The Illusion of Spanish Recovery

Ha sortit la revista en la que està inclòs aquest article meu: "The Illusion of Spanish Recovery". És la revista d'un dels think-tanks dels conservadors europeus a la que m'han demanat de col·laborar, com també ho han fet amb altres economistes tant allunyats com jo dels seus plantejaments ideològics i polítics, com l'italià Alberto Bagnai - autor del bloc Goofynomics- o el francès Jacques Sapir -autor del bloc Russeurope-. Hi he pogut escriure el que m'ha vingut de gust, sense cap limitació, dintre del marc d'un número de la revista que posa en qüestió radicalment l'euro. De fet, amb molts dels que col·laboren a la revista ja hem compartit idees i posicions en el marc de l'European Solidarity Manifesto.

It has been launched the magazine that includes my article: "The Illusion of Spanish Recovery." It is a magazine of a European conservative think tank which have asked for my cooperation, as they have done with other economists which are so far distant as I am from their ideological and political thinking, like the Italian Alberto Bagnai -author of the blog Goofynomics- or the French Jacques Sapir -author of the blog Russeurope-. I have written what I wanted, without any limitation, within the framework of an issue of the magazine that radically challenges the euro. Indeed, many of the collaborators in the magazine are sharing a lot of ideas on the euro in the framework of the European Solidarity Manifesto.

Ha salido la revista en la que está incluido un artículo mío: "The Illusion of Spanish Recovery". Es la revista de uno de los think-tanks de los conservadores europeos en la que se me han pedido colaborar, como también lo han hecho con otros economistas tan alejados como yo de sus planteamientos ideológicos y políticos, como el italiano Alberto Bagnai - autor del blog Goofynomics- o el francés Jacques Sapir -autor del bloque Russeurope-. He podido escribir lo que me ha apetecido, sin limitación, dentro del marco de un número de la revista que pone en cuestión radicalmente el euro. De hecho, con muchos de los que colaboran en la revista ya hemos compartido ideas y posiciones en el marco del European Solidarity Manifesto.

¿Es la economía una ciencia?

Esta ha sido una pregunta recurrente en la historia de la economía y del pensamiento económico. Si se parte de que la ciencia implica la aplicación de la razón a la búsqueda del saber, y que se trata de conocer cómo se desarrolla, con qué obstáculos se encuentra, qué diferencia hay entre conocimiento científico y otros conocimientos, hasta qué punto son comparables las ciencias duras -física, química- con otras disciplinas que, de forma tal vez abusiva, también se han llamado ciencias: las humanísticas y las sociales.

Este es el tema que siempre nos ha preocupado: ¿hasta qué punto la economía es una ciencia y, especialmente, comparable a las ciencias que se han llamado duras? John K. Galbraith lo respondió contundentemente en 1977: "la economía no es una ciencia exacta". En el siglo XIX, frente al pesimismo de Malthus, Carlyle habló de la economía como la ciencia triste, una expresión que luego ha sido utilizada a menudo. Entre los economistas clásicos, Marx concluyó que cualquier teoría económica o social estaba influida por la ideología y los valores de quien la proponía. Más tarde, Weber insistió en que si los que estudiaban la economía o la sociedad querían ser científicos debían dejar de lado los juicios de valor y la ideología.

Keynes en una carta a Harrod (1938) le decía que "la economía es esencialmente una ciencia moral y no una ciencia natural. Es decir, utiliza la introspección y los juicios de valor". Es más, "la economía es una ciencia que piensa en términos de modelos y, al mismo tiempo es el arte de elegir los modelos que son relevantes en el mundo contemporáneo. Está obligada a ser así porque, a diferencia de las ciencias naturales típicas, los temas a los que se aplica no son, en muchos aspectos, homogéneos a lo largo del tiempo ". También Schumpeter en 1948 titulaba "Ciencia e ideología" su discurso en la reunión anual de la Asociación económica americana donde, a pesar de mostrar su optimismo relativo sobre la capacidad de los economistas de utilizar los avances científicos para ir dejando de lado los sesgos ideológicos, concluía que todo ello "aún nos lleva a la conclusión de que alguna ideología siempre estará con nosotros".

