d'Occident? Què explica la voluntat de països com els Estats Units i el Regne Unit per unir-se a aquest genocidi i per què l'imperi nord-americà comparteix l'objectiu d'Israel de destruir Palestina? Una explicació, que continua sent tan popular com sempre a sectors de l'esquerra, és el poder del lobby sionista. Tornaré sobre això.

***

Un dels components de la definició de genocidi és la “destrucció física total o parcial” del grup de persones objectiu; i a Gaza, una categoria central és precisament la de la destrucció física. Ja durant els dos primers mesos, Gaza va ser objecte d'una destrucció total i completa. Ja abans de finals de desembre, el Wall Street Journal informava que la destrucció de Gaza igualava o superava la de Dresden i altres ciutats alemanyes durant la Segona Guerra Mundial. Una de les veus més valentes fora de Palestina és la de Francesca Albanese, relatora especial de l'ONU sobre els territoris ocupats el 1967. "Després de cinc mesos d'operacions militars, Israel ha destruït Gaza”, comença el seu informe recent, abans de detallar com tots els fonaments de la vida a Gaza han estat "completament saquejats"[1] La imatge emblemàtica és la d'una casa feta trossos i els supervivents rebuscant frenèticament entre la runa. o una nena coberta de pols. Es calcula que encara queden uns 12.000 cadàvers per extreure de les cases polvoritzades de Gaza.

Encara que mai abans no s'havia arribat a l'escala que estem veient ara, no és exactament la primera vegada que els palestins experimenten aquest tipus de coses. El guió es pot trobar al Pla Dalet de 1948, en què s'instruïa les forces sionistes en l'art de "destruir pobles (cremant-los, volant-los pels aires i sembrant mines entre els seus enderrocs)"[2]. Durant la Nakba, era habitual que aquestes forces envaïssin un llogaret durant la nit i dinamitessin sistemàticament una casa rere l'altra amb les famílies encara a dins[3]. Una peculiaritat de l'experiència palestina és que això mai no ha arribat al final. L'acte original de destruir les cases sobre els caps dels seus habitants es repeteix una vegada i una altra: a al-Majdal el 1950, d'on la gent va ser deportada a Gaza; a Gaza el 2024; i entremig, moltes altres. Per triar-ne només una: Beirut el 1982, descrit per Liyana Badr a A Balcony over the Fakihani, amb paraules que podrien encaixar en qualsevol altra instància:

"Vaig veure munts de formigó, pedres, roba esquinçada escampada, vidres trencats, petits trossos de cotó, fragments de metall, edificis destruïts o inclinats esbojarradament (...) La pols blanca asfixiava el districte, ia través del gris del fum treien el cap els cascos estripats dels blocs i les runes de les cases arrasades. (...) Tot estava barrejat. Els cotxes estaven de cap per avall, els papers s'arremolinaven al cel. Foc. I fum. La fi del món”[4].

És la fi del món que mai no acaba: sempre s'aboquen noves runes sobre els palestins. La destrucció és l'experiència constitutiva de la vida palestina perquè l'essència del projecte sionista és la destrucció de Palestina.

Tanmateix, aquesta vegada, a diferència del 1948 o el 1950, la destrucció de Palestina té com a teló de fons un procés de destrucció diferent però relacionat: el del sistema climàtic d'aquest planeta. El col·lapse climàtic és el procés de destrucció física dels ecosistemes, des de l'Àrtic fins a Austràlia. Al nostre llibre The Long Heat: Climate Politics When It's Too Late, que Verso publicarà el 2025, el meu col·lega Wim Carton i jo analitzem amb cert detall la rapidesa amb què s'està desenvolupant aquest procés. Per posar-ne només un exemple, l'Amazones està immers en una espiral de regressió que podria acabar convertint-lo en una sabana sense arbres. La selva amazònica existeix des de fa 65 milions d'anys. Ara, en el lapse de poques dècades, l'escalfament global -juntament amb la desforestació, la forma original de destrucció ecològica- està empenyent l'Amazones cap al punt d'inflexió més enllà del qual deixaria d'existir. De fet, mentre escric, moltes investigacions recents suggereixen que es troba en aquest punt[5]. Si l'Amazònia perdés la coberta forestal -una idea vertiginosa, però totalment dins l'àmbit d'un futur proper- seria un tipus diferent de Nakba. Les víctimes immediates serien, per descomptat, els indígenes i afro descendents i altres pobles de l'Amazònia, uns 40 milions en total, que, a l'escenari més probable, veurien com els incendis arrasen el bosc i el converteixen en fum, i viurien així el fi d'un món.

De vegades, aquest procés adquireix una notable similitud morfològica amb els esdeveniments de Gaza, fins i tot en proximitat geogràfica. La nit de l'11 de setembre de l'any passat, menys d'un mes abans del començament del genocidi, la tempesta Daniel va assotar Líbia. A la ciutat oriental de Derna, a la vora del Mediterrani, a uns 1.000 km de Gaza, van morir persones mentre dormien. De sobte, una força del cel va destruir les seves cases a sobre seu. Després, els informes van descriure com mobles i parts de cossos a l'atzar treien el cap entre els edificis polvoritzats. "Encara hi ha cadàvers als carrers i escasseja l'aigua potable. La tempesta ha matat famílies senceres". Segons un habitant de la ciutat, es tracta d'“una catàstrofe sense precedents. Els habitants busquen els cossos dels seus éssers estimats cavant amb les mans i amb simples eines agrícoles”. Els socorristes palestins van acudir ràpidament al lloc dels fets: "La devastació va més enllà de tota imaginació (...) Camines per la ciutat i no veus més que fang, llot i cases derruïdes. L'olor de cadàver és per tot arreu." (...) Famílies senceres han estat esborrades del registre civil. (...) Es veu mort arreu".

Durant la visita de 24 hores, la tempesta Daniel va deixar caure una càrrega d'aigua unes 70 vegades superior a la mitjana del mes de setembre. Derna estava situada a la desembocadura d'un riu, que corria per un wadi cap al mar, normalment dins d'estretes riberes, si és que corria. Era una zona desèrtica. Però ara, de sobte, el riu va créixer, va travessar dues preses i es va estavellar contra Derna; l'aigua, els sediments i la runa van formar un buldòzer que va arrasar i rugir la ciutat en plena nit de l'11 de setembre, una força de tal velocitat i violència que va empènyer estructures i carrers cap a la Mediterrània i va convertir l'antic centre en un pantà pardusc i fangós. Utilitzant les refinades metodologies actuals d'atribució meteorològica, els investigadors van poder concloure ràpidament que les inundacions s'havien fet cinquanta vegades més probables per l'escalfament global experimentat fins aleshores –codi matemàtic per a la causa del desastre. Només aquest escalfament podria haver provocat el succés. Durant els mesos d'estiu anteriors, les aigües del nord d'Àfrica havien estat ni més ni menys que cinc graus i mig més calentes que la mitjana de les dues dècades anteriors. I l'aigua calenta conté energia calorífica que es pot acumular en una tempesta com el combustible en un míssil. Unes 11.300 persones van morir en una sola nit per la tempesta Daniel a Líbia- el succés més intens de matança massiva pel canvi climàtic des de començaments de dècada, possiblement de segle.

Aquestes escenes constituïen una sorprenent prefiguració de les que començarien a desenvolupar-se a Gaza 26 dies després; però també hi havia connexions directes entre tots dos llocs. Els equips de rescat de Gaza, acostumats des de fa temps a aquest tipus de destrucció, es van desplaçar ràpidament a Derna per ajudar. Almenys una dotzena de palestins que havien fugit de Gaza a Derna van morir a les inundacions. Un palestí, Fayez Abu Amra, va declarar a Reuters: "S'han produït dues catàstrofes, la del desplaçament i la de la tempesta a Líbia"; la paraula àrab per a catàstrofe aquí, és clar, és Nakba. Així que, segons Fayez Abu Amra, la primera Nakba va ser la del 1948, que va expulsar la seva família i 800.000 palestins més de la seva terra natal; la seva família va acabar a mukhayam Deir al-Balah, i després alguns membres es van traslladar per fugir de les guerres d'agressió israelianes, a la ciutat de Derna; i després va venir una segona Nakba. Fayez Abu Amra va perdre diversos familiars a la tempesta. Ell mateix va sobreviure, perquè havia decidit quedar-se a Deir al-Balah, on es van aixecar tendes de dol per les víctimes. I aleshores va arribar, només unes setmanes després, el genocidi. Déu sap si Fayez Abu Amra segueix viu.

Ara bé, mentre reconeixem les similituds i els embolics d'aquests processos de destrucció, també hi salten a la vista algunes diferències significatives. Les forces que van bombardejar Derna eren d'una altra naturalesa que les que van bombardejar Gaza. El sembrador anònim de mort des del cel, en el primer cas, no va ser una força aèria, sinó la saturació acumulativa de l'atmosfera amb diòxid de carboni. Ningú no tenia la intenció específica de destruir Derna, com l'Estat d'Israel ha tingut la intenció expressa de destruir Gaza; no hi havia portaveus de l'exèrcit anunciant l'objectiu de "danys màxims", cap diputat del Likud udolant "Enderroqueu edificis! Bombardejeu sense distinció". Quan les empreses de combustibles fòssils extreuen les seves mercaderies i les posen a combustió, no pretenen matar ningú en particular. Saben, però, que aquestes mercaderies mataran, amb tota seguretat, gent; pot ser gent a Líbia, o al Congo, o a Bangla Desh, o al Perú; no els importa.

Això no és un genocidi. Al nostre llibre Overshoot: How the World Surrendered to Climate Breakdown, que publicarà Verso a l'octubre d'aquest any, Wim i jo juguem amb el terme paupericidi pel que està passant aquí: la implacable expansió de la infraestructura de combustibles fòssils més enllà de tots els límits per a un planeta habitable. El propòsit inicial de l'acte però no és matar ningú. L'objectiu d'extreure carbó o petroli o gas: és guanyar diners. No obstant això, una vegada s'estableix plenament que aquesta manera de fer diners en realitat mata multituds, l'absència d'intenció comença a omplir-se. Com a corol·lari dels coneixements bàsics de la climatologia, ara està més o menys universalment estès: els combustibles fòssils maten la gent, a l'atzar, cegament, indiscriminadament, amb una forta concentració en els pobres del Sud global; i maten en major nombre com més temps continuï el "business-as-usual". Quan l'atmosfera està sobresaturada de CO2, la letalitat de qualsevol quantitat addicional de CO2 és alta i augmenta. Les morts massives són aleshores un resultat ideològicament i mentalment processat, acceptat de facto, de l'acumulació de capital. "Si estàs fent alguna cosa que fereix algú, i ho saps, ho estàs fent a propòsit", va dir el fiscal Steve Schleicher al seu al·legat final contra Derek Chauvin, més tard condemnat per l'assassinat de George Floyd; mutatis mutandis, s'aplica el mateix aquí. De fet, la violència de la producció de combustibles fòssils és més letal i més intencionada cada any que passa. Ara comparem això amb un bombardeig a mukhayam Jabaliya el 25 d'octubre, que va matar almenys 126 civils, entre ells 69 nens. L'objectiu declarat d'aquest acte era matar un únic comandant de Hamàs. Tenia l'ocupació la intenció de matar també els 126 civils, o simplement es va mostrar cruelment indiferent davant d'aquest tipus de danys col·laterals massius? Intencionalitat i indiferència es confonen aquí. El mateix passa al front climàtic, que continua sent qualitativament diferent del de Palestina, però potser la diferència estigui disminuint.

Hi ha moments concrets d'articulació entre la destrucció de Palestina i la destrucció de la Terra? Per moments d'articulació em refereixo a punts on un procés impacta i forma l'altre, en una causalitat recíproca, una dialèctica de determinació. La meva resposta és sí, de fet, aquests moments d'articulació s'han enllaçat en una seqüència força atapeïda des de fa gairebé dos segles. Com que sóc molt estudiós de la història, em remuntaré al moment en què va començar: 1840. Els esdeveniments d'aquell any han estat una obsessió perenne per a mi. Els he tractat aquí i allà, però encara no he escrit un relat coherent. Vaig començar a investigar fa onze anys, cap al final del meu doctorat, quan vaig escriure Capital fòssil i em vaig adonar que el tema requeria un estudi propi, una seqüela que es diria Imperi fòssil. En les darreres setmanes, he tornat a aquest moment per tal de desenvolupar una anàlisi "longue durée" de l'imperi fòssil a Palestina.

***

1840 va ser un any crucial en la història, tant per a Orient Mitjà com per al sistema climàtic. Va ser la primera vegada que l'Imperi Britànic va utilitzar vaixells de vapor en una gran guerra. L'energia de vapor va ser la tecnologia que va donar origen a la dependència dels combustibles fòssils: les màquines de vapor funcionaven amb carbó, i va ser la seva difusió per les indústries de Gran Bretanya el que va convertir a aquesta en la primera economia fòssil. Però l'energia de vapor mai hauria deixat empremta en el clima si s'hagués quedat dins de les Illes Britàniques. Només exportant-la a la resta del món i arrossegant a la humanitat a l'espiral de la combustió de combustibles fòssils a gran escala va poder Gran Bretanya canviar el destí d'aquest planeta: la globalització del vapor va ser una ignició necessària. La clau d'aquesta ignició, al seu torn, va ser el desplegament dels vaixells de vapor en la guerra. Va ser a través de la projecció de la violència com Gran Bretanya va integrar a altres països en l'estrany tipus d'economia que havia creat, convertint el capital fòssil, podríem dir, en imperi fòssil.

En aquesta època, Gran Bretanya era el major imperi que el món havia vist mai, construït sobre la supremacia naval, fins llavors basada en la tradicional força motriu del vent. Però en la dècada de 1820, la Royal Navy va començar a plantejar-se la propulsió a vapor, és a dir, cremar carbó en lloc de navegar amb el vent; el vent era una font "renovable", com l'anomenaríem avui, inesgotable, barata, de fet gratuïta, però amb limitacions ben conegudes. Els capitans no podien donar per descomptat que bufés com ells desitjaven. En el camp de batalla, els vaixells podien veure's frenats per les calmes, o allunyats dels seus objectius per ràfegues i vendavals en l'adreça equivocada, o permetre'ls avançar només lentament. Les ràfegues de vent poden donar a l'enemic l'oportunitat d'escapolir-se, reagrupar-se i contraatacar. En l'acció militar, quan la mobilització d'energia era més urgent, el vent era una força poc fiable. El vapor obeïa a una altra lògica. Derivava la seva força d'una font d'energia que no tenia cap relació amb les condicions meteorològiques, els vents, els corrents, les ones, les marees: el carbó procedia de les reserves subterrànies, un llegat de la fotosíntesi de centenars de milions d'anys d'antiguitat, i una vegada portat a la superfície, podia cremar-se en qualsevol punt i en qualsevol moment que el propietari l'exigís. La força d'un vaixell de vapor podia ser invocada a voluntat. Una flota de vaixells d'aquest tipus podia organitzar-se com volguessin els capitans: canons apuntant, tropes desembarcades, enemics perseguits sense importar com bufés el vent. L'almirall Charles Napier, el més enèrgic defensor del vapor en la Royal Navy, va posar l'accent principalment en aquestes llibertats i les va resumir així: "els vaixells de vapor fan que el vent sigui sempre favorable"; o, "el vapor ha aconseguit una conquesta tan completa sobre els elements, que em sembla que ara estem en possessió de tot el que es requeria per a fer la guerra marítima perfecta" [6]. La conquesta dels elements estava, en última instància, en funció del perfil espaciotemporal dels combustibles fòssils: per la seva desvinculació de l'espai i el temps en la superfície de la Terra, prometien alliberar l'imperi de les coordenades en les quals els vaixells havien navegat des de temps immemorials.

