Trump té també algú que li diu el que ha de fer: els grans fons que gestionen una part molt important dels estalvis del món, per exemple Blackrock, ens explica amb detall minuciós Alessandro Volpi. 

A Davos hem vist que fins i tot l'«amo» Trump té un amo.

per Alessandro Volpi

26 de gener de 2026

 

Larry Fink, director executiu de BlackRock, la gestora més gran de fons del món, va dirigir el Fòrum Econòmic Mundial de Davos i va presentar la intervenció del president dels Estats Units. El mateix fons que podria col·locar a un dels seus alts executius en la Reserva Federal, en lloc del detestat Jerome Powell. Sense BlackRock, el dòlar tindria dificultats per a mantenir-se.

 

No és casualitat que el fòrum de Davos de gener de 2026 estigués presidit per Larry Fink, director executiu de BlackRock, el gestor més gran d'estalvis del món.

L'objectiu declarat en quasi tots els panells va ser, de fet, convèncer a la major part de la població mundial que confiés els seus estalvis al sistema financer dirigit per gegants com BlackRock, utilitzant qualsevol instrument, des de la «tokenització» fins a la creació de productes financers a molt baix cost, passant per la digitalització de les transferències monetàries: la idea, letal, és reduir dràsticament la distància entre el posseïdor de diners, fins i tot el més pobre, i les finances dels grans fons, capaços així de sostenir un capitalisme que ja no és capaç de produir valor real. En la pràctica, a Davos es va celebrar la idea que tots els proletaris-estalviadors han d'unir-se per a sostenir el capitalisme dels superrics i els seus jets privats. Mentrestant, l'objectiu dels grans gestors és apoderar-se de tots els espais de poder.

En aquest sentit, sembla cada vegada més probable que Rick Rieder, director d'inversions de BlackRock —en la pràctica, el que decideix on invertir els 14 bilions de dòlars que gestiona el fons— sigui nomenat per Donald Trump president de la Reserva Federal (Fed), després de Jerome Powell. Es tractaria d'una dada realment rellevant que, de fet, no té precedents en la història dels Estats Units. És cert que el mateix Powell i Paul Volcker havien ocupat càrrecs en institucions privades, però mai ningú que s'hagués convertit en president de la Fed havia ocupat un càrrec tan alt.

Sobretot, el nomenament del màxim responsable del gestor més gran d'estalvis del món per al càrrec de responsable de la política monetària del Banc Central estatunidenc significa que BlackRock és ara el veritable gestor del dòlar. Simplificant molt, sense BlackRock, el dòlar tindria dificultats per a mantenir-se, com demostra el fet que menys del 40% de les reserves dels bancs centrals del món estan en dòlars. Afegiria que BlackRock és també un accionista important d'Ice, l'empresa que gestiona la Borsa de Nova York. L'«amo» Trump té un amo.

La situació es complica encara més amb la formació del nou Govern nacionalista de Sanae Takaichi al Japó, que ha portat a un fort augment de la despesa militar, principalment amb finalitats antixineses, finançat amb un increment del deute públic. Al mateix temps, la nova primera ministra ha decidit reduir l'impost sobre el consum per a reactivar la demanda interna. Però aquesta doble mesura, consistent en el rearmament i la reducció indiscriminada de la càrrega fiscal, ha provocat un col·lapse immediat del deute públic japonès. Els títols a deu anys han perdut un 20% del seu valor, amb tipus que ara freguen el 3%, i les subhastes són cada vegada més difícils; es tracta de la pitjor crisi en trenta anys i, sobretot, corre el risc de ser molt perillosa per a un país que té un deute equivalent al 250% del producte interior brut (PIB) i en el qual cada augment dels tipus suposa un enorme increment de la despesa en interessos.

Però el problema no és només japonès. Durant anys, els grans fons i els grans bancs internacionals s'han endeutat al Japó, on els tipus eren nuls, per a comprar títols en dòlars, començant per les accions de la Borsa estatunidenca i el deute estatunidenc. Si els tipus pugen, cessa el carry trade i es desplomen les compres de títols, accions i deute estatunidencs, amb conseqüències devastadores per al capitalisme financer. Una nota final: el Japó és el posseïdor estranger més gran de deute federal estatunidenc, amb al voltant d'1,2 bilions de dòlars.