Para Joan Robinson que nos ha dejado todo un libro - "Filosofía económica" (1962) - sobre el tema, "la economía ... ha sido siempre, en parte, un instrumento de la ideología dominante así como, en parte, un método de investigación científica ". Apunta que, aunque tal vez sea diferente en lo que llama las "ciencias respetables", en las investigaciones de los problemas psicológicos y sociales, la metafísica juega un papel importante. Sin embargo, para Robinson, tanto si puede ser o no eliminada del conocimiento en las ciencias sociales, la ideología es indispensable en la acción en la vida social. Cualquier sistema económico requiere un conjunto de reglas, una ideología que las justifique, y una conciencia y esfuerzo de los individuos para cumplirlas y realizarlas. Pero "la gran dificultad de las ciencias sociales (si es que se las puede llamar así) para aplicar un método científico es que no se ha establecido todavía una norma acordada para la refutación de una hipótesis. Sin la posibilidad de hacer experimentos controlados, debemos confiar en la interpretación de la evidencia, la cual implica un juicio; no podemos tener nunca una respuesta irrefutable. Y como el sujeto está necesariamente empapado de sentimientos morales, el juicio va acompañado de prejuicios ".

Las variables económicas son diferentes de las de las "ciencias duras" por varias razones: un número muy elevado de variables hace compleja su análisis; es difícil identificar, aislar y medir muchas de estas variables, a menudo interrelacionadas de forma complicada; la dimensión histórica de las variables, que hace que los hechos estudiados no sean permanentes o repetibles como en las ciencias naturales, dificulta la verificación de las teorías y hace que ciertos procesos sean acumulativos; la componente humana de las variables puede llevar a elecciones incoherentes o imprevisibles; las dificultades de hacer predicciones razonablemente precisas y exactas ha hecho decir que "la única función de la predicción económica es la de hacer que la astrología parezca respetable", una frase que se atribuye a Galbraith pero que parece que antes ya utilizó Ezra Salomon.

Is economics a science?

This has been a recurring question in the history of economics and of economic thought. If we start from that the science is based on the application of the reason in the search of knowledge and that we want to know how it is developed, which are the constraints it has, which is the difference between scientific knowledge and other types of knowledge, to what extent are comparable the hard sciences -Physics, Chemistry- with other disciplines that, in a way perhaps abusive, have also been called sciences: the humanities and social sciences.

This is the theme that has always worried us: if economics is a science, especially in comparison to the sciences that have been called hard sciences. John K. Galbraith answered it forcefully in 1977: "the economy is not an exact science." In the nineteenth century, in front of the pessimism of Malthus, Carlyle spoke of economics as the dismal science, an expression that has been used often from then. Among the classical economists, Marx concluded that any economic or social theory was influenced by the ideology and values of those who proposed it. Later, Weber insisted in that: if people studying economics and society wanted to be scientific, they had to set aside the judgments of value and the ideology.

Keynes in a letter to Harrod (1938) had said that "economics is essentially a moral science and not a natural science. That is to say, it employs introspection and judgments of value." What's more, "economics is a science of thinking in terms of models joined to the art of choosing models which are relevant to the contemporary world. It is compelled to be this, because, unlike the typical natural science, the material to which it is applied is, in too many aspects, not homogeneous through time". Also Schumpeter in 1948 had entitled "Science and ideology" his speech at the annual meeting of the American Economic Association, where even showing his relative optimism about the ability of economists to use scientific advances for leaving aside ideological biases, he concluded that all this "still leaves us with the result that some ideology will always be with us and so, I feel convinced, it will".

