Fa una setmana i mitja que a El PuntAvui em varen publicar aquest article:

Tribuna

Recuperació escassa

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

Fa pocs dies, la Comissió Euro­pea (CE) va pre­sen­tar la seva pro­posta per a un pla de recu­pe­ració euro­pea, lli­gat al pres­su­post a llarg ter­mini (2021-2027) de la Unió Euro­pea (UE). Aquesta pro­posta, que s’ano­mena “Next gene­ra­tion EU”, supo­sa­ria, diuen, 750 bili­ons d’euros per als països euro­peus. Teòrica­ment, 500 bili­ons en forma de sub­ven­ci­ons i 250 en forma de préstecs en un període de dos a tres anys.

Però, quan s’ana­litza més con­cre­ta­ment, la dis­tri­bució exacta no és tan clara: sem­bla com si 190 bili­ons es repar­ti­ran en el marc del pres­su­post euro­peu (dels quals no és del tot clar quins seran en forma de sub­ven­ci­ons i quins en forma de crèdits) i, de la resta, la “Reco­very and resi­li­ence faci­lity”, amb 560 bili­ons, 310 serien en forma de sub­ven­ci­ons i 250 en forma de préstecs. S’ha esti­mat que l’Estat espa­nyol podria rebre 77 bili­ons en forma de sub­ven­ci­ons i 63 en forma de préstecs. Encara que les quan­ti­tats puguin fer impressió, la majo­ria d’experts con­si­de­ren que es que­da­ran molt cur­tes davant de les neces­si­tats reals de recur­sos. De fet, alguns càlculs esti­men que l’impacte econòmic del pla només serà, com a màxim, del 0,56% del PIB de la UE durant qua­tre anys, i pot­ser en els dos pri­mers podria arri­bar al 0,86%.

Tan­ma­teix, això és una pro­posta que ara tindrà un llarg recor­re­gut de nego­ci­a­ci­ons abans de ser apro­vada per una­ni­mi­tat per tots els països de la UE, i ja se sap que a alguns països del nord no els agrada que hi hagi sub­ven­ci­ons. Es pre­veu que dura­ran fins al desem­bre 2020 i que el pla no es podrà imple­men­tar, en el millor dels casos, fins al gener de 2021. I ningú és capaç de pre­dir com que­darà després d’aquest llarg procés i amb la neces­si­tat d’una­ni­mi­tat. D’altra banda, de moment no és gens clar si per rebre aquests diners caldrà o no com­plir cer­tes con­di­ci­ons, con­cre­ta­ment si caldrà pre­sen­tar pro­gra­mes d’ajust o de refor­mes estruc­tu­rals. Tam­poc és clar si les sub­ven­ci­ons o els préstecs s’atri­bui­ran direc­ta­ment als estats mem­bres o ani­ran lli­gats a pro­jec­tes o pro­gra­mes d’inversió específics que podran pre­sen­tar les regi­ons o les col·lec­ti­vi­tats locals o altres orga­nis­mes.

Pel que fa als préstecs que con­certi la UE sem­bla que els països (o les ins­ti­tu­ci­ons cor­res­po­nents) els podran retor­nar a molt llarg ter­mini, tot començant els pri­mers reem­bor­sa­ments a par­tir de 2028. Pel que fa a les sub­ven­ci­ons, és pre­vist de finançar-les a par­tir d’algu­nes taxes d’àmbit euro­peu (sobre les empre­ses digi­tals amb una xifra de ven­des supe­rior als 750 mili­ons d’euros a la UE, sobre les empre­ses que gene­ren impor­tants bene­fi­cis gràcies a l’existència del mer­cat únic euro­peu, sobre les emis­si­ons de diòxid de car­boni) que, com a molt, podrien supo­sar 35 bili­ons d’euros, però sobre­tot a par­tir de les con­tri­bu­ci­ons que cada país fa al pres­su­post euro­peu. És a dir que, per exem­ple en el cas de l’Estat espa­nyol, les sub­ven­ci­ons reals que final­ment rebrà de la UE serien clara­ment infe­ri­ors als 77 bili­ons dels quals parlàvem abans, perquè cal­dria res­tar-li l’apor­tació que l’Estat haurà de fer a la CE per finançar el pres­su­post comu­ni­tari.

Set notes urgents sobre el tancament de Nissan

Ja fa uns dies que a Crític em varen publicar aquest article:

Antoni Soy

@antonisoy

Set notes urgents sobre el tancament de Nissan

Es parla de la nacionalització/socialització de Nissan. Però per fabricar què? Cotxes o altres coses? Cal estudiar-ho bé.

