Grace Blakeley és una de les economistes angleses que millor entèn i que millor explica el funcionament de l'economia capitalista actual.
Us recomano que llegiu la Introducció al seu darrer llibre, que m'he permès traduïr al català. Una joia!!
Què ho disfruteu!! Val la pena.
I que alguna editorial catalana es decideixi a publicar el seu llibre.
Capitalisme voltor: Introducció
Grace Blakeley
20 de febrer
de 2025
Vulture Capitalism
sortirà en edició de butxaca el mes que ve! Els editors en anglès han ofert un
15% de descompte en les comandes anticipades a tots els subscriptors de
pagament del meu Substack. No està traduïda encara al català ni a l'espanyol.
Mentrestant, aquí està
la introducció del llibre per a obrir boca, com diu l'autora...
Introducció
Quan
t'aixeques al matí, el primer que fas probablement és agafar el telèfon. Aquest
telèfon està fet de metalls rars, que probablement es van extreure d'un país
com la República Democràtica del Congo, on els grups rebels utilitzen els
ingressos de l'extracció d'aquests minerals per a comprar armes (1). Però aquest
fet estarà lluny de la teva ment mentre comproves les xarxes socials,
guanyant-te una mica de «temps per a tu» abans que comenci el dia. En fer-ho,
està lliurant informació sobre les parts més íntimes de la seva vida a empreses
com Facebook, que ha estat acusada de
promoure l'extremisme d'ultradreta, facilitar l'explotació sexual infantil i
interferir en els resultats de les eleccions democràtiques, o Twitter (ara X), que va ser comprada
recentment per un multimilionari egòlatra i antisindical que acomiada als
empleats de la plataforma quan els seus tuïts no reben suficients m'agrada (2).
T'aixeques
del llit i et poses roba fabricada per una multinacional que subcontracta la
producció a Bangladesh. Després que milers dels seus companys morissin aixafats
quan es va esfondrar una fàbrica de roba a Dhaka, els treballadors que van
fabricar aquesta roba es van organitzar en un sindicat, però continuen rebent
salaris de misèria (3). Veus una peça vella de roba aterra que no et fa feliç,
així que et recordes a tu mateix que has de portar-la a un contenidor de
reciclatge de caritat. La peça de roba pot continuar el seu viatge a un enorme
abocador a Kenya, on nens empobrits rebusquen entre les deixalles per a trobar
algunes peces de qualitat que puguin revendre (4).
Surts
corrent a l'aire fred i fresc, que afortunadament és una mica més càlid que
l'aire de la teva casa. Igual que no han aconseguit fer front a la crisi de
l'habitatge que t'obliga a pagar dos terços dels teus ingressos en lloguer, el
teu govern tampoc ha aconseguit aïllar a la gent de l'augment dels costos
energètics (5). Puges al teu cotxe amb un sentiment de culpa, sabent que la
teva decisió de conduir fins al treball és part d'un problema que està
provocant que les temperatures globals augmentin a un ritme sense precedents.
Però pot consolar-se sabent que el teu cotxe funciona amb gasolina, donat
l'historial de Volkswagen de mentir al món sobre les conseqüències dels seus
motors dièsel en el medi ambient i en els teus/nostres pulmons (6).
Al final del
dia, estàs esgotat, física i emocionalment. Obres una aplicació de repartiment
de menjar i, quan arriba el repartidor, li dones una petita propina. Ell està
molt agraït pels diners extres perquè la seva motocicleta està en les últimes i
s'ha enfrontat a la disjuntiva de demanar un préstec el dia de pagament amb
interessos alts per a arreglar-la o usar la seva bicicleta en el seu lloc, cosa
que significarà més treball i molts menys lliuraments (7). Mentre et quedes
adormit, endolles aquest telèfon mòbil, que va ser fabricat en un magatzem a la
Xina on s'han instal·lat xarxes per a atrapar als treballadors que han intentat
llançar-se per la finestra (8).
Pot ser que
aquesta sigui o no una descripció exacta de la teva vida. Potser estàs llegint
aquest llibre en una casa que ara és completament teva, havent deixat enrere
els teus dies de treball pesat i dur. Però també pot ser que siguis conscient
que els teus fills semblen patològicament incapaços d'estalviar la quantitat de
diners necessària per a comprar les seves pròpies cases, i molt menys prou per
a jubilar-se tan còmodament com tu. O tal vegada vostè és una d'aquestes
persones afortunades que realment gaudeixen del seu treball, estimen als seus
companys de treball i creuen que realment estan contribuint amb alguna cosa a
la societat. Però tal vegada també li costa escapar de la sensació que alguna
cosa no està del tot bé en el món que li envolta, encara que se senti totalment
incapaç de fer alguna cosa sobre aquest tema, a part de comprar productes que
es comercialitzen com a «ecològics» i «ètics».
Elements
d'aquesta història ressonaran en tots perquè descriu com és interactuar amb els
sistemes que governen les societats en les quals tots vivim i sobre les quals
la majoria de nosaltres tenim poc control. Els més afortunats entre nosaltres
podríem ser capaços d'aïllar-nos d'alguns d'ells, però ningú pot alliberar-se
de les xarxes de treball, producció i consum que sustenten per complet el
capitalisme modern. I, com a resultat, la majoria de nosaltres en algun moment
de les nostres vides ens sentirem una mica impotents. Moltes persones passaran
gairebé tot el temps que estiguin desperts sent controlats per aquests
sistemes. I per a alguns, aquest sentiment d'alienació els porta a una profunda
sensació de desesperació.
