La destrucció de Palestina és la
destrucció de la Terra
Els darrers sis mesos de genocidi a
Gaza han marcat el començament d'una nova fase en una llarga història de
colonització i extracció que es remunta al segle XIX. Per comprendre realment
la crisi actual, sosté Andreas Malm, cal una anàlisi de "longue
durée" de la subjugació de Palestina a l'imperi fòssil.
Andreas Malm
8 d'abril
del 2024
Pintura de Rafat Assad, Fòsfor blanc # 2, 2009, Acrílic sobre llenç
Aquest assaig és una versió
lleugerament editada d´una conferència pronunciada a la Universitat Americana
de Beirut, el Centre d´Arts i Humanitats i Humanitats Crítiques per a les Arts
Liberals el 4 d´abril. Utilitzem la imatge de dalt, White Phosphorous #2, amb
permís de l'artista, Rafat Assad. Rafat és un artista palestí establert a
Ramal·la.
Aquest assaig-conferència ha estat traduït del blog de Verso.
Ja fa mig
any d'aquest genocidi.
Ha passat mig any des que la resistència va llançar Toufan al-Aqsa i l'ocupació
va respondre declarant i executant un genocidi. Ha estat mig any, sis mesos,
184 dies de bombes destruint una família darrere l'altra, un gratacel darrere
l'altre, un barri residencial darrere l'altre, implacable i metòdicament: mig
any d'ossos grisos de nens sortint sota la runa, de fileres de petites bosses
blanques de cadàvers alineades a terra, d'una nena mutilada penjant d'una
finestra com d'un ganxo de carn; mig any de pares acomiadant-se dels seus fills
amb una compostura esgarrifosa, com si els seus esperits els haguessin deixat
buits i en blanc, o amb espasmes incontrolables de dolor, com si no sabessin
com tornar a posar un peu davant de l'altre i fer un pas en aquesta Terra; mig
any d'una dotzena de massacres al dia, execucions sumàries, franctiradors,
passant per sobre dels cadàvers amb excavadores i tota la resta i simplement no
s'atura, segueix i segueix i no s'atura i després continua i avança a bon ritme
i no arriba al final i simplement no s'atura. Un es pot tornar boig de
desesperació veient això des de la distància. Si hom se sent així, hauria
d'intentar imaginar com se senten les persones que segueixen vives a Gaza.
L'Estat
d'Israel està cometent ara el pitjor crim conegut per la humanitat, i aquest
genocidi en particular té algunes característiques úniques que el distingeixen
d'altres a l'historia recent. En primer lloc: des del començament, aquest
genocidi ha estat "unesforç transnacional", coordinat i organitzat pels països capitalistes
avançats d'Occident juntament amb l'Estat d'Israel. Estats Units, el Regne
Unit, Alemanya, França i la majoria dels altres membres de la UE es van afanyar
immediatament a participar en el vessament de sang, enviant armes a l'ocupació
com tants plats a un banquet, sobrevolant Gaza per compartir informació
d'intel·ligència amb les casernes generals i els pilots, desplegant les
defenses diplomàtiques al voltant d'aquest Estat i, per si no n'hi hagués prou,
arrabassant les últimes engrunes de suport de les mans dels palestins. Ara que
es moren de gana i només compten amb l'ajuda més mínima de la UNRWA per
mantenir-se amb vida, els Estats Units i el Regne Unit estan tallant també aquest
últim salvavides. Un podria ser perdonat per pensar que volen que els palestins
morin.
Aquest ha
estat el panorama durant el primer mig any d'aquest genocidi. Fins ara ha estat
una escena monocroma de cooperació. Cap altre genocidi de
la llista des de l'Holocaust ha presentat una imatge semblant. De Bangla
Desh a Guatemala, del Sudan a Myanmar, els genocidis poden haver estat
perpetrats amb diversos graus de complicitat del nucli capitalista: però aquí
estem davant d'una cosa qualitativament diferent. Una comparació útil seria amb
el genocidi contra els musulmans bosnians, un esdeveniment que va marcar la
meva pròpia joventut política. Amb un embargament d'armes, Occident va negar a
aquest poble el dret de defensar-se; amb la seva retirada de Srebrenica, les
forces holandeses van lliurar, sabent-ho, aquesta ciutat a Ratko Mladić; en els
quatre anys que va durar la guerra, l'anomenada comunitat internacional es va
mantenir al marge mentre els musulmans bosnians eren delmats. Però aquests van
ser principalment actes d'omissió. Occident no va armar la República Srpska amb
les millors bombes dels seus arsenals. Bill Clinton no va volar per abraçar
Slobodan Milošević. La matança no va anar acompanyada de la tornada constant
"els nacionalistes serbis tenen dret a defensar-se". El que veiem ara
podria ser el primer genocidi capitalista tardà avançat.
He de
confessar certa ingenuïtat: No esperava una gana tan voraç per la sang
palestina. Per suposat, no m'ha sorprès el comportament de l'ocupació. La
segona cosa que ens vam dir el matí del 7 d'octubre va ser: destruiran Gaza.
Mataran tothom. El primer que ens vam dir en aquestes primeres hores no va
consistir tant en paraules com en crits de goig. Els que hem viscut les nostres
vides amb i a través de la qüestió de Palestina no podíem reaccionar altrament
davant les escenes de la resistència assaltant el lloc de control d'Erez:
aquest laberint de torres de formigó i corrals i sistemes de vigilància,
aquesta instal·lació consumada d'armes i escàners i càmeres -sens dubte el
monument més monstruós a la dominació d'un altre poble on he estat mai-, de
sobte en mans de combatents palestins que havien dominat els soldats d'ocupació
i arrencat la bandera. Com no cridar de sorpresa i alegria? El mateix amb les
escenes de palestins trencant la tanca i el mur i irrompent a les terres de les
quals havien estat expulsats; el mateix amb els informes de la resistència
apoderant-se de la comissaria de Sderot, la colònia ètnicament neta que van
construir sobre el poble de Najd, ocupat des del 1948.
Aquestes van
ser les primeres reaccions que vaig compartir amb els meus amics. Però la
segona: una immensa inquietud. Tots sabíem com es comporta l'Estat d'Israel i
què n'esperava. Amb allò que jo, personalment, no comptava del tot era fins a
quin punt Occident es bolcaria en els assassinats massius. Evidentment, ho
hauria d'haver sabut. Però sigui quina sigui la ingenuïtat, els esdeveniments
de l'últim mig any han tornat a plantejar la qüestió de la naturalesa d'aquesta
aliança. Què és exactament el que uneix tan estretament l'Estat d'Israel i la
resta d'Occident? Què explica la voluntat de països com els Estats Units i el
Regne Unit per unir-se a aquest genocidi i per què l'imperi nord-americà
comparteix l'objectiu d'Israel de destruir Palestina? Una explicació, que
continua sent tan popular com sempre a sectors de l'esquerra, és el poder del
lobby sionista. Tornaré sobre això.
***
Un dels
components de la definició de genocidi és la “destrucció física total o
parcial” del grup de persones objectiu; i a Gaza, una categoria central és
precisament la de la destrucció física. Ja durant els dos primers mesos, Gaza
va ser objecte d'una destrucció total
i completa.
Ja abans de finals de desembre, el Wall
Street Journal informava
que la destrucció de Gaza igualava o superava la de Dresden i altres ciutats
alemanyes durant la Segona Guerra Mundial. Una de les veus més valentes fora de
Palestina és la de Francesca Albanese, relatora especial de l'ONU sobre els
territoris ocupats el 1967. "Després de cinc mesos d'operacions militars,
Israel ha destruït Gaza”, comença el seu informe recent, abans de detallar com
tots els fonaments de la vida a Gaza han estat "completament
saquejats"[1] La imatge emblemàtica és la d'una casa feta trossos i els
supervivents rebuscant frenèticament entre la runa. o una nena coberta de pols.
Es calcula que encara queden uns 12.000 cadàvers per extreure de les cases
polvoritzades de Gaza.
Encara que
mai abans no s'havia arribat a l'escala que estem veient ara, no és exactament
la primera vegada que els palestins experimenten aquest tipus de coses. El guió
es pot trobar al Pla Dalet de 1948, en què s'instruïa les forces sionistes en
l'art de "destruir pobles (cremant-los, volant-los pels aires i sembrant
mines entre els seus enderrocs)"[2]. Durant la Nakba, era habitual que
aquestes forces envaïssin un llogaret durant la nit i dinamitessin
sistemàticament una casa rere l'altra amb les famílies encara a dins[3]. Una
peculiaritat de l'experiència palestina és que això mai no ha arribat al final.
L'acte original de destruir les cases sobre els caps dels seus habitants es
repeteix una vegada i una altra: a al-Majdal el 1950, d'on la gent va ser
deportada a Gaza; a Gaza el 2024; i entremig, moltes altres. Per triar-ne només
una: Beirut el 1982, descrit per Liyana Badr a A Balcony over the Fakihani, amb paraules que podrien encaixar en
qualsevol altra instància:
"Vaig veure munts de formigó, pedres, roba esquinçada
escampada, vidres trencats, petits trossos de cotó, fragments de metall,
edificis destruïts o inclinats esbojarradament (...) La pols blanca asfixiava
el districte, ia través del gris del fum treien el cap els cascos estripats
dels blocs i les runes de les cases arrasades. (...) Tot estava barrejat. Els
cotxes estaven de cap per avall, els papers s'arremolinaven al cel. Foc. I fum.
La fi del món”[4].
És la fi del
món que mai no acaba: sempre s'aboquen noves
runes sobre els palestins. La destrucció és l'experiència constitutiva de
la vida palestina perquè l'essència del projecte sionista és la destrucció de
Palestina.
Tanmateix,
aquesta vegada, a diferència del 1948 o el 1950, la destrucció de Palestina té
com a teló de fons un procés de destrucció diferent però relacionat: el del
sistema climàtic d'aquest planeta. El col·lapse climàtic és el procés de
destrucció física dels ecosistemes, des de l'Àrtic fins a Austràlia. Al nostre
llibre The Long Heat: Climate Politics
When It's Too Late, que Verso publicarà el 2025, el meu col·lega Wim Carton
i jo analitzem amb cert detall la rapidesa amb què s'està desenvolupant aquest
procés. Per posar-ne només un exemple, l'Amazones està immers en una espiral de
regressió que podria acabar convertint-lo en una sabana sense arbres. La selva
amazònica existeix des de fa 65 milions d'anys. Ara, en el lapse de poques
dècades, l'escalfament global -juntament amb la desforestació, la forma
original de destrucció ecològica- està empenyent l'Amazones cap al punt
d'inflexió més enllà del qual deixaria d'existir. De fet, mentre escric, moltes
investigacions recents suggereixen que es troba en aquest punt[5]. Si
l'Amazònia perdés la coberta forestal -una idea vertiginosa, però totalment
dins l'àmbit d'un futur proper- seria un tipus diferent de Nakba. Les víctimes
immediates serien, per descomptat, els indígenes i afro descendents i altres
pobles de l'Amazònia, uns 40 milions en total, que, a l'escenari més probable,
veurien com els incendis arrasen el bosc i el converteixen en fum, i viurien
així el fi d'un món.
De vegades,
aquest procés adquireix una notable similitud morfològica amb els esdeveniments
de Gaza, fins i tot en proximitat geogràfica. La nit de l'11 de setembre de
l'any passat, menys d'un mes abans del començament del genocidi, la tempesta
Daniel va assotar Líbia. A la ciutat oriental de Derna, a la vora del
Mediterrani, a uns 1.000 km de Gaza, van morir persones mentre dormien. De
sobte, una força del cel va destruir les seves cases a sobre seu. Després, els
informes van descriure com mobles i parts de cossos a l'atzar treien el cap
entre els edificis polvoritzats. "Encara hi ha cadàvers
als carrers i escasseja l'aigua potable. La tempesta ha matat famílies
senceres". Segons
un habitant de la ciutat, es tracta d'“una catàstrofe sense precedents. Els
habitants busquen els cossos dels seus éssers estimats cavant amb les mans i
amb simples eines agrícoles”. Els
socorristes palestins van acudir ràpidament al lloc dels fets: "La
devastació va més enllà de tota imaginació (...) Camines per la ciutat i no
veus més que fang, llot i cases derruïdes. L'olor de cadàver és per tot
arreu." (...) Famílies senceres han estat esborrades del registre civil.
(...) Es veu mort arreu".
Durant la
visita de 24 hores, la tempesta Daniel va deixar caure una càrrega d'aigua unes
70 vegades superior a la mitjana del mes de setembre. Derna estava situada a la
desembocadura d'un riu, que corria per un wadi
cap al mar, normalment dins d'estretes riberes, si és que corria. Era una zona
desèrtica. Però ara, de sobte, el riu va créixer, va travessar dues preses i es
va estavellar contra Derna; l'aigua, els sediments i la runa van formar un
buldòzer que va arrasar i rugir la ciutat en plena nit de l'11 de setembre, una
força de tal velocitat i violència que va empènyer estructures i carrers cap a
la Mediterrània i va convertir l'antic centre en un pantà pardusc i fangós.
Utilitzant les refinades metodologies actuals d'atribució meteorològica, els
investigadors van poder concloure
ràpidament que les inundacions s'havien fet cinquanta vegades més probables per
l'escalfament global experimentat fins aleshores –codi matemàtic per a la causa
del desastre. Només aquest escalfament podria haver provocat el succés. Durant
els mesos d'estiu anteriors, les aigües del nord d'Àfrica havien estat ni més
ni menys que cinc graus i mig més calentes que la mitjana de les dues dècades
anteriors. I l'aigua calenta conté energia calorífica que es pot acumular en
una tempesta com el combustible en un míssil. Unes 11.300 persones van morir en
una sola nit per la tempesta Daniel a Líbia- el succés més intens de matança
massiva pel canvi climàtic des de començaments de dècada, possiblement de
segle.
Aquestes
escenes constituïen una sorprenent prefiguració de les que començarien a
desenvolupar-se a Gaza 26 dies després; però també hi havia connexions directes
entre tots dos llocs. Els equips de rescat de Gaza, acostumats des de fa temps
a aquest tipus de destrucció, es van desplaçar ràpidament a Derna per ajudar.
Almenys una dotzena de palestins que havien fugit de Gaza a Derna van morir a
les inundacions. Un palestí, Fayez Abu Amra,
va declarar a Reuters:
"S'han produït dues catàstrofes, la del desplaçament i la de la tempesta a
Líbia"; la paraula àrab per a catàstrofe aquí, és clar, és Nakba. Així
que, segons Fayez Abu Amra, la primera Nakba va ser la del 1948, que va
expulsar la seva família i 800.000 palestins més de la seva terra natal; la
seva família va acabar a mukhayam Deir al-Balah, i després alguns membres es
van traslladar per fugir de les guerres d'agressió israelianes, a la ciutat de
Derna; i després va venir una segona Nakba. Fayez Abu Amra va perdre diversos
familiars a la tempesta. Ell mateix va sobreviure, perquè havia decidit
quedar-se a Deir al-Balah, on es van aixecar tendes de dol per les víctimes. I
aleshores va arribar, només unes setmanes després, el genocidi. Déu sap si
Fayez Abu Amra segueix viu.
Ara bé,
mentre reconeixem les similituds i els embolics d'aquests processos de
destrucció, també hi salten a la vista algunes diferències significatives. Les
forces que van bombardejar Derna eren d'una altra naturalesa que les que van
bombardejar Gaza. El sembrador anònim de mort des del cel, en el primer cas, no
va ser una força aèria, sinó la saturació acumulativa de l'atmosfera amb diòxid
de carboni. Ningú no tenia la intenció específica de destruir Derna, com
l'Estat d'Israel ha tingut la intenció expressa de destruir Gaza; no hi havia
portaveus de l'exèrcit anunciant
l'objectiu de "danys màxims", cap diputat del Likud udolant
"Enderroqueu edificis! Bombardejeu sense distinció". Quan les
empreses de combustibles fòssils extreuen les seves mercaderies i les posen a
combustió, no pretenen matar ningú en particular. Saben, però, que aquestes
mercaderies mataran, amb tota seguretat, gent; pot ser gent a Líbia, o al
Congo, o a Bangla Desh, o al Perú; no els importa.
