Ja fa uns quants dies, El PuntAvui em va publicar aquest article:

Tribuna

Sobre l’hegemonia

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

Un debat important entre les esquerres (en un sentit ampli) és el de quin ha de ser el seu paper, quins els seus objectius, com ho han de fer per aconseguir canviar les coses i satisfer les necessitats i els interessos de la majoria de gent (treballadors assalariats dels diferents sectors, cooperativistes, petits i mitjans empresaris, autònoms, etcètera). Per fer-ho d’una forma democràtica és fonamental aconseguir l’hegemonia en tots els àmbits de la vida en una societat: polític, econòmic, cultural, etcètera. I tot assolint l’hegemonia, arribar a tenir el poder que, com ja ens va dir Salvador Allende fa molts anys, no és ben bé el mateix que tenir el govern.

En aquest sentit, tot expressant què fer, fa uns dies, Joan Tardà d’ERC deia: “L’important és guanyar l’hegemonia. ... cal tenir l’hegemonia per ser més. Nosaltres diem: camí ample perquè hi càpiga molta gent i perquè hi càpiga gent diferent. ... Com més va, més som el partit (ERC) de la Catalunya mestissa. Comencem a ser partit síntesi. ... assemblar-nos cada vegada més al país. ... Això vol dir que ets al mig.”

Simultàniament, Dolors Sabater, exalcaldessa i candidata a l’alcaldia de Badalona, defensava una posició diferent: “Badalona va ser un camp de proves per a la dreta extrema, o per a l’extrema dreta, ... I només la unitat de les esquerres i la coherència en els plantejaments d’esquerres pot permetre fer-hi front. La lliçó principal és que quan les esquerres hem anat juntes, ... (per) treure’ls ..., s’aconsegueix. ... Per anar contra el feixisme o contra l’extrema dreta, l’esquerra no pot diluir els seus plantejaments i acostar-se a la dreta pensant que així recuperarà els seus votants. Al contrari, el que ha de fer és defensar amb més fermesa els seus postulats fundacionals, republicans, d’esquerres i dels drets, i defensar-los sense matisos.”

En el primer cas, es confon, crec, tenir l’hegemonia amb ser més gent, diferent si pot ser, en part de forma independent de quines són les seves idees i valors. Aquestes, d’altra banda, hauran estat conformades durant anys pels aparells ideològics de les elits dominants (“no hi ha alternatives” –a la propietat privada, al capitalisme, etcètera– o “el principi de la realitat inamovible”, “això sempre s’ha fet així” o “això mai s’ha fet d’aquesta manera”, en són exemples). En conseqüència, serà molt difícil, que puguin ser compatibles amb les idees i valors fundacionals i transformadors de les esquerres.

Adaptar-se a les idees i valors del neoliberalisme és el que han fet les socialdemocràcies (i eurocomunismes) europees tradicionals, almenys des dels anys 80 del segle passat, amb uns resultats decebedors. Han confós la necessitat d’ocupar una posició central des dels valors fundacionals, transformadors i propis de l’esquerra, amb el fet de convertir-se en el centre, o el que alguns han anomenat l’extrem centre.

Des de l’esquerra, crec, es tracta d’avançar, conjuntament amb (i esperonats per) la majoria de la gent, en la transformació de la realitat a favor d’aquesta majoria (i enfront de les elits) a partir dels postulats d’esquerres, com deia Sabater. I per a això es necessita aconseguir l’hegemonia des de l’esquerra mentre s’avança en assolir el poder per a (i de) la majoria.