Ahir El PuntAvui em publicava aquest article:

Tribuna 29 de juny 2019

Elits i democràcia

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

La candidatura Eines de País ha guanyat clarament les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona i també ha col·locat gent en altres cambres del país. Sens dubte ha estat una sorpresa, potser per a la mateixa candidatura, i sobretot per als candidats de les elits tradicionals de la Cambra (i de l’empresariat) així com per als ideòlegs (intel·lectuals orgànics) d’aquestes elits, que ho han descrit com un “veritable xoc”.

Aquests ideòlegs es pregunten com és que ha passat això, i donen una resposta evident en una democràcia: els potencials votants de les elits tradicionals de la Cambra no varen anar a votar de manera suficient, al contrari que els de la candidatura guanyadora. Es pregunten per què va passar, i són curioses, i profundament antidemocràtiques, les raons que donen. La principal és que es va canviar el procediment de votació en un doble sentit: es va permetre el vot electrònic i, a més, es va posar fi al sistema tradicional d’elecció que consistia a pactar prèviament, entre les elits de la Cambra i de l’empresariat, els candidats que acabaven guanyant.

Com que ara han anat a votar més empreses petites i autònoms i hi havia diferents candidatures no pactades, s’ha produït un altre resultat. La conseqüència ha estat que les elits tradicionals han perdut, i per això aquest nou procediment no els agrada i el fan culpable de la seva derrota. En cap moment reconeixen que, tot i que el nivell de participació continua essent baix, ha estat molt superior al que era tradicionalment en aquestes eleccions i, per tant, relativament més democràtic.

Al contrari, s’atreveixen a dir que l’estratègia que ha seguit Eines de País “és perjudicial per a la democràcia” i fins i tot es pregunten “com es pot frenar aquesta estratègia antidemocràtica”. I els ideòlegs ens parlen d’una suposada literatura acadèmica segons la qual certs activismes socials a vegades no són beneficiosos per a la democràcia. Es refereixen a “la seva democràcia” i només se’n recorden quan perden.

Perquè la democràcia significa que cada persona té un vot, independentment del seu estatus social, i en aquest cas, que cada empresa (gran, mitjana, petita o molt petita) també té un vot. O no? Potser això és només quan els convé o quan els afavoreix? Sembla que les elits i els seus ideòlegs preferien la situació anterior, en què anava a votar molta menys gent i els elegits eren pactats anteriorment entre les elits de les grans empreses. Un sistema que recorda molt, salvant les distàncies, la xacra que va representar el caciquisme en l’època de la primera restauració borbònica.

A més, en la línia del nacionalisme espanyol més radical, també afirmen que això introdueix una nova fractura, perjudicial, en la societat catalana. En aquest cas, segons ells, entre les petites empreses i les mitjanes/grans. No deu ser, més aviat, que fins ara les grans empreses i les seves elits feien i desfeien segons els convenia a la Cambra i ara veuen que aquests privilegis se’ls poden acabar?

Ahir a La Directa em publicaven aquest article:

La Columna

#LleiAragonès

Antoni Soy @antonisoy

Juny 26, 2019

 

Aquestes darreres setmanes s’ha parlat força, sobretot a les xarxes socials i a alguns diaris digitals, de l’anomenada #LleiAragonès. Estem parlant del projecte de llei de contractes de serveis a les persones (és a dir, de la major part dels serveis educatius i de formació, dels serveis de salut, dels serveis socials, dels serveis comunitaris o personals, o fins i tot del Servei d’Ocupació de Catalunya), que s’està tramitant al Parlament de Catalunya i que sembla que el Govern de la Generalitat voldria aprovar de forma imminent. La seva tramitació va ser iniciada pel conseller Romeva a la passada legislatura i ara es pilota des del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, concretament des de la Direcció General de Contractació Pública, depenent de la Secretaria General de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, a on ara s’han traspassat les seves competències.