La majoria
de nosaltres intentem fer el millor la major part del temps, però moltes de les
nostres decisions no semblen decisions en absolut. Existeix una profunda
contradicció entre la creença que som lliures i la realitat de viure sota el
capitalisme, un sistema de falta de llibertat generalitzada.
Aquesta
sensació de falta de llibertat es basa en les profundes disparitats de poder
que existeixen dins de les societats capitalistes, moltes de les quals són
completament invisibles. A la majoria de les persones se'ls nega l'autonomia
sobre les seves vides, però constantment se'ns diu que som lliures de triar la
forma en què vivim. La vida sota el capitalisme significa la vida sota un
sistema en el qual les decisions sobre com treballem, com vivim i què comprem
ja han estat preses per una altra persona. La vida sota el capitalisme
significa viure en una economia planificada, mentre se'ns diu que som lliures.
Durant molt
de temps, la planificació i el capitalisme s'han considerat oposats. O bé es
viu en una societat capitalista de lliure mercat, en la qual cap actor controla
la producció i l'assignació de recursos, o bé es viu en una economia de
planificació centralitzada, en la qual una institució, generalment l'Estat,
decideix tot. Moltes de les persones que llegeixin aquest llibre hauran crescut
durant la Guerra Freda, quan el miracle del capitalisme de lliure mercat dels
estats Units es contraposava a la planificació centralitzada escleròtica i
opressiva practicada a l'URSS. Però encara que aquests dos sistemes diferien en
molts aspectes, tenien una cosa important en comú: tots dos contenien elements
de planificació centralitzada.
La confusió
es deu al fet que la majoria de la gent pensa que «lliure mercat» i
«capitalisme» són sinònims. De fet, les economies capitalistes existents són sistemes
híbrids, basats en un acurat equilibri entre els mercats i la planificació.
Això no és una errada resultant de la implementació incompleta del capitalisme,
o de la seva corrupció per una elit malvada i totpoderosa. És simplement la
forma en què funciona el capitalisme.
Si bé els
mercats poden ser una part ineludible de qualsevol societat capitalista, el
capitalisme no es defineix pel lliure mercat. El capitalisme es defineix per la
divisió de classes entre propietaris i treballadors; entre aquells que
posseeixen tot el necessari per a produir mercaderies i aquells que es veuen
obligats a treballar per a produir aquestes mercaderies (9). I les persones que
posseeixen totes les coses són capaces, en major o menor mesura, de prendre
decisions que tenen enormes implicacions per a tots els altres. Són capaços de
planificar, és a dir, de prendre decisions actives sobre qui obté què.
Totes les
societats capitalistes contenen institucions capaces de planificar, des de
grans corporacions fins a institucions financeres i estats. A nivell global
també, els estats més poderosos i les institucions que controlen tenen cert
poder per a planificar. Aquest poder mai és total. Les societats capitalistes,
i l'economia mundial de la qual formen part, són sistemes immensament complexos
que mai poden ser controlats completament per un sol actor o grup d'actors.
Però alguns individus i institucions són més capaces que uns altres de
determinar qui obté què. Aquesta observació s'aplica fins i tot en les
economies capitalistes més competitives, encara que en menor mesura.
La pregunta
que hem de fer-nos, llavors, no és si la planificació és possible en una
societat capitalista. En canvi, hem de preguntar-nos on s'està duent a terme la
planificació, com s'està executant i a quins interessos està servint.
Una resposta
a aquestes preguntes és suggerir que només els estats tenen el poder de
planificar, i tendeixen a fer-ho en interès dels polítics i buròcrates en lloc
d'en l'interès general. Si bé els mercats poden no ser perfectes, segons
l'argument, són prou rigorosos a llarg termini com per a garantir que cap actor
privat pugui dominar-los durant massa temps. L'Estat, d'altra banda, amb la
seva burocràcia expansiva i el seu monopoli sobre l'ús legítim de la força, és
capaç de doblegar a uns altres a la seva voluntat. I aquest poder, segons
alguns, pot ser molt perillós si no es controla.
F. A. Hayek,
l'economista austríac i un dels pares del que es va conèixer com a
«neoliberalisme», desconfiava profundament de l'exercici manifest del poder
estatal en les societats capitalistes. En la seva important obra de 1944 El camí de servitud, Hayek va predir
que, sense una intervenció que frenés el poder de l'Estat, les «polítiques
socialistes» com la sanitat pública, l'habitatge social i la propietat pública
transformarien fins i tot l'economia més liberal en un malson totalitari (10).
Les opinions
de Hayek es van formular en oposició a les d'un altre economista, el treball
del qual va dominar l'economia mundial després de la Segona Guerra Mundial.
L'obra magna de J. M. Keynes de 1936, Teoria
general de l'ocupació, l'interès i els diners, tenia un títol lleugerament
menys cridaner que el de Hayek, però durant les seves vides va ser, amb
diferència, la més influent de les dues (11).
