Dissabte passat El PuntAvui em publicava aquest article.

Tribuna

Democràcia en crisi

Antoni Soy - Professor Universitat Barcelona

 

Tal com ha assenyalat Michael Roberts, el capitalisme ha d’afrontar avui algunes contradiccions que el posen en qüestió: el creixement de les desigualtats de la renda i la riquesa; la disminució de l’augment de la productivitat i del creixement econòmic; la productivitat descendent i la deflació que semblen anunciar una depressió continuada, que alguns han anomenat “estancament secular”; el canvi climàtic i la crisi ecològica; les fluctuacions de la taxa de benefici del capital en funció de l’evolució de la tecnologia, de l’exèrcit industrial de reserva i de les asimetries entre els països capitalistes avançats/madurs i les economies emergents.

En aquest context, l’economista d’origen turc Dani Rodrik, professor a Harvard, ja fa un temps que parla de la crisi de la democràcia liberal. Pensa que una democràcia liberal ha de complir dos requisits: primer, que hi hagi restriccions en l’exercici del poder polític, per evitar que les majories i/o els que tenen el poder trepitgin els drets de les minories i/o dels que no tenen el poder; segon, que les polítiques públiques implementades responguin a les preferències dels electors (de la majoria de la població, és a dir, les classes populars i mitjanes). Ara bé, les elits que tenen realment el poder no sembla que tinguin massa interès que es compleixin aquestes condicions.

Rodrik assenyala dos grans perills per a la democràcia liberal. Primer, el que en diu la “democràcia il·liberal”, és a dir una forma de política autoritària en la qual hi ha eleccions populars però que no té respecte real per l’imperi de la llei i pels drets de les minories. Turquia i l’Espanya que no vol ni parlar de les demandes de Catalunya són exemples, entre d’altres, d’aquesta situació. Segon, el “liberalisme indemocràtic” (segons Mounk), en el qual els governants estan aïllats de la seva responsabilitat democràtica per un gran nombre de restriccions externes que limiten les polítiques que poden implementar. Aquestes restriccions són establertes per organismes burocràtics, reguladors autònoms i tribunals independents, o són imposades externament per les regles de l’economia global. Es posa l’accent en el liberalisme en detriment de la democràcia. Això va molt bé a les elits nacionals que tenen l’excusa de les restriccions externes per justificar les seves polítiques antipopulars.

Molt probablement, la Unió Europea i la Unió Econòmica i Monetària són la màxima expressió d’aquesta tendència. Els avenços en el mercat comú i en la unificació monetària sense que hi hagués una unió política han obligat a delegar la formulació i la implementació de les polítiques a una sèrie d’organismes tecnocràtics (Comissió Europea, Banc Central Europeu, Tribunal Europeu de Justícia). I això fa que la presa de decisions estigui cada cop més allunyada de la gent. Només cal recordar, entre d’altres, la destrucció de l’economia grega, o el rescat del sistema financer espanyol, o les “reformes” dràstiques del mercat de treball, a diferents països europeus, en contra dels interessos de les classes treballadores.

Desigualtats i crisi capitalista

A la Directa m'han publicat aquest article.

L'augment de les desigualtats: causa o conseqüència de la crisi?

Antoni Soy

14/02/2018

Tant l'Organització Internacional del Treball (OIT) en el seu darrer informe sobre les "Perspectives socials de l'ocupació en el mon", com Oxfam-Intermón en el seu informe "Realitat o ficció: la recuperació econòmica en mans d'una minoria", dedicat a l'Estat espanyol, han fet referència recentment a l'augment de les desigualtats econòmiques i socials.
Concretament, a l'Estat espanyol hi ha una certa recuperació del PIB, però els seus beneficis es distribueixen injustament: la major part dels augments de la renda es queden en mans d'uns pocs en detriment de la majoria de la població, i Espanya és avui una societat més desigual i més injusta que abans de la crisi.

