Quan el clima es converteix en una guerra de classes

A mesura que s'accelera el col·lapse climàtic, els seus impactes desiguals revelen les divisions de classe que el sustenten

John Clarke

23 de juliol de 2025

 

Hi ha una percepció generalitzada i no del tot injustificada entre l'esquerra que els moviments que lluiten per solucions socialment justes a la crisi climàtica tenen una base desproporcionadament de classe mitjana. En la mesura en què aquesta percepció ha sigut encertada, tal vegada ha reflectit el fet que el canvi climàtic s'ha abordat com una crisi en embrió i una «causa», sense prestar suficient atenció als devastadors impactes diferencials per classe d'un clima canviant i la seva exacerbació de la desigualtat social i econòmica.

No obstant això, aquesta visió de les coses és superada de manera decisiva pels esdeveniments. És evident que hem entrat en un període en el qual l'escalfament global planteja amenaces immediates, encara que la catàstrofe climàtica que s'està desenvolupant es troba encara en una fase relativament primerenca, amb molt de marge per a empitjorar.

 

Proves irrefutables

En tot moment ens enfrontem a proves contundents i irrefutables de la magnitud de la crisi climàtica. La revista en línia Climate and Capitalism informa que la Universitat de Exeter, al Regne Unit, ha acollit recentment la primera Conferència Mundial sobre Punts d'Inflexió. Els participants van debatre una sèrie de canvis irreversibles que s'estan produint en tot el planeta i van arribar a la conclusió que «cada fracció d'escalfament addicional augmenta dràsticament el risc de desencadenar nous punts d'inflexió perjudicials».

Entre les transformacions perilloses que es van analitzar en la conferència es troba el «col·lapse de la formació d'aigües profundes en les mars de Llaurador i Irminger, la qual cosa provocaria canvis climàtics abruptes que reduirien la seguretat alimentària i de l'aigua en el nord-oest d'Europa i Àfrica occidental». Es va advertir que el possible col·lapse de la circulació meridional de retorn de l'Atlàntic (AMOC) «sumiria al nord-oest d'Europa en hiverns prolongats i severs, al mateix temps que soscavaria radicalment la seguretat alimentària i de l'aigua en l'àmbit mundial». També van fer sonar l'alarma sobre la selva amazònica, que corre el perill d'«una mort generalitzada pels efectes combinats del canvi climàtic i la desforestació».

Una declaració final assenyalava: «Es preveu que l'escalfament global superi els 1,5 °C en pocs anys, la qual cosa situarà a la humanitat en una zona de perill en la qual múltiples punts d'inflexió climàtics plantegen riscos catastròfics per a milers de milions de persones». En aquest context desesperat, «les emissions mundials de gasos d'efecte d'hivernacle han de reduir-se a la meitat per a 2030 respecte als nivells de 2010, la qual cosa requereix una acceleració sense precedents de la descarbonització». El canvi climàtic ha passat de ser una predicció apocalíptica a una realitat urgent, amb persones que tussen i panteixen mentre les ciutats en les quals viuen es veuen embolicades en fum d'incendis forestals, pateixen onades de calor i sequeres, i s'enfronten a episodis meteorològics extrems catastròfics.

La importància d'aquests impactes devastadors és difícil d'exagerar. En 2023, el secretari general de l'ONU, António Guterres, va afirmar rotundament que «el canvi climàtic està fora de control» i va assegurar que «ens estem endinsant en una situació catastròfica», en resposta a la qual va ser llavors la setmana més calorosa mai registrada.

Escric aquestes línies després de les devastadores i mortíferes inundacions sobtades a Texas, que han deixat a l'administració Trump, negacionista del canvi climàtic, lluitant per formular una resposta coherent a les acusacions que ha soscavat, com diu un article del lloc web del Center for American Progress, «investigacions fonamentals destinades a fer més precises i oportunes les previsions de precipitacions». Hem arribat a un punt en el qual fins i tot els servidors lleials del capitalisme dels combustibles fòssils han de rendir comptes per les terribles conseqüències dels seus actes.