La primera vegada que Napier va poder practicar aquesta perfecció va ser en 1840, aquí mateix, a la vora del Líban i Palestina. Aquest any, Gran Bretanya va entrar en guerra contra Muhammed Ali. Alí era el pachá d'Egipte, nominalment al servei de l'Imperi Otomà, però en la pràctica era el governant del seu propi regne, que, en aquells dies, estava en estat de guerra amb el sultà. Les forces de Alí havien sortit d'Egipte i conquistat el Hiyaz i el Llevant, formant un protoimperio àrab que xocava amb "The Corte" i amb Londres. L'ascens de Alí amenaçava amb derrocar l'Imperi Otomà, l'estabilitat i la integritat del qual Gran Bretanya considerava, en aquest moment, una basa estratègica enfront de Rússia. Si l'Imperi Otomà es desintegrava, Rússia podria expandir-se cap al sud i l'est, cap a la colònia de la corona de l'Índia, per la qual cosa Gran Bretanya volia apuntalar-lo. La rivalitat interimperialista, podríem dir, va impulsar a Gran Bretanya a intervenir contra Alí. També ho va fer, i no menys important, la dinàmica del desenvolupament capitalista dins de la mateixa Gran Bretanya. La indústria del cotó era la seva punta de llança, però en la dècada de 1830 s'havia avançat tant a totes les altres branques que va sofrir una crisi de sobreproducció: de les fàbriques sortien muntanyes massa grans de fil i tela de cotó. Les fonts de demanda eren insuficients per a absorbir-los tots. Gran Bretanya estava, per tant, desesperada per trobar mercats d'exportació; i afortunadament, en 1838, l'Imperi Otomà va acceptar un acord de lliure comerç fabulosament avantatjós, conegut com el tractat de Balta Llimen. Això obriria els territoris sota el control del sultà a exportacions britàniques essencialment il·limitades. El problema, no obstant això, era que cada vegada més territoris passaven al control de Muhammed Ali, que aplicava la política econòmica contrària: la substitució d'importacions. Va construir les seves pròpies fàbriques de cotó a Egipte. A la fi de la dècada de 1830, s'havien convertit en la major indústria de la seva classe fora d'Europa i els Estats Units. Alí no va voler saber res del lliure comerç britànic: va establir aranzels i monopolis i altres barreres protectores entorn de la seva indústria cotonera i la va promoure amb tanta eficàcia que va poder fer incursions en mercats fins llavors dominats per Gran Bretanya, tan llunyans com la mateixa Índia.

Gran Bretanya ho odiava. I ningú ho odiava amb més fervor que lord Palmerston, secretari d'Afers exteriors i principal arquitecte de l'Imperi Britànic a mitjan segle XIX. Ell deia: "El millor que podia fer Mehemet era destruir totes les seves manufactures i llançar la seva maquinària al Nil"[7] Tant ell com la resta del govern britànic consideraven que la negativa de Alí a acceptar el tractat de Balta Llimen era un casus belli. Calia imposar el lliure comerç a Alí i a totes les terres àrabs que governava. En cas contrari, la indústria cotonera britànica seguiria asfixiada, sense les sortides que necessitava per a continuar expandint-se, potencialment ofegada encara més per aquest intrús egipci. Lord Palmerston no va ocultar els seus principis de política exterior. "Era el deure del Govern obrir nous canals per al comerç del país"; el seu "gran objectiu" en "tots els racons del món" era obrir terres al comerç, i això li comprometia a un enfrontament sense quarter amb Alí[8] Es va obsessionar amb "la qüestió oriental". "Per part meva, odi a Mehemet Ali, a qui no considero més que un bàrbar arrogant", va escriure Palmerston en 1839: "Considero que la seva presumida civilització d'Egipte és la major faula"[9]. Londres es tornava més bel·ligerant cada mes. El cònsol general a Alexandria va advertir al pachá: "Sàpiga que Anglaterra està en condicions de polvoritzar-li"[10]; "Hem d'atacar immediatament, ràpid i bé", li va aconsellar lord Ponsonby, ambaixador a Istanbul, i "tot el vacil·lant entramat del que ridículament es diu la nacionalitat àrab es farà trossos"[11] Amb aquestes paraules ressonant en els passadissos de Whitehall, lord Palmerston va ordenar a la Marina Real que reunís els seus millors vaixells de vapor. A la fi de l'estiu de 1840, una esquadra d'avantguarda al comandament de Napier va partir cap a la ciutat de Beirut.

***

El vaixell favorit de Napier es deia Gorgon. Propulsat per un motor de vapor de 350 cavalls, amb capacitat per a 380 tones de carbó, 1.600 soldats i sis canons, va ser "el primer vaixell de vapor de combat", marcant "una nova era" [12]. [Napier va utilitzar el Gorgon per a reconèixer els voltants de Beirut, pujant i baixant per la costa al seu caprici, fent cas omís de les condicions meteorològiques, però va enviar una petició urgent als seus oficials: "Heu d'enviar-me vaixells de carbó costi el que costi, perquè els vaixells de vapor sense carbó són inútils"[13]. El 9 de setembre va començar el bombardeig de Beirut. El Gorgon i altres tres vapors van prendre la davantera, envoltats d'altres 15 velers. Amb les seves xemeneies tirant fum, els vapors tenien la finalitat d'envoltar la badia de Beirut d'un costat a un altre i assetjar als defensors egipcis, comandats pel fill de Alí, Ibrahim Pachá. Pel que sembla, també van ser aconseguits altres objectius. Després d'un dia de bombardejos especialment severs, l'11 de setembre, el general local va enviar una carta d'acusació a la flota britànica:

"Per matar a cinc dels meus soldats, heu arruïnat i sumit a famílies en la desolació; heu matat a dones, a un tendre bebè i a la seva mare, a un ancià, a dos desafortunats pagesos i, sens dubte, a molts altres els noms dels quals encara no m'han arribat (...) El vostre foc, dic, es va fer més vigorós i destructiu per als desafortunats pagesos que per als meus soldats. Sembleu decidits a fer-vos amos de la ciutat"[14].

Algunes fonts de l'interior de Beirut van afirmar que al voltant de 1.000 persones van morir en el bombardeig, amb els seus cossos escampats pels carrers. La tripulació d'un creuer dels Estats Units va informar que "tots els edificis, tant privats com públics, estaven en un munt de ruïnes, la flota anglesa estava disparant sobre els pocs edificis que quedaven, i estaven decidits a no deixar pedra sobre pedra, i la ciutat presenta una escena de caos i destrucció"[15].

Després d'aquesta gesta, els vapors van perseguir les tropes d'Ibrahim Pasha al llarg de la costa. Des de Latakia, en el nord, passant per Trablus i Sud, fins a Haifa, en el sud, les seves posicions van caure com a fitxes de domino i els defensors es van retirar davant els atacs implacables i imprevisibles. "El vapor ens dona una gran superioritat, i els mantindrem en moviment", va exultar Napier: Ibrahim ha de marxar molt ràpid si pot vèncer al vapor"[16] Un gratificat lord Palmerston va seguir les notícies des del front, ràpidament despatxades amb paquets de vapor a Londres, i va escriure de tornada: "Quanta més força pugui acumular-se a Síria, millor"[17]. A continuació va ordenar atacar la ciutat palestina de Akka. Tothom sabia que allí es lliuraria la batalla decisiva. Akka havia resistit durant mig any a Napoleó en 1799, i de nou durant mig any en 1831, quan Ibrahim Pasha la va assetjar. Des de llavors, els egipcis havien reparat els murs de l'antiga capital creuada, armat les seves muralles amb canons pesats i amb milers de soldats, reforçant la posició de Akka com la fortalesa més sòlida de la costa llevantina. Era un important dipòsit, ple fins als topalls d'armes i municions, la majoria d'elles en un polvorí central. També era una pròspera ciutat amb una població civil que res tenia a veure amb els assumptes militars.

L'1 de novembre de 1840, el Gorgon i els altres tres vapors van aparèixer enfront de Akka. Estaven sols; els velers s'havien retardat pels vents fluixos. Napier va demanar als egipcis que es rendissin. Quan es van negar, va començar el bombardeig. Un informe va descriure l'acció:

"El servei dels vaixells de vapor en la guerra es va demostrar així: la divisió de vapor dels aliats, havent arribat a la badia, va començar immediatament a llançar trets i projectils contra la ciutat, la qual cosa degué molestar molt a la guarnició, ja que, encara que van retornar un foc molt enèrgic, des dels vaixells de vapor que canviaven constantment les seves posicions, era inofensiu"[18].

En la tarda del 2 de novembre, va arribar la resta de la flota impulsada pel vent. Es va disposar una línia de batalla adequada. La mobilitat especial del nou mode de propulsió s'utilitzaria plenament, i els vapors formarien la punta central de l'assalt:

"Pla de la batalla de Acre". Hunter, Narrative, 263.

En la tarda del 3 de novembre, els vapors van reprendre el bombardeig de *Akka i els altres vaixells es van unir en el que va ser, segons Napier, "un foc tremend"[19] Els defensors van respondre amb els seus propis trets. Al cap de dues hores i mitja, una detonació eixordadora va sacsejar el camp de batalla. Des de l'interior de Akka, "una massa de foc i fum va ascendir sobtadament cap al cel com un volcà, seguida immediatament per una pluja de materials de tota mena, que havien estat arrossegats per la seva força. El fum va romandre durant uns instants com una immensa cúpula negra, enfosquint-lo tot", es llegeix en un dels molts relats del succés, i més endavant:

"L'espantós baluern es va sentir molt per sobre del tumult de l'assalt, i immediatament li va seguir una pausa espantosa. Els trets de tots dos bàndols es van suspendre de sobte, i durant uns minuts res va trencar l'espantós silenci, excepte els ressons de les muntanyes que repetien el so com el retrunyir d'un tro llunyà, i la caiguda ocasional d'algun edifici vacil·lant"[20].

‘The Bombardment and Capture of St. Jean D’Acre’. John Frederick Warre, 1841.

El gran polvorí de Akka havia estat tocat per un projectil. Gorgon va ser sobrenomenat l'heroi de l'atac. En paraules segures d'un capità britànic, "el polvorí va esclatar a conseqüència d'un projectil ben dirigit de la fragata de vapor "Gorgon""[21] No podem descartar que fos un impacte accidental, però els britànics eren clarament conscients de la posició del polvorí. Lord Minto, el més alt comandant de la Royal Navy, va informar el comandament que "hi ha molta pólvora emmagatzemada de forma molt insegura en Acre" i ho va assenyalar com un objectiu adequat, en una carta signada el 7 d'octubre[22].

Sigui com fos el grau exacte d'intencionalitat, els resultats de l'atac del primer vaixell de vapor veritablement combatent no deixen lloc a dubtes. La ciutat palestina de Akka es va convertir en una massa d'enderrocs. "Dos regiments sencers", deia un informe a Lord Palmerston, "van ser aniquilats, i tota criatura vivent en una àrea de 60.000 iardes quadrades va deixar d'existir; la pèrdua de vides es calcula entre 1.200 i 2.000 persones"[23]. A boca de nit del 3 de novembre, els pocs soldats àrabs supervivents van evacuar les seves últimes posicions en Akka. Quan les tropes britàniques van entrar a la ciutat l'endemà, es van trobar amb una devastació total. Heus aquí un retrat:

"Cadàvers d'homes, dones i nens, ennegrits per l'explosió del polvorí i mutilats de la forma més horrible pels trets del canó, jeien pertot arreu, semienterrats entre les ruïnes de les cases i les fortificacions: les dones buscaven els cossos dels seus marits, els nens els dels seus pares"[24].

En una carta a la seva esposa, el mateix Charles Napier expressava la seva inquietud i tal vegada una punxada de culpabilitat. "Vaig ser a la costa d'Acre per a veure els estralls que havíem causat, i vaig presenciar un espectacle que mai podré esborrar de la meva memòria, i que fins i tot em fa estremir-me en recordar-lo". Va veure centenars de morts i moribunds estesos en les ruïnes; "la platja al llarg de mitja milla a cada costat estava sembrada de cossos"; després d'alguns dies, els cadàvers "van infectar l'aire amb un efluvi que era veritablement horrible"[25]. Fins i tot en el seu informe oficial de la guerra de Síria, Napier va admetre que "res podia ser més espantós que veure als miserables, malalts i ferits, en totes les parts d'aquesta devota ciutat, que estava gairebé totalment polvoritzada"[26]. Els britànics semblaven sorpresos per la magnitud de la destrucció que havien provocat. En una carta a Lord Minto, un altre almirall va escriure: "No puc descriure a sa senyoria la destrucció total de les obres i la ciutat pel foc dels nostres vaixells"[27], Un guàrdia marina d'un dels vapors més petits va parlar de mans, braços i dits dels peus que sobresortien dels enderrocs[28].

A penes recordat avui dia, aquest esdeveniment va suscitar una enorme fascinació a la Gran Bretanya de principis de l'època victoriana. La fortalesa que va resistir durant mig any a Napoleó es va esfondrar en menys de tres dies sota els cops dels vaixells de vapor; segons el recompte més popular, en menys de tres hores de bombardeig concentrat el 3 de novembre. Va ser una manifestació sublim, colpidora i miraculosa del poder de Gran Bretanya en general i del vapor en particular, plasmada en una sèrie de quadres -aquí hi ha un altre, on un vaixell de vapor, possiblement el Gorgon, apunta directament a Akka, la seva columna de fum es comunica amb la tremenda erupció del polvorí després de les muralles i els minarets: carbó en flames, ciutat en flames.

Bombardeo de St. Jean d'Acre'. H. Winkles, 1840.

En aquesta litografia, que pretén descriure l'escena des de la perspectiva dels defensors àrabs, el fum d'un vaixell de vapor també s'eleva en el centre, mentre que a l'esquerra tota la ciutat vola per l'aire:

Bombardeo de San Juan de Acre'. Hermanos Schranz, 1841.