Abans de res, la narrativa ianqui de molts dels nostres diaris (italians, o de l'estat espanyol afegiria jo) se sosté cada vegada menys. Il Sole 24 Ore ha publicat un article en el qual s'afirma que el deute estatunidenc en mans estrangeres ha aconseguit la xifra rècord de 9,4 bilions de dòlars, vinculant aquest «rècord» a les amenaces de Trump. Ara bé, per a ser clars, la proporció del deute estatunidenc en mans de compradors estrangers sobre el total del deute estatunidenc és la més baixa de la història, pròxima al 25% enfront del 49% de 2013. Per descomptat, la xifra de 9,4 bilions depèn del fet que el deute ha augmentat enormement: no obstant això, el diari de Confindustria (la patronal italiana) oblida esmentar que la majoria dels països més forts, des de la Xina fins a l'Índia, passant per les petromonarquies, estan venent deute estatunidenc, mentre que ha augmentat la quota britànica i, fins fa uns dies, la japonesa, ara en evident retrocés.

Una última consideració es refereix a la nostra economia quotidiana. La carrera armamentística està inflant el deute públic dels principals països occidentals, la qual cosa provoca un augment significatiu dels interessos que han de pagar els diferents Estats. Aquesta dada genera inevitablement una reducció de l'endeutament per despeses públiques distintes del rearmament que, d'altra banda, en el cas europeu és l'únic que no està subjecte a les restriccions del Pacte d'Estabilitat. No obstant això, igualment greu és l'efecte de l'endeutament per al rearmament sobre els préstecs hipotecaris contrets per famílies i empreses. Segons diverses estimacions, el tipus d'interès de referència podria pujar al 5%, amb efectes molt onerosos per als pressupostos familiars, que suposarien un augment del cost final de fins a quasi 80 000 euros en vint anys.

A això se sumen altres dos elements. La despesa militar és «improductiva» des del punt de vista econòmic immediat, ja que produeix armes que no són «consumides» pels ciutadans i no milloren la productivitat. Aquest fet provoca una injecció de liquiditat en el sistema sense augmentar l'oferta de béns civils, la qual cosa alimenta la inflació a la qual el Banc Central Europeu (BCE) respon mantenint els tipus alts. En segon lloc, el rearmament alimenta el risc geopolític que afavoreix l'especulació financera i l'augment dels preus a través de les apostes de l'enorme sistema de derivats, com ja està passant.

 

Alessandro Volpi és professor d'Història Contemporània en el departament de Ciències Polítiques de la Universitat de Pisa. S'ocupa de temes relacionats amb els processos de transformació cultural i econòmica en els segles XIX i XX. El seu últim llibre és «Nelle mani dei fondi» (Altreconomia, 2024).

Traduït d'Altreconomia: https://altreconomia.it/a-davos-abbiamo-visto-che-anche-il-padrone-trump-ha-un-padrone/

 

 

Un article MOLT PEDAGÒGIC d'Imran Khalid del perquè avui dia són les finances, i no la producció i el comerç, les que dirigeixen l'economia mundial, i també la dels diferents països. 

Les finances, i no el comerç, dirigeixen l'economia mundial.

Imran Khalid

28 de gener de 2026

Durant gran part de l'últim mig segle, l'estudi dels tipus de canvi globals s'ha tractat com una branca de la física. En els sagrats salons de l'economia neoclàssica, es creu en un estat «natural» de les coses, un equilibri en el qual les balances comercials i els nivells de productivitat actuen com la gravetat, retornant les monedes al seu valor fonamental. Si un país té un superàvit comercial persistent, la seva moneda hauria de pujar; si les seves fàbriques es tornen més eficients que les dels seus veïns, el seu poder adquisitiu hauria de seguir el mateix camí.

No obstant això, si observem el món el gener de 2026, aquest elegant mecanisme de rellotgeria sembla que s'ha avariat. El dòlar estatunidenc, malgrat dècades de dèficits comercials desorbitats, va passar gran part de l'any passat desafiant la gravetat abans de la seva recent caiguda del 10%. Mentrestant, el renminbi xinès ha passat quasi quatre anys en un estat de «depreciació interna», amb una caiguda del seu tipus de canvi efectiu real d'aproximadament entre el 16% i el 20% des de 2022. Això va ocórrer fins i tot quan els vehicles elèctrics i els productes electrònics d'alta gamma xinesos van inundar els mercats mundials, un clar senyal dels guanys de productivitat que, en un món neoclàssic, haurien d'haver fet que la moneda es disparés.

