Fa unes setmanes, a La Directa em varen publicar aquest article:

La Columna

L'esquerra i la Unió Europea

Antoni Soy antonisoy

Febrer 5, 2020

 

S’acaba de publicar en català el darrer llibre de Costas Lapavitsas, L’esquerra contra la Unió Europea. És una important contribució al debat des de l’esquerra, des del punt de vista anticapitalista, sobre la Unió Europea (UE), l’euro i la Unió Econòmica i Monetària (UEM). I crec que, des d’aquesta perspectiva, és d’una gran utilitat.

Del llibre se’n poden destacar moltes coses però jo em centraré en dues. Primera: tot i que la inestabilitat de la UE en la dècada del 2010 té unes arrels econòmiques –la importància creixent del neoliberalisme–, té també, i cada vegada més, un caràcter polític. A partir de la crisi es fa palès el declivi de la democràcia, l’augment de l’autoritarisme i la pèrdua de pes de la sobirania popular com a reflex de la preeminència creixent del capital en contra del treball, pròpia de la fase neoliberal del capitalisme.

Des de la crisi de la zona euro (ZE) s’ha agreujat el dèficit democràtic de la UE. L’absència de la política, entesa com a lluita política entre les classes socials, és un component essencial d’aquest dèficit democràtic. Amb la crisi, les institucions supranacionals de la UE –sense cap control democràtic de la ciutadania (Consell Europeu, Comissió Europea, Banc Central Europeu, entre d’altres) o amb un control i unes característiques democràtiques molt sui generis (Parlament Europeu)– han anat guanyant poder per a imposar les reformes neoliberals i supervisar els estats membres per sobre les polítiques econòmiques i socials de la UE. La pèrdua de sobirania nacional i popular va creixent, així com el declivi de la democràcia, la pèrdua de drets i l’empitjorament de les condicions dels treballadors enfront del capital.

Segona: en aquesta situació, quina ha de ser la política de l’esquerra davant de la crisi de la UE i de l’euro? El fracàs del programa radical de transformació econòmica i social del primer govern Mitterrand, a principis de la dècada de 1980, i el posterior col·lapse de l’URSS i els seus països satèl·lits varen portar a l’esquerra tradicional socialdemòcrata a creure que el progrés social només era possible en el marc de la UE. D’altra banda, l’evolució de la UE no ha portat –com es creia– a una convergència entre els països que en formen part sinó, contràriament, a una creixent divergència entre uns països amb unes estructures econòmiques i socials molt diferents. I Alemanya s’ha anat convertint en el país hegemònic –sobretot econòmicament– de la UE, amb una institucionalització de l’austeritat i del neoliberalisme.

Aquesta esquerra tradicional es resisteix a reconèixer que la crisi de la ZE i les polítiques d’austeritat que s’han imposat són una conseqüència de l’estructura pròpia de la UE, de l’euro i de la UEM. Per tant, continuen insistint, ingènuament, a dir que el que caldria és lluitar contra el neoliberalisme, impulsar la unitat transnacional i més integració, “més Europa” i més federalisme. En conclusió, si la UE i la UEM es desfessin del neoliberalisme podrien promoure la solidaritat nacional i obrera a Europa i, per tant, aquestes institucions s’han de defensar en nom de l’internacionalisme, tot criticant les actuals polítiques neoliberals. Però, com deia recentment Lapavitsas, “totes les reformes que s’han produït [a la UE] han donat més força a l’statu quo, perquè no poden fer-se en benefici dels treballadors. Això és una cosa que l’esquerra (tradicional) no vol aprendre”.

Per Lapavitsas, la UE i la UEM s’han convertit progressivament en unes estructures i institucions organitzades en interès del capital i en contra del treball, en un engranatge que serveix els beneficis econòmics de les elits i de les grans empreses multinacionals, especialment dels capitalistes exportadors industrials alemanys. Com ens diu en el llibre, la UE és “una aliança jeràrquica d’estats nacionals que ha creat el marc institucional d’un mercat únic que promou el neoliberalisme de manera implacable”. En canvi, per a les classes populars la sobirania nacional té una dimensió popular que s’oposa a la tecnocràcia econòmica, representa el dret a ser consultat i a acceptar o refusar les polítiques governamentals. Coses que l’actual estructura de la UE i la UEM impedeixen.

Per tant, una veritable política d’esquerres hauria de basar-se a donar més poder al treball enfront del capital, recuperant la sobirania nacional i popular i avançant en una perspectiva socialista a tota Europa. Això suposa defensar els drets de la majoria (les classes populars) i rebutjar els mecanismes i les estructures de la UE i la UEM, considerant fins i tot la possibilitat de sortir-ne. “L’internacionalisme i les polítiques realistes comencen a casa, als estats nacionals”, ha dit diverses vegades Lapavitsas. No creu que sigui un procés fàcil, però sí l’única manera de poder implementar polítiques anticapitalistes a Europa.

Com diu Lapavitsas en un article molt recent (Monthly Review -MR-, Oct 1st 2019): “La ruptura amb la UE posaria en primer pla la qüestió de la democràcia i també de la sobirania popular, que hi està estretament relacionada. … I en el capitalisme contemporani el terreny on es juga inicialment la sobirania popular i la democràcia és l’estat-nació. … La política democràtica per les classes treballadores i populars a Europa és sempre, i sense excepció, nacional. … L’espai transnacional de la UE és el terreny natural on les grans empreses tenen èxit, on la democràcia és anul·lada, i on els estats hegemònics limiten la sobirania nacional dels altres”.

Per començar a caminar en aquesta via, considera que caldrien programes nacionals que s’enfrontessin directament al poder del capital. A curt termini, acabant amb l’austeritat i establint polítiques de redistribució de la renda i la riquesa que afavorissin el treball en contra del capital. A mitjà i llarg termini les coses serien més complexes: política industrial, nacionalització de sectors estratègics (particularment de la gran banca d’inversió), control i regulació de la resta de la banca privada, millora de la productivitat amb la renovació radical de les infraestructures amb recursos i control públics i el foment de la recerca i la innovació, lluita contra la crisi climàtica i protecció dels ecosistemes serien elements bàsics i fonamentals d’aquesta estratègia.

Sens dubte, una política com aquesta hauria de fer front a l’oposició i l’hostilitat tant de les elits i els mecanismes nacionals de poder com de la maquinària neoliberal de Brussel·les, i la necessitat d’una sortida de la UEM i la UE es faria inevitable. És l’única manera de recuperar la sobirania nacional i popular. Com diu Lapavitsas en l’esmentat article de la MR: “El que es requereix per a adoptar aquestes polítiques és el control popular dels mecanismes nacionals de poder, o sigui, la sobirania popular genuïna. … I aquesta és la base de l’internacionalisme verdader. … Des de la perspectiva de les classes treballadores i populars, els controls (de béns, serveis, capitals i persones) són un aspecte integral per a alliberar la societat del control del capital”.

Fa uns dies a El PuntAvui em varen publicar aquest article:

Tribuna

TMM i restricció externa

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

Un estat sobirà, que emet la seva moneda, funciona de forma diferent a una família o empresa. Les famílies o empreses només són usuàries de la moneda, en canvi l’estat pot emetre moneda sense restriccions. Per tant, pot tenir dèficits públics sense preocupar-se i pot endeutar-se sense límits. No tindrà mai el perill de fer fallida. Aquest és, de forma esquemàtica, un dels principis fonamentals de la Teoria Monetària Moderna (TMM). Una teoria que avui està de moda, sobretot després que Bernie Sanders i Alexandra Ocasio-Cortez l’usen per defensar algunes propostes polítiques.

Hi ha estats sobirans, que tenen i emeten la seva moneda, que poden tenir dèficits públics i endeutar-se sense límits. Els EUA, els països anglosaxons, el Japó, Suïssa, en serien exemples. Tenen en comú que disposen d’una economia real o financera molt potent i una moneda forta. Sembla clar, també, que la zona euro podria fer el mateix si el Banc Central Europeu actués igual que la Reserva Federal americana, si hi hagués un Tresor europeu i un pressupost molt més important de la Unió Europea (UE). En definitiva, si la UE fos realment una unió monetària, econòmica i política. El mateix es podria dir d’Alemanya, o els països europeus centrals, si no existís l’euro i cadascun tingués la seva moneda sobirana.

En canvi, és molt dubtós que països com l’Argentina o el Brasil, per exemple, tot i disposar d’importants recursos naturals, puguin fer el mateix. Com també sembla clar que, si no existís l’euro i cada país tingués la seva moneda sobirana, Itàlia, Espanya, Portugal o Grècia, per exemple, tampoc podrien fer el mateix. Si aquests països, tenint una moneda pròpia i sobirana, intentessin tenir dèficits públics continuats, cada vegada els costaria més endeutar-se (pujarien els tipus d’interès i les primes de risc), i si volguessin finançar el deute emetent cada vegada més moneda provocarien tensions inflacionistes i la seva moneda es depreciaria. O sigui, aquests països tenen/tindrien una restricció externa que limitaria les seves possibilitats d’actuació.