Keynes creia
que era necessari un cert nivell de planificació estatal en totes les economies
de lliure mercat degut a les irracionalitats que sorgien del funcionament
normal del sistema de mercat. Per exemple, quan molts inversors se sentien
pessimistes sobre el futur, deixaven d'invertir i, en fer-lo, creaven les
condicions que més temien. En tal context, l'Estat podia intervenir i actuar
com a suport de la demanda privada, invertint i ocupant treballadors on altres
no ho farien.
Després de
la Segona Guerra Mundial, governs de tot el món van adoptar les idees de Keynes
com una manera de dominar les irracionalitats del lliure mercat,
irracionalitats que s'havien fet molt evidents després del crack de Wall
Street. Els sindicalistes i socialistes també van adoptar amb entusiasme les
seves teories, que van proporcionar els fonaments intel·lectuals per a la
prestació col·lectiva de serveis que millorarien la vida dels treballadors de
tot el món.
Com van
articular els economistes neoliberals durant les infames reunions que van tenir
lloc a la ciutat suïssa de Mont Pelerin a mitjan segle XX, el seu projecte era
posar fi a aquesta ona de «planificació marxista i keynesiana que arrasava el
món» (12). Els neoliberals com Hayek van passar els primers anys de la
postguerra desenvolupant una crítica mordaç del tipus de planificació que
s'observava a tot el món després de la Segona Guerra Mundial. La tòxica fusió
del poder de l'Estat amb el dels treballadors, sostenien, comprometia la
llibertat humana i ens conduïa a tots pel «camí a la servitud» de Hayek (13).
En una
història amb la qual potser ja està familiaritzat, els neoliberals van guanyar.
A mesura que avançava el segle XX, van donar suport a l'elecció de polítics que
van aixafar el poderós moviment obrer, van privatitzar empreses públiques i van
mercantilitzar l'estat del benestar (14). I ho van fer tot en nom de la
«llibertat».
Però les
coses no van sortir com van prometre els neoliberals. Vivim en societats tan
regulades, vigilades i controlades com les de fa diverses dècades (15). La despesa
pública no ha disminuït: simplement s'ha redistribuït. En lloc de gastar en
benestar i serveis públics, la qual cosa els neoliberals consideren un ús
ineficient dels recursos públics, els Estats ara gasten milers de milions a fer
costat a les grans empreses i als rics amb subsidis, exempcions fiscals i
rescats (16). I ara les corporacions en expansió tenen un control sense
precedents sobre moltes àrees de les nostres vides (17). Què va passar amb el
somni de llibertat de Hayek?
Hayek tenia
raó quan va postular que les societats són massa complexes per a cedir davant
qualsevol autoritat centralitzada sense conseqüències no desitjades. El
problema no és que aquesta tesi fora errònia, sinó que no va arribar a
portar-la a la seva conclusió lògica. Si la planificació centralitzada tendeix
a conduir a la tirania, per què no hauríem de preocupar-nos tant per la
planificació empresarial com per la planificació estatal? Qualsevol institució
capaç d'exercir un poder en gran manera irresponsable dins d'una societat suposadament
democràtica deuria, com a mínim, ser sotmesa a una anàlisi crítica.
La pregunta
que anima aquest llibre podria ser, llavors, la següent: «I si ens prenguéssim
de debò a Hayek?». Per a això, hem d'analitzar el capitalisme realment existent
tornant a les nostres preguntes originals: on s'està planificant, com s'està
executant i a quins interessos està servint?
L'Estat
capitalista és una font d'autoritat semidescentralizada i planificació
centralitzada dins de les societats de lliure mercat, però està lluny de ser
l'única. Les empreses, per exemple, poden planificar les decisions d'inversió i
ocupació, decisions que tenen implicacions significatives no sols per a la vida
de la majoria de les persones, sinó també per a l'estructura de la nostra societat
(18). I no rendeixen comptes als més afectats per les seves decisions.
Els
neoliberals podrien argumentar que el poder de l'empresa està limitat pel
funcionament del mercat en general. Un gerent pot planificar, però només dins
d'uns certs paràmetres establerts per l'entorn competitiu. Si s'equivoca, el
negoci fracassarà. Els estats, d'altra banda, no estan tan limitats per les
forces del mercat. De fet, els estats sovint estan en condicions de dominar el
mercat d'una manera que, segons l'economista convencional, la majoria de les
empreses no poden. Per tant, els agents estatals són lliures de prendre
decisions, de desenvolupar i implementar plans, d'una manera que els gerents
corporatius no ho són.
Però això
només és cert quan el mercat realment funciona de la manera que s'imagina en
els llibres de text d'economia. Tan aviat com sortim del món de nombroses
petites empreses que competeixen entre si per la quota de mercat i entrem en la
realitat del capitalisme, en la qual unes poques empreses grans i en expansió
cooperen entre si i amb els estats tant com competeixen, entrem en un món de
planificació privada generalitzada.