Aquesta desconnexió suggereix que estem mirant a través d'una lent equivocada. Encara que l'economia real dels vaixells i les fàbriques continua sent important, cada vegada és més secundària enfront del fantasma de la màquina: el sistema financer mundial. Per a comprendre per què les monedes més importants del món es mouen com ho fan, cal mirar més enllà dels llibres de comptabilitat i endinsar-se en el volàtil món dels fluxos de capital i els cicles financers.

La magnitud del canvi és sorprenent. Segons les últimes dades del Banc de Pagaments Internacionals, el volum diari d'operacions de canvi de divises ha augmentat fins a aconseguir aproximadament 9,6 bilions de dòlars. Aquesta xifra és aproximadament 70 vegades el volum del comerç mundial. En un entorn així, el tipus de canvi reflecteix menys el preu dels béns i més el preu dels actius. És un baròmetre dels «animal spirits», per utilitzar el terme keynesià: una mesura d'on volen els inversors globals aparcar el seu capital i on temen deixar-lo.

Això ens porta al nucli de la crítica (post)keynesiana. A diferència de la visió neoclàssica, que assumeix que els mercats són racionals i s'autocorregeixen, la perspectiva keynesiana reconeix que les expectatives poden convertir-se en profecies auto complides. En un món profundament financeritzat, els fluxos de capital no sols reflecteixen la realitat, sinó que la creen. Si els inversors esperen que una moneda es depreciï, fugen, provocant la depreciació que temien, independentment de si la balança comercial subjacent té superàvit o dèficit.

L'experiència de la Xina en 2025 ofereix un exemple clar. Durant anys, la hipòtesi de Balassa-Samuelson, un element bàsic de la teoria neoclàssica, va predir que la ràpida modernització industrial de la Xina conduiria a un renminbi més fort. Però la realitat del cicle financer va resultar ser més poderosa. A mesura que el sector immobiliari xinès patia un dolorós desapalanquement, amb gegants amb el suport de l'Estat com Vanke obligats a reestructurar el seu deute aquest hivern, l'entorn creditici nacional es va endurir.

En una recessió financera, se suspenen les regles habituals de l'apreciació impulsada pel comerç. La baixa demanda interna i la caiguda dels preus immobiliaris van crear una carga deflacionista que l'economia «real», per molt productiva que fos, no va poder superar. La consegüent falta d'interès pels actius denominats en renminbi va significar que el capital es mantingués al marge, la qual cosa va mantenir la debilitat de la moneda malgrat els superàvits comercials rècord que van aconseguir oficialment els 1,2 bilions de dòlars l'any 2025. Les noves dades duaneres publicades fa sis dies mostren que les exportacions de desembre de 2025 van augmentar un 6,6%, superant amb escreix les expectatives dels analistes.

No obstant això, a mesura que s'acosta el quinzè pla quinquennal per a 2026, hi ha indicis que el cicle financer de la Xina s'està acostant al seu punt més baix. En les últimes setmanes, el renminbi ha aconseguit el seu màxim en 14 mesos enfront d'un dòlar que s'està afeblint. Aquest canvi no es deu a una modificació sobtada de la balança comercial, que s'ha mantingut sòlida durant anys, sinó a un reajustament de les expectatives financeres. Ara que els tipus d'interès dels Estats Units comencen per fi a moderar-se i el mercat de bons nacional xinès mostra signes d'estabilització, el capital global torna a buscar un punt d'entrada.

Un exemple d'això és l'auge dels bons «dim sum», el deute denominat en iuans emès a Hong Kong que ha aconseguit màxims històrics aquest mes. Les principals empreses tecnològiques, com JD.com, estan sospesant realitzar ofertes públiques inicials massives per a assegurar-se un finançament barat. Això representa un vot de confiança en l'estabilitat monetària que té poc a veure amb el preu de l'acer xinès i molt amb la cerca de rendibilitat en un món post enduriment.

 La lliçó més àmplia per als responsables polítics i els inversors és que l'era de la neutralitat monetària ha acabat. Les finances no són un servidor passiu de l'economia real, sinó que sovint són el seu amo. La insistència neoclàssica en la paritat del poder adquisitiu com a àncora a llarg termini per als tipus de canvi és cada vegada més una fantasia nostàlgica. En realitat, els tipus de canvi s'han desviat d'aquests equilibris teòrics durant dècades, impulsats per les marees de la liquiditat global i els canvis d'humor dels vigilants dels bons mundials.

