Fa uns dies a El PuntAvui em varen publicar aquest article:

Tribuna

TMM i restricció externa

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

Un estat sobirà, que emet la seva moneda, funciona de forma diferent a una família o empresa. Les famílies o empreses només són usuàries de la moneda, en canvi l’estat pot emetre moneda sense restriccions. Per tant, pot tenir dèficits públics sense preocupar-se i pot endeutar-se sense límits. No tindrà mai el perill de fer fallida. Aquest és, de forma esquemàtica, un dels principis fonamentals de la Teoria Monetària Moderna (TMM). Una teoria que avui està de moda, sobretot després que Bernie Sanders i Alexandra Ocasio-Cortez l’usen per defensar algunes propostes polítiques.

Hi ha estats sobirans, que tenen i emeten la seva moneda, que poden tenir dèficits públics i endeutar-se sense límits. Els EUA, els països anglosaxons, el Japó, Suïssa, en serien exemples. Tenen en comú que disposen d’una economia real o financera molt potent i una moneda forta. Sembla clar, també, que la zona euro podria fer el mateix si el Banc Central Europeu actués igual que la Reserva Federal americana, si hi hagués un Tresor europeu i un pressupost molt més important de la Unió Europea (UE). En definitiva, si la UE fos realment una unió monetària, econòmica i política. El mateix es podria dir d’Alemanya, o els països europeus centrals, si no existís l’euro i cadascun tingués la seva moneda sobirana.

En canvi, és molt dubtós que països com l’Argentina o el Brasil, per exemple, tot i disposar d’importants recursos naturals, puguin fer el mateix. Com també sembla clar que, si no existís l’euro i cada país tingués la seva moneda sobirana, Itàlia, Espanya, Portugal o Grècia, per exemple, tampoc podrien fer el mateix. Si aquests països, tenint una moneda pròpia i sobirana, intentessin tenir dèficits públics continuats, cada vegada els costaria més endeutar-se (pujarien els tipus d’interès i les primes de risc), i si volguessin finançar el deute emetent cada vegada més moneda provocarien tensions inflacionistes i la seva moneda es depreciaria. O sigui, aquests països tenen/tindrien una restricció externa que limitaria les seves possibilitats d’actuació.

Hi ha alguna possibilitat d’evitar, o atenuar, aquesta restricció externa? No seria una cosa fàcil perquè, en una economia mundial globalitzada, hi hauria reaccions dels altres països. En tot cas, tot i ser imprescindible, no n’hi hauria prou amb tenir una moneda pròpia sobirana. Caldrien també una altra sèrie de mesures simultànies, des del control de capitals a una política industrial que promogués la substitució d’importacions, el control d’importacions, la nacionalització dels sectors estratègics (energètics, de transport i comunicacions) particularment de la gran banca, més recursos en infraestructures i R+D per millorar la productivitat, lluita contra la crisi climàtica, entre altres. Una verdadera revolució per enfrontar-se amb les elits (econòmiques, socials i polítiques) nacionals i internacionals, cosa que només seria possible (que no fàcil) amb el suport d’una gran mobilització organitzada de les forces socials i les classes populars. I millor si fos una estratègia coordinada de més d’un país.

Ara fa una setmana La Directa em va publicar aquest article:

La Columna

Fiscalitat progressiva i neoautonomisme?

Antoni Soy 

Gener 8, 2020 

 

Després de l’acord entre el Departament d’Economia i Finances (DEF) de la Generalitat i els Comuns sobre els canvis a introduir en la fiscalitat de cara als propers pressupostos autonòmics, s’ha produït un encès debat sobre la seva conveniència o adequació, que ha derivat en una discussió sobre si això afectava bàsicament a la classe mitjana catalana. Al mateix temps, Julià de Jòdar apuntava, en una de les seves magnífiques i punyents darreres columnes, si, en el fons, aquest acord i aquesta discussió no era més que una excusa per a “Allò que ens esperava, i que ja hi és, potser …”, tot referint-se al tempo polític per a l’intent de “coagulació d’un nou personal polític” per a un nou període neoautonomista.

