Vida o barbàrie

Aquest és el darrer article que m'ha publicat La Directa:

Vida o Barbàrie

desembre 19, 2018

Antoni Soy | @antonisoy

La ideologia dominant, és a dir el “pensament dels de dalt”, està sempre (o quasi) d’acord amb els interessos materials i morals de les elits que tenen el poder, formal i real, i té com a primera funció la de definir en cada moment -això sí, d’una forma aparentment “neutre” a partir de les informacions “objectives” i dels coneixements dels “experts”- no només quines són les respostes “adequades” (les que són “correctes” des del punt de vista econòmic i social) sinó també quines són les preguntes “convenients”, així com en quin llenguatge s’han de formular.

Les elits i els seus aparells ideològics intenten convèncer-nos, basant-se en algunes estadístiques macroeconòmiques oficials, que la crisi econòmica ja ha passat a la història i que a partir d’ara les coses ja només poden millorar. Tanmateix, la realitat és tossuda i no sembla pas ser de color rosa. Algunes dades oficials ens parlen de la disminució de l’atur, però no ens diuen que els llocs de treball que es creen són precaris, mal pagats, amb contractes temporals i molt curts, i que les condicions de treball van empitjorant. Tampoc ens parlen de l’augment de les desigualtats econòmiques i socials, ni de la manca d’habitatge assequible, ni del creixement de la pobresa o dels desnonaments que, en alguns casos (sempre són massa), han acabat amb el suïcidi i que sempre tenen conseqüències psicològiques negatives.

Vivim en un món en què s’abusa de l’explotació de la natura i això té com a conseqüència l’augment de les catàstrofes naturals, les crisis climàtiques i la degradació ecològica del planeta. Les guerres, provocades en gran part per les necessitats de la indústria armamentista dels països desenvolupats de vendre els seus productes, són una realitat quotidiana, encara que no afectin directament els països occidentals. La corrupció econòmica i política i la manca de valors morals i culturals de les elits són altres característiques de la nostra època. Fins i tot des del punt de vista econòmic, els núvols que apareixen -creixement totalment desmesurat de l’endeutament privat a l’àmbit mundial, pes més i més important del sector financer, pujada dels tipus d’interès i possible finalització de les facilitats per obtenir finançament per part dels bancs centrals (almenys a la Unió Europea- UE), debilitat i gran volatilitat de les borses mundials, entre d’altres- no sembla que permetin albirar un futur massa optimista.

Potser és que ja hem arribat a aquella fase del capitalisme que va predir Rosa Luxemburg, ara fa una mica més d’un segle, quan parlava d’un llarg i dolorós “període de catàstrofes” (econòmiques, financeres, polítiques, militars, morals, culturals, psicològiques, ecològiques, climàtiques, etc.) en el que es produeix una desconnexió progressiva del sistema capitalista i de la vida humana. O bé, com diuen els zapatistes des de Chiapas, “no hi ha crisi del capitalisme. El capitalisme és la crisi convertida en sistema econòmic”.

I davant d’aquesta situació desesperançadora, què fer? Crec que, sens dubte, el que cal és posar la vida de les persones, de la gent del poble, al centre dels nostres objectius i del nostre combat. D’això va (o almenys hauria d’anar) l’organització econòmica i social de les nostres societats, de satisfer les necessitats de la vida de les persones, de què la gent pugui ser feliç o, per dir-ho en paraules més afortunades de Karl Polanyi (a La gran transformació -per quan la seva traducció al català?-): “Els homes no actuen pas principalment per protegir els seus interessos individuals de posseir béns materials, sinó per garantir la seva posició social, els seus drets socials, els seus avantatges socials… i, per tant, el manteniment de les relacions socials és essencial”.

Ens ho recordaven recentment, amb el seu llenguatge particular, una vegada més, els zapatistes, dient-nos que “en la nostra lluita contra les profundes malalties que produeix el capitalisme, nosaltres teixim la vida, …, construïm la vida i la fem créixer a cada racó”. O bé que “els de baix no tenim res més que defensar la vida”. I que “exercir l’autonomia és l’única porta per poder seguir fent de la vida el nostre camí irrenunciable, perquè més enllà d’això tot s’ha preparat per a refermar el terror i els beneficis dels poderosos”.

I també recentment, Anna Gabriel (en el seu escrit en el llibre en memòria de Tià Salellas) ens recordava la importància essencial de posar la vida al centre de tot. Concretament, escrivia que “ara construïm el nostre anticapitalisme tot parlant de posar la vida al centre, perquè, serveixi per al que serveixi el capitalisme (n’hi ha molts a qui els hi funciona), per al que segur que no és funcional és per a la vida”. I continuava més endavant dient-nos que “la vida és justament el que no trobem en els fonaments ni en la base fundacional de la UE. Malgrat que sorgeix de les cendres dels feixismes, situa al centre els capitals, els serveis i les mercaderies…. amb retrocessos en matèria de drets socials…. i la cessió de la sobirania material dels estats. …I per això pren força el nostre internacionalisme, el que reclama canviar les coses a casa”.

I és bo recordar, en aquesta mateixa perspectiva, el treball col·lectiu Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme que s’atrevia “a endinsar-se en una possible estratègia de transformació social” que anomenaven de “sobirania reproductiva” i que entenien com “el conjunt de canvis en la transformació del sistema productiu cap a un model que vinculi la producció amb les necessitats socials i materials i que permeti el desenvolupament de tot el potencial humà”. Dit amb altres paraules, “un procés de transformació basat en un conjunt de relacions socials que donin centralitat a la vida”. De nou doncs, la vida, el control i la gestió de tot allò que permet la seva reproducció (les sobiranies que permeten que els individus, els grups socials o les comunitats locals es converteixin en autònoms), se situa al centre de l’estratègia transformadora radical de les nostres economies i les nostres societats.

Sembla doncs indispensable tornar a aprendre a distingir les intuïcions i les idees que neixen directament de l’experiència quotidiana de les classes populars, del poble treballador (moviments socials, consells de treballadors i sindicats no domesticats, organitzacions de barri o de poble, etc.), amb totes les ambigüitats i il·lusions que, naturalment, poden estar lligades al caràcter divers, i per tant contradictori però també enriquidor, d’aquestes experiències.

Ja fa uns dies El PuntAvui em va publicar aquest article:

Sobre l’estupidesa

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

De tant en tant torno a llegir l’assaig Les lleis bàsiques de l’estupidesa humana, de l’historiador econòmic Carlo Cipolla, incloses al seu llibre Allegro ma non troppo. M’agradaria compartir-ho amb els que no ho hagin llegit o ja no ho recordin. Alguns diran que és un text fet des d’un punt de vista intel·lectual elitista, que segurament és, almenys en part, cert, però crec que l’autor parla des d’una perspectiva irònica i crítica, que és el que li dona interès.

Cipolla sustenta que hi ha cinc lleis bàsiques de l’estupidesa humana. Primera: tots nosaltres subestimem, sempre i inevitablement, el nombre de persones estúpides que ens rodegen i que hi ha en el món. Segona: la possibilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica d’aquesta persona (l’exemple que ell posa és que en una universitat hi haurà el mateix percentatge d’estúpids entre els bidells i entre els professors). Tercera: una persona estúpida és la que causa danys o pèrdues (de diferents tipus) a altres persones, grups o a la societat i, al mateix temps, no obté cap guany per a ella mateixa i, fins i tot, pot autoproduir-se algun dany o pèrdua. Quarta: la gent que no és estúpida sempre subestima la capacitat de fer mal de les persones estúpides; concretament, obliden constantment que, sempre i en qualsevol lloc, associar-se o arribar a acords amb les persones estúpides és un error que té uns costos importants. Cinquena: una persona estúpida és el tipus més perillós de persona.

Si es consideren, d’una banda, els beneficis o els danys que una persona es pot causar a ella mateixa i, de l’altra, els beneficis o els danys que aquesta persona pot causar als altres i a la societat, Cipolla identifica quatre grans grups (o més aviat prototips) de persones. Primer, la gent intel·ligent que contribueix al benestar de la societat perquè amb les seves actuacions beneficien els altres i la societat i, al mateix temps, també es beneficien ells mateixos. Segon, la gent que, conscientment (els altruistes) o inconscientment (els naïfs), ajuda els altres a obtenir benestar o beneficis però a costa de tenir ells pèrdues o malestar. Tercer, els rapinyaires o els arribistes/oportunistes/grimpaires, que només persegueixen el seu propi interès encara que això perjudiqui d’altra gent o el benestar social. Quart, la gent estúpida les activitats de la qual són contraproduents o negatives tant per a ells mateixos com per a la resta de la gent i per a la societat en el seu conjunt.