Hi ha alguna possibilitat d’evitar, o atenuar, aquesta restricció externa? No seria una cosa fàcil perquè, en una economia mundial globalitzada, hi hauria reaccions dels altres països. En tot cas, tot i ser imprescindible, no n’hi hauria prou amb tenir una moneda pròpia sobirana. Caldrien també una altra sèrie de mesures simultànies, des del control de capitals a una política industrial que promogués la substitució d’importacions, el control d’importacions, la nacionalització dels sectors estratègics (energètics, de transport i comunicacions) particularment de la gran banca, més recursos en infraestructures i R+D per millorar la productivitat, lluita contra la crisi climàtica, entre altres. Una verdadera revolució per enfrontar-se amb les elits (econòmiques, socials i polítiques) nacionals i internacionals, cosa que només seria possible (que no fàcil) amb el suport d’una gran mobilització organitzada de les forces socials i les classes populars. I millor si fos una estratègia coordinada de més d’un país.

Ara fa una setmana La Directa em va publicar aquest article:

La Columna

Fiscalitat progressiva i neoautonomisme?

Antoni Soy 

Gener 8, 2020 

 

Després de l’acord entre el Departament d’Economia i Finances (DEF) de la Generalitat i els Comuns sobre els canvis a introduir en la fiscalitat de cara als propers pressupostos autonòmics, s’ha produït un encès debat sobre la seva conveniència o adequació, que ha derivat en una discussió sobre si això afectava bàsicament a la classe mitjana catalana. Al mateix temps, Julià de Jòdar apuntava, en una de les seves magnífiques i punyents darreres columnes, si, en el fons, aquest acord i aquesta discussió no era més que una excusa per a “Allò que ens esperava, i que ja hi és, potser …”, tot referint-se al tempo polític per a l’intent de “coagulació d’un nou personal polític” per a un nou període neoautonomista.

La definició de qui forma part de la classe mitjana no és una cosa fàcil, com han reconegut els estudiosos o els grans organismes internacionals. Tanmateix, algunes aproximacions fetes en el cas espanyol consideren que la classe mitjana catalana guanyaria entre 13.000 i 35.000 euros anuals (molt lluny, doncs, dels 90.000 que es veuran afectats pels canvis impositius previstos). D’altra banda, això significa una mitjana de 21.000 euros anuals i correspondria a un 61% de la població. Al mateix temps, s’estima que un 30% correspondria al que s’anomenarien classes baixes i un 10%, aproximadament, a les classes altes. Tenint en compte que només un 1,5% dels declarants de l’IRPF (dels que més guanyen) es veurien afectats, i que un 6% dels que menys guanyen es beneficiaran de l’augment del mínim exempt, en cap cas es pot dir que aquests canvis afectin les classes mitjanes, ni tan sols les mitjanes-altes. Coses semblants es poden dir pel que fa a l’impost de successions. I en el cas del de transmissions patrimonials, els canvis afectarien bàsicament empreses i suposarien una reducció per a les famílies monoparentals amb ingressos baixos.

Des del meu punt de vista, doncs, benvinguts siguin aquests canvis/avenços en la fiscalitat en una perspectiva progressiva. Uns canvis que, per cert, el DEF es va tancar en banda a abordar quan qui els proposava, quan es discutien anteriors pressupostos, era la CUP. Tanmateix, són uns canvis/avenços que es queden molt i molt curts perquè afecten molt poc les elits, els realment més rics, així com les grans empreses, particularment les multinacionals. En molts casos, cal reconèixer-ho, perquè des d’una perspectiva autonomista és impossible (per això també ens fa falta la independència) i en alguns casos perquè no hi ha la voluntat política ferma d’enfrontar-se a les elits i a les grans empreses.

Com han demostrat diferents estudis, estatals i internacionals, les grans empreses i els grans bancs, especialment multinacionals, tenen els recursos, els instruments i els mitjans per a deixar de pagar impostos a través de diferents paradisos fiscals. Pel que fa a les elits, és a dir, els que més patrimoni tenen i/o més renda guanyen, tenen també els recursos i mitjans per a evadir o eludir els seus impostos (grans despatxos d’advocats fiscalistes, SICAV i instruments semblants, etcètera). I en el cas dels grans patrimonis i les grans rendes catalanes han trobat la panacea anant-se’n a empadronar al “paradís fiscal” de la Comunidad de Madrid on tenen una pressió fiscal molt baixa (especialment sobre el patrimoni, la renda, les successions, les donacions i transmissions patrimonials), gràcies al fet que, com a “capital”, l’Estat espanyol hi aboca diners a compte dels pressupostos generals de l’Estat. Això si, almenys una part d’aquestes elits nostrades conserven la seva casa (i altres béns patrimonials immobiliaris o mobiliaris de luxe) a Catalunya, on vénen a passar el cap de setmana i probablement aprofiten per anar al seu restaurant favorit i a veure el Barça al Camp Nou.

També és significatiu que en l’acord DEF-Comuns en cap moment es plantegi, sigui a través de l’impost de patrimoni o d’altres figures impositives, explorar un augment de la fiscalitat sobre la riquesa (el patrimoni) dels que més tenen (dels més rics), explorar quina desigualtat tendeix a ser força més gran que les desigualtats en la renda, com demostren els estudis, internacionals o estatals, existents. És cert que, com ja s’ha dit, els paradisos fiscals i altres recursos de què disposen les elits i les grans empreses ho dificulten. Tanmateix, potser caldria més imaginació i més voluntat política. Recordo haver llegit, per exemple, aquestes darreres setmanes, que es proposava que una forma de gravar la riquesa/patrimoni dels que han traslladat la seva residència per pagar menys impostos, però que mantenen les seves propietats immobiliàries i mobiliàries de luxe aquí, seria amb un impost semblant a l’IBI municipal, que afectés sobretot els que han canviat la seva residència principal de forma “falsa”. I segur que es podrien trobar altres modalitats impositives.

D’altra banda, i seguint el fil que apuntava Julià de Jòdar, aquest acord sobre fiscalitat (i tot el debat que s’ha desencadenat) pot haver servit de pretext (i també de distracció) per intentar avançar en la constitució d’un nou pacte neoautonomista entre el que ell en diu “la ‘dreta egoista’ i la petita burgesia popular-populista, juntament amb els socis locals d’estat -PSC (PSOE) i comuns (Unidas Podemos)-“. De fet, immediatament després de presentar aquest acord, ERC anunciava el seu suport als pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona. I m’hi jugo un pèsol que no hi haurà cap problema per a un ampli consens en l’aprovació dels pressupostos de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i de la Diputació de Barcelona, entre d’altres.

Finalment, més enllà dels escarafalls per raons partidistes i electoralistes (en clau autonòmica catalana en aquest cas), ERC s’ha abstingut per facilitar la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol. Després del 155, de la repressió ferotge i massiva desencadenada (amb la col·laboració de la policia de la Generalitat), de la sentència del Suprem i tantes altres coses, Sánchez ha acabat essent investit amb l’abstenció del neoautonomisme català (o d’una part). L’Estat espanyol ha fet, amb èxit, un nou intent per a tancar una “reforma 2.0” del règim del 78, és a dir del postfranquisme, i de tot el que significa i ha significat en aquests darrers quaranta anys. Que se’n surti(n) o no dependrà una vegada més de la gent, sobretot a Catalunya però també a la resta de l’Estat, de la reacció i la resistència de la gent que vol una república catalana i que no vol una continuació del règim del 78 (de la monarquia postfranquista), encara que es vulguin presentar, aparentment, com una cosa nova i diferent. Potser m’equivoco però em sembla que després del que ha passat en aquests darrers 10 o 15 anys ni l’Estat espanyol ni el neoautonomisme no ho tenen pas del tot fàcil per convèncer tota la gent que ha pres consciència que amb el règim del 78, encara que sigui maquillat, no tenim cap possibilitat d’esdevenir un país més radicalment democràtic, més lliure, més igualitari i més solidari.

Ja fa unes setmanes El PuntAvui em va publicar aquest article:

Tribuna

Mecanisme Europeu d’Estabilitat

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

La Unió Europea (UE) vol la reforma del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (ESM en sigles angleses). Per la seva importància per als països perifèrics ha produït molt debat –a Itàlia, per exemple–. Mentrestant, a Espanya semblava que era acceptada sense problemes, com passa amb tot el que proposa la UE. De moment, sembla que les pressions italianes han tingut efecte i la reforma s’ha paralitzat.

