COVID-19 i crisi econòmica: apunts sobre què fer

Ja fa unes setmanes a Catarsi em varen publicar aquest article:

COVID-19 i crisi econòmica: apunts sobre què fer

La Unió Europea té eines per parlar la crisi econòmica i social per la que estem passant. En aquest article es fa un repàs de les opcions i les seves límitacions.

• Per Antoni Soy
• 12 de maig de 2020

Davant de la crisi econòmica provocada pel coronavirus, i referint-nos particularment als països europeus, les principals alternatives que es plantegen per superar-la, en cap cas posen en qüestió el capitalisme. Al contrari, com a molt es plantegen alguna reforma, que permeti sortir de la crisi com més ràpidament millor, sempre en el marc de l’estructura econòmica i social capitalista.

Què es fa i què es podria fer des de la Unió Europea?

En primer lloc, la proposta oficial de la UE, que segueix els principis del neoliberalisme/ordoliberalisme alemany més ortodox, és que tant els estats com les empreses/autònoms rebin crèdits (s’endeutin encara més), que evidentment hauran de tornar, en general condicionats al compliment de mesures d’ajust i d’austeritat molt estrictes. Així, almenys fins ara, s’han previst tres tipus d’actuacions: primera, un fons de garantia, habilitat pels estats, del Banc Europeu d’Inversions (BEI) de 25.000 milions d’euros (2.200 correspondrien a Espanya) amb el que es pugui donar suport a 200.000 milions d’euros de crèdits a les empreses (18.000 milions per Espanya); segona, un fons de reassegurança (anomenat SURE) de les ajudes nacionals a la suspensió de l’ocupació o la reducció de jornada de 100.000 milions d’euros, de nou amb la garantia dels estats, que s’anirà prestant als països segons les seves necessitats; tercera, una línia de crèdit temporal i excepcional del Mecanisme Europeu d’Emergència (MEDE) de fins a un 2% del PIB (a Espanya uns 25.000 milions d’euros) sense condicions (caldrà veure si això canvia quan passi el període excepcional) sempre que s’utilitzi només per a finançar despeses sanitàries directes o indirectes, de cura o de prevenció de la COVID-19 (hauran de presentar un «pla de resposta a la pandèmia» i tindrà una durada fins a desembre de 2022 amb possibilitat d’extensió).

A part d’això, Espanya podria accedir a rebre altres crèdits del MEDE però condicionats a unes dures mesures d’ajust i d’austeritat que, a més, la faria endeutar de forma important. Segons els càlculs que ha fet l’OFCE (Observatoire Français des Conjuctures Économiques) amb el conjunt d’aquestes actuacions Espanya s’estalviaria uns 680 milions d’euros en interessos, un 0,05% del PIB, cosa que no és pas una gran quantitat en un moment en què la magnitud de recursos necessaris és molt important.

Finalment, es parla d’un pla de reconstrucció posterior a la crisi sanitària (un «Recovery Fund») que de moment no s’ha concretat en res. No se sap com funcionarà (amb més títols de deute? Amb intervenció del BCE? Amb crèdits o subvencions/transferències? Amb quines repercussions sobre el deute dels països?), ni amb quina quantitat es dotarà ni d’on sortiran aquests fons, ni quan se’n podrà disposar, ni per quant de temps. De moment, la majoria de coses encara estan obertes. El que sí se sap, però, especialment en els països del sud, és que hi ha hagut un gran decreixement del PIB, un gran augment de l’atur, i un més que previsible augment del dèficit i del deute públics que, en tots els casos, poden anar a més. D’altra banda, no s’ha d’oblidar que l’experiència històrica i el corpus legal de la UE ens diuen que el marc europeu no està construït per a cap solució cooperativa o solidària, sinó més aviat el contrari. En definitiva, el que s’està proposant des de la UE són, bàsicament, més crèdits (més endeutament) i una quantitat total de recursos mobilitzats manifestament insuficients.

Moltes empreses espanyoles que han demanat al BCE la compra del seu deute corporatiu són grans empreses: Telefònica, Naturgy, Abertis, Iberdrola, Red Elèctrica, Repsol, Enagás, Ferrovial, etcètera. Sembla que, novament, veuran com se les ajuda a refinançar el seu deute amb diners públics, ara amb l’excusa de la crisi sanitària.

De fet, fins ara l’única intervenció d’una certa entitat és la del Banc Central Europeu (BCE) que ha posat a disposició uns 750.000 milions d’euros per a comprar deute públic i també privat per donar suport a la liquiditat del mercat i evitar que les primes de risc dels països es disparin. Ara bé, com que el finançament directe del BCE als estats està expressament prohibit a l’article 123 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), és la banca privada la que compra el deute públic dels estats i després el BCE el recompra als bancs privats. Una privatització de l’endeutament dels estats amb la garantia del BCE. Un deute que al final acaben pagant les classes populars amb els seus impostos presents o futurs. A més, molt sovint aquests recursos es queden encallats en els bancs, que són els que fan d’intermediaris, o serveixen per refinançar deutes preexistents. D’altra banda, el BCE no només compra deute públic, sinó també privat, d’empreses. De moment, moltes empreses espanyoles que han demanat al BCE la compra del seu deute corporatiu són grans empreses: Telefònica, Naturgy, Abertis, Iberdrola, Red Elèctrica, Repsol, Enagás, Ferrovial, etcètera. Sembla que, novament, veuran com se les ajuda a refinançar el seu deute amb diners públics, ara amb l’excusa de la crisi sanitària.