En 2026, l'arquitectura financera mundial està experimentant un profund canvi de magnituds. El dòlar continua sent l'àncora mundial, present en el 89% de totes les transaccions, però el seu avantatge estructural s'ha posat a prova per un món que ja no es conforma a dependre d'una única font de liquiditat volàtil. Els esforços de la Xina per aprofundir la cooperació financera amb centres com Singapur i l'ús creixent del renminbi com a actiu de reserva formen part d'un intent més ampli de construir un cicle financer menys dependent dels capritxos de la Reserva Federal dels Estats Units.

Per als qui intenten predir el pròxim gran moviment en els mercats de divises, el consell és clar: deixin de mirar les dades d'embarcament i comencin a mirar els balanços. En el segle XXI, el tipus de canvi és un preu dels actius, regit per les lleis de les finances i no per les lleis del comerç. Ignorar el cicle financer és arriscar-se a ser sorprès pels moviments de l'economia mundial.

 

Imran Khalid és analista geoestratègic i columnista sobre assumptes internacionals amb seu a Karachi, el Pakistan. Ha col·laborat habitualment amb publicacions com Newsweek, The Hill, Nikkei Àsia, South China Morning Post, Foreign Policy in Focus, Info Libre, Brussels Morning, TRT World i moltes altres. Es va llicenciar en Medicina per la Universitat Mèdica Dow de Karachi en 1991 i té un màster en Relacions Internacionals per la Universitat de Karachi.

Traduït de Counterpunch: https://www.counterpunch.org/2026/01/28/finance-not-trade-runs-the-global-economy/

 

 

A partir del que passa als EUA, @graceblakeley ens explica MAGISTRALMENT que passa quan un país culpa de tot el que va malament a un grup social determinat, en aquest cas els immigrants, com fan alguns als PPCC, quan a més no són culpables del que se'ls acusa.

Això és el que passa quan es culpa als immigrants en lloc dels multimilionaris

Els pobres s'empobreixen més, els rics s'enriqueixen més i la llista de «terroristes nacionals» augmenta.

Grace Blakeley

26 de gener de 2026

 

Trump ha creat un estat policial per a deportar als immigrants i mantenir als treballadors dels Estats Units segurs i pròspers. Aquesta era la història.

El diagnòstic era senzill: els immigrants entraven il·legalment als Estats Units, afeblien als treballadors del país en el mercat laboral, feien pujar els preus en el mercat immobiliari, portaven drogues i cometien delictes.

La solució era l'ICE. El Govern contractaria treballadors dels Estats Units per a detenir als immigrants als carrers dels seus pobles i ciutats. L'ICE no sols curaria als Estats Units de l'amenaça immigratòria, la qual cosa reduiria la delinqüència, augmentaria el nivell de vida i abaixaria els preus, sinó que també impulsaria l'ocupació i el creixement econòmic.

Aquesta història era fàcil d'explicar i fàcil de creure. Els votants volien una narrativa senzilla que expliqués per què el seu nivell de vida continuava baixant i per què se sentien tan espantats a totes hores. Els demòcrates es van negar a considerar la història que més s'acostava a la veritat: els multimilionaris s'havien apoderat de l'economia dels Estats Units i havien corromput el seu Govern, esprement als treballadors per a omplir-se les butxaques. Així que la història de Trump, l'única que s'explicava, va guanyar. Els culpables eren els immigrants, no els multimilionaris.

Però, què passa quan es desfan dels immigrants —o almenys els terroritzen fins a sotmetre'ls— i les coses no milloren? Quan la desocupació continua augmentant, les factures continuen pujant i la gent es veu obligada a cobrir el dèficit amb més deute. Quina història s'explicarà llavors?

Si els Estats Units tingués una oposició real, aquest seria el moment de donar-li la volta al discurs de Trump. Podrien demostrar que la història de culpar als immigrants sempre ha sigut una mentida utilitzada per a desviar la ira de la gent dels qui realment els estan perjudicant. N'hi ha prou amb veure com Trump ha fet que les primes de les assegurances mèdiques es disparin, mentre concedeix enormes desgravacions fiscals als multimilionaris. Ha demostrat clarament de quin costat està.

Per desgràcia, els demòcrates també estan en mans del capital, només que de diferents sectors. Mentre que Trump compta amb el suport de les empreses de combustibles fòssils, els fabricants d'armes, l'agricultura i, cada vegada més, les grans tecnològiques, els demòcrates disposen de gran part de les grans finances, el sector immobiliari i la sanitat.