28/05/2020 | 20:07

1-. Primer de tot, voldria expressar la meva solidaritat amb els treballadors de Nissan i de les seves empreses proveïdores, que estan vivint una situació molt difícil i mereixen tot el suport que les institucions públiques, la societat i cadascun de nosaltres els puguem donar.

2-. En Sergi Picazo, que és molt insistent, em demana algunes notes urgents sobre el tancament de Nissan. Jo coneixia bastant bé la situació a Nissan de 2007 a 2010, ja fa molt temps, però no tant des d’aleshores. A més, seran notes esquemàtiques, segur que massa, i, per tot això d’antuvi demano excuses a tothom. Però em diuen que l’actualitat requereix reaccions ràpides. Confesso d’entrada que no és el que m’agrada, però tinc des de fa temps un deute pendent amb CRÍTIC.

3-. El problema principal de Catalunya i de l’estat espanyol en el sector automobilístic és, crec, que cap de les empreses que hi té fàbriques aquí no és ni catalana ni espanyola, i que cap de les dues administracions públiques s’ha preocupat (o pogut) aconseguir una participació significativa en el capital de cap de les empreses, al contrari, per exemple, del que passa a França o a alguns lander alemanys. Evidentment, davant d’una decisió de Nissan de marxar no és el mateix que la Generalitat o l’estat no hi tinguin participació o que n’hi haguessin tingut. Només cal mirar el que està fent França amb Renault o el que faran els lander alemanys, o fins i tot el govern federal, en les empreses automobilístiques on participen.

4-. Crec que des de fa més de deu anys l’aposta principal de Nissan a Europa era a Sunderland, al Regne Unit. Només cal que ens fixem en quins models es va anar decidint fabricar allà i quins aquí. A Barcelona més aviat models antics de Nissan, mentre que a Sunderland es feia el seu model estrella actual, el Qashqai, i algunes de les seves apostes de futur, el Juke SUV i el seu model elèctric Leaf. Per cert, pels que eren/són apocalíptics amb el Brexit, Nissan decideix no tenir cap planta de producció a la Unió Europea (UE) i, en canvi, mantenir la de Sunderland al Regne Unit, tot i que probablement haurà de pagar alguns aranzels per exportar els seus cotxes a la UE.

5-. Tenint en compte les dues notes anteriors, ara, des de la distància temporal (és més fàcil dir-ho que quan et trobes al mig de l’embolic), no tinc gens clar que l’estratègia que es va seguir/s’ha seguit per part de la Generalitat i de l’estat amb Nissan (o amb Seat) fos/sigui la més correcta. I el mateix podem dir del que es feia/fa amb altres empreses automobilístiques en altres comunitats autònomes espanyoles. En definitiva, s’han anat donant subvencions (no crèdits) a aquestes empreses per a projectes d’innovació tecnològica, bàsicament, que havien d’aplicar en les seves plantes. Cal dir que, almenys en algunes ocasions, això es produïa després d’una certa tensió en què l’empresa feia pressió per aconseguir aquestes subvencions a canvi que no hi hagués acomiadaments (o no tants), o que es continués produint un determinat model o amb la promesa que en el futur arribarien nous models a la planta. Des de la facilitat que dóna la distància temporal, insisteixo, potser cal preguntar-se si no hauria estat una millor estratègia, per part de la Generalitat i de l’estat, invertir en la planta a canvi d’una participació en el capital de l’empresa, i/o de la participació en el consell d’administració i altres organismes de la direcció i organització de la producció de l’empresa, com fan el govern francès i els lands i el govern federal alemany. Potser ara es tindrien més coses a dir i a fer quan ens comuniquen que se’n volen anar.

6-. I ara què es pot fer? Avui alguns partits polítics i a les xarxes socials es parla de la nacionalització/socialització de Nissan. Teòricament això està prohibit per la UE i fins i tot invertir/donar ajudes a les empreses està sotmès a moltes limitacions. És cert que França i Alemanya no han fet cas, més d’un cop, a aquestes restriccions i, a més, amb l’actual crisi sembla que la UE està disposada a permetre més flexibilitat en aquest sentit, com es veu en el sector aeronàutic (amb Alitalia o Luthfansa) o en el mateix sector del motor a França o Alemanya, per exemple. Tanmateix, si Nissan acaba marxant com sembla, si es volen salvar els quasi 3.000 llocs de treball de les plantes de l’empresa, no sembla que hi hagi gaire més opció que la nacionalització/socialització. Però per fabricar què? Cotxes o una altra cosa? Caldrà estudiar i tenir en compte moltes coses i prendre moltes decisions que no són ni fàcils ni ràpides desgraciadament.