No obstant això, aquestes conseqüències no les suportaran els responsables, almenys no a curt i mitjà termini. Els efectes del clima als quals s'enfronta la població mundial segueixen les línies divisòries de la desigualtat social, racial i global que genera l'ordre mundial actual. Durant la pandèmia, el Govern canadenc va reconèixer en un comunicat que «la càrrega de la COVID-19 no es reparteix de manera equitativa entre els canadencs. Algunes persones tenen més probabilitats d'emmalaltir o morir a causa de les seves condicions socials i econòmiques». Aquests mateixos factors determinants s'apliquen al canvi climàtic en grau més alt a escala mundial.

La intensificació dels estralls del canvi climàtic, juntament amb els seus efectes desproporcionats sobre les persones pobres i de classe treballadora, té implicacions molt importants pel que fa a la forma i la direcció de la lluita de classes. El canvi climàtic exigeix que els treballadors i les comunitats de classe treballadora responguin, en grau més alt que en el passat, amb reivindicacions i formes d'acció a una escala que es correspongui amb l'amenaça del col·lapse climàtic i la certesa que la classe dominant abandonarà als pobres i a la classe treballadora a la seva sort davant aquesta amenaça.

L'any passat, vaig escriure juntament amb Sarah Glynn un fulletó titulat El canvi climàtic és una qüestió de classe. En el primer capítol, Sarah defensava el paper central de la lluita de la classe treballadora per a desafiar els interessos dels combustibles fòssils i aconseguir tant les mesures immediates com els canvis transformadors que exigeix la crisi climàtica.

Subratllava que, avui dia, «la supervivència exigeix un canvi revolucionari de l'economia, i la columna vertebral de l'economia són els seus treballadors. Quan els treballadors actuen junts, incloent-hi la retirada planificada i estratègica de la seva mà d'obra, tenen el poder de fer impossible la continuació de les pràctiques existents: el poder de forçar el canvi».

A més, «la urgència de la nostra difícil situació actual hauria d'alimentar les forces del canvi, que no vindran de declaracions d'intencions soporíferes, sinó de la pressió dels treballadors en massa. El poder dels treballadors organitzats pot forçar canvis tant en la indústria com en el govern».

En el tercer capítol, vaig assenyalar que «un sistema social i econòmic que agreuja deliberadament un desastre climàtic planetari és poc probable que posi més èmfasi a mantenir fora de perill a la massa de la població enfront d'aquest desastre del qual es veu obligat a fer-lo. L'única cosa que s'interposa entre nosaltres i l'abandó social és la nostra capacitat per a desafiar als qui ostenten el poder amb la força i prou determinació per a garantir que se satisfacin les nostres demandes».

També vaig argumentar que «la lluita de classes que emprenem ha de basar-se en una solidaritat activa per la supervivència». Això ha de significar vincular les lluites pràctiques per a garantir la protecció de les comunitats enfront dels efectes del clima amb l'objectiu de la transició cap a una societat justa i sostenible. Vaig concloure que «davant la crisi existencial a la qual ens enfrontem, simplement no hi ha un altre camí a seguir».

 

Negació del canvi climàtic

En 2025, ha quedat encara més clar que el canvi climàtic és un problema apressant per a la classe treballadora i que cal desafiar als carrers i en els piquets als responsables de la seva intensificació. La segona administració Trump ha assenyalat un canvi estratègic per part de les empreses de combustibles fòssils i els seus facilitadors polítics, de manera que les picades d'ullet al «capitalisme verd» estan donant pas a una renovada i temerària negació del canvi climàtic.

Mother Jones va informar al març sobre un discurs que el secretari d'Energia de Trump, Chris Wright, va pronunciar davant una reunió de «peixos grossos del petroli i el gas». Va assegurar a la seva audiència: «Estem aplicant sense complexos una política de més producció i infraestructura energètica estatunidenca, no menys». També els va dir que «el govern de Trump tractarà el canvi climàtic com el que és, un fenomen físic global que és un efecte secundari de la construcció del món modern. Tot en la vida implica una compensació».

