Ja fa uns dies, a Catarsi Magazin em varen publicar aquest article:

Crisi econòmica i pandèmia: possibles alternatives

És possible d'utilitzar la crisi per donar la prioritat al manteniment i la millora del nivell de vida de la majoria de la població? Quin tipus d'enfocament econòmic i quines forces socials es necessiten per implementar-lo

 

25 de juny de 2020

 

La pandèmia de la COVID-19 ha fet parar el funcionament «normal» de l’economia mercantil capitalista. El que ha continuat funcionant ha estat gràcies a les mesures preses pels estats: bàsicament un cert manteniment dels ingressos via l’atur parcial que suposen els ERTOs, i els préstecs garantits i altres ajudes a les empreses i autònoms que, almenys teòricament, haurien de compensar les pèrdues en la seva xifra de vendes i la seva rendibilitat. I també per la Unió Europea (UE), mitjançant un fons de garantia per crèdits del Banc Europeu d’Inversions (BEI), un fons de reassegurança (SURE) a les suspensions d’ocupació o reduccions de jornada, una línia de crèdit temporal i excepcional del Mecanisme Europeu d’Emergència (MEDE) per mesures sanitàries relacionades amb la pandèmia, i sobretot, la intervenció del Banc Central Europeu (BCE) per a comprar deute públic i privat en el mercat secundari (fins ara per 1,5 bilions d’euros), és a dir que el BCE els hi recompra als bancs privats després que aquests l’hagin comprat inicialment, ja que el BCE no el pot comprar directament. A més, ara la Comissió Europea (CE) ha proposat un Fons de Recuperació de 750 bilions d’euros que veurem com acabarà després del llarg procés de negociació que li espera en el marc de la UE.

És a dir, els estats i la UE, el sector públic en definitiva, ha substituït temporalment al mercat com a font de finançament i com a forma de funcionament de l’economia. Una espècie de «socialisme» de la que no s’ha d’oblidar la seva naturalesa real i verdadera: no hi ha, en general, intervenció sobre la producció de béns i serveis (com sí que passa quan hi ha una guerra o en una societat que estigui realment en transició al socialisme) sinó que del que es tracta és de preservar l’economia capitalista de mercat amb una certa «congelació» de l’economia. No es tracta de modificar res essencial del funcionament de l’economia capitalista, sinó de mantenir tot el que sigui possible en espera que es pugui tornar a la «normalitat» com més aviat millor. Per a la gran majoria de països capitalistes del que es tractaria, si fos possible, és de mantenir aquesta situació de tutela de l’estat sobre l’economia, el que alguns han anomenat «socialisme de congelació», durant el menor temps possible. Des d’aquest punt de vista, el que es voldria és que un cop hagi passat l’amenaça sanitària, s’hagin pogut preservar els ingressos per tal que torni el consum, les empreses puguin vendre i recuperar els seus nivells d’activitat i els seus marges de benefici. Aquesta dinàmica potser podria funcionar si la crisi sanitària hagués estat curta però, des del moment que s’ha allargassat, aquesta «congelació» de l’economia no evita la degradació de les oportunitats que es pugui recuperar ràpidament, tal com es preveu per part de la major part dels organismes internacionals públics (el darrer l’OCDE) i també dels centres de predicció privats.

En la situació actual, la crisi econòmica segueix la seva pròpia dinàmica autònoma. Des del punt de vista de l’oferta, les restriccions que afecten tant al treball com a les cadenes de proveïdors acaben per fer reduir la capacitat de producció de les empreses, i mentrestant alguns sectors romanen en «estat de confinament» de forma duradora (turisme, restauració, espectacles, cultura, …). I malgrat les ajudes de l’estat o la UE que s’han esmentat abans, l’impossibilitat, total o parcial, de vendre els productes i els serveis persistirà durant un temps que afectarà la rendibilitat de moltes empreses que hauran de plegar o d’ajustar la seva oferta a aquesta nova situació per a intentar mantenir una rendibilitat mínima. Preocupades, doncs, per la seva supervivència, les empreses deixaran d’invertir, la qual cosa afectarà, sens dubte, al nombre de treballadors de la plantilla, ja que es veuran obligades a fer ajustos de disminució de l’ocupació per a mantenir una mínima rendibilitat. Al mateix temps, des del punt de vista de la demanda, i vista la situació d’incertesa existent, res fa pensar que les famílies gastaran ràpidament el que han estalviat durant aquests mesos de confinament, i moltes d’elles hauran vist disminuir els seus ingressos malgrat les ajudes rebudes en els casos d’atur parcial per ERTOs, i tenint en compte que l’atur global augmentarà de forma important, tal com ha previst, entre d’altres, l’Organització Internacional del Treball (OIT). S’entrarà en una època en què les famílies es veuran forçades a estalviar i en conseqüència, molt probablement, la demanda de consum de béns durables i de certs serveis continuarà essent baixa per força temps.

