Jeremy Corbyn ha estat el Bernie Sanders de UK.
En aquesta interessant entrevista, que he traduït, a qui va ser una de les principals figures del seu equip, Andrew Murray, es poden llegir les principals lliçons de l'experiència Corbyn.
Les lliçons de l'experiència
Corbyn. Entrevista amb Andrew Murray
Andrew Murray i Stathis Kouvélakis
26 de febrer de 2025
Cinc anys després de la dimissió de Jeremy Corbyn com a líder
laborista, l'esquerra britànica es troba en una situació difícil. La
remodelació del laborisme per Keir Starmer, purgant o suspenent a diputats i a
un gran nombre d'activistes, ha eliminat el llegat de l'era Corbyn. Les
polítiques del seu nou Govern en tots els àmbits, des del benestar fins a la
política exterior, van emfatitzar la continuïtat en lloc d'una ruptura amb els
governs tories anteriors.
Els disturbis antimigrants i antimusulmans de l'estiu passat, la
ja decreixent popularitat dels laboristes en les enquestes i l'ascens de la
dreta radical sota Nigel Farage i el seu partit Reform UK indiquen que
una ona reaccionària està escombrant l'escena política britànica. En aquest
context de retrocés de l'esquerra, un grapat de candidats independents
d'esquerres, inclòs Corbyn -ara expulsat del Partit Laborista-, van obtenir
escons en les eleccions generals del juliol passat, entre altres coses per
l'impacte del moviment de solidaritat amb Palestina. Però l'impuls de finals de
la dècada de 2010 s'ha dissipat en gran manera.
Andrew Murray va ser una de les principals figures de l'equip que es va formar
entorn de Corbyn. Ex dirigent del Partit Comunista Britànic, president durant
molt de temps de la coalició Stop the War i membre de la direcció de Unite,
el sindicat més gran del país, és també autor d'un incisiu llibre sobre el
fracàs del projecte Corbyn, publicat en 2022 per Verso sota el títol És
possible el socialisme a Gran Bretanya? Reflexions sobre els anys de Corbyn.
En aquesta entrevista amb Stathis Kouvélakis, analitza les lliçons de
l'era Corbyn, l'estat actual de l'esquerra britànica i les possibilitats de la
seva reconstrucció.
*****
És el corbynisme un miracle polític?
Contretemps - La meva primera pregunta és sobre l'especificitat
del corbynisme i per què és un experiment important per a l'esquerra fora del
Regne Unit. En el seu últim llibre, vostè destaca tres aspectes d'aquest
experiment que permeten definir-lo com una forma atípica de socialdemocràcia.
El primer és que Corbyn no va sorgir com un parlamentari pur, sinó com una
encarnació de la política arrelada en els moviments de masses. La segona és que
el seu accés al lideratge del Partit Laborista li ha portat a una línia
programàtica que propugna una clara ruptura amb les polítiques neoliberals. I
la tercera és l'antiimperialisme. Semblant combinació sembla un miracle per a
qualsevol que estigui mínimament familiaritzat amb la trajectòria recent de
l'esquerra a la Gran Bretanya. Com ha estat possible aquest miracle després de
dècades de retrocés, el gir a la dreta dels laboristes i el persistent llegat
dels «anys de Tony Blair»?
Andrew Murray - La victòria de Corbyn va ser totalment inesperada. El context
immediat era l'exasperació de les bases laboristes amb el llegat del Nou Laborisme
[nom habitual del partit en temps de Tony Blair], del qual Ed Miliband,
predecessor immediat de Corbyn, s'havia allunyat, però sense trencar de manera
decisiva, sobretot en les qüestions del neoliberalisme i la disciplina
financera. Els tres candidats anomenats «tradicionals» que es van presentar a
aquestes eleccions internes en 2015 eren tots molt tebis. No representaven una
ruptura real amb el llegat dels anys de Blair i Brown, inclòs Andy Burnham, que
probablement va ser el millor -crec que ara es penedeix de no haver estat més
agut llavors-.
D'altra banda, entre les qualitats de Corbyn es troba una
autenticitat natural, i hi ha un «mercat» per a això en una època en la qual
tots els polítics semblen estar «fabricats», modelats per spin doctors,
tècniques de màrqueting i educació Oxbridge [abreviatura d'Oxford i Cambridge,
les universitats més elitistes del país]. L'autenticitat de Corbyn transcendeix
d'algun mode les posicions polítiques particulars. Nigel Farage [líder del
partit de dreta radical Reform UK i impulsor del Brexit] no és comparable a
Corbyn des del punt de vista polític, però també sembla autèntic, i per això
està en ratxa en aquest moment.
En el meu últim llibre, així com en l'anterior, vaig intentar
examinar com hem arribat fins aquí. L'ascens de Corbyn es va produir després de
dècades de derrota i marginació de l'esquerra en l'escena política. Durant
aquests anys hem vist moviments de masses més que accions parlamentàries. El
més important d'ells va ser la mobilització contra la guerra de l'Iraq, en la
qual vaig participar, i les manifestacions contra l'austeritat després de 2010.
Corbyn es va distingir molt més en aquests moviments que com a parlamentari,
perquè sempre havia estat al marge del PLP [Partit Laborista Parlamentari]. Això
se sol passar per alt i és una de les raons per les quals el PLP i
l'establishment en general es van sentir tan amenaçats per ell. Per a ells, el
parlament i les eleccions estableixen els paràmetres d'una política acceptable.
La idea d'una pressió massiva de la gent als carrers és vista com una cosa
gairebé inconstitucional.
Corbyn havia dit sovint, quan era líder del partit, que volia
traslladar la seva oficina fora del Parlament, a un altre lloc de Londres, prop
de les estacions de Euston o King's Cross, per a estar en contacte amb els
barris del nord i les classes treballadores. Mai ho va fer. Però se'l veia com
una amenaça i això és el que li va portar a aquesta sorprenent victòria, per a
la qual ni ell ni ningú estava especialment preparat.
Contretemps - Per a fer una comparació amb els partits de
l'esquerra radical de l'Europa continental, dels tres elements del corbynisme
que acabem d'esmentar -moviments de masses, programa antineoliberal i
antiimperialisme- el més notable és sens dubte el tercer. Moltes altres forces
d'esquerra s'orienten cap als moviments socials i s'oposen a les polítiques
neoliberals, però l'antiimperialisme ha estat abandonat en gran manera per
l'esquerra occidental en les últimes dècades, amb l'excepció parcial del sud
d'Europa. Com explica aquesta sensibilitat antiimperialista no sols de Corbyn,
sinó també d'un ampli sector de l'esquerra britànica? Aquesta sensibilitat ja
es va posar de manifest en 2003, durant les impressionants manifestacions
contra la guerra de l'Iraq, i s'ha vist confirmada recentment per l'amplitud
del moviment de suport a Palestina, en clar contrast amb la situació a França.
Andrew Murray - Sí, això és cert en part. L'imperialisme està probablement més
arrelat en la cultura política britànica que en la de qualsevol altre país
europeu, sent França el cas més pròxim. En els últims vint-i-cinc anys, Gran
Bretanya, amb França de nou, en segon lloc, ha estat més agressiva que
qualsevol altra potència del món, excepte, per descomptat, els Estats Units. La
raó per la qual tenim un moviment antibel·licista tan durador és que sempre hi
ha hagut guerres: Iugoslàvia, l'Afganistan, l'Iraq, Líbia, gairebé vam tenir
Síria, però també, de manera diferent, Iemen, i ara el suport al genocidi a
Palestina. Així que sempre hi ha hagut alguna cosa per a alimentar aquest foc
particular, i sectors de l'esquerra sempre han mantingut aquesta orientació. A
més, aquest context de guerres repetides ha mobilitzat a la comunitat musulmana
britànica [en el moviment contra la guerra].
En totes aquestes qüestions -en particular Palestina, però també
l'Iraq i l'Afganistan- adoptem posicions molt fermes, la qual cosa es va
reflectir en les últimes eleccions generals, en les quals [a més de Corbyn] van
sortir triats, de forma bastant inesperada, quatre diputats independents
propalestins. Els factors subjectius van exercir un paper en això. Les persones
que van liderar el moviment britànic contra les guerres de l'Iraq i
l'Afganistan eren antiimperialistes i van aconseguir construir-ho sobre una àmplia
base. En altres països europeus, encara que hi hagués un gran moviment contra
la guerra de l'Iraq, no hi havia necessàriament un lideratge amb aquest perfil
polític. Corbyn té un vincle personal molt fort amb tot això. Coneix molt bé la
política internacional, en particular la llatinoamericana, però no sols això.
Les seves simpaties personals no eren compartides per gairebé ningú en la
cúpula laborista; la gent ho suportava (o no) com una espècie d'excentricitat
personal.
Alguns sectors de l'esquerra britànica resten importància a la
política exterior o argumenten que, si volem enfrontar-nos a l'establishment
amb el neoliberalisme, és massa complicat lluitar en massa fronts. L'establishment
del país no adoptaria una línia massa dura contra un govern laborista que
nacionalitzés la indústria de l'aigua o creés bancs d'inversió regionals. Però
si qüestionés la força d'atac nuclear, l'OTAN o fins i tot el suport a Israel,
aquestes serien línies vermelles. Si es creuessin, estaríem entrant en el
territori d'un possible cop d'estat, fins i tot en una cultura política
[parlamentària] tan arrelada com la de la Gran Bretanya.
El que fa que aquesta orientació antiimperialista sigui diferent
de tot el que hem vist en altres llocs és que altres moviments d'esquerra a Europa
-com Syriza,
Podemos, Die Linke, France Insoumise i altres- han sorgit com a
nous moviments fora del corrent dominant, o en països que han tingut durant
molt de temps una forta tradició comunista. Per contra, Corbyn ha pres el
control d'un partit de govern socialdemòcrata atrinxerat, tradicionalment de
dretes i sempre proimperialista. El paral·lelisme amb Bernie
Sanders als Estats Units és més evident, encara que el Partit
Demòcrata no sigui idèntic al laborista. No obstant això, la resistència a Sanders
entre els demòcrates té el seu paral·lel en la resistència que Corbyn va trobar
dins del seu propi partit. La classe dirigent laborista simplement va
considerar escandalós que el partit de Ernie Bevin, Clement Attlee i Tony Blair fos dirigit
per algú que s'oposava a l'imperialisme.
El principal enemic estava dins
Contretemps - Passem ara a les raons de la derrota del corbynisme.
Vostè destaca tres d'elles en el seu llibre: el nivell d'hostilitat interna cap
a Corbyn, en altres paraules, el fet que el principal enemic estava dins del
seu propi partit; la viciosa campanya empresa contra ell sobre la base
d'acusacions d'antisemitisme; i, finalment, el Brexit. Hi havia alguna manera
de contrarestar aquests obstacles?
Andrew Murray - Crec que hauria estat molt difícil. Comencem pel primer factor.
El problema estructural és que el Partit Laborista, sigui el que sigui la seva
estructura formal, és fonamentalment un partit parlamentari. El Grup
Parlamentari (PLP) és l'òrgan d'autoritat en el sentit que mai en la història
del partit s'havia intentat dirigir-lo en contra de la voluntat de la majoria
dels diputats. Almenys el 80% dels diputats es van oposar a Corbyn, amb
diferents graus de vehemència i per diferents motius. Alguns simplement
pensaven que no podria guanyar unes eleccions, uns altres estaven en contra
d'ell per principis, però al final tots es van oposar. Aquests diputats estaven
i continuen estant en una espècie de relació simbiòtica amb els periodistes.
Deien una estupidesa a un periodista que rondava per la sala de premsa [del
Parlament], demà sortia en els diaris, la BBC el recollia i en 24 hores era la
veritat. Els altres diputats comencen a exclamar «oh, no, això és espantós»,
però el mal ja està fet.
Els polítics i els periodistes treballen junts. No es tracta d'una
conspiració, sinó d'un procés orgànic. Els diputats van intentar desbancar a
Corbyn nou mesos després que fos triat [líder]. Van ser derrotats, però mai van
deixar de conspirar contra ell. També van treballar estretament amb l'aparell
del partit, que s'havia format sota Tony Blair. Consideraven a Corbyn una
abominació i van obstruir sistemàticament les seves iniciatives. Van intentar
sabotejar la campanya electoral de 2017. Em van cridar per primera vegada per a
treballar amb Corbyn en 2017, durant la campanya electoral, perquè tenia
l'autoritat simbòlica d'haver ocupat càrrecs de lideratge a Unite,
el sindicat més gran del país. Vaig intentar posar ordre en la relació entre
ell i l'aparell; va haver-hi alguns avanços, però no els suficients. Va arribar
a ser paralitzant, sobretot en l'últim any del seu lideratge.
A principis de 2019, un petit grup de diputats, uns vuit, va
abandonar el partit. Se'ls van unir alguns tories [diputats del Partit
Conservador] per a formar un nou partit, Change UK. No va haver-hi seguiment. Llavors es va
témer que si Tom Watson, el número dos del partit, hagués pres la iniciativa
d'escindir-se, fàcilment podria haver-se portat amb si a més diputats que els
que haguessin romàs lleials a Corbyn. Tècnicament s'haurien trobat fora del
Partit Laborista, però haurien estat reconeguts com l'oposició oficial. Aquesta
situació va paralitzar la capacitat d'abordar altres qüestions. La primera
línia de defensa contra el radicalisme polític dins del laborisme és el PLP. La
seva poderosa posició en el partit li permet ignorar les tendències del
moviment obrer en general. Aquest és el principal enemic pràctic al qual ens
hem enfrontat durant tot el procés. Teniu la impressió d'estar constantment sota
foc, però en realitat procedeix del vostre propi camp. Podríem haver-nos
enfrontat als tories, però aquesta situació ens ha afeblit.
És més, Corbyn no va prendre el control de l'executiva nacional
fins a 2018, dos anys i mig després de la seva elecció com a líder del partit.
Abans d'això, era impossible aconseguir res. Algunes persones van dir: per què
no vas acomiadar a Iain McNicol, el secretari general del partit,
immediatament, com Starmer va fer posteriorment amb Jennie Formby [la
secretària general de 2018 a 2020]? La resposta va ser que podies acomiadar-lo,
però l'executiva nacional hauria nomenat el seu substitut, cosa que significa
que en última instància hauries tingut a algú tan dolent, o pitjor, per a
succeir-li. Es podria haver fet més? És possible, l'autocrítica és necessària,
però no hauria estat gens fàcil. En qualsevol cas, l'enemic dins del mateix
Partit Laborista era el principal problema al qual ens enfrontàvem.
Acusacions d'antisemitisme
Contretemps - Passem a l'antisemitisme. Aquesta campanya de
calúmnies dirigida contra Corbyn i el seu entorn té un aire familiar per a
l'esquerra francesa, amb el diluvi que ha caigut sobre Jean-Luc
Mélenchon i France insoumise des del 7 d'octubre pel seu
suport a Palestina. No obstant això, el que vaig aprendre llegint el seu llibre
és que aquest procés va començar fins i tot abans que Corbyn fos triat líder,
quan Ed Miliband va expressar una crítica molt lleu a Israel. Fins i tot això
va ser suficient per a provocar una protesta de l'ala prosionista del Partit
Laborista. Hem de concloure que aquesta campanya contra Corbyn pel seu suposat
antisemitisme hauria tingut lloc de totes maneres a causa de les seves
posicions sobre Palestina i, més àmpliament, al seu antiimperialisme?
Andrew Murray - Alguns en l'esquerra creuen ara que va ser aquesta qüestió la
que va derrotar a Corbyn. Ansa Winstanley va escriure un llibre titulat Weaponising
Anti-semitism: How the IsraelLobby Brought Down Jeremy Corbyn. Al
meu entendre, va ser un factor secundari en la derrota electoral perquè va
mantenir la idea que era un líder feble. Però en aquest moment, molta gent no
ho va entendre. Òbviament, algunes persones pensaven que era realment
antisemita, però aquestes persones probablement mai haurien votat als
laboristes. Per a l'ala dreta de la comunitat jueva, qualsevol crítica a Israel
és sinònim d'antisemitisme. Així que mai haurien votat als laboristes, perquè
qualsevol que ho dirigeixi no serà una garantia tan segura de suport a Israel
com els tories.
No obstant això, encara que no hagi de considerar-se un factor
important en la derrota de Corbyn, aquesta història va drenar molta energia del
seu equip i de la seva campanya. Va causar danys morals, en part perquè no va
ser possible abordar-la de cap manera eficaç. Podem dir simplement que es
tracta d'una campanya de desprestigi, que no hi ha antisemitisme en l'esquerra
i que són els nostres enemics els que han fabricat aquest assumpte. Aquest no
és exactament el meu punt de vista, com vaig escriure en el llibre. Hi havia un
problema, havíem de discutir com abordar-lo sense posar en dubte els nostres
principis sobre Palestina i Israel. Però al final, res d'això va ocórrer.
Jeremy estava paralitzat per la campanya. Li va semblar molt feridor i es va
enfadar. Un dels trets de la seva personalitat és que mai respon als atacs
personals contra ell. Adopta una actitud molt passiva i no creu que hagi
d'estar en primera línia.
Irònicament, si la tragèdia de Gaza hagués ocorregut quan Corbyn
encara era líder del partit, tot aquest debat sobre l'antisemitisme hauria
estat diferent. El genocidi de Gaza ha posat la qüestió palestina en el centre
del debat: ha obligat a tothom a centrar-se en ella i a pensar en ella. No és
una qüestió abstracta sobre la forma correcta de pensar, parlar o relacionar-se
amb els jueus. És una qüestió íntimament lligada als crims comesos per Israel,
que Jeremy hauria pogut abordar. No dic que el problema hagués desaparegut, ni
de bon tros, però s'hauria abordat d'una forma que podria haver estat
productiva.
Contretemps - No creu que fins i tot llavors hauria estat possible
contraatacar organitzant veus jueves que fessin costat a Corbyn, amb una
posició de principis sobre Palestina i els drets del poble palestí, una posició
que fora, sinó explícitament antisionista, almenys crítica amb Israel i en
defensa dels drets del poble palestí i del dret internacional?
Andrew Murray: Es podrien haver fet moltes coses, però no es van fer a causa de
la paràlisi dels dirigents. Es va crear un grup, Jewish Voice for Labour,
que feia costat a Corbyn. Per desgràcia, la seva presència en la comunitat
jueva era, i continua sent, molt feble. Eren principalment - però no
exclusivament - activistes trotskistes des de fa molt de temps que mai havien
estat realment involucrats en la comunitat jueva. No tots ells, però alguns
d'ells, només van decidir que eren jueus quan van sortir en suport de Corbyn.
Tenien tot el dret a fer-lo, però no eren molt creïbles com a veu jueva
alternativa.
A més, l'equilibri de la comunitat jueva a la Gran Bretanya està
sens dubte molt més a la dreta que als Estats Units, on el 70% dels jueus voten
als demòcrates. Molts d'ells continuen fent costat a Israel, per descomptat,
però també són «liberals». Aquest no és el cas de la Gran Bretanya. La part
antisionista, o no sionista, de la comunitat jueva és relativament petita,
entre altres coses perquè és una comunitat petita. Així que no tens un espai
molt gran en el qual desenvolupar iniciatives.
Hauria estat possible llançar una sobre una base més àmplia? Crec
que hauria estat possible, però hauria hagut d'haver-hi voluntat política per a
fer-ho, en lloc d'esperar que el tema desaparegués per si sol o que les
repetides i totalment sinceres declaracions de Jeremy sobre la seva oposició a
l'antisemitisme tinguessin algun efecte. Cada vegada que el tema sortia en els
mitjans de comunicació, es podia veure a Jeremy tibant. Normalment, és molt
empàtic amb gairebé tothom. Però en aquest tema no va aconseguir comunicar com
se sentia tan convincentment com li hagués agradat.
La qüestió del Brexit
Contretemps - Passem ara al Brexit. Segons la seva anàlisi, que
comparteixo, és el factor crucial de la derrota electoral del Partit Laborista
liderat per Corbyn en 2019. Bàsicament, l'esquerra a Europa veia el Brexit com
una opció purament reaccionària, racista i de dretes. Potser una mica menys a
França, per l'actitud bastant crítica de Mélenchon amb la UE, o a Grècia, per
l'experiència de la dècada anterior. El seu plantejament subratlla que
l'esquerra britànica, i en particular el component que feia costat a Corbyn,
compartia les il·lusions liberals que la UE era d'algun mode una entitat
antinacionalista i progressista, i fins i tot una garantia dels drets socials
fonamentals. Per tant, l'oposició a la UE es va deixar en mans de gent com
Nigel Farage i un sector dels conservadors. Això ha portat a una divisió dins
de la base del Partit Laborista, amb circumscripcions de classe treballadora en
el nord d'Anglaterra, i de fet en gairebé tot arreu fora de Londres, votant
aclaparadorament pel Brexit, afeblint decisivament la posició de Corbyn. Crec
que és important recordar en aquest punt com Corbyn va manejar el període
immediatament posterior al resultat del referèndum de 2016, com això va jugar
positivament en les eleccions de 2017 i com aquest posicionament va ser
revertit per la implacable campanya per un segon referèndum amb el resultat que
tots coneixem ara.
Andrew Murray - Aquest va ser el factor crític i reflecteix el que està
succeint, per la qual cosa puc veure, en gairebé tots els països capitalistes
del centre global, a Europa i Amèrica del Nord. L'esquerra s'ha allunyat de les
classes treballadores que sofreixen les conseqüències de la globalització
capitalista. En alguns casos, les arrels són encara més profundes. Comunitats que
estaven estructuralment arrelades en el moviment obrer ja no ho estan, i en
alguns casos no ho han estat probablement des de fa dècades. Van veure en el
Brexit una oportunitat per a votar pel canvi. Sempre hi ha hagut més
«euroescepticisme», com se'n diu, a la Gran Bretanya que en la major part de
l'Europa continental. Probablement hi ha moltes raons històriques per a això,
inclòs el xovinisme i una divisió sobre el tema dins de la classe dirigent
britànica.
Si ens remuntem a la dècada de 1970, quan vaig començar el meu
activisme, la major part del moviment obrer s'oposava a la UE pel que era ja
llavors, que era una estructura capitalista dissenyada per a garantir el
funcionament de l'economia de mercat independentment de la intervenció política
en l'àmbit nacional. Però quan el moviment obrer va ser derrotat a la Gran
Bretanya, va veure la possibilitat de la intervenció de Brussel·les com una
panacea que mai podríem obtenir a la Gran Bretanya dels conservadors de
Margaret Thatcher i fins i tot dels laboristes a l'estil de Blair.
Era una il·lusió, però una il·lusió que no compartia la majoria de
la classe treballadora. Per descomptat, la definició d'aquesta classe continua
sent discutida, però segons les estadístiques disponibles, al voltant de dos
terços van votar a favor del Brexit. Hi ha aquí una divisió entre els
treballadors que van formar la base del laborisme durant un segle i els votants
més «liberals» de les metròpolis urbanes, que són sovint, però no sempre, de
classe mitjana. Fins i tot els treballadors racialitzats i els d'origen
immigrant no estaven tots a favor de la UE, en contra del que se sol dir. Molts
conductors d'autobús negres del sindicat al qual pertanyo, Unite,
estaven preocupats per la competència dels conductors dels països d'Europa de
l'Est. El panorama no és molt clar, però aquesta divisió existeix i s'expressa
de diferents maneres. Una vegada més, s'ha manifestat més clarament als Estats
Units, en forma de divisió entre l'elit liberal de les costes est i oest i les
zones industrials del centre del país. Però la tendència és similar a tot
arreu.
Jeremy estava ben situat per a travessar aquesta divisió, perquè
és genuïnament euroescèptic. Si no hagués estat líder, estic segur que hauria
votat a favor d'abandonar la UE. Em va dir que en realitat va votar en contra
del Brexit perquè va pensar que seria deshonest fer-ho d'una altra manera. Però
també és impecablement «liberal» en les seves posicions, com demostra la seva
empatia amb els immigrants, la seva actitud davant els drets humans i totes les
qüestions similars. Per descomptat, si hagués estat en posició de liderar la
campanya a favor del Lexit [un Brexit d'esquerres], la història hauria estat
molt diferent. Però tal com estan les coses, la gent a Europa i Gran Bretanya
té raó en veure el Brexit com a racista perquè va ser impulsat per Nigel Farage
i Boris Johnson. No obstant això, l'opinió predominant que els 17,5 milions de
persones que van votar a favor del Brexit són racistes o reaccionaris, o fins i
tot, per a una minoria d'ells, partidaris d'una economia desregulada
ultraneoliberal, és completament errònia. Sobre aquest últim punt, crec que
molt poca gent va votar per una visió econòmica així.
