Una entrevista a Warren Mosler, un
dels fundadors de la teoria monetària moderna (Modern Monetary Theory)
per Antoni Soy, economista i
professor d'economia aplicada de la universitat de Barcelona
En els últims anys, una nova teoria
econòmica s'ha anat fent un espai entre les escoles de pensament heterodox. Per
alguns està lligada a l'escola (o escoles) post keynesianes tot i que d'altres
ho posen en dubte. Tanmateix, les influències de Keynes, i encara més de Knapp,
Mitchell-Innes, Lerner, Minsky i Godley semblen innegables. Pels partidaris de
la MMT "els governs que tenen el poder d'emetre la seva pròpia moneda són
sempre solvents, i per tant es poden permetre comprar tot el que vulguin en la
seva pròpia moneda tot i que poden trobar-se amb limitacions polítiques o bé
lligades a possibles tensions inflacionistes".
Recentment, un dels seus principals
exponents, L. Randall Wray, va venir a presentar el seu llibre "Teoria Monetaria
Moderna" que ha estat traduït a l'espanyol; Randall Wray, d'altra banda,
escriu amb regularitat al seu bloc "Great Leap Forward" hostatjat a
Euromonitor. Un altre dels seus representants destacats, l'australià WilliamMitchell, que també manté un bloc molt destacat ("Bill Mitchell-billyblog") està previst que ens visiti el proper any per presentar la
traducció del seu darrer i molt interessant
llibre: "Eurozone Dystopia: Groupthink
and Denial on a Grand Scale". Stephanie Kelton, que és una altra de les
representants destacades de la MMT, és actualment l'economista en cap de la
Minoria Demòcrata al Comitè Pressupostari del Senat i una de les principals
assessores de Bernie Sanders, pre-candidat progressista a la nominació
demòcrata per a la presidència dels EUA. Molts d'ells treballen a la
Universitat de Missouri-Kansas City (UMKC) i estan lligats al "Center
for Full Employment and Price Stability" d'aquesta universitat. Els
partidaris de la MMT animen el bloc "New Economic Perspectives" i
molts d'ells col·laboren amb el Levy Institute of Bard College.
Fa unes setmanes el professor WarrenMosler, per molts el fundador de la Teoria Monetària Moderna, ha visitat
Espanya. Va venir a presentar el seu llibre "The Seven Deadly InnocentFrauds of Economic Policy", publicat en espanyol per ATTAC Espanya. Per
tant, hem cregut que era una excel·lent oportunitat per entrevistar-lo.
Pregunta: Pot explicar breument la
seva trajectòria professional i acadèmica?
Vaig passar
els meus primers dos anys a la Universitat de Connecticut, com a estudiant
d'enginyeria abans de graduar-me en Economia el 1971. El meu primer treball
real va ser a la banca, a la Savings Bank de Manchester, a la meva ciutat natal
el 1973. Allà vaig passar de ser un agent de préstecs a ser un agent
d'inversions. Vaig ser pioner en la gestió de derivats de renda fixa i en
estratègies d'arbitratge en la gestió de capitals en el Banker's Trust a Wall
Street a finals dels anys 70's i després vaig fundar els meus propis fons
d'inversió i corredories de valors durant 15 anys. Fins fa molt poc temps tenia
un petit banc. Durant el transcurs de la meva carrera he assistit regularment a
les reunions de la Reserva Federal dels EUA i dels bancs centrals de tot el món
per discutir sobre la política monetària i les operacions monetàries. Això m'ha
donat un coneixement de primera mà de com funciona el sistema bancari, en
particular en el cas d'una moneda no convertible i amb tipus de canvi flotants.
Va ser a través d'aquests coneixements que el 1993 vaig començar a concebre el
treball acadèmic que es convertiria en "Soft Currency Economics". Un
dels primers articles que vaig publicar va ser "Full Employment and Price
Stability" al Journal for Post Keynesian Economics el 1996, que és també
l'any en què vaig ser cofundador del Center for Full Employment and Price
Stability a la Universitat de Missouri-Kansas City (UMKC). Durant els últims
anys he participat contínuament en la comunitat acadèmica, amb la publicació d'articles
i fent presentacions a congressos i conferències.
Pregunta: Què és essencialment la
Teoria Monetària Moderna (Modern Monetary Theory-MMT)?