Aquest doble xoc, de l’oferta i de la demanda, ens pot conduir de forma ràpida a una crisi duradora en què les empreses intentaran sobreviure i reconstituir els seus marges de vendes i de beneficis i faran ajustos. Baixarà la demanda d’inversió en mitjans de producció i béns d’equip i en l’àmbit de l’ocupació augmentaran els acomiadaments. Això disminuirà els ingressos de les famílies, reduirà més els nivells de la demanda i conduirà a menys inversions, fallides d’empreses i més acomiadaments. El bucle d’una veritable crisi econòmica. L’economia capitalista intentarà buscar un nou equilibri que, en molts sectors, sens dubte, i probablement també globalment, serà molt inferior al d’abans de la crisi a l’àmbit d’inversions, rendibilitat, ocupació, ingressos i nivell de vida en general.

Què es pot fer, per part dels governs dels països capitalistes neoliberals, davant d’aquesta crisi econòmica que s’ha anat convertint en autònoma de la crisi sanitària, i que sembla tenir moltes possibilitats d’esdevenir sistèmica? La primera temptació que poden tenir els neoliberals, que creuen en els ajustos «naturals» de l’economia, és la d’eliminar ràpidament les ajudes excepcionals del sector públic a les empreses i les famílies i deixar que el sistema s’ajusti tot sol. Per aquesta gent podríem estar davant de la possibilitat d’accelerar una nova «destrucció creadora» (desaparició de les empreses obsoletes i aparició de noves empreses rendibles amb les corresponents conseqüències sobre l’ocupació) tot afavorint la digitalització de l’economia. En el neoliberalisme això no és necessàriament contradictori amb algunes mesures de suport públic a la demanda (d’arrel keynesiana) per tal que l’arribada a un nou equilibri sigui menys dolorosa socialment i per compensar la manca de demanda del sector privat. Amb aquesta política hi hauria acomiadaments de treballadors en alguns sectors econòmics mentre que en d’altres (els que gaudissin de la despesa pública) hi podria haver noves contractacions.

Ara bé, és una política que té molts riscos i que planteja molts dubtes: fins a quin punt creixerà l’atur?; com s’ha de fer l’estímul pressupostari, amb més despesa pública o amb baixades d’impostos i col·laboracions sector públic/sector privat a l’hora d’oferir serveis públics, que són les opcions preferides pels neoliberals?; quina magnitud ha de tenir aquest estímul? Quin risc existeix que aquesta «economia digital» no afavoreixi ni la productivitat ni el creixement econòmic i, en canvi, promogui ocupacions de baixa gamma, mal pagades i precàries, com ha passat aquests darrers anys amb els Glovo, Airbnb, Uber, Cabify, etcètera? Es pot tenir la seguretat que el suport a l’economia serà suficient o bé la demanda (de consum i d’inversió) continuarà essent massa feble, l’ocupació creada insuficient i les empreses, amb una rendibilitat escassa, faran fallida? S’ha de tenir en compte que el punt de partida de la majoria d’economies europees, especialment les del Sud, ja no era especialment pròspera abans de la crisi sanitària i s’havia basat, en part important, en el creixement de les economies emergents i especialment de la Xina. No sembla una alternativa massa fiable.

Una segona opció seria la de continuar amb una economia «congelada» amb el suport del sector públic. Podria ser una alternativa possible si la crisi sanitària i la crisi econòmica continuen per molt temps i, potser, s’agreugen, i si el BCE està disposat, com sembla, a donar el suport que faci falta a les economies europees (i el mateix als EUA i a les altres economies grans). Es podria, doncs, imaginar una situació en què es mantingui o, fins i tot, s’augmenti el sistema d’atur parcial amb els ERTOs, tot substituint a les empreses en el pagament dels salaris, i a més l’ampliació de les ajudes directes i els préstecs garantits pel sector públic a les empreses. Es donaria suport a la demanda de consum de les famílies i a la inversió de les empreses que veurien alguna expectativa de poder vendre els seus productes. Tot plegat amb l’objectiu d’evitar fallides d’empreses i limitar l’atur tot el que sigui possible, per tal de frenar l’espiral de la crisi econòmica. I si s’aconseguís conservar el teixit productiu, o una part important d’aquest, les necessitats per a un rellançament socialment sostenible serien menys importants que en el primer cas. En definitiva, la substitució de l’economia mercantil capitalista pel sector públic s’hauria de mantenir fins que aquella pugui tornar a funcionar de forma autònoma.