7-. I què passa amb les empreses proveïdores i amb els seus milers de treballadors? Aquí em sembla que cal distingir dos casos. Una cosa són les empreses mitjanes (o petites) que ja fa temps que han estat treballant per diversificar els seus clients i els seus productes i que no depenen exclusivament de Nissan; en aquest cas, tindran més possibilitats de mantenir-se, tot reorganitzant la seva producció i buscant nous clients locals o internacionals, i en algun cas potser necessitaran ajudes públiques. Una altra cosa són les petites empreses, microempreses o autònoms que només treballaven per a Nissan, les quals necessitaran ajudes públiques força importants per a subsistir i poder reorientar la seva producció, o si no, molt probablement faran fallida.

*** AMPLIACIÓ DE LA PRIMERA VERSIÓ ***

Cinc notes urgents (més) sobre el tancament de Nissan

1.- Tots els països desenvolupats han viscut, a partir d’un determinat moment, un procés de pèrdua de pes de la indústria (del PIB i de l’ocupació), mentre anava guanyant pes el sector serveis. A Espanya això va passar durant els anys setanta. Tanmateix, aquest fenomen, que alguns han anomenat desindustrialització, s’ha de relativitzar perquè una part significativa de l’augment dels serveis és una conseqüència de l’externalització d’activitats que abans es feien dins de les plantes industrials: per exemple, el transport, la neteja, el manteniment d’instal·lacions i maquinària, o també, la publicitat, el màrqueting, la comptabilitat, les gestions administratives. Són els que s’anomenen els serveis a les empreses o els serveis a la producció. En alguns estudis que s’han fet, en el cas de Catalunya s’ha pogut comprovar com, si es consideren la indústria manufacturera i aquests serveis conjuntament, el seu pes en el PIB i en l’ocupació continua estant per sobre del 50%.

2.- La indústria espanyola, especialment la manufacturera, va viure una crisi molt important a partir de les dues crisis del petroli (1973 i 1979) que varen portar al govern del PSOE de Felipe González, a partir de 1982 (en part guiats per l’infame sentència del ministre d’Indústria —Solchaga— que “la millor política industrial és la que no existeix”), a un doble procés. D’una banda, a una reestructuració sectorial molt radical de la indústria, especialment en sectors tradicionals com el de la construcció naval, el siderúrgic o el tèxtil, a part de l’energètic que, tot i formar part de la indústria, no és part de la manufactura. D’altra banda, va començar un procés de privatització d’empreses públiques (algunes rendibles i d’altres no), de forma total (entre les quals Seat, Enasa/Iveco, Transatlàntica, Marsans) o de forma parcial (com ara Endesa, Repsol, Telefònica o Argentaria/Banco Exterior). En total, varen deixar a les arques públiques quasi 25.000 milions d’euros. Però el gran procés de privatitzacions va arribar amb Aznar, que va privatitzar del tot les joies de la corona —Endesa, Tabacalera/Altadis, Repsol, Telefónica, Gas Natural, Argentaria—, amb uns ingressos de 30.000 milions d’euros. D’altra banda, Rajoy va privatitzar el 49% d’AENA.

3.- Però les dues grans idees neoliberals, que el millor és no tenir política industrial i que cal privatitzar perquè la gestió pública no funciona i és molt millor la gestió privada o, com a màxim, els acords per a la gestió público-privada, ja havien fet forat i havien vingut per quedar-se, tant a l’estat espanyol com a la majoria de CCAA, amb alguna il·lustre excepció, com el cas d’Euskadi, on sempre han pensat que la política industrial pública era essencial per poder construir un país com cal.

4.- Simultàniament, s’havia anat produint el procés de financiarització de l’economia, amb un pes cada vegada més important del sistema financer a l’economia. Els bancs i les caixes (mentre van existir) van decidir, amb l’aquiescència dels governs de torn, que el finançament de la indústria manufacturera no era el seu objectiu, i que preferien dirigir el seu negoci —a més de les actuacions pròpiament financeres— cap a la indústria energètica (que recordem que no és manufacturera), cap al turisme i els seus sectors relacionats (restauració, comerç) i cap al sector immobiliari (construcció). Amb això, quan va arribar la crisi de 2008 es va veure que havien contribuït a fomentar les bombolles financera, immobiliària i turística que, quan varen explotar, varen agreujar la crisi espanyola i van fer que fos necessari rescatar la banca amb més de 60.000 milions d’euros, que encara no han tornat. De fet, contribuïen al fet que España jugués el paper que se li havia assignat en l’àmbit geopolític europeu en el marc de l’Unió Econòmica i Monetària i l’euro: ser el lloc on els europeus del nord tenen les seves segones residències, venen a fer les seves vacances per gaudir del sol i de la platja a un preu relativament bo. Mentrestant, ells es dediquen a la indústria manufacturera els productes de la qual els comprarem, entre altres, nosaltres amb els diners que ells es gasten aquí i amb els crèdits que ens donen, si convé. Ells van tenint superàvits en els seus comptes exteriors i nosaltres anem acumulant dèficits i ens hem de continuar endeutant, bàsicament amb ells mateixos.