Evidentment, això són models teòrics i en la realitat no serà tan fàcil classificar la gent en un d’aquests quatre prototipus, perquè la majoria som una barreja d’almenys dos (o potser a vegades més) d’ells. Fins i tot es podrien formar subgrups, per exemple els rapinyaires intel·ligents o els rapinyaires estúpids o els altruistes o naïfs intel·ligents i els estúpids, etcètera. Ara bé, en moltes persones és possible que predomini un d’aquests tipus de manera clara, encara que hi puguin haver pinzellades que caracteritzen altres models que s’han descrit. Per Cipolla, doncs, la gent estúpida és la més perillosa que existeix per a les persones i per a la societat, fins i tot més que els rapinyaires o grimpaires, perquè és perjudicial per a tothom: els altres, la societat i ells mateixos.

Aquesta setmana La Directa m'ha publicat aquest article:

La crisi econòmica europea

 novembre 21, 2018

Antoni Soy | @antonisoy 

La interpretació estàndard de la crisi econòmica europea, des d’Alemanya, es pot resumir de la forma següent. En començar la crisi (2007-2008), la situació als països de la perifèria europea era molt semblant a la d’Alemanya a principis de segle. La diferència estava en què, al contrari que els països perifèrics, Alemanya va saber posar (i mantenir) ordre en els seus comptes públics i introduir reformes importants en el mercat de treball i en la protecció social dels treballadors (les anomenades reformes Hartz). Aquestes reformes, fetes amb la col·laboració d’empreses i sindicats, van flexibilitzar la contractació col·lectiva, van permetre la moderació salarial i, en conseqüència, van millorar la competitivitat de les empreses i van contribuir a la recuperació econòmica. Els països perifèrics, segons aquesta interpretació, no ho han fet (o ho han fet massa tard o malament) i, per tant, són responsables del seu propi infortuni i no tenen cap dret a demanar ajuda als països del centre (en particular Alemanya), que van bé.

És justament contra aquesta visió que el professor Sergio Cesaratto (de la Universitat de Siena, post keynesià amb tocs de marxisme sraffià en economia, i clarament d’esquerres políticament) ha escrit recentment un llibret en què es pregunta (referint-se a la Unió Europea -UE) Qui és que no respecta les regles del joc. Ens recorda que una unió monetària (ara l’euro o abans el “patró or”) es regeix per unes “regles del joc” implícites: el sistema només és sostenible si hi ha els mecanismes i els instruments (que depenen de decisions polítiques) que permetin un ajust simètric en cas que es produeixin desequilibris en la balança per compte corrent amb l’exterior (exportacions menys importacions de béns i serveis, rendes i transferències), tant si són dèficits com si són superàvits. Una primera conclusió del professor Cesaratto és que el país que ha violat les regles implícites del funcionament de la unió monetària ha estat Alemanya, amb una economia amb grans i creixents superàvits exteriors gràcies a les seves exportacions, ja que, en no realitzar els ajustos que requeriria l’existència de la unió monetària, surt beneficiada econòmicament de la situació.

En els anys anteriors a la crisi, els mercats financers consideraven que el deute públic de tots els països de la zona euro, també els perifèrics, estava garantit pel conjunt de països membres i, per tant, no hi havia països en risc de fer fallida. Els tipus d’interès nominals dels països havien tendit a convergir però encara hi havia diferents taxes d’inflació nacionals i, per tant, disparitat en els tipus d’interès reals, que eren més baixos en els països (perifèrics) amb més inflació. Això alentia la demanda en els països centrals i la disparava en els perifèrics, especialment en el sector de la construcció, cosa que estimulava la concessió de crèdits per part del sector bancari i l’endeutament, al principi sobretot privat. Els bancs dels països perifèrics demanaven préstecs als bancs dels països centrals per finançar l’endeutament d’empreses i famílies que compraven grans quantitats de productes, especialment als països centrals, que veien augmentar les seves exportacions i els seus superàvits exteriors.

Durant un temps, es va pensar que aquests desequilibris produïen una convergència tot encoratjant les inversions a la perifèria i reduint les disparitats de desenvolupament, però després es va veure que no havia estat així, ja que les inversions s’havien fet essencialment en sectors de baixa productivitat i que no generaven convergència. I tot el castell de cartes es va enfonsar després de la fallida de Lehmann Brothers i de la crisi grega, quan els fluxos de capital interbancaris del centre cap a la perifèria es van interrompre de forma brusca (sudden stop).

Els efectes immediats no es varen produir en el sistema bancari sinó en el mercat de títols/deute públic. Els mercats financers varen començar a tenir dubtes sobre la capacitat d’alguns governs de pagar els seus deutes i, per tant, varen demanar taxes d’interès cada cop més elevades per compensar l’augment dels riscos, però aquest increment agreujava el risc de fer fallida. Fins que alguns països perifèrics varen ser incapaços de tornar a finançar les seves emissions de deute públic i, en conseqüència, es varen veure abocats a demanar/acceptar la intervenció de la troica. Això suposava, ajustos fiscals amb retallades de despesa i augments d’impostos i també la liberalització i desregulació dels mercats, especialment del mercat de treball.

En definitiva, com assenyala Cesaratto, el que ha passat a la zona euro és el que passa normalment en una crisi de sudden stop. Tot i que la crisi es va manifestar en el mercat del deute públic, originàriament va ser una crisi de deute privat: els bancs dels països del centre van donar crèdits de forma excessiva i les empreses i les famílies de la perifèria es varen endeutar també massa. Uns i altres hi tenen una responsabilitat. D’altra banda, les regles de funcionament previstes en els tractats europeus són totalment inadequades, ja que només es preocupen de limitar les situacions de dèficit i deute públics i no els problemes produïts per un excessiu endeutament privat o per impedir polítiques de devaluació competitiva real com les que han fet a Alemanya. Una crisi del sector exterior en un context de tipus de canvi fix (euro) i d’endeutament privat (que en part es transforma en públic), que acaba portant a ajustos estructurals i polítiques d’austeritat (retallades de despesa pública, més impostos, reformes estructurals, sobretot del mercat de treball), més desigualtats en la distribució de la renda, més endeutament i manca de demanda suficient.

Sense menystenir aquestes explicacions, d’altres (p. ex., Michael Roberts, José A. Tapia) intenten esbrinar on està la causa essencial de la crisi. I, a partir de les dades disponibles, conclouen que a partir dels anys 70 del segle passat va començar a esgotar-se l’empenta de l’acumulació de capital que havia estat molt important a partir de la II Guerra Mundial. Entren en crisi tant l’hegemonia del capitalisme dels EUA com la societat/estat del benestar i augmenta la competència internacional, el que fa reaccionar als capitalistes que amb el neoliberalisme (Reagan, Thatcher) intenten recuperar la rendibilitat del capital tot frenant les demandes i reivindicacions dels treballadors (o sigui augmentant la taxa d’explotació) que havien anat in crescendo en els anys 60. Des d’aquesta perspectiva, és la caiguda de la rendibilitat de les empreses (taxa de benefici dels capitalistes) la que provoca la caiguda de les inversions/acumulació de capital, especialment de capital fix, i com a conseqüència dona lloc a les crisis i, en concret, a la Gran Recessió de 2007-2008.

Fa uns dies El Punt Avui em va publicar aquest article:

27 octubre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Immigració

ANTONI SOY - PROFESSOR DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

 

Algunes reflexions, dubtes i preguntes, molt esquemàtiques en funció de l’espai, d’un tema molt complex com és el de la immigració. Primer de tot, la socialdemocràcia tradicional, i fins i tot la socialdemocràcia tipus Syriza –amb matisos segons els partits i països en aquest cas– han optat per fer la mateixa (o molt semblant) política immigratòria que la dreta (també l’extrema amb més show mediàtic) conservadora, almenys a Europa: reduir els fluxos migratoris amb un control més estricte de fronteres i subvencionar alguns països limítrofs per tal que hi retinguin els immigrants, tant els refugiats que provenen de les zones de guerra com els immigrants econòmics que venen dels països més pobres.