La definició de qui forma part de la classe mitjana no és una cosa fàcil, com han reconegut els estudiosos o els grans organismes internacionals. Tanmateix, algunes aproximacions fetes en el cas espanyol consideren que la classe mitjana catalana guanyaria entre 13.000 i 35.000 euros anuals (molt lluny, doncs, dels 90.000 que es veuran afectats pels canvis impositius previstos). D’altra banda, això significa una mitjana de 21.000 euros anuals i correspondria a un 61% de la població. Al mateix temps, s’estima que un 30% correspondria al que s’anomenarien classes baixes i un 10%, aproximadament, a les classes altes. Tenint en compte que només un 1,5% dels declarants de l’IRPF (dels que més guanyen) es veurien afectats, i que un 6% dels que menys guanyen es beneficiaran de l’augment del mínim exempt, en cap cas es pot dir que aquests canvis afectin les classes mitjanes, ni tan sols les mitjanes-altes. Coses semblants es poden dir pel que fa a l’impost de successions. I en el cas del de transmissions patrimonials, els canvis afectarien bàsicament empreses i suposarien una reducció per a les famílies monoparentals amb ingressos baixos.

Des del meu punt de vista, doncs, benvinguts siguin aquests canvis/avenços en la fiscalitat en una perspectiva progressiva. Uns canvis que, per cert, el DEF es va tancar en banda a abordar quan qui els proposava, quan es discutien anteriors pressupostos, era la CUP. Tanmateix, són uns canvis/avenços que es queden molt i molt curts perquè afecten molt poc les elits, els realment més rics, així com les grans empreses, particularment les multinacionals. En molts casos, cal reconèixer-ho, perquè des d’una perspectiva autonomista és impossible (per això també ens fa falta la independència) i en alguns casos perquè no hi ha la voluntat política ferma d’enfrontar-se a les elits i a les grans empreses.

Com han demostrat diferents estudis, estatals i internacionals, les grans empreses i els grans bancs, especialment multinacionals, tenen els recursos, els instruments i els mitjans per a deixar de pagar impostos a través de diferents paradisos fiscals. Pel que fa a les elits, és a dir, els que més patrimoni tenen i/o més renda guanyen, tenen també els recursos i mitjans per a evadir o eludir els seus impostos (grans despatxos d’advocats fiscalistes, SICAV i instruments semblants, etcètera). I en el cas dels grans patrimonis i les grans rendes catalanes han trobat la panacea anant-se’n a empadronar al “paradís fiscal” de la Comunidad de Madrid on tenen una pressió fiscal molt baixa (especialment sobre el patrimoni, la renda, les successions, les donacions i transmissions patrimonials), gràcies al fet que, com a “capital”, l’Estat espanyol hi aboca diners a compte dels pressupostos generals de l’Estat. Això si, almenys una part d’aquestes elits nostrades conserven la seva casa (i altres béns patrimonials immobiliaris o mobiliaris de luxe) a Catalunya, on vénen a passar el cap de setmana i probablement aprofiten per anar al seu restaurant favorit i a veure el Barça al Camp Nou.

També és significatiu que en l’acord DEF-Comuns en cap moment es plantegi, sigui a través de l’impost de patrimoni o d’altres figures impositives, explorar un augment de la fiscalitat sobre la riquesa (el patrimoni) dels que més tenen (dels més rics), explorar quina desigualtat tendeix a ser força més gran que les desigualtats en la renda, com demostren els estudis, internacionals o estatals, existents. És cert que, com ja s’ha dit, els paradisos fiscals i altres recursos de què disposen les elits i les grans empreses ho dificulten. Tanmateix, potser caldria més imaginació i més voluntat política. Recordo haver llegit, per exemple, aquestes darreres setmanes, que es proposava que una forma de gravar la riquesa/patrimoni dels que han traslladat la seva residència per pagar menys impostos, però que mantenen les seves propietats immobiliàries i mobiliàries de luxe aquí, seria amb un impost semblant a l’IBI municipal, que afectés sobretot els que han canviat la seva residència principal de forma “falsa”. I segur que es podrien trobar altres modalitats impositives.

D’altra banda, i seguint el fil que apuntava Julià de Jòdar, aquest acord sobre fiscalitat (i tot el debat que s’ha desencadenat) pot haver servit de pretext (i també de distracció) per intentar avançar en la constitució d’un nou pacte neoautonomista entre el que ell en diu “la ‘dreta egoista’ i la petita burgesia popular-populista, juntament amb els socis locals d’estat -PSC (PSOE) i comuns (Unidas Podemos)-“. De fet, immediatament després de presentar aquest acord, ERC anunciava el seu suport als pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona. I m’hi jugo un pèsol que no hi haurà cap problema per a un ampli consens en l’aprovació dels pressupostos de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i de la Diputació de Barcelona, entre d’altres.