"Soft
Currency Economics" que es va publicar el 1993, es pot considerar l'origen
de l'escola de pensament de la "Teoria Monetària Moderna". S'hi
descriu el funcionament del sistema monetari, la moneda com un monopoli públic
i com la obsoleta retòrica del patró or, que ha estat soscavant la prosperitat
nacional en els països de tot el món, ha anat evolucionant cap a una moneda no
convertible amb un tipus de canvi flotant. En poques paraules: la MMT considera
que la moneda és un monopoli públic. La MMT sosté que la fiscalitat pot crear
atur deliberadament. La MMT considera que els fons per pagar els impostos provenen
només del govern que emet la moneda. La MMT sosté que la desocupació és
l'evidència que el dèficit públic és massa baix per compensar els desitjos
d'estalvi. La MMT considera que amb una reducció d'impostos o amb un augment de
la despesa pública es redueix la desocupació.
Pregunta: Com es col·loca la MMT en
la història del pensament econòmic? Podria dir que la MMT és part de les
teories econòmiques heterodoxes? Quina és la relació de la MMT amb les altres
escoles heterodoxes i, específicament, amb la que s'ha anomenat el post
keynesianisme?
Haurien de
ser els defensors d'aquestes teories els que haurien de respondre a aquesta
pregunta. Els meus escrits han estat independents del pensament econòmic
anterior. Mai havia llegit Keynes, Knapp, Lerner, Marx o a d'altres autors a
l'època en que vaig escriure "Soft Currency Economics". Després de
descobrir els post keynesians vaig pensar que els meus escrits eren una
extensió lògica de la seva escola de pensament. Fins ara, però, gairebé tots
els post keynesians rebutgen aquesta proposició i no han volgut incorporar els
meus suggeriments a la seva escola de pensament.
En el seu llibre, ara traduït a
l'espanyol, vostè parla sobre els set fraus innocents (però mortals) (seguint
la terminologia del vell Galbraith) en la política econòmica. Ens agradaria
parlar-ne una mica.
Pregunta: Un dels "fraus
innocents" que critica és que, com en el cas de les famílies, les despeses
del govern, en els països amb la seva pròpia moneda (sobirans monetàriament),
estan limitades per la seva capacitat de generar ingressos. Podria explicar-ho
una mica?. Quines condicions s'han de complir perquè un govern pugui fer front
sempre a les seves despeses, és a dir, perquè no pugui tenir problemes de
solvència?
El govern
que fa pagar impostos en la seva pròpia moneda no és com una família que ha de
pagar impostos. Un govern que gasta en la seva pròpia moneda, que ell emet, no
té, en cap cas, limitats els seus ingressos en aquesta moneda. De fet, a
diferència d'una família, que és un usuari de la moneda, des del principi, s'ha
d'entendre que el govern que emet la moneda primer fa una despesa i només
després, posteriorment, cobra els impostos o s'endeuta en aquesta moneda.
Pregunta: Però llavors, si els
governs amb la seva pròpia moneda sempre poden fer front a les seves despeses,
per què el govern obliga a la gent a pagar impostos?
La moneda és
un crèdit fiscal, i és la imposició la que serveix per crear una demanda
nacional de la moneda. En altres paraules, els impostos són els que impulsen el
sistema monetari. Els impostos no financen la despesa pública; els diners per
pagar els impostos han de venir necessàriament del govern que té el monopoli
com a emissor de la moneda. La finalitat dels impostos per al govern és la
creació de venedors de béns i serveis reals, amb gent a la recerca de treball
remunerat que són definits com a desocupats. La despesa pública pot, llavors,
contractar a aquells que l'existència dels impostos els ha fet estar aturats.
Es poden contractar mestres, metges o bombers, per exemple, per a la prestació
dels serveis públics. Per tant, la desocupació és l'evidència que la diferència
entre els impostos i la despesa pública no és suficient: o bé que la despesa
pública és massa baixa o els impostos són massa elevats.
Pregunta: Els països de la zona euro,
o almenys alguns d'ells, tenen problemes de solvència. Això està en contradicció
amb la seva teoria? Per què?
Els països de la zona euro no tenen
la seva pròpia moneda i no poden fer les seves pròpies polítiques monetàries i
canviàries. Poden ser aplicades igualment a aquests països les teories que són
vàlides en els països que tenen la seva pròpia moneda, que són sobirans
monetàriament, com els EUA, Japó, Regne Unit, etc.?