Però aquesta política tampoc estaria exempta de riscos. Les polítiques de protecció per evitar la fallida de les empreses no sempre suposen el manteniment de l’ocupació perquè, a vegades, les empreses utilitzen els recursos que se’ls hi faciliten per a restablir la seva competitivitat i, en alguns casos, això pot suposar, fins i tot, l’acomiadament de treballadors per tal de reduir costos. El més important és, però, que una política global per salvar les empreses i l’ocupació no resol el tema de la política econòmica futura. Perquè per salvaguardar l’ocupació el sector públic hauria de garantir que les empreses fossin rendibles, fessin beneficis. I això suposaria, necessàriament, facilitar-los una fiscalitat favorable, la reducció de les restriccions legals i la liberalització del mercat de treball. Per afavorir la competitivitat i la innovació de les empreses caldria que el sector públic es tornés a posar al servei dels interessos del capital contra els del treball, que és l’essència del neoliberalisme. I de la mateixa manera que, quan ha convingut, s’ha establert una espècie de «socialisme» temporal per salvar l’ocupació, immediatament passaria a ser urgent una fase de liberalització per, teòricament, «crear llocs de treball». Un cop hagi passat la crisi es reprendria la lògica de l’acumulació del capital: abans la crisi obligava el sector públic a protegir les empreses de la fallida per salvar l’ocupació, ara el creixement i la productivitat obligaran el sector públic a aixecar les restriccions que afecten aquestes mateixes empreses en nom de la creació d’ocupació. Si la creació d’ocupació es deixa en mans  del mercat, el sector públic només podrà ser un simple col·laborador dels mecanismes de mercat. Si es pensa que els llocs de treball són creats per l’acumulació privada de capital i que l’economia es limita a una necessitat infinita d’acumulació privada, la funció del sector públic serà només la d’acompanyar la recerca de beneficis pels capitalistes privats i, per tant, la de dedicar-se a substituir al sector privat quan aquest no pugui complir amb les seves necessitats d’acumulació i de beneficis i de donar-li els mitjans per expandir-se quan ho pugui fer tot sol.

Una tercera possibilitat implicaria partir d’una altra concepció de l’economia. L’economia hauria de ser el mitjà que ens permetés bàsicament respondre a les necessitats socials, de la majoria de la gent, perquè tothom pugui viure de la millor manera possible, autònomament, sobiranament. Una economia que no respongui als interessos del capital sinó a les necessitats de la vida de la gent. Unes necessitats que es defineixen de manera comuna, conjuntament, planificadament de forma democràtica, participativa, autogestionada. En aquest context, radicalment diferent, les empreses també tenen unes funcions diferents: ja no són el mitjà per donar valor continuadament al capital, sinó que es converteixen en un col·lectiu de treball que intenta respondre a les necessitats definides col·lectivament. Aleshores, l’ocupació ja no dependria de les necessitats de l’acumulació del capital sinó de les necessitats socials. En una economia/societat d’aquest tipus la prioritat ja no és la de salvar les ocupacions «en si mateixes», sinó assegurar la satisfacció de les necessitats esmentades. L’acció del sector públic es fa en funció de les necessitats socials. Com que la prioritat és que tothom pugui viure de forma digna, hi ha d’haver una garantia que tothom tindrà la seva ocupació o una renda universal equivalent assegurada. El sector públic podria prioritzar empreses i sectors econòmics, i si cal nacionalitzar-los/socialitzar-los, en funció de certs criteris: quins béns i serveis es produeixen, quines repercussions tenen sobre el medi ambient, com s’organitza la producció i a què es dediquen els possibles beneficis, quin paper han de tenir les empreses públiques, les cooperatives i empreses d’economia social, les petites empreses i els autònoms privats, hi hauria limitacions estrictes a les deslocalitzacions i a les relacions amb paradisos fiscals, etcètera.

El gran tema és si és possible d’utilitzar la crisi per donar la prioritat al manteniment i la millora del nivell de vida de la majoria de la població, en lloc de dedicar-se a salvar al capital privat tot utilitzant, per cert, l’excusa de salvar l’ocupació. Si del que es tracta és d’organitzar la vida de la gent i, per tant, l’economia i la societat, d’una altra manera, sembla imprescindible que el sector públic tingui un paper central i fonamental a l’hora de definir i ordenar la producció dels béns i serveis, així com la seva distribució entre la gent i les relacions econòmiques i socials que han d’organitzar i coordinar la convivència i el funcionament de la societat. Ara bé, en una societat tan globalitzada com l’actual, és possible fer tot això, que sembla radicalment necessari, en un sol país? I és possible fer-ho sense l’existència d’uns moviments socials (sindicals, ecologistes, feministes, cooperativistes, anticapitalistes, etcètera) i polítics que siguin suficientment forts i estiguin convenientment organitzats per aconseguir-ho? Aquestes són, em sembla, i més després de la darrera experiència a Grècia, les grans qüestions pels moviments i les forces de l’esquerra transformadora ara com ara.

Nota final: Evidentment, aquestes ratlles són deutores de molts articles (i molts autors) que he llegit aquestes darreres setmanes (i encara me’n queden molts per llegir perquè, tot i intentar seleccionar, encara en tinc un pilot gran). És just, però, dir que m’han influït i inspirat de manera especial els articles que han escrit sobre el tema el periodista econòmic Romaric Godin i l’economista Michael Roberts.