dissabte, 11 de novembre del 2017

Sovereignty versus neo-liberalism


And here the English translation of a recent article in Catalan.



Sovereignty versus neo-liberalism

The collective work "Sovereignties. A proposal against the capitalism" is, from the perspective of radical transformation of the capitalism, one of the important recent texts. After the analysis of the economic and social context to the international European and Catalan framework, they propose the fundamental criteria of the process of transformation of the capitalism with the aim to attain the reproductive sovereignty. This will involve to develop projects where the production was headed to the coverage of the needs of the population -and no to the profit of the capital-, putting the accent in the reorientation of the social relations of production to this purpose.

They consider that the reproductive sovereignty supposes the possibility of an integral process of transformation, that connects central elements of an anti-capitalist vision (the socialism, the feminism and the ecology) with a clear bet for a sovereign process in accordance with the demands and the reality of the capitalism of the 21st century. The reproductive sovereignty has to allow the global transformation of the main social relations of the capitalism, as well as overthrow and transform gradually the reproduction of the capitalism in the reproduction of the life. Next they analyse different concrete sovereignties.

Now it has just been published the book "Reclaiming the State" of William Mitchell and Thomas Fazi that it poses the subject of the national/state sovereignty as the strategy against the neo-liberalism, for the democracy, from the leftist anti-capitalism.

The predominant vision today is that the national sovereignty has become irrelevant in an international economy increasingly global (with the internationalisation of the finances and the increasing importance of the multinational firms). In this context, the individual states cannot do autonomous economic and social policies, especially of progressive type. Therefore, the only solution is that the states give up his sovereignty and transfer it to some supra-national institutions (how the European Union-EU) that they are sufficiently big and powerful to be able to make listen his voice in this globalized world.

This is coherent with the ideology of the neo-liberalism that proposes the reduction of the intervention of the state, the expansion of the free markets and of the businesses and entrepreneurship. But, actually, the neo-liberal economic policy has given place to a role of the state more and more extensive, intense and permanent with the support of all the greater international institutions and political parties. It is by means of this intervention that has been produced : the liberalisation of the markets of goods and capitals and particularly of the financial markets; the rescue of big companies and banks; the privatisation of natural resources and of public services; the reduction of the wages and of the rights of the workers; the decrease of the income and wealth taxes and the growth of the inequalities; the elimination of social programs; etc. The neo-liberal ideology seems basically a convenient excuse for a political project directed by the states, with the aim that the driving of the economic policies was in the hands of capitalists and especially of the financial interests.

Unfortunately, the vision (erroneous) that the neo-liberalism has supposed a decrease of the role of the state continues to be a fixation of the traditional left. It bases in the idea that the globalisation and the internationalisation of the finances have finished with the period of the nation states and with his capacity to carry out policies that do not agree with the dictations of the global capital. With the neo-liberalism, the cutbacks in the national sovereignty and the participatory democracy would be the unavoidable price to pay for the globalisation. It is the "there is no alternative" from Thatcher.

There is, but another vision. The international economic integration continues being very limited: it continues having a significant uncertainty of the exchange rates; important cultural and linguistic differences that limit the full mobilisation of the resources between the borders; a high correlation between the rates of investment and of national saving; severe restrictions in the international mobility of the work; the flows of capital between rich and poor countries are much more limited of what foresee the theoretical models. The globalisation in the neo-liberal period -that in some respects can have restricted the economic sovereignty of the states- in the essential elements -industrial delocation, deindustrialisation, liberalisation and deregulation of the markets of goods and of capitals, etc.- It has been a process established and promoted actively for the states.

And it is the result of a deliberated and conscious limitation of the rights of the sovereign states from the national elites, by means of between others: the reduction of the power of the legislative with regard to the executive; the formal independence of the central banks of the government; the aim of the inflation as a main (or only) aim of the policy of the central banks; adopting rules -for instance in budgetary politics- that limit the possibilities of an autonomous economic policy; going back to systems of fixed exchange rates; bending the national prerogatives to supra-national institutions like the UE. The creation and auto-constraint of this "external restriction" that allows to the national politicians to reduce the costs of the anti-popular measures which suppose the neo-liberal policies.

Therefore, the fight against the neo-liberalism has to suppose a recovery of the national processes of taking decisions, that is to say, of more democratic control on the policies (in particular the economic policies) and on the global destructive flows unchained by the neo-liberalism. And this only can be done since the national confines. In fact, the crises of the EU and of the monetary union have to be seen as a big opportunity to refuse the neo-liberal restrictions that these institutions suppose and to implement a democratic platform, really progressive, from the sovereign states, that still can have the resources for a democratic control of the economy and the national finances and that, since the sovereignty, will be able to implement a multilateral cooperation between these states. The fight for the national sovereignty is a fight for the democracy and for a really progressive policy.

