Ja fa unes setmanes a La Directa em varen publicar aquest article que ara reprodueixo:

La Columna

Els meus records sobre els Pactes de la Moncloa

Antoni Soy antonisoy

Abril 29, 2020

Els Pactes de la Moncloa es varen signar, entre el govern i els principals partits polítics amb representació parlamentària, el 25 d’octubre de 1977, i el Congreso els va aprovar el dia 27 amb un únic vot en contra (Euskadiko Ezquerra). De fet, com va assenyalar Josep Fontana, aquests pactes –com la majoria dels que es varen fer en la transició– no es varen fer entre els partits sinó entre un nombre reduït de persones.

Els pactes tenien un paquet polític (“Programa de Actuación Jurídica y Política”) i un paquet econòmic (“Programa de Saneamiento y Reforma de la Economía”), que es podia subdividir en un bloc de mesures urgents a curt termini (polítiques d’ajust molt dures per lluitar contra la inflació i els desequilibris exteriors) i un bloc de reformes que es consideraven necessàries a mitjà termini i que, teòricament, havien de repartir els costos de la crisi però que no es varen acabar d’aplicar mai o ho varen fer d’una forma molt descafeïnada.

Amb aquests acords, el PSOE/PSC i el PCE/PSUC aconseguien ser presents en el nou escenari polític, mentre que el moviment sindical va ser deixat al marge de la reforma que suposaven: inicialment, tant la CNT com la UGT, i també algunes seccions sindicals de CCOO (aleshores el sindicat més important), varen rebutjar l’acord. Les ànsies dels partits d’esquerres de jugar un paper en el tauler polític i, evidentment, també la por (a un possible cop d’estat militar) varen jugar un paper important en l’aprovació dels pactes. Pel que fa als sindicats, al cap de poc temps, CCOO i UGT varen donar-hi ple suport, i fins i tot arribarien a defensar més tard que havien estat una gran victòria per als treballadors.

Els pactes varen suposar la imposició definitiva, per part de les elits polítiques i econòmiques, de la reforma política sobre la ruptura amb el franquisme. I varen crear les condicions socials favorables per a l’aprovació de la Constitució de 1978, que consagrava la inviolabilitat de la propietat privada dels mitjans de producció i l’economia de mercat. Des del punt de vista ideològic, es tractava d’assegurar la preeminència de la lògica del capital i l’acceptació de l’ordre capitalista com una cosa natural i permanent.

El pacte social era molt important, també perquè permetia reconstruir la pau social i la disciplina en el mercat de treball espanyol: era el mitjà necessari per restablir una situació de supeditació dels treballadors i dels seus sindicats. Significaven una temptativa (reeixida, almenys en part, per cert) d’inserir el sistema econòmic capitalista espanyol en una estructura sociopolítica, més o menys democràtica, adscrita al bloc occidental. En definitiva, els Pactes de la Moncloa foren un element essencial, fonamental, de la reforma del franquisme, de la consolidació del que després s’ha anomenat el règim del 78.

En l’àmbit del mercat de treball, significaven una flexibilització del règim laboral, amb possibilitats de contractació temporal/eventual i més facilitats per a l’acomiadament. Era el començament de la precarització. Potser el més important és que es va acordar mantenir l’augment dels salaris per sota del nivell d’inflació, una moderació salarial que va suposar, durant anys, una important disminució del nivell de vida dels assalariats. A canvi, es varen prometre algunes reformes socials i econòmiques, moltes de les quals no varen arribar mai o ho varen fer de forma desvirtuada.

Amb els pactes també es va produir un procés molt important de desmobilització de la classe treballadora, que el 1976 havia fet, segons dades existents, uns 100 milions d’hores laborables de vaga. Mentre que el 1978 quasi el 55% dels treballadors assalariats estaven afiliats sindicalment, el 1984 només ho estaven poc més de l’11%. Amb els mateixos acords naixien els comitès d’empresa, que contribuïen a fer que les lluites empresa per empresa, que es concretaven en els convenis col·lectius, es convertissin en una cosa parcial i que fos molt més difícil plantejar les lluites obreres en l’àmbit global. Aleshores s’obria una nova línia d’acció sindical, basada en els acords i en el secretisme de les negociacions. I, finalment, ha portat les dues centrals sindicals actualment majoritàries (CCOO i UGT) a viure, en gran part, de les subvencions de l’Estat, i a formar part íntegrament del règim del 78.

