Vivim el nostre propi «moment Lenin»?

Com el marxista rus mort fa més d'un segle pot ajudar-nos a comprendre la nostra època.

Emiliano Brancaccio

19/05/2025

 

L'instant, el «moment» decisiu: la noció està molt estesa entre científics de tota mena. En física, Galileu va dir «moment» a la disminució de la gravetat d'un cos en repòs sobre un pla inclinat. En economia, parlem del «moment Minsky», dit així pel teòric Hyman Minsky, per a descriure el punt en el qual una bombolla especulativa en els mercats financers aconsegueix la seva màxima extensió abans d'esclatar. En tots aquests casos hi ha un canvi d'escenari implícit: el «moment» com a punt d'inflexió en les «lleis del moviment» d'un sistema.

Aplicant aquesta idea a la investigació dels processos històrics, sembla segur aventurar que l'agitació mundial que observem hui dia es podria anomenar com un «moment Lenin». No obstant això, la referència no és tant a Vladímir Lenin, el revolucionari bolxevic, com a Vladímir Lenin, l'incansable estudiós que, al començament de la Primera Guerra Mundial, va escriure el seu famós assaig L'imperialisme, fase superior del capitalisme, un text que continua sent molt útil per a comprendre les tendències històriques fins als nostres dies.

L'imperialisme de Lenin és una obra més subestimada pels economistes vulgars que sobrevalorada pels comunistes ortodoxos. Certament, no pot qualificar-se de «científic» en el sentit modern: la falsació popperiana —o, de fet, qualsevol mode de verificació empírica— resulta impracticable a causa del to narratiu de l'obra. No obstant això, la seva lectura ofereix una cornucòpia d'idees molt originals, de les quals múltiples generacions d'estudiosos, marxistes i no marxistes, han extret la base per a investigacions innovadores.[1].

La idea leninista que millor ha resistit el pas del temps és el nexe entre l'entrellaçament de les relacions internacionals de crèdit i deute, els processos relacionats de centralització del capital en blocs monopolístics oposats i la consegüent mutagènesis de la lluita econòmica en un conflicte militar obert. Podríem dir que el «moment Lenin» és precisament eixe angoixant punt d'inflexió dels esdeveniments: l'hora del terror col·lectiu en la qual l'entrellaçament de la competència capitalista desborda en la confrontació armada. En eixe sentit, la guerra a Ucraïna i les seves seqüeles, que seran molt llargues i tortuoses, es poden considerar el «moment Lenin» d'aquesta nova era de desordre mundial.

 

Trump, la personificació del deute dels Estats Units

Per a entendre aquest punt, resulta útil analitzar les estratègies diplomàtiques dels diferents protagonistes del «moment» a la llum dels interessos materials als quals estan cridats a servir. Per a tal exercici, Donald Trump representa un conillet d'índies ideal. Tothom analitza la postura i l'actitud del nou president dels EUA, així com la seva suposada capacitat subjectiva per a alterar l'objectivitat dels esdeveniments. No obstant això, ni els seus simpatitzants ni els seus detractors aconsegueixen analitzar a Trump pel que realment és: una altra marioneta en mans del procés d'acumulació de capital.

Donald Trump no és més que la personificació del deute extern dels Estats Units, un enorme descobert que ja ha superat la xifra rècord de 23 bilions de dòlars dels EUA. Aquest gegantesc deute net amb el món ha bloquejat l'enorme «circuit militar-monetari» sobre el qual els Estats Units va construir la seva hegemonia global després del col·lapse de la Unió Soviètica.

El mateix problema ja el van enfrontar Biden i les administracions anteriors, quan els Estats Units es va veure obligat a afluixar el seu control sobre Orient Mitjà. Amb Trump, no obstant això, la impossibilitat de continuar l'expansió imperial alimentada pel deute s'ha convertit en un fet incontrovertible.[2]

 

L'error de Ferguson

L'historiador de Stanford Niall Ferguson va intentar resumir els problemes als quals s'enfronta els Estats Units argumentant que la crisi hegemònica dels imperis es produeix quan les despeses per interessos i el reembossament del deute superen la despesa militar. Diversos experts destacats li han recolzat en aquest punt. Són incapaços de comprendre que la «llei» de Ferguson és errònia.