5.- És a dir, a Espanya i a la majoria de les seves CCAA no hi ha hagut una política industrial pública i activa, digna d’aquest nom, si més no des de l’infame asseveració de Solchaga. I d’aquella pols, vénen aquests fangs quan parlem del cas de Nissan i de les empreses proveïdores que hi estan relacionades. I esperem que des de la Generalitat de Catalunya i des del govern de l’estat, primer, es trobi una solució, la millor possible, per a les plantes de Nissan i els seus proveïdors i, molt especialment, per als treballadors (i les seves famílies) d’aquestes empreses. Segon, que es faci un replantejament radical, i el més ràpid possible, de la política industrial, de Catalunya i de l’estat, per tal de no tornar-nos a trobar en una situació com aquesta, davant de la important crisi que ens espera en el proper futur.

COVID-19 i crisi econòmica: apunts sobre què fer

Ja fa unes setmanes a Catarsi em varen publicar aquest article:

COVID-19 i crisi econòmica: apunts sobre què fer

La Unió Europea té eines per parlar la crisi econòmica i social per la que estem passant. En aquest article es fa un repàs de les opcions i les seves límitacions.

• Per Antoni Soy
• 12 de maig de 2020

Davant de la crisi econòmica provocada pel coronavirus, i referint-nos particularment als països europeus, les principals alternatives que es plantegen per superar-la, en cap cas posen en qüestió el capitalisme. Al contrari, com a molt es plantegen alguna reforma, que permeti sortir de la crisi com més ràpidament millor, sempre en el marc de l’estructura econòmica i social capitalista.

Què es fa i què es podria fer des de la Unió Europea?

En primer lloc, la proposta oficial de la UE, que segueix els principis del neoliberalisme/ordoliberalisme alemany més ortodox, és que tant els estats com les empreses/autònoms rebin crèdits (s’endeutin encara més), que evidentment hauran de tornar, en general condicionats al compliment de mesures d’ajust i d’austeritat molt estrictes. Així, almenys fins ara, s’han previst tres tipus d’actuacions: primera, un fons de garantia, habilitat pels estats, del Banc Europeu d’Inversions (BEI) de 25.000 milions d’euros (2.200 correspondrien a Espanya) amb el que es pugui donar suport a 200.000 milions d’euros de crèdits a les empreses (18.000 milions per Espanya); segona, un fons de reassegurança (anomenat SURE) de les ajudes nacionals a la suspensió de l’ocupació o la reducció de jornada de 100.000 milions d’euros, de nou amb la garantia dels estats, que s’anirà prestant als països segons les seves necessitats; tercera, una línia de crèdit temporal i excepcional del Mecanisme Europeu d’Emergència (MEDE) de fins a un 2% del PIB (a Espanya uns 25.000 milions d’euros) sense condicions (caldrà veure si això canvia quan passi el període excepcional) sempre que s’utilitzi només per a finançar despeses sanitàries directes o indirectes, de cura o de prevenció de la COVID-19 (hauran de presentar un «pla de resposta a la pandèmia» i tindrà una durada fins a desembre de 2022 amb possibilitat d’extensió).

A part d’això, Espanya podria accedir a rebre altres crèdits del MEDE però condicionats a unes dures mesures d’ajust i d’austeritat que, a més, la faria endeutar de forma important. Segons els càlculs que ha fet l’OFCE (Observatoire Français des Conjuctures Économiques) amb el conjunt d’aquestes actuacions Espanya s’estalviaria uns 680 milions d’euros en interessos, un 0,05% del PIB, cosa que no és pas una gran quantitat en un moment en què la magnitud de recursos necessaris és molt important.

Finalment, es parla d’un pla de reconstrucció posterior a la crisi sanitària (un «Recovery Fund») que de moment no s’ha concretat en res. No se sap com funcionarà (amb més títols de deute? Amb intervenció del BCE? Amb crèdits o subvencions/transferències? Amb quines repercussions sobre el deute dels països?), ni amb quina quantitat es dotarà ni d’on sortiran aquests fons, ni quan se’n podrà disposar, ni per quant de temps. De moment, la majoria de coses encara estan obertes. El que sí se sap, però, especialment en els països del sud, és que hi ha hagut un gran decreixement del PIB, un gran augment de l’atur, i un més que previsible augment del dèficit i del deute públics que, en tots els casos, poden anar a més. D’altra banda, no s’ha d’oblidar que l’experiència històrica i el corpus legal de la UE ens diuen que el marc europeu no està construït per a cap solució cooperativa o solidària, sinó més aviat el contrari. En definitiva, el que s’està proposant des de la UE són, bàsicament, més crèdits (més endeutament) i una quantitat total de recursos mobilitzats manifestament insuficients.