Això no és
un genocidi. Al nostre llibre Overshoot: How the
World Surrendered to Climate Breakdown, que publicarà Verso a l'octubre
d'aquest any, Wim i jo juguem amb el terme paupericidi pel que està passant
aquí: la implacable expansió de la infraestructura de combustibles fòssils més
enllà de tots els límits per a un planeta habitable. El propòsit inicial de
l'acte però no és matar ningú. L'objectiu d'extreure carbó o petroli o gas: és
guanyar diners. No obstant això, una vegada s'estableix plenament que aquesta
manera de fer diners en realitat mata multituds, l'absència d'intenció comença
a omplir-se. Com a corol·lari dels coneixements bàsics de la climatologia, ara
està més o menys universalment estès: els combustibles fòssils maten la gent, a
l'atzar, cegament, indiscriminadament, amb una forta concentració en els pobres
del Sud global; i maten en major nombre com més temps continuï el "business-as-usual". Quan
l'atmosfera està sobresaturada de CO2, la letalitat de qualsevol quantitat
addicional de CO2 és alta i augmenta. Les morts massives són aleshores un
resultat ideològicament i mentalment processat, acceptat de facto, de l'acumulació de capital. "Si estàs fent alguna
cosa que fereix algú, i ho saps, ho estàs fent a propòsit", va dir el
fiscal Steve Schleicher al seu al·legat final contra Derek Chauvin, més tard
condemnat per l'assassinat de George Floyd; mutatis
mutandis, s'aplica el mateix aquí. De fet, la violència de la producció de
combustibles fòssils és més letal i més intencionada cada any que passa. Ara
comparem això amb un bombardeig a mukhayam Jabaliya el 25 d'octubre, que va
matar almenys 126 civils, entre ells 69 nens. L'objectiu declarat d'aquest acte
era matar un únic comandant de Hamàs. Tenia l'ocupació la intenció de matar
també els 126 civils, o simplement es va mostrar cruelment indiferent davant
d'aquest tipus de danys col·laterals massius? Intencionalitat i indiferència es
confonen aquí. El mateix passa al front climàtic, que continua sent
qualitativament diferent del de Palestina, però potser la diferència estigui
disminuint.
Hi ha
moments concrets d'articulació entre la destrucció de Palestina i la destrucció
de la Terra? Per moments d'articulació em refereixo a punts on un procés
impacta i forma l'altre, en una causalitat recíproca, una dialèctica de
determinació. La meva resposta és sí, de fet, aquests moments d'articulació
s'han enllaçat en una seqüència força atapeïda des de fa gairebé dos segles.
Com que sóc molt estudiós de la història, em remuntaré al moment en què va
començar: 1840. Els esdeveniments d'aquell any han estat una obsessió perenne
per a mi. Els he tractat aquí i allà, però encara no he escrit un relat
coherent. Vaig començar a investigar fa onze anys, cap al final del meu
doctorat, quan vaig escriure Capital
fòssil i em vaig adonar que el tema requeria un estudi propi, una
seqüela que es diria Imperi fòssil.
En les darreres setmanes, he tornat a aquest moment per tal de desenvolupar una
anàlisi "longue durée" de l'imperi fòssil a Palestina.
***
1840 va ser
un any crucial en la història, tant per a Orient Mitjà com per al sistema
climàtic. Va ser la primera vegada que l'Imperi Britànic va utilitzar vaixells
de vapor en una gran guerra. L'energia de vapor va ser la tecnologia que va
donar origen a la dependència dels combustibles fòssils: les màquines de vapor
funcionaven amb carbó, i va ser la seva difusió per les indústries de Gran
Bretanya el que va convertir a aquesta en la primera economia fòssil. Però
l'energia de vapor mai hauria deixat empremta en el clima si s'hagués quedat
dins de les Illes Britàniques. Només exportant-la a la resta del món i
arrossegant a la humanitat a l'espiral de la combustió de combustibles fòssils
a gran escala va poder Gran Bretanya canviar el destí d'aquest planeta: la
globalització del vapor va ser una ignició necessària. La clau d'aquesta
ignició, al seu torn, va ser el desplegament dels vaixells de vapor en la
guerra. Va ser a través de la projecció de la violència com Gran Bretanya va
integrar a altres països en l'estrany tipus d'economia que havia creat,
convertint el capital fòssil, podríem dir, en imperi fòssil.
En aquesta
època, Gran Bretanya era el major imperi que el món havia vist mai, construït
sobre la supremacia naval, fins llavors basada en la tradicional força motriu
del vent. Però en la dècada de 1820, la Royal Navy va començar a plantejar-se
la propulsió a vapor, és a dir, cremar carbó en lloc de navegar amb el vent; el
vent era una font "renovable", com l'anomenaríem avui, inesgotable,
barata, de fet gratuïta, però amb limitacions ben conegudes. Els capitans no
podien donar per descomptat que bufés com ells desitjaven. En el camp de
batalla, els vaixells podien veure's frenats per les calmes, o allunyats dels
seus objectius per ràfegues i vendavals en l'adreça equivocada, o permetre'ls
avançar només lentament. Les ràfegues de vent poden donar a l'enemic
l'oportunitat d'escapolir-se, reagrupar-se i contraatacar. En l'acció militar,
quan la mobilització d'energia era més urgent, el vent era una força poc
fiable. El vapor obeïa a una altra lògica. Derivava la seva força d'una font
d'energia que no tenia cap relació amb les condicions meteorològiques, els
vents, els corrents, les ones, les marees: el carbó procedia de les reserves
subterrànies, un llegat de la fotosíntesi de centenars de milions d'anys
d'antiguitat, i una vegada portat a la superfície, podia cremar-se en qualsevol
punt i en qualsevol moment que el propietari l'exigís. La força d'un vaixell de
vapor podia ser invocada a voluntat. Una flota de vaixells d'aquest tipus podia
organitzar-se com volguessin els capitans: canons apuntant, tropes
desembarcades, enemics perseguits sense importar com bufés el vent. L'almirall
Charles Napier, el més enèrgic defensor del vapor en la Royal Navy, va posar
l'accent principalment en aquestes llibertats i les va resumir així: "els
vaixells de vapor fan que el vent sigui sempre favorable"; o, "el
vapor ha aconseguit una conquesta tan completa sobre els elements, que em
sembla que ara estem en possessió de tot el que es requeria per a fer la guerra
marítima perfecta" [6]. La conquesta dels elements estava, en última
instància, en funció del perfil espaciotemporal dels combustibles fòssils: per
la seva desvinculació de l'espai i el temps en la superfície de la Terra,
prometien alliberar l'imperi de les coordenades en les quals els vaixells
havien navegat des de temps immemorials.
La primera
vegada que Napier va poder practicar aquesta perfecció va ser en 1840, aquí
mateix, a la vora del Líban i Palestina. Aquest any, Gran Bretanya va entrar en
guerra contra Muhammed Ali. Alí era el pachá d'Egipte, nominalment al servei de
l'Imperi Otomà, però en la pràctica era el governant del seu propi regne, que,
en aquells dies, estava en estat de guerra amb el sultà. Les forces de Alí
havien sortit d'Egipte i conquistat el Hiyaz i el Llevant, formant un protoimperio
àrab que xocava amb "The Corte" i amb Londres. L'ascens de Alí
amenaçava amb derrocar l'Imperi Otomà, l'estabilitat i la integritat del qual
Gran Bretanya considerava, en aquest moment, una basa estratègica enfront de
Rússia. Si l'Imperi Otomà es desintegrava, Rússia podria expandir-se cap al sud
i l'est, cap a la colònia de la corona de l'Índia, per la qual cosa Gran
Bretanya volia apuntalar-lo. La rivalitat interimperialista, podríem dir, va
impulsar a Gran Bretanya a intervenir contra Alí. També ho va fer, i no menys
important, la dinàmica del desenvolupament capitalista dins de la mateixa Gran
Bretanya. La indústria del cotó era la seva punta de llança, però en la dècada
de 1830 s'havia avançat tant a totes les altres branques que va sofrir una
crisi de sobreproducció: de les fàbriques sortien muntanyes massa grans de fil
i tela de cotó. Les fonts de demanda eren insuficients per a absorbir-los tots.
Gran Bretanya estava, per tant, desesperada per trobar mercats d'exportació; i afortunadament,
en 1838, l'Imperi Otomà va acceptar un acord de lliure comerç fabulosament
avantatjós, conegut com el tractat de Balta Llimen. Això obriria els territoris
sota el control del sultà a exportacions britàniques essencialment
il·limitades. El problema, no obstant això, era que cada vegada més territoris
passaven al control de Muhammed Ali, que aplicava la política econòmica
contrària: la substitució d'importacions. Va construir les seves pròpies
fàbriques de cotó a Egipte. A la fi de la dècada de 1830, s'havien convertit en
la major indústria de la seva classe fora d'Europa i els Estats Units. Alí no
va voler saber res del lliure comerç britànic: va establir aranzels i monopolis
i altres barreres protectores entorn de la seva indústria cotonera i la va
promoure amb tanta eficàcia que va poder fer incursions en mercats fins llavors
dominats per Gran Bretanya, tan llunyans com la mateixa Índia.
Gran
Bretanya ho odiava. I ningú ho odiava amb més fervor que lord Palmerston,
secretari d'Afers exteriors i principal arquitecte de l'Imperi Britànic a
mitjan segle XIX. Ell deia: "El millor que podia fer Mehemet era destruir
totes les seves manufactures i llançar la seva maquinària al Nil"[7] Tant
ell com la resta del govern britànic consideraven que la negativa de Alí a
acceptar el tractat de Balta Llimen era un casus
belli. Calia imposar el lliure comerç a Alí i a totes les terres àrabs que
governava. En cas contrari, la indústria cotonera britànica seguiria asfixiada,
sense les sortides que necessitava per a continuar expandint-se, potencialment
ofegada encara més per aquest intrús egipci. Lord Palmerston no va ocultar els
seus principis de política exterior. "Era el deure del Govern obrir nous
canals per al comerç del país"; el seu "gran objectiu" en
"tots els racons del món" era obrir terres al comerç, i això li
comprometia a un enfrontament sense quarter amb Alí[8] Es va obsessionar amb
"la qüestió oriental". "Per part meva, odi a Mehemet Ali, a qui
no considero més que un bàrbar arrogant", va escriure Palmerston en 1839:
"Considero que la seva presumida civilització d'Egipte és la major
faula"[9]. Londres es tornava més bel·ligerant cada mes. El cònsol general
a Alexandria va advertir al pachá: "Sàpiga que Anglaterra està en
condicions de polvoritzar-li"[10]; "Hem d'atacar immediatament, ràpid
i bé", li va aconsellar lord Ponsonby, ambaixador a Istanbul, i "tot
el vacil·lant entramat del que ridículament es diu la nacionalitat àrab es farà
trossos"[11] Amb aquestes paraules ressonant en els passadissos de Whitehall,
lord Palmerston va ordenar a la Marina Real que reunís els seus millors
vaixells de vapor. A la fi de l'estiu de 1840, una esquadra d'avantguarda al
comandament de Napier va partir cap a la ciutat de Beirut.
***
El vaixell
favorit de Napier es deia Gorgon. Propulsat per un motor de vapor de 350
cavalls, amb capacitat per a 380 tones de carbó, 1.600 soldats i sis canons, va
ser "el primer vaixell de vapor de combat", marcant "una nova
era" [12]. [Napier va utilitzar el Gorgon per a reconèixer els voltants de
Beirut, pujant i baixant per la costa al seu caprici, fent cas omís de les
condicions meteorològiques, però va enviar una petició urgent als seus
oficials: "Heu d'enviar-me vaixells de carbó costi el que costi, perquè
els vaixells de vapor sense carbó són inútils"[13]. El 9 de setembre va
començar el bombardeig de Beirut. El Gorgon i altres tres vapors van prendre la
davantera, envoltats d'altres 15 velers. Amb les seves xemeneies tirant fum,
els vapors tenien la finalitat d'envoltar la badia de Beirut d'un costat a un
altre i assetjar als defensors egipcis, comandats pel fill de Alí, Ibrahim Pachá.
Pel que sembla, també van ser aconseguits altres objectius. Després d'un dia de
bombardejos especialment severs, l'11 de setembre, el general local va enviar
una carta d'acusació a la flota britànica:
"Per matar a cinc dels meus soldats, heu arruïnat i
sumit a famílies en la desolació; heu matat a dones, a un tendre bebè i a la
seva mare, a un ancià, a dos desafortunats pagesos i, sens dubte, a molts altres
els noms dels quals encara no m'han arribat (...) El vostre foc, dic, es va fer
més vigorós i destructiu per als desafortunats pagesos que per als meus
soldats. Sembleu decidits a fer-vos amos de la ciutat"[14].
Algunes
fonts de l'interior de Beirut van afirmar que al voltant de 1.000 persones van
morir en el bombardeig, amb els seus cossos escampats pels carrers. La
tripulació d'un creuer dels Estats Units va informar que "tots els
edificis, tant privats com públics, estaven en un munt de ruïnes, la flota
anglesa estava disparant sobre els pocs edificis que quedaven, i estaven
decidits a no deixar pedra sobre pedra, i la ciutat presenta una escena de caos
i destrucció"[15].
Després
d'aquesta gesta, els vapors van perseguir les tropes d'Ibrahim Pasha al llarg
de la costa. Des de Latakia, en el nord, passant per Trablus i Sud, fins a
Haifa, en el sud, les seves posicions van caure com a fitxes de domino i els
defensors es van retirar davant els atacs implacables i imprevisibles. "El
vapor ens dona una gran superioritat, i els mantindrem en moviment", va
exultar Napier: Ibrahim ha de marxar molt ràpid si pot vèncer al
vapor"[16] Un gratificat lord Palmerston va seguir les notícies des del
front, ràpidament despatxades amb paquets de vapor a Londres, i va escriure de
tornada: "Quanta més força pugui acumular-se a Síria, millor"[17]. A
continuació va ordenar atacar la ciutat palestina de Akka. Tothom sabia que
allí es lliuraria la batalla decisiva. Akka havia resistit durant mig any a
Napoleó en 1799, i de nou durant mig any en 1831, quan Ibrahim Pasha la va
assetjar. Des de llavors, els egipcis havien reparat els murs de l'antiga
capital creuada, armat les seves muralles amb canons pesats i amb milers de
soldats, reforçant la posició de Akka com la fortalesa més sòlida de la costa
llevantina. Era un important dipòsit, ple fins als topalls d'armes i municions,
la majoria d'elles en un polvorí central. També era una pròspera ciutat amb una
població civil que res tenia a veure amb els assumptes militars.
L'1 de novembre
de 1840, el Gorgon i els altres tres vapors van aparèixer enfront de Akka.
Estaven sols; els velers s'havien retardat pels vents fluixos. Napier va
demanar als egipcis que es rendissin. Quan es van negar, va començar el
bombardeig. Un informe va descriure l'acció:
"El servei dels vaixells de vapor en la guerra es va
demostrar així: la divisió de vapor dels aliats, havent arribat a la badia, va
començar immediatament a llançar trets i projectils contra la ciutat, la qual
cosa degué molestar molt a la guarnició, ja que, encara que van retornar un foc
molt enèrgic, des dels vaixells de vapor que canviaven constantment les seves
posicions, era inofensiu"[18].
En la tarda
del 2 de novembre, va arribar la resta de la flota impulsada pel vent. Es va
disposar una línia de batalla adequada. La mobilitat especial del nou mode de
propulsió s'utilitzaria plenament, i els vapors formarien la punta central de
l'assalt:
"Pla de la batalla de Acre". Hunter, Narrative, 263.
En la tarda
del 3 de novembre, els vapors van reprendre el bombardeig de *Akka i els altres
vaixells es van unir en el que va ser, segons Napier, "un foc
tremend"[19] Els defensors van respondre amb els seus propis trets. Al cap
de dues hores i mitja, una detonació eixordadora va sacsejar el camp de
batalla. Des de l'interior de Akka, "una massa de foc i fum va ascendir
sobtadament cap al cel com un volcà, seguida immediatament per una pluja de
materials de tota mena, que havien estat arrossegats per la seva força. El fum
va romandre durant uns instants com una immensa cúpula negra, enfosquint-lo
tot", es llegeix en un dels molts relats del succés, i més endavant:
"L'espantós baluern es va sentir molt per sobre del
tumult de l'assalt, i immediatament li va seguir una pausa espantosa. Els trets
de tots dos bàndols es van suspendre de sobte, i durant uns minuts res va
trencar l'espantós silenci, excepte els ressons de les muntanyes que repetien
el so com el retrunyir d'un tro llunyà, i la caiguda ocasional d'algun edifici
vacil·lant"[20].