Una segona opció que no ha passat, i segurament no passarà, de ser teòrica, és que la UE (un Tresor Europeu que ara no existeix i que s’hauria de crear) emetés eurobons/coronabons i que fos la UE, i no els estats individuals, la que s’endeutés: una mutualització del deute. Els que propugnen aquesta opció, que suposaria alguns sacrificis pels països europeus del nord i del centre, pensen que d’alguna manera es compensaria una situació, l’actual, en la qual els primers països aconsegueixen importants beneficis en forma de superàvits de la seva balança exterior mentre els països del sud tenen dèficits exteriors. Evidentment, la seva implementació depèn totalment de la voluntat política. Com ja sabem, s’hi oposen els països del nord i centre d’Europa i ho voldrien els del sud, incloent-hi probablement França. I no és per casualitat, ja que l’emissió dels eurobons mutualitzats faria augmentar els costos de finançament (i les primes de risc) pel primer grup de països i faria disminuir els del segon grup de països. Exactament el contrari del que passa ara. Tanmateix, l’emissió d’eurobons continuaria augmentant l’endeutament i no sortiríem del cercle viciós del deute.

Una tercera possibilitat, que la Reserva Federal (FED) dels EUA o el Banc d’Anglaterra (BoE) o el Banc Central de la Xina, entre d’altres, ja han posat en pràctica en quantitats molt importants, encara que sigui temporalment, és que el BCE actués realment com a banc central, prestador de diners en darrera instància, i emetés diners sense límit i els fes arribar directament als Estats, regions, treballadors, consumidors, pimes, autònoms, etcètera per fer front al gran xoc econòmic que suposa aquesta crisi i, evidentment, sense que això fos en cap cas un deute que calgués retornar. Estem parlant de la monetització dels deutes públic i privat, almenys mentre sigui necessari. De nou, ens trobem aquí amb un escull que només una decisió política podria superar: l’article 123 del Tractat de Funcionament de la UE (TFUE) que prohibeix explícitament que el BCE pugui finançar directament als estats i als altres agents econòmics. Els que s’oposen tècnicament a aquesta opció diuen que: primer, això crearia inflació, cosa que ara mateix amb la depressió econòmica que hi ha i que hi haurà és pràcticament impossible; segon, que això faria que l’euro perdés valor, però una moneda només perd (o guanya) valor respecte a una altra, i ara mateix ni el dòlar (l’economia dels EUA) ni el iuan (l’economia de la Xina) estan en el seu millor moment i, per tant, és molt improbable que l’euro perdi valor respecte a aquestes dues monedes, almenys a curt termini. Al contrari, en les actuals circumstàncies, si hi hagués inflació i devaluació podrien acompanyar la represa de la producció i de la renda.

Els límits del keynesianisme en la situació actual

Aquesta és una opció que actualment defensen cada cop més economistes neokeynesians, almenys a curt termini mentre durin els efectes més importants de la crisi, així com postkeynesians o partidaris de la Teoria Monetària Moderna (TMM), que no hi veuen problema tampoc a mitjà i llarg termini sempre que la producció i l’activitat econòmica es recuperin.

El que els economistes keynesians, que defensen aquesta tercera opció, pensen és que si els governs gasten molt (directament o amb la col·laboració dels bancs centrals si és necessari), això farà que les famílies també consumeixin més i que els capitalistes inverteixin més. En definitiva, com assenyala Michael Roberts en un article molt recent que hi haurà una demanda efectiva suficient. I que amb això es tornarà a aconseguir la plena ocupació, i que el capitalisme pugui continuar funcionant, amb alguna reforma secundària, sense que calgui fer cap canvi essencial en l’estructura econòmica i social del sistema capitalista: ni en els bancs, ni en les grans empreses, ni en el mercat de valors, etcètera.

Evidentment, tot i que totes elles mantenen l’estructura econòmica i social essencial del capitalisme intocable, des de la perspectiva dels que ja tenen com a objectiu el manteniment del sistema capitalista, les tres opcions presentades tenen diferències importants. Així, no és ben bé el mateix la primera opció —basada en l’endeutament i l’austeritat—, que la segona —on almenys se suavitzarien les condicions de l’endeutament i ja veuríem què passaria amb l’austeritat—, o que la tercera —en la qual es limitaria dràsticament l’endeutament i, en principi, també l’austeritat—. La primera correspondria a un neoliberalisme/ordoliberalisme ortodox, la segona a un social-liberalisme o socialdemocràcia molt moderada, i la tercera a una socialdemocràcia més tradicional. I no oblidem que els títols de l’endeutament són posseïts, en la seva major part, per aquells que Marx o Keynes anomenaven els rendistes: institucions financeres, grans empreses multinacionals i, en definitiva, les elits de l’1% dels més rics. I que els que acabaran pagant el deute públic que es genera són les classes populars amb els impostos presents o futurs.