L'explosió va ser el centre de l'acció, però va anar més enllà. Els vapors van aprofitar la seva capacitat per a maniobrar lliurement en les aigües pròximes a les muralles de *kka, situant-se a una distància de fins a 40 metres quan disparaven els seus projectils, i retrocedint quan era necessari. El bombardeig va poder ser més precís, i més devastador, i es va prolongar durant gairebé tres dies abans de l'explosió. Van utilitzar els britànics aquest poder aclaparador per a atacar a les forces d'Ibrahim *asha amb la màxima precisió? En la reconstrucció recent més detallada de l'atac, quatre investigadors israelians escriuen: "El bombardeig es va dirigir més aviat contra la pròpia ciutat. (...) De fet, l'objectiu del bombardeig era obligar la guarnició a rendir-se, no per les ferides que pogués haver sofert, sinó per la mort i la misèria que va infligir als no combatents"[29]. Podríem reconèixer aquest tipus de pensament estratègic. Un altre almirall va descriure com funcionava: "Cada tret que travessava les muralles destrossava la part superior de les cases, llançant murs i pedres sobre els caps de la gent de baix (...) no hi havia refugi enlloc"[30].

Independentment de les objeccions que poguessin sentir o no els homes que desembarcaven, en *Whitehall la felicitat no tenia límits. Lord *almerston va felicitar la Royal Navy per capturar *kka i assegurar "el funcionament dels tractats comercials"[31] S'havia buidat el camí cap al lliure comerç a Orient Pròxim. Aquest va ser el gran assoliment dels vaixells de vapor, àmpliament elogiats per la seva eficàcia: "van canviar contínuament de posició durant l'acció i van llançar trets i projectils sempre que van veure els punts més eficaços per a fer-ho", va observar un informe, assenyalant que "és bastant notable que cap dels quatre vaixells de vapor tingués un sol home mort o ferit"[32] No obstant això, si els homes van passar per l'acció sense un arrap, un altre recurs estava gairebé esgotat: el combustible. Després de la batalla, cap dels quatre vapors portava a bord més d'un dia de provisions. Pràcticament tot el carbó emmagatzemat s'havia cremat en la polvorització de Akka.

La caiguda de la ciutat va determinar d'un cop de ploma el resultat de la guerra. Les forces d'Ibrahim Pasha es van esfondrar i van emprendre una retirada desordenada a través de les planes costaneres de Palestina. Els vapors van continuar assetjant-les, desembarcant a Jaffa i rondant enfront de Gaza. En terra, les tropes d'infanteria es van traslladar a Gaza al gener de 1841, per a assegurar "la destrucció de les provisions de l'enemic": era la primera vegada que forces dirigides per britànics ocupaven aquest racó de Palestina, encara que només fora per un breu moment[33].

Mentre els britànics retenien Gaza, la cartografiaven i destruïen els magatzems d'aliments -suposadament només per a negar a l'exèrcit egipci les seves provisions-, columnes disperses de soldats desmoralitzats, assedegats i famolencs travessaven el desert de tornada a Egipte: menys d'una quarta part de l'exèrcit que Ibrahim havia comandat en esclatar la guerra. Abans de la seva arribada, Napier es va dirigir al port d'Alexandria, on va amenaçar amb sotmetre a aquesta ciutat al mateix tracte que a Akka, tret que Muhammed Ali acceptés totes les exigències britàniques. Alí va demanar conservar almenys la província de Palestina, però Napier va tornar a advertir-li que "convertiria Alexandria en cendres"[34], amb el que Palestina va quedar descartada. Pels mateixos mitjans, Napier va pressionar perquè s'apliqués immediatament el tractat de Balta Llimen a Egipte. Alí també va cedir en aquest punt.

Així va destruir Gran Bretanya el proto-imperi àrab per mitjà del vapor. De Beirut a Alexandria, van ser els vapors de la Royal Navy els que van formar l'avantguarda de la victòria, més experts que els seus companys propulsats pel vent en totes les maniobres que es beneficiaven de la mobilitat en l'espai. En un article sobre els "vapors de guerra de ferro", el Manchester Guardian citava una carta anònima d'un súbdit britànic a Alexandria:

"Últimament s'ha fet tant en el Llevant gràcies al vapor que tothom és conscient de la seva capacitat com a element de guerra o de pau, i està disposat a preguntar-se: 'Què farà a partir d'ara? Ibrahim Pasha només pot explicar la pèrdua de la costa de Síria en una setmana confessant que "els vaixells de vapor transportaven a l'enemic aquí, allà i enllà, tan sobtadament que s'haurien necessitat ales per a seguir-los! Era com lluitar contra un geni!"[35].

Aquest poder derivava dels combustibles fòssils: el vapor permetia als almiralls i capitans endollar els seus vaixells a un corrent del passat, una font d'energia externa a l'espai i al temps de la batalla real, a través de la qual els vaixells podien, per tant, disparar com si tinguessin ales pròpies. La superioritat militar britànica es va veure radicalment reforçada per la seva capacitat de mobilitzar les existències com a força per a atropellar a l'enemic. O, com va observar el Observer, en referència a Palestina: "El vapor, fins i tot ara, gairebé realitza la idea d'omnipotència militar i omnipresència militar; està a tot arreu, i no hi ha qui ho resisteixi"[36]. Gran Bretanya estava preparada per a projectar el poder dels combustibles fòssils per tot el planeta, després d'haver demostrat la seva vàlua en Palestina.

***

El país la destinació del qual va quedar segellat de forma més immediata per aquests esdeveniments va ser Egipte. La indústria cotonera de Muhammed Ali es va enfonsar pràcticament de la nit al dia. Quan el lliure comerç es va estendre al seu minvant regne, les fàbriques del Nil no van poder fer front a les exportacions britàniques, i la raó d'això és bastant senzilla: Egipte no tenia motors primaris moderns. No tenia energia hidràulica, perquè el Nil és un riu que serpenteja lentament amb un pendent gairebé imperceptible, sense ràpids ni cataractes. Tampoc tenia energia de vapor. En el seu lloc, les fàbriques egípcies funcionaven majoritàriament amb energia animal: bous o mules o fins i tot músculs humans que impulsaven màquines. Però aquestes fonts d'energia eren molt deficients en comparació amb els motors de vapor. Eren febles, desiguals i desordenades. Per què, llavors, Muhammed Ali no va adoptar el vapor? No volia una altra cosa. En estreta sintonia amb les tendències de la indústria capitalista, va desenvolupar, a partir de la dècada de 1820, una preocupació pel vapor i el carbó al caire de la fixació. Sabia que només podria fer front a Gran Bretanya copiant-la, en foses i fàbriques i en les mars, tant en la competència econòmica com en la guerra. "Els anglesos han fet grans descobriments, però el millor és el de la navegació a vapor", deia a l'emissari de lord Palmerston[37].

Però el vapor necessitava combustible. Alí no tenia reserves. Era molt conscient d'aquest problema, fins al punt que va enviar expedicions a l'Alt Egipte i Sudan i més enllà per a tractar de localitzar vetes de carbó. El meu estudiant de doctorat Amr Ahmed va defensar recentment la seva tesi Egypt Ignited: How Steam Power Arrived on the Nile and Integrated Egypt into Industrial Capitalism (1820s-76). En ella mostra com la cerca de carbó va impulsar l'expansió imperial de Muhammed Ali. Un dels seus motius per a conquistar Síria van ser els informes sobre l'existència de carbó en el mont Líban. I efectivament, es podia extreure carbó dels pujols de sota els drusos i els maronites: en 1837, els egipcis van aconseguir extreure un volum equivalent al 2,5% de la producció britànica total. Pel que sembla, aquest carbó libanès era de qualitat inferior, car, evidentment insuficient per a alimentar el canvi al vapor a les fàbriques del Caire abans que els britànics les eliminessin. La naixent indústria del carbó en el Mont Líban també va generar problemes a Ali. La gent es va veure obligada a treballar en les mines i avorria el treball, fins al punt que es va revoltar contra les forces d'Ibrahim Pasha en 1840; i aquest aixecament va ser explotat pels britànics per als seus propis fins polítics. La revolta contra els somnis carbonífers de Alí va contribuir a la seva caiguda. El seu projecte era crear un imperi fòssil en les terres dels àrabs; com tots els constructors d'imperis, va ser un tirà despietat (en 1834, el poble de Nabulus es va rebel·lar contra ell). Al final, el projecte es va anar al trast, en gran part perquè Alí no va saber establir unes reserves de carbó adequades com a base de l'imperi. Només cal especular sobre el que hauria ocorregut si les reserves turques de carbó, que avui coneixem com molt extenses, haguessin caigut a les seves mans. Poc després de la guerra de 1840, un Muhammed Ali en decadència va exclamar a un visitant britànic: "Carbó, carbó, carbó! Això és l'única cosa que necessito"[38].

En la dècada de 1830, Egipte es balancejava entre el centre i la perifèria. Es va embarcar en una industrialització precoç, convertint-se per un moment en la principal "economia emergent", com se'n diria avui, fora d'Europa i els Estats Units. Però era un moment en el qual l'accés a l'energia de vapor i al carbó que l'alimentava determinava la sort de la nació: sense aquest bitllet, i amb una brusca puntada des de dalt, Egipte va caure per l'escala. Les fàbriques de cotó del Nil aviat van quedar també en ruïnes. Egipte es va convertir en un important mercat per a les exportacions britàniques, i en una font encara més important de subministrament de cotó en brut: un país tancat en la posició de perifèria. Després de 1840, va sofrir la desindustrialització més extrema experimentada en qualsevol lloc en el segle XIX. Entorn de 1900, entre el 93% i el 100% de les seves exportacions consistien en un únic cultiu, un grau d'especialització inusual. A causa de la posició d'Egipte en el món àrab, aquest subdesenvolupament va situar a la regió en el seu conjunt en una posició de subordinació respecte als països capitalistes avançats d'Occident, relació de poder que només es va consolidar amb els esdeveniments de 1840 i que va tenir resultats molt duradors. En Egypt Ignited, Amr continua aquesta història amb sorprenent detall granular i demostra com Egipte va quedar subsumit en l'economia fòssil que girava entorn de Gran Bretanya: la seva economia va acabar impregnada de carbó i vapor, però es tractava de carbó i vapor importats de Gran Bretanya, utilitzats per a la producció i el transport de matèries primeres. Espero que el seu llibre es publiqui aviat per a poder llegir el relat complet.

***

El segon país la destinació del qual estava escrit en les estrelles en aquesta època era Palestina. En 1840, l'Imperi Britànic va proposar per primera vegada la colonització d'aquest país per jueus. Més precisament, el 25 de novembre, Palmerston escrivia a Ponsonby, l'ambaixador a Istanbul: "Això és un gran triomf per a tots nosaltres" -la caiguda de Akka, fa poques setmanes-"especialment per a vostè, que sempre va sostenir que el poder de Mehemet s'enfonsaria sota un atac europeu". I després va continuar:

"Resa per a fer el que puguis per aquests jueus; no tens ni idea de fins a quin punt arriba l'interès que se sent per ells; seria extremadament polític [si poguéssim fer] que el Sultà els donés tot l'alè i facilitats per a tornar i comprar terres en Palestina; i si se'ls permetés fer ús dels nostres cònsols i ambaixador com a canal de queixa, és a dir, col·locar-se virtualment sota la nostra protecció, tornarien en números considerables, i portarien amb ells molta riquesa"[39].

57 anys abans del primer congrés sionista, 77 anys abans de la declaració Balfour, 107 anys abans del pla de partició, el principal arquitecte de l'Imperi Britànic prop dels cims del seu poder va establir aquí la fórmula per a la colonització de Palestina. Per alguna raó, aquest document en particular sembla no haver estat citat mai en tota la historiografia. Però tot és aquí, encapsulat en una missiva enviada en l'eufòria posterior a la polvorització de Akka.

En 1840 es va produir la primera mania del que avui coneixem com a projecte sionista. Portava alguns anys gestant-se. Com és ben sabut, a la fi de la dècada de 1830 es va produir a Gran Bretanya un auge del sionisme cristià, la doctrina segons la qual els jueus han de ser reunits i "restaurats" en Palestina, on es convertiran al cristianisme i precipitaran la segona vinguda de Crist i el començament dels Últims Dies. El principal evangelitzador d'aquest evangeli va ser el comte de Shaftesbury, emparentat per matrimoni amb lord Palmerston; va intentar treure el màxim partit d'aquest vincle familiar, però quan parlava amb el secretari d'Afers exteriors, havia de deixar de costat els seus arguments religiosos. En el seu lloc, li va crivellar a informes sobre "els poders productius de Terra Santa", que "durant segles havien estat totalment descurats". Si tan sols Gran Bretanya resolgués inserir als jueus en ella, Palestina podria convertir-se en un proveïdor de cotó en brut i en un mercat per als productes manufacturats i "els nostres capitalistes podrien veure's temptats a invertir grans sumes en maquinària i cultius"[40] Després d'un sopar amb Palmerston l'1 d'agost de 1840, el piadós però astut Shaftesbury va anotar en el seu diari que "em veig obligat a argumentar política, financera i comercialment; aquestes consideracions li donen en el clau"[41] Però l'escatologia i l'imperi no eren incompatibles. Shaftesbury va aconseguir que Gran Bretanya obrís un consolat a Jerusalem en 1838; no per casualitat, va ser el mateix any en què Gran Bretanya es va introduir a la regió mitjançant la signatura del tractat de Balta Llimen. Déu i Mammon es van barrejar bastant bé. Lady Palmerston, l'esposa del secretari d'Afers exteriors, amb qui pel que sembla va formar les seves opinions, va llegir la caiguda de Akka a través de la seva Bíblia:

"No pot ser un accident que totes aquestes coses hagin resultat així! La meva impressió és que es tracta de la restauració dels jueus i del compliment de les Profecies. (...) És certament molt curiós i Acre sembla haver caigut com les muralles de Jericó, i l'exèrcit d'Ibrahim es va dispersar com les innombrables hosts enemigues dels jueus, com veiem en l'Antic Testament"[42].

Cal assenyalar ja aquí que es tractava d'una fantasia totalment gentil, cristiana, anglosaxona blanca, en la qual els jueus reals que vivien a Orient Pròxim o en altres llocs no exercien cap paper actiu.

El propi Lord Palmerston va veure clarament la polvorització de Akka com un signe no de la fi dels temps, sinó d'una nova era de prosperitat. La indústria cotonera ja no es veuria constreta per la falta de mercats. Després del que va anomenar "la prostració de Mehemet Ali", Palmerston va reafirmar la seva filosofia general:

"Hem d'esforçar-nos incansablement per trobar en altres parts del món noves necessitats per als productes de la nostra indústria. El món és prou gran i les necessitats de la raça humana prou àmplies com per a satisfer la demanda de tot el que podem fabricar; però és tasca del govern obrir i assegurar els camins per al comerciant"[43].

En aquest pla els jueus tenien un paper que exercir. En una altra carta -i aquest document s'ha citat amb relativa freqüència- Palmerston li va dir a Ponsonby que convencés al sultà de "animar als jueus a tornar i establir-se en Palestina perquè la riquesa que portarien amb ells augmentaria els recursos dels dominis del sultà"; a més, un assentament jueu serviria "com a fre a qualsevol mal designi futur de Mehemet Ali o el seu successor"[44]. Al llarg de la "crisi oriental", Palmerston va dictar una vegada i una altra el raonament en cartes al seu ambaixador: un "retorn" dels jueus a Palestina implantaria "un gran nombre de capitalistes rics"; si el sultà els acceptava, es guanyaria l'amistat de "classes poderoses d'aquest país" (és a dir, del Regne Unit); "el capital i la indústria dels jueus augmentarien en gran manera els seus ingressos i augmentarien en gran manera la força del seu imperi"[45]. Aquí podem veure una espècie d'escàner cerebral del sionisme imperialista. Com els jueus estarien lligats a la metròpoli, donar-los Palestina ajudaria a desencadenar el desenvolupament capitalista i evitaria el sorgiment de nous desafiadors recalcitrants a la regió.