Tot això
està perfectament i totalment explicat per la MMT. Si es considera l'euro, o el
dòlar, o el ien, es pot aplicar la mateixa explicació. Qui té el monopoli de
l'emissió de la moneda no ha de tenir mai cap limitació en els seus ingressos i
el govern emissor de la moneda ha de gastar primer abans de que pugui cobrar
els impostos o demanar préstecs. Els diners per pagar els impostos venen, fins
a l'últim cèntim, de la despesa que ha fet anteriorment el govern.
La zona de
l'euro té la seva pròpia moneda i el seu propi banc central. Financerament
podria funcionar de forma molt semblant a qualsevol altra moneda moderna, com
el dòlar. Tanmateix, l'analogia correcta seria entre els països membres de
l'euro i els estats dels Estats Units. Mitjançant l'adopció d'una moneda única,
els països membres de l'euro s'han posat en la mateixa posició que els estats
dels Estats Units. Un estat dels EUA, de fet, pot arribar a ser incapaç de
finançar-se, i necessita finançament del govern dels Estats Units i del seu
banc central, el Banc de la Reserva Federal, de la mateixa manera que Grècia
està rebent ajuda del Banc Central Europeu. Però, com a emissors de les seves
pròpies monedes, la noció d'una crisi de finançament de la Reserva Federal dels
EUA o del Banc Central Europeu és totalment impossible. La dependència dels
ingressos públics, adoptada pels països membres de l'euro, és una restricció
voluntària, autoimposada, però en cap cas no és inherent al sistema monetari.
Per exemple, quan el govern de Grècia dóna instruccions al seu banc central, el
Banc de Grècia, que és un membre del sistema dels bancs centrals europeus, per
pagar al FMI, el responsable en el BCE podria dir "sí, sens dubte" i
els diners per pagar els deutes estarien disponibles, o bé podria dir
"no" i aleshores Grècia estaria en fallida. La capacitat del BCE per
pagar en euros és il·limitada; la disposició de la UE a pagar és una història
diferent i és una decisió política.
Pregunta: En contra del que s'explica
generalment, vostè defensa, en el cas d'un país amb la seva pròpia moneda, que
un dèficit públic elevat no és necessàriament una mala cosa: que el dèficit
públic no redueix l'estalvi d'una economia sinó que, al contrari, fa augmentar
l'estalvi. Per què?
El que
s'anomena el deute públic d'un país no és més que la despesa pública en la seva
moneda (en euros per exemple) que encara no s'ha utilitzat per pagar els
impostos i segueix pendent com a actius financers nets de l'economia
-funcionalment és
l'"estalvi"/patrimoni financer que dóna suport a la estructura de
crèdit macro de l'economia- fins que seran utilitzats per pagar els impostos.
Per tant, conseqüentment, la despesa deficitari del govern s'afegeix a
l'estalvi. Si, per exemple, el govern gasta 100 i els impostos són 90, n'hi ha
10 que romanen en l'economia. Aquest és l'estalvi de l'economia, l'oferta
monetària d'actius financers nets de l'economia.
Pregunta: Un altre mite que vostè
critica és que, en els països amb la seva pròpia moneda, es diu que el deute
públic és una càrrega intergeneracional, i que estem deixant als nostres fills
una càrrega del deute públic que no seran capaços de pagar. Per què?
Un cop més,
el deute públic no és més que tots els euros gastats pel govern que encara no
han estat utilitzats per pagar els impostos. Romanen com els actius financers
nets o, en altres paraules, com els estalvis de l'economia. L'estalvi de
l'economia pot tenir tres formes diferents: les monedes i els bitllets en
euros; els saldos en euros en els comptes de reserves al BCE; els saldos en
euros en comptes de valors (actius financers) en el BCE. Quan el deute públic,
en forma de bons del govern, es paga, el que passa a nivell operatiu és que el
Banc Central canvia els saldos en euros d'un compte de valors a un compte de
reserves. Això es el que s'anomena el reemborsament del deute i es fa
contínuament, per exemple, a mesura que els valors van arribant al seu
venciment. He estat al banc central i sé com ho fan i no hi ha ni fills ni néts
implicats, els hi garanteixo! D'altra banda, qualsevol que està viu va
consumint tot allò que es produeix. Si els nostres fills fabriquen 20 milions
d'automòbils, d'aquí a 20 anys, no hauran de enviar-los de tornada en el temps
per tal de pagar una part del deute públic actual. Els que estiguin vius en un
moment determinat conduiran els cotxes que es fabriquin en aquell moment. Els
béns reals i els serveis no s'envien cap enrere i cap endavant en el temps, el
mon real no funciona així.