Les empreses
grans i poderoses poden, en gran manera, ignorar la pressió que exerceix sobre
elles el mercat i, en el seu lloc, actuar per a configurar les condicions del
mercat per si mateixes. Un gran ocupador té el poder de fixar salaris i
condicions sense tenir en compte a la competència. Un productor prou gran pot
fixar els preus que paga als proveïdors i els que cobra als consumidors, sense
molta pressió del mercat. Una institució financera prou gran té el poder de
dirigir la inversió cap a unes certes tecnologies i, per tant, influir en quins
futurs estan disponibles i quins estan exclosos. I totes aquestes empreses poden
consolidar el seu poder comprant als seus competidors, erigint barreres
d'entrada i aixafant els intents dels treballadors d'organitzar-se, aïllant-se
encara més de la pressió competitiva i donant-se una autoritat significativa
tant dins dels seus dominis com sobre la societat en el seu conjunt. Com diu un
autor, «el lliure mercat és una cortina de fum, després de la qual s'amaga el
poder brutal i despòtic de les corporacions» (19).
Però, no hi
ha una diferència fonamental entre la planificació estatal i la planificació
corporativa? Tornant a la nostra pregunta original, no és molt diferent la
planificació privada realitzada al servei d'interessos privats de la
planificació realitzada per un estat central?
Els estats,
es podria pensar, planifiquen només en interès de buròcrates irresponsables i
polítics cobejosos. Les empreses, per part seva, han de planificar en interès
dels accionistes. I, segons aquest argument, la qual cosa beneficia als
accionistes ens beneficia a tots. L'objectiu d'una empresa és maximitzar els
seus beneficis, i quan les empreses maximitzen els seus beneficis, creen llocs
de treball i productes que beneficien a tots. Els Estats tendeixen a
obstaculitzar la planificació empresarial a través d'impostos, regulacions i
altres interferències injustificades en el funcionament del lliure mercat.
El primer
problema amb aquest argument és que, en els mercats en gran manera no lliures
que existeixen en totes les societats capitalistes modernes, la maximització de
beneficis no condueix a resultats que siguin eficients per a tots els altres.
Sense la pressió competitiva per a invertir o pagar salaris decents, els
beneficis simplement es distribueixen als accionistes (molts ja rics) mentre
que els treballadors s'enfronten a salaris més baixos i preus més alts. Un món
de poder corporatiu omnipresent es caracteritza per una baixa inversió, baixa
productivitat, baixos salaris i alta desigualtat (20).
I fins i tot
la visió molt limitada de la llibertat que tenen els neoliberals no està
protegida pel monstre capitalista que han creat. Se suposava que el
neoliberalisme garantiria la llibertat d'elecció dels consumidors, però, com ha
assenyalat un agut observador: «En lloc de tenir una elecció infinita, com
pensàvem, la qual cosa realment se'ns presenta és un mur de llaunes i bosses
estàndard que només es distingeixen per les paraules i els colors de les seves
etiquetes. L'ingredient secret del capitalisme dels Estats Units... es podria
haver inventat a la Unió Soviètica» (21).
Però, potser
el més important, la idea que la planificació corporativa i estatal actuen al
servei d'interessos fonamentalment diferents es basa en una clara distinció
entre el poder polític i l'econòmic que no pot sostenir-se en la pràctica. Les
empreses són institucions polítiques tant com econòmiques (22). Moltes empreses
donen prioritat al creixement del seu poder polític —la seva sobirania
corporativa (un concepte que tractarem en el capítol 6)— sobre la rendibilitat
a curt termini (23).
De la
mateixa manera, l'Estat no és una entitat neutral que sura sobre la societat,
que existeix únicament per a donar poder als afortunats que el governen. Els
polítics i els buròcrates tendeixen a implementar regulacions en interès
d'aquells que millor poden influir en ells, i les corporacions poderoses i els
individus rics que les dirigeixen són els que dediquen més temps i esforç a
aquesta influència. Com pot testificar qualsevol que estigui familiaritzat amb
els esdeveniments que van conduir a la crisi financera de 2008, això significa
que les lleis es fan sovint en interès de poderosos actors privats.24 La
política estatal està, en altres paraules, determinada per l'equilibri de poder
dins de la societat.
Com a
resultat, els interessos dels polítics i els executius corporatius no són tan
diferents com caldria esperar. De fet, contràriament a la saviesa popular, les
empreses i els estats no són enemics en el joc del «lliure mercat», sinó que,
la majoria de les vegades, són poderosos aliats.
Però, què
passa amb la democràcia? No hauria aquesta de proporcionar un control sobre
l'exercici irresponsable del poder privat, tant dins com fora de les
institucions estatals formals?
Les
democràcies capitalistes proporcionen a l'electorat una llibertat limitada per
a configurar el funcionament del poder estatal i cap llibertat per a configurar
les institucions econòmiques. Això no és casualitat. Sense democràcia en
l'àmbit de la producció econòmica, les empreses i les institucions financeres
poden exercir un poder irresponsable que seria l'enveja fins i tot de l'Estat
més autoritari. Això crea una curiosa espècie de «falta de llibertat» que
impregna fins i tot a les societats nominalment democràtiques. Encara que se
suposa que els ciutadans són capaços de votar en eleccions democràtiques, quan
arriben al treball es converteixen en «súbdits d'un govern corporatiu despòtic»
(25), i l'única alternativa a l'obediència és la indigència.