For Joan Robinson, who has left us a book - "Economic Philosophy" (1962) - on the subject, "... economics itself ... has always been partly a vehicle for the ruling ideology of each period as well as partly a method of scientific investigation". She notes that, although perhaps it is different in what she calls the "respectable sciences", in the investigations of psychological and social problems, metaphysics plays an important role. However, for Robinson, whether or not it can be removed from the knowledge in the social sciences, ideology is indispensable in the action in social life. Any economic system requires a set of rules, an ideology that justifies these rules, and an awareness and effort of individuals to achieve them and make them real. But "the great difficulty of social sciences (if you may presume to call them so) of applying scientific method, is that we have not yet established an agreed standard for the disproof of an hypothesis. Without the possibility of controlled experiment, we have to rely on interpretation of the evidence, and interpretation involves judgment; we can never get a knock-down answer. But because the subject is necessarily soaked in moral feelings, judgement is coloured by prejudice".

Economic variables are different from the ones in the "hard sciences" for several reasons: a very high number of complex variables to be analysed; it is difficult to identify, isolate and measure many of these variables often interrelated in a complicated way; the historical dimension of the facts, which makes that the variables studied are not permanent and repeatable as in the natural sciences, makes the verification of theories very difficult and produces certain cumulative processes; the human component of variables can lead to inconsistent and unpredictable elections; the difficulties of making predictions reasonably accurate has made to say that "the only function of economic forecasting is to make astrology look respectable" attributed to Galbraith but that it seems it was already used before by Ezra Solomon.

És l'economia una ciència?

Aquesta ha estat una pregunta recurrent en la història de l'economia i del pensament econòmic. Si es parteix de que la ciència significa l'aplicació de la raó a la recerca del saber, i que es tracta de conèixer com es desenvolupa, amb quins entrebancs es troba, quina diferència hi ha entre coneixement científic i altres coneixements, fins a quin punt són comparables les ciències dures -física, química- amb altres disciplines que, de forma potser abusiva, també s'han anomenat ciències: les humanístiques i les socials.

Aquest és un tema que sempre ens ha preocupat: fins a quin punt l'economia és una ciència i, especialment, comparable a les ciències que s'han anomenat dures? John K. Galbraith ho va respondre contundentment el 1977: "l'economia no és una ciència exacta". En el segle XIX, davant del pessimisme de Malthus, Carlyle va parlar de l'economia com la ciència trista, una expressió que després ha estat utilitzada sovint. Dels economistes clàssics, Marx va concloure que qualsevol teoria econòmica o social estava influïda per la ideologia i els valors de qui la proposava. Més tard, Weber va insistir en que si els que estudiaven l'economia o la societat volien ser científics havien de deixar de banda els judicis de valor i la ideologia.

Keynes en una carta a Harrod (1938) li deia que "l'economia és essencialment una ciència moral i no una ciència natural. És a dir, fa servir la introspecció i els judicis de valor". I encara més, "l'economia és una ciència que pensa en termes de models i, al mateix temps és el art de triar els models que són rellevants en el mon contemporani. Està obligada a ser així perquè, a diferència de les ciències naturals típiques, els temes als que s'aplica no són, en molts aspectes, homogenis al llarg del temps". També Schumpeter el 1948 titulava "Ciència i ideologia" el seu discurs a la reunió anual de l'Associació econòmica americana on, tot i mostrar el seu optimisme relatiu sobre la capacitat dels economistes d'utilitzar els avenços científics per anar deixant de banda els biaixos ideològics, cloïa que tot plegat "encara ens aboca a la conclusió que alguna ideologia sempre estarà amb nosaltres".