Per contra, moltes persones, especialment les que provenen d’un entorn d’esquerra anticapitalista, tendim a veure amb bons ulls l’estratègia d’acollir tothom, tant els refugiats de les guerres com els immigrants econòmics. Tanmateix, no sé si som plenament conscients del que això significa. D’una banda, tinc la sensació (perquè no en tinc dades) que una part important dels refugiats i immigrants que arriben i es queden tenen una certa formació, cultura i fins i tot nivell econòmic (són els que més interessen als països que els reben). En canvi, els més pobres i menys formats sovint són retornats immediatament als seus països d’origen, i quan es queden es veuen obligats a acceptar treballs mal pagats, temporals, amb condicions de treball dolentes o s’han de buscar la vida fent de manters o altres coses semblants. Si aquesta hipòtesi és certa, sembla clar que s’està privant de força de treball formada i qualificada els seus països d’origen, fent més difícil que aquests puguin sortir de la seva situació de pobresa i subdesenvolupament. Em pregunto si amb això estem ajudant realment refugiats, immigrants i, sobretot, els seus països d’origen.

D’altra banda, i més important, cal ser conscients que acollir tothom suposa ser capaç de fer (i finançar) moltes coses: que els nens dels immigrants puguin anar a l’escola, que tots ells puguin aprendre la llengua gratuïtament, que caldran més habitatges de caràcter social, que hauran de ser atesos per la sanitat pública, que la seva arribada no sigui aprofitada pels empresaris per a reduir els salaris i empitjorar les relacions de treball dels treballadors autòctons, i tantes altres. És a dir, acollir tothom vol dir fer unes polítiques econòmiques i socials globals que permetin aconseguir tots aquests objectius. I tenir els recursos econòmics necessaris per a finançar-les, o sigui augmentar alguns impostos o implementar-ne de nous que, de forma lògica i racional, haurien de pagar principalment els que més tenen: qui obté més ingressos i qui té més patrimoni/riquesa. I disposar d’un sistema financer que, en lloc de dedicar-se a les activitats especulatives, financi les activitats productives i resti al servei de la majoria. En aquest cas, voldria dir ajudar a finançar les esmentades polítiques econòmiques i socials. Les preguntes són: és possible això en el marc d’una economia capitalista (causa principal de les guerres i la pobresa) com les que predominen a Europa i en el marc de la cotilla que suposa la Unió Europea i el euro? Sincerament, crec que no. No caldria, doncs, un canvi radical, no purament reformista, en les relacions econòmiques i socials dels països europeus i en l’organització supranacional europea per a aconseguir realment aquests objectius? Amb franquesa, crec que sí.

 

Aquesta setmana La Directa m'ha publicat aquest article:

Impressions TOTS »

Sobirania/Sobiranies

 Octubre 24, 2018
 

Antoni Soy | @antonisoy

Des d’un punt de vista de l’esquerra anticapitalista, la qüestió de la sobirania/les sobiranies en tots els àmbits de la vida és la clau de volta (o almenys una de les més importants) de qualsevol projecte polític realment emancipador, radicalment transformador de la realitat econòmica i social que patim: la d’una economia capitalista basada en l’explotació d’una majoria de la població per part d’una minoria que posseeix els mitjans de producció i una gran part de la riquesa/patrimoni, tant a l’àmbit nacional/estatal com internacional. I a Catalunya disposem, des de 2017, del treball col·lectiu Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme (i que sembla que ara sortirà en espanyol), que fa un plantejament, global i sectorial, summament interessant sobre el tema.

La crisi econòmica ha posat en qüestió els valors i les polítiques de la Unió Europea i de la zona euro. Cada vegada més gent, a dreta i esquerra de l’espectre polític, es planteja la necessitat de recuperar la sobirania política i econòmica per als seus països. La dreta i l’esquerra tradicionals, els populars, els liberals i els socialdemòcrates, majoritaris al Parlament europeu, són partidaris del statu quo amb petites reformes, més aviat cosmètiques, a la UE i l’euro. D’altra banda, una part important dels Verds i una part (segurament minoritària) de l’anomenada Esquerra unitària europea continuen pensant que la UE pot ser reformada en profunditat tot superant les polítiques neoliberals i basades en l’austeritat, i recuperant el pacte i la solidaritat socialdemòcrata de la postguerra. Però el grup on coexisteixen la Lega italiana i el Rassemblement (antic FN) francès són obertament sobiranistes de dreta, com d’una manera menys radical el grup de conservadors on els britànics, els polonesos de Dret i Justícia i els alemanys que varen fundar l’AfD, i que després la varen abandonar quan varen optar per posicions cada cop més de dreta, tenen un pes important. Finalment, des de l’esquerra, la majoria de l’Esquerra Unitària europea (on entre altres hi ha el Front de Gauche de Mélenchon, Die Linke i Unidos Podemos) es planteja, amb més o menys intensitat, la necessitat de la recuperació de la sobirania nacional i fins i tot, en algun cas, la conveniència o no de continuar a l’euro i a la Unió Europea. Serà interessant veure com quedarà el panorama polític desprès de les eleccions al Parlament europeu previstes pel 2019.

A l’esquerra anticapitalista i independentista dels Països Catalans ja fa temps que la sobirania/les sobiranies és un dels temes de debat i de pràctica importants. De fet, se’n ha parlat recentment, amb més o menys profunditat, a partir que la CUP-CC presentés a l’últim debat de política general al Parlament de Catalunya una proposta de resolució a favor de la banca pública i de la nacionalització (internalització es deia a la proposta) dels sectors estratègics necessaris per a la vida i la sobirania, ambdós elements imprescindibles per avançar en la consecució d’una sobirania financera, productiva i econòmica en definitiva. Una proposta que potser podia haver tingut més suports (almenys parcialment) sinó hagués estat per les limitacions que imposa el reglament del Parlament. Tot i que els deutes de molts partits (de quasi tot l’arc parlamentari) amb els bancs i les portes giratòries d’alguns polítics amb les empreses d’alguns sectors estratègics, els condiciona massa en aquests temes.

A l’àmbit europeu, el debat de les sobiranies s’està posant a l’ordre del dia a la major part de l’esquerra anticapitalista, i fins i tot de la que, sense arribar tan lluny, es troba més a l’esquerra de la socialdemocràcia tradicional. El debat és viu tant entre els grups que es mouen al voltant de la France Insoumise de Mélenchon a França, com els que estan al voltant de Die Linke a Alemanya, a l’entorn d’Unidos-Podemos a España, a l’esquerra italiana, etc., per parlar d’alguns dels països europeus més grans i dels que tinc més informació. Particularment interessant és el cas del partit Laborista britànic tenint en compte que Corbyn és el líder de l’esquerra europea, en un sentit ampli, que podria estar més a prop de guanyar les properes eleccions i de governar i, a més amb el suport de l’ala esquerra del partit i amb un programa que ha estat qualificat per molts com força d’esquerres.

En el seu programa, els laboristes britànics proposen, entre altres coses, la nacionalització d’alguns sectors estratègics com els ferrocarrils, l’energia o l’aigua. Però, en canvi, quan es tracta dels bancs no parlen de nacionalització sinó de deixar de relacionar-se amb els bancs, posar-los impostos o donar participacions als treballadors en la seva propietat. Tanmateix, com assenyalen des de Momentum – els grups del partit laborista que donen suport a mesures més radicals en favor dels treballadors així com al lideratge d’esquerres de Corbyn i el seu equip-, les propostes que es fan provocaran el mateix antagonisme de la City i dels mitjans de comunicació que ho faria la nacionalització i, en canvi, no permetrien dues coses molt importants. Primer, evitar l’especulació en els mercats financers, les grans operacions financeres de les firmes multinacionals o l’evasió d’impostos i el blanqueig de capitals, mentre els seus grans executius guanyen fortunes, que és el que fan bàsicament els bancs a l’actualitat. Segon, convertir les institucions financeres en un servei públic que cuidés els dipòsits i els estalvis de la gent per a oferir préstecs a les famílies i les petites i mitjanes empreses a tipus d’interès raonables que permetessin fomentar la inversió productiva. I la darrera crisi financera, i com han continuat comportant-se les institucions financeres posteriorment, no fa més que confirmar que el sistema financer només serà un servei públic si combina l’existència de banca social i cooperativa, petita banca regional o local, etc., amb la nacionalització (amb control i participació democràtics) de la gran banca que, com dèiem, continua dedicant-se bàsicament a l’especulació, l’evasió d’impostos i el blanqueig de capitals per a les grans empreses i els més rics.