‘The Bombardment
and Capture of St. Jean D’Acre’. John Frederick Warre, 1841.
El gran
polvorí de Akka havia estat tocat per un projectil. Gorgon va ser sobrenomenat
l'heroi de l'atac. En paraules segures d'un capità britànic, "el polvorí
va esclatar a conseqüència d'un projectil ben dirigit de la fragata de vapor
"Gorgon""[21] No podem descartar que fos un impacte accidental,
però els britànics eren clarament conscients de la posició del polvorí. Lord Minto,
el més alt comandant de la Royal Navy, va informar el comandament que "hi
ha molta pólvora emmagatzemada de forma molt insegura en Acre" i ho va
assenyalar com un objectiu adequat, en una carta signada el 7 d'octubre[22].
Sigui com
fos el grau exacte d'intencionalitat, els resultats de l'atac del primer
vaixell de vapor veritablement combatent no deixen lloc a dubtes. La ciutat
palestina de Akka es va convertir en una massa d'enderrocs. "Dos regiments
sencers", deia un informe a Lord Palmerston, "van ser aniquilats, i
tota criatura vivent en una àrea de 60.000 iardes quadrades va deixar
d'existir; la pèrdua de vides es calcula entre 1.200 i 2.000
persones"[23]. A boca de nit del 3 de novembre, els pocs soldats àrabs
supervivents van evacuar les seves últimes posicions en Akka. Quan les tropes
britàniques van entrar a la ciutat l'endemà, es van trobar amb una devastació
total. Heus aquí un retrat:
"Cadàvers d'homes, dones i nens, ennegrits per
l'explosió del polvorí i mutilats de la forma més horrible pels trets del canó,
jeien pertot arreu, semienterrats entre les ruïnes de les cases i les
fortificacions: les dones buscaven els cossos dels seus marits, els nens els
dels seus pares"[24].
En una carta
a la seva esposa, el mateix Charles Napier expressava la seva inquietud i tal
vegada una punxada de culpabilitat. "Vaig ser a la costa d'Acre per a
veure els estralls que havíem causat, i vaig presenciar un espectacle que mai
podré esborrar de la meva memòria, i que fins i tot em fa estremir-me en
recordar-lo". Va veure centenars de morts i moribunds estesos en les
ruïnes; "la platja al llarg de mitja milla a cada costat estava sembrada
de cossos"; després d'alguns dies, els cadàvers "van infectar l'aire
amb un efluvi que era veritablement horrible"[25]. Fins i tot en el seu
informe oficial de la guerra de Síria, Napier va admetre que "res podia
ser més espantós que veure als miserables, malalts i ferits, en totes les parts
d'aquesta devota ciutat, que estava gairebé totalment polvoritzada"[26].
Els britànics semblaven sorpresos per la magnitud de la destrucció que havien
provocat. En una carta a Lord Minto, un altre almirall va escriure: "No
puc descriure a sa senyoria la destrucció total de les obres i la ciutat pel
foc dels nostres vaixells"[27], Un guàrdia marina d'un dels vapors més
petits va parlar de mans, braços i dits dels peus que sobresortien dels
enderrocs[28].
A penes
recordat avui dia, aquest esdeveniment va suscitar una enorme fascinació a la
Gran Bretanya de principis de l'època victoriana. La fortalesa que va resistir
durant mig any a Napoleó es va esfondrar en menys de tres dies sota els cops
dels vaixells de vapor; segons el recompte més popular, en menys de tres hores
de bombardeig concentrat el 3 de novembre. Va ser una manifestació sublim,
colpidora i miraculosa del poder de Gran Bretanya en general i del vapor en
particular, plasmada en una sèrie de quadres -aquí hi ha un altre, on un vaixell
de vapor, possiblement el Gorgon, apunta directament a Akka, la seva columna de
fum es comunica amb la tremenda erupció del polvorí després de les muralles i
els minarets: carbó en flames, ciutat en flames.
Bombardeo de St. Jean d'Acre'. H. Winkles, 1840.
En aquesta
litografia, que pretén descriure l'escena des de la perspectiva dels defensors
àrabs, el fum d'un vaixell de vapor també s'eleva en el centre, mentre que a
l'esquerra tota la ciutat vola per l'aire:
Bombardeo de San Juan de Acre'. Hermanos Schranz, 1841.
L'explosió
va ser el centre de l'acció, però va anar més enllà. Els vapors van aprofitar
la seva capacitat per a maniobrar lliurement en les aigües pròximes a les
muralles de *kka, situant-se a una distància de fins a 40 metres quan
disparaven els seus projectils, i retrocedint quan era necessari. El bombardeig
va poder ser més precís, i més devastador, i es va prolongar durant gairebé
tres dies abans de l'explosió. Van utilitzar els britànics aquest poder
aclaparador per a atacar a les forces d'Ibrahim *asha amb la màxima precisió?
En la reconstrucció recent més detallada de l'atac, quatre investigadors
israelians escriuen: "El bombardeig es va dirigir més aviat contra la
pròpia ciutat. (...) De fet, l'objectiu del bombardeig era obligar la guarnició
a rendir-se, no per les ferides que pogués haver sofert, sinó per la mort i la
misèria que va infligir als no combatents"[29]. Podríem reconèixer aquest tipus
de pensament estratègic. Un altre almirall va descriure com funcionava:
"Cada tret que travessava les muralles destrossava la part superior de les
cases, llançant murs i pedres sobre els caps de la gent de baix (...) no hi
havia refugi enlloc"[30].
Independentment
de les objeccions que poguessin sentir o no els homes que desembarcaven, en
*Whitehall la felicitat no tenia límits. Lord *almerston va felicitar la Royal
Navy per capturar *kka i assegurar "el funcionament dels tractats
comercials"[31] S'havia buidat el camí cap al lliure comerç a Orient
Pròxim. Aquest va ser el gran assoliment dels vaixells de vapor, àmpliament
elogiats per la seva eficàcia: "van canviar contínuament de posició durant
l'acció i van llançar trets i projectils sempre que van veure els punts més
eficaços per a fer-ho", va observar un informe, assenyalant que "és
bastant notable que cap dels quatre vaixells de vapor tingués un sol home mort
o ferit"[32] No obstant això, si els homes van passar per l'acció sense un
arrap, un altre recurs estava gairebé esgotat: el combustible. Després de la
batalla, cap dels quatre vapors portava a bord més d'un dia de provisions.
Pràcticament tot el carbó emmagatzemat s'havia cremat en la polvorització de Akka.
La caiguda
de la ciutat va determinar d'un cop de ploma el resultat de la guerra. Les
forces d'Ibrahim Pasha es van esfondrar i van emprendre una retirada
desordenada a través de les planes costaneres de Palestina. Els vapors van
continuar assetjant-les, desembarcant a Jaffa i rondant enfront de Gaza. En
terra, les tropes d'infanteria es van traslladar a Gaza al gener de 1841, per a
assegurar "la destrucció de les provisions de l'enemic": era la
primera vegada que forces dirigides per britànics ocupaven aquest racó de
Palestina, encara que només fora per un breu moment[33].
Mentre els
britànics retenien Gaza, la cartografiaven i destruïen els magatzems d'aliments
-suposadament només per a negar a l'exèrcit egipci les seves provisions-,
columnes disperses de soldats desmoralitzats, assedegats i famolencs
travessaven el desert de tornada a Egipte: menys d'una quarta part de l'exèrcit
que Ibrahim havia comandat en esclatar la guerra. Abans de la seva arribada, Napier
es va dirigir al port d'Alexandria, on va amenaçar amb sotmetre a aquesta
ciutat al mateix tracte que a Akka, tret que Muhammed Ali acceptés totes les
exigències britàniques. Alí va demanar conservar almenys la província de
Palestina, però Napier va tornar a advertir-li que "convertiria Alexandria
en cendres"[34], amb el que Palestina va quedar descartada. Pels mateixos
mitjans, Napier va pressionar perquè s'apliqués immediatament el tractat de
Balta Llimen a Egipte. Alí també va cedir en aquest punt.
Així va
destruir Gran Bretanya el proto-imperi àrab per mitjà del vapor. De Beirut a
Alexandria, van ser els vapors de la Royal Navy els que van formar
l'avantguarda de la victòria, més experts que els seus companys propulsats pel
vent en totes les maniobres que es beneficiaven de la mobilitat en l'espai. En
un article sobre els "vapors de guerra de ferro", el Manchester Guardian citava una carta
anònima d'un súbdit britànic a Alexandria:
"Últimament s'ha fet tant en el Llevant gràcies al vapor
que tothom és conscient de la seva capacitat com a element de guerra o de pau,
i està disposat a preguntar-se: 'Què farà a partir d'ara? Ibrahim Pasha només
pot explicar la pèrdua de la costa de Síria en una setmana confessant que
"els vaixells de vapor transportaven a l'enemic aquí, allà i enllà, tan
sobtadament que s'haurien necessitat ales per a seguir-los! Era com lluitar
contra un geni!"[35].
Aquest poder
derivava dels combustibles fòssils: el vapor permetia als almiralls i capitans
endollar els seus vaixells a un corrent del passat, una font d'energia externa
a l'espai i al temps de la batalla real, a través de la qual els vaixells
podien, per tant, disparar com si tinguessin ales pròpies. La superioritat
militar britànica es va veure radicalment reforçada per la seva capacitat de
mobilitzar les existències com a força per a atropellar a l'enemic. O, com va
observar el Observer, en referència a
Palestina: "El vapor, fins i tot ara, gairebé realitza la idea
d'omnipotència militar i omnipresència militar; està a tot arreu, i no hi ha
qui ho resisteixi"[36]. Gran Bretanya estava preparada per a projectar el
poder dels combustibles fòssils per tot el planeta, després d'haver demostrat
la seva vàlua en Palestina.
***
El país la
destinació del qual va quedar segellat de forma més immediata per aquests
esdeveniments va ser Egipte. La indústria cotonera de Muhammed Ali es va
enfonsar pràcticament de la nit al dia. Quan el lliure comerç es va estendre al
seu minvant regne, les fàbriques del Nil no van poder fer front a les
exportacions britàniques, i la raó d'això és bastant senzilla: Egipte no tenia
motors primaris moderns. No tenia energia hidràulica, perquè el Nil és un riu
que serpenteja lentament amb un pendent gairebé imperceptible, sense ràpids ni
cataractes. Tampoc tenia energia de vapor. En el seu lloc, les fàbriques
egípcies funcionaven majoritàriament amb energia animal: bous o mules o fins i
tot músculs humans que impulsaven màquines. Però aquestes fonts d'energia eren
molt deficients en comparació amb els motors de vapor. Eren febles, desiguals i
desordenades. Per què, llavors, Muhammed Ali no va adoptar el vapor? No volia
una altra cosa. En estreta sintonia amb les tendències de la indústria
capitalista, va desenvolupar, a partir de la dècada de 1820, una preocupació
pel vapor i el carbó al caire de la fixació. Sabia que només podria fer front a
Gran Bretanya copiant-la, en foses i fàbriques i en les mars, tant en la
competència econòmica com en la guerra. "Els anglesos han fet grans
descobriments, però el millor és el de la navegació a vapor", deia a
l'emissari de lord Palmerston[37].
Però el
vapor necessitava combustible. Alí no tenia reserves. Era molt conscient
d'aquest problema, fins al punt que va enviar expedicions a l'Alt Egipte i
Sudan i més enllà per a tractar de localitzar vetes de carbó. El meu estudiant
de doctorat Amr Ahmed va defensar recentment la seva tesi Egypt Ignited: How Steam Power Arrived on the Nile and Integrated Egypt
into Industrial Capitalism (1820s-76). En ella mostra com la cerca de carbó
va impulsar l'expansió imperial de Muhammed Ali. Un dels seus motius per a
conquistar Síria van ser els informes sobre l'existència de carbó en el mont
Líban. I efectivament, es podia extreure carbó dels pujols de sota els drusos i
els maronites: en 1837, els egipcis van aconseguir extreure un volum equivalent
al 2,5% de la producció britànica total. Pel que sembla, aquest carbó libanès
era de qualitat inferior, car, evidentment insuficient per a alimentar el canvi
al vapor a les fàbriques del Caire abans que els britànics les eliminessin. La
naixent indústria del carbó en el Mont Líban també va generar problemes a Ali.
La gent es va veure obligada a treballar en les mines i avorria el treball,
fins al punt que es va revoltar contra les forces d'Ibrahim Pasha en 1840; i
aquest aixecament va ser explotat pels britànics per als seus propis fins polítics.
La revolta contra els somnis carbonífers de Alí va contribuir a la seva
caiguda. El seu projecte era crear un imperi fòssil en les terres dels àrabs;
com tots els constructors d'imperis, va ser un tirà despietat (en 1834, el
poble de Nabulus es va rebel·lar contra ell). Al final, el projecte es va anar
al trast, en gran part perquè Alí no va saber establir unes reserves de carbó
adequades com a base de l'imperi. Només cal especular sobre el que hauria
ocorregut si les reserves turques de carbó, que avui coneixem com molt
extenses, haguessin caigut a les seves mans. Poc després de la guerra de 1840,
un Muhammed Ali en decadència va exclamar a un visitant britànic: "Carbó,
carbó, carbó! Això és l'única cosa que necessito"[38].
En la dècada
de 1830, Egipte es balancejava entre el centre i la perifèria. Es va embarcar
en una industrialització precoç, convertint-se per un moment en la principal
"economia emergent", com se'n diria avui, fora d'Europa i els Estats
Units. Però era un moment en el qual l'accés a l'energia de vapor i al carbó
que l'alimentava determinava la sort de la nació: sense aquest bitllet, i amb
una brusca puntada des de dalt, Egipte va caure per l'escala. Les fàbriques de
cotó del Nil aviat van quedar també en ruïnes. Egipte es va convertir en un
important mercat per a les exportacions britàniques, i en una font encara més
important de subministrament de cotó en brut: un país tancat en la posició de
perifèria. Després de 1840, va sofrir la desindustrialització més extrema
experimentada en qualsevol lloc en el segle XIX. Entorn de 1900, entre el 93% i
el 100% de les seves exportacions consistien en un únic cultiu, un grau
d'especialització inusual. A causa de la posició d'Egipte en el món àrab,
aquest subdesenvolupament va situar a la regió en el seu conjunt en una posició
de subordinació respecte als països capitalistes avançats d'Occident, relació
de poder que només es va consolidar amb els esdeveniments de 1840 i que va tenir
resultats molt duradors. En Egypt Ignited,
Amr continua aquesta història amb sorprenent detall granular i demostra com
Egipte va quedar subsumit en l'economia fòssil que girava entorn de Gran
Bretanya: la seva economia va acabar impregnada de carbó i vapor, però es
tractava de carbó i vapor importats de Gran Bretanya, utilitzats per a la
producció i el transport de matèries primeres. Espero que el seu llibre es
publiqui aviat per a poder llegir el relat complet.
***
El segon
país la destinació del qual estava escrit en les estrelles en aquesta època era
Palestina. En 1840, l'Imperi Britànic va proposar per primera vegada la
colonització d'aquest país per jueus. Més precisament, el 25 de novembre,
Palmerston escrivia a Ponsonby, l'ambaixador a Istanbul: "Això és un gran
triomf per a tots nosaltres" -la caiguda de Akka, fa poques
setmanes-"especialment per a vostè, que sempre va sostenir que el poder de
Mehemet s'enfonsaria sota un atac europeu". I després va continuar:
"Resa per a fer el que puguis per aquests jueus; no tens
ni idea de fins a quin punt arriba l'interès que se sent per ells; seria
extremadament polític [si poguéssim fer] que el Sultà els donés tot l'alè i
facilitats per a tornar i comprar terres en Palestina; i si se'ls permetés fer
ús dels nostres cònsols i ambaixador com a canal de queixa, és a dir, col·locar-se
virtualment sota la nostra protecció, tornarien en números considerables, i
portarien amb ells molta riquesa"[39].