El 17 d'agost, mentre Charles Napier recorria la costa libanesa en el Gorgon, el Times va publicar un article en el qual explicava que un assentament jueu en Palestina funcionaria com "una barrera contra la invasió de la tirania sense llei i la degeneració social"; en resum, seria "avantatjós per als interessos de la civilització a Orient"[46]. Alguns d'ells venien nouvinguts del camp de batalla. Un coronel anomenat Churchill - Charles Henry, parent llunyà del més famós Winston - comandava les forces britàniques que van marxar cap a Damasc a principis de 1841, va reunir diversos dignataris en un saló i va pronunciar un discurs:

"Sí, amics meus, va haver-hi una vegada un poble jueu famós en les arts i canviat de nom en la guerra. Aquestes belles planes i valls, ara ocupats pels salvatges i errants àrabs, en els quals la desolació ha fixat el seu ferri segell, una vegada es van delectar amb l'exuberància dels seus fèrtils i abundants collites, i van ressonar amb els cants de les filles de Sión. Que s'acosti l'hora de l'alliberament d'Israel"[47].

Aquest Churchill era molt conscient que no existia, com ell mateix va dir, "una forta noció entre els jueus d'Europa de tornar a Palestina"[48] El desig dels jueus de quedar-se on vivien li frustrava. Igualment frustrant era que el seu govern s'aferrés a la política de mantenir intacte l'Imperi Otomà, sota la tutela i custòdia britàniques. Desitjava veure-ho trencat, i la colonització jueva de Palestina seria el martell adequat. En una llarga carta a Moses Montefiore, president de la Junta de Diputats dels Jueus Britànics, enviada des de Damasc, on estava instal·lat com a cònsol, Churchill li exhortava a convèncer als seus compatriotes jueus perquè anessin a Palestina, i potser també a Síria:

"acabaries obtenint la sobirania d'almenys Palestina. (...) Estic perfectament segur que aquests països han de ser rescatats de les arpes de governants ignorants i fanàtics, que la marxa de la civilització ha de progressar i els seus diversos elements de prosperitat comercial han de desenvolupar-se. És innecessari observar que tal mai serà el cas sota el despotisme maldestre i decrèpit dels turcs o els egipcis. Síria i Palestina, en una paraula, han de ser preses sota protecció europea i governades en el sentit i d'acord amb l'esperit de l'administració europea. En última instància, cal arribar a això".

Churchill va imaginar una entitat jueva en Palestina sota la protecció de Gran Bretanya i els seus aliats, armada per a la "defensa contra les incursions dels àrabs beduïns"[49].

Un altre home que es va afanyar a arribar a Palestina en aquest moment propici va ser George Gawler. acabat de traslladar des d'Austràlia Meridional, on havia estat governador, va escriure un pamflet titulat "Tranquilización de Síria i Orient: Suggeriments pràctics per a l'establiment de colònies jueves en Palestina, el remei més sobri i assenyat per a les misèries de la Turquia asiàtica". Va viatjar a Palestina a principis de la dècada de 1840 i d'alguna manera se les va arreglar per a percebre-la com "un país fèrtil, nou desenes parts del qual jeuen desolades". La terra estava buida, excepte per uns pocs "'bedawy' illetrats i inquiets" que es trobaven de tant en tant en "ciutats desertes i planes cobertes d'espines". Solució: "REPOSAR LES CIUTATS I CAMPS DESERTS DE PALESTINA AMB LA GENT ENÈRGICA", els jueus, que la convertirien en un florent mercat sota la vigilància d'una "força naval sovint en la costa", és a dir, els vapors britànics[50]. Un amic de Palmerston, E. L. Mitford, també imaginava Palestina com a "estèril i desolada". La colonització jueva portaria "benediccions a Anglaterra i se sentiria en els miserables cors i llars dels pobres fabricants de Manchester, Birmingham i Glasgow"; de particular importància, facilitaria l'atrinxerament alimentat per fòssils a la regió i més enllà. [51] Un Estat jueu independent sota protecció britànica "posaria la gestió de les nostres comunicacions de vapor enterament a les nostres mans i ens situaria en una posició de comandament en el Llevant des de la qual frenar el procés d'invasió, esglaiar als enemics oberts i, si fos necessari, rebutjar el seu avanç"[52] Tal era la fórmula que imprimien els esdeveniments de 1840.

Aquest va ser, doncs, el moment de la concepció de dos principis interrelacionats: un, no existeix cap poble en Palestina; dos, la terra ha de ser presa amb la força de la tecnologia que funciona amb combustibles fòssils. Quant al primer, els sionistes contemporanis debaten a qui se li va ocórrer per primera vegada el lema "una terra sense poble per a un poble sense terra", però hi ha consens en què va ocórrer al voltant de l'any 1840. Alguns apunten a un article que Shaftesbury va escriure en el Times en 1839, en el qual va utilitzar la frase "Terra sense gent - gent sense terra", Terra sense gent sona potser una mica més esgarrifosa avui dia. Uns altres atribueixen l'honor al seu company sionista cristià Alexander Keith, que va ser en una expedició a Palestina en 1839 i d'alguna manera se les va arreglar per a tornar amb la impressió que es tractava d'un "país sense poble" que clamava per l'arribada de "un poble sense país". Les ciutats i pobles de Palestina estaven "desolats i sense habitants"; des de Gaza fins al-Jalil, tot el que Keith podia observar eren "llocs deserts i pobles en ruïnes, cap d'ells habitat"[53] Però ara havia ocorregut un miracle. "Com si ho hagués ordenat el Senyor", va escriure Keith sobre Akka, "una bomba va penetrar en un polvorí emmagatzemat per a la defensa i va aixecar l'arsenal per l'aire, com per a mostrar que havia arribat el moment que cessés l'última fortalesa de Palestina, i la va derrocar pedra a pedra sobre el sòl" -la va derrocar pedra a pedra sobre el sòl- "com si tampoc estiguessin llunyans els temps en què les mans dels estrangers trobessin un altre treball i aixequessin les muralles en ruïnes d'una altra forma. (...) Acre va caure en mans d'una tribu d'Israel"[54].

Ara es va convertir en un tema persistent dels comentaris britànics sobre Palestina que cap poble vivia en aquesta terra. Shaftesbury va informar a Palmerston que la colonització jueva seria "el mode més barat i segur de proveir els erms d'aquestes regions despoblades"[55] El Morning Post va publicar un típic article en el qual s'afirmava que "Síria i Palestina estan despoblades", buits en els quals els "fills" de "els erms àrabs" no havien aconseguit "establir-se i mantenir la seva nacionalitat". L'any 1840 es va calcular aquí perquè coincidís amb una profecia bíblica de restauració jueva[56]. Tal fusió d'escatologia i imperi es va posar molt de moda després de Akka, com en potser el tractat més peculiar que va sorgir d'aquest moment, un batibull de 350 pàgines d'autor anònim d'exegesi i realpolitik i fetitxisme de vapor anomenat "Els reis d'Orient". Com a prova del significat metafísic de Akka, l'autor citava un informe de primera mà de com "la ciutat és una massa completa de ruïnes: ni una sola casa del lloc, per petita que sigui, ha escapat a la fúria del nostre tret. (...) Tot és el més ampli testimoniatge de la inigualable precisió dels nostres canons" - lloat sigui el Senyor: "milers de la seva guarnició es compten entre els moribunds i els morts"[58] Ergo, la restauració era imminent. Aquest autor afirmava que "els jueus estan començant a tornar a la Judea"[59].

Dos versicles de la Bíblia llancen una llum especial sobre aquest procés. Al començament del capítol 18 d'Isaïes, en la versió King James, llegim: "Ai de la terra que dona ombra amb ales, que està més enllà dels rius d'Etiòpia!

Que envia ambaixadors per la mar, en naus de joncs sobre les aigües, dient: Aneu, veloços missatgers, a una nació dispersa i pelada' - de quina classe de naus parlava aquí el profeta? Evidentment, havia de referir-se als vaixells de vapor britànics[60], que eren els que enviaven ambaixadors per mar per a obrir Palestina als jueus. D'això, l'autor va deduir una profecia nova: Gran Bretanya "EMETRÀ UNA PROCLAMACIÓ, garantint a tots els jueus que tornin a Síria la seva protecció"[61].

La mania també va creuar l'Atlàntic i va arribar als Estats Units d'Amèrica. En les setmanes prèvies a la caiguda de Akka, una influent publicació periòdica relativament progressista, The Western Messenger, sabia en quina direcció bufava el vent. Ara que els vaixells de vapor naveguen per la badia d'Alexandria, que els vaixells de vapor solquen les aigües del Nil i que se sent el rugit dels cotxes de vapor que corren sobre les vies fèrries, no és moralment cert que el poder musulmà ha cessat? Havia arribat el moment de "donar als jueus la possessió de Palestina"[62]. Prendrien i defensarien la terra amb poder militar i enviarien tot tipus de beneficis a Occident. Però el primer sionista d'Estats Units d'importància, que, a diferència de gairebé tots els seus homòlegs britànics, també va resultar ser jueu, va ser Mardoqueo Manuel Noè[63], que en 1844 va pronunciar un Discurs sobre la restauració dels jueus. Mai va visitar Palestina, però sembla que es va assabentar pels viatgers britànics que "la terra està ara desolada", encara que va relatar que "es troben olives i oli d'oliva pertot arreu", i que el blat, el blat de moro, el cotó i el tabac creixen en les planes i pujols, i que "el raïm més gran floreix pertot arreu". Ara s'estaven produint "grans i importants revolucions" en aquella terra. Noè es va aferrar a l'opinió que la desaparició de Alí anunciava "l'organització d'un poderós govern a la Judea": i va implorar als EUA que ho acollís sota les seves ales[64].

Noè també va llegir Isaïes 18. Va aprofundir una mica més en l'exegesi llegint-ho directament en hebreu i va descobrir que el profeta cridava gomey als atuells. Aquesta paraula hebrea també podria significar "un ímpetu, una força propulsora", una prova més que el profeta es referia al vapor. Però en la lectura de Noè, la força de vapor seria dels EUA, no britànica. "La terra que s'estén més enllà dels rius d'Etiòpia és Amèrica" i els vaixells "els nostres vaixells de vapor", amb la missió divina d'assentar als jueus en Palestina[65] "El descobriment i l'aplicació del vapor seran un gran auxiliar en la promoció d'aquest interessant experiment". Va col·locar als jueus americans "a pocs dies de viatge de Jerusalem. El nostre comerç mediterrani i del Llevant, fins ara molt descurat, es revifarà, oferint facilitats per a arribar directament a Palestina des d'aquest país"[66] Tornant a l'opinió per defecte que no s'estaven produint activitats econòmiques de moment, Noè va anticipar que "els ports del Mediterrani s'obriran de nou a l'atrafegat brunzit del comerç; els camps tornaran a donar la fructífera collita"[67] Esperava un futur en el qual:

"tot el territori que envolta Jerusalem, inclosos els pobles d'Hebron, Safat, Tir, també Beyroot, Jaffa i altres ports del Mediterrani, estarà ocupat per jueus emprenedors. Les valls del Jordán seran ocupades per agricultors del nord d'Alemanya, Polònia i Rússia. Els comerciants ocuparan els ports marítims, i les posicions de comandament dins de les muralles de Jerusalem seran comprades pels rics i piadosos dels nostres germans"[68].

Algunes profecies es fan realitat.

***

Què fem amb tot això? Heus aquí el primer moment d'articulació: el moment que va encendre la globalització del vapor, mitjançant el seu desplegament en la guerra, va ser també el moment en què es va concebre el projecte sionista. Però no va haver-hi una sincronia perfecta. El sionisme era encara només una idea. Cap assentament jueu en Palestina es va desenvolupar arran de 1840; en sentit estricte, els Palmerston, Shaftesbury, Churchill, Gawler, Noah i els altres van fracassar. Es van avançar mig segle al seu temps. Però quan el moviment sionista va acabar reunint-se, era un vagó que podia col·locar-se sobre vies ja fetes, traçades per l'Imperi Britànic després de 1840: les classes dominants de la metròpoli ja havien construït la lògica de la seva colònia satèl·lit en Palestina, encara que només fos com una imatge mental. El sionisme no va prendre forma material en 1840, com sí que ho va fer l'exercici de la violència impulsada pel vapor. Podríem concloure d'això que aquesta última va tenir una primacia causal en la història. El sionisme va existir primer a nivell de superestructura, en la base de l'imperi fòssil.

No dic això amb pretensió de descobriment revolucionari. Els amplis contorns d'aquesta història poden trobar-se en la historiografia existent, inclòs el compromís sostingut més recent amb el període, Promised Lands: The British and the Ottoman Middle East, de Jonathan Parry. Parry relata com els britànics es van introduir a la regió per mitjà del vapor." A partir de la dècada de 1830, la força del vapor va ser una valuosa ajuda per a intimidar als àrabs i fer que apreciessin el poder britànic"[69]. Més enllà del Llevant, dues terres àrabs en particular van ser sotmeses a aquest poder: Iemen i l'Iraq. En 1839, Aden va ser ocupada i annexionada com a estació d'aprovisionament de vaixells de vapor; a la fi de la dècada de 1830, es van posar en marxa diversos experiments de comunicació a vapor a l'Eufrates. En 1841, quan els britànics havien eliminat el principal obstacle, "la seva supremacia naval regional era indiscutible". Parry afegeix tímidament que "la qüestió de si el vapor podria civilitzar als àrabs era una qüestió a llarg termini"[70]. Parry segueix la tradició dels escriptors d'història britànics, cavallerosos i bevedors de te, per la qual cosa es nega a extreure implicacions o a seguir línies; també ignora acuradament l'economia política i reprimeix les muntanyes de proves de com la dinàmica de l'acumulació de capital va impulsar l'expansió cap a Orient Pròxim, proves de les quals aquí només he proporcionat una petita mostra. Però el lector atent pot distingir l'arc narratiu.

Parry afirma que "gran part del que els britànics van pensar alguna vegada sobre Orient Pròxim ja s'havia pensat en 1854"[71], i nosaltres podem precisar-ho i afirmar que gran part del que els britànics i els EUA van pensar alguna vegada sobre Palestina ja s'havia pensat en 1844. I va començar amb una superioritat tecnològica extrema, la penetració de la regió per mitjà de màquines d'avantguarda alimentades per combustibles fòssils. Aquest tipus de sotmetiment es mantindria fins als nostres dies; el que va ocórrer en 1840 no va ser una intrusió efímera, com les campanyes de Napoleó. Els britànics no van abandonar Orient Pròxim, sinó que es van endinsar cada vegada més en ell, fins que en l'última dècada del segle XIX, després d'ocupar Egipte, van arribar tan alt que van rebaixar a l'Imperi Otomà prou com per a posar en marxa la colonització de Palestina. L'única cosa que va fer el Regne Unit va ser compartir aquest poder amb els Estats Units i passar-ho a aquest. Però com testifica el bombardeig en curs de Iemen, els britànics continuen estant molt presents.