De fet, com deia Michael Roberts recentment en el seu bloc: “A llarg termini, el capitalisme no pot acabar amb les desigualtats, la pobresa, les guerres i, a més, es incapaç d’aconseguir el bé comú globalment, o d’evitar els desastres ecològics. I això és així perquè el capitalisme és un mode de producció que es basa en el benefici d’uns pocs i no en les necessitats de la majoria de la gent, en l’explotació i no en la cooperació, i que genera contradiccions irreconciliables que no es poden resoldre amb ‘una gestió tècnica macroeconòmica’ de l’economia. Només es pot resoldre capgirant-lo, substituint-lo”.

Tragèdia grega

Aquest cap de setmana el diari Jornada em publicava aquest article:

Tragèdia grega

Recentment, la majoria dels mitjans de comunicació mainstream ens han dit que Grècia s’havia lliurat finalment de la camisa de força que li havia imposat la troica formada per l’Euro Grup (EG), el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI) amb els seus programes de rescat financer. Tanmateix, s’ha dit menys que el 23 de juny es va arribar a un nou acord (el quart) entre Grècia i la troica pel qual es preveu una nova dilació del pagament del deute extern (97 bilions d’euros) —de 2023 al 2033—, però sense disminuir les quantitats del deute ni el tipus d’interès a pagar, que l’única cosa que fa és diferir el problema (kick the can down the road, com dirien els anglesos).

Però no hi ha hagut una vertadera reestructuració del deute extern grec i, d’altra banda, el govern grec s’ha hagut de comprometre amb el EG a aplicar noves retallades en les pensions i els serveis públics i una forta austeritat fiscal, amb la consecució d’excedents significatius en els saldos primaris (incloent interessos) dels comptes públics. El manteniment d’excedents fiscals del 3,5% del PIB fins al 2022 i del 2,2% fins al 2060, 42 anys d’austeritat fiscal, és una càrrega que el mateix FMI ha qualificat de «missió impossible» i que fa que Grècia continuï sent un país intervingut.

Endeutament extern
 
El començament d’aquesta tragèdia es pot datar en els anys de l’euro abans de la crisi, quan els països del sud d’Europa, com Grècia (o Espanya), van basar el seu creixement en l’endeutament extern, bàsicament privat. L’euro, és a dir, els tipus de canvi fixos, afavorien els préstecs des del centre de l’eurozona cap a la seva perifèria, la qual cosa anava molt bé a la mercantilista Alemanya (i en part a França), que disposava d’uns mercats per a les seves exportacions, finançades amb els préstecs esmentats. Mentre que a Espanya l’endeutament extern anava a finançar la bombolla immobiliària, a Grècia finançava sobretot la despesa pública.

La crisi a Grècia es desencadena el 2009-2010, en el context de la gran recessió, quan el socialista Papandreu revela que l’anterior administració (del dretà Karamanlis) havia falsificat els comptes públics per complir, aparentment, amb les exigències de pertànyer a la zona euro.
Immediatament, els capitals internacionals van començar a fugir dels títols públics grecs i el país va estar a punt de fer fallida, ja que no podia col·locar en el mercat nous títols públics, a uns tipus d’interès acceptables, que permetessin retornar els que s’anaven amortitzant. En aquest marc, el maig del 2010 va arribar el primer paquet d’ajudes de l’FMI (d’uns 110 bilions d’euros), que bàsicament va servir per retornar el deute als bancs alemanys i francesos, que ja tenien molts problemes amb els títols tòxics americans —la qual cosa hauria pogut agreujar la crisi financera que ja patia la UE.
Però aquestes ajudes varen arribar acompanyades d’un primer paquet de mesures d’austeritat i de les anomenades «reformes estructurals», incapaces de retornar el país a un camí de creixement mínimament sostenible.

Per a això hauria fet falta una reestructuració radical (retallada i dilació a uns tipus d’interès assumibles) del deute extern. Hauria estat necessària també una devaluació de la moneda, però, com que l’existència de l’euro ho feia impossible, el reajustament es va fer per mitjà d’una contracció de la demanda interna: reducció de les importacions i retallada dels salaris per intentar guanyar competitivitat. És el que s’anomena devaluació interna que, en contra del que pensen (o almenys diuen) alguns significats membres de la socialdemocràcia tradicional (i no cal dir de l’ordoliberalisme) és sempre més dolorosa que la devaluació externa, ja que suposa un augment massiu de l’atur, una disminució dels salaris, reformes en el mercat de treball en contra dels interessos dels treballadors i fallides dels deutors (empreses i famílies), que normalment afecten a les entitats financeres.

Noves mesures d’austeritat
 
Tanmateix, Grècia era incapaç de retornar el seu deute exterior i els corresponents interessos. Per això, el maig del 2012 es va aprovar un segon paquet de mesures (uns 200 bilions d’euros de préstecs, més una retallada del deute d’uns 100 bilions d’euros i una dilació dels préstecs europeus durant 10 anys, fins al 2023, a uns tipus d’interès més reduïts). La retallada del deute va afectar sobretot els bancs grecs (els bancs alemanys i francesos ja havien recuperat una part important dels seus préstecs amb l’anterior paquet del 2010) i els fons de pensions. A més, una part dels nous préstecs (uns 50 bilions) es va destinar a recapitalitzar els bancs grecs que, altrament, haurien fet fallida.

Aquests darrers varen fer augmentar el deute extern de l’estat grec que, a més, va haver de comprometre’s a noves mesures d’austeritat: aconseguir uns excedents dels comptes públics primaris absolutament impossibles i retallar els drets socials dels treballadors i les pensions públiques. Com ja és sabut, el juliol del 2015 Grècia va rebre un tercer paquet d’ajudes de la troica (uns 80 milions d’euros) que, evidentment, anava acompanyat de noves imposicions en retallades i reformes de la mateixa mena que les esmentades anteriorment. I així s’arriba al moment actual i al quart acord esmentat al començament de l’article.

Nus al coll
 
És clar que Grècia serà incapaç de retornar el seu deute extern i, per tant, el període de gràcia fins al 2033 és simplement fer volar coloms. A més, qui sap quina serà la situació de l’economia grega i de l’economia mundial aleshores? Ningú. L’única cosa que és clara és que Grècia tindrà un nus escorredor al coll durant dècades, la qual cosa impedirà als seus habitants viure d’una manera digna i amb els seus propis recursos; molts dels quals, d’altra banda, han estat privatitzats i ara són en mans estrangeres, en molts casos alemanyes. És a dir, Grècia ha perdut la seva sobirania econòmica i, consegüentment, de moltes altres menes, i no se sap quan les podrà recuperar.

Sobiranies i internacionalisme

Ahir La Directa em publicava aquest article:

Per a molts, especialment des de les esquerres tradicionals, la sobirania nacional ha esdevingut sinònim de sentiments polítics negatius: nacionalisme basat en la identitat, racisme, neofeixisme, etc. En canvi, crec que cal reivindicar que les sobiranies –i en particular la sobirania nacional, democràtica/popular– són una condició necessària per a una democràcia real plena i per a un internacionalisme autèntic.

Alguns han definit la fase històrica més recent com un “moment Polanyi”, és a dir, caracteritzada per un sentiment difús de protesta contra les elits neoliberals. L’antropòleg Karl Polanyi considerava que el lliure mercat no era pas la condició natural de la humanitat. Al contrari, pensava que la imposició brutal del liberalisme generaria una oposició popular que tendiria a reconstituir els lligams comunitaris violentats pel mercat.

Mentre que mitjançant la societat del benestar es va crear una àrea “no mercantil” que era una resposta progressista/reformista del capitalisme per fer front al desafiament comunista/soviètic, amb la seva crisi i l’arribada del neoliberalisme el malestar i la protesta popular (tal com va passar amb el nazisme, segons Polanyi) podien ser capitalitzats per la dreta autoritària mitjançant una sèrie d’eslògans simples i reaccionaris.

Tant les elits tradicionals com l’esquerra socialdemòcrata (en les seves diferents variants) han tractat sovint amb menyspreu els sentiments populars de cerca d’una protecció davant de les limitacions del mercat i la deslocalització dels centres de poder fora de les fronteres de les democràcies nacionals. I això ha obert la porta a què les propostes de la dreta més autoritària / reaccionària (protofeixista a vegades) apareguin als ulls de molta (massa) gent com les úniques disponibles.