Per a Joan Robinson que ens ha deixat tot un llibre -"Economic Philosophy" (1962)- sobre el tema, "l'economia ... ha estat sempre, en part, un instrument de la ideologia dominant així com, en part, un mètode d'investigació científica". Apunta que, encara que potser sigui diferent en el que en diu les "ciències respectables", en les investigacions dels problemes psicològics i socials, la metafísica hi juga un paper important. Tanmateix, per a Robinson, tant si pot ser o no eliminada del coneixement en les ciències socials, la ideologia és indispensable en l'acció en la vida social. Qualsevol sistema econòmic requereix un conjunt de regles, una ideologia que les justifiqui, i una consciencia i esforç dels individus per complir-les i realitzar-les. Però "la gran dificultat de les ciències socials (si és que se les pot anomenar així) per aplicar un mètode científic és que no s'ha establert encara una norma acordada per a la refutació d'una hipòtesis. Sense la possibilitat de fer experiments controlats, hem de confiar en la interpretació de l'evidència, la qual implica un judici; no podem tenir mai una resposta irrefutable. I com que el subjecte està necessàriament amarat de sentiments morals, el judici va acompanyat de prejudicis".

Les variables econòmiques són diferents de les de les "ciències dures" per diverses raons: un número molt elevat de variables fa complexa la seva anàlisi; és difícil identificar, aïllar i mesurar moltes d'aquestes variables, sovint interrelacionades de forma complicada; la dimensió històrica de les variables fa que els fets estudiats no siguin permanents o repetibles com a les ciències naturals, dificulta la verificació de les teories i fa que certs processos siguin acumulatius; la component humana de les variables pot portar a eleccions incoherents o imprevisibles; les dificultats de fer prediccions raonablement acurades i exactes ha fet dir que "la única funció de la predicció econòmica és la de fer que l'astrologia sembli respectable", que s'atribueix a Galbraith però sembla que abans ja va utilitzar Ezra Salomon.

La reforma constitucional inviable

Una versió reduïda d'aquest post es publica avui en forma d'article a El Punt Avui.

El professor Javier Pérez Royo ens regala un interessant llibre ("La reformaconstitucional inviable") en el que planteja els orígens, les característiques i els problemes actuals amb els que es troba la Constitució espanyola i les seves dificultats, pràcticament insalvables, tant per a la seva continuïtat com per a la seva reforma.

Pérez Royo comença amb un parell de preguntes i amb una resposta. Estem davant d'una crisi del sistema que exigirà la substitució del marc constitucional i legal i del sistema de partits a través del que s'ha expressat la societat espanyola des de 1977 o només estem davant d'una crisi de gran envergadura però que es pot resoldre amb retocs puntuals? Estem en un moment en que es necessitarà algun tipus de nou procés constituent o serà possible fer una simple reforma que no afecti al nucli essencial de la Constitució? Des del seu punt de vista, són els fonaments els que han de ser substituïts ja que són els que fan que la Constitució s'hagi convertit en estèril perquè són els que tanquen el camí de la reforma i, per tant, de la renovació de la legitimitat democràtica.

A la mort del dictador no hi va haver ni la força ni la voluntat política suficients per a fer una ruptura democràtica amb la dictadura. Per tant, la transició a la democràcia es va fer inevitable, però eren els titulars del poder durant la dictadura (règim antidemocràtic i anticonstitucional) els que tenien la iniciativa sobre el tipus de democràcia cap a la que ens dirigiria aquest procés de transició. Pérez Royo insisteix en que eren ells els que definirien el marc normatiu per a l'exercici del dret de sufragi del que sortirien unes Corts Generals que haurien d'acabar fent una Constitució. Serien ells els que dinamitarien l'edifici de les Lleis Fonamentals de la dictadura amb l'aprovació de la llei de la Reforma Política però també els que, amb aquesta llei i amb el DL 20/1977 de Normes Electorals, establirien el bloc normatiu per a exercir el dret de sufragi de les eleccions de 15/07/77 amb quins resultats naixeria el sistema de partits que faria la Constitució i que s'ha mantingut bàsicament inalterat fins avui, durant les deu primeres legislatures constitucionals.

L'autor considera que la "transició" va ser una operació per assegurar l'èxit de la restauració de la monarquia. La monarquia tenia una debilitat important: era la monarquia restaurada pel dictador; necessitava, per tant, la legitimitat democràtica que només li podien donar unes corts constituents, tot convertint-la en monarquia parlamentària. Per aconseguir-ho, tant des d'una perspectiva política com jurídica es va utilitzar com a instrument "la desviació calculada del principi d'igualtat", és a dir un reconeixement no ple del principi de legitimació democràtica.