Unes paraules més sobre la dialèctica de la ment i la matèria. Hi ha una estranya espiral de realitat i fantasia en el moment de 1840: els britànics realment van convertir una ciutat palestina en ruïnes. Llavors van començar a imaginar que tota Palestina era un paisatge de ruïnes - desolat, desert, despoblat; construccions fantasioses en el millor dels casos, però representacions bastant adequades del que Akka pot haver semblat després del 3 de novembre. En les següents voltes de l'espiral, el buidatge ideacional de la terra es va convertir en precursor del real. "Terra sense gent", resava la recepta de la Nakba. Sempre pioners, els britànics van emprendre una eliminació prefigurativa del poble palestí. En aquest moment, curiosament, els jueus continuaven tenint una posició bastant simètrica a la dels palestins: existien com a personatges en la trama, però purament en el regne de la imaginació. Els jueus reals no comptaven. Els jueus no clamaven per abandonar les seves llars per Palestina - més aviat al contrari, com fins i tot un erudit sionista ha observat, "el judaisme britànic s'oposava a "qualsevol cosa que pogués semblar que impugnava el seu estatus de 'enterament' anglès". Els jueus anglesos només podien sentir-se avergonyits pel suggeriment que estaven esperant tornar a Palestina"[72] Abans que el sionisme fos jueu, era imperial.

Però els veritables jueus, per descomptat, amb el temps serien reclutats per al projecte sionista, i els veritables palestins serien esborrats de l'existència física en la seva terra. En el context d'aquesta "longue durée", el genocidi de Gaza no sembla tan accidental. En el seu informe a l'ONU, Albanese és prou valenta com per a recórrer a l'escola d'estudis colonials per a explicar-lo. Escriu: "Les accions d'Israel s'han vist impulsades per una lògica genocida que forma part integrant del seu projecte colonial de colons en Palestina, la qual cosa assenyala una tragèdia anunciada". L'extermini genocida és el clímax del colonialisme de colons, i en Palestina, des del moment de 1948, "desplaçar i esborrar la presència àrab indígena ha estat una part inevitable de la formació d'Israel com a "Estat jueu""[73]. Té raó, per descomptat. Però el colonialisme de colons en Palestina mai es va sostenir per si mateix i mai podria haver-lo fet. I la tragèdia va ser predita abans que per Yosef Weitz i els de la seva mena. Els palestins van ser expulsats de Palestina en sentit figurat ja 183 anys abans d'aquest genocidi; amb algunes interrupcions i arravataments, la materialització i l'escalada de l'acte han estat en marxa des de llavors. Considerem les paraules d'Isaac Herzog, president de l'ocupació, adduïdes per Albanese com un exemple d'intenció genocida: va afirmar a l'octubre i novembre que la seva entitat lluita en nom de "tots els Estats... i pobles civilitzats", contra "una barbàrie que no té cabuda en el món modern" -"desarrelarà el mal i serà bo per a tota la regió i el món"[74]. Aquestes paraules podrien haver estat posades en la seva boca pels anglosionistas de 1840.

Podríem parafrasejar el lema de l'escola d'estudis colonials i dir que el suport imperial a l'entitat sionista és una estructura, no un esdeveniment. L'estructura va ser forjada pel poder excepcional concedit als armats amb combustibles fòssils i ha continuat funcionant d'aquesta manera, com ara argumentaré breument, però abans de fer-ho, permetin-me assenyalar una última cosa sobre 1840: el relat que he fet aquí és incomplet i parcial. El més problemàtic és que es basa exclusivament en fonts angleses. No llegeixo àrab, per la qual cosa no puc dir si existeix una historiografia àrab de 1840. Parry tampoc llegeix àrab, però ens diu: "Hi ha molts arxius no anglesos que sembla que ningú ha utilitzat encara plenament"[75]. Siguin quals siguin les fonts àrabs de 1840 i voltants, i diguin el que diguin sobre aquesta trobada original amb el poder del vapor i les nocions del sionisme, encara no han deixat empremta en la literatura anglesa. Una recerca profunda sobre aquest moment començaria amb algunes indagacions fora de la metròpoli.

***

En el que segueix seré extremadament abraçador i sinòptic. Quan es van construir les primeres colònies sionistes, en la premsa occidental es podien trobar notícies entusiasmades: "Els jueus que van ara a Palestina porten amb ells l'esperit progressista del segle, i d'aquí a una mica els viatgers d'aquest país podran sentir la xiulada del vapor i l'estrèpit de la maquinària, i veure al seu voltant la bullícia dels negocis en lloc de la tradicional apatia i llanguiment d'Orient", s'alegrava el National Repository en 1877[76]. Quan l'Imperi Britànic va ocupar Palestina i es va disposar a aplicar la declaració Balfour, el combustible fòssil de l'època no era el carbó. Era el petroli. S'havien localitzat jaciments prometedors als països riberencs del Golf Pèrsic, i el projecte industrial central del Mandat va arribar a ser l'oleoducte que portava el cru des de l'Iraq, a través del nord de Cisjordània i Galilea, fins a la refineria de Haifa. El Mandat com a tal no pot entendre's al marge del creixent control sobre la regió darrere del petroli; i el Mandat va utilitzar el petroli per a reassignar terres dels palestins als jueus. En el seu pròxim Heat: A History, una història meravellosament rica sobre les altes temperatures i els combustibles fòssils a Orient Pròxim, On Barak mostra, entre moltes altres coses, com els Yishuv van arrabassar la producció de cítrics als palestins connectant-se amb els circuits més moderns de la tecnologia: regant els seus horts amb bombes alimentades per combustibles fòssils, carregant els seus fruits en camions, enviant-los per carretera als ports, descarregant-los en vapors cap al mercat europeu: una simbiosi amb l'imperi fòssil mitjançant la qual es podia esprémer als nadius de la seva icònica citricultura. Les autoritats del Mandat van privilegiar sistemàticament la construcció de carreteres entre les colònies. La infraestructura basada en el petroli va inclinar a Palestina en direcció als assentaments de les planes costaneres i més cap als seus patrons de l'altre costat de l'oceà.

Quan les forces sionistes van començar a terroritzar als palestins de Haifa per a expulsar-los de la ciutat, ens compta Ilan Pappe, "rius de petroli i combustible encesos [van ser] enviats vessant a baix"[77] Quan les altes esferes de l'imperi dels EUA discutien si tirar la seva sort amb els sionistes durant la Nakba, tenien molt presents els interessos petroliers. Alguns argumentaven que seria millor posar-se del costat dels àrabs. Però com ha demostrat Irene L. Gendzier en Dying to Forget: Oil, Power, Palestine and the Foundations of O. S. Policy in the Middle East, el govern es va deixar influir per l'argument que una victòria palestina "augmentaria l'autosuficiència, les exigències i el poder de negociació dels àrabs", mentre que l'establiment de l'Estat d'Israel "tindria un efecte tranquil·litzador sobre els àrabs i els faria recuperar el seu just sentit de la proporció"; a més, "el Yishuv és un factor progressista occidental, que serà un gran estimulant per a qualsevol progrés social a Orient Pròxim, que obrirà nous mercats comercials"[78]. [Les companyies petrolieres dels EUA semblen haver convergit en l'opinió que el control sobre els jaciments es veuria indirectament reforçat en tenir a Israel com a aliat a la regió. I això és el que va ocórrer durant els anys 50 i 60, l'edat d'or de les set germanes i del petroli del Golf. Quan els Estats Units va assumir el paper de principal suport d'Israel després de 1967, la defensa d'aquest statu quo era la preocupació primordial: en The Global Offensive: The United States, the Palestine LiberationOrganization, and the Making of the Post-Cold War Order, Paul Thomas Chamberlin descriu com els Estats Units considerava l'alliberament palestí una amenaça per al domini d'Orient Mitjà en el seu conjunt, amb totes les seves inestimables reserves de petroli. Per contra, "Israel estava demostrant ràpidament el seu valor com a actiu estratègic clau a Orient Pròxim i com a model de policia regional en el Tercer Món"[79] Prova d'aquesta lògica va ser l'esdeveniment conegut com a Setembre Negre, una de les eternes recurrències, descrita en una carta de Yassir Arafat del 22 de setembre de 1970: "Amman crema per sisè dia. (...) Els cossos de milers dels nostres es podreixen sota els enderrocs"[80].

Tot això, ara hauria de ser clar, va seguir el guió establert per primera vegada en 1840. Si el Pla Dalet va ser un guió colon-colonial per a la destrucció de Palestina a partir de 1948, va ser precedit per -i va tenir les seves condicions d'existència en- la visió imperialista d'una entitat imposada en la terra de Palestina per a la protecció dels interessos del nucli: accés a matèries primeres i mercats, prevenció de projectes subversius, zones tampó i contrapesos contra rivals més distants. En 1840, eren el cotó, Muhammed Ali i la Rússia tsarista. 127 anys més tard, quan es va completar l'ocupació, eren el petroli, l'alliberament del Tercer Món i la Unió Soviètica. Es tracta d'una estructura molt profunda, no d'un esdeveniment o dos; un augment i una escalada al llarg de dos segles, un empitjorament i una intensificació de patrons que es van desenvolupar per primera vegada a principis del segle XIX i que, no per casualitat, són la forma temporal del propi escalfament global. He assenyalat molt ràpida i superficialment altres tres moments crucials d'articulació. En 1917 i després, l'ocupació britànica de Palestina va formar part de la transformació d'Orient Mitjà en una base per al capital fòssil, a força dels seus recursos petrolífers. En 1947 i després, el suport occidental al nou Estat sionista es va basar en la consumació d'aquest ordre; en 1967 i després, en la seva defensa. Els passos en el camí cap a la destrucció de Palestina van ser simultàniament passos en el camí cap a la de la Terra.

***

Si saltem ara a la situació actual, hauríem de considerar en primer lloc el paper de l'Estat d'Israel en l'actual frenesí dels combustibles fòssils. En Overshoot, Wim i jo vam mostrar amb un cert detall com en la dècada de 2020 s'ha produït fins ara una expansió accelerada de la producció de combustibles fòssils, just quan calia frenar-la i invertir-la en el seu contrari -un desmantellament sostingut- perquè el món evités un escalfament de més de 1,5 o 2 graus. Aquesta expansió no es deté, segueix i segueix i no es deté i continua i avança a bon ritme: com informava l'altre dia The Guardian, les empreses i els Estats segueixen endavant amb nous projectes de petroli i gas en volums cada vegada majors. El país que lidera l'expansió és, per descomptat, els Estats Units; el segon en la llista és Guyana, però això és només perquè ExxonMobil ha trobat el seu tresor més recent en les seves aigües. I per primera vegada, l'entitat sionista està ara directament implicada. Una de les moltes fronteres de l'extracció de petroli i gas és la conca del Llevant, al llarg de la costa que va des de Beirut fins a Gaza, passant per Akka. Dos dels principals jaciments de gas descoberts aquí, anomenats Karish i Leviatan, es troben en aigües reclamades per Líban. Què opina Occident d'aquesta disputa? En 2015, Alemanya va vendre quatre vaixells de guerra a Israel perquè pogués defensar millor les seves plataformes de gas davant qualsevol eventualitat. Set anys més tard, en 2022, quan la guerra a Ucraïna va provocar una crisi en el mercat del gas, l'Estat d'Israel es va elevar per primera vegada a la categoria d'exportador de combustibles fòssils de nota, subministrant a Alemanya i a altres Estats de la UE gas, així com cru, des de Leviatan i Karish, que van entrar en funcionament a l'octubre d'aquest any. 2022 va segellar l'alt estatus d'Israel en aquest departament.

Un any després, Toufan al-Aqsa va tirar per terra l'expansió. Va suposar una amenaça directa per a la plataforma de gas de Tamar, que pot veure's des del nord de Gaza en un dia buidat; en estar a l'abast dels trets de coets, la plataforma va quedar fora de servei. Un dels principals actors del jaciment de Tamar és Chevron. El 9 d'octubre, el New York Times va informar: "Els acarnissats combats podrien frenar el ritme de les inversions energètiques a la regió, just quan les perspectives del Mediterrani oriental com a centre energètic han cobrat impuls. Israel era un dels pocs països d'Orient Pròxim sense importants recursos petrolífers descoberts. Ara, el gas natural s'ha convertit en un pilar de la seva economia", però la resistència palestina podria fer malbé aquesta equació. No obstant això, cinc setmanes després del 7 d'octubre, quan la major part del nord de Gaza s'havia convertit còmodament en enderrocs, Chevron va reprendre les operacions en el jaciment de gas de Tamar. Al febrer, va anunciar una altra ronda d'inversions per a augmentar encara més la producció. A la fi d'octubre, l'endemà que comencés la invasió terrestre de Gaza, l'Estat d'Israel va concedir 12 llicències per a l'exploració de nous jaciments de gas; una de les empreses que les va adquirir va ser BP, la mateixa que va descobrir per primera vegada petroli a Orient Pròxim i va construir l'oleoducte Kirkuk-Haifa.

Però les imbricacions van ara en tots dos sentits. El capital israelià s'ha convertit en els últims anys en un dels principals protagonistes de l'expansió de la producció de petroli i gas en la Mar del Nord. Una de les empreses amb seu a Tel Aviv i punta de llança de l'extracció tant en Akka com a les illes Shetland és Ithaca Energy: ara posseeix una de les bombes de carboni més destructives sembrades en el sector britànic de la Mar del Nord, el jaciment de Cambo, i una cinquena part d'un altre, el jaciment de Rosebank, i explora amb avidesa a la recerca de més. Quan Ithaca va entrar en la borsa de Londres en 2022, va ser la major sortida a borsa d'aquest any. BP busca gas en les aigües de Palestina; Ithaca ho busca en les aigües de Gran Bretanya: l'harmonia mai ha estat major. El genocidi es desenvolupa en un moment en què l'Estat d'Israel està més profundament integrat en l'acumulació primitiva de capital fòssil del que mai ho ha estat. Els palestins, en canvi, no tenen res a veure amb aquest procés: ni plataformes, ni oleoductes, ni empreses que cotitzin en la Borsa de Londres. Però els àrabs dels EAU i Egipte i l'Aràbia Saudita sí, per descomptat. Aquesta és l'economia política dels Acords d'Abraham i les seves seqüeles esperades: una unificació del capital israelià i del Golf en el procés de fer diners produint petroli i gas. Aquesta és l'ecologia política de la normalització: una sacralització del business-as-usual que destrueix primer Palestina i després la Terra.