Els demòcrates no poden culpar als multimilionaris, perquè els multimilionaris són la seva base. Ni els republicans ni els demòcrates són ja partits de masses. Són empreses de pressió amb braços electorals adjunts. I la història contra els immigrants serveix molt bé als donants de Trump, en particular als que fabriquen les armes i construeixen els camps de detenció.

Si atacar als immigrants no funciona i ningú culpa als multimilionaris, la història necessita un nou culpable. Tal vegada el problema no són només els immigrants. Tal vegada també són els seus fills, els seus amics, els seus ocupadors. Potser és hora d'ampliar l'abast de l'ICE perquè també s'ocupi de tots aquests enemics de l'Estat. Llavors, tothom tornarà a sentir-se segur i pròsper.

Així que el Govern contracta més tropes per a l'exèrcit que lluita contra els immigrants. Es creen més llocs de treball; de fet, pràcticament qualsevol que vulgui un treball pot tindre'l. I l'ICE comença a perseguir a qualsevol que es pugui considerar una amenaça per a l'estil de vida americà.

Però els llocs de treball continuen desapareixent, les factures continuen augmentant i la gent se sent més espantada que mai. No són només els immigrants. No són només els seus amics i familiars. Per descomptat, no són els multimilionaris. Llavors, tal vegada són els simpatitzants dels immigrants. Les persones que protegeixen aquests enemics de l'Estat. I no és tan fàcil identificar a aquestes persones pel color de la seva pell, ja que podrien estar ocultes a plena vista.

Així que el mandat de l'ICE s'amplia una vegada més. Ara no és només un exèrcit que lluita contra els immigrants. També és un exèrcit que lluita contra el terrorisme intern. Qualsevol que obstaculitzi la missió clarament establerta pel Govern serà detingut i, si es resisteix, eliminat. Aquesta és l'única manera de mantenir fora de perill als estatunidencs, l'única manera de garantir la seva prosperitat.

Però continua sense funcionar. I mai podia funcionar. Perquè la història era una mentida. Els immigrants no estan empobrint als estatunidencs. Aquests són pobres per culpa dels multimilionaris que els exploten, els monopolis que els estafen i els polítics que els graven amb impostos per a subvencionar als multimilionaris i als monopolis.

La història de culpar als immigrants no té fi, perquè mai proporcionarà la seguretat i la prosperitat que la gent anhela.

 La vida dels estatunidencs continuarà empitjorant i, en resposta, la llista d'enemics de l'Estat es continuarà ampliant. Com un metge medieval que intenta extirpar una malaltia que ha diagnosticat erròniament, Trump continuarà retallant el cos polític estatunidenc fins que no quedi res.

Alguns esquerrans europeus creuen realment que han d'endurir la seva postura sobre la immigració per a recuperar a la classe treballadora. Però només es pot explicar una història, i aquesta història només pot tindre un dolent.

Llavors, què passarà? La gent és pobra perquè els immigrants estan abaixant els salaris, apujant els preus i xuclant de l'Estat? O són pobres perquè els multimilionaris els hi han tret els seus treballs, els monopolis han apujat els preus i els polítics han retallat les seves prestacions socials per a fer retallades fiscals als rics?

Només se'n pot triar una. Una d'elles és certa. L'altra és una mentida que aplana el camí per a un Estat policial.

 

Grace Blakeley escriu sobre el capitalisme, els sistemes econòmics i polítics que dominen les nostres vides i sobre com podem resistir-nos-hi.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/this-is-what-happens-when-you-blame?

 

Na @graceblakeley ens explica com el pas de capitalisme neoliberal al capitalisme limitat, depredador i rendista actual, quin exemple més explícit és el trumpisme, ha fet que la societat i l'economia actuals siguin la llei de la selva (on el més fort guanya i mana i els més pobres moren o es converteixen en súbdits obedients).

 

La llei de la selva

La façana que abans legitimava l'imperi s'ha esfondrat. El que queda és el poder sense atenuants.

Grace Blakeley

19 de gener de 2026

 

L'ordre liberal basat en normes ha mort. Amb la seva invasió de Veneçuela, les seves amenaces a Grenlàndia i la seva guerra comercial, Trump ha assestat el colp definitiu a la idea d'una «comunitat» global d'Estats, cadascun dels quals es compromet a respectar un conjunt de normes comunes basades en el lliure comerç, els drets humans i la sobirania.