Encara que
alguns poden argumentar que estan limitats pels processos democràtics, les grans
corporacions d'avui dia estan, de fet, en una posició extremadament bona per a
superar aquestes pressions i influir en la política estatal al seu favor. Com
Thorstein Veblen va observar fa dècades, el procés competitiu crea naturalment
incentius per a tractar de canviar les regles en benefici propi (26). Així, amb
el temps, les regles del joc del mercat que se suposa que tots hem de jugar
afavoreixen els interessos dels poderosos.
La següent
pregunta que se't pot ocórrer és: «I què?» Per què hauria d'importar-li a algú
aquests arguments abstractes sobre planificació i mercats, política i economia?
Quines implicacions reals tenen aquests debats?
El problema
de la nostra incapacitat per a comprendre les formes en què funciona la
planificació capitalista és que tanca les alternatives potencials al sistema
actual. Quan els polítics fiquen la pota, se'ns diu que l'Estat s'ha fet massa
gran, per la qual cosa hauríem de retallar la despesa social i cedir més poder
a corporacions irresponsables democràticament. I quan les corporacions abusen
del seu poder, se'ns diu que la solució és donar més poder als polítics finançats
per aquestes mateixes corporacions. El poder roman concentrat en la cúspide de
les mateixes institucions, fins i tot quan els polítics perden les eleccions i
els executius corporatius són reemplaçats.
Aquest
carrusel d'elits dona a molta gent una profunda sensació de desesperança. No
importa per qui votis, no importa quins productes compris, no importa on
treballis, sembla que no importa. No obstant això, se suposa que vivim en una
democràcia de lliure mercat. Se suposa que som lliures.
Els
neoliberals com Hayek van prometre que polítiques com la desregulació i la
privatització promourien la llibertat humana. L'eliminació de les barreres a
l'esperit empresarial i la fi de l'obsessió tòxica per la igualtat permetrien
prosperar als éssers humans més capaços, creant riquesa i prosperitat per a
tots. Però com il·lustra l'epígraf d'aquest llibre, Hayek no creia que la gran
majoria de les persones fossin capaces de fer un bon ús d'aquesta llibertat.
Creia que «la capacitat cognitiva de les masses era... trivial en comparació
amb la influència intel·lectual de les elits» (27). Les masses estaven
destinades a passar la resta de les seves vides rebent ordres d'una altra
persona.
No obstant
això, l'única alternativa que se'ns presenta, el mercat regulat de Keynes,
també pateix de profunds defectes. L'ambivalència de Keynes cap a la llibertat
i l'autonomia de les masses és evident en tots els seus escrits. Creia que el
paper socialment necessari de restringir el mercat havia de ser exercit per una
classe il·lustrada de polítics i buròcrates que rescatessin a les persones de
les conseqüències de les seves pròpies accions. En fer-ho, estarien treballant
per a salvar al capitalisme de si mateix, per a protegir la civilització
occidental i les llibertats que suposadament garantia (28).
La batalla
que ha estat lliurant-se en la nostra política durant tant temps és una batalla
entre Hayek i Keynes, una batalla entre una visió molt limitada de la llibertat
com a sobirania personal i una visió conservadora de la llibertat com a submissió
al domini de buròcrates il·lustrats. Tots dos compartien la creença que no es
podia confiar en la gran majoria de la gent per a prendre decisions reals sobre
la naturalesa de la societat.
Davant
l'absència d'alternatives reals al statu quo, moltes persones cauen en les
teories conspiratives, que suggereixen que tota l'economia mundial està sent
dirigida a porta tancada per una elit secreta, totpoderosa i sovint
racialitzada. Tals perspectives no comprenen la naturalesa de la planificació
capitalista, que existeix en el tall de la navalla entre la competència i el
control. La planificació capitalista mai és total; cap institució pot arribar a
ser prou poderosa com per a dominar completament als seus competidors. Tant si
ets president com a director general, sempre hauràs de bregar amb interessos
contraposats i desafiaments imprevistos. Pots usar el teu poder per a
planificar què fer en resposta, però no pots controlar el resultat.
Com va
observar Hayek, les economies són sistemes complexos que mai se sotmeten per
complet al control centralitzat. Les societats capitalistes es basen en una
dialèctica, una tensió creativa, entre planificació i competència, entre
control i anarquia. Aquesta tensió és el que fa que aquestes societats siguin
tan adaptables en aparença i tan fonamentalment immutables: les institucions
poden reorganitzar-se, les elits poden reestructurar-se, les ideologies poden
canviar sense alterar fonamentalment l'estructura de la societat. La
centralització del poder en el nostre món no és el resultat dels plans d'uns
pocs individus, sinó de l'estructura de classes del capitalisme.
Molt abans
que Keynes i Hayek, Karl Marx va veure que les societats capitalistes tendeixen
a centralitzar-se més amb el temps. Els avantatges d'escala, combinades amb la
cooperació que es produeix entre capitalistes, financers i estats, asseguren
que les indústries capitalistes es concentrin més, i que un petit nombre de
persones poderoses puguin decidir el que produïm i com es governen les nostres
societats. En altres paraules, la centralització va de bracet amb el
desenvolupament del capitalisme.