A diferència de Lenin, Ferguson se centra únicament en el component públic del deute. Però si el problema fora només el deute públic intern, la política monetària podria finançar-la fàcilment imposant tipus d'interès baixos, mantenint el reembossament estable per davall de la despesa en armament. Les veritables dificultats sorgeixen quan es tracta del deute extern, no sols pública, sinó també privada. En eixe cas, cal atraure capital de la resta del món per a finançar-la, per la qual cosa les taxes de rendiment ja no poden caure per davall d'un llindar rendible que els economistes denominen «arbitratge». És en aquest cas quan sorgeix la restricció de la despesa, general i, per tant, militar.

Segons la llei de Newton, les accions de Trump són seguides per les reaccions de la Xina.

Durant molt de temps es va creure que els Estats Units, posseïdor del «privilegi exorbitant del dòlar», era immune a aquesta restricció externa. Els defensors de la doctrina una mica confusa que es coneix com a «Teoria Monetària Moderna» continuen creient en aquesta suposada immunitat. Però la veritat és ara altra: cobrir el passiu imprimint més dòlars dels Estats Units s'ha convertit en una proposta molt incerta, ja que el mateix proteccionisme dels EUA soscava el dret de les forquetes estrangeres de dòlars a utilitzar-los al seu gust per a comprar capital occidental, la qual cosa sembra encara més dubtes sobre el valor de la moneda i, amb això, sobre la possibilitat de cobrir el deute. Per una sorprenent heterogènesis de fins, les barreres comercials i financeres dels Estats Units resulten ser el motor de la temuda «desdolarització».

Els tendons de Ciceró, els diners il·limitats per a finançar la guerra, s'han trencat. És des d'ací que hem de començar a comprendre la crisi de l'hegemonia dels Estats Units, i és des d'ací que es pot entendre la retirada de Trump del front ucraïnès. Per als Estats Units, endeutat amb el món, és hora de tancar files, circumscriure els objectius imperials i reduir l'abast de la seva dominació. En eixe sentit, si existeix una «llei» de crisi de l'imperi, és en la comparació entre la despesa militar i el servei del deute extern.

 

Acció i reacció

Les dificultats financeres dels Estats Units també expliquen la brutalitat amb la qual Trump va exigir a Zelenski les «terres rares» d'Ucraïna per a pagar les despeses militars. Ens trobem en un punt en el qual el deute es converteix en motor de què Lenin ja denominava «acumulació intensiva» de matèries primeres.

Per a Washington, després de tot, la disputa fronterera entre Rússia i Ucraïna és ara secundària. El que a la Casa Blanca li interessa hui és persuadir suaument a Rússia en un intent de separar el seu destí del seu principal adversari: la Xina. Per a això, Trump arribarà fins i tot a vendre la «gold card» de la ciutadania dels Estats Units als capitalistes russos per la modesta suma de 5 milions de dòlars. Sancionats ahir mateix, els oligarques de Moscou són ara acaronats. El gir de 180 graus dels Estats Units és espectacular.

No obstant això, aquesta exhumació de la vella estratègia nixoniana de «divideix i venceràs» arriba una mica tard. Des del començament de la guerra, el comerç entre Rússia i la Xina s'ha duplicat. Com adverteix Xi Jinping, l'intent dels EUA de separar a l'un de l'altre sembla ara desesperat.

No obstant això, la pressió del deute extern obligarà els Estats Units a intentar altres mesures, més o menys extremes, per a limitar l'expansió de la Xina i els seus aliats. En cas contrari, es corre el risc que el gran creditor xinés avanç en els processos de fusió, adquisició i control capitalista en àrees d'influència que els Estats Units, en retirada, ha hagut de deixar sense explotar. Per primera vegada en la història, diria Lenin, la centralització capitalista bufa cap a l'est. Detenir aquest nou vent és una qüestió vital per a l'hegemonia capitalista de Trump i els seus.