Pregunta: En el pensament econòmic
dominant es diu que l'augment dels dèficits públics signifiquen més impostos en
el futur i que això és dolent o negatiu. Per contra, vostè sosté que la primera
part de l'afirmació és certa, però que això no és negatiu sinó positiu. Ens pot
dir per què?
Entesos
d'una forma adequada, els impostos serveixen per regular la demanda agregada, i
no per augmentar els ingressos públics. El propòsit de majors impostos en el
futur seria, per tant, el de "refredar" una economia que es considera
que funciona "massa bé". Això vol dir que, tot el que implica més
impostos en el futur està implicant una economia futura que serà "massa
bona" -amb una desocupació "massa baixa" i un creixement
"massa elevat", que es consideren en general "coses bones".
Quan l'economia està en una situació de depressió, el debat hauria de ser sobre
si s'ha d'augmentar la despesa pública o si s'han de reduir els impostos. La
reducció dels impostos o l'augment de la despesa pública, farà augmentar la
despesa en l'economia, el que, al seu torn, farà augmentar el creixement
econòmic i qualsevol economista raonable estarà d'acord amb això.
Pregunta: Hi ha moltes persones
preocupades per les seves pensions. Però en canvi, vostè ens diu que és
impossible, en un país amb la seva pròpia moneda, que la Seguretat Social pugui
fer fallida i, per tant, que no hauríem d'estar preocupats per les nostres
pensions en el futur. Com s'explica això?
El govern
que emet la seva pròpia moneda mai té o no té "els diners"; no hi ha
tal cosa. La despesa del govern no està limitada pels ingressos públics i, per
tant, no requereix una realització prèvia d'aquests ingressos. Operativament,
el govern gasta abonant crèdits en els comptes en el seu banc central. Per tant,
la noció de "quedar-se sense diners" és inaplicable al govern d'un
país que emet la seva pròpia moneda. Si hi ha un problema real, és la relació
(ràtio) de dependència. Aquesta és la relació entre els que treballen
(treballadors) i els que estan jubilats. Si, posant un exemple extrem, en
cinquanta anys, tenim tres-cents milions de persones jubilades i només una
persona que continua treballant, aquesta persona estarà realment molt ocupada. Les
úniques coses reals que seran útils d'aquí a cinquanta anys són el coneixement,
l'educació i la tecnologia. No hi ha gairebé res que puguem construir
físicament ara, que pugui tenir cap valor d'aquí a cinquanta anys. L'única cosa
que tindrem, que la gent ens pot deixar per d'aquí a cinquanta o cent anys, és
la nostra tecnologia, el nostre saber fer. No obstant això, irònicament, com
que creiem que hem de retallar i fer sacrificis avui i tenir superàvits fiscals
i posar més impostos del que es gasta ja que sinó ens estarem "quedant
sense diners", el primer que retallem és l'única cosa que ens podria ser
útil d'aquí a 50 anys, que és l'educació.
Pregunta: La necessitat d'exportar
més i més i de tenir un superàvit comercial s'ha convertit en gairebé una
religió. Contràriament, vostè ens diu que les importacions són beneficis reals
i les exportacions són costos reals i que, per tant, els dèficits comercials (i
no els superàvits) són els que milloren els nivells de vida. Podria explicar
una mica per què diu el contrari del que la majoria sembla dir i pensar?
En termes
econòmics, els béns i els serveis són la nostra veritable riquesa, és a dir, el
conjunt de coses que tenim, i per això volem que aquest conjunt sigui el més
gran possible. Tot el que es pot produir en el propi país se suma al conjunt de
coses que tenim. Tot el que ens envia la resta del món, també se suma a aquest
conjunt de coses. En canvi, tot el que s'ha de exportar, es resta del conjunt
de coses que tenim. Les exportacions són costos reals i les importacions són
beneficis reals, i això és el que se solia dir fins no fa gaire temps a tots
els manuals d'economia convencionals. Es tractava d'aconseguir moltes
importacions per poder fer les exportacions, és el que s'anomenava la 'relació
real d'intercanvi' i no hi havia cap disputa en aquest sentit. En economia,
rebre és millor que donar. Els arguments contraris desafien la lògica i només
poden ser recolzats a partir d'un biaix ideològic i d'una propaganda que
normalment confonen les opcions polítiques dels tipus de canvi fixes i dels
tipus de canvi flotants.