Moltes empreses espanyoles que han demanat al BCE la compra del seu deute corporatiu són grans empreses: Telefònica, Naturgy, Abertis, Iberdrola, Red Elèctrica, Repsol, Enagás, Ferrovial, etcètera. Sembla que, novament, veuran com se les ajuda a refinançar el seu deute amb diners públics, ara amb l’excusa de la crisi sanitària.

De fet, fins ara l’única intervenció d’una certa entitat és la del Banc Central Europeu (BCE) que ha posat a disposició uns 750.000 milions d’euros per a comprar deute públic i també privat per donar suport a la liquiditat del mercat i evitar que les primes de risc dels països es disparin. Ara bé, com que el finançament directe del BCE als estats està expressament prohibit a l’article 123 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), és la banca privada la que compra el deute públic dels estats i després el BCE el recompra als bancs privats. Una privatització de l’endeutament dels estats amb la garantia del BCE. Un deute que al final acaben pagant les classes populars amb els seus impostos presents o futurs. A més, molt sovint aquests recursos es queden encallats en els bancs, que són els que fan d’intermediaris, o serveixen per refinançar deutes preexistents. D’altra banda, el BCE no només compra deute públic, sinó també privat, d’empreses. De moment, moltes empreses espanyoles que han demanat al BCE la compra del seu deute corporatiu són grans empreses: Telefònica, Naturgy, Abertis, Iberdrola, Red Elèctrica, Repsol, Enagás, Ferrovial, etcètera. Sembla que, novament, veuran com se les ajuda a refinançar el seu deute amb diners públics, ara amb l’excusa de la crisi sanitària.

Una segona opció que no ha passat, i segurament no passarà, de ser teòrica, és que la UE (un Tresor Europeu que ara no existeix i que s’hauria de crear) emetés eurobons/coronabons i que fos la UE, i no els estats individuals, la que s’endeutés: una mutualització del deute. Els que propugnen aquesta opció, que suposaria alguns sacrificis pels països europeus del nord i del centre, pensen que d’alguna manera es compensaria una situació, l’actual, en la qual els primers països aconsegueixen importants beneficis en forma de superàvits de la seva balança exterior mentre els països del sud tenen dèficits exteriors. Evidentment, la seva implementació depèn totalment de la voluntat política. Com ja sabem, s’hi oposen els països del nord i centre d’Europa i ho voldrien els del sud, incloent-hi probablement França. I no és per casualitat, ja que l’emissió dels eurobons mutualitzats faria augmentar els costos de finançament (i les primes de risc) pel primer grup de països i faria disminuir els del segon grup de països. Exactament el contrari del que passa ara. Tanmateix, l’emissió d’eurobons continuaria augmentant l’endeutament i no sortiríem del cercle viciós del deute.

Una tercera possibilitat, que la Reserva Federal (FED) dels EUA o el Banc d’Anglaterra (BoE) o el Banc Central de la Xina, entre d’altres, ja han posat en pràctica en quantitats molt importants, encara que sigui temporalment, és que el BCE actués realment com a banc central, prestador de diners en darrera instància, i emetés diners sense límit i els fes arribar directament als Estats, regions, treballadors, consumidors, pimes, autònoms, etcètera per fer front al gran xoc econòmic que suposa aquesta crisi i, evidentment, sense que això fos en cap cas un deute que calgués retornar. Estem parlant de la monetització dels deutes públic i privat, almenys mentre sigui necessari. De nou, ens trobem aquí amb un escull que només una decisió política podria superar: l’article 123 del Tractat de Funcionament de la UE (TFUE) que prohibeix explícitament que el BCE pugui finançar directament als estats i als altres agents econòmics. Els que s’oposen tècnicament a aquesta opció diuen que: primer, això crearia inflació, cosa que ara mateix amb la depressió econòmica que hi ha i que hi haurà és pràcticament impossible; segon, que això faria que l’euro perdés valor, però una moneda només perd (o guanya) valor respecte a una altra, i ara mateix ni el dòlar (l’economia dels EUA) ni el iuan (l’economia de la Xina) estan en el seu millor moment i, per tant, és molt improbable que l’euro perdi valor respecte a aquestes dues monedes, almenys a curt termini. Al contrari, en les actuals circumstàncies, si hi hagués inflació i devaluació podrien acompanyar la represa de la producció i de la renda.