57 anys
abans del primer congrés sionista, 77 anys abans de la declaració Balfour, 107
anys abans del pla de partició, el principal arquitecte de l'Imperi Britànic
prop dels cims del seu poder va establir aquí la fórmula per a la colonització
de Palestina. Per alguna raó, aquest document en particular sembla no haver
estat citat mai en tota la historiografia. Però tot és aquí, encapsulat en una
missiva enviada en l'eufòria posterior a la polvorització de Akka.
En 1840 es
va produir la primera mania del que avui coneixem com a projecte sionista.
Portava alguns anys gestant-se. Com és ben sabut, a la fi de la dècada de 1830
es va produir a Gran Bretanya un auge del sionisme cristià, la doctrina segons
la qual els jueus han de ser reunits i "restaurats" en Palestina, on
es convertiran al cristianisme i precipitaran la segona vinguda de Crist i el
començament dels Últims Dies. El principal evangelitzador d'aquest evangeli va
ser el comte de Shaftesbury, emparentat per matrimoni amb lord Palmerston; va
intentar treure el màxim partit d'aquest vincle familiar, però quan parlava amb
el secretari d'Afers exteriors, havia de deixar de costat els seus arguments
religiosos. En el seu lloc, li va crivellar a informes sobre "els poders
productius de Terra Santa", que "durant segles havien estat totalment
descurats". Si tan sols Gran Bretanya resolgués inserir als jueus en ella,
Palestina podria convertir-se en un proveïdor de cotó en brut i en un mercat
per als productes manufacturats i "els nostres capitalistes podrien
veure's temptats a invertir grans sumes en maquinària i cultius"[40]
Després d'un sopar amb Palmerston l'1 d'agost de 1840, el piadós però astut Shaftesbury
va anotar en el seu diari que "em veig obligat a argumentar política,
financera i comercialment; aquestes consideracions li donen en el
clau"[41] Però l'escatologia i l'imperi no eren incompatibles. Shaftesbury
va aconseguir que Gran Bretanya obrís un consolat a Jerusalem en 1838; no per
casualitat, va ser el mateix any en què Gran Bretanya es va introduir a la
regió mitjançant la signatura del tractat de Balta Llimen. Déu i Mammon es van
barrejar bastant bé. Lady Palmerston, l'esposa del secretari d'Afers exteriors,
amb qui pel que sembla va formar les seves opinions, va llegir la caiguda de Akka
a través de la seva Bíblia:
"No pot ser un accident que totes aquestes coses hagin
resultat així! La meva impressió és que es tracta de la restauració dels jueus
i del compliment de les Profecies. (...) És certament molt curiós i Acre sembla
haver caigut com les muralles de Jericó, i l'exèrcit d'Ibrahim es va dispersar
com les innombrables hosts enemigues dels jueus, com veiem en l'Antic Testament"[42].
Cal
assenyalar ja aquí que es tractava d'una fantasia totalment gentil, cristiana,
anglosaxona blanca, en la qual els jueus reals que vivien a Orient Pròxim o en
altres llocs no exercien cap paper actiu.
El propi
Lord Palmerston va veure clarament la polvorització de Akka com un signe no de
la fi dels temps, sinó d'una nova era de prosperitat. La indústria cotonera ja
no es veuria constreta per la falta de mercats. Després del que va anomenar
"la prostració de Mehemet Ali", Palmerston va reafirmar la seva
filosofia general:
"Hem d'esforçar-nos incansablement per trobar en altres
parts del món noves necessitats per als productes de la nostra indústria. El
món és prou gran i les necessitats de la raça humana prou àmplies com per a
satisfer la demanda de tot el que podem fabricar; però és tasca del govern
obrir i assegurar els camins per al comerciant"[43].
En aquest
pla els jueus tenien un paper que exercir. En una altra carta -i aquest
document s'ha citat amb relativa freqüència- Palmerston li va dir a Ponsonby
que convencés al sultà de "animar als jueus a tornar i establir-se en
Palestina perquè la riquesa que portarien amb ells augmentaria els recursos
dels dominis del sultà"; a més, un assentament jueu serviria "com a
fre a qualsevol mal designi futur de Mehemet Ali o el seu successor"[44].
Al llarg de la "crisi oriental", Palmerston va dictar una vegada i
una altra el raonament en cartes al seu ambaixador: un "retorn" dels
jueus a Palestina implantaria "un gran nombre de capitalistes rics";
si el sultà els acceptava, es guanyaria l'amistat de "classes poderoses
d'aquest país" (és a dir, del Regne Unit); "el capital i la indústria
dels jueus augmentarien en gran manera els seus ingressos i augmentarien en
gran manera la força del seu imperi"[45]. Aquí podem veure una espècie
d'escàner cerebral del sionisme imperialista. Com els jueus estarien lligats a
la metròpoli, donar-los Palestina ajudaria a desencadenar el desenvolupament
capitalista i evitaria el sorgiment de nous desafiadors recalcitrants a la regió.
El 17
d'agost, mentre Charles Napier recorria la costa libanesa en el Gorgon, el Times va publicar un article en el qual
explicava que un assentament jueu en Palestina funcionaria com "una
barrera contra la invasió de la tirania sense llei i la degeneració
social"; en resum, seria "avantatjós per als interessos de la
civilització a Orient"[46]. Alguns d'ells venien nouvinguts del camp de
batalla. Un coronel anomenat Churchill - Charles Henry, parent llunyà del més
famós Winston - comandava les forces britàniques que van marxar cap a Damasc a
principis de 1841, va reunir diversos dignataris en un saló i va pronunciar un
discurs:
"Sí, amics meus, va haver-hi una vegada un poble jueu
famós en les arts i canviat de nom en la guerra. Aquestes belles planes i
valls, ara ocupats pels salvatges i errants àrabs, en els quals la desolació ha
fixat el seu ferri segell, una vegada es van delectar amb l'exuberància dels
seus fèrtils i abundants collites, i van ressonar amb els cants de les filles
de Sión. Que s'acosti l'hora de l'alliberament d'Israel"[47].
Aquest
Churchill era molt conscient que no existia, com ell mateix va dir, "una
forta noció entre els jueus d'Europa de tornar a Palestina"[48] El desig
dels jueus de quedar-se on vivien li frustrava. Igualment frustrant era que el
seu govern s'aferrés a la política de mantenir intacte l'Imperi Otomà, sota la
tutela i custòdia britàniques. Desitjava veure-ho trencat, i la colonització
jueva de Palestina seria el martell adequat. En una llarga carta a Moses Montefiore,
president de la Junta de Diputats dels Jueus Britànics, enviada des de Damasc,
on estava instal·lat com a cònsol, Churchill li exhortava a convèncer als seus
compatriotes jueus perquè anessin a Palestina, i potser també a Síria:
"acabaries obtenint la sobirania d'almenys Palestina.
(...) Estic perfectament segur que aquests països han de ser rescatats de les
arpes de governants ignorants i fanàtics, que la marxa de la civilització ha de
progressar i els seus diversos elements de prosperitat comercial han de
desenvolupar-se. És innecessari observar que tal mai serà el cas sota el
despotisme maldestre i decrèpit dels turcs o els egipcis. Síria i Palestina, en
una paraula, han de ser preses sota protecció europea i governades en el sentit
i d'acord amb l'esperit de l'administració europea. En última instància, cal
arribar a això".
Churchill va
imaginar una entitat jueva en Palestina sota la protecció de Gran Bretanya i
els seus aliats, armada per a la "defensa contra les incursions dels àrabs
beduïns"[49].
Un altre
home que es va afanyar a arribar a Palestina en aquest moment propici va ser
George Gawler. acabat de traslladar des d'Austràlia Meridional, on havia estat
governador, va escriure un pamflet titulat "Tranquilización de Síria i Orient: Suggeriments pràctics per a
l'establiment de colònies jueves en Palestina, el remei més sobri i assenyat
per a les misèries de la Turquia asiàtica". Va viatjar a Palestina a
principis de la dècada de 1840 i d'alguna manera se les va arreglar per a
percebre-la com "un país fèrtil, nou desenes parts del qual jeuen
desolades". La terra estava buida, excepte per uns pocs "'bedawy'
illetrats i inquiets" que es trobaven de tant en tant en "ciutats
desertes i planes cobertes d'espines". Solució: "REPOSAR LES CIUTATS
I CAMPS DESERTS DE PALESTINA AMB LA GENT ENÈRGICA", els jueus, que la
convertirien en un florent mercat sota la vigilància d'una "força naval
sovint en la costa", és a dir, els vapors britànics[50]. Un amic de
Palmerston, E. L. Mitford, també imaginava Palestina com a "estèril i
desolada". La colonització jueva portaria "benediccions a Anglaterra
i se sentiria en els miserables cors i llars dels pobres fabricants de
Manchester, Birmingham i Glasgow"; de particular importància, facilitaria
l'atrinxerament alimentat per fòssils a la regió i més enllà. [51] Un Estat
jueu independent sota protecció britànica "posaria la gestió de les
nostres comunicacions de vapor enterament a les nostres mans i ens situaria en
una posició de comandament en el Llevant des de la qual frenar el procés
d'invasió, esglaiar als enemics oberts i, si fos necessari, rebutjar el seu
avanç"[52] Tal era la fórmula que imprimien els esdeveniments de 1840.
Aquest va
ser, doncs, el moment de la concepció de dos principis interrelacionats: un, no
existeix cap poble en Palestina; dos, la terra ha de ser presa amb la força de
la tecnologia que funciona amb combustibles fòssils. Quant al primer, els
sionistes contemporanis debaten a qui se li va ocórrer per primera vegada el
lema "una terra sense poble per a un poble sense terra", però hi ha
consens en què va ocórrer al voltant de l'any 1840. Alguns
apunten a un article que Shaftesbury va escriure en el Times en 1839, en el qual va utilitzar la frase "Terra sense
gent - gent sense terra", Terra sense gent sona potser una mica més
esgarrifosa avui dia. Uns
altres atribueixen l'honor al seu company sionista cristià Alexander Keith,
que va ser en una expedició a Palestina en 1839 i d'alguna manera se les va
arreglar per a tornar amb la impressió que es tractava d'un "país sense
poble" que clamava per l'arribada de "un poble sense país". Les
ciutats i pobles de Palestina estaven "desolats i sense habitants";
des de Gaza fins al-Jalil, tot el que Keith podia observar eren "llocs
deserts i pobles en ruïnes, cap d'ells habitat"[53] Però ara havia
ocorregut un miracle. "Com si ho hagués ordenat el Senyor", va
escriure Keith sobre Akka, "una bomba va penetrar en un polvorí
emmagatzemat per a la defensa i va aixecar l'arsenal per l'aire, com per a
mostrar que havia arribat el moment que cessés l'última fortalesa de Palestina,
i la va derrocar pedra a pedra sobre el sòl" -la va derrocar pedra a pedra
sobre el sòl- "com si tampoc estiguessin llunyans els temps en què les
mans dels estrangers trobessin un altre treball i aixequessin les muralles en
ruïnes d'una altra forma. (...) Acre va caure en mans d'una tribu
d'Israel"[54].
Ara es va
convertir en un tema persistent dels comentaris britànics sobre Palestina que
cap poble vivia en aquesta terra. Shaftesbury va informar a Palmerston que la
colonització jueva seria "el mode més barat i segur de proveir els erms
d'aquestes regions despoblades"[55] El Morning
Post va publicar un típic article en el qual s'afirmava que "Síria i
Palestina estan despoblades", buits en els quals els "fills" de
"els erms àrabs" no havien aconseguit "establir-se i mantenir la
seva nacionalitat". L'any 1840 es va calcular aquí perquè coincidís amb
una profecia bíblica de restauració jueva[56]. Tal fusió d'escatologia i imperi
es va posar molt de moda després de Akka, com en potser el tractat més peculiar
que va sorgir d'aquest moment, un batibull de 350 pàgines d'autor anònim
d'exegesi i realpolitik i fetitxisme de vapor anomenat "Els reis d'Orient". Com a prova del
significat metafísic de Akka, l'autor citava un informe de primera mà de com
"la ciutat és una massa completa de ruïnes: ni una sola casa del lloc, per
petita que sigui, ha escapat a la fúria del nostre tret. (...) Tot és el més
ampli testimoniatge de la inigualable precisió dels nostres canons" -
lloat sigui el Senyor: "milers de la seva guarnició es compten entre els
moribunds i els morts"[58] Ergo, la restauració era imminent. Aquest autor
afirmava que "els jueus estan començant a tornar a la Judea"[59].
Dos
versicles de la Bíblia llancen una llum especial sobre aquest procés. Al
començament del capítol 18 d'Isaïes, en la versió King James, llegim: "Ai
de la terra que dona ombra amb ales, que està més enllà dels rius d'Etiòpia!
Que envia
ambaixadors per la mar, en naus de joncs sobre les aigües, dient: Aneu, veloços
missatgers, a una nació dispersa i pelada' - de quina classe de naus parlava
aquí el profeta? Evidentment, havia de referir-se als vaixells de vapor
britànics[60], que eren els que enviaven ambaixadors per mar per a obrir
Palestina als jueus. D'això, l'autor va deduir una profecia nova: Gran Bretanya
"EMETRÀ UNA PROCLAMACIÓ, garantint a tots els jueus que tornin a Síria la
seva protecció"[61].
La mania
també va creuar l'Atlàntic i va arribar als Estats Units d'Amèrica. En les setmanes
prèvies a la caiguda de Akka, una influent publicació periòdica relativament
progressista, The Western Messenger,
sabia en quina direcció bufava el vent. Ara que els vaixells de vapor naveguen
per la badia d'Alexandria, que els vaixells de vapor solquen les aigües del Nil
i que se sent el rugit dels cotxes de vapor que corren sobre les vies fèrries,
no és moralment cert que el poder musulmà ha cessat? Havia arribat el moment de
"donar als jueus la possessió de Palestina"[62]. Prendrien i
defensarien la terra amb poder militar i enviarien tot tipus de beneficis a
Occident. Però el primer sionista d'Estats Units d'importància, que, a
diferència de gairebé tots els seus homòlegs britànics, també va resultar ser
jueu, va ser Mardoqueo Manuel Noè[63], que en 1844 va pronunciar un Discurs sobre la restauració dels jueus.
Mai va visitar Palestina, però sembla que es va assabentar pels viatgers
britànics que "la terra està ara desolada", encara que va relatar que
"es troben olives i oli d'oliva pertot arreu", i que el blat, el blat
de moro, el cotó i el tabac creixen en les planes i pujols, i que "el raïm
més gran floreix pertot arreu". Ara s'estaven produint "grans i
importants revolucions" en aquella terra. Noè es va aferrar a l'opinió que
la desaparició de Alí anunciava "l'organització d'un poderós govern a la
Judea": i va implorar als EUA que ho acollís sota les seves ales[64].
Noè també va
llegir Isaïes 18. Va aprofundir una mica més en l'exegesi llegint-ho
directament en hebreu i va descobrir que el profeta cridava gomey als atuells. Aquesta paraula
hebrea també podria significar "un ímpetu, una força propulsora", una
prova més que el profeta es referia al vapor. Però en la lectura de Noè, la
força de vapor seria dels EUA, no britànica. "La terra que s'estén més
enllà dels rius d'Etiòpia és Amèrica" i els vaixells "els nostres
vaixells de vapor", amb la missió divina d'assentar als jueus en
Palestina[65] "El descobriment i l'aplicació del vapor seran un gran
auxiliar en la promoció d'aquest interessant experiment". Va col·locar als
jueus americans "a pocs dies de viatge de Jerusalem. El nostre comerç
mediterrani i del Llevant, fins ara molt descurat, es revifarà, oferint
facilitats per a arribar directament a Palestina des d'aquest país"[66]
Tornant a l'opinió per defecte que no s'estaven produint activitats econòmiques
de moment, Noè va anticipar que "els ports del Mediterrani s'obriran de
nou a l'atrafegat brunzit del comerç; els camps tornaran a donar la fructífera
collita"[67] Esperava un futur en el qual:
"tot el territori que envolta Jerusalem, inclosos els
pobles d'Hebron, Safat, Tir, també Beyroot, Jaffa i altres ports del
Mediterrani, estarà ocupat per jueus emprenedors. Les valls del Jordán seran
ocupades per agricultors del nord d'Alemanya, Polònia i Rússia. Els comerciants
ocuparan els ports marítims, i les posicions de comandament dins de les
muralles de Jerusalem seran comprades pels rics i piadosos dels nostres
germans"[68].
Algunes
profecies es fan realitat.