Ja fa més de vint anys que alguns van començar a denunciar que la subtracció de la sobirania monetària del control per part de les institucions democràtiques nacionals (independència dels bancs centrals, paper del Banc Central Europeu) formava part d’un disseny més ampli de buidatge dels estats nacionals –que és el terreny essencial en el qual es produeixen els conflictes entre les classes socials en les economies capitalistes.

D’altra banda, la instauració d’un sistema de canvis fixos de les monedes, com és el cas de l’euro, ha estat sempre (també amb el sistema del patró or / Gold Standard) una forma tradicional per disciplinar els conflictes entre les classes socials, ja que, com que no poden devaluar la moneda nacional, els països es veuen obligats a fer una devaluació interna: és a dir, reducció dels salaris, reformes laborals en contra dels interessos dels treballadors i classes populars, retallades en les despeses públiques, especialment les de caràcter social i, en definitiva, polítiques econòmiques i socials basades en l’austeritat.

Sense la facultat de fer política monetària pròpia ni d’intervenir en els valors del tipus de canvi de la moneda nacional, les possibilitats de dur a terme polítiques fiscals (de despesa i d’ingressos) són molt reduïdes, més encara si des de la UE s’estableixen uns límits d’obligat compliment sobre el dèficit i el deute públics. Els espais de l’electorat per a decidir l’orientació de les polítiques econòmiques i socials desapareixen. I les possibilitats de desenvolupament dels conflictes de classe, que són essencials per a l’existència de la democràcia en una economia capitalista, queden molt limitades. La democràcia queda reduïda als debats sobre els drets civils al costat de l’adhesió a un cosmopolitisme abstracte i inconsistent que, d’altra banda, són els terrenys en els quals sembla que es troba còmoda l’esquerra socialdemòcrata/reformista en les seves distintes versions.

Pensar com a alternativa en una federació supranacional (tipus UE) entre països molt diferents (des del punt de vista econòmic, social, polític, històric, cultural, etc.) –la gran idea d’altra banda de Friedrich von Hayek, el campió dels liberals, i no dels socialistes o comunistes– significa, de fet, donar suport a les polítiques neoliberals anteriorment esmentades. L’única Europa federal possible és l’ordoliberista de tipus alemany que es proposa l’ordenació de l’economia capitalista mitjançant l’enderrocament dels dics de contenció que les classes populars havien anat construint després de la segona guerra mundial en el marc dels estats del benestar nacionals. I en aquest context, les paraules solidaritat o fraternitat entre les classes populars dels estats nacionals deixen de tenir qualsevol sentit.

Les dretes autoritàries han entès molt bé la confusió/el desconcert que l’agressió euro-ordoliberista ha produït en les classes populars i ho aprofita per als seus interessos tot buidant les protestes populars de qualsevol valor social o anticapitalista. En canvi, les esquerres socialdemòcrates/reformistes tradicionals no ho han entès en absolut i continuen predicant una solidaritat incomprensible per la gent i, al mateix temps, apostant per la UE i els mercats. Aquesta esquerra ha abandonat evidentment qualsevol reivindicació dels diferents tipus de sobiranies i s’ha plegat a la gàbia supranacional en la qual preval la llei del més fort.

Ens cal doncs enfortir una altra esquerra que defensi les sobiranies (econòmica, política, social, etc.) des d’una perspectiva democràtica, anticapitalista, nacional/popular. Perquè només des d’aquesta perspectiva es podran unir les forces populars i nacionals necessàries per a construir una alternativa que sigui autènticament internacionalista.

Aquest dissabte passat el PuntAvui em va publicar aquest article:

Cuixart

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

Crec que Jordi Cuixart és dels qui han mantingut una postura més digna, ferma i coherent de tots els presos i exiliats polítics (que també mereixen el meu respecte). S’ha mantingut apartat de les picabaralles polítiques partidàries, només fidel al seu compromís amb Òmnium i amb el poble de Catalunya i els Països Catalans.

Per això, penso que ha tingut poca difusió l’entrevista que li va fer l’ACN fa pocs dies, que és d’una clarividència i dignitat poc comunes. Fent èmfasi que el seu compromís és amb la societat a través d’Òmnium: “La cultura i garantir la cohesió social són eines meravelloses per seguir treballant en aquest procés per construir una societat més lliure i més justa. Volem seguir incidint en el conjunt de la societat catalana des de la radicalitat democràtica i la màxima transversalitat.”

Amb gran fermesa ens explica que no acceptarà “cap tipus de condemna” i que “la fiscalia ha de retirar tots els càrrecs, només ens val l’absolució”, ja que “som davant d’un judici polític amb un relat inventat [...] per haver exercit drets bàsics com el de manifestació i reunió i la llibertat d’expressió. I això només passa en països amb democràcies molt dubtoses”. I fa un avís a navegants quan li pregunten si s’ha d’assumir que hi hagi més líders empresonats: “Absolutament. Seria absurd posar-nos com a límit la presó o les amenaces de violència per part de l’Estat.”

Té clar que “mai més res tornarà a ser igual que abans de l’1-O”. “La desobediència civil és un dels instruments que tenim com a societat per canviar les lleis injustes, i per tant tenim l’obligació de no renunciar a res sempre que sigui pacíficament i democràticament.” També insisteix que “l’1-O és de tothom, no el pot patrimonialitzar ningú”. És “un punt de partida”. “L’hem de reivindicar i recordar des de tots els punts del país [...], tornant als col·legis electorals [...] i reafirmant que [...] la nostra determinació amb les urnes és total i absoluta.”

Posa en el seu lloc el nou govern de Pedro Sánchez, del qual diu amb claredat: “Tot i aixecar la bandera del diàleg, de moment no l’hem vist moure’s del bloc del 155. De moment, a banda de bones paraules, ho hem trobat a faltar gairebé tot.” I hi afegeix: “L’acostament no és cap concessió ni cap gest humanitari, és complir la llei.” I encara més, tot criticant els límits que posa el PSOE: “Cal diàleg, i aquest només pot ser si és sincer, honest i sense limitacions, amb valentia i generositat per part de tothom, sense condicions per cap banda.”

Té molt clar que “la prioritat no pot ser sortir de la presó, la prioritat és avançar en la solució del conflicte polític”. Ja que “els nostres objectius polítics segueixen intactes: seguir defensant el dret del poble de Catalunya a l’autodeterminació”, afirma, coincidint amb Anna Gabriel (que ha mantingut una posició discreta i insistint que és col·lectiva –no individual–), que en la seva primera entrevista deia: “L’objectiu continua sent l’exercici del dret d’autodeterminació.” Però Cuixart concreta una mica més l’estratègia (tot i que diu que “és l’hora que els partits polítics expliquin els seus projectes a mitjà termini”) quan demana: “Recuperem d’una vegada per totes les lleis de caràcter social aprovades pel Parlament de Catalunya [...], deroguem la llei mordassa i que l’advocacia de l’Estat demani la nostra absolució al judici.”

El dissabte passat, el diari El Punt Avui em va publicar aquest article:

Tribuna

Populismes

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

Quasi sempre, les elits –econòmiques, polítiques, mediàtiques i de la resta d’aparells de l’Estat– associen els populismes a una persona o a unes idees, estigmatitzant-les i ridiculitzant-les, sense entrar mai a analitzar les raons de fons de la seva aparició. És el que han fet sempre amb els moviments o les idees que han posat en qüestió l’statu quo econòmic –l’economia capitalista– o polític –les democràcies limitades i autoritàries (o les dictadures quan convenia)–.

El keynesianisme, l’herència del New Deal als EUA, la reconstrucció després de la II Guerra Mundial, el pacte socialdemòcrata a l’Europa més democràtica formalment, van propiciar el que s’ha anomenat l’edat d’or del capitalisme occidental, que a davant hi tenia la revolució soviètica i les seves conseqüències en els països de l’est d’Europa. Aquest model entra en crisi a partir dels anys setanta del segle passat per raons diverses però per una causa essencial: l’augment de la força sindical dels treballadors i de la lluita de classes fa disminuir la taxa de benefici i, en conseqüència, la inversió i el creixement de l’economia.

La reacció del capitalisme i les seves elits és la implementació d’un nou model basat en la globalització i el pes creixent de les finances en l’economia. S’entra a l’era del capitalisme neoliberal que, curiosament, en molts casos serà implementat i gestionat per les restes de la socialdemocràcia a Europa (Mitterrand i el PSF a França, Blair i el nou laborisme al Regne Unit, Jacques Delors a la UE, etc.) o pel nou Partit Demòcrata de Clinton als EUA: el que Nancy Fraser n’ha dit el “neoliberalisme progressista”. Uns grups que duen a terme unes polítiques econòmiques i socials regressives, tot acompanyant-ho d’unes polítiques sobre els drets individuals (només) aparentment progressistes.