Per això la postura del president dels Estats Units s'ha tornat cada vegada més provocadora. Basta pensar en la reconquesta del Canal de Panamà, que durant molt de temps va estar en mans d'inversors de Hong Kong. Trump va advertir que ho recuperaria, a les bones o a les males. Per tant, els propietaris es van veure obligats a vendre-ho a l'empresa americana BlackRock pel preu sorprenentment baix de 22 000 milions de dòlars. Si finalment es tanca l'acord, les barreres proteccionistes dels Estats Units podrien aplicar-se també al neuràlgic encreuament de camins panameny. La bretxa entre la persuasió moral i la intimidació mafiosa és cada vegada més xicoteta.

No obstant això, com vam dir, segons la llei de Newton, les accions de Trump són seguides per les reaccions de la Xina. El Ministeri d'Afers exteriors de Pequín va advertir: «Si els Estats Units insisteix en la guerra comercial, o en qualsevol altra mena de guerra, la Xina lluitarà fins al final». Qualsevol: l'adjectiu indefinit i sense precedents del «moment Lenin», i una amenaça implícita de passar del conflicte econòmic a la confrontació militar.

 

Les veritables raons del rearmament europeu

En aquest gegantesc xoc de plaques tectòniques, queda per examinar la «traïció» de Trump a Europa. A Alemanya, França, Itàlia i altres països del Vell Continent, els defensors del rearmament insisteixen que el president dels EUA ha deixat als antics socis europeus desprotegits davant una possible invasió russa. Però és difícil imaginar una propaganda bèl·lica més simplista que aquesta.

La realitat de la carrera armamentística europea és molt diferent. Durant dècades, els països de la UE han actuat com a autèntics vassalls de l'imperi americà. On es va expandir l'OTAN, es van crear oportunitats de negoci, principalment per a les empreses dels Estats Units, però també per a les britàniques, franceses, alemanyes i italianes. Des de l'antic bloc soviètic fins a Àfrica i més enllà, fins a Orient Mitjà, aquesta ha sigut la història de l'imperialisme atlàntic en la fase que estem deixant arrere.

Així com la trajectòria de la centralització capitalista alimenta la catàstrofe de la crisi democràtica i diplomàtica, eixes mateixes tendències podrien obrir la porta a una subversió sense precedents del sistema.

Queda clar, doncs, que quan la crisi del deute obliga l'imperi dels Estats Units a reduir la seva àrea d'influència i a expropiar fins i tot als seus antics vassalls, el principal problema de les diplomàcies europees passa a ser el disseny d'un imperialisme autònom capaç d'acompanyar la projecció exterior del capitalisme europeu amb un poder militar autònom. En paraules de Lenin: a mesura que canvien les relacions de poder, han de canviar també les maneres de repartir-se el món.

 

Memento Lenin

L'últim component del nostre actual «moment Lenin» és el paper de la mítica classe subalterna. Dispersos, privats d'intel·ligència col·lectiva, abandonats a la mercè del capritx individual, els treballadors de hui semblen resignats a patir els efectes de l'auge de la despesa militar en forma de noves retallades a l'estat del benestar i de disminució del poder adquisitiu. Pitjor encara, els pocs que encara miren cap a la política semblen ara parlar el mateix idioma que els diplomàtics burgesos. La seva màxima ambició intel·lectual és posar-se sota la bandera del «bo» contra l'últim «dolent», una adaptació mental inconscient a un futur com a carn de canó.