***
Què fem amb
tot això? Heus aquí el primer moment d'articulació: el moment que va encendre
la globalització del vapor, mitjançant el seu desplegament en la guerra, va ser
també el moment en què es va concebre el projecte sionista. Però no va haver-hi
una sincronia perfecta. El sionisme era encara només una idea. Cap assentament
jueu en Palestina es va desenvolupar arran de 1840; en sentit estricte, els
Palmerston, Shaftesbury, Churchill, Gawler, Noah i els altres van fracassar. Es
van avançar mig segle al seu temps. Però quan el moviment sionista va acabar
reunint-se, era un vagó que podia col·locar-se sobre vies ja fetes, traçades
per l'Imperi Britànic després de 1840: les classes dominants de la metròpoli ja
havien construït la lògica de la seva colònia satèl·lit en Palestina, encara
que només fos com una imatge mental. El sionisme no va prendre forma material
en 1840, com sí que ho va fer l'exercici de la violència impulsada pel vapor.
Podríem concloure d'això que aquesta última va tenir una primacia causal en la
història. El sionisme va existir primer a nivell de superestructura, en la base
de l'imperi fòssil.
No dic això
amb pretensió de descobriment revolucionari. Els amplis contorns d'aquesta
història poden trobar-se en la historiografia existent, inclòs el compromís
sostingut més recent amb el període, Promised
Lands: The British and the Ottoman Middle East, de Jonathan Parry. Parry
relata com els britànics es van introduir a la regió per mitjà del vapor."
A partir de la dècada de 1830, la força del vapor va ser una valuosa ajuda per
a intimidar als àrabs i fer que apreciessin el poder britànic"[69]. Més
enllà del Llevant, dues terres àrabs en particular van ser sotmeses a aquest
poder: Iemen i l'Iraq. En 1839, Aden va ser ocupada i annexionada com a estació
d'aprovisionament de vaixells de vapor; a la fi de la dècada de 1830, es van
posar en marxa diversos experiments de comunicació a vapor a l'Eufrates. En
1841, quan els britànics havien eliminat el principal obstacle, "la seva
supremacia naval regional era indiscutible". Parry afegeix tímidament que
"la qüestió de si el vapor podria civilitzar als àrabs era una qüestió a llarg
termini"[70]. Parry segueix la tradició dels escriptors d'història
britànics, cavallerosos i bevedors de te, per la qual cosa es nega a extreure
implicacions o a seguir línies; també ignora acuradament l'economia política i
reprimeix les muntanyes de proves de com la dinàmica de l'acumulació de capital
va impulsar l'expansió cap a Orient Pròxim, proves de les quals aquí només he
proporcionat una petita mostra. Però el lector atent pot distingir l'arc
narratiu.
Parry afirma
que "gran part del que els britànics van pensar alguna vegada sobre Orient
Pròxim ja s'havia pensat en 1854"[71], i nosaltres podem precisar-ho i
afirmar que gran part del que els britànics i els EUA van pensar alguna vegada
sobre Palestina ja s'havia pensat en 1844. I va començar amb una superioritat
tecnològica extrema, la penetració de la regió per mitjà de màquines
d'avantguarda alimentades per combustibles fòssils. Aquest tipus de sotmetiment
es mantindria fins als nostres dies; el que va ocórrer en 1840 no va ser una
intrusió efímera, com les campanyes de Napoleó. Els britànics no van abandonar
Orient Pròxim, sinó que es van endinsar cada vegada més en ell, fins que en
l'última dècada del segle XIX, després d'ocupar Egipte, van arribar tan alt que
van rebaixar a l'Imperi Otomà prou com per a posar en marxa la colonització de
Palestina. L'única cosa que va fer el Regne Unit va ser compartir aquest poder amb
els Estats Units i passar-ho a aquest. Però com testifica el bombardeig en curs
de Iemen, els britànics continuen estant molt presents.
Unes
paraules més sobre la dialèctica de la ment i la matèria. Hi ha una estranya
espiral de realitat i fantasia en el moment de 1840: els britànics realment van
convertir una ciutat palestina en ruïnes. Llavors van començar a imaginar que
tota Palestina era un paisatge de ruïnes - desolat, desert, despoblat;
construccions fantasioses en el millor dels casos, però representacions bastant
adequades del que Akka pot haver semblat després del 3 de novembre. En les
següents voltes de l'espiral, el buidatge ideacional de la terra es va
convertir en precursor del real. "Terra sense gent", resava la
recepta de la Nakba. Sempre pioners, els britànics van emprendre una eliminació
prefigurativa del poble palestí. En aquest moment, curiosament, els jueus continuaven
tenint una posició bastant simètrica a la dels palestins: existien com a
personatges en la trama, però purament en el regne de la imaginació. Els jueus
reals no comptaven. Els jueus no clamaven per abandonar les seves llars per
Palestina - més aviat al contrari, com fins i tot un erudit sionista ha
observat, "el judaisme britànic s'oposava a "qualsevol cosa que
pogués semblar que impugnava el seu estatus de 'enterament' anglès". Els
jueus anglesos només podien sentir-se avergonyits pel suggeriment que estaven
esperant tornar a Palestina"[72] Abans que el sionisme fos jueu, era
imperial.
Però els
veritables jueus, per descomptat, amb el temps serien reclutats per al projecte
sionista, i els veritables palestins serien esborrats de l'existència física en
la seva terra. En el context d'aquesta "longue durée", el genocidi de
Gaza no sembla tan accidental. En el seu informe a l'ONU, Albanese és prou
valenta com per a recórrer a l'escola d'estudis colonials per a explicar-lo.
Escriu: "Les accions d'Israel s'han vist impulsades per una lògica
genocida que forma part integrant del seu projecte colonial de colons en
Palestina, la qual cosa assenyala una tragèdia anunciada". L'extermini
genocida és el clímax del colonialisme de colons, i en Palestina, des del moment
de 1948, "desplaçar i esborrar la presència àrab indígena ha estat una
part inevitable de la formació d'Israel com a "Estat jueu""[73].
Té raó, per descomptat. Però el colonialisme de colons en Palestina mai es va
sostenir per si mateix i mai podria haver-lo fet. I la tragèdia va ser predita
abans que per Yosef Weitz i els de la seva mena. Els palestins van ser
expulsats de Palestina en sentit figurat ja 183 anys abans d'aquest genocidi;
amb algunes interrupcions i arravataments, la materialització i l'escalada de
l'acte han estat en marxa des de llavors. Considerem les paraules d'Isaac Herzog,
president de l'ocupació, adduïdes per Albanese com un exemple d'intenció
genocida: va afirmar a l'octubre i novembre que la seva entitat lluita en nom
de "tots els Estats... i pobles civilitzats", contra "una
barbàrie que no té cabuda en el món modern" -"desarrelarà el mal i
serà bo per a tota la regió i el món"[74]. Aquestes paraules podrien haver
estat posades en la seva boca pels anglosionistas de 1840.
Podríem
parafrasejar el lema de l'escola d'estudis colonials i dir que el suport
imperial a l'entitat sionista és una estructura, no un esdeveniment.
L'estructura va ser forjada pel poder excepcional concedit als armats amb
combustibles fòssils i ha continuat funcionant d'aquesta manera, com ara
argumentaré breument, però abans de fer-ho, permetin-me assenyalar una última
cosa sobre 1840: el relat que he fet aquí és incomplet i parcial. El més
problemàtic és que es basa exclusivament en fonts angleses. No llegeixo àrab,
per la qual cosa no puc dir si existeix una historiografia àrab de 1840. Parry
tampoc llegeix àrab, però ens diu: "Hi ha molts arxius no anglesos que
sembla que ningú ha utilitzat encara plenament"[75]. Siguin quals siguin
les fonts àrabs de 1840 i voltants, i diguin el que diguin sobre aquesta
trobada original amb el poder del vapor i les nocions del sionisme, encara no
han deixat empremta en la literatura anglesa. Una recerca profunda sobre aquest
moment començaria amb algunes indagacions fora de la metròpoli.
***
En el que
segueix seré extremadament abraçador i sinòptic. Quan es van construir les
primeres colònies sionistes, en la premsa occidental es podien trobar notícies
entusiasmades: "Els jueus que van ara a Palestina porten amb ells l'esperit
progressista del segle, i d'aquí a una mica els viatgers d'aquest país podran
sentir la xiulada del vapor i l'estrèpit de la maquinària, i veure al seu
voltant la bullícia dels negocis en lloc de la tradicional apatia i llanguiment
d'Orient", s'alegrava el National
Repository en 1877[76]. Quan l'Imperi Britànic va ocupar Palestina i es va
disposar a aplicar la declaració Balfour, el combustible fòssil de l'època no
era el carbó. Era el petroli. S'havien localitzat jaciments prometedors als
països riberencs del Golf Pèrsic, i el projecte industrial central del Mandat
va arribar a ser l'oleoducte que portava el cru des de l'Iraq, a través del
nord de Cisjordània i Galilea, fins a la refineria de Haifa. El Mandat com a
tal no pot entendre's al marge del creixent control sobre la regió darrere del
petroli; i el Mandat va utilitzar el petroli per a reassignar terres dels
palestins als jueus. En el seu pròxim Heat:
A History, una història meravellosament rica sobre les altes temperatures i
els combustibles fòssils a Orient Pròxim, On Barak mostra, entre moltes altres
coses, com els Yishuv van arrabassar
la producció de cítrics als palestins connectant-se amb els circuits més
moderns de la tecnologia: regant els seus horts amb bombes alimentades per
combustibles fòssils, carregant els seus fruits en camions, enviant-los per
carretera als ports, descarregant-los en vapors cap al mercat europeu: una
simbiosi amb l'imperi fòssil mitjançant la qual es podia esprémer als nadius de
la seva icònica citricultura. Les autoritats del Mandat van privilegiar
sistemàticament la construcció de carreteres entre les colònies. La
infraestructura basada en el petroli va inclinar a Palestina en direcció als
assentaments de les planes costaneres i més cap als seus patrons de l'altre costat
de l'oceà.
Quan les
forces sionistes van començar a terroritzar als palestins de Haifa per a
expulsar-los de la ciutat, ens compta Ilan Pappe, "rius de petroli i
combustible encesos [van ser] enviats vessant a baix"[77] Quan les altes
esferes de l'imperi dels EUA discutien si tirar la seva sort amb els sionistes
durant la Nakba, tenien molt presents els interessos petroliers. Alguns
argumentaven que seria millor posar-se del costat dels àrabs. Però com ha
demostrat Irene L. Gendzier en Dying to
Forget: Oil, Power, Palestine and the Foundations of O. S. Policy in the Middle
East, el govern es va deixar influir per l'argument que una victòria
palestina "augmentaria l'autosuficiència, les exigències i el poder de
negociació dels àrabs", mentre que l'establiment de l'Estat d'Israel
"tindria un efecte tranquil·litzador sobre els àrabs i els faria recuperar
el seu just sentit de la proporció"; a més, "el Yishuv és un factor progressista occidental, que serà un gran
estimulant per a qualsevol progrés social a Orient Pròxim, que obrirà nous
mercats comercials"[78]. [Les companyies petrolieres dels EUA semblen
haver convergit en l'opinió que el control sobre els jaciments es veuria
indirectament reforçat en tenir a Israel com a aliat a la regió. I això és el
que va ocórrer durant els anys 50 i 60, l'edat d'or de les set germanes i del
petroli del Golf. Quan els Estats Units va assumir el paper de principal suport
d'Israel després de 1967, la defensa d'aquest statu quo era la preocupació
primordial: en The Global Offensive: The
United States, the Palestine LiberationOrganization, and the Making of the
Post-Cold War Order, Paul Thomas Chamberlin descriu com els Estats Units
considerava l'alliberament palestí una amenaça per al domini d'Orient Mitjà en
el seu conjunt, amb totes les seves inestimables reserves de petroli. Per
contra, "Israel estava demostrant ràpidament el seu valor com a actiu
estratègic clau a Orient Pròxim i com a model de policia regional en el Tercer
Món"[79] Prova d'aquesta lògica va ser l'esdeveniment conegut com a
Setembre Negre, una de les eternes recurrències, descrita en una carta de Yassir
Arafat del 22 de setembre de 1970: "Amman crema per sisè dia. (...) Els
cossos de milers dels nostres es podreixen sota els enderrocs"[80].
Tot això,
ara hauria de ser clar, va seguir el guió establert per primera vegada en 1840.
Si el Pla Dalet va ser un guió colon-colonial per a la destrucció de Palestina
a partir de 1948, va ser precedit per -i va tenir les seves condicions
d'existència en- la visió imperialista d'una entitat imposada en la terra de
Palestina per a la protecció dels interessos del nucli: accés a matèries
primeres i mercats, prevenció de projectes subversius, zones tampó i
contrapesos contra rivals més distants. En 1840, eren el cotó, Muhammed Ali i
la Rússia tsarista. 127 anys més tard, quan es va completar l'ocupació, eren el
petroli, l'alliberament del Tercer Món i la Unió Soviètica. Es tracta d'una
estructura molt profunda, no d'un esdeveniment o dos; un augment i una escalada
al llarg de dos segles, un empitjorament i una intensificació de patrons que es
van desenvolupar per primera vegada a principis del segle XIX i que, no per
casualitat, són la forma temporal del propi escalfament global. He assenyalat
molt ràpida i superficialment altres tres moments crucials d'articulació. En
1917 i després, l'ocupació britànica de Palestina va formar part de la
transformació d'Orient Mitjà en una base per al capital fòssil, a força dels
seus recursos petrolífers. En 1947 i després, el suport occidental al nou Estat
sionista es va basar en la consumació d'aquest ordre; en 1967 i després, en la
seva defensa. Els passos en el camí cap a la destrucció de Palestina van ser
simultàniament passos en el camí cap a la de la Terra.
***
Si saltem
ara a la situació actual, hauríem de considerar en primer lloc el paper de
l'Estat d'Israel en l'actual frenesí dels combustibles fòssils. En Overshoot,
Wim i jo vam mostrar amb un cert detall com en la dècada de 2020 s'ha produït
fins ara una expansió accelerada de la producció de combustibles fòssils, just
quan calia frenar-la i invertir-la en el seu contrari -un desmantellament
sostingut- perquè el món evités un escalfament de més de 1,5 o 2 graus. Aquesta
expansió no es deté, segueix i segueix i no es deté i continua i avança a bon
ritme: com informava
l'altre dia The Guardian, les
empreses i els Estats segueixen endavant amb nous projectes de petroli i gas en
volums cada vegada majors. El país que lidera l'expansió és, per descomptat,
els Estats Units; el segon en la llista és Guyana, però això és només perquè ExxonMobil
ha trobat el seu tresor més recent en les seves aigües. I per primera vegada,
l'entitat sionista està ara directament implicada. Una de les moltes fronteres
de l'extracció de petroli i gas és la conca del Llevant, al llarg de la costa
que va des de Beirut fins a Gaza, passant per Akka. Dos dels principals
jaciments de gas descoberts aquí, anomenats Karish i Leviatan, es troben en
aigües reclamades per Líban. Què opina Occident d'aquesta disputa? En 2015,
Alemanya va
vendre quatre vaixells de guerra a Israel perquè pogués defensar millor les
seves plataformes de gas davant qualsevol eventualitat. Set anys més tard, en
2022, quan la guerra a Ucraïna va provocar una crisi en el mercat del gas,
l'Estat d'Israel es
va elevar per primera vegada a la categoria d'exportador de combustibles
fòssils de nota, subministrant a Alemanya i a altres Estats de la UE gas,
així com cru, des de Leviatan i Karish, que van
entrar en funcionament a l'octubre d'aquest any. 2022 va segellar l'alt estatus
d'Israel en aquest departament.