Fa una referència a que el principi de legitimitat democràtica requereix que l'Estat tingui el "monopoli de la coacció física legítima" (Max Weber). El poder en règim de monopoli és una exigència del principi d'igualtat i de la seva institucionalització mitjançant el dret de participació política a través de l'exercici del dret de sufragi. La monarquia només és compatible amb l'estat constitucional quan deixa de ser una institució portadora d'una forma política amb un principi de legitimitat propi i es converteix en l'encarnació d'un òrgan d'aquest estat que no té cap poder efectiu. La monarquia ha sobreviscut, seguint el model anglès, quan s'ha convertit en monarquia parlamentària, és a dir quan ha acceptat la substitució del principi monàrquic pel principi de sobirania parlamentaria com a principi de legitimació del poder. En canvi, en els països europeus en els que la monarquia no es va convertir en monarquia parlamentaria, els avenços del principi de legitimació democràtica amb l'extensió del dret de sufragi van acabar portant a la seva substitució per la república.

Així doncs, en el moment en que es mor el dictador, el país es trobava davant del dilema de que la monarquia havia estat restaurada per un règim antidemocràtic i anticonstitucional però només podia sobreviure en un estat democràtic i constitucional. La monarquia s'havia restaurat però no com a monarquia parlamentaria i només podia transformar-s'hi si un parlament escollit per sufragi universal la definís com a tal a la constitució. Per tant, la composició del parlament era clau i decisiva per a que la monarquia restaurada es convertís en monarquia parlamentària i constitucional.

Segons Pérez royo la Transició va significar, doncs, un canvi de naturalesa, política -es passava de l'antidemocràcia a la democràcia- i jurídica -es passava de l'anticonstitucionalidad a la constitucionalidad- , en la fórmula de govern del país. Es va posar en marxa el procés de definició constitucional de la monarquia que ja havia estat restaurada per Franco però que necessitava ser una monarquia parlamentària i per a això requeria la seva validació per unes Corts Generals escollides per sufragi universal. Però per aconseguir-ho, les Corts havien de tenir una determinada composició. I això és el que s'aconsegueix amb la Llei de Reforma Política desenvolupada pel DL 20/1977 (substituït sense canvis destacables per la LO 5/1985 de Règim Electoral General). Les eleccions havien de ser lliures, directes i secretes però per garantir uns determinants resultats electorals -que permetessin legitimar la monarquia- es podia actuar sobre el principi d'igualtat (major o menor) en l'exercici del dret de sufragi. Com? amb una "desviació calculada" a partir de separar d'una forma estadísticament molt significativa el número d'escons de cada circumscripció electoral del número d'habitants de la mateixa. A cada circumscripció el vot valia el mateix però el valor dels vots no era igual a les diferents circumscripcions (a les eleccions de 1977 la mitja estatal per obtenir un escó va ser de 67.000 electors, però en algunes províncies només se'n necessitaven 24.000 i en altres 91.000). Un sistema electoral que fomentava clarament el bipartidisme. Aquest va ser el moment decisiu en la transició a la democràcia amb un bloc normatiu que s'ha mantingut bàsicament immutable fins ara. I que ara sembla que està entrant en crisi.

L'autor constata que les Corts constituents no van fer canvis en aquest bloc normatiu, que definia una determinada composició de les Corts i un sistema electoral que havien estat establerts per unes Corts antidemocràtiques i anticonstitucionals. Una cosa realment sorprenent (o no?) que a les Corts Constituents no hi hagués pràcticament gens de debat sobre aquest tema. De fet, la constitució bipartidsta va ser idea de la UCD però el PSOE no només la va acceptar i la va fer seva sinó que el seu grup parlamentari va ser el que va fer la proposta que varen acabar aprovant les Corts constituents, tot legitimant, per tant, el que inicialment havia estat una proposta d'un govern no democràtic ni constitucional a unes Corts no democràtiques ni constitucionals per tal de començar la transició. Es pot dir que ja aleshores el PSOE va començar el camí que l'ha acabat convertint en un partit dinàstic, cada cop més dinàstic. El PSOE sabia que no seria el que trauria més profit del sistema però que es convertia en un dels dos possibles partits de govern a España. Encara pitjor és el cas del Senat ja que amb el sistema electoral vigent d'una banda, es reforçava el bipartidisme, facilitava que els partits amb possibilitats de governar es convertissin en partits dinàstics (per la debilitat del principi de legitimació democràtica) i, de l'altra, es tancava la porta a que la descentralització política pogués portar a un estat federal.