Finalment, més enllà dels escarafalls per raons partidistes i electoralistes (en clau autonòmica catalana en aquest cas), ERC s’ha abstingut per facilitar la investidura de Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol. Després del 155, de la repressió ferotge i massiva desencadenada (amb la col·laboració de la policia de la Generalitat), de la sentència del Suprem i tantes altres coses, Sánchez ha acabat essent investit amb l’abstenció del neoautonomisme català (o d’una part). L’Estat espanyol ha fet, amb èxit, un nou intent per a tancar una “reforma 2.0” del règim del 78, és a dir del postfranquisme, i de tot el que significa i ha significat en aquests darrers quaranta anys. Que se’n surti(n) o no dependrà una vegada més de la gent, sobretot a Catalunya però també a la resta de l’Estat, de la reacció i la resistència de la gent que vol una república catalana i que no vol una continuació del règim del 78 (de la monarquia postfranquista), encara que es vulguin presentar, aparentment, com una cosa nova i diferent. Potser m’equivoco però em sembla que després del que ha passat en aquests darrers 10 o 15 anys ni l’Estat espanyol ni el neoautonomisme no ho tenen pas del tot fàcil per convèncer tota la gent que ha pres consciència que amb el règim del 78, encara que sigui maquillat, no tenim cap possibilitat d’esdevenir un país més radicalment democràtic, més lliure, més igualitari i més solidari.

Ja fa unes setmanes El PuntAvui em va publicar aquest article:

Tribuna

Mecanisme Europeu d’Estabilitat

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

La Unió Europea (UE) vol la reforma del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (ESM en sigles angleses). Per la seva importància per als països perifèrics ha produït molt debat –a Itàlia, per exemple–. Mentrestant, a Espanya semblava que era acceptada sense problemes, com passa amb tot el que proposa la UE. De moment, sembla que les pressions italianes han tingut efecte i la reforma s’ha paralitzat.

L’ESM, anomenat també fons salvaestats, va ser creat el 2012 (com a tractat internacional entre 19 governs de la zona euro, al marge dels tractats europeus, subscrivint les accions d’una societat comercial privada existent) per a finançar el deute públic d’un estat quan aquest no es pogués finançar en els mercats financers perquè els tipus d’interès són massa elevats. L’ESM intervenia conjuntament amb el Banc Central Europeu (BCE), que també comprava deute públic de l’estat amb problemes (com va fer el juliol del 2012 amb Espanya i Itàlia per evitar problemes a l’euro). Però la intervenció del BCE està subordinada a la de l’ESM, que només ho feia si hi havia un compromís formal de l’estat afectat per aplicar polítiques d’ajust fiscal, polítiques d’austeritat.

Amb la proposta de reforma de l’ESM es distingeix més clarament entre països amb finances sanejades (els centrals), que rebrien els ajuts de forma pràcticament automàtica, i països amb finances no sanejades (els perifèrics) per als quals les condicions serien més dures. Els tècnics de l’ESM establirien les mesures de sanejament a aplicar per aquests països si volien rebre els ajuts, entre les quals s’apunta la possible reestructuració del deute. Per tenir unes finances sanejades caldria un deute públic per sota del 60% del PIB (ara a Espanya és quasi del 100%), una reducció anual del deute del 5%, un dèficit públic anual inferior al 3% del PIB i un saldo estructural positiu. El simple anunci d’una reforma d’aquest tipus ja pot tenir efectes negatius sobre els tipus d’interès del deute públic dels països amb finances no sanejades, tal com ja va passar a partir del 2010 fins al 2012. I segons quina proposta es faci sobre la reestructuració del deute d’aquests països també podria tenir efectes no desitjables sobre els tipus d’interès del deute, sobre els estalvis i el sistema financer.

Però els objectius de fons d’aquesta reforma, que volen bàsicament Alemanya i els països centrals, són, primer, obligar els països perifèrics a fer polítiques encara més dures de sanejament fiscal, d’austeritat. Segon, atribuir més clarament a l’ESM –un organisme tècnic i sense cap control polític ni dels ciutadans ni del Parlament Europeu– els poders per a jutjar la idoneïtat de la situació financera i fiscal dels països amb finances no sanejades, així com proposar les mesures i actuacions concretes d’ajust i reforma necessàries si volen rebre els ajuts. L’ESM jugaria respecte als països perifèrics un paper semblant al del Fons Monetari Internacional (FMI) amb els països menys desenvolupats. En definitiva, proposen més austeritat i menys control democràtic.