L’ESM, anomenat també fons salvaestats, va ser creat el 2012 (com a tractat internacional entre 19 governs de la zona euro, al marge dels tractats europeus, subscrivint les accions d’una societat comercial privada existent) per a finançar el deute públic d’un estat quan aquest no es pogués finançar en els mercats financers perquè els tipus d’interès són massa elevats. L’ESM intervenia conjuntament amb el Banc Central Europeu (BCE), que també comprava deute públic de l’estat amb problemes (com va fer el juliol del 2012 amb Espanya i Itàlia per evitar problemes a l’euro). Però la intervenció del BCE està subordinada a la de l’ESM, que només ho feia si hi havia un compromís formal de l’estat afectat per aplicar polítiques d’ajust fiscal, polítiques d’austeritat.

Amb la proposta de reforma de l’ESM es distingeix més clarament entre països amb finances sanejades (els centrals), que rebrien els ajuts de forma pràcticament automàtica, i països amb finances no sanejades (els perifèrics) per als quals les condicions serien més dures. Els tècnics de l’ESM establirien les mesures de sanejament a aplicar per aquests països si volien rebre els ajuts, entre les quals s’apunta la possible reestructuració del deute. Per tenir unes finances sanejades caldria un deute públic per sota del 60% del PIB (ara a Espanya és quasi del 100%), una reducció anual del deute del 5%, un dèficit públic anual inferior al 3% del PIB i un saldo estructural positiu. El simple anunci d’una reforma d’aquest tipus ja pot tenir efectes negatius sobre els tipus d’interès del deute públic dels països amb finances no sanejades, tal com ja va passar a partir del 2010 fins al 2012. I segons quina proposta es faci sobre la reestructuració del deute d’aquests països també podria tenir efectes no desitjables sobre els tipus d’interès del deute, sobre els estalvis i el sistema financer.

Però els objectius de fons d’aquesta reforma, que volen bàsicament Alemanya i els països centrals, són, primer, obligar els països perifèrics a fer polítiques encara més dures de sanejament fiscal, d’austeritat. Segon, atribuir més clarament a l’ESM –un organisme tècnic i sense cap control polític ni dels ciutadans ni del Parlament Europeu– els poders per a jutjar la idoneïtat de la situació financera i fiscal dels països amb finances no sanejades, així com proposar les mesures i actuacions concretes d’ajust i reforma necessàries si volen rebre els ajuts. L’ESM jugaria respecte als països perifèrics un paper semblant al del Fons Monetari Internacional (FMI) amb els països menys desenvolupats. En definitiva, proposen més austeritat i menys control democràtic.

En el darrer número de Sin Permiso varen publicar aquesta entrevista (completa) que em va fer Àngel Ferrero.

Sobre la crisis que viene y las políticas económicas que se han practicado. Entrevista

Antoni Soy

09/12/2019

1/ Tu último artículo se titula 'Vuelve la crisis'. ¿Cuáles son los síntomas que así parecen indicarlo?

En primer lugar, que en las principales economías del mundo, la deuda de las empresas ha aumentado mucho desde la Gran Recesión de 2008. Al mismo tiempo, ha habido una desaceleración del crecimiento económico global (en los EE. UU., en China y otros emergentes, en Alemania y la zona euro) que puede hacer que la deuda mencionada sea pronto una carga demasiado grande para las empresas, cosa que podría desencadenar sus quiebras. Como consecuencia, las instituciones financieras verían como aumentan sus préstamos morosos, cosa que podría provocar una nueva crisis crediticia porque estas instituciones se negarán a darse préstamos entre ellas.

Las reservas bancarias depositadas en los bancos centrales han tendido a aumentar, lo cual ha hecho disminuir el volumen de recursos del mercado interbancario (el que sirve para que los bancos se den préstamos uno al otro) y, por lo tanto, se han producido recientemente episodios de contracción monetaria y restricciones crediticias. Hace poco la Reserva Federal (FED) de los EE. UU. se vio obligada a inyectar más de 50 mil millones de dólares en el sistema bancario porque las instituciones financieras pudieran continuar dándose préstamos unas a las otras.

Así, del mismo modo que la deuda en el sector inmobiliario (hipotecas de riesgo elevado) desencadenaron la crisis de 2008, la deuda excesiva de las empresas -mediante préstamos apalancados por instituciones financieras que ya tienen mucha deuda- podría ser el chispazo financiero de una nueva recesión. Cada vez hay más voces en las grandes instituciones internacionales (p. e., el FMI), en los principales medios de comunicación de especialización económica y entre los académicos, especialmente keynesianos, de las teorías dominantes del pensamiento económico, que defienden que la economía mundial está atrapada en una "trampa de bajo crecimiento", que la recuperación de la depresión reciente ha estado más débil que después de la Gran Depresión de 1929 y que crece la amenaza del caos que produjo la Gran Recesión de 2008.

Unas voces que parecen reconocer que la flexibilización de la política monetaria por sí sola no es capaz de restaurar las tasas de crecimiento de la economía del período anterior a 2008. Creen que habría vuelto el momento de una combinación de políticas económicas más equilibrada, dando una mayor importancia a los estímulos fiscales de carácter keynesiano. Insisten en decir que el gasto público puede servir para compensar la inestabilidad inherente de la demanda privada. En el periodo 1950-1970 este fue el consenso político y coincidió con "la edad de oro" del capitalismo.

Aun así, como recuerdan los economistas marxistas (como el británico Michael Roberts) la llamada edad de oro llegó a su final por la disminución de la rentabilidad del capital a partir de finales de los años 60 del siglo pasado, y no porque se abandonaran las políticas keynesianas; a la inversa, estas se abandonaron porque se acabó la edad de oro. Por otro lado, en una economía capitalista la crisis no empieza con una disminución de la inversión, sino con una caída de la rentabilidad que es la que hace disminuir la inversión, la demanda efectiva global y el crecimiento económico.

De hecho, aunque las crisis puedan iniciarse por razones monetarias o crediticias (colapso financiero) o por disputas/"guerras" comerciales entre países, siempre tienen causas más profundas. Concretamente, la caída de la rentabilidad de las empresas -de su tasa de beneficios, o también de su volumen de beneficios- que hace disminuir las inversiones y, por lo tanto, la demanda efectiva global y el crecimiento de la economía. En un primer momento, algunas empresas pueden intentar contrarrestar esta caída de la rentabilidad con la especulación financiera, pero esto acabará haciendo más graves las dificultades monetarias y crediticias de las instituciones financieras y las mismas empresas. Y los datos más recientes, del FMI o de las 500 empresas del índice S&P 500, son de una clara disminución de las tasas de beneficio. Y las previsiones para el próximo futuro van en el mismo sentido.

Por lo tanto, los intentos para evitar una nueva depresión mediante las políticas fiscales no parece que puedan frenar ni revertir la caída de la rentabilidad, de los beneficios y de las inversiones. Y, si es así, no podrán evitar una nueva recesión.

2/ ¿Cómo crees que esta crisis podría afectar a la Unión Europea?

La economía mundial está muy globalizada. Estamos en la época del neoliberalismo capitalista globalizado. Por lo tanto, si las dos economías más importantes del mundo -los EE. UU. y China (que está creciendo al ritmo más lento de los últimos 30 años)- tienen problemas y se desacelera su crecimiento y los beneficios y la inversión están disminuyendo, esto afectará, sin duda, al resto de economías y también a las de la Unión Europea.

Si, además, la economía alemana, el principal motor de la economía europea, se encuentra cerca de la recesión económica (a pesar de que según el dato más reciente todavía no haya entrado en ella técnicamente) y su importantísima industria manufacturera presenta problemas económicos graves, es más que probable que todas las economías de la Unión Europea se vean afectadas por un menor crecimiento y por el peligro real de que se produzca una nueva recesión.

Todo esto en un contexto en que las economías emergentes más grandes están en crisis o estancadas y en diferentes economías poco desarrolladas hay disturbios y protestas contra las políticas de austeridad (Líbano, Ecuador, Chile, Irán por ejemplo).

3/ Has sido muy crítico con el diseño económico de la zona euro y en el 2013 publicaste "Salir del euro para salir de la crisis". ¿Qué se ha hecho mal en tu opinión?

Desde los años 50s a los 70s del siglo pasado, la entonces llamada Comunidad Económica Europea (CEE) funcionó como una alianza, creada en el momento álgido de la guerra fría con el apoyo de los EE. UU., para hacer de contrapeso a la URSS y sus satélites. Después de las crisis de los 70s y principios de los 80s, empezaron las ampliaciones de la UE, llegó el acta Única Europea (1986) y, de forma muy importante, el Tratado de Maastricht (1992), en el mismo momento en que se producía el colapso de la URSS y sus satélites y la reunificación alemana. El Tratado de Maastricht es fundamental para la evolución del proyecto de la UE: apoya al mercado único europeo; se prevé la creación de la moneda única, el euro; se reafirman las "cuatro libertades de la UE" que ya figuraban en el Tratado de Roma (1957) -libre circulación de bienes, capitales, servicios y personas- pero dándoles una interpretación explícita como derechos individuales y, por lo tanto, abriendo la puerta a que se utilizaran en contra de los intereses y las políticas colectivas.

La UE fue creando una abundante y abigarrada legislación cuya función última y esencial era la de promover el neoliberalismo. En este sentido, van jugado un papel fundamental la creación del euro y la Unión Económica y Monetaria (UEM), el Pacto de Crecimiento y Estabilidad para controlar y condicionar las políticas fiscales de los estados, y el principio de "proporcionalidad" según el que cualquier actuación de la UE se tiene que extender a todos los países que forman parte de la misma, siempre que sea necesaria para conseguir los objetivos previstos en los Tratados de la UE. La UEM dio preeminencia a los factores monetarios en el diseño de la estructura institucional del euro y, al mismo tiempo, estableció una dura disciplina fiscal en los estados miembros.

La institución fundamental de la UEM es el BCE, que no depende de ningún estado en particular, es el único que puede emitir euros, el único que podría cambiar el tipo de cambio del euro, el único que puede hacer política monetaria, el que proporciona liquidez a los bancos de la zona, pero es refractario, en principio, a adquirir deuda primaria de cualquier estado y tiene la obligación estatutaria de mantener la inflación de la zona euro por debajo del 2%. La creación del euro y del BCE, junto a la política de disciplina fiscal, fueron un paso decisivo en la transformación neoliberal de la UE, al contribuir de forma básica a la preeminencia del capital sobre -y en contra- del trabajo.

La gran crisis global (GCG) de 2007-2009 y la crisis de la zona euro (CZE) desde 2010 dejaron muy malograda la imagen de la UE. Ante la crisis, el objetivo principal pasó a ser la salvación de la moneda única, el euro. Y los costes de este rescate se impusieron fundamentalmente a los países más débiles de la UEM. Las políticas y las medidas implementadas fueron determinadas por los políticos profesionales y por los expertos tecnócratas que trabajaban para la Troica (UE, BCE, FMI), un "organismo" que no había elegido nadie y que tampoco tenía que dar cuentas a nadie. Se asistió a una "despolititzación" de las políticas económicas y sociales y, demasiado a menudo, se dejaron de lado las formas de la democracia. El déficit democrático fue acompañado de una progresiva pérdida de soberanía nacional (de los estados) y popular (de la ciudadanía) que reflejaban el cambio histórico a favor del capital y en contra del trabajo y las condiciones de los trabajadores.

Ningún estado tiene el euro como su propia moneda. Los estados europeos son los usuarios de la moneda (el euro), pero no son los emisores de la misma. Además, no se puede utilizar la política fiscal del Tesoro, que en Europa no existe en un sentido estricto. Esto tiene varias consecuencias, especialmente en los países periféricos de la zona euro. La primera es que si hay una recesión probablemente se producirá un círculo vicioso infernal: habrá un déficit público y una deuda pública cada vez más grande, de forma que habrá que buscar financiación a través del BCE y los mercados financieros, lo que aumentará los tipos de interés y las primas de riesgo, y esto significará mayores déficit público y deuda pública. La segunda es que, en ausencia de un Tesoro europeo (y su propia moneda) los Estados tienen que ser responsables de los problemas de sus sistemas financieros y esto puede crear dificultades de solvencia. Por lo tanto, el euro ha acabado convirtiéndose en un problema para las economías de la zona euro y en especial para los países periféricos, puesto que, no teniendo la facultad de emitir su propia moneda, se enfrentan al peligro de sufrir una crisis de solvencia y de que sus economías quiebren. El euro, que tenía que conducir a una unión política europea, ha llevado, de hecho, a la dependencia de los estados de la UEM respecto del BCE y de los mercados financieros privados para financiar su endeudamiento, sobre todo los periféricos.

Los problemas de la zona euro se correspondían con una crisis del sector exterior (balanza de pagos) y con una parada brusca ("sudden stop") de los movimientos de capital que llegaban del exterior hacia los países periféricos con el correspondiente aumento de la deuda, sobre todo privada, con el exterior. Por otro lado, las políticas de austeridad que estos países se vieron obligados a aplicar no solo agravaron el déficit con el exterior, sino también el déficit público y la deuda pública que son una consecuencia y no una causa de la crisis. Una moneda demasiado fuerte, como lo era el euro en los países periféricos a partir de 1999, produce déficits de la balanza por cuenta corriente y los correspondientes préstamos del exterior para financiarlos. Estos déficits exteriores estructurales estuvieron financiados por los países con superávit externo, especialmente Alemania que, gracias al tipo de cambio fijo que significa la existencia del euro, podía tener un mercado, el de la UE, donde vender la mayor parte de sus productos.

A la vez, tanto la clase media como la clase media/baja se endeudaron más y más (aprovechando la desregulación del sistema financiero y la política de bajos tipos de interés) para tratar de mantener sus niveles de ingreso, riqueza y consumo. Este endeudamiento explosivo animó las burbujas inmobiliaria y financiera, hasta que la deuda privada fue demasiado grande, se frenó totalmente el crédito, y esto hizo estallar las burbujas y la crisis llegó a las instituciones financieras, que también estaban muy endeudadas. Finalmente, todo ello impactó sobre la economía real que entró en un proceso de recesión, de disminución de la actividad económica y de aumento del paro.

Ante la crisis, la preocupación principal de la UE, mediante la Troica, fue la de evitar el colapso de la UEM y defender el euro como moneda de reserva internacional. Esto requería la protección de los intereses de los bancos, particularmente los de los países centrales, el endurecimiento del régimen de disciplina fiscal y el establecimiento de unas políticas de austeridad (recortes presupuestarios, disminución de los salarios y empeoramiento de las condiciones de trabajo, desregulación de los mercados y privatizaciones). Todo ello afectaba negativamente a los países periféricos y a las clases trabajadoras, autónomos y Pymes, es decir, a los que sufrían con más intensidad las consecuencias de la crisis.

Ante la crisis del euro y de la UEM ha habido diferentes reacciones. La de las élites y el statu quo económico y político (UE, BCE, la gran mayoría de gobiernos estatales, las élites económicas) que defienden enconadamente las políticas que se han llevado a cabo hasta ahora como la mejor solución para superar la crisis, a pesar de que hayan producido situaciones tan dramáticas como la de Grecia, por ejemplo, y que como mucho plantean pequeñas reformas técnicas. La de los que piensan que hace falta una reforma (más o menos) a fondo de la UE y la UEM y que piden el fin de las políticas neoliberales y de austeridad, más democracia y representatividad formal, pero en el marco de que "otra Europa es posible", pidiendo más integración y más federalismo para poder luchar adecuadamente contra el neoliberalismo. Finalmente, la de los que piensan que "otra Europa no es posible", que no hay margen de reforma y que, a pesar de que la alternativa no es sencilla, lo que hace falta es recuperar, simultáneamente, la soberanía nacional/estatal y popular (de la ciudadanía), lo que lógicamente supondría el abandono del euro, de la UEM y de la UE.

La estructura y la maquinaria de la UE y la UEM, el peso inmenso de la pesada normativa comunitaria y el funcionamiento correspondiente de la "restricción externa" en los diferentes países dan lugar a un avance continuo del neoliberalismo en la UE, un monstruo transnacional con mucha fuerza y poder para imponer sus políticas neoliberales. La UE se ha convertido en una alianza jerárquica de estados nación que han creado las instituciones apropiadas para tener un mercado único y una moneda única (el euro) con el objetivo de promover el neoliberalismo. Es decir de recuperar el poder del capital sobre el trabajo (en definitiva, aumentar las tasas de beneficio y los beneficios que habían bajado durante la posguerra), mediante la reforma del mercado de trabajo (disminución de salarios y empeoramiento de las relaciones y condiciones de trabajo, desmontaje del estado del bienestar, desregulación de los mercados, especialmente el financiero, y privatizaciones). Y esto ha ido acompañado de un declive de la democracia y de una pérdida de soberanía nacional (de los estados nación) y popular (de la ciudadanía) para hacer las políticas que se decidan.

Los que dicen por un lado que el euro no es reformable y sostienen de la otra que no hay ninguna alternativa posible fuera del euro, están aceptando que la izquierda no puede tener ningún papel a jugar a Europa: es una posición políticamente suicida. Aun así, el horizonte de una revolución continental es hoy también una cosa complicada. El único ámbito en el que parece posible pensar un proyecto de transformación radical -con todas las dificultades y desafíos que supone- continúa siendo el ámbito nacional, a partir de la soberanía nacional y popular. Y este proyecto solo se puede plantear fuera de la arquitectura económica e institucional del euro y de la UE. Y, si no se toma la vía de la soberanía nacional y popular, la alternativa es la Europa de la devaluación interna y la austeridad que, como se ha visto en los últimos años, solo nos llevan hacia un declive económico, social y democrático irreversible.

4/ ¿Cómo podría afectar esta recaída en la recesión en España, sobre todo teniendo en cuenta las perspectivas de un gobierno de coalición entre el PSOE y *Unidas Podemos?

España está muy integrada en el capitalismo neoliberal mundial y más particularmente en el de la Unión Europea. Con una gran dependencia de las exportaciones a los grandes países de la UE y del turismo que cada año llega sobre todo de estos mismos países. Por lo tanto, lo que pase a la economía mundial, y muy especialmente en la de la UE, afectará de forma muy importante a la economía española. Si la recesión y la crisis en el ámbito mundial se confirman en España también la habrá. Y lo que ha pasado hasta ahora es que del mismo modo que cuando la economía, mundial y europea crecen, en España lo hace algo más, y cuando en el ámbito mundial y europeo hay una crisis en España esta es normalmente más pronunciada.

¿Qué relación puede haber entre esta recesión y el posible gobierno de coalición entre PSOE y UP? Por lo que se conoce hasta ahora (los 10 puntos del preacuerdo) creo que no tendrá prácticamente ninguna. El PSOE, que es claramente quién lleva la iniciativa en este preacuerdo, ya hace tiempo que, al menos en el ámbito de las políticas económicas y sociales, ha adoptado las tesis del neoliberalismo capitalista, como una parte importante de los partidos europeos tradicionalmente socialdemócratas. Como otros muchos países europeos, la diferencia entre la derecha conservadora y la antigua "izquierda socialdemócrata", en cuanto a las políticas económicas y sociales, ya no existe. Unos y otros han adoptado, desde hace tiempos, las recetas del capitalismo neoliberal.

Y parece que ahora UP también "comprará", o al menos no se opondrá, a estas recetas. Si se analizan los puntos del preacuerdo (que es lo que se conoce de momento del pacto), y dejando de lado el punto 9 que hace referencia al conflicto entre Cataluña y España así como los puntos que están ausentes del preacuerdo, el punto realmente esencial, desde el punto de vista de la política económica, es el 10, que dice: "Justicia fiscal y equilibrio presupuestario. La evaluación y el control del gasto público es esencial para el sostenimiento de un Estado del bienestar sólido *y duradero". O sea, la cuestión esencial será conseguir el equilibrio presupuestario mediante el control del gasto público tal como exige la Unión Europea y tal como España se comprometió a hacer cuando aprobó (de forma exprés y en pleno mes de agosto, y con un gobierno del PSOE) la modificación del artículo 135 de la constitución española. Es decir, continuarán las políticas de austeridad con la excusa de "nos obliga la UE".

La gran cuestión es, sobre todo desde el punto de vista de UP, ¿cómo se revertirán las políticas antisociales llevadas a cabo desde hace muchos años, si tiene de haber equilibrio presupuestario a partir del control del gasto público? ¿Cómo se creará ocupación, se combatirá la precariedad y se garantizará una ocupación digna, estable y de calidad, tal como se prevé en el punto 1 del preacuerdo? ¿Cómo se protegerán los servicios públicos tal como se prevé en el punto 2? ¿Cómo se luchará contra el cambio climático, como se prevé en el punto 3? Y podríamos seguir hasta el punto 8 del preacuerdo. En resumen, el equilibrio presupuestario a partir del control del gasto público, previsto en el punto 10, convierte en papel mojado una gran parte de las cosas que, en teoría, se prevén hacer en los puntos 1 al 8.

A no ser que guarden una carta escondida: justicia fiscal, las dos palabras que encabezan el punto 10 y de las que no se sabe nada. ¿Qué se quiere decir con estas dos palabras? ¿Qué se hará una reforma fiscal y una lucha contra el fraude y la evasión fiscales, para que los más ricos y los que más dinero ganan, las élites económicas y las grandes empresas, paguen más impuestos, mientras se congelan o se disminuyen los de la gran mayoría, las clases populares? Evidentemente, si se hiciera esto aumentaría la recaudación impositiva y el sector público dispondría de más recursos para hacer políticas económicas y sociales progresistas. Esto implicaría, pero, la voluntad y la capacidad de enfrentarse a las élites económicas y las grandes empresas españolas. ¿Está dispuesto y es capaz UP?. Está por ver. ¿Está dispuesto y es capaz el PSOE?. A partir de su actuación en los últimos años diría rotundamente que no. ¿Estará dispuesto y será capaz un gobierno de coalición PSOE-UP en el que tiene la iniciativa el PSOE? Diría que no.

5/ ¿Y en Cataluña?

En cuanto a la recesión, y teniendo en cuenta que la economía catalana (a pesar de los alarmismos suscitados, desde España y las élites económicas, sobre las consecuencias del conflicto Cataluña-España) mantiene unas cifras macroeconómicas un poco mejores que las españolas, las consecuencias en Cataluña no serían demasiado diferentes de las de España. De hecho, Cataluña tiene todavía una mayor integración en el capitalismo neoliberal global, mundial y europeo, por el que cualquier cambio en la economía mundial y europea podría tener efectos más inmediatos y quizás más profundos (dependiendo de los sectores quesean más afectados y teniendo en cuenta las diferencias en la estructura económica catalana respecto a la española). En cualquier caso, si hay una recesión, sin duda saldrá afectada.

Ahora bien, Cataluña se encuentra en una situación de sus finanzas públicas que afecta negativamente a su productividad y a sus posibilidades de crecimiento. En este sentido se tienen que mencionar diferentes aspectos importantes. Primero, el déficit fiscal continuado e histórico de Cataluña respecto a España. Segundo, los incumplimientos continuados de las inversiones estatales en Cataluña, en relación con su población, a su peso en el PIB y en las exportaciones españolas; así como el gap, negativo para Cataluña, entre las inversiones presupuestadas en los Presupuestos Generales del Estado y las inversiones realizadas realmente, incumpliendo repetidamente lo previsto en el Estatut. Tercero, el no cumplimiento del sistema de financiación que se preveía en el Estatut, incluso el "recortado", y la no actualización del sistema de financiación autonómica. Cuarto, la intervención financiera de la Generalitat, que empezó, de hecho, en 2012 con la "*Ley Orgánica de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera", que concretaba el artículo 135 de la Constitución española después de su reforma en agosto de 2011 y con la implementación del FLA (Fondo de Liquidez Autonómica) como forma principal de financiación de las CCAA. Esta intervención se hace más importante a partir de septiembre de 2017, con una aplicación del artículo 155 de la CE por la puerta trasera, y continúa evidentemente con la aplicación real y efectiva del 155. Hoy esta intervención continúa estando vigente en un grado importante, con una aplicación de un 155 no oficial. Quinto, los recursos de los gobiernos españoles y las sentencias desfavorables del Tribunal Constitucional respecto a una serie de impuestos o tasas propios que ha intentado implementar la Generalitat para obtener más recursos financieros.

Aun así, en cuanto a los impuestos o tasas propios que la Generalitat quería implementar y que el gobierno español, vía Tribunal Constitucional no ha dejado, la primera cosa que hay que decir es que los recursos que se pueden conseguir con estos impuestos representan una parte muy pequeña del total de los ingresos de la Generalitat; y que, en muchos casos, las empresas que los tendrían que pagar los acabarían repercutiendo, directamente o indirectamente, en los consumidores, es decir, en la mayoría de la población (clases medias y populares). Y que para aumentar sustancialmente estos ingresos habría que actuar sobre algunos impuestos que afectaran realmente a las élites económicas (al 1% de los más ricos) y a las grandes empresas, por ejemplo el IRPF de las rentas más altas, el Patrimonio de los que más tienen, o a las grandes fortunas, o a las sucesiones y transmisiones patrimoniales de este 1% mencionado, o al impuesto sobre sociedades (ahora competencia exclusiva del estado), o luchar realmente contra el fraude y la evasión fiscal. Pero esto querría decir estar dispuesto a enfrentarse, a hacer frente a estas élites. Y a esto no han estado dispuestos los últimos gobiernos de la Generalitat, ni los de CiU, ni los de JxS, ni al parecer el actual gobierno de coalición entre JxC y ERC.

6/ Últimamente has criticado la llamada Ley Aragonés. ¿Por qué?

De hecho, su tramitación fue iniciada por el consejero Romeva en la pasada legislatura y ahora se pilota desde el Departamento de la Vicepresidencia y de Economía y Hacienda, donde se han traspasado las competencias. Estrictamente, estamos hablando del proyecto de ley de contratos de servicios a las personas (es decir, de la mayor parte de los servicios educativos y de formación, de los servicios de salud, de los servicios sociales y de la dependencia, de los servicios comunitarios o personales, o incluso del Servicio de Ocupación de Cataluña).

¿Cuáles son las razones que, según el vicepresidente Aragonés (o el ponente de la ley del grupo republicano), justifican y hacen necesaria esta ley? En primer lugar, hablan de la obligación de "desarrollar la directiva 2014/24/UE de la Unión Europea" o también de adecuarse a la "Ley de contratos del sector público" española. Pero esta obligación no existe. No hay ninguna obligación o ninguna necesidad que el Parlamento de Cataluña tenga que legislar sobre este tema. Es más, la directiva comunitaria mencionada solo señala, para la mayor parte de los servicios a que se hace referencia en el proyecto de ley, la posibilidad (que no la obligación o la necesidad) de regular el contrato cuando este exceda los 750.000 euros (artículo 4 d), artículo 74 y anexo 14). Un umbral que no existe en el proyecto de ley catalana.

Por otro lado, se insiste mucho en que el proyecto solo quiere establecer las condiciones de los contratos de las administraciones y que solo hace referencia a los servicios que ya se ofrecen externamente (o sea ya están privatizados) y que no tiene por qué suponer ninguna nueva privatización. Teniendo en cuenta que la mayor parte de estos servicios -que detalla muy minuciosamente el proyecto de ley- actualmente son ofrecidos directamente por las administraciones públicas, parece lícito preguntarse por qué se tiene que hacer una ley para regular los contratos de los servicios de estos servicios en el supuesto de que se privaticen, a no ser que haya una voluntad (o una necesidad) de privatizar unos cuántos.

Y los promotores defienden que dando un menor peso al precio a la hora de adjudicar el contrato y un mayor peso a la calidad o a las condiciones sociales y ambientales, automáticamente se promoverá que las Pymes, las cooperativas y las empresas de la economía social (ESS) tendrán más posibilidades de ganar los concursos. Se olvida que en una economía capitalista con una competencia despiadada, las grandes empresas extractivas (y sus filiales) tienen más recursos de todo tipo, y por tanto más posibilidades, de cumplir estos requisitos y de llevarse los contratos. Una cosa que la experiencia reciente ha demostrado de forma suficiente.

Por otro lado, no está de más recordar un par de cosas. En un informe especial, publicado el año pasado, el Tribunal de Cuentas Europeo analizaba una de las formas de privatización de servicios públicos, la cooperación pública-privada (Public-Private Partnership), y aunque se refería a un tipo de servicios diferentes de los del proyecto de ley, deducía unas conclusiones muy criticas, como se puede deducir ya solo a partir de su título: "Las cooperaciones públicas-privadas en la UE: múltiples insuficiencias y unas ventajas limitadas". Por otro lado, si nos fijamos en los datos del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) catalán, en 2018 casi el 87% de los encuestados consideraba que los servicios públicos son muy importantes y más del 42% consideraba que tienen la máxima importancia (10 sobre 10). Al mismo tiempo, casi el 28% de los encuestados consideraba que los servicios públicos gestionados privadamente funcionan peor que si son gestionados de forma pública y este porcentaje ha aumentado casi un 9% desde 2011, mientras que un 38% dice que funcionan igual y un 23% (casi un 8% menos que en 2011) que funcionan mejor.

¿Cuáles son, pues, las razones que pueden explicar el comportamiento en la aprobación de esta ley? Me atreveré a apuntar dos. En primer lugar, creo que hay una razón coyuntural: en una situación de 155 camuflado, muy especialmente en el ámbito de la financiación, las finanzas de la Generalitat han sufrido (y sufren) mucho y no se tiene claro cuando puede mejorar esta situación. En este contexto, una falsa "solución" para salir del callejón sin salida, aunque sea de forma provisional y coyuntural, es la de privatizar/ofrecer de forma externa ciertos servicios que actualmente se dan de forma pública. Que una vez privatizados ya será muy difícil que vuelvan a ser públicos. Y es posible que algunos ayuntamientos u otras entidades locales que también tengan problemas financieros se apunten, en lugar de, por ejemplo, mancomunar los servicios y mantenerlos como públicos.

En segundo lugar, creo que hay una razón más estructural, más estratégica, que va ligada a la ideología y a las opciones políticas que le corresponden. Me parece que actualmente ERC, que es quien toma la iniciativa en el gobierno de presentar este proyecto de ley, se mueve entre una socialdemocracia que piensa que es posible reformar el capitalismo de una forma naif e ingenua, y un social-liberalismo (creciente en la cúpula del partido) al que parece que ya le van bien las fórmulas de privatización (desnuda y cruda o en cooperación público-privada) de los servicios públicos.

Porque, la cuestión es que mantener, y mejorar obviamente, los servicios públicos requiere disponer de más recursos económicos para financiarlos. Y lo que parece más lógico, al menos desde un punto de vista de izquierdas, es que estos recursos salgan de subir los impuestos que pagan los más ricos (el 1%) y las grandes empresas y de implementar una lucha eficaz contra el fraude y la evasión fiscales, que hacen también principalmente los más ricos y las empresas mencionadas. Es decir, se requiere la voluntad política de enfrentarse con las élites económicas y sociales. Pero, lo que nos ha demostrado la experiencia de los últimos presupuestos de la Generalitat, pilotados por ERC y la colaboración de JxC, es que esta voluntad no ha existido (y nada hace pensar que esto tenga que cambiar próximamente).

7/ Inmediatamente después de la crisis vimos como aumentó el interés por la economía. Hoy que podríamos encontrarnos en las puertas de otra este interés parece haber menguado mucho. ¿Qué creéis que ha cambiado?

Es cierto que inmediatamente después de la crisis de 2008 hubo un aumento del interés por la economía. Los gobiernos y los bancos centrales se vieron obligados a intervenir para salvar algunas instituciones financieras e incluso las economías de algunos países. Y, en general, los medios de comunicación, la opinión pública y la mayoría de economistas y expertos se preocuparon y se habló más de las cuestiones económicas.

Aun así, no tenemos que olvidar que, poco antes de la crisis, cuando la economía iba bien, al menos aparentemente, los empresarios y los directivos empresariales se dedicaban a hacer grandes cantidades de beneficios, una parte importante de la gente intentaba vivir lo mejor posible, incluso "peligrosamente", por ejemplo endeudándose por encima de sus posibilidades con hipotecas demasiadas arriesgadas que, por otro lado, las instituciones financieras concedían de forma demasiado osada y con unos riesgos excesivos. Por otro lado, la mayor parte de los economistas ortodoxos y de los medios económicos de referencia "compraron" sin dudarlo la teoría de la "gran moderación" según la cual, gracias sobre todo al sistema financiero, se había acabado para siempre la volatilidad económica y ya no habría más ciclos y crisis económicas. Todo esto saltó por los aires con la quiebra de Lehman Brothers, el pánico financiero de finales de 2007 y la crisis de 2008.

De hecho, si actuáramos con una lógica racional, las empresas, la gente en general y los gobiernos y los políticos en particular, tendríamos que aprovechar los momentos en que la economía va bien y, por lo tanto, tanto los agentes económicos como los gobiernos disponen de más recursos económicos, para hacer las reformas económicas que tanto las empresas como los países necesitan. Pero en lugar de esto, cuando las cosas van bien, todo el mundo intenta aprovecharse al máximo de la situación: los empresarios intentan hacer el máximo de beneficios, la gente intenta vivir lo mejor posible y los gobiernos intentan aprovechar la situación para consolidarse e intentar ser reelegidos en el futuro. Nadie se acuerda de que sería el momento más apropiado para hacer las reformas necesarias.

Y cuando llegan las crisis, que inevitablemente llegan, no hay los recursos económicos y financieros necesarios para hacer las reformas que hacían falta y de una forma adecuada. Y entonces se aplican políticas para paliar la situación, no para solucionarla, como por ejemplo políticas de austeridad (reducción de salarios, recortes de servicios públicos), las llamadas "reformas estructurales", especialmente las del mercado de trabajo que empeoran las condiciones de trabajo y de vida de la mayoría de la población, de las clases populares.

Esta es la lógica del capitalismo neoliberal globalizado que intenta imponerse en todos los países del mundo. Y cuando hay algún país que intenta romper esta dinámica se encuentra con muchos problemas: boicots, sabotajes o golpes de estado. El objetivo es siempre el de restablecer la lógica del neoliberalismo.

(La entrevista la realizó Àngel Ferrero)

La setmana passada La Directa em va publicar aquest article:

La Columna

Pacte o rendició?