Alguns van
argumentar que aquest procés portaria pau mundial i estabilitat econòmica, ja
que les corporacions privades i les burocràcies estatals es fusionarien en una superinstitució
capaç de planificar a escala mundial. Però Marx va veure des del principi que
la centralització conduiria, en canvi, a un augment de «la massa de misèria,
opressió, esclavitud, degradació, explotació» en una societat capitalista, amb
els treballadors sofrint-ne les conseqüències (29).
Per tant,
més planificació no equival a menys capitalisme. L'única manera d'aconseguir
menys capitalisme és limitar el poder del capital, és a dir, de les persones
que posseeixen totes les coses. No es pot fer això donant més poder als
polítics, perquè tret que tinguem una democràcia real, els rics simplement
usaran la seva influència per a subornar-los. Tampoc podem esperar que les
grans corporacions privades actuïn en nom de l'interès general simplement per
la seva pròpia benevolència. La sortida passa per la democratització de la
nostra societat, redistribuint el poder polític i econòmic, en lloc de
lliurar-l'hi tot a un grup diferent de persones i esperar que prenguin bones
decisions en nom de tots els altres.
No hem d'acceptar
una política que es pugui reduir a la pregunta «més Estat o menys Estat?», en
la qual tot canvia perquè tot pugui continuar igual. No hem d'acceptar la
florida de grups extremistes marginals que s'aprofiten d'aquells que, sovint
amb raó, se senten desesperats i impotents. No hem de viure en una societat en
la qual només algunes persones poden ser lliures. Hi ha una altra manera.
Per a Hayek,
el treballador era una abella: la seva funció era fer la mel, no dissenyar el
rusc. Però per a Marx, el treballador era en el fons un arquitecte. Anhelava
crear nous mons al seu cap i fer-los realitat amb les seves mans. Aquesta visió
de la llibertat —la visió socialista ( i republicana, nota del traductor)de la llibertat— és aquella en la qual tots i
cadascun de nosaltres tenim un poder i una autonomia genuïns, no sols sobre les
nostres pròpies vides, sinó sobre la progressió de les societats en les quals
vivim. És una concepció de la llibertat que reconeix la nostra interdependència
mútua, al mateix temps que respecta les eleccions de l'individu. És una idea de
la llibertat que depèn de la nostra capacitat per a construir i mantenir
estructures democràtiques que governin el món.
En el
sistema actual, els treballadors estan alienats del seu poder creatiu en una
societat en la qual la imaginació és prerrogativa del capital. Els caps
decideixen els plans de negoci i els executius els implementen, tenint en
compte únicament el seu poder personal i els beneficis de l'empresa. Els
polítics decideixen les regles i els buròcrates les implementen, tenint en
compte únicament el seu propi poder personal i el de l'Estat. Els treballadors
es veuen obligats a competir entre si en un joc que ha estat dissenyat per a
garantir que perdin.
La teòrica
marxista Ellen Meiksins Wood sosté que la «separació de l'econòmic i el
polític» va ser una de les característiques definitòries de la ideologia
capitalista (30). La democràcia està permesa en l'àmbit polític -dins de les
institucions estatals formals-, mentre que està estrictament limitada en
l'economia -dins de l'empresa i el mercat-. La designació de l'empresa com a
institució «econòmica» disfressa les formes de «govern privat» que es donen
dins d'aquesta (31). I la comprensió de l'Estat com una institució política
aïllada de «l'economia» enfosqueix com l'exercici del poder estatal està
conformat per un procés de lluita social en el qual domina el capital (32). La
fusió del poder polític i econòmic en les societats capitalistes significa,
segons Meiksins Wood, que la democràcia «s'ha convertit en sinònim de
socialisme» (33).
Per a
entendre el socialisme d'aquesta manera, hem d'acceptar que la divisió entre
capitalisme i socialisme no està definida per qüestions tècniques com el
funcionament del mecanisme de preus, l'abast de la planificació o els mercats,
o fins i tot l'equilibri entre el sector públic i el privat. Tots aquests
factors són importants per a configurar el funcionament de les societats
socialistes i capitalistes, però la diferència entre ambdues és molt més
simple. Una societat capitalista és una societat dividida en classes en la qual
el poder està monopolitzat pels capitalistes i els seus aliats. Una societat
socialista és una societat sense classes en la qual el poder es comparteix i
les decisions es prenen col·lectivament. Una societat socialista és, llavors, una
veritable democràcia.
La majoria
de la gent respon a aquesta idea amb una actitud similar: «sona bé en teoria,
però com funcionaria en la pràctica?». No obstant això, com mostraré en aquest
llibre, la història ens ha proporcionat molts exemples del que succeeix quan
els treballadors poden prendre el control real de les institucions polítiques i
econòmiques de la societat. Els experiments de planificació democràtica i
control obrer demostren sense cap dubte la capacitat humana de cooperació,
presa de decisions col·lectiva i, sobretot, imaginació. Des del Pla Lucas, en
el qual els treballadors van desenvolupar propostes per a transformar un
fabricant multinacional d'armes en una empresa social propietat dels
treballadors, fins al moviment de pressupost participatiu, en el qual els
ciutadans han pres el control de la despesa pública amb resultats sorprenents,
l'evidència és clara: quan es dona a la gent poder real, ho utilitzen per a
construir el socialisme.