Si es repassa la intervenció del vicepresident Pere Aragonès en el debat a la totalitat sobre el projecte de llei, o bé el que n’ha dit el ponent del grup republicà a la cambra o fora d’aquesta, es poden escatir quines són les raons principals que els porten a presentar-lo. S’ha parlat de “poder desenvolupar la directiva 2014/24/UE de la Unió Europea” o també d’adequar-se a la “Ley de contratos del sector público” espanyola. Però s’ha de dir que de cap de les dues se’n deriva l’obligació o la necessitat que el Parlament de Catalunya hagi de legislar sobre aquest tema. És més, sense ser un expert legal (i, per tant, amb el risc que això comporta), m’ha semblat que la directiva comunitària esmentada només assenyalava, per a la major part dels serveis a què es fa referència, la possibilitat (que no l’obligació o la necessitat) de regular-ne el contracte quan aquest excedís els 750.000 euros (article 4 d, article 74 i annex 14). Un llindar que no he sabut trobar en el projecte de llei catalana.

D’altra banda, s’insisteix molt en el fet que el projecte només vol establir les condicions dels contractes de les administracions i que tan sols fa referència als serveis que ja s’ofereixen externament (o sigui, els que ja estan privatitzats) i que no té per què suposar cap nova privatització. Tenint en compte que actualment la major part d’aquests serveis –que detalla molt minuciosament el projecte de llei– són oferts de forma directa per les administracions públiques, sembla lícit preguntar-se per què s’ha de fer una llei per a regular els contractes de serveis d’aquests tipus en el cas que es privatitzin, a no ser que hi hagi una voluntat (o una necessitat) de privatitzar-ne uns quants.

I això és independent del bonisme naïf que suposa, que donant un menor pes al preu a l’hora d’adjudicar el contracte (i perquè tindrà un pes màxim del 40%-30% pels de salut i no del 30%-25%, per exemple?) i un major pes a la qualitat o a les condicions socials i ambientals, que automàticament es promourà que les Pimes, les cooperatives i les empreses de l’economia social i solidària (ESS) tindran més possibilitats de guanyar els concursos. S’oblida que en una economia capitalista amb una competència despietada, les grans empreses extractives (i les seves filials) tenen més recursos de tota mena –doncs, més possibilitats– per complir aquests requisits (almenys sobre el paper) i emportar-se els contractes, quelcom que l’experiència recent ha demostrat a bastament. I que no totes les Pimes, cooperatives i ESS proporcionen unes condicions laborals adequades o compleixen amb els requisits ambientals i de qualitat que caldria.

No està de més recordar un parell de coses. En un informe especial publicat l’any passat, el Tribunal de Comptes Europeu analitzava una de les formes de privatització de serveis públics, la cooperació pública-privada (Public-Private Partnership), i encara que es referia a un tipus de serveis diferents dels d’aquest projecte de llei, en deduïa unes conclusions molt crítiques, com es pot concloure ja només a partir del seu títol: Les cooperacions públiques-privades a la UE: múltiples insuficiències i uns avantatges limitats. D’altra banda, si ens mirem les dades del Centre d’Estudis d’Opinió, el 2018 quasi el 87% dels enquestats considera que els serveis públics són molt importants i més del 42% consideren que tenen la màxima importància (10 sobre 10). Al mateix temps, quasi el 28% dels enquestats consideren que els serveis públics gestionats privadament funcionen pitjor que si són gestionats de forma pública i aquest percentatge ha augmentat quasi un 9% des de 2011, mentre que un 38% diu que funcionen igual i un 23% (quasi un 8% menys que el 2011) que funcionen millor.

Quines són, doncs, les raons que poden explicar el capteniment en l’aprovació d’aquesta llei? M’atreviré a apuntar-ne dues. En primer lloc, crec que hi ha una raó conjuntural: en una situació de 155 camuflat, molt especialment en l’àmbit del finançament, les finances de la Generalitat han patit (i pateixen) molt i no es té clar quan pot millorar aquesta situació. En aquest context, una “solució” per sortir de l’atzucac, encara que sigui de forma provisional i conjuntural, és la de privatitzar/oferir de forma externa certs serveis que actualment es donen de forma pública. Que un cop privatitzats ja serà molt difícil que tornin a ser públics. I és possible que alguns ajuntaments o altres entitats locals que també tinguin problemes financers s’hi apuntin, en lloc de, per exemple, mancomunar els serveis i mantenir-los com a públics.