Per descomptat, l'ordre liberal basat en normes mai no va ser molt més que una façana que ocultava una economia global basada en l'imperialisme, i ja estava agonitzant quan Trump va arribar al poder. Les normes mai van limitar el comportament de superpotències com els Estats Units, encara que s'apliquessin amb força als Estats més febles. Però fins i tot les façanes tenen una funció, en cas contrari no tindria molt sentit construir-les.

Imperialisme liberal

S'han fet moltes bromes sobre la idea de l'ordre liberal basat en normes. Les seves suposades normes han sigut conculcades amb tanta freqüència i de forma tan flagrant per molts dels Estats encarregats d'emparar-les que sembla absurd defensar-les. No obstant això, aquest sistema ha sigut fonamental per al funcionament del capitalisme global, i el seu col·lapse tindrà conseqüències importants.

Les regles de l'ordre liberal basat en normes mai van ser estrictament vinculants. Però, atès que comptaven amb un cert grau de suport ideològic comú, podien influir en el comportament dels Estats. La major part de les vegades, no s'obeeix la llei per por de què t'enxampin. S'obeeix la llei perquè «és la llei». Si el sistema polític en què vius gaudeix de legitimitat, les seves lleis s'obeiran. Si no és així, es desobeiran, independentment del càstig que això comporti.

Durant un temps, la ideologia liberal va ser tan dominant i tan àmpliament acceptada que les normes d'aquest sistema gaudien d'una certa legitimitat. Proporcionaven un marc de referència comuna per al que es considerava un comportament acceptable. Envair un país per a difondre la democràcia? Això és acceptable. Envair un país per a accedir als seus recursos? No és acceptable.

En la pràctica, aquestes regles van influir més en l'entramat i la interpretació del comportament dels Estats que en el comportament en si mateix. Els Estats poderosos podien continuar fent en gran manera el que volguessin, però havien de remetre's a les regles comunament acceptades per a legitimar les seves accions, com quan Blair i Bush van inventar proves d'«armes de destrucció massiva» per a justificar la invasió de l'Iraq.

La necessitat de trobar una bona excusa va tindre, per descomptat, conseqüències en el món real. Quan es van descobrir les mentides de Blair i Bush, es va produir una veritable crisi política. I en més d'una ocasió, els països pobres van aconseguir aprofitar les regles del sistema per a obtenir beneficis significatius, encara que limitats.

El dret fa la força

El fet que les regles a vegades funcionessin és el que va donar al sistema un cert grau de legitimitat. La creença que el sistema mundial funcionava segons regles comunament acceptades va contribuir al fet que semblés just. També va permetre als liberals desestimar als crítics de la globalització que argumentaven que el sistema no era més que imperialisme amb un altre nom. És cert que el sistema potser no era perfecte, però era millor que res, millor que l'anarquia total.

Però aquesta restricció parcial del poder dels qui estaven en el cim va ser suficient perquè el sistema es guanyés la ira de molts en la dreta. Els conservadors acèrrims han cregut durant molt de temps que el poder fa la justícia, que els febles han d'obeir als forts. Els resultava profundament ofensiva la idea que les accions dels poderosos poguessin veure's restringides, encara que fora simbòlicament, per les demandes dels febles, tant a escala nacional com internacional.

Durant gran part del segle XX, aquestes veus van continuar sent marginals. Després va arribar la crisi financera, l'esgotament del model de creixement neoliberal i l'auge de la Xina. Sense el crèdit barat i la il·lusió d'una prosperitat impulsada per la bombolla, la desocupació estructural i la creixent desigualtat produïts per la globalització neoliberal a Occident es van fer cada vegada més visibles. La nova dreta va aprofitar aquesta agitació amb notable èxit, ja que la seva filosofia de «la dreta fa el poder» tenia un atractiu únic per a una classe treballadora desorientada.

Però aquesta ideologia també va proporcionar un marc per a remodelar la política internacional. El desmantellament de l'ordre liberal basat en normes permetria reafirmar l'hegemonia dels Estats Units després del que els conservadors consideraven dècades de declivi del seu poder. Un president estatunidenc ja no hauria de justificar la decisió d'envair un altre país, ni córrer el risc de patir una humiliació quan aquesta justificació es revelés com una mentida.