La distòpia d'Europa


I avui el Punt Avui  m'ha publicat aquest article amb el títol que encapçala el post.

De fet, l'original era un pel de res més llarg:



La distòpia d'Europa
Antoni Soy, Professor Universitat Barcelona

La Unió Europea (UE) no existeix. Ja que no compleix ni els seus propis Tractats ni la seva Carta de Drets Fonamentals (que té el mateix valor jurídic dels Tractats). Ens podem referir a algunes de les seves actuacions recents: l'asfixia de l'economia i del poble grec; el tracte que ha donat als refugiats de les guerres de l'Orient Mitjà; el seu aclucament d'ulls davant la deriva autoritària de Turquia, sobretot amb el poble kurd; o el seu comportament davant del conflicte entre Catalunya i España.

El que existeix és un club d'estats units bàsicament pels seus interessos econòmics, financers i monetaris, així com per la seva defensa del estatus quo econòmic, polític i social. El seu interès pels drets democràtics i pels drets humans fonamentals, individuals i col·lectius, és més aviat nul.

Si és fa un repàs al Preàmbul del Tractat de la Unió Europea (TUE) -o a la Carta de Drets Fonamentals- ja es veu que està format per un conjunt de principis genèrics que, massa sovint, queden totalment amagats i oblidats rere els interessos concrets dels estats. El mateix es pot dir de les disposicions sobre els principis democràtics del Títol 2 del TUE. Aquest estableix que la UE té set institucions diferents però, en la pràctica real i quotidiana, així com en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), ja queda molt clar que hi ha dues institucions que juguen un paper preponderant: el Consell Europeu (CE), format pels caps dels estats o governs europeus, (o el Consell dels ministres), i el Banc Central Europeu (BCE) per l'euro i la política monetària.

En el TFUE es pot veure clarament que, a part dels aspectes relacionats amb el funcionament intern i l'acció exterior de la UE, la major part del seu contingut fa referència als aspectes econòmics i financers d'aquest club de països. I tot el que afecta a la moneda única, la política monetària i la política de tipus de canvi fixes, que suposa l'existència de l'euro, ja està en mans del BCE (articles 127 a 133 i 136 a 138). Una de les coses que es preveuen en el TFUE és l'estreta coordinació de les polítiques econòmiques dels estats membres però, en realitat, s'accepten unes asimetries entre els països que semblen contradir aquest objectiu. Per exemple, l'article 119.3 diu que els països de la UE han de tenir una balança de pagaments estable, però el que passa realment és que mentre que Alemanya (i alguns altres països del centre en menor mesura) té des de fa molts anys un superàvit creixent de la seva balança per compte corrent, els països perifèrics del sud, i fins i tot França, tenen (o han tingut) dèficits comercials molt importants. I cap institució de la UE no hi ha posat remei.

Als països que formen aquest club els hi va molt bé l'excusa de les restriccions externes que els hi imposa la seva pertinença a la UE i, en algun cas, a la zona euro. Aquesta aparent cessió de sobirania a una entitat supranacional els hi permet aplicar polítiques antipopulars (en contra de la majoria de la població) -polítiques d'austeritat, reformes del mercat de treball que limiten els salaris i els drets dels treballadors, liberalització i desregulació dels mercats i en particular del financer, privatitzacions, etc.- amb la coartada que això els hi ve imposat per la seva pertinença a la UE i/o a la zona euro.

Sobirania versus neoliberalisme


Aquesta setmana la Directa m'ha publicat aquest article amb el títol que encapçala el post.


Sobirania versus neoliberalisme

09/11/2017
El treball col·lectiu Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme és, des de la perspectiva de transformació radical del capitalisme, un dels textos recents importants. Desprès de l'anàlisi del context econòmic i social, en l'àmbit internacional, europeu i català, es proposen els criteris fonamentals del procés de transformació del capitalisme amb l'objectiu d'assolir la sobirania reproductiva. Això implicarà desenvolupar projectes on la producció estigui dirigida a la cobertura de les necessitats de la població -i no al benefici del capital-, posant l'accent en la reorientació de les relacions socials de producció cap a aquesta finalitat.

Consideren que la sobirania reproductiva suposa la possibilitat d'un procés integral de transformació, que vincula elements centrals de l'ideari anticapitalista (el socialisme, el feminisme i l'ecologisme) amb una aposta clara per un procés independentista d'acord amb les exigències i la realitat del capitalisme del segle XXI. La sobirania reproductiva ha de permetre la transformació global de les relacions socials pròpies del capitalisme, així com subvertir i transformar gradualment la reproducció del capitalisme en la reproducció de la vida. Després s'analitzen diferents sobiranies concretes.