Hayek tenia
raó en començar la seva anàlisi amb la qüestió de la llibertat. La llibertat de
viure com un vol és, després de tot, una gran part del que ens fa humans. Però
sota el capitalisme aquesta llibertat està, com va reconèixer Hayek, només
disponible per a «una petita minoria».
Sota el
socialisme, la llibertat oferta a tots és la llibertat de l'arquitecte: el
poder de crear mons. Naturalment, aquest no és un poder que pugui ser exercit
per un sol individu. És una llibertat que es troba en la intersecció entre
l'individual i el col·lectiu; és, en altres paraules, una llibertat social; una
llibertat que reconeix i defensa la interdependència dels éssers humans, entre
si i amb la naturalesa.
*****
Al llarg
d'aquest llibre, tractaré de mostrar com funciona la planificació capitalista i
com podem començar a resistir-nos a ella. Explicaré què és realment el
capitalisme, com ha canviat amb el temps i per què la planificació
centralitzada és una característica que s'ha mantingut constant. Després
examinaré les principals institucions capaces de planificar dins de les
societats capitalistes: empreses, institucions financeres, estats i imperis.
Finalment, descriuré com podem començar a substituir l'actual sistema de
planificació capitalista oligàrquica per una planificació socialista
democràtica.
La majoria
de les idees que es tracten en aquest llibre no són noves. El meu argument es
basa en una anàlisi de l'obra de coneguts economistes polítics, amb la qual els
lectors acadèmics ja estaran familiaritzats. No obstant això, vaig considerar
que era important reunir aquestes idees en un argument convincent i senzill
que, amb sort, serà d'interès per a la majoria de les persones. Perquè, encara
que els acadèmics ja han dedicat molt de temps a debatre aquestes idees, els
seus debats no han arribat a la política de masses. Com a resultat, la major
part del discurs polític a tot el món segueix estancat en l'estèril divisió
keynesiana-hayekiana que ha predominat des de la Segona Guerra Mundial.
Com algú el
treball del qual consisteix a participar en aquests debats, això em resulta
immensament frustrant. Quan la pandèmia de COVID-19 va obligar els governs de
tot el món a augmentar la despesa per a protegir el capital i reforçar la seva
legitimitat davant l'augment de les morts, comentaristes de tot l'espectre
polític es van afanyar a descriure l'allau de diners públics resultants com a
«socialisme». Semblava que qualsevol cosa que fes l'estat capitalista podia ser
descrit com a «socialista», fins i tot si repartia milers de milions de dòlars
a corporacions i propietaris. A principis de 2020, sentia que estava gastant la
major part de la meva energia explicant a la gent quina era el socialisme i què
no era (34).
Aviat em
vaig adonar que aquestes preguntes sobre la naturalesa del socialisme estaven
relacionades amb un malentès molt més profund sobre la naturalesa del
capitalisme. Potser a causa del llegat de la Guerra Freda, molta gent creia que
la planificació centralitzada era el contrari del capitalisme. Els mercats
lliures semblaven tan anàrquics i caòtics que seria absurd suggerir que estan
planificats per algú. Els polítics planifiquen, les empreses responen.
Però, com
mostraré en els següents capítols, les corporacions i les institucions
financeres són capaces de planificar pel seu compte. A més, els actors públics
i privats sovint treballen junts per a planificar la política estatal. La
planificació capitalista està viva i cuejant, fins i tot després del suposat
triomf del «lliure mercat».
Per a quan
acabis aquest llibre, espero que estiguis convençut que els mercats i els
estats no són dominis de poder separats; que el capitalisme no es defineix per
la presència de mercats lliures, sinó pel domini del capital; i que el
socialisme no es defineix pel domini de l'estat sobre totes les àrees de la
vida, sinó per la veritable democràcia. Més que res, espero que quan acabis
aquest llibre estiguis convençut que tens el poder de canviar el funcionament
del món. Perquè hi ha molta gent molt poderosa que vol que creguis que no pots.
Referències
1.
KatieBrigham,‘How conflict minerals make it into
our phones’, CNBC, 15 February 2023, https://www.cnbc.com/2023/02/15/how-conflict-
minerals-make-it-into-our-phones.html.
2.
Brandy
Zadrozny, ‘“Carol’s Journey”: What Facebook knew about how it radicalized
users’, NBC
News, 22 October 2021,
https://www.nbcn
ews.com/tech/tech-news/facebook-knew-radicalized-users-rcna3581.
3.
Sarah Butler
and Thaslima Begum, ‘Abuses “still rife”: 10 years on from Bangladesh’s Rana
Plaza disaster’, Guardian, 24 April 2023, https://
www.theguardian.com/world/2023/apr/24/10-years-on-banglad
esh-rana-plaza-disaster-safety-garment-workers-rights-pay.
4.
Viola Wohlgemuth,
‘How Fast Fashion is using the Global South as a dumping ground for textile
waste’, Greenpeace, 22 April 2022, https://www.greenpeace.org/international/story/53333/how-fast-fash
ion-is-using-global-south-as-dumping-ground-for-textile-waste/.
5.
Harriet
Agerholm and Colletta Smith, ‘Growing share of under-30s pay unaffordable
rent’, BBC
News, 19 August 2022,
https://www.bbc.com/ news/business-62525269.