***

La destrucció de Gaza l'executen tancs i avions de combat que llancen els seus projectils sobre la terra: els Merkavas i els F-16 envien el seu foc infernal sobre els palestins, els coets i les bombes que ho converteixen tot en enderrocs, però només després que la força explosiva de la combustió dels combustibles fòssils els hagi col·locat en la trajectòria correcta. Tots aquests vehicles militars funcionen amb petroli. Igual que els vols de proveïment procedents dels Estats Units, els Boeing que transporten els míssils pel pont aeri permanent. Una primera anàlisi, provisional i conservadora, va concloure que les emissions causades durant els primers 60 dies de la guerra equivalien a les emissions anuals d'entre 20 i 33 països amb baixes emissions: un sobtat pic, un plomall de CO₂ que s'eleva sobre els enderrocs de Gaza. Si ho repeteixo aquí, és perquè el cicle es repeteix per si mateix, i només creix en escala i grandària: Les forces occidentals polvoritzen els barris de Palestina mobilitzant la il·limitada capacitat de destrucció que només poden donar els combustibles fòssils.

Resulta fàcil oblidar fins a quin punt la violència militar ha estat i continua sent un element central de la situació actual. Més del 5% de les emissions anuals de CO2 procedeixen dels exèrcits de tot el món. Sovint parlem de volar i del dolent que és per al clima, i ho és, però l'aviació civil representa al voltant del 3% del total. I el 5% de les emissions que procedeixen dels exèrcits precedeixen a la guerra real: són emissions en temps de pau, realitzades en el procés de manteniment dels aparells logístics i les capacitats de combat dels exèrcits abans que vagin a la guerra. Quan entren en combat, el combustible s'incendia i les bombes cauen en ràfegues d'emissions concentrades addicionals. els Estats Units, per descomptat, està en el centre de tot això. Les emissions de l'exèrcit d'ocupació durant la guerra de Gaza podrien explicar-se com una categoria més d'emissions dels EUA. Com assenyala Neta C. Crawford, "l'exèrcit dels EUA és el major consumidor institucional de combustibles fòssils del món i, per tant, el major emissor de gasos d'efecte d'hivernacle del món"[81] En el seu llibre The Pentagon, Climate Change, and War descriu brillantment el desenvolupament del que denomina "el cicle profund". Els exèrcits del Regne Unit, primer, i dels Estats Units, després, van descobrir que el carbó, seguit del petroli, eren indispensables per a fer la guerra: per a fabricar armes, transportar soldades al camp de batalla, proporcionar mobilitat una vegada en combat i fer que la potència de foc s'abatés sobre l'enemic. En basar les seves operacions en els combustibles fòssils, l'exèrcit dels EUA va contribuir a la seva difusió per tota l'economia; i quan tant l'exèrcit com l'economia van dependre totalment d'ells, la protecció d'aquest producte essencial es va convertir en si mateixa en un imperatiu de la guerra. Cap part del món s'ha vist tan profundament formada i marcada per aquest cicle com Orient Mitjà. Encara que Palestina està en el seu centre, la devastació s'estén clarament a altres països també: pensem només en l'Iraq i Iemen.

***

Tornem llavors a la qüestió de la naturalesa de l'aliança i reconsiderem breument la teoria del lobby. Diu, en poques paraules, el següent: el lobby sionista als Estats Units ha acumulat tant poder financer, electoral i mediàtic com per a controlar amb mà de ferro la política dels EUA. A través de les seves maquinacions i manipulacions, ha obligat als Estats Units a fer costat a Israel, a pesar que això no respon als interessos reals, racionals i materials del país. els Estats Units fa costat a Israel per raons de política interior, que distorsionen les preferències i la posició dels Estats Units en l'escena internacional. La teoria es basa, per descomptat, en l'obra de John Mearsheimer, un militar dels EUA, un supòsit realista sense afinitat ideològica amb l'esquerra. Em sembla bastant sorprenent l'àvida recepció de la seva obra en sectors de l'esquerra. L'espai no permet una crítica exhaustiva ni de Mearsheimer ni dels seus ressons en l'esquerra: aquí només assenyalaré alguns dels problemes, en una interpretació representativa de la teoria.

Married to Another Man: Israel's Dilemma in Palestine, de Ghada Karmi, és una exposició bastant llegida i l'estat mitjà del cas de Palestina a principis del segle XXI. Observa correctament que per als palestins, entendre la naturalesa de l'aliança entre els EUA i Israel "no és un joc intel·lectual sinó una qüestió de vida o mort"[82]. Planteja dues explicacions alternatives: "Estava la política dels EUA tan controlada per Israel i els seus partidaris que eren ells els qui la dictaven en primer lloc, o era Israel el braç imperialista dels Estats Units (i Occident) a Orient Pròxim?", i es decanta fermament per la primera opció[83]. Continua amb una teoria poc clara sobre els jueus en els mitjans de comunicació i Hollywood i conclou que aquest país és víctima de "la penetració d'un Estat estranger en el sistema dels EUA". Es construeix un contrafàctic típic: "Si la situació hagués estat de sentit comú racional i pragmàtic, on es poguessin examinar els fets i treure les conclusions lògiques, llavors l'interès nacional dels EUA hauria prevalgut en última instància sobre les forces que treballen en favor d'Israel"[84].

Si els EUA fossin lliures de triar la política que millor servís als seus interessos, es desfaria d'Israel. Però el lobby sionista nega a l'Estat aquesta llibertat. Aquesta explicació distorsionada s'aplica no sols a Palestina, sinó a tota la regió. Tot el que fa els Estats Units a Orient Mitjà ho dicta Israel, en contra dels seus veritables interessos. La veritable motivació per a la invasió de l'Iraq", aprenem, va ser "el desig de protegir l'Estat jueu" encolomat als EUA; no hi havia armes de destrucció massiva, ni Al-Qaeda, ni terrorisme a l'Iraq, per la qual cosa "ha d'haver estat la seguretat d'Israel el motiu per a atacar l'Iraq, en absència de qualsevol altre". Això és un doble senar sequitur. De l'absència d'aquests casus belli oficials no es dedueix que el veritable motiu hagués d'haver estat la seguretat d'Israel; però de la seva absència sí que es dedueix que la seguretat d'Israel no estava amenaçada per Sadam Hussein. Karmi vol que creguem que Israel volia el petroli iraquià i va enviar homes de negocis, assessors i agents d'intel·ligència al país, mentre que els Estats Units no tenia cap d'aquests impulsos agressius, arrossegat passivament a la guerra pel lobby. Se'ns demana que creguem, en altres paraules, que l'imperi més poderós de la història del món no té interessos ni realitza agressions pròpies a Orient Pròxim. El mateix ocorre amb Síria i l'Iran, ens diu Karmi: el que els Estats Units fa a aquests països, ho fa servilment en nom d'Israel.

A pesar que Karmi esmenta de passada a Shaftesbury i Palmerston, però sense cap relat històric seriós, aspira al fet que aquesta sigui una explicació cronològicament exacta: "va ser l'arribada d'Israel i dels poderosos grups de pressió que treballaven en el seu nom el que va obligar les successives administracions dels EUA a trobar-li un buit en les seves polítiques exteriors"[85] Així doncs, primer van arribar Israel i el grup de pressió sionista i després l'imperi es va veure obligat a obeir-los. Crec que podem concloure sense por d'equivocar-nos que fins i tot les limitades proves presentades aquí haurien de bastar per a refutar aquesta teoria. Les proves històriques apunten a la validesa de l'explicació contrària. Crec que Sayyed Hassan Nasrallah, independentment del que hagi fet o deixat de fer per Palestina en l'últim mig any, té raó quan diu:

"En el món àrab preval una idea errònia sobre les relacions entre Israel i els Estats Units. Continuem sentint aquesta mentida sobre el lobby sionista: que els jueus governen els Estats Units i són els que realment prenen les decisions, etcètera. No. els Estats Units és qui pren les decisions. Als Estats Units estan les grans corporacions. Hi ha una trinitat formada per les companyies petrolieres, la indústria armamentística i l'anomenat "sionisme cristià". La presa de decisions està en mans d'aquesta aliança. Israel solia ser una eina en mans dels britànics, i ara és una eina en mans dels Estats Units"[86].

Aquesta és, per descomptat, la posició clàssica adoptada per l'esquerra àrab i les anàlisis més agudes de la resistència palestina. En l'Estratègia per a l'Alliberament de Palestina, el document fundacional del FPLP de 1969, l'enemic es defineix com una unitat dialèctica de l'imperialisme global i el colonialisme local de colons: les victòries d'aquest últim són "qüestions fonamentals per als interessos" del primer. L'entitat és una "base imperialista en la nostra terra i està sent utilitzada per a frenar la marea de la revolució, per a assegurar la nostra contínua subjecció i per a mantenir el procés de saqueig i explotació"; el sionisme és "un moviment racial agressiu connectat amb l'imperialisme, que ha explotat els sofriments dels jueus com a trampolí per a la promoció dels seus interessos (...) en aquesta part del món que posseeix rics recursos i proporciona un cap de pont cap als països d'Àfrica i Àsia"[87]. Aquesta és l'antítesi de la teoria del lobby. També es pot trobar en els millors escrits del Yihad Islàmic, com el seu document polític de 2018, on llegim que 'el projecte sionista és el projecte d'una invasió colon-colonial', però està 'basat en el vincle orgànic amb les forces del colonialisme occidental, que van treballar per a desfer-se dels jueus i resoldre el "problema jueu" a Europa plantant una entitat per als jueus en Palestina. "La persistència d'aquesta entitat 'està essencialment relacionada amb el paper que se li assigna. És una eina" - pace Karmi, una eina - "per al projecte de dominació colonial" i "obté tota la seva força material i moral de la força i les capacitats d'Occident, en particular dels Estats Units d'Amèrica". [88] Fathi al-Shiqaqi va prendre les línies mestres d'aquesta anàlisi ni més ni menys que de Izz al Din al-Qassam. A principis de la dècada de 1930, es va oposar als dirigents palestins que "consideraven necessari raonar amb Gran Bretanya perquè es posés del nostre costat contra els jueus, oblidant i ignorant així que el sionisme no és més que una altra cara imperialista de Gran Bretanya"[89].

A diferència de la teoria distorsionada del lobby, la teoria instrumentalista de l'imperi i l'entitat es veu confirmada per proves del passat profund, així com del passat recent i del present: Joe Biden podria haver sortit de les pàgines d'un document de abha o del Yihad. En 1986, aquest futur president va dir al Congrés: "No cal demanar disculpes per Israel. Cap. Israel és la millor inversió de 3.000 milions de dòlars que fem. Si no existís Israel, els Estats Units d'Amèrica haurien d'inventar un Israel per a protegir els nostres interessos a la regió. els Estats Units hauria de sortir i inventar un Israel". No podria ser molt més clar que això, ni més d'acord amb el registre històric de la invenció. En 2007, Biden va reafirmar que "Israel és la major fortalesa que els Estats Units té a Orient Pròxim (...) Imaginin la nostra situació en el món si no existís Israel"; i després, en 2010, va repetir que "simplement no hi ha espai entre els Estats Units i Israel"; però la seva frase més repetida va ser la d'haver d'inventar Israel si no existís; més recentment, va tornar a dir això al juliol de 2023, en una reunió amb Isaac Herzog a la Casa Blanca. Això va ser tres mesos abans que comencés el genocidi.

Crec que l'esquerra hauria de trencar rotundament amb la teoria del lobby. Això no vol dir que tinguem una comprensió completa de la relació entre l'imperi i l'entitat; -al contrari, crec que el notable aquí és que no tenim, per exemple, i corregeixin-me si m'equivoco, un sòl bon llibre en anglès sobre com funciona l'estructura en l'actualitat. Cap a on es dirigeix l'imperi dels EUA? Què està fent a Orient Mitjà? Com encaixa l'Estat d'Israel? - No crec que posseïm res semblant a un conjunt de respostes a aquestes preguntes que sigui exhaustiu, actualitzat i fonamentat empírica i teòricament, perquè el dur treball d'investigar i pensar encara està per fer. Existeix un dèficit debilitant d'anàlisi d'avantguarda sobre l'imperialisme dels EUA i altres imperialismes occidentals, potser perquè l'esquerra ho ha considerat una activitat una miqueta incòmoda, que recorda massa al leninisme i al campisme ortodoxos i a altres fonts de vergonya. Personalment no estic qualificat per a omplir aquest buit, però permetin-me llançar la hipòtesi que el valor de les accions d'Israel com a inversió augmenta proporcionalment al desafiament de Rússia i la Xina. Quan la rivalitat interimperialista torni a intensificar-se, en la dècada de 2020 com en les de 1830 o 1910, l'entitat es convertirà en un actiu inestimable. Des dels primers moments de Toufan al-Aqsa, era clar que una continuació de les escruixidores victòries palestines d'aquell dia hauria impulsat l'eix que s'estén des de la resistència a Gaza a la de Líban i Iemen i l'Iraq, i més enllà a l'Iran, i més enllà a Rússia i la Xina - una contra-aliança que ara té una existència objectiva en els teatres, encara que, cal assenyalar, és molt més fluixa, menys coordinada, menys dedicada i, per descomptat, menys poderosa que l'aliança occidental.

Finalment, permetin-me assenyalar un error més de la teoria dels grups de pressió, potser el més condemnatori. Planteja com a contrafactual una situació en la qual l'imperi dels EUA seria lliure d'entaular deliberacions racionals i preocupar-se només dels seus propis interessos. Llavors es desfaria d'Israel, perquè com podria defensar una cosa tan destructiva com la interminable colonització de Palestina, alguna cosa que engendra una destrucció tan extensa i interminable en aquesta terra, a la regió, més enllà, pertot arreu? Segurament no pot ser això pel que els Estats Units optaria per voluntat pròpia. L'error aquí és més d'un, ja que pertany a les naturaleses de l'imperi i el capital i l'interès i la racionalitat, però només assenyalaré un aspecte. Tenint en compte com els Estats Units ha liderat sistemàticament l'expansió de la producció i el consum de combustibles fòssils a tot el món, després que prengués el lideratge del Regne Unit, i lidera l'acceleració d'aquesta expansió en el precís moment en què la seva destructivitat està a la vista i augmenta dia a dia, no sembla tan misteriós que també avanci en la destrucció d'una petita terra entre el riu i la mar. I ningú, crec, podria argumentar seriosament que la raó per la qual usem combustibles fòssils és que el lobby dels combustibles fòssils als EUA és poderós. Ho és, per descomptat. Però els grups de pressió són fenòmens superficials. Per poderosos que siguin, els lobbies dels combustibles fòssils i els sionistes són excrescències epifenomèniques d'estructures profundes que han operat durant una "longue durée".

"En la pàgina final de The Ethnic Cleansing of Palestina, Pappe escriu, profèticament: els palestins mai podran formar part de l'Estat i l'espai sionista hi continuaran lluitant -i esperem que la seva lluita sigui pacífica i reeixida. Si no, serà desesperada i venjativa i, com un remolí, ho absorbirà tot en una enorme tempesta de sorra perpètua que farà estralls no sols en el món àrab i musulmà, sinó també a Gran Bretanya i els Estats Units, les potències que, cadascuna al seu torn, alimenten la tempestat que amenaça amb arruïnar-nos a tots"[90].

