Ara fa unes setmanes a La Directa em publicaven la primera columna del nou curs:

La Columna

Republicanisme socialista fraternal

Antoni Soy antonisoy

Setembre 18, 2019

Aquest estiu he fet una immersió en els treballs d’Antoni Domènech, llegint i rellegint El eclipse de la fraternidad i també alguns dels seus escrits i entrevistes publicats en un monogràfic digital pels seus companys de la revista Sin Permiso. I realment, paga molt la pena i crec que ens dóna moltes idees per a un programa i una lluita anticapitalista avui. Aquí em centraré en un dels molts temes, segurament el més important, que va tractar en el seu llibre i també en altres articles i intervencions: la fraternitat com a concepte central de la democràcia republicana (des dels precedents de l’antiguitat grega i romana a, sobretot, les revolucions francesa i americana) i també del socialisme (tal com l’entenien Marx i Engels i alguns dels seus seguidors, o alguns que se situaven en la tradició anarquista).

En contraposició a la teoria i la pràctica de les monarquies (imperis, principats) absolutistes -i amb els precedents del que varen fer Efialtes i Pericles a Grècia-, les revolucions francesa i americana, en graus i maneres diferents, i seguint Locke i Rousseau entre altres, consideren que el poder/la sobirania resideix en el poble i que els seus representants polítics només són els seus agents que, sempre, han d’estar disponibles i donar comptes al poble, i que poden ser revocats en qualsevol moment per la voluntat del poble sobirà. És a dir, el poder no es pot exercir mai arbitràriament, sinó que sempre està a les ordres del poble, o sigui el conjunt dels ciutadans, que són els individus lliures i iguals, els que tenen la mateixa capacitat per realitzar actes i negocis jurídics, en definitiva que no depenen de ningú més per poder viure.

La democràcia republicana de l’època moderna, post absolutista, va intentar universalitzar, amb diferents matisos, la llibertat republicana (respecte al que havia estat a l’antiguitat), ampliar el nombre dels ciutadans lliures i iguals, abolir la separació entre el poble i els seus representants que l’estat burocràtic modern havia heretat de les monarquies absolutistes. Es tractava que ningú hagués de demanar permís a ningú altre per poder subsistir: en això consistia la llibertat republicana.
Robespierre i l’ala popular dels jacobins varen anar una mica més lluny amb la seva proposta de la fraternitat (a més de la llibertat i la igualtat): volien alliberar les classes populars subalternes (assalariats, esclaus de les colònies, també les dones) de la dominació/despotisme privat, patriarcal i patrimonial, a la que estaven sotmesos tant a la família com a les empreses o en les relacions entre propietaris i treballadors. En el cas de la democràcia fraternal republicana, que era més radical, es tractava, doncs, que els pobres que no eren lliures (els esclaus) i els esclaus a temps parcial (els assalariats) s’alliberessin del despotisme privat patriarcal i/o patrimonial i poguessin accedir, amb igualtat de drets, a la vida civil com els que eren plenament lliures i iguals.

Un cop fracassada la II República francesa (1848) -anomenada la república fraternal-, el moviment obrer socialista de la I Internacional (l’Associació Internacional de Treballadors) va considerar que, a l’era de la industrialització, es tractava ja de crear una societat civil republicana basada en un sistema d’associació de productors lliures i iguals, d’implementar un sistema d’apropiació col·lectiva -en comú, lliure i igualitària- de les bases materials (els mitjans de producció) d’existència dels individus, de tots els que vivien del seu treball personal, fet amb les seves pròpies mans. Marx, Engels, i també Bakunin, ens recorda Domènech, varen connectar aquest ideal socialista amb la tradició revolucionària del vell ideal republicà democràtic fraternal de Robespierre. Ja no n’hi havia prou en intentar fer universal la llibertat republicana a través de fer universal la propietat privada individual, calia anar més enllà. La fraternitat és el fil roig que va des de la república democràtica fraternal fins al socialisme.

A la segona meitat del segle XIX, els socialistes tenien molt en compte que, d’una banda, l’important desenvolupament del mode de producció capitalista, al mateix temps que la revolució industrial, era acumulatiu i, també, expropiador ja que tendia a desposseir milions de persones de les seves bases tradicionals d’existència social, les convertia en proletariat. D’altra banda, l’estat modern havia estat la culminació del procés secular d’expropiació i monopolització pública dels mitjans privats d’exercici de la violència, física i ideològica. Finalment, el desenvolupament capitalista significava un procés accelerat d’expropiació dels mitjans privats individuals per produir i, per tant, suposava una creixent concentració i centralització de la propietat d’aquests mitjans de producció: pels socialistes, aquesta tendència històrica afavoriria un nou mode de producció socialista, basat en l’associació republicana de productors lliures i iguals que s’apropiarien col·lectivament dels mitjans d’existència social.

La I Internacional, hereva directa de la democràcia fraternal republicana, va proposar no esperar passivament la hipotètica proletarització de les velles capes populars, sinó convertir la nova classe obrera assalariada, sorgida de la industrialització capitalista, en el nucli actiu -motor i organitzador- del conjunt de les classes populars, que estaven afectades negativament pels processos d’expropiació i de despossessió del capitalisme, que els hi permetés avançar cap al socialisme, cap a la democràcia fraternal republicana radical.

Comparteixo la visió de Doménech que avui (155 anys després de la I Internacional) si algun socialisme anticapitalista continua tenint sentit i futur, serà el que sigui capaç d’actualitzar el programa de la democràcia fraternal republicana (i revolucionària). És a dir, articular i implementar les lluites contra: primer, el despotisme d’un estat cada cop més incontrolable per la ciutadania; segon, el despotisme d’uns patrons (les empreses capitalistes modernes) incontrolables pels treballadors, pels consumidors i pel conjunt de la ciutadania; tercer, el despotisme domèstic/patriarcal (és a dir, la potestat arbitrària del cap de família -normalment l’home- sobre les dones i els nens); quart, l’aparició d’una economia tirànica (dels mercats oligopolistes multinacionals), basada en grans poders privats, que estan per sobre de l’ordre civil del col·lectiu dels homes lliures i iguals, i que, per tant, són capaços de desafiar a les repúbliques democràtiques fraternals a l’hora de determinar l’interès públic.