Els efectes preliminars d'aquesta «compensació» acaben de veure's en les catastròfiques inundacions de Texas. Aquesta catàstrofe ha posat de manifest no sols la negativa de l'administració Trump a prendre's de debò l'escalfament global, sinó també la seva disposició a esbudellar els sistemes necessaris per a protegir les comunitats enfront de les condicions meteorològiques extremes i altres efectes del clima. Com van assenyalar els periodistes d'Associated Press Michael Biesecker i Brian Slodysko, «antics funcionaris federals i experts externs fa mesos que adverteixen que les profundes retallades de personal del president Donald Trump en el Servei Meteorològic Nacional podrien posar en perill vides humanes».

Però no són només els negacionistes del canvi climàtic que envolten a l'administració Trump els que impulsen la campanya per a maximitzar l'extracció de combustibles fòssils sense importar les seves conseqüències destructives. Al Canadà, l'exenviat especial de l'ONU per a l'Acció Climàtica i les Finances, el primer ministre Mark Carney, lidera l'ofensiva.

El mes passat, l'Ecology Action Centre va emetre un comunicat en resposta a la Llei de Construcció del Canadà (Projecte de Llei C-5) del Partit Liberal. En ell s'assenyalava que aquesta legislació «atorgaria al Govern del Canadà la facultat d'eludir els controls i equilibris crucials continguts en la Llei d'Avaluació d'Impacte (Projecte de Llei 69) per als projectes considerats «projectes de construcció nacional»». Això «podria accelerar la construcció d'infraestructures energètiques i d'extracció arriscada de recursos, soscavar el deure del Canadà de consultar a les Primeres Nacions i atorgar al Govern el poder d'eludir les avaluacions d'impacte necessàries per a projectes potencialment perjudicials». El centre va concloure raonablement que «el consens és absolutament clar: amb incendis forestals devastadors, pèrdua de biodiversitat i tempestes més freqüents i intenses ja a les nostres portes, simplement no podem permetre'ns accelerar projectes miops i desastrosos per al medi ambient».

No obstant això, el Govern de Carney, secundat per un consens virtual entre les províncies, ha decidit clarament que la resposta al proteccionisme estatunidenc ha de ser l'eliminació de les limitades restriccions que existeixen sobre els interessos dels combustibles fòssils i la mineria. En efecte, els governs federals i provincials, inclosos els encapçalats pel NDP, estan adoptant un enfocament que difereix poc del proposat pel secretari d'Energia de Trump.

És evident que s'estan marcant unes orientacions polítiques que faran encara més irreparable la relació trencada del capitalisme amb el món natural. Al mateix temps, el col·lapse climàtic està afectant cada vegada més greument a les persones pobres i de classe treballadora. Això és així fins i tot als països històricament privilegiats, però de forma encara més catastròfica en tot el Sud Global.

A mesura que els efectes de l'escalfament global pertorben les nostres vides laborals i amenacen les nostres comunitats amb devastadors fenòmens meteorològics extrems, la lluita per la justícia climàtica s'ha convertit en un component vital de la lluita de classes. Els nostres sindicats, moviments socials i organitzacions comunitàries han d'incorporar en les seves perspectives i plans la tasca immediata de garantir que les poblacions no siguin abandonades davant la intensificació dels impactes climàtics i l'objectiu a llarg termini d'una societat justa i sostenible. La nostra pròpia supervivència no exigeix menys.

 

John Clarke és escriptor i organitzador jubilat de la Coalició d'Ontario contra la Pobresa (OCAP). Segueix en Twitter en @johnocap i en el seu blog en johnclarkeblog.com.

 

Traduït de Canadian Dimension: https://canadiandimension.com/articles/view/when-climate-becomes-class-war