Reforma o ruptura

Aquí teniu un text més llarg en el que es basa l'article que avui publica El Punt Avui.

Podeu dir que em dedico a explicar històries de gent gran. De fet, ja tinc una certa edat. Però a mi, la situació actual a Catalunya (i molt menys a España) em recorda força, amb moltes diferències concretes com no podria ser d'una altra manera, a la que varem viure a finals dels anys 70s del segle passat just després de la mort del dictador. S'ha de fer la ruptura amb el sistema polític i econòmico-social existent o ens hem de conformar amb reformar-lo? Aleshores es va optar per la reforma, és a dir pel pacte amb els poders fàctics (polítics, econòmics, socials, mediàtics, militars) del franquisme. El resultat ja el coneixem, i difícilment podia ser un altre: una democràcia purament formal i, a més, limitada, vigilada, tutelada per aquells poders fàctics. Una democràcia monàrquica, bipartidista i antifederal com ha explicat recentment el professor Pérez Royo en el seu llibre "La reforma constitucional inviable". I ara estem patint les conseqüències de la descomposició del sistema (règim) que va sorgir d'aquella reforma. I el pateixen particularment les classes populars i mitjanes i les nacions perifèriques de l'estat com Catalunya i la resta dels Països Catalans (Euskalherria és un cas especial degut a l'existència del concert econòmic). És més, en els darrers anys, hi ha hagut una regressió clara tant dels drets de les nacions com Catalunya -amb processos de recentralització cap a l'estat- com dels drets de les classes populars i mitjanes -amb les retallades i el desmantellament de l'estat del benestar que encara era molt tendre-. I en aquesta regressió hi han jugat també un paper important les retallades de les sobiranies nacionals que han suposat les polítiques de la Unió Europea i les relacionades amb l'euro.

Alguns diuen que a l'estat espanyol es torna a viure un moment com aquell en el que es va haver de triar entre reforma o ruptura. Ningú pot dubtar de l' immobilisme i l'enroc dels partits tradicionals espanyols (PP i PSOE) que volen mantenir el "statu quo", o fins i tot anar cap a endarrere, tant en temes econòmics i socials com en els que fan referència a la regeneració democràtica (corrupció) o a la descentralització cap a les nacions i comunitats autònomes de l'estat. Però no crec que es pugui tenir cap esperança de ruptura (i poques esperances de reforma) amb el sistema/règim actual si aquesta ha de venir de la versió 2.0 del PP (o de la UCD com a molt) que representa Ciutadans o de la versió 3.0 del PSOE de finals dels 70s que pot representar Podemos. En tot cas, unes versions que volen aparèixer com a innovadores però que són una repetició dolenta d'unes pel·lícules que ja hem vist, i a les que es pot aplicar tant la cita de Marx (Karl) que "la història es repeteix primer en forma de tragèdia i desprès en forma de farsa", com la cita de Marx (Groucho) que "aquests són els meus principis i, si no li agraden, en tinc uns altres".

En canvi, a Catalunya, si que torna a estar a l'ordre del dia la dicotomia reforma o ruptura democràtica. S'ha arribat aquí després d'un procés que ve de molt lluny però que recentment comença, d'una banda, a partir de la reforma de l'Estatut i de totes les seves vicissituds i de totes les mobilitzacions pel dret a decidir (referèndums a moltes poblacions inclosos). Un procés que mobilitza cada vegada més gent -gràcies sobretot a la feina de moltes entitats (com la ANC i Òmnium entre d'altres)- i que va convertint l'independentisme en majoritari i en l'element central de la política catalana. Al mateix temps, d'altra banda, ja fa 8 anys que estem patint una crisi econòmica molt profunda, que afecta particularment a la Unió Europea i a la zona euro, que ha tingut conseqüències dramàtiques per a les classes populars i mitjanes. A tot això cal afegir una crisi de la democràcia, que no és ni molt menys exclusiva de Catalunya, i que està totalment lligada a l'existència de la corrupció pública i privada, que soscava els fonaments democràtics de la societat.

Per tant, estem en un moment crucial. Es tracta de decidir si es vol la reforma o la ruptura del "statu quo" actual que ja sabem sobradament que perjudica a Catalunya i als Països Catalans, així com a les classes populars i mitjanes i també a l'existència d'una democràcia real per a la majoria. I davant d'això hi ha els diferents partits polítics amb les seves corresponents cúpules i els militants, d'una banda, i hi ha els votants, la gent normal i corrent, que en cada moment determinat poden votar per uns o per altres per raons molt diverses i que no sempre coincideixen amb les que es pensen o s'imaginen els partits i les seves direccions. Hi ha finalment, i tots són molt importants, els diferents moviments socials que es mobilitzen per qüestions molt diverses: la independència, la llengua i la cultura, els desnonaments i el dret a l'habitatge, la defensa dels llocs de treball i el dret a un treball digne, etc.

Ara a curt termini, a Catalunya, no és, crec, el moment de plantejar canvis radicals en el sistema econòmic i social, ni la conveniència o no de tenir com a moneda l'euro o de pertànyer o no a la Unió Europea, ni de fer cap tipus de reivindicació maximalista. Si que crec que són temes que caldrà plantejar en el futur i possiblement, fins i tot, en el procés de discussió de la Constitució de la República del nou estat que es vol construir.