Un any
després, Toufan al-Aqsa va tirar per terra l'expansió. Va suposar una amenaça
directa per a la plataforma de gas de Tamar, que pot veure's des del nord de
Gaza en un dia buidat; en estar a l'abast dels trets de coets, la plataforma va
quedar fora
de servei. Un dels principals actors del jaciment de Tamar és Chevron. El 9
d'octubre, el New York Times va
informar: "Els acarnissats combats podrien frenar el ritme de les
inversions energètiques a la regió, just quan les perspectives del Mediterrani
oriental com a centre energètic han cobrat impuls. Israel era un dels pocs
països d'Orient Pròxim sense importants recursos petrolífers descoberts. Ara,
el gas natural s'ha convertit en un pilar de la seva economia", però la
resistència palestina podria fer malbé aquesta equació. No obstant això, cinc
setmanes després del 7 d'octubre, quan la major part del nord de Gaza s'havia
convertit còmodament en enderrocs, Chevron va
reprendre les operacions en el jaciment de gas de Tamar. Al febrer, va
anunciar una altra ronda d'inversions per a augmentar encara més la
producció. A la fi d'octubre, l'endemà que comencés la invasió terrestre de Gaza,
l'Estat d'Israel va
concedir 12 llicències per a l'exploració de nous jaciments de gas; una de
les empreses que les va adquirir va ser BP, la mateixa que va descobrir per
primera vegada petroli a Orient Pròxim i va construir l'oleoducte Kirkuk-Haifa.
Però les
imbricacions van ara en tots dos sentits. El capital israelià s'ha convertit en
els últims anys en un dels principals protagonistes de l'expansió de la
producció de petroli i gas en la Mar del Nord. Una de les empreses amb seu a
Tel Aviv i punta de llança de l'extracció tant en Akka com a les illes Shetland
és Ithaca Energy: ara posseeix una de les bombes
de carboni més destructives sembrades en el sector britànic
de la Mar del Nord, el jaciment de Cambo,
i una cinquena part d'un altre, el jaciment de Rosebank,
i explora
amb avidesa a la recerca de més. Quan Ithaca va entrar en la borsa de Londres
en 2022, va ser la major
sortida a borsa d'aquest any. BP busca gas en les aigües de Palestina; Ithaca
ho busca en les aigües de Gran Bretanya: l'harmonia mai ha estat major. El
genocidi es desenvolupa en un moment en què l'Estat d'Israel està més
profundament integrat en l'acumulació primitiva de capital fòssil del que mai
ho ha estat. Els palestins, en canvi, no tenen res a veure amb aquest procés:
ni plataformes, ni oleoductes, ni empreses que cotitzin en la Borsa de Londres.
Però els àrabs dels EAU i Egipte i l'Aràbia Saudita sí, per descomptat. Aquesta
és l'economia política dels Acords d'Abraham i les seves seqüeles esperades:
una unificació del capital israelià i del Golf en el procés de fer diners
produint petroli i gas. Aquesta és l'ecologia política de la normalització: una
sacralització del business-as-usual
que destrueix primer Palestina i després la Terra.
***
La
destrucció de Gaza l'executen tancs i avions de combat que llancen els seus projectils
sobre la terra: els Merkavas i els F-16 envien el seu foc infernal sobre els
palestins, els coets i les bombes que ho converteixen tot en enderrocs, però
només després que la força explosiva de la combustió dels combustibles fòssils
els hagi col·locat en la trajectòria correcta. Tots aquests vehicles militars
funcionen amb petroli. Igual que els vols de proveïment procedents dels Estats
Units, els Boeing que transporten els míssils pel pont aeri permanent. Una
primera anàlisi,
provisional i conservadora, va concloure que les emissions causades durant els
primers 60 dies de la guerra equivalien a les emissions anuals d'entre 20 i 33
països amb baixes emissions: un sobtat
pic, un plomall de CO₂ que s'eleva sobre els enderrocs de Gaza. Si ho
repeteixo aquí, és perquè el cicle es repeteix per si mateix, i només creix en
escala i grandària: Les forces occidentals polvoritzen els barris de Palestina
mobilitzant la il·limitada capacitat de destrucció que només poden donar els
combustibles fòssils.
Resulta
fàcil oblidar fins a quin punt la violència militar ha estat i continua sent un
element central de la situació actual. Més del 5% de les emissions anuals de
CO2 procedeixen dels exèrcits de tot el món. Sovint parlem de volar i del
dolent que és per al clima, i ho és, però l'aviació civil representa al voltant
del 3% del total. I el 5% de les emissions que procedeixen dels exèrcits
precedeixen a la guerra real: són emissions en temps de pau, realitzades en el
procés de manteniment dels aparells logístics i les capacitats de combat dels
exèrcits abans que vagin a la guerra. Quan entren en combat, el combustible
s'incendia i les bombes cauen en ràfegues d'emissions concentrades addicionals.
els Estats Units, per descomptat, està en el centre de tot això. Les emissions
de l'exèrcit d'ocupació durant la guerra de Gaza podrien explicar-se com una
categoria més d'emissions dels EUA. Com assenyala Neta C. Crawford,
"l'exèrcit dels EUA és el major consumidor institucional de combustibles
fòssils del món i, per tant, el major emissor de gasos d'efecte d'hivernacle
del món"[81] En el seu llibre The
Pentagon, Climate Change, and War descriu brillantment el desenvolupament
del que denomina "el cicle profund". Els exèrcits del Regne Unit,
primer, i dels Estats Units, després, van descobrir que el carbó, seguit del
petroli, eren indispensables per a fer la guerra: per a fabricar armes,
transportar soldades al camp de batalla, proporcionar mobilitat una vegada en
combat i fer que la potència de foc s'abatés sobre l'enemic. En basar les seves
operacions en els combustibles fòssils, l'exèrcit dels EUA va contribuir a la
seva difusió per tota l'economia; i quan tant l'exèrcit com l'economia van
dependre totalment d'ells, la protecció d'aquest producte essencial es va
convertir en si mateixa en un imperatiu de la guerra. Cap part del món s'ha
vist tan profundament formada i marcada per aquest cicle com Orient Mitjà.
Encara que Palestina està en el seu centre, la devastació s'estén clarament a
altres països també: pensem només en l'Iraq i Iemen.
***
Tornem
llavors a la qüestió de la naturalesa de l'aliança i reconsiderem breument la
teoria del lobby. Diu, en poques paraules, el següent: el lobby sionista als Estats
Units ha acumulat tant poder financer, electoral i mediàtic com per a controlar
amb mà de ferro la política dels EUA. A través de les seves maquinacions i
manipulacions, ha obligat als Estats Units a fer costat a Israel, a pesar que
això no respon als interessos reals, racionals i materials del país. els Estats
Units fa costat a Israel per raons de política interior, que distorsionen les
preferències i la posició dels Estats Units en l'escena internacional. La
teoria es basa, per descomptat, en l'obra de John Mearsheimer, un militar dels
EUA, un supòsit realista sense afinitat ideològica amb l'esquerra. Em sembla
bastant sorprenent l'àvida recepció de la seva obra en sectors de l'esquerra.
L'espai no permet una crítica exhaustiva ni de Mearsheimer ni dels seus ressons
en l'esquerra: aquí només assenyalaré alguns dels problemes, en una
interpretació representativa de la teoria.
Married to Another Man: Israel's
Dilemma in Palestine,
de Ghada
Karmi, és una exposició bastant llegida i l'estat mitjà del cas de
Palestina a principis del segle XXI. Observa correctament que per als
palestins, entendre la naturalesa de l'aliança entre els EUA i Israel "no
és un joc intel·lectual sinó una qüestió de vida o mort"[82]. Planteja
dues explicacions alternatives: "Estava la política dels EUA tan
controlada per Israel i els seus partidaris que eren ells els qui la dictaven
en primer lloc, o era Israel el braç imperialista dels Estats Units (i Occident)
a Orient Pròxim?", i es decanta fermament per la primera opció[83].
Continua amb una teoria poc clara sobre els jueus en els mitjans de comunicació
i Hollywood i conclou que aquest país és víctima de "la penetració d'un
Estat estranger en el sistema dels EUA". Es construeix un contrafàctic
típic: "Si la situació hagués estat de sentit comú racional i pragmàtic,
on es poguessin examinar els fets i treure les conclusions lògiques, llavors
l'interès nacional dels EUA hauria prevalgut en última instància sobre les
forces que treballen en favor d'Israel"[84].
Si els EUA
fossin lliures de triar la política que millor servís als seus interessos, es
desfaria d'Israel. Però el lobby sionista nega a l'Estat aquesta llibertat. Aquesta
explicació distorsionada s'aplica no sols a Palestina, sinó a tota la regió.
Tot el que fa els Estats Units a Orient Mitjà ho dicta Israel, en contra dels
seus veritables interessos. La veritable motivació per a la invasió de
l'Iraq", aprenem, va ser "el desig de protegir l'Estat jueu"
encolomat als EUA; no hi havia armes de destrucció massiva, ni Al-Qaeda, ni
terrorisme a l'Iraq, per la qual cosa "ha d'haver estat la seguretat
d'Israel el motiu per a atacar l'Iraq, en absència de qualsevol altre".
Això és un doble senar sequitur. De
l'absència d'aquests casus belli
oficials no es dedueix que el veritable motiu hagués d'haver estat la seguretat
d'Israel; però de la seva absència sí que es dedueix que la seguretat d'Israel
no estava amenaçada per Sadam Hussein. Karmi vol que creguem que Israel volia
el petroli iraquià i va enviar homes de negocis, assessors i agents
d'intel·ligència al país, mentre que els Estats Units no tenia cap d'aquests
impulsos agressius, arrossegat passivament a la guerra pel lobby. Se'ns demana
que creguem, en altres paraules, que l'imperi més poderós de la història del
món no té interessos ni realitza agressions pròpies a Orient Pròxim. El mateix
ocorre amb Síria i l'Iran, ens diu Karmi: el que els Estats Units fa a aquests
països, ho fa servilment en nom d'Israel.
A pesar que
Karmi esmenta de passada a Shaftesbury i Palmerston, però sense cap relat
històric seriós, aspira al fet que aquesta sigui una explicació cronològicament
exacta: "va ser l'arribada d'Israel i dels poderosos grups de pressió que
treballaven en el seu nom el que va obligar les successives administracions dels
EUA a trobar-li un buit en les seves polítiques exteriors"[85] Així doncs,
primer van arribar Israel i el grup de pressió sionista i després l'imperi es
va veure obligat a obeir-los. Crec que podem concloure sense por
d'equivocar-nos que fins i tot les limitades proves presentades aquí haurien de
bastar per a refutar aquesta teoria. Les proves històriques apunten a la
validesa de l'explicació contrària. Crec que Sayyed Hassan Nasrallah, independentment
del que hagi fet o deixat de fer per Palestina en l'últim mig any, té raó quan
diu:
"En el món àrab preval una idea errònia sobre les
relacions entre Israel i els Estats Units. Continuem sentint aquesta mentida
sobre el lobby sionista: que els jueus governen els Estats Units i són els que
realment prenen les decisions, etcètera. No. els Estats Units és qui pren les
decisions. Als Estats Units estan les grans corporacions. Hi ha una trinitat
formada per les companyies petrolieres, la indústria armamentística i
l'anomenat "sionisme cristià". La presa de decisions està en mans
d'aquesta aliança. Israel solia ser una eina en mans dels britànics, i ara és
una eina en mans dels Estats Units"[86].
Aquesta és,
per descomptat, la posició clàssica adoptada per l'esquerra àrab i les anàlisis
més agudes de la resistència palestina. En l'Estratègia
per a l'Alliberament de Palestina, el document fundacional del FPLP de
1969, l'enemic es defineix com una unitat dialèctica de l'imperialisme global i
el colonialisme local de colons: les victòries d'aquest últim són
"qüestions fonamentals per als interessos" del primer. L'entitat és
una "base imperialista en la nostra terra i està sent utilitzada per a
frenar la marea de la revolució, per a assegurar la nostra contínua subjecció i
per a mantenir el procés de saqueig i explotació"; el sionisme és "un
moviment racial agressiu connectat amb l'imperialisme, que ha explotat els
sofriments dels jueus com a trampolí per a la promoció dels seus interessos
(...) en aquesta part del món que posseeix rics recursos i proporciona un cap
de pont cap als països d'Àfrica i Àsia"[87]. Aquesta és l'antítesi de la
teoria del lobby. També es pot trobar en els millors escrits del Yihad Islàmic,
com el seu document polític de 2018, on llegim que 'el projecte sionista és el
projecte d'una invasió colon-colonial', però està 'basat en el vincle orgànic
amb les forces del colonialisme occidental, que van treballar per a desfer-se
dels jueus i resoldre el "problema jueu" a Europa plantant una entitat
per als jueus en Palestina. "La persistència d'aquesta entitat 'està
essencialment relacionada amb el paper que se li assigna. És una eina" - pace Karmi, una eina - "per al
projecte de dominació colonial" i "obté tota la seva força material i
moral de la força i les capacitats d'Occident, en particular dels Estats Units
d'Amèrica". [88] Fathi al-Shiqaqi va prendre les línies mestres d'aquesta anàlisi
ni més ni menys que de Izz al Din al-Qassam. A principis de la dècada de 1930,
es va oposar als dirigents palestins que "consideraven necessari raonar
amb Gran Bretanya perquè es posés del nostre costat contra els jueus, oblidant
i ignorant així que el sionisme no és més que una altra cara imperialista de
Gran Bretanya"[89].
A diferència
de la teoria distorsionada del lobby, la teoria instrumentalista de l'imperi i
l'entitat es veu confirmada per proves del passat profund, així com del passat
recent i del present: Joe Biden podria haver sortit de les pàgines d'un
document de abha o del Yihad. En 1986, aquest futur president va
dir al Congrés: "No cal demanar disculpes per Israel. Cap. Israel és
la millor inversió de 3.000 milions de dòlars que fem. Si no existís Israel,
els Estats Units d'Amèrica haurien d'inventar un Israel per a protegir els
nostres interessos a la regió. els Estats Units hauria de sortir i inventar un
Israel". No podria ser molt més clar que això, ni més d'acord amb el
registre històric de la invenció. En 2007, Biden va reafirmar
que "Israel és la major fortalesa que els Estats Units té a Orient Pròxim
(...) Imaginin la nostra situació en el món si no existís Israel"; i
després, en 2010, va
repetir que "simplement no hi ha espai entre els Estats Units i
Israel"; però la
seva frase més repetida va ser la d'haver d'inventar Israel si no existís;
més recentment, va
tornar a dir això al juliol de 2023, en una reunió amb Isaac Herzog a la
Casa Blanca. Això va ser tres mesos abans que comencés el genocidi.
Crec que
l'esquerra hauria de trencar rotundament amb la teoria del lobby. Això no vol
dir que tinguem una comprensió completa de la relació entre l'imperi i
l'entitat; -al contrari, crec que el notable aquí és que no tenim, per exemple,
i corregeixin-me si m'equivoco, un sòl bon llibre en anglès sobre com funciona
l'estructura en l'actualitat. Cap a on es dirigeix l'imperi dels EUA? Què està
fent a Orient Mitjà? Com encaixa l'Estat d'Israel? - No crec que posseïm res
semblant a un conjunt de respostes a aquestes preguntes que sigui exhaustiu,
actualitzat i fonamentat empírica i teòricament, perquè el dur treball
d'investigar i pensar encara està per fer. Existeix un dèficit debilitant
d'anàlisi d'avantguarda sobre l'imperialisme dels EUA i altres imperialismes
occidentals, potser perquè l'esquerra ho ha considerat una activitat una
miqueta incòmoda, que recorda massa al leninisme i al campisme ortodoxos i a
altres fonts de vergonya. Personalment no estic qualificat per a omplir aquest
buit, però permetin-me llançar la hipòtesi que el valor de les accions d'Israel
com a inversió augmenta proporcionalment al desafiament de Rússia i la Xina.
Quan la rivalitat interimperialista torni a intensificar-se, en la dècada de
2020 com en les de 1830 o 1910, l'entitat es convertirà en un actiu
inestimable. Des dels primers moments de Toufan al-Aqsa, era clar que una
continuació de les escruixidores victòries palestines d'aquell dia hauria
impulsat l'eix que s'estén des de la resistència a Gaza a la de Líban i Iemen i
l'Iraq, i més enllà a l'Iran, i més enllà a Rússia i la Xina - una
contra-aliança que ara té una existència objectiva en els teatres, encara que,
cal assenyalar, és molt més fluixa, menys coordinada, menys dedicada i, per
descomptat, menys poderosa que l'aliança occidental.
Finalment,
permetin-me assenyalar un error més de la teoria dels grups de pressió, potser
el més condemnatori. Planteja com a contrafactual una situació en la qual
l'imperi dels EUA seria lliure d'entaular deliberacions racionals i
preocupar-se només dels seus propis interessos. Llavors es desfaria d'Israel,
perquè com podria defensar una cosa tan destructiva com la interminable
colonització de Palestina, alguna cosa que engendra una destrucció tan extensa
i interminable en aquesta terra, a la regió, més enllà, pertot arreu?