Avui la
política comercial de la UE es basa en el creixement liderat per l'exportació,
que implica l'aplicació de l'austeritat i les anomenades reformes estructurals
que consisteixen en la reducció dels salaris i els costos en una molt poc
atractiva cursa cap el seu nivell mínim. Se l'anomena l'augment de la
competitivitat: en essència significa que si vostè pot aconseguir que la seva
població visqui amb menys calories que la població veïna, vostè guanya. Els
responsables de la política econòmica no s'adonen que això no funciona, que
s'està debilitant l'economia i que, de fet, es fa evident el deteriorament de
la relació real d'intercanvi. I, per descomptat, a nivell global és un joc de
suma zero, ja que per cada exportació hi ha una importació d'igual valor. A
més, un augment de les exportacions netes de la zona euro a partir d'aquesta
política suposa una pressió a l'alça sobre la moneda (euro). És per això que
els models basats en les exportacions solen anar acompanyats de l'acumulació de
reserves de monedes estrangeres per part del govern, a partir de la venda de la
seva moneda per aconseguir reserves en les monedes dels països als que
s'exporta o es pretén exportar. No obstant això, a la zona euro, a diferència
d'Alemanya sota el marc, per raons ideològiques no s'acumulen reserves de
divises. Per tant, amb tota la pressió a l'alça, l'euro es deixa apreciar fins
al punt en que ja no hi ha exportacions netes.
Pregunta: Des de fa alguns anys els
països de la zona euro, especialment els perifèrics, estan en crisi. Com
s'explica aquesta crisi? Quines perspectives creu vostè que són necessàries per
poder sortir de la crisi?
Què és la
crisi? Si un grup de bancs perd un munt de diners a ningú li importa realment.
Tenim una crisi perquè la crisi bancària es va estendre a l'economia real i la
gent comença a perdre els seus llocs de treball, comença a perdre les seves
cases, i comença a perdre tota la seva vida. La veritable crisi és la
desocupació, i va arribar als nivells d'una crisi, quan el creixement del
dèficit de la despesa del sector privat es va acabar el 2008. El 2008 el crèdit
va anar disminuint fins a pràcticament desaparèixer i el nou endeutament es va
aturar. Tot d'una deixa d'haver-hi gent que gasti més del que ingressa i que
pugui compensar a la gent que gasta menys del que ingressa i les vendes
s'ensorren. El capitalisme està basat en les vendes. Si una empresa té bones
vendes, contracta gent. La gent no perd el seu lloc de treball fins que les
vendes van malament, que és quan les empreses han d'acomiadar els treballadors.
No és més complicat que això. Les vendes i els llocs de treball van de la mà.
La desocupació és una història d'ingressos no gastats. Si algun agent de
l'economia gasta menys del que ingressa, llavors alguna cosa no està sent
venuda a menys que algú gasti més del que ingressa i aquesta "despesa
menor que l' ingrés " segueix de forma continuada: algunes persones posen
diners en els seus fons de pensions i comptes d'estalvi . Les empreses obtenen
beneficis i no els gasten tots. Els bancs centrals estrangers estan acumulant
reserves i no les gasten. Les companyies d'assegurances reben primes i no les
gasten sinó que les mantenen com a reserves, etc.
Com a
resposta a la crisi, els responsables polítics van passar d'uns tipus d'interès
del 0% a uns tipus d'interès negatius amb l'esperança que això faria revifar el
crèdit tal com s'havia produït fins a 2008. Quan això no va funcionar van
intentar la flexibilització quantitativa ("Quantitative Easing").
Això tampoc va funcionar. La resposta a aquesta situació sembla ser tipus
d'interès encara més baixos i més flexibilització quantitativa. Els EUA han fet
el mateix durant 7 anys i encara no ha funcionat. El Japó ha tingut durant 20
anys els tipus d'interès a un 0% i han implementat una flexibilització
quantitativa massiva i encara no ha funcionat. Què tal això?: potser la
política monetària no funciona. El que funciona són els ajustos fiscals. La
desocupació pot ser disminuïda de forma immediata mitjançant les retallades
d'impostos o els augments de la despesa pública (i privada).
Pregunta: Quin paper creu que ha
exercit l'euro en aquesta crisi? Quin paper creu que l'euro tindrà en el futur?