Antoni Soy antonisoy

Desembre 11, 2019

 

Quan es va anunciar, de forma sobtada, el preacord entre el PSOE i Unidas Podemos (UP) hi va haver diverses coses, a més de la rapidesa, que em varen semblar sorprenents. Una sorpresa que s’ha fet encara més gran amb la carta de Pablo Iglesias a la seva militància i sobretot, amb l’abstenció d’UP a l’hora d’aprovar el decret-llei de la “mordassa digital”, una cosa que anteriorment havien criticat amb duresa, entre altres coses.

La primera sorpresa és que, amb el preacord, UP sembla acceptar, de forma quasi absoluta, el relat neoliberal del PSOE sobre la diagnosi de la situació política i econòmica espanyola i de les polítiques que caldria endegar per a superar-la i/o millorar-la. La segona sorpresa és que UP pensi, després de reconèixer explícitament que seran fidels a un govern en el qual seran comparses, que amb una vicepresidència i tres o quatre ministeris -relativament secundaris i condicionats per la Unió Europea, la presidència del govern i els ministeris d’Economia i Hisenda- podran tirar endavant algunes de les seves mesures importants en l’àmbit de les polítiques econòmiques i socials. I, a més, aquesta és la tercera sorpresa, sembla que pensen que tot això servirà per frenar l’extrema dreta de Vox o la dreta del PP, quan amb la seva entrada en un govern amb unes condicions tan precàries, i tenint en compte que hauran de fer moltes concessions com ja ha dit el seu líder, deixaran un ampli espai a aquests partits de dreta perquè puguin fer oposició i aprofitar el descontentament que, en unes condicions tan desfavorables, produiran molt probablement les polítiques desplegades pel govern.

Perquè les condicions són molt desfavorables. D’una banda, una creixent polarització política a conseqüència de la crisi estructural del bipartidisme del règim del 78/monarquia postfranquista i de l’erosió del consens constitucional sense que hi hagi una alternativa clara i amb suficient força per a substituir-los. D’altra banda, una crisi profunda de l'”estat de les autonomies” com a reflex de la crisi d’un estat que nega l’existència de la pluralitat nacional i que no es vol dotar dels instruments que serien necessaris per articular-la, i que té la seva manifestació més aguda en el conflicte Catalunya-Espanya. Finalment, una situació econòmica amb tendència a empitjorar i una agenda econòmica i social que no sembla que vulgui posar en qüestió, en cap cas, ni mínimament, els privilegis de les classes dominants, de les elits (de la “casta”), el seu parasitisme extractivista dels recursos públics i comunitaris, ni tampoc les directrius d’una Unió Europea neoliberal que actuen com a “restricció externa” que, al mateix temps, serveix d’excusa a les elits -estatals i subestatals- per aplicar les seves polítiques neoliberals.

I sorprenents són els silencis que es produeixen en el Preacord signat i en el que es va filtrant de les negociacions en curs. D’una banda, pel que fa al conflicte amb Catalunya no es vol plantejar com un problema polític sinó d’ordre públic i de convivència, i sempre en el més estricte marc de la Constitució del règim del 78. D’altra banda, no es parla d’acabar amb la “llei mordassa” (al contrari, ara tenim també la digital), només es tocarien alguns aspectes, encara per definir, de la reforma laboral, res de res pel que fa a la regulació dels lloguers o a la intervenció en la factura de la llum, tampoc hi haurà una empresa pública d’energia o la nacionalització de Bankia. Pel que fa a les mesures econòmiques en sentit estricte, el PSOE, que és clarament qui porta la iniciativa en aquest preacord, ja fa temps que, en aquest àmbit, ha adoptat les tesis del neoliberalisme capitalista, com una part important dels partits tradicionalment socialdemòcrates europeus; i sembla que ara UP també “comprarà”, o almenys no s’oposarà, a aquestes receptes.

Si s’analitzen els punts del preacord i del que es va filtrant (que és el que es coneix de moment del pacte), i deixant a banda el punt 9 que fa referència al conflicte entre Catalunya i Espanya, així com els aspectes esmentats que en són absents, el punt realment essencial, en l’àmbit de la política econòmica, és el 10, que diu: “Justicia fiscal y equilibrio presupuestario. La evaluación i el control del gasto público es esencial para el sostenimiento de un Estado del bienestar sólido y duradero”. O sigui, la qüestió bàsica serà aconseguir l’equilibri pressupostari mitjançant el control de la despesa pública tal com exigeix la Unió Europea i tal com Espanya es va comprometre a fer quan va aprovar (de forma exprés i en ple més d’agost, i amb un govern del PSOE) la modificació de l’article 135 de la constitució espanyola. És a dir, continuaran les polítiques d’austeritat amb l’excusa que “ens hi obliga la UE”.

La gran qüestió és, sobretot des del punt de vista d’UP, com es revertiran les polítiques antisocials dutes a terme des de fa molts anys, si hi ha d’haver equilibri pressupostari a partir del control de la despesa pública? Com es crearà ocupació, es combatrà la precarietat i es garantirà una ocupació digna, estable i de qualitat, tal com es preveu en el punt 1 del preacord? Com es protegiran els serveis públics tal com es preveu en el punt 2? Com es lluitarà contra el canvi climàtic, que es preveu en el punt 3? I podríem seguir fins al punt 8 del preacord. En resum, l’equilibri pressupostari a partir del control de la despesa pública, previst en el punt 10, converteix en paper mullat una gran part de les coses que, en teoria, es preveuen fer en els punts 1 al 8.

A no ser que es guardin una carta amagada: justícia fiscal, les dues paraules que encapçalen el punt 10 i de les que se’n sap molt poc i a vegades és contradictori. Què es vol dir amb aquestes dues paraules? Que es farà una reforma fiscal i una lluita contra el frau i l’evasió fiscals, perquè els més rics i els que més diners guanyen, les elits econòmiques i les grans empreses, paguin més impostos, mentre es congelen o es disminueixen els de la gran majoria, les classes populars? Evidentment, si es fes això, augmentaria la recaptació impositiva i el sector públic disposaria de més recursos per fer polítiques econòmiques i socials progressistes. Això implicaria, però, la voluntat i la capacitat d’enfrontar-se a les elits econòmiques i les grans empreses espanyoles. Hi està disposat i n’és capaç UP? Està per veure. Hi està disposat i n’és capaç el PSOE? A partir de la seva actuació en els darrers anys diria rotundament que no. Hi estarà disposat i en serà capaç un govern de coalició PSOE-UP en el que té la iniciativa el PSOE? Diria que no. Perquè de moment, només es parla d’una possible taxa de transaccions financeres, de la “taxa Google” i de canvis menors en l’impost de societats; però sembla que res d’impostos a la banca ni d’augmentar l’IRPF o l’impost al patrimoni/riquesa als més rics.

En definitiva, tot plegat més que un pacte sembla una rendició, quasi sense condicions, d’UP a les polítiques neoliberals del PSOE, del règim del 78 -o sigui de l’Ibex- i de la Unió Europea (UE). Serà interessant veure que farà ERC en aquestes condicions: quina de les seves ànimes, la socialdemòcrata moderada o la social-liberal, guanyarà la partida?

Sobre la crisi econòmica

A Públic em varen publicar aquesta entrevista fa uns dies:

Entrevista Antoni Soy: "A les crisis s'apliquen polítiques per pal·liar la situació, no per solucionar-la"

L’economista Antoni Soy parla amb 'Públic' dels símptomes que apunten a una crisi imminent, el seu impacte a Espanya i Catalunya i les perspectives dels seus respectius governs per enfrontar-s’hi.

BARCELONA

28/11/2019 08:59 Actualizado: 28/11/2019 13:20

ÀNGEL FERRERO

@angelferrero

Professor d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona, durant anys Antoni Soy (1950) va dedicar-se a la política, primer com a alcalde d’Argentona (1999-2006) i després com a secretari d’Indústria i Empresa de la Generalitat durant el segon tripartit. En aquella època militava a ERC. 

Autor de Sortir de l’euro per sortir de la crisi? (Viena, 2013), un llibre molt crític amb la construcció de la unió monetària, actualment escriu una columna regular sobre economia a la Directa. 

Soy no es mostra precisament optimista durant l’entrevista: creu que "creix l'amenaça del caos que va produir la Gran Recessió del 2008" i que les forces amb capacitat de governar a Espanya i Catalunya no tenen la voluntat política per plantar cara a les elits econòmiques i portar a terme les reformes necessàries per revertir les mesures d'austeritat aplicades aquests darrers anys.

El vostre darrer article es titula 'Torna la crisi'. Quins són els símptomes que així semblen indicar-ho?