Segurament no pot ser això pel que els Estats Units optaria per voluntat
pròpia. L'error aquí és més d'un, ja que pertany a les naturaleses de l'imperi
i el capital i l'interès i la racionalitat, però només assenyalaré un aspecte.
Tenint en compte com els Estats Units ha liderat sistemàticament l'expansió de la
producció i el consum de combustibles fòssils a tot el món, després que
prengués el lideratge del Regne Unit, i lidera l'acceleració d'aquesta expansió
en el precís moment en què la seva destructivitat està a la vista i augmenta
dia a dia, no sembla tan misteriós que també avanci en la destrucció d'una
petita terra entre el riu i la mar. I ningú, crec, podria argumentar
seriosament que la raó per la qual usem combustibles fòssils és que el lobby
dels combustibles fòssils als EUA és poderós. Ho és, per descomptat. Però els
grups de pressió són fenòmens superficials. Per poderosos que siguin, els
lobbies dels combustibles fòssils i els sionistes són excrescències epifenomèniques
d'estructures profundes que han operat durant una "longue durée".
"En la pàgina final de The Ethnic Cleansing of Palestina, Pappe escriu, profèticament: els
palestins mai podran formar part de l'Estat i l'espai sionista hi continuaran
lluitant -i esperem que la seva lluita sigui pacífica i reeixida. Si no, serà
desesperada i venjativa i, com un remolí, ho absorbirà tot en una enorme
tempesta de sorra perpètua que farà estralls no sols en el món àrab i musulmà,
sinó també a Gran Bretanya i els Estats Units, les potències que, cadascuna al
seu torn, alimenten la tempestat que amenaça amb arruïnar-nos a tots"[90].
Ara podem
reconèixer que es tracta d'alguna cosa més que un solapament metafòric fortuït,
perquè el col·lapse climàtic és precisament una tempestat que amenaça amb
arruïnar-nos a tots, i l'única cosa que han fet les grans potències fins a la
data és alimentar-la.
***
Abans
d'acabar, permetin-me proposar alguns altres moments d'articulació en el
present, de forma el·líptica:
La
destrucció de Palestina i la destrucció de la Terra es desenvolupen a plena
llum del dia. Hi ha un excés de documentació sobre ambdues. El coneixement dels
dos processos i de com es desenvolupen en temps real és superabundant: sabem
tot el que necessitem saber sobre les catàstrofes i, no obstant això, el nucli
capitalista continua tirant combustible a les xemeneies i bombes a Gaza.
La
destrucció i la construcció són oposats que es pressuposen mútuament: la
destrucció del planeta és la construcció d'infraestructures de combustibles
fòssils; la destrucció de Palestina és la construcció de colònies racials - o,
com Theodor Herzl va dir en 1896: "Si vull substituir un edifici vell per
un nou, haig de demolir abans de construir"[91]. Limitar, detenir,
revertir la destrucció de Palestina i del planeta requereix, per tant, com a
condició lògicament inatacable, la destrucció de les infraestructures de
combustibles fòssils i de les colònies racials, no necessàriament la seva
destrucció física, sinó necessàriament el seu desmantellament i reutilització,
en els casos en què sigui possible, i quan no ho sigui, en el camí cap a la
seva abolició, sí, la seva destrucció física.
És totalment
evident que la inversió en infraestructures de combustibles fòssils ha d'acabar
i, de fet, hauria d'haver acabat fa molt temps. No obstant això, veiem com es
planifiquen i construeixen més oleoductes, més plataformes i terminals i mines,
i quants més són, més difícil resulta reduir les emissions, més capital fix
s'enfonsa en el sòl, major és l'imperatiu de mantenir-lo i defensar-lo enfront
de qualsevol transició que s'allunyi dels combustibles fòssils. És totalment
evident que la inversió en colònies racials també ha d'acabar i, de fet, hauria
d'haver acabat fa molt temps. Encara així, veiem més assentaments, cada vegada
més assentaments planejats i construïts a Cisjordània i a Jerusalem, i potser
aviat a Gaza, de nou. I quantes més terres palestines es confisquen, quantes
més habitatges es construeixen i es reserven només per a jueus, més difícil
resulta preveure una retirada a la Green
Line, més inamovible és l'ocupació, major és l'interès a defensar-la contra
qualsevol projecte d'un Estat palestí viable.
Aquesta
analogia a nivell de la base material -creant cada vegada més fets sobre el
terreny que prolonguen i intensifiquen el business-as-usual-
es reflecteix a nivell de la superestructura. Continuem sentint els governs
d'Occident parlar d'un grau i mig o dos graus i d'una solució de dos Estats,
mentre que en realitat els processos d'inversió existents treballen sense parar
per a fer físicament impossibles tots dos objectius. Parlar de dos graus o de
dos Estats adquireix aquí un caràcter de cobertura ideològica. El paral·lelisme
és bastant sorprenent quan es juxtaposen els cims de la COP amb els cims del
que una vegada es va conèixer com "el procés de pau". Ambdues van
començar en el mateix moment, a principis de la dècada de 1990, i ambdues
tenien la funció de mantenir la il·lusió que l'anomenada comunitat
internacional estava treballant per a mitigar el canvi climàtic i donar als
palestins el seu propi Estat, respectivament. Ambdues funcionaven amb els
mateixos rituals i conjurs diplomàtics vacus. Ambdues encobrien la contínua
inversió en destrucció. Però avui, per descomptat, només queda un d'ells: a la
fi d'enguany haurem de sofrir la 29a edició del circ de la COP, la següent més
buida de significat i substància que l'anterior; ja no hi ha encaixades fora de
la Casa Blanca. El "procés de pau" va acabar en 2005, quan l'Estat
d'Israel va reconvertir la seva ocupació de Gaza en el funcionament d'un camp
de concentració. Tot el que va quedar llavors va ser la Nakba nua i
interminable. També en aquest cas, la catàstrofe de Palestina sembla empitjorar
la del clima.
***
El genocidi
de Gaza ofereix una útil lliçó d'insensibilitat. En la catàstrofe climàtica,
les vides de les multituds no blanques del Sud global no compten. Són
prescindibles, sense valor. Ho vam veure en el desastre que va assolar Derna:
les més de 11.000 persones assassinades en una sola nit només van deixar una
mínima petjada en els mitjans de comunicació occidentals i cap en la seva política.
Imaginin-se si haguessin estat 11.000 americans, britànics o suecs blancs
assassinats en una nit; imaginin-se si haguessin estat 11.000 de les persones
que realment compten: imaginin-se el rebombori! Però aquí es tractava només
dels desgraciats de la terra, morint com sempre ho fan, al Mediterrani i altres
cementiris del món, les seves morts formant part de l'ordre natural de les
coses, sense parar esment a la circumstància que l'excés de carboni en
l'atmosfera que els va matar va ser posat allí pels rics del Nord global. En
canvi, si es va parlar de culpa i culpabilitat en els mitjans de comunicació
occidentals, es va responsabilitzar als propis libis: si no haguessin construït
preses tan febles en aquest riu, Derna hauria resistit la pressió.
En la terra
de Palestina, les vides dels palestins no conten. Són completament
prescindibles. No tenen cap valor, cap en absolut. Aquesta és la lliçó que hem
après, una vegada més, en l'últim mig any; mai s'ha demostrat amb tanta
crueltat extrema i, de fet, amb tanta set de sang exterminadora com ara.
Imaginin-se si haguessin estat 40.000 americans o suecs o, cosa que és més
obvi, jueus israelians els que haguessin estat assassinats d'aquesta manera;
no, crec que això no és una cosa que pugui imaginar-se. Desafia la imaginació
política. Va més enllà de qualsevol cosa que pugui ocórrer dins del món tal com
el coneixem. I després, la mort dels palestins també és culpa seva, subratllada
amb especial insistència quan el genocidi va enlairar: la matança massiva es va
produir perquè els palestins envien els seus propis coets estavellant-se contra
hospitals; perquè utilitzen als seus civils com a escuts humans; perquè
col·loquen les seves armes en, o al costat, o sota escoles i edificis
residencials; pel que van fer el 7 d'octubre.
El genocidi
es torna llavors contra el món que s'escalfa i reconfirma la falta de valor de
les vides no blanques i que es pot prescindir d'elles: una altra condició sine qua non per a la seva continuació.
És molt bo per al negoci de ExxonMobil o BP que els EUA i el Regne Unit hagin
decidit que la mort d'aquest tipus és de rigor. El genocidi capitalista tardà
avançat reprodueix munició per a la mort dels més pobres (paupericidi).
***
Es podria
dir molt més -i, afortunadament, ara s'estan produint molts treballs
magnífics- sobre l'ecologia política del projecte colon-colonial en
Palestina i les tendències a la destrucció de la naturalesa local que són
inherents al sionisme. A Gaza, on porta dècades
produint-se, aquesta destrucció ha aconseguit ara proporcions apocalíptiques:
les persones que encara no han mort per les bombes viuen
en un erm de sòl contaminat, aigua no potable, horts i camps plens de pols,
escombraries i enderrocs barrejats en una franja de terra hipercontaminada en
la qual la vida humana s'està fent impossible a llarg termini. L'ecocidi va de
la mà aquí amb el genocidi d'una manera mai vista. Bòsnia no era una terra
menys habitable després de 1995 que abans de 1992. El sòl, l'aigua i l'aire de
Ruanda van sortir relativament indemnes de la matança de centenars de milers de
tutsis. Però, podrà la gent tornar a viure a Gaza? Aquesta dimensió del
genocidi en curs es barreja amb una altra, que té a veure amb la naturalesa
dels esdeveniments del matí del 7 d'octubre.
Tant per a
l'imperi com per a l'entitat, el més impactant de Toufan al-Aqsa va ser la
forma en què la resistència va anul·lar d'un cop de ploma tot el domini
tecnològic sobre Palestina. Tots els murs de maquinari construït al llarg de
dos segles es van ensorrar en unes poques hores. El Jerusalem Post va compondre una lamentació:
"Com va aconseguir un grup terrorista armat superar les
defenses d'un dels exèrcits més poderosos del món? És una pregunta que es
formularà durant molt de temps. (...) La commoció èpica d'aquest atac planteja
interrogants sobre la capacitat d'Israel per a enfrontar-se a altres enemics. A
la frontera el 6 d'octubre hi havia tota la millor tecnologia. Hi havia torres
d'observació i soldats observant Gaza. Israel també té drons i globus
d'observació. (...) [però] tota la tecnologia intel·ligent que té Israel va
quedar gairebé inutilitzada per l'atac massiu".
O, en
paraules de dos experts de la Xarxa Global sobre Extremisme i Tecnologia:
"Israel, seu d'importants programes d'enginyeria militar
i de defensa, va veure com el seu multimilionari sistema de defensa lluitava
contra formes de guerra de baixa tecnologia. (...) Els atemptats del 7
d'octubre demostren que actors tecnològicament inferiors continuen sent molt
capaços i destres enfront d'adversaris estatals més ben equipats. (...) La
defensa d'alta tecnologia significa tot i res".
La
importància de la negació instantània i completa de la superioritat tecnològica
en el matí del 7 d'octubre difícilment pot exagerar-se. No té precedents en la
història de Palestina. Hi ha, per descomptat, una història de lluita de
guerrilles, que es remunta als dies de Izz al-Din al-Qassam, infligint petites
derrotes a l'enemic de tant en tant. La resistència sempre ha estat conscient d'aquest
factor: com escriu el FPLP en el document que he citat, "un dels punts
forts bàsics de l'enemic és la seva superioritat científica i tecnològica, i
aquesta superioritat es reflecteix fortament en les seves capacitats militars a
les quals ens enfrontarem en la nostra guerra revolucionària. Com podem
enfrontar-nos i superar aquesta superioritat?"[92]. Toufan al-Aqsa va
proporcionar la resposta més rotunda a aquesta pregunta mai registrada: mai
abans la resistència havia escombrat les forces tecnològiques acumulades de
l'imperi i l'entitat amb tal celeritat suprema i facilitat i amplitud,
l'asimetria feia un volt de 360 graus al llarg de tota una secció del sud de
Palestina. Cap aixecament palestí havia aconseguit res semblant. Una comparació
comuna és amb els atacs sorpresa de la guerra d'octubre de 1973, però van ser
duts a terme pels exèrcits permanents dels Estats àrabs. Quan va partir dels
camps de refugiats de Gaza en el matí del 7 d'octubre, la resistència palestina
va colpejar des d'una posició d'inferioritat tecnològica aparentment absoluta,
encara que, és cert, part d'aquesta inferioritat havia millorat des que la
primera intifada va partir dels camps
de refugiats de Gaza al desembre de 1987. En aquells dies, els palestins només
tenien pedres i, com a molt, uns quants ganivets; ara tenien coets i RPG i
rifles i un grapat de drons i els inoblidables parapents, però així i tot, poca
cosa comparat amb l'exèrcit al qual es van enfrontar. Per primera vegada, la
fórmula vigent des de 1840 es va fer miques: Els propis palestins van
destrossar l'aparell tecnològic que els dominava i destruïa.
En va es
busca en els anals de la insurrecció anticolonial una inversió igual de brusca
d'una asimetria igual d'àmplia. S'ha invocat l'Ofensiva del Tet, però el Vietcong
era una força militar molt millor equipada que la resistència palestina. Els
grups guerrillers, des de Cuba fins a Kenya, van atropellar a adversaris amb
recursos superiors, però la seva superioritat mai es va assemblar en res a la
israeliana del 6 d'octubre. El gran afront de Toufan al-Aqsa va ser fer miques
el complex de tecnologia militar qualitativament superior acumulat al llarg de
dos segles: i com això no ha de permetre's, el càstig hauria de ser il·limitat.
Els qui pensen que Israel hauria respost amb menys ferocitat si tots els que van
morir el 7 d'octubre haguessin tingut una arma a la mà s'enganyen a si mateixos
sobre la naturalesa d'aquest Estat. La prova més senzilla és el que va ocórrer
aquí en 2006: Israel va resoldre destruir Líban després que tres dels seus
soldats haguessin mort i dos haguessin estat segrestats. Llavors, què anava a
fer després de les escenes del matí del 7 d'octubre? Però el cop va ser dur no
sols per a Israel. els Estats Units no podia acceptar que la resistència
travessés la seva principal base a Orient Pròxim com si fos una tela d'aranya;
no podia permetre's veure la seva pròpia maquinària militar tan humiliada.
Israel i els Estats Units compartien l'imperatiu de restaurar la dissuasió.
El que han
fet junts des del 7 d'octubre té un significat fàcilment descodificable: una
vegada hàgim rebutjat el primer cop, desplegarem totes les forces de destrucció
que tinguem en els nostres magatzems. Després de la derrota inicial, hem de
rehabilitar la nostra tecnologia reactivant tota la seva capacitat d'anihilació
de la vida. L'única manera de desfer la negació és sobreprotegir el nostre
domini d'espectre complet. Aquest missatge es difon molt més allà de les
fronteres de Palestina. Diu: si t'atreveixes a travessar el nostre blindatge
com va fer la resistència palestina el 7 d'octubre, t'aniquilarem a tu i al teu
poble. El missatge es transmet també clarament al Líban; igual que Charles Napier
va amenaçar amb convertir Alexandria en Akka, Yoav Gallant ha
repetit que "el
que vam fer a Gaza també es pot fer a Beirut". Però el que està en joc
aquí és la posició de l'imperi dels EUA i dels seus aliats allí on pugui
enfrontar-se a alguna mena de subversió. Aquesta guerra té un element de
defensa performativa de la superioritat tecnològica, una gesta desinhibida de
les seves proeses; d'aquí els vídeos en els quals els soldats es diverteixen
detonant cases familiars o escoles.