Jeremy estava tractant no sols de conciliar la posició oficial del
partit amb les seves pròpies opinions, sinó també de liderar un partit que
culturalment estava, quasi totalment, a favor de romandre a la UE, al mateix
temps que intentava guanyar unes eleccions i atreure a una part de l'electorat
laborista que estava a favor del Brexit. En 2017, aconseguim superar aquestes
dificultats. Simplement, vam dir «respectarem el resultat del referèndum,
oferirem el Brexit, però serà diferent del Brexit que està oferint [la llavors
primera ministra] Theresa May». Així que aquest va ser un factor clau perquè la
gent d'aquestes zones del nord d'Anglaterra continués donant-nos suport [en les
eleccions de 2017].
Contretemps - Corbyn ha arribat a dir que el Brexit té alguns
avantatges, com poder aplicar la política industrial i altres punts del
programa amb molta més facilitat.
Andrew Murray - Fins i tot John McDonnell ho va dir en un famós discurs, encara
que després es va retractar. Tothom sabia que sempre havia estat un tema
controvertit dins de l'equip de Corbyn. Hi havia gent que deia: podem fer el que
vulguem, encara que estiguem a la UE. Uns altres, entre ells John Trickett
[figura històrica de l'esquerra del partit] i jo mateix, dèiem el contrari.
Contretemps - El cas de Grècia demostra clarament que la segona
hipòtesi és certa.
Andrew Murray - Sí, per descomptat. La diferència amb Grècia és que nosaltres
mai vam estar en l'eurozona. He llegit el llibre de Yanis Varoufakis, Converses
entre adults, i mostra les pressions a les quals ell i Grècia han
estat sotmesos.
Contretemps - Varoufakis ha canviat gairebé per complet la seva
opinió sobre la UE des que va escriure el seu llibre. Ara està a favor d'una
ruptura amb ella, que considera inevitable per a qualsevol política
d'esquerres.
Andrew Murray - Fins i tot en aquest llibre, i això és potser un tribut a la
seva honestedat, la seva ingenuïtat és òbvia, no l'oculta. No obstant això, a
la Gran Bretanya vam tenir un programa d'austeritat que tenia poc a veure amb
la UE, sinó més aviat amb la City de Londres, sota David Cameron i [el seu
canceller] George Osborne. Així que era una situació diferent, però en les
eleccions generals de 2017 tot va sortir bé. Vam perdre sis escons que havíem
tingut en 2015. Es podia veure que la nostra posició s'havia tornat fràgil. Els
primers debats que vam mantenir en la direcció després de 2017 van girar entorn
de la necessitat de dirigir-nos als votants de més edat en les zones de classe
treballadora que havien quedat ressagades. Això es va deure al fet que en 2017
havia sorgit una oportunitat per a fer-ho. Fins i tot els diputats hostils van
guardar silenci durant un temps després d'aquestes eleccions. Corbyn ho havia
fet molt millor del que s'esperava[1], tenia la capacitat de portar al partit
on volia, però no ho va fer. Vaig proposar que intentéssim ajudar a aconseguir
el Brexit. Això hauria significat treballar amb Theresa May, que havia perdut
la seva majoria en intentar-ho. Hauria estat arriscat. Però ens hauria permès
centrar-nos en la nostra agenda interna i avançar cap a les pròximes eleccions
generals.
Jeremy no volia anar per aquest camí. I derivem cap a una política
que anava exactament en la direcció oposada. Però en 2017 no va haver-hi un
moviment massiu a favor d'un segon referèndum. Era una tendència marginal. El
que els Remainers
volien era l'anomenat «Brexit tou», no creien realment que fos possible
tornar enrere. Però en el buit provocat per la falta d'iniciativa dels
laboristes i, cosa que és més greu, per la incapacitat del Govern conservador
per a aplicar el Brexit, va néixer aquest moviment de masses a favor d'un segon
referèndum. Va ser el primer moviment massiu pro-UE de la història britànica.
Va haver-hi grans manifestacions, siguin quins siguin els criteris utilitzats
per a avaluar la seva grandària. En la majoria d'elles, probablement hi havia
molta gent que era simpatitzant del Partit Laborista, i això va espantar
completament els líders. També estaven aquestes peticions en línia per a un
segon referèndum, en les quals podies veure quanta gent havia signat en cada
circumscripció. Jeremy s'asseia allí i veia com creixia el nombre de
signatures: 8.000, 10.000, després 15.000 només en Islington Nord [la
circumscripció de Corbyn].
Així que arribem a un punt en el qual, en 2019, ja no era possible
moure's sense fer un mal real. Amb tot, John Trickett i jo escrivim textos
interns per a dir que si ens oposàvem al segon referèndum, que era
essencialment la mateixa posició que en 2017, perdríem vots en favor dels Verds
o els Lib Dems, però no molts escons, si és que perdíem algun, perquè els
escons que podíem perdre estaven a Londres, Manchester o Brighton, on teníem
majories laboristes aclaparadores. En les circumscripcions del sud, no teníem
cap possibilitat realista de guanyar si ens decantàvem per l'altra opció. Però
si optàvem per un segon referèndum, seríem derrotats. Vaig elaborar una llista
d'uns seixanta escons que perdríem al final. Crec que vam perdre uns quaranta
d'aquests seixanta, a més d'uns altres que no estaven en la meva llista. Així
que podíem preveure el que anava a ocórrer.