6.
See e.g. Jack
Ewing, Faster,
Higher, Farther – The Volkswagen Scandal (W. W. Norton &
Company, 2018).
7.
Ashitha
Nagesh, ‘How Debt Kills – Jerome Rogers: 1995–2016’, BBC News, 29 May 2018,
https://www.bbc.co.uk/news/resources/idt-sh/ How_debt_kills.
8.
Juliet Ye,
‘Foxconn Installs Antijumping Nets at Hebei Plants’, Wall Street
Journal, 3 August 2010, https://www.wsj.com/articles/BL-CJB-9896.
9.
En paraules de Marx, la producció capitalista «es
basa en el fet que les condicions materials de producció estan en mans de no
treballadors en forma de propietat sobre el capital i la terra, mentre que les
masses només són propietàries de les condicions personals de producció, de la
força de treball». Karl Marx, Critique of the Gotha Programme, Marxist Internet Archive,
accessed: 21 August 2023
https://www.marxists.org/archive/marx/works/1875/gotha/.
10.
Friedrich A.
Von Hayek, The
Road to Serfdom: Text and Documents – The Definitive Edition (Routledge,
2003).
11.
John Maynard
Keynes, The
General Theory of Employment, Interest, and Money (Springer EBooks,
2018).
12.
Philip
Mirowski, Never
Let a Serious Crisis Go to Waste: How Neoliberalism Survived the Financial
Meltdown (Verso Books, 2014).
13.
Hayek, The Road to Serfdom.
14.
Philip
Mirowski and Dieter Plehwe, The Road from Mont Pelerin: The Making of the Neoliberal Thought
Collective, With a New Preface (Harvard University Press, 2015).
15.
William
Davies, ‘The Neoliberal State: Power Against “Politics”’, SAGE Handbook
of Neoliberalism, 2018, pp. 273–83,
https://doi. org/10.4135/9781526416001.n22.; Mirowski, Never Let a
Serious Crisis Go to Waste.
16.
Phil Harvey
and Lisa Conyers, Welfare for the Rich: How Your Tax Dollars End Up in Millionaires’
Pockets – And What You Can Do About It (Post Hill Press, 2020).
17.
Matt Stoler, Goliath: The
100-Year War Between Monopoly Power and Democracy (Simon &
Schuster, 2019).
18.
ErnestMandel, LateCapitalism (VersoBooks,1999);
Leigh Phillipsand Michal Rozworski, People’s Republic of Walmart: How the World’s Biggest Corporations
are Laying the Foundation for Socialism (Verso Books, 2019).
19.
Isabelle
Ferreras, Firms
as Political Entities: Saving Democracy Through Economic Bicameralism (Cambridge
University Press, 2017).
20.
Jonathan
Tepper and Denise Hearn, The Myth of Capitalism: Monopolies and the Death of Competition (Wiley,
2019); David Dayen, Monopolized: Life in the Age of Corporate Power (The
New Press, 2020).
21.
Barry C.
Lynn, Cornered:
The New Monopoly Capitalism and the Economics of Destruction (John
Wiley & Sons, 2011).
22.
Ferreras, Firms as
Political Entities.
23.
PhilipJ.Stern,
TheCompany-State:
Corporate Sovereignty and theEarly Modern Foundations of the British Empire in
India (Oxford University Press, 2012).
24.
See e.g.
Michael Hudson, Killing
the Host (ISLET, 2015); Katharina Pistor, The Code of
Capital: How the Law Creates Wealth and Inequality (Princeton
University Press, 2020).
25.
Ferreras, Firms as Political Entities.
26.
Michael
Hudson and Ahmet Öncü, Absentee Ownership and Its Discontents: Critical Essays on the
Legacy of Thorstein Veblen (ISLET, 2016).
27.
Martin
Beddeleem, ‘Recoding Liberalism: Philosophy and Sociology of Science against
Planning’, in Quinn Slobodian, Dieter Plehwe and Philip Mirowski, Nine Lives of
Neoliberalism (Verso Books, 2020).
28.
See Geoff
Mann, In
the Long Run We Are All Dead: Keynesianism, Political Economy, and Revolution (National
Geographic Books, 2019).
29.
Karl Marx, Capital:
Volume I (Penguin UK, 2004).
30.
Ellen
Meiksins Wood, Democracy
Against Capitalism: Renewing Historical Materialism (Verso Books,
2016).
31.
Grégoire
Chamayou, The
Ungovernable Society: A Genealogy of Authoritarian Liberalism (Polity,
2021).
32.
Nicos
Poulantzas, State,
Power, Socialism (Verso Books, 2014).
33.
33 Ibid.
34.
Grace
Blakeley, ‘Public Spending Isn’t Socialism’, Tribune, 8 November 2021,
https://tribunemag.co.uk/2021/11/public-spending-social
ism-covid-pandemic-austerity-trade-unions-workers-rights.
Es pot trobar a: https://substack.com/inbox/post/157536333?utm_source=post-email-title&publication_id=3166126&post_id=157536333&utm_campaign=email-post-title&isFreemail=false&r=hm0ra&triedRedirect=true&utm_medium=email