El deute de les empreses ha augmentat molt a les principals economies del món des de la Gran Recessió del 2008. Al mateix temps, hi ha hagut una desacceleració del creixement econòmic global que pot fer que aquest deute sigui aviat una càrrega massa gran per a les empreses, cosa que podria desencadenar les seves fallides. Com a conseqüència, les institucions financeres veurien com augmenten els seus préstecs morosos, el que podria provocar una nova crisi creditícia perquè aquestes institucions es negaran a donar-se préstecs entre elles.

Les reserves bancàries dipositades als bancs centrals han tendit a augmentar, la qual cosa ha fet disminuir el volum de recursos del mercat interbancari (el que serveix perquè els bancs es donin préstecs un a l'altre) i, per tant, s'han produït recentment episodis de contracció monetària i restriccions creditícies. Fa poc la Reserva Federal dels EUA es va veure obligada a injectar més de 50.000 milions de dòlars en el sistema bancari perquè les institucions financeres poguessin continuar donant-se préstecs unes a les altres.

Cada cop hi ha més veus en les grans institucions internacionals, en els principals mitjans de comunicació d'especialització econòmica i entre els acadèmics, especialment keynesians, de les corrents dominants del pensament econòmic, que defensen que l'economia mundial està atrapada en una "trampa de baix creixement", que la recuperació de la depressió recent ha estat més feble que després de la Gran Depressió del 1929 i que creix l'amenaça del caos que va produir la Gran Recessió del 2008.

Com creieu que aquesta crisi podria afectar a la Unió Europea?

L'economia mundial està molt globalitzada. Si les dues economies més importants del món, els EUA i la Xina (que està creixent al ritme més lent dels darrers 30 anys), tenen problemes i es desaccelera el seu creixement i els beneficis i la inversió disminueixen, això afectarà sens dubte la resta d'economies i també a les de la Unió Europea. Si, a més, l'economia alemanya, el principal motor de l'economia europea, es troba a prop de la recessió econòmica, tot i que segons la dada més recent encara no hi hagi entrat tècnicament, i la seva importantíssima indústria manufacturera presenta problemes econòmics greus, és més que probable que totes les economies de la UE es vegin afectades per un menor creixement i pel perill real de que es produeixi una nova recessió. Tot això en un context en què les economies emergents més grans estan en crisi o estancades i a diferents economies poc desenvolupades hi ha disturbis i protestes contra les polítiques d'austeritat, com al Líban, Equador, Xile o l’Iran per exemple.

Com podria afectar aquesta recaiguda en la recessió a Espanya, sobretot tenint en compte les perspectives d'un govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos?

Espanya està molt integrada en el capitalisme neoliberal mundial i més particularment al de la UE. Amb una gran dependència de les exportacions als grans països de la UE i del turisme que cada any arriba sobretot d'aquests mateixos països. Per tant, el que passi a l'economia mundial, i molt especialment a la de la UE, afectarà de forma molt important a l'economia espanyola. Quina relació hi pot haver entre aquesta recessió i el possible govern de coalició entre PSOE i UP? Pel que es coneix fins ara, els 10 punts del preacord, crec que no en tindrà pràcticament cap. El PSOE, que és clarament qui porta la iniciativa en aquest preacord, ja fa temps que, almenys en l'àmbit de les polítiques econòmiques i socials, ha adoptat les tesis del neoliberalisme capitalista, com una part important dels partits tradicionalment socialdemòcrates europeus. I sembla que ara UP també "comprarà", o almenys no s'oposarà, a aquestes receptes.

Si s'analitzen els punts del preacord, que és el que es coneix de moment del pacte, el punt realment essencial, des del punt de vista de la política econòmica, és el 10, que diu: "Justícia fiscal i equilibri pressupostari. L'avaluació i el control de la despesa pública és essencial per al sosteniment d'un Estat de benestar sòlid i durador". O sigui, la qüestió essencial serà aconseguir l'equilibri pressupostari mitjançant el control de la despesa pública tal com exigeix la UE, i tal com Espanya es va comprometre a fer quan va aprovar la modificació de l'article 135 de la Constitució. És a dir, continuaran les polítiques d'austeritat amb l'excusa d'"ens hi obliga la UE".

Com no sigui que tinguin una carta amagada en això de la justícia fiscal, les dues paraules que encapçalen el punt 10 i de les que no se sap res. Es farà una reforma fiscal i una lluita contra el frau i l'evasió fiscals? Que els més rics i els que més diners guanyen, les elits econòmiques i les grans empreses, paguin més impostos, mentre es congelen o es disminueixen els de la gran majoria, les classes populars? Evidentment, si es fes això augmentaria la recaptació impositiva i el sector públic disposaria de més recursos per fer polítiques econòmiques i socials progressistes. Això implicaria, però, la voluntat i la capacitat d'enfrontar-se a les elits econòmiques i les grans empreses espanyoles. Hi està disposat i n'és capaç Unidas Podemos? Hi està disposat i n'és capaç el PSOE? En serà capaç un govern de coalició PSOE-UP en el que té la iniciativa el PSOE? Diria que no.

I a Catalunya?

L'economia catalana, tot i els alarmismes suscitats des d’Espanya i les elits econòmiques sobre les conseqüències del conflicte Catalunya-Espanya, manté unes xifres macroeconòmiques una mica millors que les espanyoles. Les conseqüències a Catalunya no serien massa diferents de les d’Espanya. De fet, Catalunya té encara una major integració en el capitalisme neoliberal global, mundial i europeu, i qualsevol canvi podria tenir efectes més immediats i potser més profunds, depenent dels sectors que en surtin més afectats.

Ara bé, Catalunya es troba en una situació de les seves finances públiques que afecta negativament la seva productivitat i a les seves possibilitats de creixement. Parlo del dèficit fiscal continuat i històric de Catalunya respecte a Espanya, o dels incompliments continuats de les inversions estatals a Catalunya en relació amb la seva població, el seu pes en el PIB i en les exportacions espanyoles. Tanmateix, per augmentar substancialment aquests ingressos a Catalunya caldria actuar sobre alguns impostos que afectessin realment a les elits econòmiques i a les grans empreses. Per exemple, l'IRPF de les rendes més altes, el patrimoni dels que més en tenen, les successions i transmissions patrimonials d'aquest 1%, o l'impost de societats, que ara és competència exclusiva de l'Estat, o lluitar realment contra el frau i l'evasió fiscal... Però això voldria dir estar disposat a enfrontar-se a aquestes elits. I a això no hi han estat disposats els darrers governs de la Generalitat, ni els de CiU, ni els de JxSí, ni, pel que sembla, l'actual Govern de JxC i ERC.

Immediatament després de la crisi vam veure com va augmentar l'interès per l'economia. Avui que podríem trobar-nos a les portes d'una altra crisi aquest interès sembla haver minvat molt. Què creu que ha canviat?

Els governs i els bancs centrals es van veure obligats a intervenir per a salvar algunes institucions financeres i fins i tot les economies d'alguns països. I, en general, els mitjans de comunicació, l'opinió pública i la majoria d'economistes i experts van preocupar-se més de les qüestions econòmiques. Tanmateix, no hem d'oblidar que, poc abans de la crisi, quan l'economia anava bé, almenys aparentment, els empresaris i els directius empresarials es dedicaven a fer grans quantitats de beneficis, una part important de la gent intentava viure el millor possible, fins i tot "perillosament", per exemple endeutant-se per sobre de les seves possibilitats amb hipoteques massa arriscades que, d'altra banda, les institucions financeres concedien de forma massa agosarada. D'altra banda, la major part dels economistes ortodoxos i dels mitjans econòmics de referència varen "comprar" sense dubtar-ho la teoria de la "gran moderació" segons la qual, gràcies sobretot al sistema financer, s'havia acabat per sempre la volatilitat econòmica i ja no hi haurien més cicles i crisis econòmiques. Tot això va saltar pels aires amb la fallida de Lehman Brothers, el pànic financer de finals de 2007 i la crisi de 2008.

Si actuéssim amb una lògica racional, les empreses, la gent en general i els governs i els polítics en particular, hauríem d'aprofitar els moments en què l'economia va bé, i tant els agents econòmics com els governs disposen de més recursos econòmics, per fer les reformes econòmiques que tant les empreses com els països necessiten. Però en lloc d'això, quan les coses van bé, tothom intenta aprofitar-se al màxim de la situació. Ningú se'n recorda que seria el moment més apropiat per a fer les reformes. I quan arriben les crisis, que inevitablement arriben, no hi ha els recursos necessaris per a fer-les. I aleshores s'apliquen polítiques per a pal·liar la situació, no per a solucionar-la. Aquesta és la lògica del capitalisme neoliberal globalitzat que intenta imposar-se a tots els països del món. I quan hi ha algun país que intenta trencar aquesta dinàmica es troba amb molts problemes: boicots, sabotatges o cops d'estat. L'objectiu és sempre el de restablir la lògica del neoliberalisme.