Els límits del keynesianisme en la situació actual

Aquesta és una opció que actualment defensen cada cop més economistes neokeynesians, almenys a curt termini mentre durin els efectes més importants de la crisi, així com postkeynesians o partidaris de la Teoria Monetària Moderna (TMM), que no hi veuen problema tampoc a mitjà i llarg termini sempre que la producció i l’activitat econòmica es recuperin.

El que els economistes keynesians, que defensen aquesta tercera opció, pensen és que si els governs gasten molt (directament o amb la col·laboració dels bancs centrals si és necessari), això farà que les famílies també consumeixin més i que els capitalistes inverteixin més. En definitiva, com assenyala Michael Roberts en un article molt recent que hi haurà una demanda efectiva suficient. I que amb això es tornarà a aconseguir la plena ocupació, i que el capitalisme pugui continuar funcionant, amb alguna reforma secundària, sense que calgui fer cap canvi essencial en l’estructura econòmica i social del sistema capitalista: ni en els bancs, ni en les grans empreses, ni en el mercat de valors, etcètera.

Evidentment, tot i que totes elles mantenen l’estructura econòmica i social essencial del capitalisme intocable, des de la perspectiva dels que ja tenen com a objectiu el manteniment del sistema capitalista, les tres opcions presentades tenen diferències importants. Així, no és ben bé el mateix la primera opció —basada en l’endeutament i l’austeritat—, que la segona —on almenys se suavitzarien les condicions de l’endeutament i ja veuríem què passaria amb l’austeritat—, o que la tercera —en la qual es limitaria dràsticament l’endeutament i, en principi, també l’austeritat—. La primera correspondria a un neoliberalisme/ordoliberalisme ortodox, la segona a un social-liberalisme o socialdemocràcia molt moderada, i la tercera a una socialdemocràcia més tradicional. I no oblidem que els títols de l’endeutament són posseïts, en la seva major part, per aquells que Marx o Keynes anomenaven els rendistes: institucions financeres, grans empreses multinacionals i, en definitiva, les elits de l’1% dels més rics. I que els que acabaran pagant el deute públic que es genera són les classes populars amb els impostos presents o futurs.

La gran qüestió, però, és fins a quin punt són realistes aquestes opcions keynesianes? Fins a quin punt aquesta generositat monetària (emetre diners) i fiscal (despesa pública) serà gastada o pel contrari serà estalviada/emmagatzemada? Fins a quin punt pot ser que sigui utilitzada en inversions improductives (per exemple actius financers o immobiliaris, especulatius) i no en activitats productives i en ocupació? Fins a quin punt funcionarà el que s’anomena el «multiplicador keynesià» (és a dir, que un determinat augment de la despesa pública donarà lloc a un augment igual o superior del PIB), quan estudis recents semblen demostrar que aquest multiplicador té efectes més aviat limitats en l’augment del creixement del PIB, ja que en una economia capitalista el que és realment important perquè l’economia revisqui no és el consum dels treballadors sinó la inversió que realitzen les empreses capitalistes que depèn de la taxa de beneficis i dels beneficis que s’aconseguiran?

Apunts per a una alternativa

Podria ser que la duració i la profunditat d’aquesta crisi pandèmica creés les condicions perquè el valor del capital es devalués molt a partir de les fallides o tancaments —definitius o temporals— d’empreses, que les firmes capitalistes més febles s’haguessin de liquidar i que les empreses tecnològicament més avançades i més rendibles n’agafessin el control en un marc de rendibilitat més elevada. Però com diu Roberts, això està per veure. Fins a quin punt hi haurà una destrucció de capital suficient, especialment tenint en compte que la majoria dels fons dels rescats estan dedicats al manteniment de les empreses, no de les famílies. És per això, que, ell considera (i molts altres hi estem d’acord) que el final dels confinaments sanitaris no donaran lloc a una sortida de la crisi econòmica en forma de V, o fins i tot de U, amb una recuperació econòmica relativament ràpida per a tornar a la situació «normal» anterior. Sembla més probable, des d’aquest punt de vista, que qualsevol recuperació després de la crisi provocada per la pandèmia serà més llarga i donarà lloc a una expansió que estarà per sota de la tendència prèvia almenys durant uns quants anys.

Ara bé, davant d’aquesta situació, tenint en compte que la crisi econòmica que seguirà a la crisi sanitària va per llarg i que sembla que necessàriament caldrà (o que almenys obre la possibilitat de) replantejar moltes coses, què s’hauria de fer o, almenys, d’intentar fer? En un article recent deia que l’economia ha de servir perquè la població, tota la població, tingui una vida adequada: n’hi podríem dir economia per a la vida. Això vol dir satisfer les necessitats bàsiques i essencials de tota la població, insisteixo. Ara estem davant d’una crisi sanitària mundial gravíssima que anirà acompanyada, segons totes les estimacions (públiques i privades), d’una crisi econòmica mundial també molt important. És una situació en què es produeix una gran tensió/contradicció entre la vida de les persones i els interessos de les elits. I concloíem que tornem a estar en el moment de triar entre «socialisme o barbàrie» o, adaptant-ho als nostres dies, entre «la vida de la gent o els beneficis del capital».