Tal vegada
podem definir-ho com el primer tecnogenocidi. Un tecnogenocidi es definiria com
un genocidi que 1.) s'executa mitjançant la tecnologia militar més avançada, i
2.) està animat, almenys en part, per l'impuls de restaurar la seva supremacia
després d'un desafiament humiliantment reeixit. El genocidi contra els
musulmans bosnians es va dur a terme en gran part amb pistoles, que la
república de Sarajevo també posseïa, encara que molt poques. El genocidi de
Ruanda es va dur a terme en la seva major part amb matxets. El genocidi del
Daesh contra els yazidíes va ser un altre genocidi de baixa tecnologia; mentre
que el cas paradigmàtic d'un genocidi d'alta tecnologia, la mateixa Xoà, mai va ser provocat de cap manera
per un soscavament jueu del poder tecnològic alemany. Només el genocidi en curs
a Gaza sembla complir tots dos criteris. Els palestins es refereixen sovint a
la "màquina de matar israeliana", i això és precisament el que és:
una màquina de matar gent, en part per a rearmar la reputació de la pròpia
màquina. La matança massiva està mecanitzada i automatitzada, com sabem des de
les primeres revelacions
sobre el sistema d'intel·ligència artificial anomenat "The Gospel", que processa enormes
quantitats de dades sobre la població civil i les infraestructures per a
generar els anomenats "objectius de poder" per a l'exèrcit
d'ocupació: "una fàbrica d'assassinats massius, en la qual "es posa
l'accent en la quantitat i no en la qualitat"". Fonts internes de
l'exèrcit van dir: '"Realment és com una fàbrica. Treballem de pressa i no
hi ha temps per a aprofundir en l'objectiu. L'opinió és que se'ns jutja en
funció de quants objectius aconseguim generar"'. Aquesta és la màquina de
matar en acció, combinant el múscul del petroli amb la ment dels algorismes.
Després van venir les segones, recents revelacions
sobre els sistemes de IA "Lavender" i "On està papà?" que
produeixen en massa assassinats amb qualsevol nombre de civils adjunts: com si
l'ocupació decidís matar sense inhibicions i delegués en la pròpia màquina de
matar la supervisió de la tasca. Com aquest matí la supremacia de l'alta
tecnologia no significava res, havia de tornar a ser-ho tot.
Però contra
ella, la resistència palestina segueix en peus. Després de mig any, la
resistència continua lluitant. Després de mig any, sis mesos, 184 dies, la
resistència continua lluitant en tots els fronts, des de Beit Hanún fins a Rafah
i, per descomptat, més enllà de la mateixa Gaza. Després de tot aquest temps,
Izz al-Din al-Qassam i Mohammed Deif i Abu Obeida i els seus companys d'armes
del Yihad i el DFLP i el FPLP segueixen en els túnels, continuen despatxant una
operació després d'una altra, i això és el que fa possible viure un dia més.
Treball a Occident, en el món acadèmic, en el departament de producció de
coneixements i idees. Allí preval una situació absurda. És possible ignorar o
condonar o justificar o lloar la política genocida d'Israel, sense arriscar res,
sense ser desqualificat de res o perdre qualsevol respectabilitat. Però donar
suport a la resistència dels palestins -la resistència armada, l'única força
que s'oposa al genocidi sobre el terreny- està prohibit. Jo, per part meva, em
nego a seguir amb això. Crec que la veritable desgràcia a Occident és que
l'esquerra no pugui secundar clarament i sense equívocs la lluita palestina per
l'autoemancipació. Aquest és un tema per a una altra conferència i molts
textos, però crec que hauríem de dir-ho alt i clar: estem amb la resistència i
estem orgullosos.
Notas
[1] Francesca Albanese, ‘Report of the Special Rapporteur on the Situation of Human Rights
in the Palestinian Territories Occupied since 1967’, Nacions Unides, 25
de marzo de 2024, 1, 11.
[2] Plan Dalet citat a Ilan Pappe, The Ethnic Cleansing of
Palestine (Oxford: Oneworld, 2007), 82; veeure també, per exemple, 64, 77-8,
88, 147.
[4] Liyana Badr, A Balcony over the Fakihani (Nueva York:
Interlink Books, 2002), 76, 81, 73.
[5] Per exemple, Thomas E. Lovejoy y Carlos Nobre, "Amazon
Tipping Point: Last Chance for Action', Science Advances (2019) 5: 1-2; Chris
A. Boulton, Timothy M. Lenton & Niklas Boers, 'Pronounced Loss of Amazon
Rainforest Resilience since the Early 2000s', Nature Climate Change (2022) 12:
271-8; James S. Albert, Ana C. Carnaval, Suzette G. A. Flantua et al., 'Human
Impacts Outpace Natural Processes in the Amazon', Science (2023) 379: 1-10;
Meghie Rodrigues, 'The Amazon's Record-Setting Drought: How Bad Will It Be?',
Nature (2023) 623: 675-6; y para más documentación y debate, Wim Carton &
Andreas Malm, The Long Heat: Climate Politics When It's Too Late (Londres:
Verso, 2025).
[6] Charles Napier, The Navy: Its Past and Present State (Londres:
John & Daniel A. Darling, 1851), 48. Observi's que en el que segueix només
s'inclou un mínim de referències, en la seva majoria les fonts de les cites
directes.
[7] F. S. Rodkey, "Colonel Campbell's Report on Egypt in
1840, with Lord Palmerston's Comments", Cambridge Historical Journal
(1929) 3: 112.
[8] Hansard, Càmera dels Comuns, vol. 49, 6 d'agost de 1839,
1391-2.
[9] Citado en C. K. Webster, The Foreign Policy of Palmerston,
1830-41: Britain, the Liberal Movement and the Eastern Question (Londres: Bell,
1951), 629.
[10] Coronel Hodges citat a William Holt Yates, The Modern History
and Condition of Egypt, vol. 1 (Londres: Smith, Elder and Co., 1843), 428
(èmfasi a l'original).
[11] Archivo Broadlands: Lord Ponsonby citat a
"Constantinopla 22 de març de 1846: Secret Memorandum on the Syrian War of
1840-1841', pel general Jochmus, MM/SY/1-3.
[12] David K. Brown, Before the Ironclad: Development of Ship
Design, Propulsion and Armament in the Royal Navy, 1815-60 (Londres: Conway
Maritime Press, 1990), 61.
[13] Carta de Charles Napier al coronel Hodges, 23 d'agost de
1840, a Elers Napier, The Life and Correspondence of Admiral Sir Charles
Napier, vol. II. (Londres: Hurst and Blackett, 1862), 21 (èmfasi a l'original).
[14] Inclòs a W. P. Hunter, Narrative of the Late Expedition to
Syria, vol. I (Londres: Henry Colburn, 1842), 69-70.
[15] Citado en Letitia W. Ufford, The Pasha: How Mehemet Ali
Defied the West, 1839-1841 (Jefferson: McFarland, 2007), 141.
[16] Carta enviada el 25 de setembre, inclosa a Charles Napier,
The War in Syria, vol. I (Londres: John W. Parker, 1842), 83, 124.
[17] Archive Broadlands: Lord Palmerston a Lord Ponsonby, 5 de
octubre de 1840, GC/PO/755-769.
[18] The Mirror of Literature, Amusement, and Instruction,
"Burford's panorama", 13 de febrer de 1841, 107 (èmfasi a l'original).
[19] Napier, The War, 206.
[20] Robert Burford, Description of a View of the Bombardment of
St. Jean D'Acre (Londres: Geo. Nichols, 1841), 8, 3.
[21] Capitán Henderson citat a Yates, The Modern History, 435.
[22] Documents Elliot: Lord Minto a Robert Stopford, 7 de octubre
de 1840, ELL/216.
[23] Informe del coronel Charles F. Smith a lord Palmerston a
"Correspondence Relative to the Affairs of the Levant", Parliamentary
Papers, 1841, VIII, 56.
[24] Tait's Edinburgh Magazine de 1841, "Political register", 1841, VIII, 65.
[25] Carta de Charles Napier a Eliza Napier, 13 de novembre de
1840, inclosa a Napier, The Life and Correspondence, 113.
[26] Napier, La guerra, 211.
[27] Documents Elliot: Robert Stopford a Lord Minto, 5 de novembre
de 1840, ELL/214. Stopford fou el principal comandant britànic durant la
batalla d'Akka.
[28] Relat del Sr. Hunt a W. P. Hunter, Narrative of the Late
Expedition to Syria, vol. I (Londres: Henry Colburn, 1842), 310.
[29] Yaacov Kahanov, Eliezer Stern, Deborah Cvikel y Yoav Me-Bar,
"Between Shoal and Wall: The Naval Bombardment of Akko, 1840, 1840", The Mariner's Mirror (2014) 100: 160.
[30] Carta de H. J. Codrington a E. Codrington, 4 de novembre de
1840, a Selections from the Letters (Private and Professional) of Sir Henry
Codrington (Londres: Spottiswoode & Co, 1880), 162.
[31] Archive Broadlands: Lord Palmerston a Lord Ponsonby, 14 de
novembre de 1840, GC/PO/755-769.
[32] Yates, The Modern History, 474.
[33] Carta del general Jochmus a Lord Ponsonby, 17 de gener de
1841, a August von Jochmus' Gesammelte Schriften, Erster Band: The Syrian War
and the Decline of the Ottoman Empire, 1840-1848 (Berlín: Albert Cohn, 1883),
84 (cf. 178).
[34] Tait's, " Political register ", 65.
[35] Manchester Guardian, "Iron War Steamers", 14 d'abril
de 1841.
[36] The Observer, "The Recent Victories", 28 de novembre
de 1842.
[37] John Bowring, Report on Egypt and Candia, Addressed to the
Right Hon. Lord Viscount Palmerston (Londres: W. Clowes and Sons, 1840), 147.
[38] A. A. Paton, A History
of the Eyptian Revolution, vol. II (Londres: Trübner & Co., 1863), 239.
[39] Archive Broadlands: Lord Palmerston a Lord Ponsonby, 25 de
noviembre de 1840, GC/PO/755-769.
[40] Archive Broadlands: Lord Ashley (més tard Conde de Shaftesbury)
a Lord Palmerston, 19 d'abril de 1836, GC/SH/2-22. Aquests potencials
comercials de Palestina també van ser destacats en un altre informe més extens
a Lord Palmerston: John Bowring, Report on the Commercial Statistics of Syria,
addressed to the Right Hon. Lord Viscount Palmerston (Londres: William Clowes
and Sons, 1840), per exemple 14-19, 30.
[41] Citado en Eitan Bar-Yosef, "Christian Zionism and
Victorian Culture", Israel Studies (2003) 8: 28.
[42] Lady Palmerston el 3 de decembre de 1841, en Tresham Lever,
The Letters of Lady Palmerston (Londres: John Murray, 1957), 243-4 (énfasis en
el original).
[43] Archive Broadlands: Lord Palmerston a Lord Auckland, 22 de
enero de 1841, GC/AU/63/1.
[44] Citat, per exemple, a Regina Sharif, "Christians for
Zion, 1600-1919", Journal of Palestine Studies (1976) 5: 130; Herbert A.
Yoskowitz, "British Zionistic Writings Revisited", European Judaism
(1979) 13: 45; Shlomo Sand, The Invention of the Land of Israel: From Holy Land
to Homeland (Londres: Verso, 2012), 153.
[45] Les dues primeres cartes citades a Sharif, "Christians
for Zion", 130; Bar-Yosef, "Christian Zionism", 29; tercera:
Broadlands Archive: Lord Palmerston a Lord Ponsonby, 4 de desembre de 1840,
GC/PO/755-769.
[46] The Times, 17 de agost de 1840.
[47] Morning Herald, "Siria", 3 de maig de 1841.
[48] Citat a Sharif, "Christians for Zion", 132.
[49] Coronel Churchill a Sir Moses Montefiore, 14 de juny de 1841,
a Lucien Wolf, Notes on the Diplomatic History of the Jewish Question, with
Texts of Treaty Stipulations and other Official Documents (Londres:
Spottiswoode, Ballantyne & Co., 1919), 119-21 (èmfasi a l'original).
[50] Citat a The Voice of Israel, "The Tranquilization of
Syria and the East", 1 de setembre de 1845, 168 (èmfasi i cursiva a l'original).
[51] Citat a Albert M. Hyamson, "British Projects for the
Restoration of Jews to Palestine", Publications of the American Jewish
Historical Society (1918) 26: 143.
52] Citat a Sharif, "Christians for Zion", 131.
[53] Alexander Keith, The Land of Israel, according to the
Covenant with Abraham, with Isaac, and with Jacob (Edimburgo: William Whyte
& Co., 1843), 34, 382, 366.
[54] Ibídem, 382 (èmfasis a l'original).
[55] Citat a Bar-Yosef, "Christian Zionism", 29.
[56] The Morning Post, "The Jews", 30 de gener de 1841.
[57] Anònim, "The Kings of the East": An Exposition of
the Prophecies Determining, from Scripture and from History, the Power for Whom
the Mystical Euphrates Is Being 'Dried Up'; with an Explanation of Certain
Other Prophecies Concerning the Restoration of Israel (Londres: R. B. Seeley y
W. Burnside, 1842), 277; sobre el vapor com a pilar del poder, vegeu 48-50.
[58] Ibídem, 209, 211 (informe del Times).
[59] Ibídem, 212.
[60] Ibídem, 204-6.
[61] Ibídem, 212 (cursiva a l'original).
[62] The Western Messenger, " ‘Restoration of the Jews to Palestine’ ",
octubre de 1840, 264, 266.
[63] Sobre aquesta condició de Noah, vegeu Louis Ruchames,
"Mordecai Manuel Noah and Early American Zionism", American Jewish
Historical Quarterly (1975) 64: 195-223. Coincidència o no, Noah va ser també
"un dels més destacats opositors a l'abolició de l'esclavitud, utilitzant
la seva posició com a editor del New York Evening Star per a caracteritzar als
afroamericans com mentalment inferiors als blancs", per a donar suport a
l'anomenada llei mordassa que impedia al Senat debatre sobre l'esclavitud, i
fins i tot per a advocar perquè "la publicació de literatura
antiesclavista fos un delicte punible".Joseph Phelan, '"¿How Came
Them Here?": Longfellow's "The Jewish Cemetary at Newport",
Slavery, and Proto-Zionism', EHL (2020) 87: 141.
[64] M. M. Noah, Discourse of the Restoration of the Jews (Nueva
York: Harper & Brothers, 1845), 10, 35-6.
[65] Ibídem, 47-8.
[66] Ibídem, 39.
[67] Ibídem, 35.
[68] Ibídem, 38.
[69] Jonathan Parry, Promised Lands: The British and the Ottoman
Middle East (Princeton: Princeton University Press, 2022), 376.
[70] Ibídem, 143.
[71] Ibídem, 15.
[72] Yoskowitz, " British Zionistic", 45.
[73] Albanese, "Report", 2.
[74] Citat a ibídem, 14.
[75] Parry, 13.
[76] National Repository, "The Jews", març de 1877, 274.
[77] Ilan Pappe, The Ethnic, 93.
[78] Eliahu Epstein citat a Irene L. Gendzier, Dying to Forget:
Oil, Power, Palestine, and the Foundations of U.S. Policy in the Middle East
(Nueva York: Columbia University Press, 2015), 105.
[79] Paul Thomas Chamberlin, The Global Offensive: The United
States, the Palestine Liberation Organization, and the Making of the Post-Cold
War Order (Oxford: Oxford University Press, 2015), 138.
[80] Citat a ibídem, 125.
[81] Neta C. Crawford, The Pentagon, Climate Change, and War:
Charting the Rise and Fall of U.S. Military Emissions (Cambridge, MA: MIT
Press, 2022), 7-8.
[82] Ghada Karmi, Married to Another Man: Israel's Dilemma in
Palestine (Londres: Pluto, 2007), 84.
[83] Ibídem, 91.
[84] Ibídem, 103.
[85] Ibídem, 97-8.
[86] Sayyed Hassan Nasrallah, Al Manar 3 de setembre de 2012,
traduït per Memri.
[87] FPLP, Strategy for the Liberation of Palestine (Utrecht:
Foreign Language Press, 2017), 34, 101, 102.
[88] "Political Document of the Palestinian Islamic
Yihad", en Erik Skare (ed.), Palestinian Islamic Jihad: Writings on
Resistence and Religion (Londres: I. B. Tauris, 2001 [2018]), 31-2.
[89] Fatih al-Shiqaqi, "The Palestinian Cause is the Central Question of the Islamic
Movement…Why?’", a ibíd. [1980], 77.
[90] Pappe, Ethnic Cleansing, 261.
[91] Citado en D. A. Jaber, "Settler Colonialism and Ecocide:
Case Study of Al-Khader, Palestine', Settler Colonial Studies (2019) 9: 135.
[92] FPLP, Strategy, 95.