Amb la revolució liquada, fins i tot el consol de la crítica científica reveladora escapa a la consciència de les masses. Ahir avançaven junts, hui retrocedeixen junts. I, no obstant això, hi ha alguna cosa que l'actual període fosc de la història podria ensenyar-nos: així com la trajectòria de la centralització capitalista alimenta la catàstrofe de la crisi democràtica i diplomàtica, eixes mateixes tendències obrin la porta a una subversió sense precedents del sistema. «Moment Lenin», memento Lenin.[3]

 

[1] En la vasta bibliografia sobre el tema, vegeu: Emiliano Brancaccio, Raffaele Giammetti, Stefano Lucarelli (2024). «Centralization of capital and economic conditions for peace», Review of Keynesian Economics, 12 (3), 365-384.

[2] Sobre els vincles entre el passiu net dels Estats Units i la crisi diplomàtica internacional, vegeu també un debat recent amb el governador emèrit del Banc d'Itàlia i antic membre del consell del BCE, Ignazio Visco (en italià): Emiliano Brancaccio i Ignazio Visco (2024). «Non-ordine economico mondiale, guerra e pace: un dibattito tra Emiliano Brancaccio i Ignazio Visco», Moneta e Credito, 77 (308).

[3] Emiliano Brancaccio i Marco Veronese Passarella, (2022). «Catastrophe or Revolution?», Rethinking Marxism, 34 (3). Sobre la centralització del capital, vegeu també: Emiliano Brancaccio i Fabiana De Cristofaro, «In Praise of ‘general laws’ of Capitalism: Notes from a Debate with Daron Acemoglu», Review of Political Economy, 36 (1).

 

Emiliano Brancaccio és professor d'Economia Política en la Universitat Federico II de Nàpols i promotor, juntament amb Robert Skidelsky, de la crida «Les condicions econòmiques per a la pau» publicat en el Financial Times, Le Monde i Econopoly de Il Sole 24 Ore.

 

Traduït de Rosa Luxemburg Stiftung: https://www.rosalux.de/en/news/id/53425/are-we-in-our-own-lenin-moment

 

 

Colonització atmosfèrica i imperialisme ecològic en el sistema mundial

L'explotació de l'atmosfera i els recursos per part del Nord Global ha provocat el col·lapse climàtic en un acte de colonització atmosfèrica. Jason Hickel analitza les dades, desmenteix els mites i esbossa vies per a aconseguir la justícia ecològica mundial.

Jason Hickel

25 de març de 2025

 

Un dels mites més nocius sobre la crisi ecològica mundial és que els éssers humans com a tals són responsables d'ella. En realitat, la crisi està impulsada pel nostre sistema econòmic particular, el capitalisme, i és causada gairebé íntegrament pels Estats i les empreses del Nord Global (el nucli imperial), principalment en benefici de les seves elits.

Això es veu molt clarament pel que fa a les emissions. El límit planetari segur per a les emissions acumulades és una concentració de 350 ppm de CO₂ en l'atmosfera. Les emissions globals van superar aquest límit en 1988, la qual cosa ens va empènyer a una era d'acceleració del col·lapse climàtic. No obstant això, no tots els països són igualment responsables d'aquest excés. La nostra recerca mostra que el Nord Global és responsable del 86% de totes les emissions que superen el límit planetari (dades actualitzades a l'últim any). Això significa que també són responsables del 86% de tots els danys causats pel col·lapse climàtic a tot el món.

Per contra, la Xina és responsable de solo l'1%. A penes ha superat la seva part justa del límit planetari. Això contradiu les narratives dominants que tracten de presentar a la Xina com la principal culpable del canvi climàtic. Mentrestant, la majoria dels països del Sud Global, inclosa la major part d'Àfrica, Àsia meridional i Amèrica Llatina, segueixen dins de la seva part justa del límit planetari i no han contribuït en absolut al col·lapse climàtic.

La crisi climàtica s'entén millor com un procés de colonització atmosfèrica. L'atmosfera és un bé comú compartit del qual tots depenem per a la nostra existència. Els països rics la hi han apropiat per al seu propi enriquiment, amb conseqüències devastadores per a tota la vida en la Terra.