Ara podem reconèixer que es tracta d'alguna cosa més que un solapament metafòric fortuït, perquè el col·lapse climàtic és precisament una tempestat que amenaça amb arruïnar-nos a tots, i l'única cosa que han fet les grans potències fins a la data és alimentar-la.

***

Abans d'acabar, permetin-me proposar alguns altres moments d'articulació en el present, de forma el·líptica:

La destrucció de Palestina i la destrucció de la Terra es desenvolupen a plena llum del dia. Hi ha un excés de documentació sobre ambdues. El coneixement dels dos processos i de com es desenvolupen en temps real és superabundant: sabem tot el que necessitem saber sobre les catàstrofes i, no obstant això, el nucli capitalista continua tirant combustible a les xemeneies i bombes a Gaza.

La destrucció i la construcció són oposats que es pressuposen mútuament: la destrucció del planeta és la construcció d'infraestructures de combustibles fòssils; la destrucció de Palestina és la construcció de colònies racials - o, com Theodor Herzl va dir en 1896: "Si vull substituir un edifici vell per un nou, haig de demolir abans de construir"[91]. Limitar, detenir, revertir la destrucció de Palestina i del planeta requereix, per tant, com a condició lògicament inatacable, la destrucció de les infraestructures de combustibles fòssils i de les colònies racials, no necessàriament la seva destrucció física, sinó necessàriament el seu desmantellament i reutilització, en els casos en què sigui possible, i quan no ho sigui, en el camí cap a la seva abolició, sí, la seva destrucció física.

És totalment evident que la inversió en infraestructures de combustibles fòssils ha d'acabar i, de fet, hauria d'haver acabat fa molt temps. No obstant això, veiem com es planifiquen i construeixen més oleoductes, més plataformes i terminals i mines, i quants més són, més difícil resulta reduir les emissions, més capital fix s'enfonsa en el sòl, major és l'imperatiu de mantenir-lo i defensar-lo enfront de qualsevol transició que s'allunyi dels combustibles fòssils. És totalment evident que la inversió en colònies racials també ha d'acabar i, de fet, hauria d'haver acabat fa molt temps. Encara així, veiem més assentaments, cada vegada més assentaments planejats i construïts a Cisjordània i a Jerusalem, i potser aviat a Gaza, de nou. I quantes més terres palestines es confisquen, quantes més habitatges es construeixen i es reserven només per a jueus, més difícil resulta preveure una retirada a la Green Line, més inamovible és l'ocupació, major és l'interès a defensar-la contra qualsevol projecte d'un Estat palestí viable.

Aquesta analogia a nivell de la base material -creant cada vegada més fets sobre el terreny que prolonguen i intensifiquen el business-as-usual- es reflecteix a nivell de la superestructura. Continuem sentint els governs d'Occident parlar d'un grau i mig o dos graus i d'una solució de dos Estats, mentre que en realitat els processos d'inversió existents treballen sense parar per a fer físicament impossibles tots dos objectius. Parlar de dos graus o de dos Estats adquireix aquí un caràcter de cobertura ideològica. El paral·lelisme és bastant sorprenent quan es juxtaposen els cims de la COP amb els cims del que una vegada es va conèixer com "el procés de pau". Ambdues van començar en el mateix moment, a principis de la dècada de 1990, i ambdues tenien la funció de mantenir la il·lusió que l'anomenada comunitat internacional estava treballant per a mitigar el canvi climàtic i donar als palestins el seu propi Estat, respectivament. Ambdues funcionaven amb els mateixos rituals i conjurs diplomàtics vacus. Ambdues encobrien la contínua inversió en destrucció. Però avui, per descomptat, només queda un d'ells: a la fi d'enguany haurem de sofrir la 29a edició del circ de la COP, la següent més buida de significat i substància que l'anterior; ja no hi ha encaixades fora de la Casa Blanca. El "procés de pau" va acabar en 2005, quan l'Estat d'Israel va reconvertir la seva ocupació de Gaza en el funcionament d'un camp de concentració. Tot el que va quedar llavors va ser la Nakba nua i interminable. També en aquest cas, la catàstrofe de Palestina sembla empitjorar la del clima.

***

El genocidi de Gaza ofereix una útil lliçó d'insensibilitat. En la catàstrofe climàtica, les vides de les multituds no blanques del Sud global no compten. Són prescindibles, sense valor. Ho vam veure en el desastre que va assolar Derna: les més de 11.000 persones assassinades en una sola nit només van deixar una mínima petjada en els mitjans de comunicació occidentals i cap en la seva política. Imaginin-se si haguessin estat 11.000 americans, britànics o suecs blancs assassinats en una nit; imaginin-se si haguessin estat 11.000 de les persones que realment compten: imaginin-se el rebombori! Però aquí es tractava només dels desgraciats de la terra, morint com sempre ho fan, al Mediterrani i altres cementiris del món, les seves morts formant part de l'ordre natural de les coses, sense parar esment a la circumstància que l'excés de carboni en l'atmosfera que els va matar va ser posat allí pels rics del Nord global. En canvi, si es va parlar de culpa i culpabilitat en els mitjans de comunicació occidentals, es va responsabilitzar als propis libis: si no haguessin construït preses tan febles en aquest riu, Derna hauria resistit la pressió.

En la terra de Palestina, les vides dels palestins no conten. Són completament prescindibles. No tenen cap valor, cap en absolut. Aquesta és la lliçó que hem après, una vegada més, en l'últim mig any; mai s'ha demostrat amb tanta crueltat extrema i, de fet, amb tanta set de sang exterminadora com ara. Imaginin-se si haguessin estat 40.000 americans o suecs o, cosa que és més obvi, jueus israelians els que haguessin estat assassinats d'aquesta manera; no, crec que això no és una cosa que pugui imaginar-se. Desafia la imaginació política. Va més enllà de qualsevol cosa que pugui ocórrer dins del món tal com el coneixem. I després, la mort dels palestins també és culpa seva, subratllada amb especial insistència quan el genocidi va enlairar: la matança massiva es va produir perquè els palestins envien els seus propis coets estavellant-se contra hospitals; perquè utilitzen als seus civils com a escuts humans; perquè col·loquen les seves armes en, o al costat, o sota escoles i edificis residencials; pel que van fer el 7 d'octubre.

El genocidi es torna llavors contra el món que s'escalfa i reconfirma la falta de valor de les vides no blanques i que es pot prescindir d'elles: una altra condició sine qua non per a la seva continuació. És molt bo per al negoci de ExxonMobil o BP que els EUA i el Regne Unit hagin decidit que la mort d'aquest tipus és de rigor. El genocidi capitalista tardà avançat reprodueix munició per a la mort dels més pobres (paupericidi).

***

Es podria dir molt més -i, afortunadament, ara s'estan produint molts treballs magnífics- sobre l'ecologia política del projecte colon-colonial en Palestina i les tendències a la destrucció de la naturalesa local que són inherents al sionisme. A Gaza, on porta dècades produint-se, aquesta destrucció ha aconseguit ara proporcions apocalíptiques: les persones que encara no han mort per les bombes viuen en un erm de sòl contaminat, aigua no potable, horts i camps plens de pols, escombraries i enderrocs barrejats en una franja de terra hipercontaminada en la qual la vida humana s'està fent impossible a llarg termini. L'ecocidi va de la mà aquí amb el genocidi d'una manera mai vista. Bòsnia no era una terra menys habitable després de 1995 que abans de 1992. El sòl, l'aigua i l'aire de Ruanda van sortir relativament indemnes de la matança de centenars de milers de tutsis. Però, podrà la gent tornar a viure a Gaza? Aquesta dimensió del genocidi en curs es barreja amb una altra, que té a veure amb la naturalesa dels esdeveniments del matí del 7 d'octubre.

Tant per a l'imperi com per a l'entitat, el més impactant de Toufan al-Aqsa va ser la forma en què la resistència va anul·lar d'un cop de ploma tot el domini tecnològic sobre Palestina. Tots els murs de maquinari construït al llarg de dos segles es van ensorrar en unes poques hores. El Jerusalem Post va compondre una lamentació:

"Com va aconseguir un grup terrorista armat superar les defenses d'un dels exèrcits més poderosos del món? És una pregunta que es formularà durant molt de temps. (...) La commoció èpica d'aquest atac planteja interrogants sobre la capacitat d'Israel per a enfrontar-se a altres enemics. A la frontera el 6 d'octubre hi havia tota la millor tecnologia. Hi havia torres d'observació i soldats observant Gaza. Israel també té drons i globus d'observació. (...) [però] tota la tecnologia intel·ligent que té Israel va quedar gairebé inutilitzada per l'atac massiu".

O, en paraules de dos experts de la Xarxa Global sobre Extremisme i Tecnologia:

"Israel, seu d'importants programes d'enginyeria militar i de defensa, va veure com el seu multimilionari sistema de defensa lluitava contra formes de guerra de baixa tecnologia. (...) Els atemptats del 7 d'octubre demostren que actors tecnològicament inferiors continuen sent molt capaços i destres enfront d'adversaris estatals més ben equipats. (...) La defensa d'alta tecnologia significa tot i res".

La importància de la negació instantània i completa de la superioritat tecnològica en el matí del 7 d'octubre difícilment pot exagerar-se. No té precedents en la història de Palestina. Hi ha, per descomptat, una història de lluita de guerrilles, que es remunta als dies de Izz al-Din al-Qassam, infligint petites derrotes a l'enemic de tant en tant. La resistència sempre ha estat conscient d'aquest factor: com escriu el FPLP en el document que he citat, "un dels punts forts bàsics de l'enemic és la seva superioritat científica i tecnològica, i aquesta superioritat es reflecteix fortament en les seves capacitats militars a les quals ens enfrontarem en la nostra guerra revolucionària. Com podem enfrontar-nos i superar aquesta superioritat?"[92]. Toufan al-Aqsa va proporcionar la resposta més rotunda a aquesta pregunta mai registrada: mai abans la resistència havia escombrat les forces tecnològiques acumulades de l'imperi i l'entitat amb tal celeritat suprema i facilitat i amplitud, l'asimetria feia un volt de 360 graus al llarg de tota una secció del sud de Palestina. Cap aixecament palestí havia aconseguit res semblant. Una comparació comuna és amb els atacs sorpresa de la guerra d'octubre de 1973, però van ser duts a terme pels exèrcits permanents dels Estats àrabs. Quan va partir dels camps de refugiats de Gaza en el matí del 7 d'octubre, la resistència palestina va colpejar des d'una posició d'inferioritat tecnològica aparentment absoluta, encara que, és cert, part d'aquesta inferioritat havia millorat des que la primera intifada va partir dels camps de refugiats de Gaza al desembre de 1987. En aquells dies, els palestins només tenien pedres i, com a molt, uns quants ganivets; ara tenien coets i RPG i rifles i un grapat de drons i els inoblidables parapents, però així i tot, poca cosa comparat amb l'exèrcit al qual es van enfrontar. Per primera vegada, la fórmula vigent des de 1840 es va fer miques: Els propis palestins van destrossar l'aparell tecnològic que els dominava i destruïa.

En va es busca en els anals de la insurrecció anticolonial una inversió igual de brusca d'una asimetria igual d'àmplia. S'ha invocat l'Ofensiva del Tet, però el Vietcong era una força militar molt millor equipada que la resistència palestina. Els grups guerrillers, des de Cuba fins a Kenya, van atropellar a adversaris amb recursos superiors, però la seva superioritat mai es va assemblar en res a la israeliana del 6 d'octubre. El gran afront de Toufan al-Aqsa va ser fer miques el complex de tecnologia militar qualitativament superior acumulat al llarg de dos segles: i com això no ha de permetre's, el càstig hauria de ser il·limitat. Els qui pensen que Israel hauria respost amb menys ferocitat si tots els que van morir el 7 d'octubre haguessin tingut una arma a la mà s'enganyen a si mateixos sobre la naturalesa d'aquest Estat. La prova més senzilla és el que va ocórrer aquí en 2006: Israel va resoldre destruir Líban després que tres dels seus soldats haguessin mort i dos haguessin estat segrestats. Llavors, què anava a fer després de les escenes del matí del 7 d'octubre? Però el cop va ser dur no sols per a Israel. els Estats Units no podia acceptar que la resistència travessés la seva principal base a Orient Pròxim com si fos una tela d'aranya; no podia permetre's veure la seva pròpia maquinària militar tan humiliada. Israel i els Estats Units compartien l'imperatiu de restaurar la dissuasió.

El que han fet junts des del 7 d'octubre té un significat fàcilment descodificable: una vegada hàgim rebutjat el primer cop, desplegarem totes les forces de destrucció que tinguem en els nostres magatzems. Després de la derrota inicial, hem de rehabilitar la nostra tecnologia reactivant tota la seva capacitat d'anihilació de la vida. L'única manera de desfer la negació és sobreprotegir el nostre domini d'espectre complet. Aquest missatge es difon molt més allà de les fronteres de Palestina. Diu: si t'atreveixes a travessar el nostre blindatge com va fer la resistència palestina el 7 d'octubre, t'aniquilarem a tu i al teu poble. El missatge es transmet també clarament al Líban; igual que Charles Napier va amenaçar amb convertir Alexandria en Akka, Yoav Gallant ha repetit que "el que vam fer a Gaza també es pot fer a Beirut". Però el que està en joc aquí és la posició de l'imperi dels EUA i dels seus aliats allí on pugui enfrontar-se a alguna mena de subversió. Aquesta guerra té un element de defensa performativa de la superioritat tecnològica, una gesta desinhibida de les seves proeses; d'aquí els vídeos en els quals els soldats es diverteixen detonant cases familiars o escoles.

Tal vegada podem definir-ho com el primer tecnogenocidi. Un tecnogenocidi es definiria com un genocidi que 1.) s'executa mitjançant la tecnologia militar més avançada, i 2.) està animat, almenys en part, per l'impuls de restaurar la seva supremacia després d'un desafiament humiliantment reeixit. El genocidi contra els musulmans bosnians es va dur a terme en gran part amb pistoles, que la república de Sarajevo també posseïa, encara que molt poques. El genocidi de Ruanda es va dur a terme en la seva major part amb matxets. El genocidi del Daesh contra els yazidíes va ser un altre genocidi de baixa tecnologia; mentre que el cas paradigmàtic d'un genocidi d'alta tecnologia, la mateixa Xoà, mai va ser provocat de cap manera per un soscavament jueu del poder tecnològic alemany. Només el genocidi en curs a Gaza sembla complir tots dos criteris. Els palestins es refereixen sovint a la "màquina de matar israeliana", i això és precisament el que és: una màquina de matar gent, en part per a rearmar la reputació de la pròpia màquina. La matança massiva està mecanitzada i automatitzada, com sabem des de les primeres revelacions sobre el sistema d'intel·ligència artificial anomenat "The Gospel", que processa enormes quantitats de dades sobre la població civil i les infraestructures per a generar els anomenats "objectius de poder" per a l'exèrcit d'ocupació: "una fàbrica d'assassinats massius, en la qual "es posa l'accent en la quantitat i no en la qualitat"". Fonts internes de l'exèrcit van dir: '"Realment és com una fàbrica. Treballem de pressa i no hi ha temps per a aprofundir en l'objectiu. L'opinió és que se'ns jutja en funció de quants objectius aconseguim generar"'. Aquesta és la màquina de matar en acció, combinant el múscul del petroli amb la ment dels algorismes. Després van venir les segones, recents revelacions sobre els sistemes de IA "Lavender" i "On està papà?" que produeixen en massa assassinats amb qualsevol nombre de civils adjunts: com si l'ocupació decidís matar sense inhibicions i delegués en la pròpia màquina de matar la supervisió de la tasca. Com aquest matí la supremacia de l'alta tecnologia no significava res, havia de tornar a ser-ho tot.