Ara, si es parteix de la perspectiva tradicional de l'esquerra independentista -és a dir, la qüestió social és indestriable de la qüestió nacional-, ens trobem al davant d'una situació en la que calen ja no dues sinó tres ruptures radicals, simultànies i coordinades, amb el "statu quo" per tal de poder construir una nova (realment) república catalana. Una ruptura amb l'estat per tal d'aconseguir la independència de Catalunya respecte a l'estat espanyol. Una ruptura econòmica i social que suposa un pla de xoc que permeti que les classes populars i mitjanes recuperin, almenys en part, els drets i els serveis que han perdut durant aquests anys de crisis i fins i tot anteriorment. Una ruptura democràtica que permeti posar les bases per acabar amb la corrupció i endegar un procés real de regeneració democràtica.

Si ens fixem en els partits polítics que actuen a Catalunya i en el seu posicionament respecte a la dicotomia reforma o ruptura (tenint en compte els tres nivells de ruptura que s'han esmentat) crec que es poden fer les consideracions següents. Hi ha els retrògrades, els que no volen ni tant sols la reforma, els que voldrien mantenir el "statu quo" i que, en molts sentits, fins i tot voldrien anar enrere, i que a Catalunya són bàsicament el PP i Ciutadans i, en alguns aspectes almenys, fins i tot un PSC que cada cop s'assembla més al PSOE i cada cop sembla menys reformista. Hi ha d'altra banda, els que clarament s'han definit per la reforma, que es concretaria en el diàleg i en un nou pacte/encaix de Catalunya amb España, que amb posicions ideològiques molt diferents serien UDC, Podem/Podemos. Hi ha també la resta de Catalunya si que es pot (ICV i EUA) així com el que representa Barcelona en Comú que estan per la ruptura econòmica i social i per la ruptura democràtica contra la corrupció però que tenen diferències internes pel que fa a la independència, a la ruptura amb l'estat espanyol, ja que hi coexisteixen posicions federalistes i pel dret a decidir amb posicions clarament independentistes. Pel que fa a la CUP no sembla haver-hi cap dubte que la seva estratègia passa necessàriament per la triple ruptura i, per tant, per la independència política, per un pla de xoc que permeti recuperar els drets econòmics i socials perduts darrerament per les classes populars i mitjanes, i per una regeneració democràtica que permeti acabar amb la corrupció.

Ens queda finalment Junts pel Si, un conglomerat gens fàcil d'analitzar, ja que hi coexisteixen CDC (i l'escissió independentista de UDC), ERC, diferents grups polítics provinents del catalanisme polític del PSC i "independents" molt lligats a la ANC, Òmnium, Súmate i altres. Aparentment i teòricament tots ells semblen estar per la ruptura amb l'estat espanyol i per la independència, però que passaria (cosa que, d'altra banda, em sembla altament improbable) si hi hagués una oferta seriosa de negociació i de pacte per part de l'estat espanyol? Estem segurs que tots els components d'aquest conglomerat tant heterogeni reaccionarien de la mateixa manera i de forma conjunta? D'altra banda, vist com s'ha comportat cadascú en aquests darrers anys i veient el que està passant en aquestes darreres setmanes, crec que es pot concloure que no és gens fàcil que aquest conglomerat tant heterogeni pugui arribar a tenir posicions reals (no de paraules) mínimament homogènies en relació al que hem anomenat la ruptura econòmica i social i la ruptura democràtica de lluita contra la corrupció.

Utilitzant referents històrics, alguns defensen que ara es tracta de "guanyar la guerra", és a dir aconseguir ser independents, i que "després ja farem la revolució", és a dir la ruptura econòmica i social i la ruptura per a la regeneració democràtica i la lluita contra la corrupció. Tanmateix, la primera pregunta és PERQUÈ estem fent tot el que estem fent? Particularment crec que és per arribar a una República Catalana independent, justa des del punt de vista econòmic i social, neta des del punt de vista de la corrupció i exemplar des del punt de vista democràtic. Si això és així, crec que la següent pregunta és QUÈ i COM ho hem de fer per aconseguir-ho? Se'm fa difícil imaginar d'arribar a l'objectiu final sinó es planteja fer simultàniament les tres ruptures que repetidament hem esmentat; es a dir, no crec que ho puguem aconseguir si només ens plantegem "guanyar la guerra" i deixem per no se sap ben bé quan "fer la revolució". Altre cosa és el QUAN, és a dir amb quins ritmes i quina periodificació s'ha d'anar desenvolupant el procés? I, en aquest sentit, caldria ser extremadament prudents i realistes. Claredat i fermesa estratègica, d'una banda, i intel·ligència i flexibilitat tàctica, de l'altra, serien probablement de molta ajuda. Des del meu punt de vista, el QUI?, tant si es tracta de partits com de persones, és absolutament secundari, perquè el QUI som la gent, tota la gent que volem arribar a l'objectiu final de la República Catalana amb les característiques abans esmentades. I, per sort, hi ha moltes persones que podrien liderar-ho. Els cabdillismes i els bonapartismes solen acabar malament.

Després d'aquestes consideracions, i com que sempre ens centrem massa en el que pensen els partits polítics i els seus "spin doctors" ("intel·lectuals orgànics" en el llenguatge de Gramsci) o en el que opinen els mitjans de comunicació, hi ha una cosa que m'agradaria molt conèixer: què en pensen realment els votants de Junts pel Si, de la CUP i els independentistes de Catalunya si que es pot -que són els que a mi m'interessen- de tot el que he anat plantejant? Fins a on estarien realment disposats a arribar per aconseguir una República Catalana com la que he apuntat? Quants ja es conformarien amb menys i exactament amb que es conformarien, a què estarien disposats a donar el seu vist-i-plau? Em temo però que serà molt difícil que pugui esbrinar-ho.