Mentrestant, el Sud Global, que ha contribuït molt poc a causar aquest problema, sofreix la immensa majoria dels danys i les morts. Tots els països que tenen una puntuació de vulnerabilitat climàtica multidimensional superior a 0,36 es troben al Sud Global. Dels vint països més vulnerables, tretze són africans, quatre són petites nacions insulars i dues són països del sud d'Àsia. Un article recentment publicat en Nature Sustainability va revelar que, amb la trajectòria política actual, que es preveu que abast més de 2,7 graus d'escalfament, dos mil milions de persones estaran exposades a calor extrema, amb un greu risc d'augment de les taxes de mortalitat relacionades amb la calor. El 99,7% d'aquesta exposició es produirà al Sud Global, principalment en països que no han fet res per a provocar aquesta crisi.

En altres paraules, el col·lapse climàtic no sols representa un procés de colonització atmosfèrica, sinó que les seves conseqüències també s'estan desenvolupant seguint les línies colonials. El desastre que s'està provocant és una continuació directa de la violència colonial. Seria difícil exagerar la magnitud d'aquesta injustícia. De fet, quan comprenem que aquesta és la trajectòria que les nostres classes dirigents estan planejant aconseguir actualment (i que podria evitar-se molt fàcilment), és difícil veure-la com alguna cosa que no sigui genocida.

I el clima no és l'única crisi a la qual ens enfrontem. També hem de parar esment a l'ús dels materials, que és el principal factor de la pèrdua de biodiversitat i el mal als ecosistemes. L'ús total de materials a escala mundial, incloent-hi-hi tota la biomassa, els minerals i els metalls, ha aconseguit més de 100 000 milions de tones a l'any, superant en dues vegades el que els ecologistes industrials defineixen com el límit sostenible.

Però, una vegada més, trobem que els països rics són els principals responsables d'aquest problema. En mitjana, els països d'alts ingressos utilitzen actualment al voltant de 28 tones de materials per càpita a l'any, la qual cosa suposa quatre vegades el límit segur i supera amb escreix el necessari per a garantir una vida digna per a tots. No obstant això, pel fet que gran part de la seva producció s'organitza entorn de l'acumulació de capital i el consum de les elits, desenes de milions de persones en aquests països encara són privades de l'accés a les necessitats bàsiques. Per contra, els països de baixos ingressos tenen patrons d'ús més sostenibles, que es mantenen dins del que els correspon. De fet, en la majoria dels casos necessiten augmentar l'ús de materials per a construir la infraestructura necessària per a la seva sobirania industrial i el desenvolupament humà.

També en aquest cas, l'ús excessiu de recursos en el nucli imperial representa processos de colonització. El Nord Global depèn d'una apropiació neta massiva de recursos del Sud Global a través de dinàmiques d'intercanvi desigual en el comerç internacional. En altres paraules, l'economia mundial es caracteritza per un flux net de recursos del sud al nord, de la perifèria al centre. Això ocorre perquè els Estats i les empreses del nord suprimeixen els preus de la mà d'obra i els recursos del sud, la qual cosa els permet importar molt més del que exporten.

En un article publicat de poc en Global Environmental Change, hem mesurat la magnitud total de l'apropiació neta del Sud Global en termes empírics, durant el període comprès entre 1990 i 2015. Hem descobert que, en l'últim any, el Nord Global es va apropiar de 12 000 milions de tones de materials, 21 exajulios d'energia i 822 milions d'hectàrees de terra incorporada del Sud Global.

Aquestes xifres són tan elevades que poden resultar difícils de comprendre, així que pensem en això d'aquesta manera. Aquesta quantitat de materials i energia seria suficient per a desenvolupar la infraestructura necessària per a proporcionar assistència sanitària universal, educació, habitatges moderns, calefacció i refrigeració, frigorífics, congeladors, rentadores, sistemes de sanejament, transport públic, Internet i telèfons mòbils a tota la població del Sud Global, satisfent les necessitats humanes amb un bon nivell de qualitat. En canvi, s'apropia per a alimentar el creixement empresarial i l'acumulació de capital al Nord Global. Quant a la superfície física que el nord s'apropia cada any, és el doble de la grandària de l'Índia. Aquesta terra es podria fer servir per a proporcionar aliments nutritius a uns sis mil milions de persones (depenent de la seva dieta), eliminant de manera permanent la fam i la desnutrició al Sud Global, però, en canvi, es fa servir per a produir coses com a sucre per a Coca-Cola i carn de boví per a McDonalds, que es consumeixen en el nord.