Aquest capitalisme neoliberal ha afectat molt negativament, dramàticament en molts casos, les classes treballadores i també àmplies capes de les classes populars i mitjanes. És en aquest context que cal entendre, en gran mesura, els anomenats populismes: com la revolta d’aquestes classes contra el capitalisme neoliberal i contra les forces polítiques que l’han imposat, entre les quals, en massa casos, es troben algunes que anteriorment s’havien considerat d’esquerres. A partir d’aquí, i per altres raons més pròpies de cada país, és com es poden entendre, crec, fenòmens com el Brexit, la victòria de Trump, que Le Pen arribés a la segona volta de les eleccions presidencials, el nou govern italià, etc.

En alguns casos, les formes d’aquesta revolta –carregant els neulers a immigrants, musulmans, negres, etc.– són totalment discutibles. Tanmateix, ningú es pot creure que tota la gent que va votar pel Brexit, per Trump, per Le Pen o pel nou govern italià siguin racistes, xenòfobs, islamòfobs o feixistes. És un recurs fals i massa fàcil. I des de l’esquerra realment anticapitalista el que caldria fer és seduir-los en lloc d’acusar-los. Cal donar-los una alternativa, donant credibilitat a les seves queixes, cercant les verdaderes causes dels seus problemes i proposant una estratègia alternativa per a solucionar-los-els.

Karl Marx i El Capital

Aquest cap de setmana el diari Jornada m'ha publicat aquest article:

Karl Marx i ‘El Capital’

ANTONI SOY (Economista) 04 d'ag, 2018 - 01:58



Fa 200 anys va néixer Marx, i l’any passat en va fer 150 de la publicació d’El Capital. Crítica de l’economia política. El títol ja ens diu que és una teoria alternativa sobre el capitalisme i, per tant, alternativa a l’economia tradicional. La teoria de Marx ens dona, crec, la millor i més completa explicació de les característiques més importants de les economies capitalistes. Tanmateix, hi ha temes controvertits o d’altres que cal desenvolupar; de fet, el que s’havia proposat estudiar Marx era molt més ampli.

Quins són els temes més importants que explica Marx sobre el funcionament de les economies capitalistes i que, en general, no són explicats per l’economia ­convencional? Per començar, el benefici, que és el principal objectiu de les economies capitalistes i el principal determinant de la inversió i de l’estat general de l’economia. El benefici, segons Marx, el produeixen els treballadors perquè ­creen més valor del que se’ls paga (plusvàlua). És una conseqüència del treball excedent i, per tant, de l’explotació dels treballadors. És una qüestió objectiva que no depèn de la bondat/malesa subjectiva dels capitalistes individuals.

En segon lloc, com que la competència portarà els capitalistes a augmentar el treball excedent —limitant els salaris, impedint la reducció de la jornada de treball i fent treballar més intensament els treballadors— hi haurà conflictes inevitables entre capitalistes i treballadors. És la lluita de classes.

Un tercer element és el paper del canvi tecnològic a les economies capitalistes, que introdueixen innovacions i canvis d’aquest tipus contínuament i, amb això, augmenten la productivitat del treball. És a dir, redueixen així el temps de treball necessari per a la reproducció dels treballadors i permeten augmentar el temps de treball excedent i la plusvàlua (beneficis) dels capitalistes —el que Marx anomena la plusvàlua relativa.

En quart lloc, aquests canvis tecnològics constants fan augmentar la composició orgànica del capital —és a dir, donen lloc a una substitució de la força de treball (capital variable/treball viu) per màquines i altres mitjans de producció (capital constant/treball mort)— i produeixen una tendència a la disminució de la taxa de benefici, la variable fonamental per explicar la inversió i l’evolució dinàmica de les economies capitalistes en el temps.

Marx va assenyalar l’existència de contratendències que fan que aquesta disminució no tingui un comportament lineal i que sigui discontínua. L’economia convencional, i fins i tot alguns autors marxistes, critiquen la validesa de la tendència esmentada. Tanmateix, cada cop més estudis empírics —sobretot de l’economia dels EUA, on hi ha més dades sobre el tema, però també d’altres països capitalistes— li donen suport.

D’altra banda, els canvis tecnològics endògens i la tendència decreixent de la taxa de benefici provoquen una inestabilitat inherent/interna a les economies capitalistes, que viuen crisis i cicles recurrents. En els períodes d’expansió, els canvis tecnològics/augment de la composició orgànica del capital —que permeten estalviar força de treball— produeixen una tendència a la disminució de la taxa de benefici, la consegüent reducció de la inversió i de l’ocupació, la fallida d’algunes empreses i, en definitiva, la recessió o la depressió.

El tancament d’empreses i l’augment de l’atur destrueixen capital, fet que permet que la taxa de benefici es recuperi i que es comenci a invertir i a augmentar l’ocupació; en definitiva, que l’economia entri en un període d’expansió. I el cicle torna a començar. Aquestes crisis solen anar acompanyades d’un cicle de l’endeutament de famílies i empreses que produeix, a més, inestabilitat financera.

Ja hem vist que el canvi tecnològic redueix el temps de treball necessari per a la reproducció dels treballadors i augmenta el temps de treball excedent (plusvàlua). És a dir: els beneficis creixeran més que els salaris i faran augmentar les desigualtats de renda i de riquesa entre els capitalistes i els treballadors. Aquesta tendència a la desigualtat creixent a les economies capitalistes Marx la va anomenar «llei general de l’acumulació ­capitalista». 

Així doncs, la teoria de Marx ens dona una explicació exhaustiva i afinada dels fenòmens i els problemes més importants de les economies capitalistes, però és massa radical i subversiva —ens revela l’explotació i la lluita de classes inherents a aquestes economies— per ser acceptada per les elits i per l’economia con­vencional.

Com va dir el mateix Marx: «Quan la realitat és l’explotació, la veritat sempre és subversiva», o «Les idees dominants són les idees de la classe dominant», o encara «[El capital] És el míssil més terrible que ha estat disparat fins ara al cap de la burgesia».

A mitjans de juliol, el PuntAvui em va publicar aquest article:

Tribuna

Capitalisme i autoritarisme

Antoni Soy - Professor de la Universitat de Barcelona

 

De la Primera a la Segona Guerra Mundial es varen viure més de trenta anys de depressió econòmica, guerres, feixismes, la consolidació de la Unió Soviètica (i després els seus satèl·lits). I tot això va desembocar, tant a Europa com als EUA, en un consens entre les classes capitalistes que el manteniment de l’estabilitat i la consolidació del capitalisme requerien mecanismes de control per evitar els excessos d’un sistema econòmic basat en la competència com a característica endògena del capital.

A partir de la dècada del 1970, la competència capitalista que acompanya el neoliberalisme i el desenvolupament del capital oligopolista i financer fa florir de nou les tendències autoritàries del mode de producció capitalista. S’implementen polítiques actives per facilitar el poder col·lectiu del capital i limitar el poder col·lectiu del treball. Es limiten les possibilitats d’actuació i intervenció dels governs a les esferes econòmica, social i política. En l’actualitat és difícil trobar un país avançat en què les institucions democràtiques no estiguin sota pressió i en molts casos sota un atac agressiu.

A l’època del New Deal als EUA i de la socialdemocràcia a Europa els governs regulaven el capital, tot incloent-hi els drets sindicals a limitar la competència en el mercat de treball, lleis antimonopoli i altres restriccions per impedir la concentració del poder empresarial, restriccions estrictes als moviments del capital financer. Ara, en l’era neoliberal, el capital regula els governs amb un objectiu primordial: impedir que les polítiques econòmiques estiguin sota el control democràtic i que es puguin desviar dels principis de l’economia marginalista/neoclàssica. La ideologia de l’ordoliberalisme alemany, clarament hegemònica avui a Europa, n’és un bon exemple.

Estem davant d’un sistema de governança explícitament antidemocràtic, autoritari, que pretén afeblir els sindicats i altres organitzacions i moviments populars, consolidar el control dels mitjans de comunicació i dels aparells ideològics de l’estat, enfortir la llibertat individual i dels mercats. Però, bàsicament, el neoliberalisme vol establir restriccions al que poden fer els governs nacionals, i més concretament vol evitar que hi hagi qualsevol limitació als moviments internacionals de béns, serveis, persones i, molt principalment, de capitals. Per tant, es tracta d’impedir que els estats nacionals puguin dur a terme qualsevol mena de política econòmica sobirana, i molt específicament les polítiques fiscal, monetària i de gestió del tipus de canvi de la moneda.