En segon lloc, crec que hi ha una raó més estructural, més estratègica, que va lligada a la ideologia i a les opcions polítiques que li corresponen. Em sembla que actualment ERC, que és qui pren la iniciativa en el govern de presentar aquest projecte de llei, es mou entre una socialdemocràcia que pensa que és possible reformar el capitalisme (el capitalisme progressista d’Stigliz) d’una forma naïf i ingènua com ja s’ha explicat abans, i un social-liberalisme (que apareix com a creixent en la cúpula del partit) al que fa l’efecte que ja li van bé les fórmules de privatització (nua i crua o en cooperació público-privada) dels serveis públics.

Perquè la qüestió és que mantenir i millorar els serveis públics requereix disposar de més recursos econòmics per a finançar-los. I el que sembla més lògic, almenys des d’un punt de vista d’esquerres, és que aquests recursos surtin d’apujar els impostos que paguen els més rics (l’1%) i les grans empreses i d’implementar una lluita eficaç contra el frau i l’evasió fiscals, que també fan principalment els més rics i les empreses esmentades. És a dir, es requereix la voluntat política d’enfrontar-se amb les elits econòmiques i socials. Però, el que ens ha demostrat l’experiència dels darrers pressupostos de la Generalitat, pilotats per ERC, és que aquesta voluntat no ha existit (i res fa pensar que això hagi de canviar pròximament), almenys en aquests últims anys entre els responsables del Departament d’Economia i Hisenda.

Ja fa unes setmanes El PuntAvui em va publicar aquest article:

Tribuna 25 maig 2019

Capitalisme progressista?

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

Fa poc Elisabeth Warren, senadora demòcrata dels EUA, presentava un pla per a un “capitalisme responsable”. I l’economista Joseph Stiglitz acaba de treure un llibre sobre el “capitalisme progressista” com a alternativa a l’actual època d’insatisfacció. Segons Stiglitz, el capitalisme era “progressista” quan desenvolupava l’economia i millorava la condició humana, tot utilitzant els coneixements científics i les innovacions, en un estat de dret i de control democràtic sobre els seus propis “excessos”.

Aquesta fou la situació des de la fi de la II Guerra Mundial fins a finals dels anys seixanta del segle passat. S’acaba quan Thatcher i Reagan liberalitzen l’economia, canvien les regles del joc i, amb uns mercats sense control, es produeix una explosió de l’explotació i les desigualtats. Per Stiglitz, es tracta de canalitzar el poder del mercat per servir la societat. El problema no és el capitalisme sinó els interessos adquirits, sobretot per a les empreses monopolistes i financeres. Es tracta de tornar al capitalisme regulat de la postguerra. Tanmateix, Stiglitz no té en compte que aquesta època va ser excepcional i només va afavorir les economies capitalistes avançades. A la major part del món varen ser anys de pobresa i de lluites contra l’explotació imperialista. I als països més avançats, no tothom es va veure afavorit, i els guanys en les rendes, l’ocupació, les condicions laborals o l’estat del benestar varen ser el fruit de les lluites de les classes treballadores i populars.

Les polítiques de Thatcher i Reagan foren la resposta al canvi en les condicions objectives de l’economia des de finals dels anys seixanta: les lluites de les classes populars als països avançats i les lluites contra l’explotació imperialista als països retardats varen provocar una gran disminució de la rendibilitat del capital en l’àmbit global. Per recuperar aquesta rendibilitat, les elits capitalistes i els seus aparells d’estat havien de debilitar la capacitat de lluita i pressió de les classes treballadores i populars. A això s’han dedicat les polítiques neoliberals a l’espai mundial, i aquesta és la causa de l’augment de les desigualtats i la pobresa o de l’aparició de noves formes d’explotació de la força de treball que afecta les classes treballadores i populars.

És possible el “capitalisme progressista”? Stiglitz proposa més regulació dels mercats, una imposició progressiva, posar fi a la corrupció; o sigui, posar els mercats al servei de la societat. Però, es pot convèncer les elits econòmiques (l’1% dels més rics) que redueixin els seus beneficis per aconseguir una economia més igualitària? Amb més regulació i menys desigualtats solucionaríem els problemes de l’escalfament global i la crisi ecològica? Amb aquestes mesures s’evitarien les crisis i els cicles econòmics recurrents de les economies capitalistes? No sembla pas que sigui possible si només s’intenta “salvar el capitalisme de si mateix”. Més aviat caldria una alternativa per superar-lo.