Dissabte passat El PuntAvui em publicava aquest article:

Capitalisme liberal?

Antoni Soy

Fa poc, Jaume Argerich, en un article titulat “Sobre el liberalisme”, deia que volia rebatre tres fal·làcies que, segons ell, hi havia en el meu darrer article en aquest diari, “Neoliberalisme”. Primer, una precisió terminològica: suposo que quan diu “fal·làcia” és en el sentit del Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana d’“una forma d’argument defectuosa” (una qüestió opinable) i no en el que el mateix DEC, o l’IEC, parlen de “disposició a enganyar”. Perquè mai pretenc enganyar a ningú, sinó simplement argumentar.

Pel que fa a la primera de les “suposades fal·làcies” que esmenta, una precisió conceptual: jo parlava del neoliberalisme, no del liberalisme. Em referia a les polítiques que el capitalisme ha aplicat a partir dels anys setanta/vuitanta del segle passat (Thatcher, Reagan) per contrarestar els avantatges que havien aconseguit els treballadors i les classes populars en el període anterior, el del “compromís keynesià/socialdemòcrata”. Perquè, encara que als liberals no els agrada sentir-ho, la lluita de classes sí que existeix, com recordava fa poc Warren Buffett.

Amb el neoliberalisme, les elits capitalistes volien recuperar la taxa de beneficis i els beneficis, que havien disminuït en el període anterior, tot fent unes polítiques per afavorir el capital en contra del treball i de les classes treballadores i populars. Unes polítiques per desmuntar l’estat del benestar tot reduint les despeses públiques socials així com els impostos més progressius, que afectaven més als que més guanyaven i tenien. Unes polítiques de reformes estructurals, sobretot del mercat de treball –que disminuïssin els salaris, almenys en termes relatius, i empitjoressin les condicions de treball–, i amb la desregulació de la resta de mercats i amb les privatitzacions de part del sector públic.

D’altra banda, no crec que la crisi s’hagi superat, però és clar que s’hi ha intentat lluitar amb la intervenció de l’estat i/o dels bancs centrals. Com ha fet sempre el capitalisme, en contra del que han defensat el liberals. L’estat va ser clau ja a la Gran Bretanya de la Revolució Industrial per a la despossessió dels camperols i la seva conversió en assalariats. Com ho ha estat en uns EUA amb la gran importància de la indústria armamentista i on una part important de les innovacions tecnològiques han estat fetes pel sector públic (a part de les grans empreses transnacionals). I el desenvolupament dels països asiàtics s’ha produït, en gran part, a partir d’un veritable “capitalisme d’estat” en col·laboració amb les grans empreses. I què va ser l’experiment dels Chicago/Pinochet boys a Xile, sota la verborrea del liberalisme de Friedman, sinó un exemple de manual de l’aplicació del neoliberalisme als països menys desenvolupats utilitzant una dictadura feixista? Per posar només alguns exemples.

Efectivament, siguem pragmàtics i deixem el dogmatisme. Basem-nos en la realitat material. Ens adonarem que el capitalisme liberal/de lliure mercat no existeix i, de fet, no ha existit mai.