A l'Estat espanyol hi ha una certa recuperació del PIB, però els seus beneficis es distribueixen injustament: la major part dels augments de la renda es queden en mans d'uns pocs en detriment de la majoria de la població.

 

Així es manifesta en el risc de pobresa o d'exclusió social (sobretot dels infants o famílies monoparentals) o en l'important increment de les desigualtats en la distribució de la renda i de la riquesa. Els salaris van perden pes en el conjunt de l'economia mentre que les rendes del capital en guanyen, com a conseqüència de la destrucció d'ocupació, de la fragilitat de les relacions laborals -a partir de les reformes del mercat de treball- i de la desigual distribució del repartiment dels increments de productivitat.

També augmenten les desigualtats entre els treballadors: mentre que els millor retribuïts no han patit els efectes de la crisi sinó que, fins i tot, han vist augmentar les seves remuneracions, els que reben uns salaris més baixos han vist com disminuïen, sobretot pels joves i les dones.
Hi ha noves formes de desigualtat salarial i de precarietat lligades al ràpid creixement de les empreses multiservei i a l'auge de l'economia sota demanda no regulada que amenacen de mantenir-se i fer-se estructurals en el mercat de treball. A més, el sistema fiscal (apart de l'evasió i l'elusió fiscal) és un dels menys redistributius de tota la Unió Europea.

Hi ha noves formes de desigualtat salarial i de precarietat lligades al ràpid creixement de les empreses multiservei i a l'auge de l'economia sota demanda no regulada que amenacen de mantenir-se i fer-se estructurals en el mercat de treball.

 

Uns estudis meritoris que ens plantegen una qüestió important: l'augment de les desigualtats (que comencen amb el neoliberalisme en els anys 1980) és una causa essencial de la crisi des de 2007, com defensen alguns, o pel contrari n'és una conseqüència i, per tant, cal buscar quines són les raons últimes de la crisi? Un debat intens davant de la crisi actual però que es remunta bastant lluny en la història de les crisis econòmiques del capitalisme.

N'hi ha que pensen que l'augment de les desigualtats (salaris massa baixos i beneficis massa elevats) provocarà una disminució de la demanda efectiva i un creixement de la demanda de crèdit a l'economia i que això donarà lloc a les crisis. Si fos així, la solució a les crisis capitalistes seria relativament fàcil: només caldria disminuir les desigualtats (increment de salaris, sistema fiscal més progressiu, regulació del sistema financer). Tanmateix, res fa pensar que les classes socials més riques estaran disposades a disminuir els seus guanys per aconseguir una distribució més equitativa de la renda i la riquesa, com les dades demostren.

Els augments de les desigualtats són el resultat de la creixent explotació de la creació de valor per part del treball, que dóna lloc a un excedent o plusvàlua del que s'apropien els propietaris del capital.

 

A més, alguns estudis empírics, entre altres del Banc Internacional de Pagaments (Bank of International Settlements-BIS), conclouen que les desigualtats no semblen ser una causa de les crisis. Les expansions del crèdit poden conduir a crisis financeres, però l'augment de les desigualtats no suposen necessàriament una expansió del crèdit.

Per contra, des d'un altre punt de vista, es considera l'augment de les desigualtats més aviat una conseqüència de les crisis. La causa essencial està en la disminució de la rendibilitat del capital invertit que porta a una ràpida i/o excessiva expansió del crèdit i a la crisi financera, que ràpidament es transforma en crisi global. I aquesta és una tendència a llarg termini, que és va reproduint en el temps -encara que pugui tenir contra tendències temporals- i, per tant, les crisis són recurrents en el capitalisme, fins i tot si es redueixen les desigualtats.