L'intercanvi desigual és una característica massiva de l'economia mundial. Els nostres resultats mostren que les economies del Nord Global depenen totalment d'aquests patrons d'apropiació. Sense ells, el consum material del Nord es reduiria a la meitat.

Mentre el Nord gaudeix dels beneficis de l'alt ús dels recursos, la qual cosa permet a les seves elits posseir mansions, iots i tot terreny, els impactes socials i ecològics es deslocalitzen, o «externalitzen», al Sud global. Aquí és on es produeix el mal. No es veu en les verdes i agradables pujols d'Anglaterra o a Suècia, es veu a Indonèsia, el Brasil i el Congo, a les fronteres de l'extracció capitalista. Aquesta sagnia a través de l'intercanvi desigual causa un mal ecològic extraordinari al Sud. Però també perpetua la privació massiva. Hem descobert que el valor apropiat cada any del Sud ascendeix a bilions de dòlars, la qual cosa seria suficient per a posar fi a la pobresa moltes vegades. Però, en canvi, el Sud es manté en condicions de privació amb la finalitat de reforçar l'acumulació al Nord.

La bona notícia és que res d'això és inevitable. Les proves empíriques de l'economia ecològica demostren que és possible proporcionar una bona vida als 8500 milions de persones que habiten aquest planeta, acabant definitivament amb la privació humana, amb menys materials i energia dels quals utilitza actualment l'economia mundial, si aquest fos l'objectiu de la producció. Si la producció no s'organitzés entorn de l'acumulació de capital i els privilegis imperials. Per a aconseguir aquest futur, hem de lluitar per recuperar el control democràtic sobre els mitjans de producció i organitzar-los entorn del benestar humà, entre altres coses mitjançant la planificació i la prestació de serveis públics. Al Sud Global, això requereix estratègies per a desvincular-se del nucli imperial i utilitzar polítiques socialistes per a construir la sobirania econòmica. Aquest és l'horitzó.

 

Jason Hickel és antropòleg econòmic i autor especialitzat en economia ecològica, desigualtat global i estratègies de desenvolupament anticolonial. És professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de la Royal Society of Arts. Les seves obres més importants, Less is More: How Degrowth Will Save the World (2020) i The Divide: A Brief Guide to Global Inequality and Its Solutions (2017), són àmpliament citades en els debats sobre justícia climàtica i desenvolupament sostenible.

 

Traduït de Tricontinental Pan Africa Newsletter: https://thetricontinental.org/pan-africa/newsletterissue-atmospheric-colonisation/

 

 

El mite de «no hi ha reis» als Estats Units. La pompa de la protesta liberal.

Evelyn Quartz

18 de juny de 2025

 

Què aconseguiran realment els cinc milions de persones que, segons les estimacions, van sortir als carrers el cap de setmana passat per a participar en una jornada nacional de protesta contra els «reis» dels Estats Units? Si ens basem en la història recent —concretament, en la Marxa de les Dones de 2017—, la resposta podria ser «no gaire». Aquesta protesta, encara que també va ser massiva i enèrgica, es va basar en el mateix mite: que els Estats Units és un país fonamentalment sòlid, que simplement es troba sota una amenaça temporal. Va presentar a Donald Trump com un cas atípic, no com el producte d'un enfonsament més profund. Totes dues protestes demanaven un retorn a la decència, a restaurar l'ànima moral de la nació, però no van arribar a qüestionar els sistemes que van erosionar aquesta confiança en primer lloc.