La democràcia no és possible si es deixa créixer el poder del capital privat fins a un punt en què es fa més fort que el mateix estat democràtic. La lluita per la democràcia avui és la lluita contra la liberalització del capital que ha d’estar regulat i supervisat. I implica actuacions que avui semblen quasi revolucionàries: la possibilitat que els estats nacionals duguin a terme polítiques econòmiques i socials sobiranes; el control i la propietat pública de les empreses més importants dels sectors estratègics pel país; la recuperació dels salaris i els drets laborals i sindicals que han estat aixafats per les reformes laborals.

El règim del 78 i tres exemples

A principis d'aquest mes de juliol, la Directa em va publicar aquest article:

Juliol 4, 2018
 

Antoni Soy | @antonisoy 

Quan va morir Franco, no hi va haver ni la força ni la voluntat política per a fer una ruptura democràtica amb la dictadura. Per tant, la transició a la democràcia era inevitable, però amb la iniciativa dels titulars del poder durant la dictadura (règim antidemocràtic i anticonstitucional). Serien ells els que acabarien amb les Lleis Fonamentals de la dictadura, però també els que establirien el bloc normatiu per a les eleccions de 1977, i els resultats amb què naixeria el sistema de partits que faria la Constitució i que s’ha mantingut quasi inalterat fins ara.

Espanya es trobava davant del dilema que la monarquia havia estat restaurada per un règim antidemocràtic i anticonstitucional però només podia sobreviure en un estat democràtic i constitucional. Per tant, la composició del parlament (i el sistema de partits) era clau i decisiva perquè la monarquia restaurada es convertís en monarquia parlamentària i constitucional. Però, amb la Constitució de 1978 es va reforçar el bipartidisme i es va tancar la porta a l’estat federal. Hi va haver transició a la democràcia però a una democràcia (i amb una constitució) monàrquica, bipartidista i antifederal. D’una manera molt esquemàtica, en això consisteix el règim del 78.

Un règim que es va complementar, en l’àmbit econòmic, social i sindical, amb les conseqüències dels Pactes de la Moncloa el 1977. El seu objectiu fonamental era reduir els desequilibris econòmics: la lluita contra la inflació (i contra el dèficit exterior) principalment mitjançant uns topalls al creixement dels salaris. Hi havia altres mesures i una sèrie de reformes a mitjà termini, que majoritàriament mai es varen arribar a complir però que varen servir perquè els partits d’esquerres i els principals sindicats (que no varen signar els pactes) acceptessin les mesures que afectaven negativament als treballadors i les classes populars. Els pactes van ser un fre a la dinàmica reivindicativa de treballadors i classes populars i, al mateix temps, un símbol pioner del que seria el discurs del consens que arribaria a ser hegemònic: consens constitucional, consens entre la patronal i els sindicats majoritaris, etc. Els que no s’avenien a aquest discurs eren acusats de desestabilitzadors i de fer el joc a l’extrema dreta.

M’agradaria exemplificar el que significa aquest règim amb tres esdeveniments que vaig viure personalment ja fa un cert temps. El primer. Ja s’havia aprovat l’Estatut al Parlament de Catalunya (2005) i encara s’estava discutint a les Cortes Generales. Em va tocar acompanyar a un diputat i un senador catalans a Madrid i a un diputat al Parlament per a parlar del Títol VI (Del finançament de la Generalitat) que era un dels més complicats per a arribar a un acord. Per part del govern espanyol hi havia també quatre persones (recordo només tres noms), Alberto Pérez Rubalcaba (aleshores portaveu del PSOE al Congrés), Miguel Ángel Fernández Ordóñez-MAFO (aleshores governador del Banco d’España) i Francisco Caamaño Domínguez (que després va ser ministre de Justícia però aleshores era secretari d’estat de relacions amb les Cortes). D’aquests a la reunió pràcticament només va parlar Rubalcaba, i recordo especialment dues coses. Una, quan els hi vàrem dir que no enteníem per què el PSOE posava tants problemes al sistema de finançament previst a l’Estatut quan es podia dir que es proposava un sistema semblant a molts estats federals, Rubalcaba ens va dir, amb tota la patxoca, que el PSOE no era (ni havia estat mai) un partit federal (tot i que, com li vàrem recordar, tenien el Comitè Federal com a òrgan), que això, en tot cas, era una cosa del PSC. I per posar la cirereta al pastís, ja cap al final de la reunió ens va dir (tradueixo): “però no us adoneu que no hi haurà mai, mai, cap govern d’Espanya que us doni el que demaneu en aquest títol sobre el finançament de la Generalitat”. I mentrestant el PP ja començava la seva campanya contra l’Estatut fins que el va portar al Tribunal Constitucional.

El segon. Devia ser a principis/mitjans de 2007 quan feia poc temps que m’havien encarregat la responsabilitat de la política industrial i empresarial del govern de Catalunya. Una de les coses que em tocava fer bastant sovint era rebre els comitès d’empresa (que venien acompanyats pels dirigents sectorials dels sindicats que en formaven part, molt sovint CCOO i UGT) d’empreses que tenien problemes. Normalment, els comitès volien que des de la Generalitat féssim de mitjancers amb les empreses per a aconseguir els acords més favorables possibles per als treballadors. Amb la meva inexperiència (acabava d’arribar) i innocència/ingenuïtat (això forma part de la personalitat), després d’haver-me informat, jo els hi deia amb claredat i sense embuts quina era (o com veiem des de la secretaria d’Indústria) la situació de l’empresa i què podria ser el que probablement passaria. Jo notava una certa incomoditat en els dirigents sectorials dels sindicats i no sabia per què, fins que un dia un d’ells va demanar de parlar amb mi i, “en confiança i de bon rotllo”, em va dir que jo no havia entès bé el meu paper que, segons ell, s’havia de limitar a rebre’ls i a dir-los-hi que faríem tot el possible per arreglar la situació. Que la resta era cosa dels sindicats “professionalitzats”. Podria explicar molts altres fets sobre els sindicats majoritaris o les patronals que demostren el seu paper en l’engranatge del règim del 78.

El tercer. En aquest mateix període viatjava de tant en tant a Madrid per parlar amb el Director General d’Industria del govern espanyol. Després d’un temps ja teníem una certa confiança i aleshores em va explicar com funcionaven els canvis del sottogoverno quan el govern passava d’un partit a l’altre en un sistema bipartidista com l’espanyol. Em va explicar que ell, com a alt càrrec, que a més era funcionari, estava molt tranquil, ja que, si es produïa un canvi de govern del tipus esmentat, ell passaria a tenir un despatx amb una secretària (com a director general en tenia diverses) i li encarregarien alguns informes o dictàmens de caràcter tècnic i la resta del temps es podria dedicar a les seves coses. Així és com ell havia passat la llarga temporada dels governs presidits per Aznar i així és com aleshores estava el seu predecessor després que Rodríguez Zapatero arribés al poder. Un sistema bipartidista, doncs, que tenia un funcionament perfectament estructurat també a l’àmbit del sottogoverno dels diferents ministeris.

El règim del 78 és doncs un sistema polític i econòmic que, com un pop, té moltes potes en els aparells (polítics, econòmics, ideològics, judicials, burocràtics, etc.) de l’estat per a salvaguardar la peculiar democràcia espanyola, monàrquica, bipartidista, antifederal i, fins a cert punt, corporativista. Des de fa un temps sembla que ha entrat en una certa crisi però “el vell es resisteix a morir i al nou li costa néixer”.

Recuperació o crisi

Aquest cap de setmana el diari Jornada m'ha publicat aquesta petita peça d'opinió.

Recuperació o crisi

Se’ns diu que els països avançats —i els europeus en particular, i també Espanya i Catalunya— estan en un procés de recuperació econòmica des del 2013 i el 2014. Es vol demostrar amb l’evolució de diferents indicadors econòmics —producció industrial, exportacions, consum de les famílies...— i especialment amb la variació positiva del PIB, que augmenta, i de la taxa d’atur, que disminueix.