L'important és que reflectia una divisió en el cor de la coalició
electoral progressista. Jeremy ho va manejar bastant bé fins que arribem al
tema del Brexit. Va defensar una agenda socialdemòcrata radical que tenia tant
sentit en les antigues zones industrials com en els suburbis del nord de
Londres, que és el seu entorn natural. Tenia la capacitat de bastir ponts entre
l'electorat metropolità i l'electorat obrer tradicional, molt més que Kamala
Harris o qualsevol altre. Però el Brexit li va fer ensopegar.
Aquest és un dels problemes de Jeremy com a líder. Res en la seva
vida li va preparar per a liderar el Partit Laborista i es va mostrar passiu,
espantat o li va costar prendre decisions quan les opinions dels seus seguidors
estaven dividides. Sempre va dir que el Partit Laborista havia de ser dirigit
pels seus membres. El que els membres volien, havien d'aconseguir-ho. I com una
clara majoria dels afiliats volia que els laboristes s'oposessin al Brexit, va
sentir que havia de donar-los el que volien.
Però crec que estava fent la pregunta equivocada. Si preguntes a
la gent: vols romandre a la UE o vols un govern laborista a la Gran Bretanya
liderat per Jeremy Corbyn? En l'estat actual del món, no pots tenir les dues
coses, així que què triaries? Gairebé tothom, a part dels quals de totes
maneres eren enemics acèrrims de Corbyn, hauria optat pel segon, romanent o no
a la UE.
Fins i tot els que ara dirigeixen el Partit Laborista haurien
estat a favor d'un govern de Corbyn en aquestes condicions. Quan s'ha fet
aquesta pregunta, sempre ha sortit això. Lisa Nandy -que ara està en el Govern
de Keir Starmer com a ministra de Cultura- era bastant cauta sobre el Brexit,
perquè la seva circumscripció de Wigan, una antiga circumscripció minera en
Lancashire, era molt pro-Brexit. Va ser convidada a parlar sobre el tema en
2019 en la circumscripció de Starmer de Holborn i St. Pancras [en el centre de
Londres], davant unes 400 persones, i va formular la pregunta al final del seu
discurs: «Què preferiria tenir? La Gran Bretanya a la UE o Corbyn a Downing
Street?». Totes les mans estaven a favor de l'opció Corbyn a Downing Street,
però Jeremy mai va trobar la manera de formular la pregunta d'aquesta manera, i
nosaltres tampoc. No és just culpar de tot a la passivitat de Corbyn, també va haver-hi
altres problemes.
Quines són ara les perspectives per a l'esquerra britànica?
Contretemps - Parlem del futur de l'esquerra britànica. On estem
ara amb la victòria de Starmer? Em sembla que ha estat una victòria pírrica,
amb un nombre de vots i una participació molt limitats, la qual cosa explica
tant que la popularitat de Starmer estigui ja en caiguda lliure com que Corbyn
hagi estat reelegit com a diputat independent, juntament amb alguns altres
diputats independents d'esquerra. Ara es debat la possibilitat de crear un nou
partit, o almenys un nou espai polític en l'esquerra. Uns altres sostenen que
hem de romandre dins del Partit Laborista i lliurar allí la batalla. Quina és
la seva opinió sobre aquest tema? L'objectiu hauria de ser crear un nou espai o
intentar repetir el «miracle» de 2015?
Andrew Murray - No crec que el miracle de 2015 pugui repetir-se. Una recent
enquesta d'opinió mostra que els laboristes estan ara en tercer lloc, per
darrere no sols dels tories, sinó també de Reform UK [el partit de Nigel Farage]. Els tories i
Reform UK, tots dos liderats per la dreta dura, van obtenir el 50% dels vots en
les últimes eleccions. Per descomptat, falten quatre anys i mig per a les
pròximes eleccions, però arribarem a un punt d'inflexió en el qual Reform UK
serà de sobte molt creïble. És probable que això ocorri en les eleccions
gal·leses de 2026 -si no abans-, en les quals aquest partit podria guanyar un
gran nombre d'escons laboristes, la qual cosa suposaria llavors un gran avanç
en credibilitat.
La situació és tan greu per als laboristes que em pregunto si el
corbynisme no era en realitat l'últim alè dels laboristes. Corbyn ha generat un
entusiasme massiu entorn del partit i en 2017 va obtenir el 40% dels vots. Des
de 1970, els laboristes només havien obtingut el 40% o més tres vegades: dos
amb Blair i una amb Corbyn. Va ser un èxit enorme i va insuflar nova vida al
partit. Starmer va fer tot el possible per aniquilar-ho.