El trumpisme representa la culminació d'aquest projecte a llarg termini per a destruir l'ordre liberal basat en normes. Trump envairà a qui vulgui envair, imposarà aranzels a qui vulgui imposar aranzels i segrestarà a qui vulgui segrestar, sempre que cregui que es pot sortir amb la seva. Les seves accions s'han de respectar no perquè estiguin justificades, sinó perquè ell és fort. Així és la llei de la selva.

Imperialisme descarnat

La reorganització del sistema mundial per part de Trump pot semblar una victòria de la dreta, però és millor entendre-la com un símptoma d'un declivi a llarg termini. El propòsit de l'ordre liberal basat en normes mai va ser limitar realment les accions dels Estats Units. La seva funció principal era, com s'ha assenyalat anteriorment, proporcionar legitimitat a un sistema mundial estructurat entorn de l'imperialisme estatunidenc.

Trump ha enderrocat aquesta façana, deixant-nos sense cap altra opció que afrontar la realitat de l'imperialisme descarnat. Això és important perquè ens obliga a reconèixer que el món en el qual vivim és fonamentalment injust. L'economia, la política i els assumptes internacionals no funcionen segons normes i regles compartides, sinó a través del domini dels febles per part dels forts.

Aquest canvi no suposaria un problema per a l'imperialisme estatunidenc si el poder dels Estats Units fora inexpugnable. Però no ho és. Les potències emergents són cada vegada més capaces de desafiar el domini estatunidenc en gran part del món, i Trump ha destruït el marc ideològic que abans ajudava a justificar la repressió d'aquests desafiaments.

Trump ja no pot afirmar de manera plausible que la Xina és un imperi malvat per violar la sobirania o reprimir a la seva població. Aquestes afirmacions sonen buides quan es despullen dels valors liberals que abans les sustentaven. En un món en el qual la legitimitat ja no es basa en la democràcia, la llibertat o els drets humans —perquè s'ha demostrat que són justificacions ideològiques de l'imperi—, l'únic principi que queda és el poder en si mateix.

En aquest sentit, Trump pot haver ajudat a aplanar el camí per a la pròxima potència hegemònica. L'ordre liberal basat en normes no ha sigut enderrocat per un enemic extern —el que podria haver-li permès conservar una certa legitimitat—, sinó que s'ha enfonsat sota el pes de les seves pròpies contradiccions. El sistema internacional és un lloc cada vegada més sense llei, per la qual cosa hi ha un ampli espai per a noves visions del que hauria de vindre després.

 

* Hi ha molt més a dir sobre com es van formar aquestes regles i quines ideologies i moviments les van influir, des dels moviments independentistes que defensaven narratives descolonitzadores, fins als Estats occidentals que impulsaven la ideologia liberal, passant pels líders empresarials que defensaven els «drets» de les grans corporacions. Si us interessa, doneu una ullada a llibres com Worldmaking after Empire, de Adom Getachew, o Globalists, de Quinn Slobodian.

 

Grace Blakeley escriu sobre el capitalisme, sobre els sistemes econòmics i polítics que dominen les nostres vides, i sobre com podem resistir-nos-hi.

Traduït del Substack de l'autora: https://graceblakeley.substack.com/p/the-law-of-the-jungle?

 

 

Alessandro Volpi ens explica el creixement dramàtic del deute federal dels Estats Units  i les conseqüències que té per la seva economia i per l'economia mundial.

El deute federal dels Estats Units creix 10 000 milions al dia. Per això ataquen.

per Alessandro Volpi

19 de gener de 2026

La desesperació estructural dels EUA prové d'una bombolla financera que sosté el producte interior brut, però que competeix amb el gegantesc deute de més de 38 565 000 milions de dòlars. Només la transformació definitiva en un ordre imperial que vampiritza recursos a tot el món sembla el camí impossible concebut per Donald Trump.

Els Estats Units és ara una realitat estructuralment agressiva que no pot sobreviure sense una política imperial. En altres paraules, ja no pot evitar una crisi devastadora si no es transforma en tots els aspectes en un imperi, superant fins i tot la «fase imperialista». Aquest fenomen es podria descriure des de diversos punts de vista, començant per l'absolutització del poder federal en mans del president, passant pel monopoli central i violent de l'ordre públic (des de l'ICE cap avall), la compressió de les llibertats civils, la creació de veritables relacions colonials amb els antics aliats i l'enfrontament constant amb els enemics, fins a arribar a la defensa «armada» de l'estabilitat de la moneda i l'economia.