Però el PIB ha estat posat en qüestió com a mesura adequada de l’èxit econòmic d’un país, i més encara del benestar de la població. Els premis Nobel Amartya Sen i Joseph Stiglitz, entre altres, han posat en qüestió l’idoneïtat del PIB. I han aparegut mesures alternatives que tenen en compte indicadors socials i ambientals, a més dels econòmics: la més coneguda és l’Índex de Desenvolupament Humà (IHD), definit per l’ONU el 1990, tot i que no considera els temes ambientals o les cures.

La taxa d’atur espanyola és encara molt elevada —al voltant del 17%, i a la zona euro, del 9%—, però amb les dades complementàries de l’Eurostat (desanimats, subocupats, que no troben feina...) la taxa d’atur el 2017 es dispara fins al 28%, el 18% a la zona euro. A més, els nous llocs de treball són, en general, amb sous baixos, a temps parcial, amb contractes temporals i sovint molt curts, freelancers, etc., aprofitant els avantatges de les reformes laborals fetes a mida dels empresaris. Uns llocs de treball precaris i sobreexplotats.

Finalment, sobretot a partir de la crisi, han crescut dramàticament les desigualtats de renda i riquesa i la pobresa i l’exclusió social, han baixat els serveis públics oferts, amb un augment dels desnonaments, la pèrdua de la pròpia casa... que en alguns casos han acabat de forma tràgica.

La taxa d'atur ajustada: exèrcit industrial de reserva i desocupació competitiva. Dades 2017

A l'agost de 2017 feia una entrada al bloc sobre la taxa d'atur amb dades de l'Eurostat de 2016. Ara ja es pot actualitzar amb dades de 2017. Com dèiem aleshores per entendre la realitat de l'atur no n'hi ha prou amb considerar els desocupats (els que busquen treball), sinó que també cal tenir en compte els desanimats (que voldrien treballar però no busquen feina perquè no tenen cap esperança de trobar-ne), els subocupats (que voldrien treballar a temps complet però només poden fer-ho a temps parcial), així com els que busquen un treball però no en troben perquè no n'hi ha de disponible. Si es consideren totes aquestes dades, el que podem anomenar la taxa d'atur ajustada és molt superior a la taxa d'atur com es mesura habitualment.

I és que des de fa relativament poc l'oficina estadística de la Unió Europea (UE) -Eurostat-, a més de les dades tradicionals sobre la taxa d'atur (proporció de la població aturada sobre la població activa), ens proporciona també dades complementàries sobre els desanimats, els subocupats i els que busquen feina però no en troben.

Si a la taxa d'atur s'hi afegeixen el % dels subocupats a temps parcial sobre la població activa, el % dels desanimats sobre la població activa i el % dels que busquen feina però no en troben es té una aproximació molt més exacta de l'atur real, el que es pot anomenar la subutilització del treball o la taxa d'atur ajustada.

En el primer gràfic es veu la taxa d'atur dels diferents països europeus (també de fora de la UE). Destaquen amb les taxes d'atur més elevades Grècia i Espanya on són quasi el doble (o més) que a la Euro Area (EA). I a continuació, i per sobre de la mitja de la EA hi ha Itàlia, Croàcia, Xipre i França. Entre els que tenen unes taxes d'atur més moderades destaquen Alemanya i la resta de països del nucli central europeu ("core"), els països nòrdics (excepte Finlàndia) i una gran part dels antics països de l'Europa de l'Est que s'han aprofitat de la seva proximitat amb Alemanya i la resta de països del "core" europeu.

En el segon gràfic s'hi representa la proporció de subocupats a temps parcial sobre la població activa. Tot i que es requeriria un estudi molt més concret per a cada país, m'aventuro a fer una hipòtesi sobre els països (molt diferents) on aquesta proporció és més elevada. Crec que hi ha dos tipus de països: d'una banda, els que tenen uns salaris relativament elevats i han fet una opció conscient pel treball a temps parcial, com els Països Baixos, Suïssa; de l'altra, els països amb salaris relativament baixos a on, a partir de la crisi i les reformes laborals imposades per la "disciplina europea", ha augmentat la precarietat i la fragmentació del treball, com ara Xipre, España, Grècia. No tinc clar, sense estudis més concrets i específics, en quin grup caldria col·locar a França, el Regne Unit i Irlanda. Destaquen els baixos percentatges de subocupats a temps parcial de molts països de l'Est europeu.

 

Si ens fixem ara en la proporció sobre la població activa de gent que voldria treballar però que no busca feina perquè creu que no té possibilitats de trobar-ne (els desanimats) destaquen els percentatges molt elevats de Itàlia i Croàcia i, en menor mesura, Finlàndia i Bulgària, els països que juntament amb Estònia, Letònia, Portugal, Suïssa i Luxemburg estan per sobre de la mitja de la EA.

Si es consideren els que busquen feina però no en troben, els percentatges són molt reduïts, tot destacant alguns països nòrdics i del centre d'Europa juntament amb Xipre.

 

Si s'agregen les dades d'atur complementàries (subocupats, desanimats i gent que busca feina però no en troba) tindríem el que en podem dir la taxa d'atur complementària, tot destacant molt per sobre dels demés Itàlia. Per sobre de la mitja EA hi ha Suïssa, Finlàndia, Xipre, España, Croàcia, Països Baixos i França. Els que la tenen més baixa són països de l'est d' Europa, a més d'Alemanya, Malta i Noruega.

 

Finalment, agregant les dades de la taxa d'atur, els subocupats a temps parcial i els desanimats s'obtenen els percentatges de la taxa d'atur ajustada o, dit d'una altra manera, de la gent que voldria tenir una feina o més feina però no ho aconsegueix.

 

Destaquen, per aquest ordre, els percentatges de Grècia, España i Itàlia (per sobre del 25%), els de Croàcia i Xipre (per sobre del 20%), els de Finlàndia i França (per sobre de la mitja de la EA) i els de Portugal i Letònia (per sobre de la mitja de la UE). A destacar, respecte a l'any anterior, la millora relativa de Portugal. Entre els països on la taxa d'atur ajustada és més baixa hi ha molts països de l'Est europeu, Malta, Alemanya, Noruega, Islàndia i Regne Unit.

 

En el gràfic següent es pot veure la taxa d'atur ajustada per a cadascun dels països segons la importància relativa de la taxa d'atur i la taxa d'atur complementària.

Si es considera el cas espanyol en el període en el que es disposen de dades per a tots els components de la taxa d'atur ajustada (2008-2017) es veu com la taxa d'atur ajustada va anar creixent des del 2008 fins al 2013 per a disminuir des del 2014, seguint bàsicament la mateixa evolució que la taxa d'atur. Tanmateix, al 2017 encara està per sobre del 2009.

 

Com es pot constatar al següent gràfic, en el període 2008-2017 la taxa d'atur ajustada ha augmentat quasi el 9%, sobretot pel creixement de la taxa d'atur "strictu sensu" (quasi el 6%) però amb un augment també significatiu dels subocupats a temps parcial, una mostra de la precarització i fragmentació dels contractes de treball a l'economia espanyola en aquests darrers anys. La variació dels desanimats i dels que busqueb treball que no està disponible és molt petita.

 

Tant aquí com a d'altres països europeus s'ha parlat del "miracle espanyol" per a caracteritzar l'evolució de l'economia espanyola dels darrers anys, especialment des de 2014. Tanmateix, no és el que semblen dir-nos les dades ja que els que troben feina ho fan majorment amb contractes precaris. Al mateix temps, augmenten els treballadors que no arriben a finals de mes amb el que guanyen i la pobresa i les desigualtats econòmiques i socials han augmentat de forma espectacular: un dels països europeus a on ho han fet amb més intensitat. En definitiva, la vida de les persones normals, dels que treballen per viure, en general no ha millorat.

 

La comparació amb la mitja de la EA no deixa cap dubte. A España la taxa d'atur ajustada és molt més elevada (més d'un 6%) perquè tant el nombre d'aturats (atur estructural en gran mesura) com els subocupats a temps parcial són molt més importants a España que a la EA.

 

En definitiva, des de que es va abandonar la flexibilitat dels tipus de canvi de les monedes, especialment amb l'adopció de l'euro, les nostres economies (especialment les del sud d'Europa i particularment l'espanyola) es basen en la "devaluació interna", en la desocupació competitiva, és a dir en la baixada dels salaris i l'empitjorament de les condicions de treball, cosa que permet un exèrcit industrial de reserva ampli i afeblit que, en el cas de l'estat espanyol, està per sobre del 27% de la població activa des del 2009.