Per anar concloent, Pérez Royo assenyala que es va privilegiar el territori per sobre de la població i la província sobre la resta de les entitats territorials. El territori, que hauria de ser neutral al definir el principi de legitimació democràtica del poder es va convertir en l'element determinant - en un sentit limitador en el Congrés i en un sentit clarament antidemocràtic en el Senat- d'aquesta operació. La Constitució espanyola de 1978 és deficitària i deforme des d'una perspectiva democràtica. Es va reforçar el bipartidisme  i es va tancar la porta a l'estat federal. De fet, la província i l'estat federal són termes incompatibles perquè la província no forma part del mon de la democràcia i l'estat federal si. La província ha estat l'instrument per a "enquadrar" a la població des de dalt i no perquè aquesta es pogués expressar lliurament des de baix. Les CCAA varen quedar reduïdes a un apèndix de les províncies en la definició constitucional de l'estructura de l'estat. La província -que es constitucionalitza- s'imposa a les CCAA en el rang constitucional. Des d'un punt de vista territorial, la constitució espanyola és provincial i, conseqüentment, antifederal. L'Estat de les autonomies no és una "forma d'estat" com si que ho seria l'estat federal.

En definitiva, hi va haver transició a la democràcia però a una democràcia (i amb una constitució) monàrquica, bipartidista i antifederal. La Constitució de 1978 és una constitució "vergonyant": quasi ningú es va atrevir a dir obertament el que volia ni respecte a la monarquia, ni respecte a la composició de les Corts i el sistema electoral ni sobre la constitució territorial. Quasi ningú es va atrevir a dir obertament que les Corts constituents van elevar a la dignitat de norma constitucional el que havia estat decidit per les Corts del dictador per abandonar d'una manera controlada les Lleis fonamentals de la dictadura. Només ho varen posar en qüestió els que varen organitzar-se en contra de la Constitució de 1978 i, per tant, els que varen acabar votant-t'hi en contra.

La reflexió final de Pérez Royo és que sembla que el marc constitucional de 1978 ja no dona per més. La prevalença del territori sobre la població, la circumscripció provincial amb un número fixa d'escons i de forma independent a la població, la fórmula d'Hondt per a l'assignació d'escons, redueixen de forma insuportable la possibilitat de que la societat espanyola s'expressi políticament tal com és. La pèrdua de legitimitat es va convertint en pèrdua d'eficàcia. El sistema polític, i la Constitució, monàrquics, bipartidistes i antifederals semblen esgotats. És la "desviació calculada" del principi d'igualtat en l'elecció del Congrés i la "inexistència" d'aquest principi en l'elecció del Senat el que impedeix que hi pugui haver una reforma de la constitució. O el Congrés i el Senat reconeixen aquest dèficit de legitimitat democràtica i el volen corregir (és a dir, o es fan l'harakiri com varen fer les Corts franquistes) o no hi ha cap mena de possibilitat de reforma i de renovació. Però, d'altra banda, si no es resol, primer, el problema de la legitimitat democràtica de l'estat i, segon, el problema territorial, és molt probable que s'acabi posant en qüestió la mateixa monarquia.

Per tant, un llibre molt recomanable, sobretot en aquest moment, i especialment aconsellable pels que encara pensen, crec que equivocadament, que la Constitució espanyola actual es pot reformar.