Des d'aquesta perspectiva, els augments de les desigualtats són el resultat de la creixent explotació de la creació de valor per part del treball, que dóna lloc a un excedent o plusvàlua del que s'apropien els propietaris del capital (accionistes, alts executius, banquers, etc.). De fet, l'augment de les desigualtats des dels anys 1980 -quan comença el neoliberalisme- és el resultat de l'èxit de les elits capitalistes en augmentar la rendibilitat del capital (via increment de la taxa de plusvàlua), mitjançant la desocupació i l'augment de l'exèrcit industrial de reserva, la demolició dels drets dels treballadors i dels sindicats, la privatització de les empreses públiques, la liberalització i la desregulació de les activitats econòmiques i, en particular, el sistema financer, etcètera.

L'edició digital de Jornada m'ha publicat aquest article.

Opinió

La mesura de l’atur

Quina és la xifra d’atur? L’autor recorda que hi ha almenys tres formes de calcular-lo i els resultats poden arribar a ser el doble segons un mecanisme o un altre

ANTONI SOY, Economista, professor de la Universitat de Barcelona i membre del Consell Editor de la JornadaI 

30 de GENER del 2018

@antonisoy

Es convenient tenir clar com es mesura l’atur perquè les dades que se’ns ofereixen, i que poden ser utilitzades de la forma que més els hi convé pel govern, organitzacions empresarials o sindicats, no ens donin una imatge esbiaixada de la realitat.

Hi ha, d’una banda, l’atur registrat a les oficines del Servei Públic d’Ocupació (SPO) que fa públiques mensualment el Ministerio de Trabajo, o sigui els demandants de feina que s’hi inscriuen (no inclouen, per tant, els que perden l’ocupació però no s’inscriuen, ni els que s’incorporen per primera vegada al mercat de treball sense passar per les oficines d’ocupació, ni als inscrits a cursos de formació dels SPO). L’atur registrat no inclou, doncs, tots els aturats que hi ha en un moment determinat i, a més, no es pot comparar internacionalment. Al desembre 2017 es comptabilitzaven més de 3,4 milions d’aturats (més de 63 mil a les Balears, més de 418 mil a Catalunya i quasi 386 mil al País Valencià).

Segons l’Enquesta de Població Activa al 4art trimestre de 2017 hi havia més de 75 mil aturats a les Illes Balears, a Catalunya més de 479 mil i al País Valencià uns 410 mil

La forma acceptada pels països de la Unió Europea (UE) per a mesurar i comparar els aturats (els que busquen feina) dels diferents països és la que ens proporciona l’Enquesta de Població Activa (EPA) que realitza el Instituto Nacional de Estadística (INE). Una enquesta trimestral que, entre altres, ens proporciona les dades de l’atur i la taxa d’atur que poden ser comparades amb les dels altres països de la UE a través de l’oficina estadística europea (Eurostat). Les darreres dades que corresponen al 4art trimestre de 2017 donen quasi 3,8 milions d’aturats a l’estat espanyol (amb una taxa d’atur del 16,65%), a les Illes Balears més de 75 mil aturats, a Catalunya més de 479 mil i al País Valencià uns 410 mil (amb unes taxes d’atur de 12,6%, 12,6% i 16,8% respectivament).

Tanmateix, per entendre la realitat de l’atur no n’hi ha prou amb considerar els aturats (els que busquen feina), sinó que també cal tenir en compte els desanimats (que voldrien treballar però no busquen feina perquè no tenen cap esperança de trobar-ne) i els subocupats (que voldrien treballar a temps complet però només poden fer-ho a temps parcial). Si es consideren totes aquestes dades, el que es pot anomenar la taxa d’atur ajustada és molt superior a la taxa d’atur com es mesura habitualment per la EPA. Darrerament, l’Eurostat ens dona dades sobre aquestes variables (malauradament les darreres són de 2016) i el mateix Banc Central Europeu s’hi ha referit en un dels seus darrers butlletins com a una mesura més apropiada de l’atur real. El 2016, la taxa d’atur ajustada espanyola s’enfilava fins al 30,6% (només per sota de Grècia) com a resultat d’una taxa d’atur del 19,6%, d’una taxa de desanimats del 4,8% i d’una taxa de subocupats del 6,2%.