La crisi a la qual apunten aquestes protestes és molt més antiga i molt més profunda del que molts dels involucrats estan disposats a admetre. Durant les últimes dècades, els Estats Units ha passat silenciosament de la democràcia a l'oligarquia. L'era neoliberal, venuda com un triomf del lliure mercat i la llibertat personal, va consolidar el poder en mans de les empreses, els multimilionaris i una classe política cada vegada menys responsable. Es van desmantellar els béns públics. Van desaparèixer les ocupacions de la classe treballadora. En el seu lloc van arribar el deute, la inseguretat i la incertesa. Desenes de milions d'estatunidencs van veure com les seves vides es tornaven més difícils, més precàries i més desiguals, mentre que la política es bolcava cap al simbolisme, les promeses incomplertes i la retòrica buida.

 

El declivi estatunidenc

Els Estats Units fa molt temps que afirma que rebutja als reis. Però, en la pràctica, la pompa de les protestes sense demandes estructurals —el segell distintiu de la «resistència» liberal a Trump— s'ha convertit en el seu propi ritual monàrquic. Aquestes protestes expressen el descontentament mentre preserven l'statu quo, igual que les monarquies utilitzaven els rituals públics per a santificar el poder. Ofereixen claredat moral sense confrontació. Tranquil·litzen a la gent assegurant-li que la democràcia continua funcionant, fins i tot quan els seus fonaments s'esfondren. El resultat no és la rebel·lió. És una actuació, una expressió de frustració que deixa intactes els veritables centres de poder.

Perquè Trump no és l'únic rei dels Estats Units. El poder té moltes cares: multimilionaris que donen forma a les polítiques, directors executius que tracten als treballadors com si fossin d'un sol ús, grups de pressió i consells d'administració que ajuden a redactar les normes de les quals es beneficien. Aquests són els nostres monarques moderns, que no estan fora de l'Estat, sinó que governen al costat d'ell. I, no obstant això, la majoria de les protestes destinades a «salvar la democràcia» deixen intacta aquesta estructura de poder.

Vam veure clarament aquesta dinàmica a Los Angeles la setmana passada. El senador Alex Padilla va ser expulsat d'una roda de premsa celebrada per l'agència de control d'immigració de Trump. En lloc de tornar al capdavant o utilitzar el seu càrrec per a qüestionar la cooperació de l'estat amb l'ICE, es va llançar a una campanya mediàtica que va culminar amb una aparició en el programa Pod Save America. El que podria haver estat un moment per a augmentar la pressió es va convertir en un moment per a gestionar la imatge. El gest es va reformular com a resistència, però va funcionar més aviat com a manteniment del discurs.

Per aquestes mateixes dates, el governador Gavin Newsom va publicar un tiktok amb la banda sonora de Mean Girls per a anunciar una demanda contra el desplegament de la Guàrdia Nacional de Trump. En aquest moment, no va servir per a protegir les persones que eren gasades als carrers o separades dels seus familiars.

No van ser actes de resistència. Van ser actuacions, rituals destinats a mostrar que algú estava alçant la veu, mentre que l'estructura més profunda, compartida entre l'Estat i el capital, romania intacta.

 

Poder i il·lusió

Trump no va guanyar perquè governés bé. Va guanyar perquè va nomenar el que estava malament. Això va bastar. El seu populisme és en gran manera retòrica, però en un país en el qual cap dels dos partits ha abordat el col·lapse del nivell de vida ni el propòsit col·lectiu, la retòrica pot semblar una salvació.

Quan Trump culpa als immigrants o desplega la Guàrdia Nacional en ciutats profundament demòcrates, molts no veuen tirania, veuen acció. Nomena un vilà, trenca les regles i desafia a qualsevol al fet que ho detingui. En un sistema definit per l'escassetat, on els salaris s'estanquen, els lloguers pugen i els béns públics desapareixen, la crueltat decisiva sovint s'interpreta com a força. La gent no necessita polítiques per a tenir èxit. Necessita creure que per fi algú està del seu costat.