Alguns han presentat l’Estatut dels Treballadors de 1980, l’original abans que hagi sofert successives modificacions que l’han anat desnaturalitzant, com un èxit dels treballadors que, en part almenys, provindria dels Pactes de la Moncloa i de la Constitució que la va seguir. Altres, en canvi, han defensat que aquest estatut fou un retrocés respecte al que s’havia aconseguit, abans fins i tot de la llei per a la reforma política de 1977 (i, per tant, amb els sindicats il·legalitzats i amb molts sindicalistes a la presó), però en un context de lluites obreres duríssimes i molt importants, amb la llei de relacions laborals d’abril de 1976.

En el seu moment, va ser la CNT la que es va oposar radicalment als Pactes de la Moncloa, perquè significaven un cost molt elevat per a la classe obrera, tant per la pèrdua de drets econòmics i socials dels treballadors com perquè pretenia tancar el procés de reforma política, posant punt final a les aspiracions rupturistes i revolucionàries. En aquest context, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT va proposar als comitès catalans d’UGT i CCOO la formació d’una taula conjunta per a l’anàlisi i discussió crítica dels Pactes de la Moncloa. De les reunions que es varen fer el setembre i l’octubre de 1977 va sorgir l’acord de convocar una manifestació contrària a l’acord, que es va fer a Barcelona a l’octubre i on varen participar uns 400.000 treballadors. I durant el mes de novembre de 1977 hi va haver manifestacions significatives a moltes ciutats de l’Estat.

Això va fer saltar les alarmes de la patronal, del govern i de les cúpules sindicals d’UGT i CCOO, que es varen proposar aïllar la CNT (i altres sindicats assemblearis i alguns moviments socials que donaven suport a la ruptura) perquè la classe treballadora tornés a la cleda de la transició pactada. L’esquerra majoritària va preferir conservar el que havien aconseguit i el preu va ser hipotecar la força dels treballadors i renunciar a la possibilitat de crear un sindicalisme fort i autònom dels partits polítics (teòricament) d’esquerres.

I amb això va arribar la manifestació del 15 de gener de 1978, convocada per la CNT a Barcelona, contra els Pactes de la Moncloa, i les eleccions sindicals, a les quals varen acudir unes 10.000 persones. Poc després d’acabar la manifestació, va començar a cremar la sala de festes Scala a causa d’un artefacte explosiu. Quatre empleats varen morir, dels quals tres eren afiliats a la CNT. La policia va acusar el moviment llibertari de l’explosió i va començar una campanya d’assetjament, desprestigi i intoxicació contra la CNT. Mai s’ha aclarit realment la participació de la CNT en aquest atemptat, però això va marcar un punt d’inflexió per a l’anarcosindicalisme i va començar la crisi de la CNT.

El desembre de 1977, el govern Suárez havia decretat la nova llei d’eleccions sindicals a les quals la CNT no es va presentar per les seves limitacions i el seu significat. Aquestes eleccions a comitès d’empresa es varen realitzar entre el 16 de gener i el 6 de febrer de 1978, i entre UGT i CCOO varen treure més del 70% dels delegats –tot i produir-se una notable abstenció, la posició que defensava la CNT. Mitjançant el finançament estatal segons la representació obtinguda, més els privilegis concedits als “sindicats més representatius” i la restricció creixent dels drets democràtics interns de l’afiliació, es va anar creant i enfortint una burocràcia dirigent, cada vegada més allunyada de la base afiliada i del conjunt dels treballadors i cada vegada més depenent dels aparells estatals i de les seves relacions amb la patronal. Així doncs, la reforma franquista va acabant triomfant també en l’àmbit sindical i de la representació dels treballadors.