La gran qüestió, però, és fins a quin punt són realistes aquestes opcions keynesianes? Fins a quin punt aquesta generositat monetària (emetre diners) i fiscal (despesa pública) serà gastada o pel contrari serà estalviada/emmagatzemada? Fins a quin punt pot ser que sigui utilitzada en inversions improductives (per exemple actius financers o immobiliaris, especulatius) i no en activitats productives i en ocupació? Fins a quin punt funcionarà el que s’anomena el «multiplicador keynesià» (és a dir, que un determinat augment de la despesa pública donarà lloc a un augment igual o superior del PIB), quan estudis recents semblen demostrar que aquest multiplicador té efectes més aviat limitats en l’augment del creixement del PIB, ja que en una economia capitalista el que és realment important perquè l’economia revisqui no és el consum dels treballadors sinó la inversió que realitzen les empreses capitalistes que depèn de la taxa de beneficis i dels beneficis que s’aconseguiran?

Apunts per a una alternativa

Podria ser que la duració i la profunditat d’aquesta crisi pandèmica creés les condicions perquè el valor del capital es devalués molt a partir de les fallides o tancaments —definitius o temporals— d’empreses, que les firmes capitalistes més febles s’haguessin de liquidar i que les empreses tecnològicament més avançades i més rendibles n’agafessin el control en un marc de rendibilitat més elevada. Però com diu Roberts, això està per veure. Fins a quin punt hi haurà una destrucció de capital suficient, especialment tenint en compte que la majoria dels fons dels rescats estan dedicats al manteniment de les empreses, no de les famílies. És per això, que, ell considera (i molts altres hi estem d’acord) que el final dels confinaments sanitaris no donaran lloc a una sortida de la crisi econòmica en forma de V, o fins i tot de U, amb una recuperació econòmica relativament ràpida per a tornar a la situació «normal» anterior. Sembla més probable, des d’aquest punt de vista, que qualsevol recuperació després de la crisi provocada per la pandèmia serà més llarga i donarà lloc a una expansió que estarà per sota de la tendència prèvia almenys durant uns quants anys.

Ara bé, davant d’aquesta situació, tenint en compte que la crisi econòmica que seguirà a la crisi sanitària va per llarg i que sembla que necessàriament caldrà (o que almenys obre la possibilitat de) replantejar moltes coses, què s’hauria de fer o, almenys, d’intentar fer? En un article recent deia que l’economia ha de servir perquè la població, tota la població, tingui una vida adequada: n’hi podríem dir economia per a la vida. Això vol dir satisfer les necessitats bàsiques i essencials de tota la població, insisteixo. Ara estem davant d’una crisi sanitària mundial gravíssima que anirà acompanyada, segons totes les estimacions (públiques i privades), d’una crisi econòmica mundial també molt important. És una situació en què es produeix una gran tensió/contradicció entre la vida de les persones i els interessos de les elits. I concloíem que tornem a estar en el moment de triar entre «socialisme o barbàrie» o, adaptant-ho als nostres dies, entre «la vida de la gent o els beneficis del capital».

Si el que ens interessa és la vida de la gent, l’exercici de les sobiranies per part de les persones, necessitem el que en dèiem una economia per a la vida. I el primer que ens hem de preguntar és si aquest tipus d’economia és possible, o no, en una economia capitalista. I, en particular, en la seva versió neoliberal globalitzada que hem viscut en els darrers anys, i en la que encara vivim. Una economia en la qual, com ja va explicar Marx, la producció i la inversió es fan en funció del benefici que se’n podrà treure. I aquest benefici depèn de la capacitat/habilitat dels capitalistes per explotar suficientment a les classes treballadores en comparació amb el que han invertit en mitjans de producció i tecnologia. Una economia que, com s’ha pogut veure, i depenent del tipus de països, provoca grans desigualtats, pobresa, armamentisme i guerres, malnutrició i fam, migracions i refugiats, deutocràcia, escalfament global i crisi climàtica, pandèmies, etcètera. I la resposta és que una economia capitalista, i més encara neoliberal i globalitzada, no és compatible amb una economia per a la vida.

Per això, davant d’una crisi que posa de manifest molt clarament els límits del capitalisme mundial i globalitzat, neoliberal, actual caldria fer propostes radicals (de les que van a l’arrel de les coses), amb una reivindicació del que és públic, comunal, cooperatiu, la protecció i la qualitat del treball i de l’entorn natural, la centralitat dels serveis públics, la nacionalització dels sectors estratègics, etcètera. Tal com deia l’economista francès Cédric Durand en una entrevista recent: «el repte d’aquesta crisi no és pas el de salvar l’economia, sinó el de planificar la seva transformació». Òbviament una planificació democràtica, descentralitzada i participativa.