Però contra ella, la resistència palestina segueix en peus. Després de mig any, la resistència continua lluitant. Després de mig any, sis mesos, 184 dies, la resistència continua lluitant en tots els fronts, des de Beit Hanún fins a Rafah i, per descomptat, més enllà de la mateixa Gaza. Després de tot aquest temps, Izz al-Din al-Qassam i Mohammed Deif i Abu Obeida i els seus companys d'armes del Yihad i el DFLP i el FPLP segueixen en els túnels, continuen despatxant una operació després d'una altra, i això és el que fa possible viure un dia més. Treball a Occident, en el món acadèmic, en el departament de producció de coneixements i idees. Allí preval una situació absurda. És possible ignorar o condonar o justificar o lloar la política genocida d'Israel, sense arriscar res, sense ser desqualificat de res o perdre qualsevol respectabilitat. Però donar suport a la resistència dels palestins -la resistència armada, l'única força que s'oposa al genocidi sobre el terreny- està prohibit. Jo, per part meva, em nego a seguir amb això. Crec que la veritable desgràcia a Occident és que l'esquerra no pugui secundar clarament i sense equívocs la lluita palestina per l'autoemancipació. Aquest és un tema per a una altra conferència i molts textos, però crec que hauríem de dir-ho alt i clar: estem amb la resistència i estem orgullosos.

 

Notas

 

[1] Francesca Albanese,  ‘Report of the Special Rapporteur on the Situation of Human Rights in the Palestinian Territories Occupied since 1967’, Nacions Unides, 25 de marzo de 2024, 1, 11.

[2] Plan Dalet citat a Ilan Pappe, The Ethnic Cleansing of Palestine (Oxford: Oneworld, 2007), 82; veeure també, per exemple, 64, 77-8, 88, 147.

[4] Liyana Badr, A Balcony over the Fakihani (Nueva York: Interlink Books, 2002), 76, 81, 73.

[5] Per exemple, Thomas E. Lovejoy y Carlos Nobre, "Amazon Tipping Point: Last Chance for Action', Science Advances (2019) 5: 1-2; Chris A. Boulton, Timothy M. Lenton & Niklas Boers, 'Pronounced Loss of Amazon Rainforest Resilience since the Early 2000s', Nature Climate Change (2022) 12: 271-8; James S. Albert, Ana C. Carnaval, Suzette G. A. Flantua et al., 'Human Impacts Outpace Natural Processes in the Amazon', Science (2023) 379: 1-10; Meghie Rodrigues, 'The Amazon's Record-Setting Drought: How Bad Will It Be?', Nature (2023) 623: 675-6; y para más documentación y debate, Wim Carton & Andreas Malm, The Long Heat: Climate Politics When It's Too Late (Londres: Verso, 2025).

[6] Charles Napier, The Navy: Its Past and Present State (Londres: John & Daniel A. Darling, 1851), 48. Observi's que en el que segueix només s'inclou un mínim de referències, en la seva majoria les fonts de les cites directes.

[7] F. S. Rodkey, "Colonel Campbell's Report on Egypt in 1840, with Lord Palmerston's Comments", Cambridge Historical Journal (1929) 3: 112.

[8] Hansard, Càmera dels Comuns, vol. 49, 6 d'agost de 1839, 1391-2.

[9] Citado en C. K. Webster, The Foreign Policy of Palmerston, 1830-41: Britain, the Liberal Movement and the Eastern Question (Londres: Bell, 1951), 629.

[10] Coronel Hodges citat a William Holt Yates, The Modern History and Condition of Egypt, vol. 1 (Londres: Smith, Elder and Co., 1843), 428 (èmfasi a l'original).

[11] Archivo Broadlands: Lord Ponsonby citat a "Constantinopla 22 de març de 1846: Secret Memorandum on the Syrian War of 1840-1841', pel general Jochmus, MM/SY/1-3.

[12] David K. Brown, Before the Ironclad: Development of Ship Design, Propulsion and Armament in the Royal Navy, 1815-60 (Londres: Conway Maritime Press, 1990), 61.

[13] Carta de Charles Napier al coronel Hodges, 23 d'agost de 1840, a Elers Napier, The Life and Correspondence of Admiral Sir Charles Napier, vol. II. (Londres: Hurst and Blackett, 1862), 21 (èmfasi a l'original).

[14] Inclòs a W. P. Hunter, Narrative of the Late Expedition to Syria, vol. I (Londres: Henry Colburn, 1842), 69-70.

[15] Citado en Letitia W. Ufford, The Pasha: How Mehemet Ali Defied the West, 1839-1841 (Jefferson: McFarland, 2007), 141.

[16] Carta enviada el 25 de setembre, inclosa a Charles Napier, The War in Syria, vol. I (Londres: John W. Parker, 1842), 83, 124.

[17] Archive Broadlands: Lord Palmerston a Lord Ponsonby, 5 de octubre de 1840, GC/PO/755-769.

[18] The Mirror of Literature, Amusement, and Instruction, "Burford's panorama", 13 de febrer de 1841, 107 (èmfasi a l'original).

[19] Napier, The War, 206.

[20] Robert Burford, Description of a View of the Bombardment of St. Jean D'Acre (Londres: Geo. Nichols, 1841), 8, 3.

[21] Capitán Henderson citat a Yates, The Modern History, 435.

[22] Documents Elliot: Lord Minto a Robert Stopford, 7 de octubre de 1840, ELL/216.

[23] Informe del coronel Charles F. Smith a lord Palmerston a "Correspondence Relative to the Affairs of the Levant", Parliamentary Papers, 1841, VIII, 56.

[24] Tait's Edinburgh Magazine de 1841, "Political register", 1841, VIII, 65.

[25] Carta de Charles Napier a Eliza Napier, 13 de novembre de 1840, inclosa a Napier, The Life and Correspondence, 113.

[26] Napier, La guerra, 211.

[27] Documents Elliot: Robert Stopford a Lord Minto, 5 de novembre de 1840, ELL/214. Stopford fou el principal comandant britànic durant la batalla d'Akka.

[28] Relat del Sr. Hunt a W. P. Hunter, Narrative of the Late Expedition to Syria, vol. I (Londres: Henry Colburn, 1842), 310.

[29] Yaacov Kahanov, Eliezer Stern, Deborah Cvikel y Yoav Me-Bar, "Between Shoal and Wall: The Naval Bombardment of Akko, 1840, 1840", The Mariner's Mirror (2014) 100: 160.

[30] Carta de H. J. Codrington a E. Codrington, 4 de novembre de 1840, a Selections from the Letters (Private and Professional) of Sir Henry Codrington (Londres: Spottiswoode & Co, 1880), 162.

[31] Archive Broadlands: Lord Palmerston a Lord Ponsonby, 14 de novembre de 1840, GC/PO/755-769.

[32] Yates, The Modern History, 474.

[33] Carta del general Jochmus a Lord Ponsonby, 17 de gener de 1841, a August von Jochmus' Gesammelte Schriften, Erster Band: The Syrian War and the Decline of the Ottoman Empire, 1840-1848 (Berlín: Albert Cohn, 1883), 84 (cf. 178).

[34] Tait's, " Political register ", 65.

[35] Manchester Guardian, "Iron War Steamers", 14 d'abril de 1841.

[36] The Observer, "The Recent Victories", 28 de novembre de 1842.

[37] John Bowring, Report on Egypt and Candia, Addressed to the Right Hon. Lord Viscount Palmerston (Londres: W. Clowes and Sons, 1840), 147.

[38] A. A. Paton, A History of the Eyptian Revolution, vol. II (Londres: Trübner & Co., 1863), 239.

[39] Archive Broadlands: Lord Palmerston a Lord Ponsonby, 25 de noviembre de 1840, GC/PO/755-769.

[40] Archive Broadlands: Lord Ashley (més tard Conde de Shaftesbury) a Lord Palmerston, 19 d'abril de 1836, GC/SH/2-22. Aquests potencials comercials de Palestina també van ser destacats en un altre informe més extens a Lord Palmerston: John Bowring, Report on the Commercial Statistics of Syria, addressed to the Right Hon. Lord Viscount Palmerston (Londres: William Clowes and Sons, 1840), per exemple 14-19, 30.

[41] Citado en Eitan Bar-Yosef, "Christian Zionism and Victorian Culture", Israel Studies (2003) 8: 28.

[42] Lady Palmerston el 3 de decembre de 1841, en Tresham Lever, The Letters of Lady Palmerston (Londres: John Murray, 1957), 243-4 (énfasis en el original).

[43] Archive Broadlands: Lord Palmerston a Lord Auckland, 22 de enero de 1841, GC/AU/63/1.

[44] Citat, per exemple, a Regina Sharif, "Christians for Zion, 1600-1919", Journal of Palestine Studies (1976) 5: 130; Herbert A. Yoskowitz, "British Zionistic Writings Revisited", European Judaism (1979) 13: 45; Shlomo Sand, The Invention of the Land of Israel: From Holy Land to Homeland (Londres: Verso, 2012), 153.

[45] Les dues primeres cartes citades a Sharif, "Christians for Zion", 130; Bar-Yosef, "Christian Zionism", 29; tercera: Broadlands Archive: Lord Palmerston a Lord Ponsonby, 4 de desembre de 1840, GC/PO/755-769.

[46] The Times, 17 de agost de 1840.

[47] Morning Herald, "Siria", 3 de maig de 1841.

[48] Citat a Sharif, "Christians for Zion", 132.

[49] Coronel Churchill a Sir Moses Montefiore, 14 de juny de 1841, a Lucien Wolf, Notes on the Diplomatic History of the Jewish Question, with Texts of Treaty Stipulations and other Official Documents (Londres: Spottiswoode, Ballantyne & Co., 1919), 119-21 (èmfasi a l'original).

[50] Citat a The Voice of Israel, "The Tranquilization of Syria and the East", 1 de setembre de 1845, 168 (èmfasi i cursiva a l'original).

[51] Citat a Albert M. Hyamson, "British Projects for the Restoration of Jews to Palestine", Publications of the American Jewish Historical Society (1918) 26: 143.

52] Citat a Sharif, "Christians for Zion", 131.

[53] Alexander Keith, The Land of Israel, according to the Covenant with Abraham, with Isaac, and with Jacob (Edimburgo: William Whyte & Co., 1843), 34, 382, 366.

[54] Ibídem, 382 (èmfasis a l'original).

[55] Citat a Bar-Yosef, "Christian Zionism", 29.

[56] The Morning Post, "The Jews", 30 de gener de 1841.

[57] Anònim, "The Kings of the East": An Exposition of the Prophecies Determining, from Scripture and from History, the Power for Whom the Mystical Euphrates Is Being 'Dried Up'; with an Explanation of Certain Other Prophecies Concerning the Restoration of Israel (Londres: R. B. Seeley y W. Burnside, 1842), 277; sobre el vapor com a pilar del poder, vegeu 48-50.

[58] Ibídem, 209, 211 (informe del Times).

[59] Ibídem, 212.

[60] Ibídem, 204-6.

[61] Ibídem, 212 (cursiva a l'original).

[62] The Western Messenger, "  ‘Restoration of the Jews to Palestine’ ", octubre de 1840, 264, 266.

[63] Sobre aquesta condició de Noah, vegeu Louis Ruchames, "Mordecai Manuel Noah and Early American Zionism", American Jewish Historical Quarterly (1975) 64: 195-223. Coincidència o no, Noah va ser també "un dels més destacats opositors a l'abolició de l'esclavitud, utilitzant la seva posició com a editor del New York Evening Star per a caracteritzar als afroamericans com mentalment inferiors als blancs", per a donar suport a l'anomenada llei mordassa que impedia al Senat debatre sobre l'esclavitud, i fins i tot per a advocar perquè "la publicació de literatura antiesclavista fos un delicte punible".Joseph Phelan, '"¿How Came Them Here?": Longfellow's "The Jewish Cemetary at Newport", Slavery, and Proto-Zionism', EHL (2020) 87: 141.

[64] M. M. Noah, Discourse of the Restoration of the Jews (Nueva York: Harper & Brothers, 1845), 10, 35-6.

[65] Ibídem, 47-8.

[66] Ibídem, 39.

[67] Ibídem, 35.

[68] Ibídem, 38.

[69] Jonathan Parry, Promised Lands: The British and the Ottoman Middle East (Princeton: Princeton University Press, 2022), 376.

[70] Ibídem, 143.

[71] Ibídem, 15.

[72] Yoskowitz, " British Zionistic", 45.

[73] Albanese, "Report", 2.

[74] Citat a ibídem, 14.

[75] Parry, 13.

[76] National Repository, "The Jews", març de 1877, 274.

[77] Ilan Pappe, The Ethnic, 93.

[78] Eliahu Epstein citat a Irene L. Gendzier, Dying to Forget: Oil, Power, Palestine, and the Foundations of U.S. Policy in the Middle East (Nueva York: Columbia University Press, 2015), 105.

[79] Paul Thomas Chamberlin, The Global Offensive: The United States, the Palestine Liberation Organization, and the Making of the Post-Cold War Order (Oxford: Oxford University Press, 2015), 138.

[80] Citat a ibídem, 125.

[81] Neta C. Crawford, The Pentagon, Climate Change, and War: Charting the Rise and Fall of U.S. Military Emissions (Cambridge, MA: MIT Press, 2022), 7-8.

[82] Ghada Karmi, Married to Another Man: Israel's Dilemma in Palestine (Londres: Pluto, 2007), 84.

[83] Ibídem, 91.

[84] Ibídem, 103.

[85] Ibídem, 97-8.

[86] Sayyed Hassan Nasrallah, Al Manar 3 de setembre de 2012, traduït per Memri.

[87] FPLP, Strategy for the Liberation of Palestine (Utrecht: Foreign Language Press, 2017), 34, 101, 102.

[88] "Political Document of the Palestinian Islamic Yihad", en Erik Skare (ed.), Palestinian Islamic Jihad: Writings on Resistence and Religion (Londres: I. B. Tauris, 2001 [2018]), 31-2.

[89] Fatih al-Shiqaqi, "The Palestinian Cause is the Central Question of the Islamic Movement…Why?’", a ibíd. [1980], 77.

[90] Pappe, Ethnic Cleansing, 261.

[91] Citado en D. A. Jaber, "Settler Colonialism and Ecocide: Case Study of Al-Khader, Palestine', Settler Colonial Studies (2019) 9: 135.

[92] FPLP, Strategy, 95.