Avui dia, els Estats Units té un deute federal de 38.565 bilions de dòlars, que continuarà creixent cada minut en set milions de dòlars i en 10.000 milions al dia. Això depèn de diversos factors, començant per l'enorme quantitat d'interessos pagats —més d'1,3 bilions de dòlars a l'any— que, al seu torn, depèn de la dificultat per a trobar compradors i de la impossibilitat de la Reserva Federal de comprar dòlars, donada la debilitat de la moneda. També depèn del predomini dels venciments a curt termini, triats pel Tresor dels EUA, perquè la col·locació del deute sobrevisqui, ja que s'«aposta» per una possible reducció dels tipus en el futur: una aposta, en realitat, molt difícil d'encertar i que, en canvi, sotmet al Tresor dels EUA a constants proves amb subhastes molt seguides.

El deute també creix perquè existeix una profunda bretxa entre els ingressos federals i les despeses, determinada per la contracció progressiva dels ingressos fiscals enfront de l'augment de les despeses, començant per les del sector militar. Hi ha altres dos factors que són alhora causa i efecte de la crisi del deute. El primer és l'augment del preu de l'or i la plata, el mercat dels quals ha aconseguit ja un valor de poc menys de 40 bilions de dòlars: un veritable rècord.

Aquest ràpid creixement es deu a la cerca constant per part dels «mercats» d'actius refugi com a alternativa a la debilitat del deute estatunidenc i del dòlar, la moneda en la qual està denominada aquest deute. Tanmateix, al mateix temps, això contribueix a agreujar la crisi del deute i del dòlar, ja que el ràpid augment dels preus de l'or i la plata accelera el procés d'abandó dels títols de deute. D'altra banda, a conseqüència de la financerització del mercat de l'or —a través de futurs i opcions— se supera el límit de la inversió en or, que no paga cupons ni genera interessos, ja que els instruments derivats, que tenen l'or com a subjacent, permeten obtenir abundants rendiments. Aquest procés ha contribuït a canviar la naturalesa de la plata, que ha passat de ser una matèria primera industrial a convertir-se en un valor refugi sobre el qual construir una enorme quantitat d'ETF.

El segon factor que afebleix el deute estatunidenc prové de l'encara vital bombolla financera que ha portat el valor de Wall Street a més de 75 bilions de dòlars. En aquest context, l'or, la plata i les accions competeixen feroçment amb el deute federal, que corre un risc cada vegada més evident d'incompliment, almenys parcial, amb el perill associat de fallida dels Estats Units. D'ací sorgeix també la urgent necessitat de Trump d'una estratègia imperial. És necessari convèncer els bancs i fons estatunidencs que monopolitzen l'estalvi mundial en favor del deute estatunidenc: per a això, cal donar a les empreses estatunidenques, propietat de fons i bancs, la certesa del control dels recursos de Veneçuela, l'Iran, Dinamarca, Nigèria i tantes zones del planeta com sigui possible. Per a això és necessari que els vassalls europeus i occidentals paguin forts aranzels, com es va anunciar el 2 d'abril i es va reiterar amb la crisi danesa.

Per això cal imposar el dòlar com a moneda d'intercanvi internacional —fins i tot amb amenaces constants de caràcter militar— per a permetre l'acomiadament de Jerome Powell i una reducció dels tipus d'interès amb la finalitat d'abaratir el deute, però també de fer encara menys atractiva la compra de títols estatunidencs. D'altra banda, la desesperació estructural dels Estats Units també es posa de manifest en la contradicció d'una bombolla financera que sosté el producte interior brut (PIB), però que, com s'ha dit, competeix amb el deute, sense aconseguir de cap manera fer-la sostenible. A la llum d'això, només la transformació definitiva del país en un ordre imperial que vampiritza recursos a tot el món i no pot permetre's formes de crítica internacional i dissidència interna representa el camí impossible concebut per Trump per a salvar un capitalisme que ha perdut la capacitat de produir i, per tant, de ser creïble segons els cànons del liberalisme. Aquests cànons que van ser l'origen del desastre.

 

Alessandro Volpi és professor d'Història Contemporània en el Departament de Ciències Polítiques de la Universitat de Pisa. S'ocupa de temes relacionats amb els processos de transformació cultural i econòmica en els segles XIX i XX. El seu últim llibre és «Nelle mani dei fondi» (Altreconomia, 2024).

Traduït de Altreconomia: https://altreconomia.it/il-debito-federale-degli-stati-uniti-cresce-di-10-miliardi-al-giorno-ecco-perche-aggrediscono