Aquest és l'atractiu del govern d'un home fort en moments de col·lapse: no perquè la gent anheli la dominació, sinó perquè se'ls ha ensenyat que el poder real sempre està en una altra part, és intocable, reservat per a aquells amb títols o riquesa. En absència d'agència democràtica, la força sembla llibertat.

El liberalisme va prometre en el seu moment un tipus de poder i llibertat completament diferents. Afirmava protegir els vulnerables i ampliar els drets. En el seu nucli estava la llibertat, no sols enfront de la interferència del Govern, sinó la llibertat de viure amb dignitat, de participar en la vida pública i de construir un futur. Però sota el neoliberalisme, aquesta visió es va reduir. La llibertat es va convertir en el dret a competir, consumir i sobreviure en solitud.

Aquesta versió aïlla més del que empodera. Li diu a la gent que es valgui per si mateixa, que eviti la dependència i que consideri les dificultats com un fracàs personal. El resultat és una societat en la qual l'autonomia és sagrada, però l'agència real —col·lectiva, material, democràtica— està cada vegada més fos d'abast. Les protestes de la resistència liberal actual es fan ressò del llenguatge de la llibertat, però rares vegades reclamen la seva essència.

No és casualitat. El sistema absorbeix la protesta simbòlica. Recompensa la resistència estètica, emocional i indirecta. Mentre la protesta es mantingui en l'àmbit de l'actuació moral, es considerarà una prova que el sistema continua funcionant, una espècie de vàlvula d'escapament que tranquil·litza a una classe elitista més temorosa de la disrupció que de la injustícia. Per això, quan la protesta comença a nomenar interessos reals —propietat pública, redistribució, poder laboral— ja no se celebra, sinó que es converteix en patologia. Els mateixos mitjans de comunicació liberals que aplaudeixen les marxes de resistència pel seu esperit i civisme solen desestimar les protestes amb demandes concretes com a marginals, perilloses o ingènuament utòpiques. El que temen no és el caos, sinó la claredat.

 

Una nova forma de monarquia

El neoliberalisme no és només un conjunt de polítiques. És una cosmovisió ideològica profundament arrelada. Ens ensenya a veure la llibertat com a aïllament, la política com a marca i la solidaritat com a ingenuïtat. En l'esquerra, continua configurant els límits de la nostra imaginació política. Ens diu que el poder està en una altra part i que el nostre paper és reaccionar, no reclamar el que s'ha perdut a un nivell més profund i estructural.

En aquest sentit, el neoliberalisme no sols coexisteix amb la monarquia, sinó que la reflecteix. El poder està concentrat, és intocable i es tracta com una cosa natural. Els seus governants no porten corones. Governen a través de contractes, plataformes, mercats i alineament estatal.

Les protestes amb demandes reals —habitatge, salaris, control públic, fi de la vigilància— amenaçarien molt més que Trump. S'enfrontarien al sistema que ha permès el seu ascens i que el sosté: la monarquia moderna d'executius d'empreses, financers, plataformes tecnològiques i capital privat, tots ells governant sense consentiment.

Perquè el contrari de la monarquia no és el ritual. És el poder. Compartit, responsable i construït des de baix. Dir «no als reis» ha de significar alguna cosa més a rebutjar a un home. Ha de significar rebutjar la idea que el poder pertany a algú que no siguem nosaltres.

 

Evelyn Quartz, @quartzevelyn, extreballadora del Capitoli. Escriu sobre el col·lapse de la política liberal, els límits de la protesta simbòlica i les preguntes més profundes que ens han ensenyat a no fer. Assajos sobre el poder, la legitimitat i el que es necessitaria per a construir una cosa real.

 

Traduït del Substack de Grace Blakeley: https://graceblakeley.substack.com/p/the-myth-of-no-kings-in-america?utm_source=post-email-title&publication_id=3166126&post_id=166230205&utm_campaign=email-post-title&isfreemail=false&r=hm0ra&triedredirect=true&utm_medium=email