Ara acaba de sortir el llibre Reclaiming the State de William Mitchell i Thomas Fazi, que planteja el tema de la sobirania estatal/nacional com a l'estratègia contra el neoliberalisme, per a la democràcia, des de l'esquerra anticapitalista.

La visió predominant avui és que la sobirania nacional ha esdevingut irrellevant en una economia internacional cada cop més global (amb la internacionalització de les finances i la creixent importància de les firmes multinacionals). En aquest context, els estats individuals no poden fer polítiques econòmiques i socials autònomes, especialment de caire progressiu. Per tant, l'única solució és que els estats renunciïn a la seva sobirania i la transfereixin a unes institucions supranacionals (com la Unió Europea - UE) que siguin suficientment grans i poderoses com per a poder fer sentir la seva veu en aquest mon globalitzat.

Això és coherent amb la ideologia del neoliberalisme que proposa la reducció de la intervenció de l'estat, l'expansió dels mercats lliures i de l'emprenedoria. Ara bé, en la realitat, la política econòmica neoliberal ha donat lloc a una intervencionisme estatal cada com més extens, intens i permanent amb el suport de totes les majors institucions internacionals i partits polítics. És mitjançant aquesta intervenció que s'ha produït: la liberalització dels mercats de béns i de capitals i dels mercats financers en particular; el salvament de grans empreses i bancs; la privatització de recursos naturals i de serveis públics; la reducció dels salaris i dels drets dels treballadors la disminució dels impostos sobre la renda i el capital i el creixement de les desigualtats; l'eliminació de programes socials; etc. La ideologia neoliberal sembla bàsicament una excusa convenient per a un projecte polític dirigit pels estats, amb l'objectiu que el comandament de la política econòmica estigui en les mans del capital i sobretot dels interessos financers.

Malauradament, la visió (errònia) que el neoliberalisme ha suposat una disminució del intervencionisme estatal continua essent una fixació de l'esquerra tradicional. Es basa en la idea que la globalització i la internacionalització de les finances han acabat amb l'època dels estats nació i amb la seva capacitat per dur a terme polítiques que no estiguin d'acord amb els dictats del capital global. Amb el neoliberalisme, les retallades en la sobirania nacional i la democràcia participativa serien el preu inevitable a pagar per la globalització. És el "no hi ha alternativa" de Thatcher.
Hi ha, però una altra visió. La integració econòmica internacional continua essent molt limitada: hi continua havent una incertesa significativa dels tipus de canvi; importants diferències culturals i lingüístiques que limiten la plena mobilització dels recursos entre les fronteres; una alta correlació entre les taxes d'inversió i d'estalvi nacionals; restriccions severes en la mobilitat internacional del treball; els fluxos de capital entre països rics i pobres són molt més limitats del que preveuen els models teòrics. La globalització en el període neoliberal -que en alguns aspectes pot haver restringit la sobirania econòmica dels estats- en els elements essencials -deslocalització, desindustrialització, liberalització i desregulació dels mercats de béns i de capitals, etc.- ha estat un procés establert i promogut activament pels estats.

I és el resultat de una limitació deliberada i conscient dels drets dels estats sobirans per part de les elits nacionals, mitjançant entre d'altres: la reducció del poder del legislatiu respecte a l'executiu; la independència formal dels bancs centrals del govern; l'objectiu de la inflació com a principal (o únic) objectiu de la política dels bancs centrals; adoptant regles -p.e. de política pressupostària- que limiten les possibilitats d'una política econòmica autònoma; tornant a sistemes de tipus de canvi fixes; doblegant les prerrogatives nacionals a institucions supranacionals com la UE. La creació i auto-imposició d'aquesta "restricció externa" permet als polítics nacionals reduir els costos de les mesures antipopulars que suposen les polítiques neoliberals.

Per tant, la revolta contra el neoliberalisme ha de suposar una recuperació dels processos nacionals de presa de decisions, és a dir, de més control democràtic sobre la política (en particular les polítiques econòmiques) i sobre els fluxos globals destructius desencadenats pel neoliberalisme. I això només es pot fer des de l'àmbit nacional. De fet, la crisis de la UE i de la unió monetària s'han de veure com a una oportunitat única per rebutjar les restriccions neoliberals que aquestes institucions suposen i per a implementar una plataforma democràtica realment progressiva a partir dels estats sobirans, que encara poden tenir els recursos per a un control democràtic de l'economia i les finances nacionals i que, des de la sobirania, podran plantejar una cooperació multilateral entre aquests estats. La lluita per la sobirania nacional és una lluita per la democràcia i per a una política realment progressiva.