Si el que ens interessa és la vida de la gent, l’exercici de les sobiranies per part de les persones, necessitem el que en dèiem una economia per a la vida. I el primer que ens hem de preguntar és si aquest tipus d’economia és possible, o no, en una economia capitalista. I, en particular, en la seva versió neoliberal globalitzada que hem viscut en els darrers anys, i en la que encara vivim. Una economia en la qual, com ja va explicar Marx, la producció i la inversió es fan en funció del benefici que se’n podrà treure. I aquest benefici depèn de la capacitat/habilitat dels capitalistes per explotar suficientment a les classes treballadores en comparació amb el que han invertit en mitjans de producció i tecnologia. Una economia que, com s’ha pogut veure, i depenent del tipus de països, provoca grans desigualtats, pobresa, armamentisme i guerres, malnutrició i fam, migracions i refugiats, deutocràcia, escalfament global i crisi climàtica, pandèmies, etcètera. I la resposta és que una economia capitalista, i més encara neoliberal i globalitzada, no és compatible amb una economia per a la vida.

Per això, davant d’una crisi que posa de manifest molt clarament els límits del capitalisme mundial i globalitzat, neoliberal, actual caldria fer propostes radicals (de les que van a l’arrel de les coses), amb una reivindicació del que és públic, comunal, cooperatiu, la protecció i la qualitat del treball i de l’entorn natural, la centralitat dels serveis públics, la nacionalització dels sectors estratègics, etcètera. Tal com deia l’economista francès Cédric Durand en una entrevista recent: «el repte d’aquesta crisi no és pas el de salvar l’economia, sinó el de planificar la seva transformació». Òbviament una planificació democràtica, descentralitzada i participativa.

Ara ja fa unes setmanes a La Directa em varen publicar aquest article:

La reforma laboral com a símptoma

Antoni Soy antonisoy

Maig 27, 202

 

Aquests dies, un dels grans temes de conversa als cercles polítics, empresarials, sindicals, mitjans de comunicació o xarxes socials ha estat l’embolic del document signat per PSOE, Unides Podem i EH Bildu al Congrés dels Diputats espanyol sobre la derogació íntegra de la reforma laboral de 2012 (la del PP) a canvi d’una abstenció de Bildu en la pròrroga de l’estat d’alarma –per cert, no es parla per res de la reforma que va promoure el PSOE dos anys abans. Un escrit que, el mateix vespre, i sembla que després de les pressions de la Unió Europea (UE), CEOE, Ibex, i a través de Nadia Calviño, el PSOE va rebaixar substancialment. Una controvèrsia que encara es perllonga i que, en aquesta columna, no m’interessa com a tal sinó com a símptoma d’algunes coses.

Hi ha, d’una banda, el tema més estrictament polític. Pel que sembla, el president del govern de l’Estat espanyol i el seu partit estan disposats a fer el que sigui per tal d’aconseguir els seus objectius més immediats, en aquest cas la pròrroga de l’estat d’alarma. D’això alguns en diuen funambulisme polític. En aquest cas, pot pactar amb un partit espanyolista de dretes (C’s), al mateix temps que amb el nacionalisme basc tradicional de dreta (PNB) i amb l’abertzalisme basc d’esquerres (Bildu), i trencar els lligams amb una part important dels socis (particularment ERC i Compromís) que li varen permetre fer, primer, la moció de censura a Rajoy, i després, aconseguir la investidura més recent. A més, sense deixar aquest àmbit estrictament polític, no sembla que al PNB li hagi fet gaire gràcia –en un moment en què a Euskadi es viu ja un ambient preelectoral– que el govern espanyol doni a Bildu un trumfo electoral com el que pot ser de cara a les classes treballadores i populars aparèixer com els defensors de la derogació íntegra de la reforma laboral de 2012, independentment de si s’acaba fent o no i a quin ritme. Caldrà veure com respondrà el PNB davant de futures demandes de pactes o acords per part del PSOE.