El Partit Laborista manca ara de substància política. Cap govern
britànic ha estat triat mai amb un nivell tan baix de suport electoral. Al
principi de la campanya, vaig escriure que estava disposat a apostar que els
laboristes obtindrien menys vots amb Starmer que amb Corbyn en 2017. Però mai
vaig pensar que obtindrien fins i tot menys vots que Corbyn en 2019. El
resultat percentual és lleugerament superior, però això només es deu a Escòcia,
on funcionava una dinàmica diferent. Ara els laboristes han de lluitar en
diversos fronts alhora. Hi ha 89 circumscripcions en les quals Reform UK queda
segon després dels laboristes i altres 60 en les quals és un candidat Verd o
independent d'esquerres qui queda segon. A Escòcia, són els nacionalistes
escocesos els que van al capdavant en gairebé tot arreu. Només en la meitat
dels escons ocupats pels laboristes els conservadors van quedar segons.
Així que tenim un partit en el Govern que superficialment té una
gran majoria [d'escons en la Cambra dels Comuns], però que en realitat està
assetjat per tots costats. El que Corbyn va fer fins al Brexit fou superar
aquestes divisions, algunes de les quals són anteriors a Starmer o fins i tot
al Nou Laborisme de Tony Blair. Només en 1997 va conservar Blair un vot
laborista tradicional, que es va esfondrar molt ràpidament després.
Què significa això per al futur? Després de la derrota en 2019,
tothom estava en estat de xoc, i ningú estava tractant de reagrupar les tropes
o idear una línia, sobretot quan Starmer, en el seu primer any i mig com a
líder, continuava sent molt vulnerable perquè estava molt a baix en les
enquestes. Se`l podria haver obligat a fer marxa enrere o fins i tot a dimitir,
però això no va ocórrer. Avui assistim a una polarització entre un centrisme
neoliberal i neoimperialista en fallida i un populisme de dretes en auge. L'únic
problema per als populistes de dretes és que estan dividits entre els tories i
Reform UK. No hi ha forma fàcil de superar això, però no és impossible que ho
aconsegueixin.
Actualment no existeix un centre d'esquerres independent. Des de
la Segona Guerra Mundial, l'historial dels partits a l'esquerra dels laboristes
a Gran Bretanya ha estat pèssim. Només el Partit Comunista ha tingut alguna
repercussió electoral, i per poc temps. Els altres intents han estat una
acumulació de sortides en fals i iniciatives fallides. Cap d'elles va comptar
amb el suport de polítics de talla. George Galloway, amb Respect,
va ser una excepció, però estava sol. Va continuar sent un solitari i molt
controvertit.
Contretemps - Llavors, d'on pot venir l'impuls per a un nou
començament?
Andrew Murray: Tenim els cinc diputats independents que ha esmentat. Per
desgràcia, tots són homes. Quatre d'ells són musulmans, així que no són
representatius de l'electorat o de la classe treballadora en conjunt, però
aquest és el nostre punt de partida. Altres candidats ho van fer molt bé en les
últimes eleccions, i van estar molt prop de ser triats. Van causar impacte, com
Andrew Feinstein, que es va oposar a Starmer en la seva circumscripció. Més de
cent regidors han abandonat el Partit Laborista des de la guerra de Gaza, sigui
només per Gaza o perquè va ser la gota que va satisfer el got. Així que hi ha
una base. El que falta en aquest moment és el catalitzador que podria unir-la.
No hi ha un líder obvi. Jeremy és un símbol, però la seva capacitat de
lideratge, sigui el que sigui, s'ha esgotat. Pot haver-hi possibilitats amb els
sindicats, però no en aquest moment. Crec que la iniciativa ha de venir dels
cinc diputats: tenen la legitimitat d'haver estat triats i compten amb líders
molt eficaços entre ells, persones carismàtiques.
Després estan els set diputats laboristes que han estat suspesos
del partit [entre ells John McDonnell, Rebecca Long-Bailey i Zarah Sultana]
perquè van votar en contra de limitar les prestacions a les famílies amb dos
fills en situació de pobresa. Això significa que, tal com estan les coses,
aquests membres electes ja no poden ser proposats com a candidats pel Partit
Laborista. Per descomptat, és possible que siguin readmesos abans de les
pròximes eleccions generals, com aviat sabrem. És possible que alguns d'ells no
desitgin reincorporar-se a les files laboristes. Si uneixen les seves forces a
les dels cinc, tindrem el començament d'alguna cosa que podria ser creïble i
viable.
També tenim, en aquest mateix moment, aquest enorme moviment de
solidaritat amb Gaza, que a penes s'ha calmat després de 23 manifestacions
nacionals en més de tretze mesos. Això és realment extraordinari. Hi ha una
reserva de forces en moviment que, si avança en aquesta direcció, podria obrir
una nova possibilitat.
Nota
[1] En aquestes eleccions, el Partit Laborista va obtenir el 40%
dels vots i va protagonitzar una espectacular remuntada, guanyant gairebé 10
punts respecte a les eleccions anteriors i reduint l'abstenció en gairebé tres
punts. Va ser el major avanç electoral de la història del partit.
Aquesta entrevista es va realitzar a Londres el 5 de desembre de
2024, a la sala de premsa del Parlament britànic, on Andrew Murray treballa com
a periodista acreditat per al diari comunista Morning Star. Es va publicar
originalment a Jacobin (els EUA) el 5 de gener de 2025.
Traduït de Contretemps: https://www.contretemps.eu/lecons-experience-corbyn-entretien-andrew-murray/