Aquesta setmana la Directa m'ha publicat aquest article amb el títol que encapçala el post.

Sobirania versus neoliberalisme

Antoni Soy

09/11/2017

El treball col·lectiu Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme és, des de la perspectiva de transformació radical del capitalisme, un dels textos recents importants. Desprès de l'anàlisi del context econòmic i social, en l'àmbit internacional, europeu i català, es proposen els criteris fonamentals del procés de transformació del capitalisme amb l'objectiu d'assolir la sobirania reproductiva. Això implicarà desenvolupar projectes on la producció estigui dirigida a la cobertura de les necessitats de la població -i no al benefici del capital-, posant l'accent en la reorientació de les relacions socials de producció cap a aquesta finalitat.

Consideren que la sobirania reproductiva suposa la possibilitat d'un procés integral de transformació, que vincula elements centrals de l'ideari anticapitalista (el socialisme, el feminisme i l'ecologisme) amb una aposta clara per un procés independentista d'acord amb les exigències i la realitat del capitalisme del segle XXI. La sobirania reproductiva ha de permetre la transformació global de les relacions socials pròpies del capitalisme, així com subvertir i transformar gradualment la reproducció del capitalisme en la reproducció de la vida. Després s'analitzen diferents sobiranies concretes.

Ara acaba de sortir el llibre Reclaiming the State de William Mitchell i Thomas Fazi, que planteja el tema de la sobirania estatal/nacional com a l'estratègia contra el neoliberalisme, per a la democràcia, des de l'esquerra anticapitalista.

La visió predominant avui és que la sobirania nacional ha esdevingut irrellevant en una economia internacional cada cop més global (amb la internacionalització de les finances i la creixent importància de les firmes multinacionals). En aquest context, els estats individuals no poden fer polítiques econòmiques i socials autònomes, especialment de caire progressiu. Per tant, l'única solució és que els estats renunciïn a la seva sobirania i la transfereixin a unes institucions supranacionals (com la Unió Europea - UE) que siguin suficientment grans i poderoses com per a poder fer sentir la seva veu en aquest mon globalitzat.

Això és coherent amb la ideologia del neoliberalisme que proposa la reducció de la intervenció de l'estat, l'expansió dels mercats lliures i de l'emprenedoria. Ara bé, en la realitat, la política econòmica neoliberal ha donat lloc a una intervencionisme estatal cada com més extens, intens i permanent amb el suport de totes les majors institucions internacionals i partits polítics. És mitjançant aquesta intervenció que s'ha produït: la liberalització dels mercats de béns i de capitals i dels mercats financers en particular; el salvament de grans empreses i bancs; la privatització de recursos naturals i de serveis públics; la reducció dels salaris i dels drets dels treballadors la disminució dels impostos sobre la renda i el capital i el creixement de les desigualtats; l'eliminació de programes socials; etc. La ideologia neoliberal sembla bàsicament una excusa convenient per a un projecte polític dirigit pels estats, amb l'objectiu que el comandament de la política econòmica estigui en les mans del capital i sobretot dels interessos financers.

Malauradament, la visió (errònia) que el neoliberalisme ha suposat una disminució del intervencionisme estatal continua essent una fixació de l'esquerra tradicional. Es basa en la idea que la globalització i la internacionalització de les finances han acabat amb l'època dels estats nació i amb la seva capacitat per dur a terme polítiques que no estiguin d'acord amb els dictats del capital global. Amb el neoliberalisme, les retallades en la sobirania nacional i la democràcia participativa serien el preu inevitable a pagar per la globalització. És el "no hi ha alternativa" de Thatcher.
Hi ha, però una altra visió. La integració econòmica internacional continua essent molt limitada: hi continua havent una incertesa significativa dels tipus de canvi; importants diferències culturals i lingüístiques que limiten la plena mobilització dels recursos entre les fronteres; una alta correlació entre les taxes d'inversió i d'estalvi nacionals; restriccions severes en la mobilitat internacional del treball; els fluxos de capital entre països rics i pobres són molt més limitats del que preveuen els models teòrics. La globalització en el període neoliberal -que en alguns aspectes pot haver restringit la sobirania econòmica dels estats- en els elements essencials -deslocalització, desindustrialització, liberalització i desregulació dels mercats de béns i de capitals, etc.- ha estat un procés establert i promogut activament pels estats.

I és el resultat de una limitació deliberada i conscient dels drets dels estats sobirans per part de les elits nacionals, mitjançant entre d'altres: la reducció del poder del legislatiu respecte a l'executiu; la independència formal dels bancs centrals del govern; l'objectiu de la inflació com a principal (o únic) objectiu de la política dels bancs centrals; adoptant regles -p.e. de política pressupostària- que limiten les possibilitats d'una política econòmica autònoma; tornant a sistemes de tipus de canvi fixes; doblegant les prerrogatives nacionals a institucions supranacionals com la UE. La creació i auto-imposició d'aquesta "restricció externa" permet als polítics nacionals reduir els costos de les mesures antipopulars que suposen les polítiques neoliberals.

Per tant, la revolta contra el neoliberalisme ha de suposar una recuperació dels processos nacionals de presa de decisions, és a dir, de més control democràtic sobre la política (en particular les polítiques econòmiques) i sobre els fluxos globals destructius desencadenats pel neoliberalisme. I això només es pot fer des de l'àmbit nacional. De fet, la crisis de la UE i de la unió monetària s'han de veure com a una oportunitat única per rebutjar les restriccions neoliberals que aquestes institucions suposen i per a implementar una plataforma democràtica realment progressiva a partir dels estats sobirans, que encara poden tenir els recursos per a un control democràtic de l'economia i les finances nacionals i que, des de la sobirania, podran plantejar una cooperació multilateral entre aquests estats. La lluita per la sobirania nacional és una lluita per la democràcia i per a una política realment progressiva.