En segon lloc, es diu (segons “fonts ben informades”) que la derogació íntegra (o fins i tot parcial) de la reforma laboral és impossible. Que hi ha raons jurídiques i tècniques que la fan inviable. Que s’ha d’abordar punt per punt, aspecte per aspecte, i veure quines coses es poden derogar, quines només es podran reformar i quines ni tan sols es podran tocar. És a dir, es fan servir arguments tecnocràtics per dificultar o impedir aquesta derogació, perquè diuen que només els experts, els tècnics, els juristes, saben com van aquestes coses i, per tant, quins aspectes es podran derogar o canviar i quins s’hauran de mantenir. Però la primera pregunta a fer és molt senzilla: si el 2012 es varen poder canviar les coses, jurídicament, tècnicament, per fer la reforma, per quines raons ara no es podria fer el mateix, també des del punt de vista jurídic i tècnic, i tornar al punt on s’estava abans del 2012 (o del 2010)? Evidentment, no es pot justificar. Però hi ha una cosa encara més important: han de ser els tècnics i els juristes els que han de decidir quina ha de ser la regulació del mercat de treball o han de ser les persones (els diputats i diputades), que han sigut escollides i que, per tant, representen la voluntat de la ciutadania i els pobles de l’Estat? Evidentment, amb els assessoraments que considerin més convenients.

La tercera qüestió que es pot considerar és per què les patronals (CEOE, Foment, etc.) i els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) –unes entitats, totes dues, dubtosament representatives (per qualsevol que conegui una mica el seu funcionament i com aconsegueixen aquesta “suposada” representativitat) i abundosament regades per les subvencions públiques (de l’Estat i de les comunitats autònomes), que els permeten subsistir– es permeten dir que la reforma laboral no s’ha de discutir als parlaments i exigeixen que es discuteixi i es decideixi sobre aquests temes en l’anomenada “taula de diàleg social”. Com es pot exigir que aquesta “taula”, amb totes les limitacions de representativitat i legitimitat que presenta, parli i prengui decisions sobre les relacions laborals i la reforma del mercat laboral, passant per sobre dels legals i legítims representants de la ciutadania dels diferents pobles de l’Estat, que evidentment estan en els parlaments (estatal i regionals)? Com a molt, aquesta esmentada taula podria donar la seva opinió i les seves recomanacions (i encara caldria veure en quins països i nacions de l’Estat són els que tenen més representativitat o no) però les decisions haurien de ser dels representats legals i legítims de la ciutadania. O és que les reformes de 2010 i 2012 es varen decidir a la taula de diàleg social i no al Congreso espanyol?

El quart tema és, evidentment, la UE. No es pot oblidar la personalitat de la vicepresidenta Calviño, una ferma defensora de l’ortodòxia comunitària, concretament en la seva versió alemanya (ha estat directora general de pressupostos a la Comissió Europea amb el comissari Günther Oettinger), i amb possibles aspiracions futures a càrrecs més importants en l’àmbit comunitari o internacional. Tampoc es pot ometre la tendència intervencionista de les institucions europees, com ens recorda de forma dramàtica el cas de Grècia, però també, entre altres, la carta que el responsable del Banc Central Europeu (Trichet) va enviar al president Zapatero l’agost de 2011. Una carta en la qual instava urgentment el govern espanyol en la necessitat d’aprofundir en la reforma del mercat de treball, adoptar mesures per a la sostenibilitat de les finances públiques i realitzar més reformes en el sector energètic, el mercat de lloguers o la competència en els sectors de serveis. Per tant, que davant del document sobre la derogació de la reforma del mercat de treball hi hagi hagut “pressions” per part d’algunes institucions de la UE ja no ens sorprèn gens ni mica. És el que acostumen a fer habitualment. I de nou ens hem de preguntar si la sobirania de l’Estat espanyol, si el poder (la legalitat i la legitimitat) que les urnes donen a les nostres parlamentàries i els nostres parlamentaris han d’estar sotmeses a les pressions (i a les decisions) d’uns òrgans (la majoria dels europeus) que no han escollit de forma directa els ciutadans i les ciutadanes de la UE, sinó que normalment són escollits pels governs dels estats de forma aleatòria i condicionada.

En definitiva, tota aquesta història de la derogació (o no) de la reforma del mercat de treball de 2012 ens posa sobre la taula, crec, algunes coses més importants. Té algun sentit que, per raons polítiques, tecnocràtiques, de clientelisme amb els agents socials “teòricament” majoritaris o per pressions de la UE es menystingui, es limiti i es condicioni la sobirania, l’autoritat i el poder de decisió (la seva legitimitat i legalitat) de les parlamentàries i els parlamentaris (estatals o subestatals) que han estat escollits democràticament per representar el poble, la ciutadania? I un altre tema rellevant: per què sembla que a la gran majoria dels mitjans de comunicació (televisions, ràdios, premsa escrita i alguns digitals) ja els estan bé aquestes retallades de la sobirania popular i de les decisions que han de prendre les persones que són les seves legítimes representants? Crec fermament que, si partim d’un punt de vista republicà i democràtic, en el sentit que ens va ensenyar, entre d’altres, l’enyorat Antoni Doménech, tot això no té cap mena de sentit.