El dèficit
és l'estalvi de l'economia i el límit del 3% pel dèficit públic és un biaix
recessiu, ja que és equivalent a una restricció de l'estalvi de l'economia a un
creixement del 3%. Aquesta política d'un màxim del 3% de dèficit públic i del
60% de deute públic és insuficient per cobrir les necessitats de pagar els
impostos i els desitjos de fer un estalvi net, com ho demostra la desocupació.
El problema és la política, no l'euro en si mateix. La zona de l'euro
prosperarà si comença a utilitzar els límits del dèficit públic com a eines
polítiques per ajustar l'equilibri fiscal de la forma que sigui necessària. Una
analogia adequada pot ser un termòstat en una paret: quan fa massa fred es pot
fer que l'escalfi, i quan fa massa calor es pot fer que la refredi. Si la
desocupació està al 2% i l'economia està creixent massa ràpidament i està
provocant inflació, llavors l'austeritat podria ser el programa adequat per
refredar l'economia i treure diners de la circulació tot apujant els impostos o
retallant les despeses públiques. Però no actualment, quan l'economia ja està
molt refredada. En aquest moment el que caldria és augmentar el límit del
dèficit públic, i ho haurien de fer simultàniament tots els països de la zona
euro. D'aquesta manera cada país podria o bé augmentar la despesa pública o bé
reduir els impostos en aproximadament un 5% del PIB i qualsevol economista
professional raonable ens dirà que la desocupació es reduirà i l'economia
creixerà a causa de l'excés de capacitat. L'economia és com un atleta campió
que està ben entrenat, però el límit del 3% de dèficit públic és com posar una
bossa de plàstic al seu cap perquè no pugui respirar. No es tracta d'afegir
estímuls; es tracta d'eliminar una restricció.
Pregunta: Alguns lliguen l'existència
de l'euro i, per tant, de la integració monetària, amb el procés d'integració
econòmica i comercial europea. No obstant això, el cas dels EUA i el Canadà o
el d'Austràlia i Nova Zelanda semblen mostrar que és possible un gran progrés
en la integració econòmica i comercial, sense necessitat de comptar amb la
integració monetària. Què en pensa vostè d'això?
Els alts
nivells de producció i ocupació es poden aconseguir, sempre i immediatament,
mitjançant ajustos fiscals.
Pregunta: Com vostè ja sap, Catalunya
està considerant esdevenir un estat independent en relació amb Espanya. Creu
que la independència de Catalunya és possible des del punt de vista econòmic?
Sí, una
Catalunya independent pot prosperar amb una política econòmica adequada, sempre
i quan comenci a utilitzar els límits de dèficit públic com a eines polítiques
per ajustar l'equilibri fiscal segons sigui necessari. No obstant això, no he
vist cap evidència de que això s'entengui realment en cap de les propostes de
política econòmica subsegüents a la independència.
Pregunta: Si això succeeix, què creu
que seria millor per a Catalunya: l'entrada a l'euro o tenir la seva pròpia
moneda i el seu propi banc central? Per què?
La
prosperitat requereix ajustos fiscals continus, cosa que en l'actualitat no
està permès per la política de la UE. Catalunya podria demanar a la UE d'elevar
el límit de dèficit públic del 3% al 8%, per exemple, el que posaria fi
immediatament a la crisi. 8% podria no ser el número correcte, pot ser superior
o inferior, però això no seria un problema sempre que s'entengués que és una
eina política que cal utilitzar.
Quines són
les opcions si la UE no està d'acord amb això? Hi ha dues opcions: 1) no fer
res i veure com la civilització continua enfonsant-se o 2) restablir la plena
ocupació i la prosperitat tot tenint una moneda nacional pròpia i realitzant la
política fiscal adequada.
Si Catalunya
decideix emetre la seva pròpia moneda és crucial fer-ho bé o el resultat podria
ser pitjor que no fer res. Fer-ho bé farà les coses molt millors, però fent-ho
malament pot fer les coses molt pitjors. En totes les propostes de plans B que
he vist, incloent-hi el pla B de Grècia, es proposava fer les coses malament.
No sembla que hi hagi cap decisió informada que pugui fer que les coses
funcionin correctament, és només com un cec guiant un altre cec. En general, no
he vist cap indici de que la política fiscal de Catalunya subsegüent a la
independència seria més relaxada del que està essent la política de la UE en
aquest moment i, per tant, veig que hi hauria resultats macroeconòmics
similars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada