Un article de divulgació, però a partir d'estudis documentadíssims, sobre l'augment de la POBRESA EXTREMA a escala mundial, que ens ofereix Jason Hickel i companyia, en contra de les afirmacions del Banc Mundial. Una petita joia. Gaudiu-la.

Ha disminuït realment la pobresa extrema des de la dècada de 1980?

Una nova anàlisi suggereix que no.

Per: Jason Hickel, Dylan Sullivan i Michail Moatsos

19 de novembre de 2025

Les dades del Banc Mundial suggereixen que la pobresa extrema ha disminuït dràsticament en les últimes quatre dècades, passant del 47% de la població mundial en 1981 al voltant del 10% en l'actualitat.

Aquesta narrativa es basa en el mètode del Banc Mundial per a calcular la proporció de persones que viuen amb menys de 3 dòlars al dia a preus de 2021. Aquesta dada s'ajusta en funció de les diferències generals de preus entre països (el que es coneix com a paritat de poder adquisitiu o PPA).

No obstant això, un nombre cada vegada major de publicacions sosté que el mètode basat en la PPA del Banc Mundial té una important limitació empírica. El problema és que no té en compte el cost de satisfer les necessitats bàsiques en un context determinat. Tindre més de 3 dòlars dels Estats Units en PPA no garanteix que una persona pugui permetre's els béns i serveis específics que són necessaris per a sobreviure en un lloc concret.

En els últims anys, els acadèmics han desenvolupat el que, segons ells, és un mètode més precís per a mesurar la pobresa extrema. Per a això, es comparen els ingressos de les persones amb els preus dels béns essencials (concretament, aliments, habitatge, roba i combustible) en cada país.

Aquest enfocament es coneix com a «llindar de pobresa de necessitats bàsiques» (BNPL, per les seves sigles en anglès, Basic Needs Poverty Line) i reflecteix més fidelment el que el concepte original de pobresa extrema pretenia mesurar. Existeixen dades sòlides procedents d'enquestes de consum de les llars i dels preus al consum que abasten el període comprés entre 1980 i 2011.

Les dades del BNPL indiquen que la història de la pobresa mundial en les últimes dècades és més complexa —i preocupant— del que suggereix la narrativa del Banc Mundial.

 

Aquestes dades indiquen que, entre 1980 i 2011, la taxa de pobresa extrema mundial només va disminuir en sis punts percentuals, passant del 23% al 17%. Durant el mateix període, el nombre de persones en situació de pobresa extrema va augmentar, passant de 1010 milions a 1200 milions.

Encara més, la reducció de la pobresa no ha sigut constant. En les dècades de 1980 i 1990, altres 1000 milions de persones es van veure abocades a la pobresa extrema. Això va ocórrer durant el període en què es van implementar reformes de mercat en la major part del sud global (països en desenvolupament d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina), sovint sota la pressió d'institucions financeres controlades per Occident. Va haver-hi millores al llarg de la dècada de 2000, però el progrés ha sigut, en última instància, lent i superficial.

Augment de la inseguretat alimentària

No existeixen dades sòlides sobre el BNPL després de 2011. No obstant això, les dades de les enquestes de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) sobre la inseguretat alimentària mostren que la proporció de la població mundial sense accés fiable als aliments va augmentar de manera constant durant l'última dècada, passant del 21% en 2014 al 30% en 2022.

Això inclou casos d'inseguretat alimentària greu, que s'associa amb períodes prolongats de fam. La proporció de la població mundial que pateix aquesta situació ha augmentat del 7,7% a l'11,3%.

 

Atès que l'accés segur als aliments és fonamental per al mètode BNPL, podem suposar que les tendències de la pobresa després de 2011 probablement no han millorat molt, si és que ho han fet.

Això té importants implicacions per als objectius de desenvolupament del mil·lenni de les Nacions Unides. El primer d'ells es proposava reduir a la meitat la proporció de la població mundial que vivia en condicions de pobresa extrema entre 1990 i 2015. No obstant això, les dades sobre la pobresa quant a necessitats bàsiques i la inseguretat alimentària indiquen que aquest objectiu probablement no s'ha aconseguit.

La pobresa extrema no és una condició natural, sinó un signe de greu desestructuració. Les dades sobre els salaris reals des del segle XV indiquen que, en condicions normals, en diferents societats i èpoques, les persones solen ser capaces de satisfer les seves necessitats de subsistència, excepte en períodes de greu desestructuració social.

Això inclou crisis com les fams i les guerres, i la denegació institucionalitzada de recursos a les persones marginades, en particular sota el colonialisme europeu.

Encara més, les dades del BNPL mostren que molts països han aconseguit nivells molt baixos de pobresa extrema, fins i tot quan el PIB per càpita no és elevat. Ho han aconseguit utilitzant estratègies com el subministrament públic i el control de preus dels productes bàsics essencials.

Això concorda amb investigacions anteriors que van concloure que aquestes estratègies poden permetre millors resultats socials en qualsevol nivell d'ingressos.

De fet, les investigacions mostren que l'economia mundial ja té prou capacitat productiva per a eliminar la pobresa mundial moltes vegades. De fet, és possible no sols eliminar la pobresa extrema, sinó també eliminar la privació en llindars molt més alts.

Amb aquests nivells de producció, podríem garantir l'accés universal a la sanitat, l'educació, l'habitatge modern, els sistemes de sanejament, l'electricitat, les cuines netes, la refrigeració, els telèfons mòbils, Internet, els ordinadors, el transport, els electrodomèstics i altres necessitats per a un nivell de vida digne a més de vuit mil milions de persones.

El fet que la pobresa persisteixi avui dia en nivells tan alts indica que la greu desorganització està institucionalitzada en l'economia mundial i que els mercats no han aconseguit satisfer les necessitats bàsiques de gran part de la humanitat.

Posar fi a la pobresa extrema és el primer objectiu dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides. L'economia mundial compta amb els recursos i la capacitat productiva per a aconseguir aquest objectiu, i molt més. Però per a aconseguir-ho serà necessari organitzar la producció de manera que es garanteixi l'accés universal als béns i serveis específics que les persones necessiten per a portar una vida digna.

 

Publicat originalment en The Conversation. Per a més visualitzacions de dades sobre la pobresa mundial, vegeu The Global Inequality Project.

 

Jason Hickel és Professor de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Dylan Sullivan és investigador adjunt i doctorant en la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Macquarie.

Michael Moatsos és professor adjunt a la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat de Maastricht

Traduït del Substack de Jason Hickel: https://jasonhickel.substack.com/p/has-extreme-poverty-really-plunged?